EL DOLOR, per Oriol Puig Taulé

Aquest dijous el TNC ha estrenat EL DOLOR. Es tracta d’un monòleg protagonitzat per Ariadna Gil i dirigit per Lurdes Barba, que adapta la novel·la homònima de Marguerite Duras. La traducció del text és de Maria Lucchetti, i l’espectacle compta amb escenografia dissenyada per l’artista Francesc Torres. Un monòleg sobre l’espera, el dubte i el dolor, tenyit d’amor i de mort.

La capacitat de passar dels grans esdeveniments històrics a l’escala individual, de la macro història a la micra història, és quelcom que Duras dominava a la perfecció, tal com explicava Xavier Albertí a la presentació de l’espectacle. A partir de la novel·la El dolor (publicada el 1985), que es tracta, en realitat, de la reescriptura d’uns diaris personals, l’escriptora descriu l’angoixa que sent davant la desaparició del seu marit, Robert Antelme, capturat durant la Segona Guerra Mundial i enviat a un camp de concentració de Dachau. La incertesa de saber si és viu o mort i el dolor que provoca la seva absència són les claus d’un text dur, aspre, on Duras és capaç d’explicar el seu dolor i al mateix temps fer-lo universal. Ariadna Gil, a qui darrerament hem pogut veure als escenaris amb Jane Eyre, dirigida per Carme Portaceli, o Vania, dirigida per Àlex Rigola, s’estrena en el seu primer monòleg amb un text del qual defensa la seva vigència. De fet, fa un any se’n va estrenar una versió cinematogràfica a França, i la novel·la s’acaba de publicar en català, amb traducció d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal. (a LaBreu Edicions).

El dolor de la dona que espera també és polític, defensa l’actriu, i encara que costi hem de comprendre que els nazis formen part de la nostra mateixa espècie, per tant, som nosaltres mateixos. L’artista Francesc Torres signa  l’espai escènic, una escenografia inspirada en l’arquitectura militar: els búnquers de la muralla Atlàntica. Es tracta d’un espai molt opressiu, on també apareixen les projeccions dissenyades per Adolf Alcañiz i l’espai sonor de Jordi Collet (col·laborador habitual de Barba), que juntament amb la il·luminació de Maria Domènech i el vestuari de Marian Milla acaben de conformar el món on es troba tancada la protagonista. La directora i adaptadora del text Lurdes Barba veu paral·lelismes entre l’època que retrata l’escriptora francesa i el moment actual, on moltes persones moren diàriament al Mediterrani sense que els governs facin res. L’amor està relacionat amb el dolor i la mort, segons Duras, i l’estratègia del personatge és imaginar-se el pitjor, per poder-ho suportar si arriba a succeir.

EL DOLOR es podrà veure a la Sala Petita del TNC del 30 de maig al 30 de juny.

 

 

 

 

ON PODEM ANAR?

Badalona, 28 de maig de 2019

ON PODEM ANAR?

Això és el que us oferim…

Es nota la ressaca de les festes: només una representació teatral a càrrec dels joves del Círcol i prou. Què hi farem! Badalona…!

Guillem Xicart, Adrià Soler, Gorka Sol, Albert Sancho, Ariadna Ponce, Clara Ibañez, Anna Grau, Carlota Buhigas i Ferran Arqué, són els alumnes del Taller de Teatre del Círcol que finalitzen la seva formació teatral. El proper dissabte 1 de juny, a les nou del vespre i diumenge 2, a les sis de la tarda, representaran a l’escenari del Círcol, una adaptació de Clara Moliné deL’HOSTALERA, original de Carlo Goldoni, amb direcció de Laura Forteza i Núria Torres. Part de la recaptació d’aquest espectacle es donarà a l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol al Campus de Can Ruti, perquè la destinin a la recerca i la investigació del càncer de mama.

Fullejant  el programa oficial de les Festes de Maig, hem vist que s’anuncia una Happy Food Trucks (?) a la plaça de Pompeu Fabra, els dies 31 de maig, 1 i 2 de juny, en la qual s’oferiran actuacions de discsjòckeis, un concert de karaoke amb els Mortimers, espectacles familiars, un concert amb Simbiosi (reggae-fusió), actuació del Happy Food Trucks Band, una actuació deXavi Lozano amb l’espectacle Tubs del món i un concert a càrrec de Jordi Belz.

Amics del Teatre Zorrilla

Jaume Arqué i Ferrer

Crìtica d’ EL GRAN MERCADO DEL MUNDO, per Oriol Puig

Aquest dimecres el TNC està d’estrena. Sala Gran, acte sacramental de Pedro Calderón de la Barca i direcció de Xavier Albertí. Repartiment extens, estrelles convidades, música, ball i una impressionant escenografia giratòria signada per Max GlaenzelEl gran mercado del mundo és una coproducció del TNC i la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), i el pròxim mes de setembre es representarà al Teatro de la Comedia de Madrid. Hem assistit a la presentació de l’espectacle, que s’ha fet al propi escenari de la Sala Gran.

A les rodes de premsa de Xavier Albertí, els periodistes saben que escriuran, i molt. Les presentacions dels espectacles que fa el director artístic del TNC (siguin dirigits per ell mateix o per altri), són lliçons magistrals d’història, art, filosofia i teatre; i l’enorme cultura del director les converteix en píndoles d’erudició per als mitjans presents. Albertí és especialment pedagògic a l’hora de relacionar diferents disciplines artístiques entre si, dibuixant un retrat molt complet del moment històric i social de cada text. També resulta molt enriquidor quan realitza una breu història de la representació d’aquella obra o autor als nostres escenaris, demostrant la importància que tenen les diferents lectures de cada època a un mateix material escènic. Altres vegades, tot i això, la sobredosi d’informació pot arribar a saturar una mica la parròquia, que bombardejada amb dades històriques (d’altra banda, interessantíssimes), no veu satisfeta la seva necessitat d’informació, diguem-ne, molt més prosaica. “L’escenografia es mou?”, “Els actors canten?”, “Quantes sabates surten en escena?” i preguntes per l’estil. Dic tot això perquè, a la sortida de la presentació d’El gran mercado del mundo, comentàvem amb un col·lega que més aviat havíem assistit a un col·loqui o xerrada postfunció (gènere que Albertí igualment domina) que a la presentació d’un espectacle.

La feliç unió d’actors catalans (òrbita TNC) i actors de Madrid (òrbita CNTC), i les floretes que es llancen mútuament Xavier Albertí i Helena Pimenta (que serà en breu substituïda en el seu càrrec per Lluís Homar), demostren que tot això que diuen Arrimadas i Rivera és bastant una fal·làcia. Les connexions i complicitats entre les dues institucions públiques no són noves, ho sabem, i que a la Sala Gran del TNC es representi Calderón de la Barca no hauria de ser notícia. El gran mercado del mundo és un acte sacramental, peça que es representava només el dia del Corpus Christi i gènere en el qual van excel·lir les plomes de Calderón i Lope de Vega, els tòtems del teatre clàssic espanyol. Ens hem d’imaginar que les representacions que es feien d’aquestes peces, al segle XVII, eren com “concerts dels Rolling Stones, o com uns Jocs Olímpics”, segons Albertí. Els textos teatrals s’unien a la música, la dansa i les arts plàstiques, perquè els millors creadors d’apariencias (vinguts d’Itàlia o d’esperit italianitzat) presentaven els seus invents i ginys més sofisticats, anant molt més enllà de ser “sermones puestos en verso, en idea”. Calderón era contemporani de Descartes i Pascal, i és un dels pares de la modernitat teològica i filosòfica, ja que entén que comprendre la nostra relació amb Déu és comprendre el pensament de l’home contemporani. La importància i rearticulació de la cultura cristiana té traces en l’obra de NievaBuñuel o Pasolini, i Calderón situa el mercat com a centre de l’univers, al·legoria del lloc on es pot vendre i comprar de tot. Ras i curt: la Fama convoca al poble perquè assisteixi al gran mercat del món, on tothom té un talent (una moneda) per adquirir allò que més els plagui.  Les figures al·legòriques de la Supèrbia, la Humilitat, el Plaer o la Penitència intentaran seduir els compradors que, acompanyats de la Innocència i la Malícia, maldaran per veure què és allò que realment necessiten o desitgen. La música és una part molt important del muntatge, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’Albertí, i hi podrem sentir peces de MonteverdiBach, o cançons de revistes musicals compostes per Enric Clarà (“El desfile del oro”, “La bolsa”) o el famós “Tango de la cocaína”.

A l’extens repartiment (format per catorze intèrprets), hi trobem actors de la família albertiniana com Oriol Genís (la Gula), Roberto G. Alonso (la Lascívia), Mont Plans (la Malícia), Rubèn de Eguía (la Fe) o Aina Sánchez(la Gràcia), i noves incorporacions com la d’Alejandro Bordanove en el paper del Buen Genio. També veurem dos cantants: el contratenor Jordi Domènech (“un intèrpret amb gran domini glòtic i glútic”) i el tenor Antoni Comas (que també toca el piano), cada cop més albertinià. De Madrid venen Cristina Arias (la Supèrbia), Elvira Cuadrupani (la Penitència i la Humilitat), Lara Grube (la Fama), Jorge Merino (Pare de família i el Món) i David Soto (Mal Genio). El gran mercado del mundo suposa el debut de la catalana Sílvia Marsó (que interpreta la Culpa) en un text de Calderón, a la Sala Gran del TNC i sota les ordres de Xavier Albertí. El director recupera, d’alguna manera, actrius catalanes “segrestades” per Madrid, com va fer amb Carme Conesa (Ocells i llops, temporada 2013-2014, en el muntatge dirigit per Lurdes Barba).

Albert Arribas, dramaturgista de l’espectacle, ens va parlar de Giorgio Agamben i el seu llibre Profanaciones (Anagrama, 2015), reivindicant la profanació no com a blasfèmia, sinó com a devolució d’un objecte de l’esfera divina a l’esfera humana. Les feines de les noves generacions serà profanar allò que algunes realitats ens estan traient, entenent l’acte de profanar com la representació màxima del lliure albir. Xavier Albertí relaciona els actes sacramentals amb la Commedia dell’arte i defensa que s’han de representar a tot color, i no pas en blanc i negre. L’escenografia de Max Glaenzel és una colorista atracció de fira que gira, explica el director, a diferents velocitats. No ens volen dir gaire cosa més. La por que tenen els equips artístics a fer espòilers –un sentiment cada cop més present a les rodes de premsa– deixa els periodistes, cal dir-ho, una mica insatisfets. Però sortim del TNC sentint-nos una mica més intel·ligents. I si el Siglo de Oro entra a examen, traurem bona nota. Això segur.

 

Crítica de COM ELS GRECS

Com els Grecs. Un contenidor ple d’energia, irreverència, frescor i llenguatge obscè, en una tragèdia grega de sempre, que faria enrojolar el Corifeu.

03MAIG

Feia 10 minuts que havia formalitzat el meu abonament al Lliure, un clàssic de cada any com el dia de Sant Jordi, el pessebre, la declaració de la renda o el dia del meu aniversari, i veig un títol que corona la fotografia del Derqui. No miro res més i clico al damunt, per agafar les millors entrades possibles – fila 1 -.  No vaig mirar res més, ni l’autor ni el director;  Derqui porta la garantia a la butxaca dels pantalons i tota la resta serà afegitó. I la resta és molta resta. El text de Steven Berkoff, situat a l’Anglaterra de la Dama de Ferro que quasi havíem oblidat, de tan sentir parlar del Brexit. Un barri marginal on el més lleig de la vida quotidiana no hi queb dins el contenidor i campa pels carrers, les cases i els pubs.

Molts coneixem la història d’Èdip, que sense saber-ho mata el seu pare i s’entén en el més estricte sentit de l’expressió, amb la seva mare. Quan s’adona de tot plegat, s’aplica un càstig exemplar condemnant-se ell mateix a nomirar per no  veure. Dit això, la primera part de l’espectacle dirigit esplèndidament per Josep Maria Mestres et despista una mica, no hi veus massa opcions a que es produeixi la “predicció” que va fer un mag en una fira quan Eddy era petit, però saps que en un moment o altre vindrà el gir. I el gir apareix en un bar, entre cafè i pastís de formatge, i especialment representat per un os de peluix que resultarà la prova definitiva del que va passar.

Us ho he de deixar aquí, per no aixecar la llebre als que encara no heu vist aquest espectacle i que no dubto que fareu en breu (marxen quan comenci la campanya electoral….). La interpretació es brutal. Derqui es molt gran, ho esperes tot i malgrat això, et sorprès un i altre cop. Cruz es la veterania, les taules, l’artista total que ho fa tot i tot bé, però per mi, la sorpresa son la Aránega i la Bel, en uns registres que sorprenen molt, i això no és fàcil, doncs una i altra tenen moltes hores d’escenari. La Colometa treu la seva cara més gamberra i això sempre es d’agraïr.

Com els grecs es un espectacle trepidant, que passa volant per damunt de la platea plena d’afeccionats al teatre, que saben el que vol dir la garantia d’un repartiment de pes, un director que sap el que es porta entre mans, i un autor que, a partir d’ara, tindrem molt en compte.

Queda poc, però potser aniran de gira. Si us va agradar Electra o Antígona, o Èdip…. això no té res a veure, i no us ho podeu perdre.

Algun dels (meus) imprescindibles del Grec

Alguns dels (meus) imprescindibles del Grec

Ho sabem. Encara som al mes d’abril, ahir vam celebrar Sant Jordi, d’aquí a tres dies és Sant Joan i, abans que ens n’haguem adonat, ja ens haurem plantat al juliol. I si alguna cosa caracteritza aquest mes, a Barcelona, és el festival Grec. El seu director, Cesc Casadesús, ha presentat l’edició d’enguany, on la volta al món continua en direcció a Austràlia i Amèrica del Nord. Amb la muntanya de Montjuïc com a epicentre i tota la ciutat com a xarxa tentacular, el Grec arriba ple d’espectacles de teatre, dansa, música, circ… i escenes “híbrides”. Servidor somia en el dia en què tots plegats anomenem absolutament totes les arts escèniques com a vives. Vives! Som-hi. Nora Chipaumire presentarà la peça ‘N!gga’ a la Sala Hiroshima. © Ian Douglas.

La muntanya màgica

Montjuïc té, en un radi de pocs metres, tres equipaments culturals estupends. El Teatre Grec, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors (més la propina de la plaça Margarida Xirgu), són el centre neuràlgic d’un festival d’estiu que Casadesús programa amb coneixement de causa i molt carinyo. Enguany la inauguració tindrà caràcter musical, i no pas teatral (vista la dificultat que suposa l’escomesa), amb la visita del Kronos Quartet de San Francisco, que oferirà un concert inaugural juntament amb alumnes de l’ESMUC i l’artista visual Alba G. Corral. El Teatre Grec també serà el marc on actuaran El niño de Elche (que presentarà el seu darrer treball Colombiana), on podrem gaudir amb el trio format per ToquinhoSílvia Pérez Cruz i Javier Colina, i on actuarà el britànic Matthew Herbert amb la seva Brexit Big Band, un concert amb tota mena de sons britànics i els textos de Caryl Churchill (en coproducció amb el Sònar). Al Mercat de les Flors hi podrem veure la Sidney Dance Company, dirigida pel català Rafael Bonachela (que ha coreografiat, entre d’altres, vídeos de Kylie Minogue), amb l’espectacle Ab [intra]. També s’estrenarà Enciclopedia de fenómenos, de Rodrigo García(amb els col·legues Gonzalo Cunill i Juan Loriente), Augusto, la peça que explora el riure de l’italià Alessandro Sciarroni (guanyador del Lleó de Plata de la Biennal de Venècia) i el Polzet dels lleidatans Zum-Zum Teatre amb direcció del basc Iñaki Rikarte.

Al costat, al Teatre Lliure, rebrem la visita de l’holandès repetidor (que no errant) Ivo van Hove amb Tan poca vida, l’adaptació teatral de la novel·la de Hanya Yanagihara, o el performer americà Taylor Mac (a mig camí entre la drag queen i el club kid), amb la seva versió de tres hores de l’espectacle A 24-decade history of popular music, on s’anuncia la visita d’una estrella local invitada. El tòtem americà Robert Wilson dirigirà l’estupendíssima Isabelle Huppert Mary said what she said (la fredor dels dos astres pot provocar més d’un refredat), i l’argentina Lola Arias presentarà Campo minado, una peça de teatre documental sobre la Guerra de les Malvines. I com que no només els guiris fan il·lusió, al Lliure de Montjuïc també tindrà lloc l’estrena del nou espectacle d’Alícia GorinaIn Wonderland, una reflexió al voltant de la psicoanàlisi, i la companyia Baró d’Evel presentarà Falaise, la continuació del díptic iniciat amb el meravellós espectacle .

Ciutat d’ivori

Al Sant Andreu Teatre servidor no es perdrà Estrella, el nou espectacle de la companyia basca Marie de Jongh, un nom que hom no oblida després d’haver vist una petita joia com Amour. Al Teatre Goya, Jordi Casanovasportarà Valenciana (la realitat no és suficient), un muntatge que parla sobre el crim de les noies d’Alcàsser i la ruta del bacalao. L’Antic Teatre presentarà la mostra del talent local amb els muntatges de Los detectives (Pienso casa, digo silla), Verónica Navas Ramírez (La ciudad) i Soren Evinson (A nation is born in me). Al Teatre La Gleva, les mamzelles Bárbara Mestanza i Paula Ribó estrenaran Richard III and they never heard of love, una coproducció amb la companyia de Nova York La Mama Experimental Theatre. Aquestes complicitats ens agraden molt.

La Sala Hiroshima, al Poble Sec, presentarà dos espectacles de Nora Chipaumire#Punk100%Pop i N!gga, sobre el punk, el pop i la rumba africana. La creadora i escenògrafa mallorquina Xesca Salvà presentarà la instal·lació Cases al marc incomparable de La Pedrera, i al Lliure de Gràcia podrem veure la nova proposta de Juan Carlos MartelCàsting Giulietta, una peça de teatre social protagonitzada per dones majors de 80 anys. A la Sala Beckett, per acabar, tindrem dos muntatges: Amor mundi a la Sala de baix, el nou text de la dramaturga resident de la casa, Victoria Szpunberg, i Cançó per tornar a casa, de les T de Teatre, a la Sala de dalt, una peça escrita i dirigida per Denise Despeyroux. Del Teatre Poliorama a la sala petita de la Beckett… Ens agrada l’aposta de les T de Teatre per aquest espai que, ja ho hem dit en més d’una ocasió, és un dels més acollidors de Barcelona.

Un total de 94 espectacles fan molt difícil parlar de totes les propostes, evidentment. Més endavant ja farem articles-llista i aquestes coses que es fan. De moment, ja podeu consultar tot el programa al web del Grec. I recordeu: hi ha abonaments de 5 espectacles (amb una reducció del 50% en el preu), de 3 espectacles (reducció del 30%) i els menors de 30 anys paguen totes les entrades al preu fix de 15 euros. Correu, correu, que després tot són llàgrimes.

Article publicat a Núvpl (24/04/2019)

Oriol Puig TauléBarcelona.

ON PODEM ANAR (2)

24 d’Abril de 2019

ON PODEM ANAR?  (2)

Això és el que us oferim…

Cal tenir en compte que la notícia que us hem ofert, del concert de la Companyia Modus Operandi, el lloc de celebració no és l’Espai Tolrà de l’Orfeó Badaloní, si no l’escenari del Círcol. Aquest ha de ser el redactat:

 Dissabte 27 d’abril, a les nou del vespre, al Círcol, la Companyia Modus Operandi, oferirà l’espectacle MÚSICA: AL DENTE, un muntatge que vol retre homenatge a les òperes més conegudes. Una manera diferent d’escoltar i veure òpera. Sense complexos ni rigideses. Accessible i divertida. L’espectacle conté catorze temes interpretats en directe sota la direcció de Pere-Mateu Xiberta. L’objectiu és oferir un espectacle líric i teatral en què l’òpera és l’element principal.

Aprofitant aquest error us comuniquem que:

Dilluns 29, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Betúlia, la nostra associació ha organitzat un nou col-loqui, que porta el títol de TEATRE I…ELS MUSICALS ACTUALS. La mesa, mode-rada per Josep Maria Balaguer, comptarà amb la presència de Jordi Almirall, actual director de l’elenc de La Palma de Teià, un dels elencs catalans que millor representa musicals; Miquel López, el periodista badaloní gran coneixedor dels musicals; Oscar Peñarroya, el compositor, pianista i director musical, un dels creadors del grup L’Oca Underground i actual director vinculat a l’Orfeó Badaloní i Jordi Pérez Solé, actual professor de batxillerat escènic professor de l’Institut Berenguer IV de Santa Coloma i coordinador artístic, director i dramaturg a OFF LICEU.

AMICS DEL TEATRE ZORRILLA

Jaume Arqué i Ferrer


ON PODEM ANAR?

Badalona, 23 d’abril de 2019

ON PODEM ANAR?

Això és el que us oferim…

Ha passat Setmana Santa, Pasqua, Sant Jordi i estem a punt de veure què ens porten aquests tres mesos, justets, que ens falten per les vacances. Ho esperem amb afany, ja que  hi ha previstes coses molt interessants.

El Teatre Zorrilla serà escenari el pròxim divendres 26 d’abril, a les nou del vespre, de l’acte de cloenda de l’Any Fabra, que porta per títol POMPEU, Badalona homenatja Fabra. Es tracta d’una composició teatral dirigida per Ramon Simó que comptarà amb intervencions d’actors com Oriol Genís, Lluís Soler i Jordi Oriol i que estarà presentada per Laura Forteza.

En l’acte, que està organitzat per l’Ajuntament de Badalona i Omnium Cultural de Badalona, participaran els músics Joan Alavedra (acordió), Eduard Altaba (contrabaix) i Salvador Boix (flauta travessera i mandolina). Altres actors encarregats d’interpretar l’espectacle seran Lluïsa Mallol, Manel Barceló i Toni Sevilla. També participarà en aquesta composició teatral l’actriu Anna Güell, qui posarà la veu a textos de Carola Fabra, Jordi Font, Gabriel Ferrater, Jaume Passarell, Josep Pla, Marcel Riera i Valentí Soler.

Amb aquest acte es tanca a Badalona la celebració de l’Any Fabra, que durant el 2018 ha omplert la ciutat d’activitats per commemorar el 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra i dels 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana.

 Un any més, amb motiu de Sant Jordi, la Dramàtica i la Coral del Círcol, uneixen forces per protagonitzar un recital poètic, que porta per títol d’AMB NOM DE DONA, en el qual es llegiran poemes escrits per dones i cançons que parlen de dones. L’acte tindrà lloc divendres dia 26, a dos quarts de deu del vespre, a l’escenari del Círcol i els poemes seran  de Wislawa Szymborska, Clementina Arderiu, Carme Guasch, Maria Mercè Marçal, Emily Dickinson, Blanca Llum Vidal, Montserrat Abelló, Maria Àngels Anglada, Maria Cabrera i Sandra Blanch.

Dissabte 27 d’abril, a les nou del vespre, a l’Espai Tolrà de l’Orfeó Badaloní, la Companyia Modus Operandi, oferirà l’espectacle MÚSICA: AL DENTE, un muntatge que vol retre homenatge a les òperes més conegudes. Una manera diferent d’escoltar i veure òpera. Sense complexos ni rigideses. Accessible i divertida. L’espectacle conté catorze temes interpretats en directe sota la direcció de Pere-Mateu Xiberta. L’objectiu és oferir un espectacle líric i teatral en que  l’òpera és l’element principal.

Dissabte 27, a les nou del vespre,  i diumenge 28, a les set de la tarda, el grup El Cielo al Revés, vinculat a l’Orfeó Badaloní, ha organitzat un nou Festival de Teatre amb format miníma expresió, a l’Espai Tolrà. S’hi representaran quatre obres, ¡BUEN CAMINO!, JA EL TRUCAREM!; UN CUENTO CHINO I INTERRAÏL; hi la participaran Analgèsica i Gertrudis. S’ha de tenir en compte que per assistir-hi, s’ha de trucar al tel. 933843713, ja que l’aforament és limitat.

L’Orfeó Badaloní celebrarà el seu tradicional concert de Sant Jordi amb un extens repertori de sardanes que inclou les peces més populars i sonades del nostre país. L’acte serà dissabte dia 27 d’abril, a les 21 hores, a l’Església Sant Josep, i forma part dels actes commemoratius del 150è aniversari de la Parròquia de Sant Josep. El concert, serà interpretat pel Cor de l’Orfeó Badaloní, el Cor Sellarès de Gavà i la Cobla Contemporània.

Us agraden els diners? Molt? Els grangers d’aquesta història no perdien el temps pensant en els diners i sempre repartien el poc que tenien amb qui més ho necessitava, fins que un dia va arribar una gallina a la  granja i va pondre un ou d’or. Us imagineu si us passa a vosaltres?
LA GALLINA DELS OUS D’OR és una història que diu que els diners són un cuento, i es podrà veure diumenge 28 d’abril, a les 6 de la tarda, al Teatre Blas Infante. Es tracta d’una de les millors produccions de Zum Zum Teatre, de teatre familiar premiada en diversos certàmens.

El diumenge 28 d’abril, a dos quarts de vuit del vespre, al teatre del Círcol tindrà lloc un concert, amb Núria Graham com a protagonista del cicle de música “Enjoy the Silence”. La jove cantant i compositora de Vic presentarà el seu darrer disc, Does it ring a bell?, un àlbum en què es despulla emocionalment en cada cançó que compon i es deixa anar en tots els sentits amb una veu encisadora i íntima que enganxa.

Diumenge 28 d’abril, a les 21 hores, al Teatre Principal, l’Esbart Sant Jordi de l’Orfeó Badaloní oferirà la tradicional Ballada de Sant Jordi, considerada com la seva actuació més important de l’any. L’actuació estarà composta per més d’una desena de balls populars i tradicionals molt arrelats a la cultura catalana, en els quals participaran tots els membres de l’Esbart, des dels petits fins als grans com també els ex-dansaires.

Amics del Teatre Zorrilla

Jaume Arqué i Ferrer

 

 

ON PODEM ANAR?

Badalona, 16 d’abril de 2019

ON PODEM ANAR?

Això és el que us oferim…

Arriba Setmana Santa i podem copiar literalment el que vam escriure l’any passat, cap espectacle escènic a la nostra ciutat. Tancat per vacances. Així que de idèntica forma, ús recomanem el que es pot veure a Barcelona, amb una qualitat contrastada:


És molt aconsellable veure LA ZANJA, una producció de Titzina Teatre que va triomfar al Festival de Otoño de la Comunitat de Madrid interpretat per Diego Lorca i Pako Merino, que es representa al Villarroel. Una síntesi diu: …i això succeïa ahir (la colonització espanyola), succeeix avui (abusos generalitzats i sostinguts de les empreses multinacionals) i, possiblement, seguirà succeint demà, si no li posem remei. Aquesta obra es podrà veure al Zorrilla el dia 18 de maig.

Per les ballarines i ballarins que vulguin aprendre, mantenir la forma o veure nous conceptes, poden anar els matins dels dies 15, 16 o 17, al Mercat de les flors i pagant podran participar en uns tallers que tenen a Diego Sinninger, que oferirà el concepte de la consciència creativa en moviment i Clàudia Solwat, ballant en territori desconegut.

És aconsellable veure el FEDERICO GARCIA, de Lluís Tosar que es representa al Goya i que ja vam veure al Zorrilla.

Les sales del Lliure ofereixen tres espectacles força interessants. A l’Espai Lliure de Montjuïc, s’ha estrenat un espectacle molt lloat, es tracte de EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA. Diu la publicitat: Havia de ser a l’Espai Lliure la temporada passada, però un accident va impedir Jordi Martínez de seguir assajant. Convençuts que el pallasso místic de Henry Miller només el podia encarnar ell, l’espectacle va ser ajornat i arriba ara, reposat com el bon vi.

Al Teatre Nacional, s’ha estrenat una versió d’EL JARDIN DE LOS CEREZOS, protagonitzada per Carmen Machi i direcció d’Ernesto Caballero. La crítica ha dit: 110 minutos que se pasan en un encantamiento, el de obra de arte total que solo puede experimentarse en algunas producciones operísticas. Felicitaciones a todos.

El gran actor José Sacristán es pot anar a veure’l al Teatre Romea, amb un monòleg que porta per títol SEÑORA DE ROJO CON FONDO GRIS, segons un textos de Miguel Delibes. Diu la publicitat: …relat d’una història d’amor en camí desenfrenat cap a la mort, que ens situa en aquella Espanya amb trets inequívocs, que ens parla de la felicitat i de la seva pèrdua, i que arriba a la intimitat de cada ésser humà, i a la seva emoció, pel camí recte i simple de la veritat.

Per qui li agradin els musicals, al Tívoli, estan reposant FLASHDANCE. A més a més a la cartellera, es pot triar alguna sala de teatre alternatiu, on es poden trobar bons treballs escènics.

AMICS DEL TEATRE ZORRILLA

Jaume Arqué i Ferrer

LA BONA PERSONA DE SEZUAN, Que Brecht sigui lloat!

LA BONA PERSONA DE SEZUAN

Tothom hauria de saber que el teatre és un treball d’equip, com tantes coses a la vida, de fet, la vida no deixa de ser un assaig continuat per aconseguir aixecar un bon espectacle. Tot comença en l’autor, en aquest cas un teòric del fet teatral, i un clàssic entre els clàssics. Mentre no hagis viscut un Brecht, no seràs un espectador del tot, encara que duguis un parell de Shakespeares al currículum de butaca.

Per un moment vaig fer l’exercici d’imaginar l’autor d’Ausburg, contemplant el que Broggi havia fet amb el seu text, des del darrera de tot d’una sala plena fins a l’impossible – la sala massagran del TNC no és poca cosa – i el que la Segura havia fet amb la seva Xen Te. També vaig voler imaginar quantes d’aquelles persones amb qui compartia platea, s’havien plantejat mai anar a veure un Brecht. I després diuen que el teatre està en crisi.

Crec que vaig començar a idolatrar Broggi el 2007 amb el muntatge que va fer, precisament al TNC, de “Primera història d’Esther” un text de l’Espriu pensat per a titelles, que Broggi va transformar en un espectacle preciós, i així ha continuat, per això, la seva Bona Persona de Sezuan, esdevé un muntatge d’aquells en que el director troba coses que ni el mateix autor sabia que hi eren.

Es un espectacle d’aquells que podries veure tres o quatre cops per poder anar fixant-te en cada detall, en cada expressió del repartiment, en cada nota de les cançons que Joan Garriga i els seus companys, utilitzen amb un protagonisme poc habitual en els muntatges actuals, on cada cop més, la música en directe esdevé un plus molt valuós.

El motiu que em va fer escollir aquest espectacle a l’abonament del TNC – no vaig dubtar ni un segon – va ser que tenia les tres potes del tamboret on descansa un espectacle del tot recomanable: Autor indiscutible, director genial i un duet protagonista d’una qualitat extrema. Joan Carreras i Clara Segura garanteixen qualitat interpretativa, un dels pilars imprescindibles per a l’espectador. Els comentaris de tota la gent que anava dedicant més de tres hores a fer cultura total, confirmaven les millors expectatives i ahir, finalment, les vaig viure en primera persona a Sezuan.

“Són dolents. No són amics de ningú. NO donen a ningú ni un bol d’arròs. Tot s’ho necessiten ells mateixos – gràcies Feliu Formosa per aquesta bella traducció – qui podria censurar-los?”

Les paraules de Xen Te, van directes al cor de l’espectador. Quines veritats, i quina pena que fa aquesta humanitat que en comptes de lluitar per un Món més habitable, es perd en un egoisme destructiu que només condueix a l’abisme.

He trigat força a veure aquest espectacle – volia ser a prop de l’escenari -, de fet, té les hores comptades, però no patiu els que no l’heu vist, segur que el tornen a programar. Veure la sala massagran del TNC plena de “ públic amable”, que lluny de quedar descontent salta com en un ressort, aplaudint un final del tot convincent. La llegenda daurada de Broggi només es torna dolorosa entre les nostres mans, per l’esforç a que les sotmetem agraint el que el teatre ens ha fet viure. Sembla que els Déus han volgut premiar-nos per haver trobat entre nosaltres, una bona persona.

CRÍTICA DE CARLES LUCAS GIRALT.

 

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE (Viure enmig del fang)

La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 

Final del formulario