El Eco de Badalona, 1936

GARCIA LORCA

Publicat a El Eco de Badalona, el dia 19 de setembre de 1936.

Després del 6 d’octubre quan la febre de la persecució barreja d’egoisme i d’ignorància, començava a minvar, varis ciutadans pogueren organitzar en el Cinema Nou, una magna funció teatral.

La benemèrita catalana Margarida Xirgu, venia a fer-nos conèixer les excel·lències del poeta andalús García Lorca. «Yerma» fou l’obra.

No cal recordar la polseguera que s’aixecà. Alguns crítics teatrals de la nostra ciutat i de fora, anaren a l’arxiu a cercar diversos mots que volien referir-se a les bones costums i a la moral, per blasmar de l’obra «Yerma». Malgrat l’opinió dels que feien i desfeien, en el teatre Nou hi assistí tot Badalona, sense tenir en compte llur classe social. I «Yerma» s’endinsà al cor de milers de ciutadans que, abans que tot, aimants de la veritat, reconeixien la puixança del drama del poeta del poble, com ja llavors anomenaven García Lorca.

Ah!. Però la crítica injustificada continuà. Passaren dies i a l’horitzó de la Pàtria anava precisant se la torbonada. No eren, llavors ho anàvem veient, els crítics teatrals que jutjaven l‘obra de l’excels poeta, sinó que era la consigna d’una casta, d’uns homes agrupats que constituïen el passat, uns éssers espiritualment pobres que no capien poguessin escriure’s coses belles, coses humaníssimes de cara el futur, que cantessin la Natura, que cantessin sense limitacions, tota la pregonesa del pensament humà No; aquesta classe que seguia una trajectòria inhumana no volia reconèixer a García Lorca, malgrat que un a un l’aplaudissin.

L’aranya ha continuat teixint. Aquesta casta (privilegis i concupiscències). S’ha aixecat en armes contra el poble. La seva primera obra ha estat occir la Cultura sana. Garcia Lorca, poeta del poble, cantaire d’allò que sols un esperit selecte pot copsar, ha mort assassinat.

Què havia fet García Lorca? Estimar el poble, escriure per al poble les coses del poble. Obrir nous horitzons al teatre, humanitzant lo. Per això García Lorca ha estat executat. El progrés és enemic dels privilegis i de les concupiscències. Pareu esment i veureu com el feixisme col·lectivament llença anatemes contra grans escriptors, car interessa que el poble conservi la semi bestialitat primitiva, per utilitzar-lo com una matèria més.

Un fervorós record al creador de «Yerma», «Bodas de Sangre» i «Rosita o el Lenguaje de las Flores» obres elles soles suficients per immortalitzar el poeta. Han assassinat la carn, però resta l’esperit, el fluid que es filtra dins altres artèries i mana, mana… ¡No morirà García Lorca, el poeta del poble!.

Jaume Julià Suñen

COMING SOON TO TNC.

 

Primera part de l’article publicat a NÚVOL (23/06/2020)

Coming soon to TNC

Cunillé, Rusiñol, Sagarra i Williams seran a la darrera temporada de Xavier Albertí.

Roda de premsa presencial al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya. La nova normalitat: accés únic pel carrer Padilla, vigilant de seguretat que comprova que figuris a la llista de premsa, dispensador de gel hidroalcohòlic a l’entrada. Cadires solitàries repartides, mil·limètricament, pel vestíbul. El marbre i el vidre de Bofill mai havien resultat més adients. No us passa, a vosaltres, que quan veieu aquestes cadiretes separades us entra com una tristesa? Certa sensació de càstig, com quan a l’escola ens feien separar les taules quan fèiem massa xivarri. Avui es presenta, finalment, la temporada 2020-2021 del TNC? Encara no! De moment ens avancen cinc espectacles. Amb això dels teasers, els tràilers i el Coming soon, sembla que el llenguatge de Netflix s’ha instal·lat, definitivament, a la cultura catalana. Això sí que és un bon cliffhanger, i no la resolució del concurs per a la nova direcció artística del TNC.

Georgina Latre protagonitza l’espot de la temporada 2020-2021 del TNC. © White Horse / TNC.

Primer moment de xifres. En una temporada truncada, com tot, per la covid-19, l’ocupació del TNC ha sigut del 84%. L’edat mitjana de les espectadores del Teatre Nacional ha sigut de 51 anys. “Joveees…”, responen alguns dels periodistes presents a la sala. “La nostra força és la cultura” és el lema de la temporada, que ja es pot veure a l’anunci que corre per les xarxes, protagonitzat per Georgina Latre. Xavier Albertí ens comunica que avui haurien d’haver presentat la totalitat de la programació, però que encara no és possible: estant pendent dels canvis de normativa en aforaments i protocols sanitaris, que després afectaran la política d’abonats i tota la pesca. No em vull ni imaginar totes les combinacions que, aquests darrers mesos, hi ha hagut sobre la taula a les nostres institucions públiques. I més, comptant amb l’alegria amb què saltem de fase en fase. Per tant, hem conegut quins seran cinc dels 27 espectacles que conformaran la temporada 2020-2021 del TNC.

L’1 d’octubre s’iniciarà la temporada, a la Sala Petita, amb Decameró, un espectacle inspirat en l’obra Boccaccio: deu joves confinats en una casa, durant la pesta negra, que s’explicaven històries. Ja n’havíem parlat aquí, a la crònica de la conversa que va ser el teaser d’aquest tràiler. (Un altre dia ja parlarem de l’afició que tenen, teatres i festivals, de fer dues o tres rodes de premsa en comptes d’una). Però no patiu: al setembre es presentarà la temporada sencera. La nòmina d’autors d’aquest Decameró fa patxoca: Davide Carnevali, Narcís Comadira, Dimitris Dimitriadis, Najat El Hachmi, Gregorio Luri, Marta Marín-Dòmine, Cristina Morales (a casa ens agrada molt), Valère Novarina i Perejaume. “Ep, això són nou autors, i no pas deu”, ja sento que diuen. I és que el desè autor serà Benet i Jornet, que formarà part de l’espectacle amb una selecció dels seus textos. Deu autors per a deu monòlegs d’uns deu minuts cadascun. El tema no és el coronavirus, per sort: és l’Apocalipsi. Diu que el Comadira ha escrit un text sobre els abismes d’un home de la seva edat, i la Morales un altre sobre les actituds policials que hem tingut, tots plegats, durant el confinament. La cosa promet.

DEMÀ SEGUIRÀ.

 

MENTRE HI HA GREC, HI HA ESPERANÇA (y 2)

…segueix

Al Teatre Grec també hi podrem veure un espectacle de Carme Portaceli de títol llarg i evocador: No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti). Amb dramatúrgia d’Albert Boronat, Judith Pujol i la mateixa Portaceli, la peça és un collage de textos d’orígens diversos que celebra el fet d’estar vius i junts, amb música de The Sey Sisters i moviment de Sol Picó. També tindrem l’espectacle de circ Möbius, de la Compagnie XY: servidor de vostès va tenir la sort de veure’l al festival Circa d’Auch i en vaig sortir meravellat. Un altre luxe absolut, internacional i de dansa-teatre, serà la presència de la companyia belga Peeping Tom amb el díptic format per La porta absent i La cambra perduda. Poca broma. Pas de blague.

A la plaça Margarida Xirgu no s’hi farà teatre a l’aire lliure, però sí als dos edificis que l’emmarquen. Al Teatre Lliure podrem veure a la tigressa de Figueres (amb permís de Mónica Naranjo), Angélica Liddell, amb The Scarlett Letter. Monòleg per a una veu cridanera i molts homes despullats. L’Agrupación Señor Serrano presentarà The Mountain, un espectacle en construcció (coronavirus oblige) sobre les veritats nostres de cada dia, amb Vladimir Putin com a mestre de cerimònies. El duet de creadors Txalo Toloza-Fernández i Laida Azkona Goñi estrenaran Teatro Amazonas, tercera part del seu tríptic documental, després d’Extraños mares arden i Tierras del Sud. Neocolonialisme meets Werner Herzog. El dramaturg francouruguaià Sergio Blanco presentarà dues peces a la Fabià Puigserver: Memento mori, que es va poder veure a inicis de temporada a la Sala Beckett, i Covid-451, una lectura d’alterficció llegida per sis treballadors sanitaris. A finals de juliol, la sala gran del Lliure acollirà un concert de Sílvia Pérez Cruz i el pianista menorquí Marco Mezquida, que acaben de publicar el disc Ma. Live in Tokyo. Queda per l’any que ve l’espectacle Farsa, que la cantant havia començat a treballar amb el director i dramaturg argentí Pablo Messiez.

Al Mercat de les Flors, la Casa de la Dansa, podrem veure el nou espectacle del coreògraf Pere Faura, versió en procés d’allò que veurem la temporada que ve: Rèquiem nocturn, el seu comiat particular al món de la dansa, creat a partir de la mítica pel·lícula de Bob Fosse All That Jazz. També hi haurà lloc pel trio format per Tiago Rodrigues, La Ribot i Mathilde Monnier, Please Please Please: un diàleg entre les dues ballarines (el portuguès codirigeix) sobre els relleus generacionals i l’emergència climàtica. Els espectacles familiars tindran lloc a la Sala Ovidi Montllor, amb les propostes Orbital dels Farrés Brothers i Cia, IKIMILIKILIKLIK dels bascos Marie de Jongh, o la dansa per a tota la família de Roseland Musical, amb Geometria. El circ ocuparà la sala Maria Aurèlia Capmany, amb muntatges com 5.100 m/s de Joan Català, Desdèmona d’Alba Sarraute i les Ofèlies o Estat d’emergència, la Producció Nacional de Circ que aquesta tardor girarà per Catalunya. També podrem veure espectacles a altres sales de Barcelona: al TNC (La melancolía del turista, d’Oligor y Microscopía, i El sexe dels fongs, de Sílvia Delagneau), a La Pedrera (Corpus, de Xavier Bobés), al MNAC (Sonoma, de La Veronal), al CCM Born (Dimonis, de Cabosanroque) o a La Caldera de Les Corts (Climatic Dances d’Amanda Piña).

El “segon Grec” serà el De Grec a Grec, i en realitat es tracta d’una sèrie d’espectacles coproduïts pel festival que, a causa del confinament, no s’han pogut assajar, i s’estrenaran durant la pròxima temporada a diferents espais de la ciutat. És el cas de muntatges com El combat del segle, de Denise Duncan (Sala Beckett), L’habitació blanca, de Josep Maria Miró (Sala Flyhard) o El màgic d’Oz dirigit per David Selvas (Teatre Condal). Aquesta secció del festival inclou les produccions del Grec 2020 que han saltat al 2021, com ara l’adaptació de La casa de los espíritus dirigida per Carme Portaceli, el nou espectacle del creador grec Dimitris Papaioannou o el muntatge Enter Achilles, de DV8 Physical Theatre.

Finalment, el Grec en obert és l’etiqueta que engloba una sèrie d’activitats virtuals i/o telemàtiques: les Connexions Llatinoamericanes (focus de l’edició d’enguany), la Fila Zero, el Grec a peu, el Grec Converses i el Grec Professional. Ja ho sabeu: els festivals s’han vist obligats a ramificar-se adaptar-se als temps (de crisi sanitària) que corren.

I encara no he parlat dels concerts que tindran lloc al Teatre Grec, al juliol, amb noms com Manel, Els amics de les arts, Omara Portuondo, Mayte Martín o (els balconistes) Stay Homas. Servidor de vostès s’imaginava que enguany tindria un juliol ben tranquil, i em sembla que serà mogudet. I això, a casa, ens encanta.

SEGONA PARTI ÚLTIMA DE L’ARTICLE ORIGINAL D’ORIOL PUIG TAULÉ, EN EL QUE DONA A CONÈIXER COM SERÀ EL GREC D’AQUEST ANY  (Publicat al Núvol, el dia 11 de juny de 2020).

 

MENTRE HI HA GREC, I HA ESPERANÇA

MENTRE HI HA GREC, HI HA ESPERANÇA   (1)

Els aforaments es redueixen, i s’aplicaran tots els protocols de seguretat per a artistes i espectadors.

Ja s’ha presentat, finalment, l’edició d’enguany del Grec. El festival d’estiu de Barcelona se celebrarà: això és una gran notícia, tant pels amants com pels treballadors de les arts escèniques. Algunes coses no canviaran massa: l’epicentre serà la muntanya de Montjuïc (Teatre Grec, Teatre Lliure, Mercat de les Flors) i el festival tindrà lloc durant el mes de juliol. D’altres canviaran molt: els aforaments es redueixen, i s’aplicaran tots els protocols de seguretat per a artistes i espectadors. I una altra novetat important: volíeu Grec? Tres tasses!

Matí de roda de premsa al Palau de la Virreina. Presencial, com les de tota la vida. Ni dossiers de premsa, ni programes ni papers de cap mena. “A casa som digitals”, sempre ho hem dit. L’Espai 4 de la quarta planta ens espera, amb les cadires estratègicament separades: periodistes amb mascareta i distància de seguretat. Ens reconeixem els uns als altres no per l’olfacte, sinó per la mirada. L’eròtica de la Covid-19. A la taula d’oradors: Ada Colau, Joan Subirats i Francesc Casadesús. Comencem, que avui hi ha teca. L’alcaldessa referma el compromís de Barcelona amb la cultura: el Grec tindrà un pressupost de 3,3 milions d’euros (com l’any passat) i donarà feina a unes nou mil persones. La ciutat aposta per un Grec d’alt nivell artístic. Paradoxalment, l’edició amb els aforaments més reduïts serà la més accessible: preu únic de quinze euros pels espectacles “generals”, i cinc euros pels “familiars”. Un altre dia ja parlarem de categories i etiquetes. Subirats recorda que el 18 de març l’Ajuntament ja va anunciar que el Grec no se suspendria (com si han fet Avinyó, Edimburg i la gran majoria de festivals europeus) (que ara es deuen estirar els cabells, per cert), i ens diu que s’està treballant intensament per La Mercè i la Biennal de Pensament.

El tercer en parlar és el director artístic del Grec, en Cesc Casadesús. Se’l nota un xic cansat, però satisfet. M’han dit que ell i el seu equip han tingut fins a deu versions diferents del Grec sobre la taula. De moment, podem dir que hi haurà 108 espectacles, però no tots seran al juliol. M’explico. Les “tres tasses” signifiquen “tres Grecs”: el Grec Festival (durant el mes de juliol, amb 48 espectacles), el De Grec a Grec (24 espectacles) i el Grec en Obert (36 espectacles). Comencem amb el Grec Festival, el de juliol, “el de tota la vida”. L’espectacle inaugural serà a càrrec de la companyia francocatalana Baró d’Evel: A tocar! reuneix el circ de Blaï Mateu i Camille Decourtye amb la música de Refree, la dansa de María Muñoz, la pintura de Frederic Amat, l’espai i la llum de Cube.bz i les paraules de l’actriu Imma Colomer. Al Teatre Grec ja s’han instal·lat les butaques (vegeu imatge superior) i de les quasi dues mil localitats s’ha passat a 800, el número permès en espectacles a l’aire lliure. El festival complirà tots els protocols de seguretat, i això significa que l’accés (i desallotjament) del teatre es farà per zones i per fases. Paciència. Alerta: la copa i el mos de rigor als jardins del Grec es podran fer abans, però no després de la funció. Santa paciència. Com a consol, els espectacles no tindran entreacte (tots recordem inauguracions llargues, oi?).

Al Teatre Grec també hi podrem veure un espectacle de Carme Portaceli de títol llarg i evocador: No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti). Amb dramatúrgia d’Albert Boronat, Judith Pujol i la mateixa Portaceli, la peça és un collage de textos d’orígens diversos que celebra el fet d’estar vius i junts, amb música de The Sey Sisters i moviment de Sol Picó. També tindrem l’espectacle de circ Möbius, de la Compagnie XY: servidor de vostès va tenir la sort de veure’l al festival Circa d’Auch i en vaig sortir meravellat. Un altre luxe absolut, internacional i de dansa-teatre, serà la presència de la companyia belga Peeping Tom amb el díptic format per La porta absent i La cambra perduda. Poca broma. Pas de blague.

PRIMERA PART DE L’ARTICLE ORIGINAL D’ORIOL PUIG TAULÉ, EN EL QUE DONA A CONÈIXER COM SERÀ EL GREC D’AQUEST ANYS. (Publicat al Núvol (11- de juny de 2020)   .

 

Jaume Forés Juliana ens fa un perfil sobre la pallassa Pepa Plana.

Jaume Forés Juliana ens fa un perfil sobre la pallassa Pepa Plana:

La revolució feminista és aquí i ha arribat per quedar-se! El feminisme s’ha alçat com un dels grans corrents transformadors de la societat del segle XXI i, a poc a poc, s’ha fet un lloc a tot arreu. Fins i tot al món del circ i dels pallassos. O hauríem de dir pallasses?

Amb nou espectacles propis sobre les espatlles, una dilatada trajectòria que l’ha dut a treballar amb el Cirque du Soleil, i un Premi Nacional de Cultura sota el braç des del 2014, Pepa Plana s’ha convertit en la pallassa catalana més reconeguda internacionalment. Pionera del feminisme en un món circense predominantment masculí, un dia va pensar que si els patis de butaques estan majoritàriament ocupats per dones, potser era hora de deixar d’invisibilitzar-les a escena i de donar-los-hi veu.

D’aquesta idea en va sorgir Veus que no veus, un espectacle de pallasses del segle XXI que intenten sobreviure a les situacions «clàssiques» que els ha llegat la tradició dels pallassos. En circ, entenem per «entrada clàssica» aquells números de pista que serveixen per iniciar o enllaçar les escenes. Però què passa quan aquestes «entrades clàssiques» pensades per a pallassos les fan dues pallasses? Segueixen sent tan clàssiques?

En aquesta reivindicació feminista en clau de circ, Pepa Plana és l’esbojarrada Pallassa Augusta davant d’una estirada i ordenada Carablanca encarnada per la polifacètica Noël Olivé. Quan estudiaven juntes a l’Institut del Teatre, Plana ja va vaticinar a Olivé que un dia ella seria la seva Pallassa Blanca i ara, trenta anys després, la profecia s’ha complert en un espectacle dirigit per Joan Arqué, membre de la companyia Rhum & Cia., que no ha parat de girar des de la seva estrena el 2018.

La proposta de Plana ha estat recentment guardonada com a millor espectacle de pallassos als Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya que, en la seva desena edició, també ha premiat l’espectacle de circ de carrer Ino, d’Ino Kollektive, protagonitzat només per dones, i l’espectacle Vekante, del Teatre-Circ Rosa Raluy, filla del recentment desaparegut Carles Raluy, com a millor espectacle de circ de carpa. I és que el circ, ja no és només cosa d’homes!

Jaume Forés Juliana

 

Comunicat socis i junta

Badalona, 8 de juny de 2020

Benvolguts socis i amics en el Teatre:

Fa gairebé tres mesos que no tenim cap contacte amb vosaltres, a part d’alguns enviaments que fem de recopilacions d’antigues representacions, però el nostre treball junt amb el d’alguns col·laboradors és constant, ja que en aquests pròxims dies es farà públic el veredicte de XII Premi de Teatre Breu Andreu Solsona 2020, del que se’n van rebre 23 textos per participar-hi.
Pel que respecte als teatres públics badalonins, el personal de Badalona Cultura S.L., està immers des del primer dia del confinament, a solucionar totes les representacions contractades perquè es puguin fer efectius a partir del proper del mes de setembre, segons la legislació que estigui establerta en aquell moment. Últimament sabem que s’estan solucionant el tema dels abonaments i entrades comprades amb anticipació.
Per la nostra part, a partir del setmanari GENT NOVA (1899-1918), que es troba digitalitzat a l’Arxiu de revistes catalanes antigues i a la publicació per part del Museu Municipal de la nostra ciutat de la digitalització de EL ECO DE BADALONA (1868-1869 i 1879-1936), que es pot trobar a la web del mateix Museu, estem procurant subministrar a Badalona Cultura S.L. l’historia del Teatre Zorrilla i dels teatres públics badalonins.
Volem manifestar, que sobre aquest treball, admetem qualsevol suggeriment o col·laboració que qualsevol persona vulgui aportar.

AMICS DEL TEATRE ZORRILLA DE BADALONA

DEL ACTOR DE TEATRE, per J. Comas Costa

Del actor de teatre.   (Article publicat a Gent Nova, l’any 1901)

REFERENT al actor de teatre, he observat aixó, que no sé si mereixi d’esser apuntat, y es: que lo que fá del actor un artista es cosa més íntima que la imitació perfecta de la realitat y l’armonia del dir y del accionar.

Y es aquesta cosa la separació complerta deis gestes.

Veyam si logro explicarme citant un cás particular que m’acut y es d’un actor que jugava el paper de Napoleón, el qual, ab una intuició maravellosa de la cosa, sols movía a un temps una sola part del cos y no comensava un geste que no hagués acabat per complert l’anterior. Per exemple,movía, si comanava, primer el cap després els Ilavis, després el bras; si escribía, primer la pensa,després la ploma; si conversava, primer l’atenció,després els Ilavis, després els brassos, y altre cop l’atenció per fi. Y ab la particularitat encara que duya a tal extrem la manera aquesta que no finía del tot un geste fins a comensarne un altre, o millor dit, que enllassava l’un geste al altre ab una armonía tan bella que semblava resoldre tota la seva estética en línies geométriques.

Y es que ab el geste passa igual que ab la paraula. Que si la paraula es feta com a cosa real pera entendrens y com a cosa artística pera produhir una bella armonía de sons, el geste es fet eom a cosa real pera exteriorisar les passions y com a cosa artística pera produir una bella armonía d’imatges.

J, COMAS COSTA. (Escriptor).

 

HA NASCUT UN AUTOR, per Oriol Puig Taulé

Ha nascut un autor

‘El gegant del Pi’ de Pau Vinyals és un debut lluminós.

La setmana passada va començar la programació digital del Teatre Lliure. La primera peça que es va llançar a l’estratosfera virtual va ser El gegant del Pi, una obra escrita i dirigida per Pau Vinyals. A ell el coneixíem, fins ara, com a actor: l’hem pogut veure en diversos muntatges del Lliure i del TNC, o amb els seus companys Pol López i Júlia Barceló, amb qui formen la Companyia Solitària. Ha treballat amb Joan Ollé, Oriol Broggi, Lluís Homar, Pau Carrió o Les Impuxibles, entre d’altres. Però en aquest cas Vinyals no interpreta cap paper, sinó que fa d’ell mateix. El gegant del Pi és un debut lluminós.

‘El gegant del Pi’, un muntatge de Pau Vinyals. En un primer moment, confesso que em va desconcertar una mica el fet que El gegant del Pi fos una peça sonora, de radioteatre. Però en el fons, molt millor: qui desitja veure una “lectura dramatitzada” des de casa? Si de vegades ja és prou avorrit, escènicament parlant, assistir a una sala per veure en directe com els intèrprets no aixequen la mirada del faristol… Quin sentit tindria gravar un actor llegint? De seguida, amb els auriculars posats i estirat al sofà (amb el Klaus a mode de manta elèctrica), vaig comprovar que la peça funciona, i de quina manera. Pau Vinyals Dalmau se’ns presenta i serà així, en primera persona, com se’ns dirigirà en tot moment, en un monòleg que ens parla a nosaltres, el públic, i ens mira als ulls encara que no ens veiem les cares. “VIDA”, vaig apuntar a la meva llibreta (quan vaig al teatre sempre prenc apunts). A la targeta del CatSalut de l’actor, abans del número hi apareix aquesta paraula, resultat de sumar les dues primeres lletres del primer i del segon cognom (no els dic què hi surt al meu, ja s’ho poden imaginar). La vitalitat de la peça (i de l’intèrpret) converteix El gegant del Pi en una experiència sonora molt plaent, vital i sincera.

A mig camí entre l’autobiografia i l’autoficció (imaginem), Vinyals ens parla del seu pis nou al Raval, de la Judit, del Tortell Poltrona i de la disfressa de Spiderman que es posava de petit. Durant l’hora i quart que dura la peça (que passa d’una revolada), escoltarem històries sobre la seva família i la guerra, sobre la por i els privilegis. “Família, vam guanyar la guerra!”. Vinyals ens parla del seu avi franquista, Pere Dalmau, una espècie difícil de veure al teatre català, on sembla que només hi ha lloc per als avis republicans. Conscient de tots els seus privilegis, l’autor també es qüestiona si ell té el dret de ser en aquell escenari (la pantalla), i relaciona guerra i virus amb els quadres de l’alemany Anselm Kiefer. Per ser un primer text, no està gens malament.

Vinyals no està sol, a El gegant del Pi. L’acompanya l’espai sonor d’Arnau Vallvé, que embolcalla les paraules amb el protagonisme just, sense pecar de poc ni de massa. Vallvé és, juntament amb Clara Peya i Pere Jou, un dels músics més actius a l’hora de treballar en teatre. Volem més música original als nostres espectacles! Quan Vinyals canta, com ja vam poder veure a Suite TOC núm 6, em recorda el performer búlgar Ivo Dimchev fent cant gregorià. Ara que ho recordo: el Pau i la Judit van protagonitzar una de les escenes de l’espectacle de Dimchev, quan ens va visitar a la Sala Hiroshima. L’actriu Júlia Barceló és l’encarregada de llegir les acotacions i fer algun breu paper. S’agraeix, igualment, sentir al principi de tot la veu de Pere Arquillué, com sempre succeeix al Teatre Lliure, donant-nos la benvinguda i recordant-nos que apaguem els nostres telèfons mòbils. Paradoxes de la vida en confinament: servidor va escoltar la peça al seu telèfon mòbil.

En definitiva. Ha nascut un nou autor, i es diu Pau Vinyals Dalmau. Esperem que el Teatre Lliure recuperi aquesta peça ben aviat. Les opcions són múltiples: obrir noves funcions ara o més endavant, o bé programar-la quan sigui possible. L’Espai Lliure seria ideal. Ai, ja semblo un d’aquells crítics. D’aquells que diuen als creadors i als teatres allò que haurien de fer.

Oriol Puig Taulé

 

EL TEATRE LLIURE ES FA DIGITAL

EL TEATRE LLIURE ES FA DIGITAL, per Mireia Soler.

EL LLIURE PRESENTA LA SEVA PROGRAMACIÓ DIGITAL I EL DIGITAL I ELS RENOVATS AJUTS A LA CREACIÓ CARLOTA SOLDEVILA.

El Teatre Lliure continua treballant malgrat la cancel·lació del programa d’aquesta temporada. A l’espera de poder tornar a obrir les seves portes la temporada que ve, el Lliure ha buscat nous camins creatius per seguir oferint cultura. Amb l’estrena d’una programació digital i la convocatòria d’ajuts extraordinaris a la creació s’adapta a la situació que s’està vivint al país i s’esforça per pensar en nous camins de creació artística.

Després de les iniciatives #LliureAlSofà i #TeatreAlFil i seguint amb el lema #TheShowMustGoOn, el Lliure estrenarà la seva programació digital el dijous 7 de maig. Aquesta estarà formada per projectes de nova creació que podran veure’s a través dels canals i xarxes socials del teatre.

El dijous 7 de maig comença el cicle Lectures dramatitzades amb l’autoficció El gegant del Pi, de Pau Vinyals, interpretada pel mateix actor i Júlia Barceló, amb música d’Arnau Vallvé. Aquesta creació es podrà veure fins al 10 de maig al canal de Youtube. Seguint amb les lectures, des del 28 fins al 31 de maig es podrà gaudir d’El segon principi, de Mercè Sarrias i Miguel Casamayor, un muntatge metateatral interpretat per Mònica Glaenzel, Eli Iranzo i M. Pau Pigem. Ambdues lectures comptaran amb un xat postfunció on el públic podrà interactuar amb Pau Vinyals i Mireia Boya, a la primera funció, i amb Itziar González, a la segona.

L’11 de maig s’estrenarà la proposta de Roger Bernat Màkina SHK : es tracta d’un xatbot, una interfície en què el públic conversar amb un bot conversacional creat a partir de frases extretes de les obres de William Shakespeare.

Els més petits de casa també tenen un lloc en aquesta nova programació del Lliure, amb els Clàssics per a criatures: peces audiovisuals amb l’objectiu que els infants descobreixin d’una manera diferent els grans clàssics i que els puguin gaudir ja de ben petits. El programa d’aquest cicle familiar està format pels muntatges:

  • La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, adaptada per Victoria Szpunberg: del 21 al 24 de maig
  • Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, adaptada per Pau Miró: del 28 al 31 de maig
  • Antígona, de Sòfocles, adaptada per Helena Tornero: del 4 al 7 de juny
  • El rei Lear, de William Shakespeare, adaptada per Jordi Oriol: de l’11 al 14 de juny

El Teatre Lliure, membre de la xarxa de teatres europea mitos21, se suma al projecte Històries d’una Europa en crisi i reflexió impulsat pel teatre Dramaten d’Estocolm. Aquesta proposta busca mantenir el contacte entre els equipaments artístics i el públic i ho farà amb set monòlegs creats a partir d’entrevistes a persones que treballen o han treballat a primera línia durant aquesta crisi sanitària. Un projecte que sorgeix de la més crua realitat i que es podrà veure a partir de l’1 de juny al canal de Youtube del Teatre Lliure.

La ja coneguda Escola de pensament torna els mesos de maig i juny amb Marina Garcés i Albert Lladó. L’espai de trobada entre el teatre i el pensament torna de manera virtual el 19 de maig amb la conversa “El coratge i la representació. Sarajevo, 1993” entre el periodista de guerra Alfonso Armada i el director de l’East West Theatre Company de Sarajevo Haris Pašović. El cicle finalitzarà el 9 de juny amb el diàleg “L’humor com a acció directa. Escena i transgressió” entre la pallassa Pepa Plana i el compositor Benet Casablancas.

En l’àmbit educatiu, el Teatre Lliure presenta dues propostes en aquesta nova programació digital. La primera és el projecte de Magda Puig EN RESiDÈNCiA, que treballava amb els alumnes de l’INS Joan Fuster però que ara s’obrirà al públic general i a altres centres educatius. El que es proposa és l’experimentació i el descobriment amb accions artístiques contemporànies. Tots els dilluns entre l’11 de maig i l’1 de juny es presentarà una proposta creativa i l’objectiu és que tothom la segueixi i la mostri a les xarxes amb l’etiqueta #MagdaPuigENRESiDÈNCiA.

El segon projecte educatiu és el programa Escena Pilot : la formació al professorat no s’atura malgrat el confinament i segueix de manera online. La proposta es basava en la creació col·lectiva d’un espectacle teatral entre tres instituts barcelonins (Barri Besòs, Domènech i Montaner i Vila de Gràcia) però que acaba sent la realització d’un vídeo documental i artístic sobre la bellesa, el fil conductor que havia de tenir l’obra teatral. Aquest projecte està dirigit per Lali Àlvarez i Gemma Martínez, i es podrà veure el 4 de juny al canal de Youtube del Lliure.

El Teatre Lliure també continua amb el programa extraordinari d’Ajuts a la creació Carlota Soldevila per recolzar tot el que puguin el pensament creatiu i la producció teatral. Aquest cop la convocatòria està dividida en 4 modalitats i donarà 20 ajuts. Les modalitats són la de disseny de projectes escènics, la de textos dramàtics, la de dramatúrgies en arts de carrer (en col·laboració amb FiraTàrrega) i la d’escena distant (en col·laboració amb el Temporada Alta). Aquesta convocatòria estarà oberta entre el 2 i el 31 de maig i el veredicte es farà públic a finals del mes de juny.

Les entrades per a les lectures dramatitzades tenen un cost de cinc euros, la dels muntatges familiars de tres euros, i la resta d’activitats són gratuïtes. Trobareu més informació al web del Teatre Lliure.

Publicat per Núvol, 4/5/2020

 

 

 

 

 

 

 

ENTRADES EXHAURIDES

Entrades exhaurides

El senyor Sánchez deu pensar que reobrir un teatre és tan fàcil com reobrir una perfumeria.

Desescalada. Desconfinament. Despentinamenta general. Incrèduls, assistim a la roda de premsa diària del senyor encorbatat de torn. Mirada perduda, veu dubitativa, frases de manual. Interpretació encarcarada. Una cosa tinc clara: amb quinze minuts menys, la roda de premsa hauria guanyat molt. Iniciaria una sèrie de crítiques sobre les compareixences dels polítics, però em fa molta mandra. És igual quan llegeixis això. Tant és si el polític és d’aquí o d’allà. Pel que fa a la cultura, anem ben arreglats. El gremi format per titellaires i figurinistes, dissenyadors de so i il·luminadors, escenògrafes i coreògrafs, ho té ben magre. Dimarts passat, Pedro Sánchez sortia a escena amb la veu dolça i el terror a la mirada. Com diria en Francesc Trabal: Quo vadis, Sànchez?

El Jordi Casanovas, dramaturg hiperactiu i tuitaire àgil, piulava: «Quan obrin els teatres a un terç de l’aforament, el primer que hem de fer és publicar fotos amb el cartell de localitats exhaurides. Somrient. Cartell. Somriures. Nova normalitat». A casa sempre ens han provocat molta tendresa, aquestes fotos que comparteixen les companyies tot sostenint l’anhelat cartell. “Entrades exhaurides!”. I moltes dents. Tant és que sigui a la Sala Gran del TNC com a l’Àtic 22: la il·lusió és la mateixa. Amb tot això de les quatre fases –que són la zero, la u, la dos i la tres– aviat podrem fer una birra i un “vermú” a una terrasseta (veus que bé?), i els restaurants podran obrir, això sí, mantenint la distància de dos metres entre comensals. Com s’ho faran els meus amics de la Meneghina, l’excel·lent restaurant italià del carrer dels Tiradors? El local és molt petit, ideal per a parelles: serveix tant per una primera cita com per acomiadar-se amb glamur. I ara, què? Només podran tenir tres taules? Quatre, a molt estirar? I no em convencereu: que t’ho portin a casa no és el mateix. Un repartidor de Glovo mai podrà superar la simpatia de les seves cambreres. I això fred no val res.

El dissabte 2 de maig és festa a Madrid. Per tant, és del tot lògic que també ens deixin escampar la boira a tots aquells que vivim a Bràfim, Capellades i Josa del Cadí. Recordeu el quadre de Goya? Aquells afusellaments pintats per l’aragonès van tenir lloc el 3 de maig, que és el que passarà enguany –tranquils, a Twitter– quan la parròquia comenci a criticar (i a renyar) el personal. “Dissabte vaig sortir al carrer per primer cop, després de vuit mesos tancat a casa, i FLIPO amb el que vaig veure. Colla de psicòpates irresponsables”. Sempre es refereixen als altres, és clar. Va, que em despisto. Les fases del desconfinament són clares i confuses al mateix temps. Com un muntatge de l’Albert Arribas. I fan aparèixer molts més interrogants dels que resolen. Com un muntatge de l’Albert Arribas, també.

De veritat que el senyor Sánchez (o el ministre de cultura que ens han encolomat, que sembla un venedor de pisos) es creu les seves paraules, quan diu que a partir del 26 de maig els cinemes i els teatres podran obrir amb un terç de l’aforament? A alguns cinemes ja els agradaria omplir un terç del seu aforament (excepte la Filmoteca i altres honroses excepcions), però com podran sobreviure els teatres amb aquesta mesura? El senyor Sánchez deu pensar que reobrir un teatre és tan fàcil com reobrir una perfumeria (apuges la persiana, fas un baldeio i llestos). Els teatres, fixi’s vostè, s’omplen de contingut amb gent que fa coses, allà, presencialment, i amb uns altres que s’ho miren. Alguns actors expulsen molta saliva, quan parlen, i hi ha escenes que requereixen que els personatges es toquin amb intensitat. Coses dels dramaturgs, que tenen molta imaginació. Haurem de fer espectacles amb els intèrprets a dos metres de distància, com en aquest esquetx del Saturday Night Live? El perruquí del Daniel Craig és fascinant, això sí.

En fi, anem acabant. Els pròxims mesos s’endevinen interessants, a l’escena catalana. Creadores i creadors, si us plau: deixeu al calaix totes aquestes idees boges que esteu tenint aquests dies. Quan tot això s’acabi, crec que el que tindrem menys ganes de veure són espectacles sobre el confinament. De veritat. Resistiu la temptació. Sigueu forts.    Oriol Puig Taulé