Crítica de ASI HABLÓ ZARATRUSTA
“El hombre es algo que debe ser superado, es un puente, no un fin” F. Nietzsche
“Así habló Zaratustra”, possiblement és un dels llibres més conegut i alhora més controvertit de tota l’obra de F. Nietzsche.
I és que Nietzsche no decepciona; pot agradar més o menys, però la seva obra és plena de missatges que ens porten a reflexionar sobre la vida.
Les paraules de Zaratustra són molt dures, però a la vegada reconfortants; critica tot allò que està establert, com la societat, els valors, la religió, …, i ens fa dubtar sobre, la ciència, la moral, el cristianisme, la filosofia i l’amor; però ho fa d’una manera molt enginyosa barrejant ironia i sarcasme, fent-nos reflexionar sobre la realitat i els valors, pilars en el que es basa tot el que ens rodeja.
Laboratorio Teatro s’apropa a l’obra “Así habló Zaratustra”, i ens ofereix un una proposta en la que conviuen filosofia, psicologia, poesia i teatre experimental. Es tracta del quart muntatge d’aquesta companyia. Un muntatge que combina escenes inspirades en el mític llibre “Así habló Zaratustra” amb passatges i personatges de la vida de l’autor, com la seva amistat amb Richard Wagner ,la mort del seu pare, la malaltia de la seva germana, la seva reclusió, l’episodi del cavall, …, tot des d’una mirada més emocional que moral.
Quatre temes són els que es poden veure a “Así habló Zaratustra”: el superhome, la mort de Déu, la voluntat del poder i l’etern retorn de lo idíl·lic.
El protagonista de la narració és Zaratustra, que al llarg del muntatge serà interpretat per diferents actors de la companyia, fins hi tot la mateixa directora, Jessica Walker, sembla talment haver-se reencarnat en el personatge, transmet i emocionant d’una manera realment increïble.
La posada en escena m’ha semblat magnífica, de la mateixa manera que el vestuari i la música.
Una posada en escena i vestuari plens de simbolisme: globus vermells en forma de cor, màscares de cavall, etiquetes penjant, el cos nu de l’actriu , el maquillatge i caracterització,… La manera de mostrar la humanitat sense gènere, vestits tots amb roba interior masculina i sabates de taló, desdibuixant les fronteres que han definit la feminitat i masculinitat. Les projeccions audiovisuals.
Hi ha molts passatges o escenes impressionants, com la interacció del personatge amb les imatges projectades dels cavalls, o la del final en la que el personatge acaba convertint-se en cavall, símbol de la llibertat.
Sota l’acurada direcció de Jessica Walker, vuit actors magnífics, entre ells la pròpia Jessica Walter, que ens fa una interpretació difícil d’oblidar. La resta de repartiment l’integren David Bocian, Julieta Dentone Silva, Carlos Martín-Peñasco, Julia Rabadán, Paloma Remolino Gallego, Roser Vallvé, i la Carola Zafarana, que a més a més de tocar en directe en regala un número final extraordinari. Unes interpretacions realment extraordinàries !!!
Recomano “Así habló Zaratustra” a tota aquella gent que els agradi el teatre arriscat, de qualitat, poc convencional, de nivell, profund i emocional.
ASÍ HABLÓ ZARATUSTRA
INCENDIOS, per Imma Barba & Miquel Gascón –
Aquesta és una temporada amb excessives reposicions. Nosaltres no acostumem gairebé mai a veure una proposta teatral per segona vegada, i per tant en principi no pensàvem pas anar a veure aquesta versió en castellà; però un amic que l’havia vist a Madrid, ens la va recomanar, tot dient que es tractava d’una versió molt digne i totalment diferent de la catalana.
Vàrem creure que pagava la pena fer-li cas, però tot i això, anàvem amb una mica de por, perquè tot i que ja fa més de cinc anys que vàrem poder veure la versió que ens va oferir l’Oriol Broggi al Teatre Romea, la tenim encara molt present a la nostra memòria i dubtàvem que aquesta proposta ens agradés tant.
Però ves per on, està clar que no és convenient fer pronòstics, perquè aquesta versió del text de Wadji Mouawad dirigida per Mario Gas ens ha entusiasmat. En sortir del teatre hem conclòs que són dues apostes totalment diferents, que si bé estan basades en el mateix text, són difícilment comparables.
Una escenografia minimalista, amb una rampa i una paret central en color gris, a banda i banda el terra cobert de sorra que evoca un paisatge desèrtic. Unes encertades projeccions acompanyanen els diferents moments de la història.
El text de Mouawad és molt dur i complex i en aquesta versió de Mario Gas ha resultat molt més entenedor, segurament també afavorit pel fet de conèixer la història. Un text marcat pels secrets familiars (val a dir que un pèl rebuscat i difícilment creïble), que posa damunt la taula la conveniència o no, de desvelar aquests secrets i ens planteja la disjuntiva de si és realment necessari conèixer algunes veritats volgudament amagades. La història de Nawal Marwan, una dona marcada per la violència i la guerra que ha passat els darrers anys de la seva vida en silenci, sense voler parlar. En la lectura del seu testament expressa com vol ser enterrada i demana als fills, bessons, que busquin la veritat del seu passat. Han de buscar al seu pare, que feien mort, i a un germà del qual desconeixien l’existència.
Ella obre la porta del seu silenci i dels seus secrets i farà que els dos joves descobreixin una veritat incomoda i puguin entendre a la seva mare.
Aquest muntatge es va estrenar a Madrid el 2016 i compta amb un repartiment encapçalat per Nuria Espert que interpreta a Nawal, ja gran, i que ens ha ofert uns monòlegs d’una gran força dramàtica,
Laia Marull extraordinària en el seu paper d’una Nawal jove i lluitadora. Candela Serrat és una convincent Jeanne Marwan i Álex Garcia el seu germà bessó Simon. Ramon Barea, és el notari i una mena de conductor de la història que ens ha anat agradant més a mesura que avançava la peça. També destacar els altres tres intèrprets, Lucia Barrado en el paper de Sawda, Germàn Torres en el de Nihad i Alberto Iglesias amb diferents personatges.
Una història d’amor i d’odi, de pau i de violència, situacions límit que acaben en un desig de perdó i reconciliació entre les persones i amb ells mateixos. Un retrat del conflicte de l’ésser humà davant les religions o la raça en un context de guerra.
Malgrat la terrible duresa del text, deixa oberta una escletxa a l’esperança i a les ganes de viure. Una proposta totalment recomanable.
Autor: Wajdi Mouawad
Director: Mario Gas
Traducció: Eladio de Pablo
Intèrprets: Ramón Barea (Hermile Lebel, el metge, Abdessamad, Malak) \ Álex García (Simon, Wahab, el guia) \ Candela Serrat (Jeanne) \ Alberto Iglesias (Ralph, Antoine, Milicià, el conserge, l’home, Chanseddine) \ Laia Marull (Nawal jove) \ Nuria Espert (Jihane, Nazira, Nawal) \ Lucía Barrado(Elhame, Sawda) i Germán Torres (Nihad).
Final del formulario
Crítica de DESIG TOTA ELS OMS
DESIG SOTA ELS OMS
per Andreu Sotorra
El lingüísta Pere Navarro introdueix expressions d’un català de ressò entre camperol i dialectal
Basant-se en el mite d’Eurípides —a casa dels déus no els busquis més realisme que el de la vida tal com raja— el dramaturg Eugene O’Neill (Nova York, 1888 – Boston, 1953), Premi Nobel de Literatura i repetidor de diversos premis Pulitzer, va estrenar el 1924 l’obra Desig sota els oms dins la línia que li va atorgar la consideració de ser un dels fundadors del teatre nord-americà modern i l’introductor als EUA del realisme dramàtic, que ja feia temps que corria per Europa. També es va distingir per incloure en els diàlegs dels seus personatges les variants dialectals segons els seus orígens, en aquest cas, una mena d’angloirlandès.
Tot això, en part, és el que ha volgut recollir la versió que Iban Beltran i Joan Ollé presenten al Teatre Nacional de Catalunya que, per adaptar-se encara més a les intencions originals de l’autor, ha comptat amb l’assessorament del lingüísta Pere Navarro amb la introducció d’expressions d’un català de ressò entre camperol i dialectal que és un risc afegit de la representació per a oïdes «sensibles» i «intoxicades» pel «catanyol» d’avui en dia.
Gairebé cent anys després, doncs, l’obra es ressent de la seva estructura i llargada (2h15 amb entreacte), sobretot pel que fa a la primera part que, en un registre contemporani, es podria reduir amb una escena breu: «Tres germanastres es disputen la granja a l’espera que arribi el pare vidu casat amb una noia jove carregada d’ambició. Punt.» No és fins a la segona part, que l’obra entra en la trama dramàtica perfilada per Eugene O’Neill, quan arriba la criatura del nou matrimoni i creix la tensió entre el vell pare i el fill hereu de la segona mare i la competència per l’amor de la bella jove nouvinguda a la granja amb final tràgic, que deixo com a sorpresa per als espectadors. Tot en un marc geogràfic de ruralia empobrida de la segona meitat del segle XIX i sota el miratge de la febre de l’or de Califòrnia, on fugen els dos primers germans de la nissaga, comprats i pagats pel dot de la mare morta que el fill protagonista guarda enterrat en un racó de l’era sota terra.
¿I com es resol una obra que patina lleugerament pel seu argument cent anys després? Doncs sembla que presentant-la amb una gran escenografia —la Sala Gran del TNC ho exigeix, esclar— emmarcada per la casa de fusta de la granja, sota una enorme escala i un pont que travessa la planúria davant d’una gegantina projecció paisatgística —segurament que volent representar els oms del títol— i utilitzant la plataforma mòbil tipus cavallets per anar passant de l’exterior de la casa a la cuina i de la cuina a les cambres, en un joc de diorama de grans dimensions.
I enmig d’aquesta gran escenografia, els intèrprets van donant corda a cadascun dels seus personatges. I aquí hi ha la millor part del muntatge. La rudesa i salvatgia de Pep Cruz en el paper del vell Cabot; la força ambiciosa i seductora de Laura Conejero en el paper de la jove Abbie; el caràcter dòcil, bon jan i murri a la vegada d’Ivan Benet en el paper del fillastre Eben; i combinant papers més secundaris, Santi Ricart i Pepo Blasco, els germanastres de la primera part; i la resta de la troupe fins a marcar-se un ball cèltic a l’hora de la festa del bateig de la criatura. Moment de relax coreogràfic dins de la trama.
El que no és tan clar és que el drama de fons d’Eugene O’Neill quedi prou ben dibuixat. Com si els personatges estiguessin condicionats per la macroescenografia i s’hi pasegessin en cadascun dels quadres previstos. Hi ha algunes baralles entre germans que no tenen prou força perquè aparentin credibilitat. I algunes escenes més intimistes entre la jove Abbie i el fill Eben, posades en una cambra simbòlicament de velatori, treuen força sentimental dels dos personatges. Tot i així, els espectadors es distrauran amb la sínia de l’escenografia, la bona feina interpretativa, la proposta lingüístico-dialectològica si paren orella i la tragèdia clàssica de la qual ja no se’n lliuraven, abans d’Eugene O’Neill, ni els déus d’Eurípides.
POEMES A CAU D’ORELLA
Una lectura dels millors poetes catalans en un indret diferent. Acompanyeu-nos-hi.
Reciten : Jaume Arqué Ferrer, Feli Comas, Josep Maria Balaguer Cunillé, Montserrat Riba Sans, Rosa M Fluvià, Olga Galvany González,
Presenta : Miquel Creixell i Tramuns.
Vetllada a benefici de Càritas Parròquial
EL METGE DE LAMPEDUSSA, crítica de Carles Lucas
El metge de Lampedusa, teatre necessari
Lampedusa té nom d’illa de pirates i una illa sí que és, tot i que els abordatges o el rom no són precisament els seus protagonistes.
Lampedusa és una illa italiana – pertany a Sicília – que des de fa anys rep persones embarcades en un somni que massa cops esdevé malson.Pietro Bartolo és un metge especialitzat en ginecologia i obstetrícia, és a dir, un metge que ajuda a donar vida, i des del seu hospital lluita per mantenir la vida i el somni europeu de molta gent.
Llàgrimes de sal és un llibre de memòries, escrit per Lidia Tilotta (periodista de la RAI) i el mateix doctor Bartolo, un llibre que descriu els sentiments d’un home que lidera el compromís d’una illa cap a les persones que lluiten al mar. La llei del mar, que segueixen tots els pescadors, obliga a salvar qualsevol persona que lluita per sobreviure a les onades.
“Foc al mar” és el títol del reportatge signat per Gianfranco Rosi, que recull en imatges el tresor de sentiments de “Llàgrimes de sal” i que va guanyar l’Ós d’Or a Berlin, però ens faltava l’espectacle teatral.
Xicu Masó es treu el títol de metge de forma accelerada per donar vida al doctor especialitzat en ajudar a iniciar-la i ho fa de forma superba. La naturalitat amb que ens va explicant la seva història, que és la història de tantes i tantes persones, et posa realment davant del dr. Pietro Bartolo, en un monòleg esplèndid, amanit per timbres de mòbil – i no dels espectadors -, i imatges projectades sobre la paret de l’hospital, que et mantenen amb total atenció al llarg de 75 minuts plens de sentiment.
Xicu Masó fuig de la llàgrima fàcil, utilitza aquella sornegueria limitada que tant li escau, i et fa somriure mentre denuncia, sense dir-ho massa, la passivitat de la gran Europa, que com ja ens té acostumats, es preocupa poc dels problemes que no són seus. Quins són els seus problemes? Doncs la pasta, i no em refereixo als macarrons.
El teatre t’ha de fer pensar, t’ha de fer comentar mentre sopes o fas una cervesa, i t’ha de fer buscar informació per ampliar tot el que has viscut. Si del teatre surts dient “està bé” i prou, haurem fracassat tots plegats.
Direcció de Miquel Gorriz, que compensa la comèdia d’ART amb el drama de Lampedusa i de totes dues empreses se’n surt perfectament. Val a dir que sap molt bé amb qui es juga els calers i s’acompanya de pesos pesants de l’escena.
“És com si estiguéssim en guerra. Una guerra en què no hem triat lluitar i en què estem participant amb armes desiguals. Que ens entrega cada dia desenes de ferits. I no podem fer sinó quedar-nos a la trinxera, en el sentit més literal del terme.”
Vaig decidir anar a veure aquest espectacle estil pim pam, entrades el mateix dia i sense por de les tempestes que s’anunciaven, possiblement tenia més confiança en el meu vehicle que la que hagués tingut en una barcassa de les que paren a Lampedusa. Ovació de Liceu per a una actuació esplèndida i un agraïment sincer pel tema tractat. Molt i molt recomanable. De fet, a mi me la va recomanar un company molt fiable, del meu grup de teatre.
Crítica de INCENDIOS
INCENDIOS
Autor: Wajdi Mouawad. Director: Mario Gas. Amb: Nuria Espert, Laia Marull, Ramón Barea, Álex García, Alberto Iglesias, Candela Serrat, Lucia Barrado i Germán Torres.
Torna Wadji Mouawad. Aquella tragèdia moderna amb ressons dels clàssics grecs i Shakespeare que ens va sacsejar fa cinc anys en la lectura d’Oriol Broggi retorna de la mà de Mario Gas i amb un repartiment encapçalat per Nuria Espert. Cal dir-ho perquè l’actriu supera en aquest espectacle qualsevol referent anterior. Domina l’escena. Col·loca les paraules i els silencis amb una torbadora emoció que colpeja. El monòleg del segon acte en què Nawal aconsegueix el miracle d’adreçar-se directament a cadascun dels espectadors.
Espert és Nawal, la mare, en aquest viatge iniciàtic dels seus dos fills, a qui deixa en herència l’exhortació de trobar al seu pare i un germà del que desconeixien fins i tot l’existència. Una obra monumental en què la recerca de la memòria esdevé una mirada sobre l’essència de l’ésser humà quan ha perdut qualsevol raó i ha deixat que la brutalitat s’imposin al seu volant. El text de Mouawad agafa ara un sentit proper quan el metge descriu la confrontació entre germans d’un poble com una història interminable on ningú no podia saber quin era l’origen de la disputa.
La lectura de Mario Gas és més entenedora, també més freda i menys poètica i apassionada que la de Broggi, però igualment contundent, per moments escruixidora, amb un conjunt d’actors ben dirigits. Molt humà Ramon Barea, sobretot com a notari. Notable Laia Marull, encara que una mica esverada en el primer acte. Magnifica Lucía Barrado. I al final, Gas proposa una imatge fraternal i silent d’aquella reconciliació que semblava impossible.
per PER SANTI FONDEVILA
Critica d’ EL METGE DE LAMPEDUSSA, de Imma Barba i Miquel Gascón.
EL METGE DE LAMPEDUSA Espai Lliure
El passat dijous, després d’un dia d’infart, enganxats a la tele esperant les declaracions del nostre president Carles Puigdemont i prèvia vacunació de la grip (l’edat no perdona …. ), anem a l’Espai Lliure a veure EL METGE DE LAMPEDUSA, sabent que rebrem una dosi dura de realitat que no volem veure, però que hi és.
La setmana passada a la roda de premsa ens van explicar que l’actor Xicu Masó, que interpreta el personatge del metge italià Pietro Bartolo, va lluitar per poder portar dalt d’un escenari la història d’aquest metge i donar visibilitat al greu problema de les migracions que han omplert el Mediterrani de dolor i mort. “Vaig llegir el seu llibre i vaig veure el documental creat a partir de la seva memòria, Fucoammare, de Gianfranco Rosi, que va guanyar l’Os d’Or al passat festival de Berlín…. Crec que és urgent i necessari que escoltem el metge de Lampedusa“.
Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta.
Fill de pescadors, Bartolo fa 26 anys que és metge en la petita illa italiana de Lampedusa, situada davant la costa de Tunísia. Una persona que s’ha convertit en un exemple de coratge, compromís i dignitat.
Miquel Gorriz ha dirigit a Xicu Masó que es posa a la pell del metge de Lampedusa, i ens ha ofert una interpretació amb tal grau d’intimisme, sinceritat i proximitat que ens ha fet aplaudir, fortament colpits, pel que havíem vist i escoltat.
Pietro Bartolo està fortament convençut de la vigència de la Llei del Mar que obliga a salvar qualsevol persona que s’estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Ell té a la memòria les històries de moltes de les persones a les que ha atès a la seva consulta i de les que recorda el nom: la Jasmine, la Sara, l’Anuar, l’Omar, la Sama, la Favour, ….. Conscient que les xifres només són números, ell lluita per tal de no oblidar les persones i per escoltar les seves històries de misèria, persecució i por.
Una proposta construïda amb la clara intenció de fer-nos entendre la urgència d’enfrontar la catàstrofe dels refugiats, que segons el mateix Pietro Bartolo ha agafat les dimensions d’un holocaust. Una denúncia d’una situació dolorosament actual, que no volem veure i que ens obliga a mirar. Ningú surt indiferent de la sala, davant la rabia i el dolor d’aquest metge que se sent impotent davant d’aquesta situació insostenible i davant la falta de resposta dels governs de la comunitat europea.
“El que passa allà s’ha de saber”
L’escenografia molt austera, on veiem la taula de treball del doctor, la llitera i un petit espai perquè els nens que arriben del mar puguin jugar i oblidar per una estona l’horror viscut. Unes projeccions van donant suport al relat.
Hem llegit alguna opinió que menysté aquesta proposta per considerar-la poc més que una “conferència teatralitzada”. No podem estar més diametralment oposats en la nostra opinió, perquè creiem que aquesta proposta es TEATRE amb majúscules; si molt m’apures, en tot cas la podríem classificar dins de la branca de “Teatre documental” perquè és una dramatúrgia basada en fets reals.
Creiem que un dels reptes més importants del Teatre, és provocar EMOCIONS a l’espectador. Aquesta producció ho aconsegueix abastament i fa que el públic surti de la Sala amb la necessitat de fer quelcom en pro d’aquesta tasca humanitària.
Magnífica proposta. Magnífica interpretació. Colpidora i absolutament necessària.
ON PODEM ANAR?
23 d’octubre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Déu n’hi do la setmana poètica i musical que se’ns presenta. No ens desagrada gens i més tenint en compte que venim d’haver assaborit un formidable espectacle poètic. Molt interessant el que se’ns ofereix.
En el transcurs d’aquesta setmana es presenten, a l’Espai Betúlia, un parell d’actes on la poesia serà la veritable protagonista. El primer tindrà lloc demà dimarts 24, a dos quarts de vuit del vespre i tindrà com a marc l’exposició “Cent peus, mil passos”. Odile Arqué, Paco Fanés, José Ant. Jiménez i Coloma Lleal, recitaran poemes A FUMS DE SABATOT a més d’obres pròpies o d’altres autors, totes amb el leitmotiv de les sabates i la simbologia del caminar. I amb motiu de la celebració de l’Any Bertrana, divendres 27, a les set de la tarda, tindrà lloc una lectura dramatitzada de LES MALETES DE LA BERTRANA, a càrrec de l’Associació Anastàsies, amb la direcció de Paco Escudero (CRAD),
Novament s’anuncia un concert al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Serà dissabte 28, a dos quarts de vuit del vespre, a càrrec de la coral femenina Auditexaudi, dirigida per Paloma Bascones, que interpretarà VENIT LUMEN, els LAUDES D’EPIFANIA DEL SEGLE XVI. Aquesta audició reviu l’ofici de laudes del segle XVI que les monges benedictines de Sant Pere de les Puel-les les celebraven cada any en despuntar el dia 6 de gener. El cor femení Auditexaudi neix a Barcelona l’any 2012 i està format per sis dones de diversos països amb una àmplia formació musical, dedicades professionalment al món de la música tant en el camp de la docència com en l’interpretatiu, dirigit per Paloma Bascones. Entre els seus projectes s’inclou la recuperació, estrena i difusió de música dels segles III, X, XIV, etc., així com la interpretació d’obres contemporànies.
El Conservatori i Escola de Música de Badalona junt amb el Cor de Cambra Sant Cugat, oferiran dissabte 28 d’octubre, a les nou del vespre, a la cripta de l’església parroquial de Sant Josep, una nova cantata de Johan Sebastian Bach, concretament la CANTATA BWB 80, Ein’feste Burg Isg unser Gott (El nostre Déu és una sòlida fortalesa). La interpretació anirà a càrrec del Cor de Cambra Sant Cugat i el Conservatori de Badalona; la part instrumental estarà formada per: Carlota Novell i Joan Orpella, violins; Santi Burgos, viola; Paula Blàzquez, viol-loncel; Diego Civilotti, contrabaix; Montserrat López, Francesc Castillo i Almudena Jambrina, oboès; Jaume Fàbregas, Guillem Blasco i Joan Hernando, trompeta, Jordi Montolíu, tímpani i Joan Castillo, orgue. Pel que fa a les veus, seran Gisela Parodi, soprano; Montserrat Pi, contralt; Marçal Subiràs, tenor i Tomàs Maxé, baix, tots ells dirigits per Albert Santiago.
Dissabte 28 se celebrarà la cloenda del Festival FILMETS, I mentre el Zorrilla encara oferirà una sessió el diumenge dia 29, el Blas Infante, el mateix dia a les sis de la tarda, acollirà una sessió de teatre familiar, organitzada per La Xarxa, recomanada per a nens i nenes a partir de 3 anys, amb l’actuació de la companyia L’Últim Vagó, que representarà l’obra LA LLIBRERIA DE L’AVI JOSEP, una obra musical, màgica i entranyable, en què la lectura i tecnologia s’enfronten cara a cara.
La Dramàtica del Círcol presentarà el diumenge 29 d’octubre, a les sis de la tarda, un recital poètic amb el títol de POEMES DE REVOLTA, amb poemes tan rellevants com Martí Pol, Pere Quart, Maria Mercè Marçal i Victor Jara, entre d’altres. La companyia estable del Círcol, dirigida per Toni Forteza, portarà a escena aquest muntatge propi que recopila poesia amb temàtica reivindicativa d’autors de diverses èpoques i regions del món. Una magnífica retrospectiva en els temps convulsos que estem patint.
Per dilluns 30 d’octubre, a dos quarts de vuit, a l’Espai Betúlia, la nostra associació ha organitzat el col-loqui programat amb el títol TEATRE I… L’EDUCACIÓ, en què s’intentarà esbrinar quina influència pot tenir el teatre en l’educació dels nens. La taula de ponents estarà composta per Roser Fernández, Rosa Maria Fluvià i Miquel Creixell, professors; Montserrat Riba, educadora i Carme Lucena, mare. Moderarà el col-loqui Josep Maria Balaguer.
Jaume Arqué i Ferrer
Amics del Teatre Zorrilla
Veieu la nostra web escena.cat, veureu noticies sobre teatre i critiques de les estrenes.
on podem anar
CRITICA de Carles Armengol Gili
CABARET
El triomf de Labanda
Cabaret és un dels grans musicals de la història i, gràcies a la mítica pel·lícula de Bob Fosse, una autèntica icona del segle XX. El problema és que en ocasions es coneix més la versió cinematogràfica que la teatral, amb més cançons, amb personatges diferents i amb una part teatral molt marcada, que a vegades acaba xocant amb els canvis escenogràfics i el ritme intern de l’obra. Tot depèn, és clar, del director que hi hagi al darrera… Recordo haver vist la versió de Jérome Savary (1992), vistosa però força respectuosa amb l’original, i la més lliure de Sam Mendes, que aquí vam veure al Teatre Apolo (2008) amb Marta Ribera de protagonista. Jaime Azpilicueta recull idees de Mendes, però torna a una fusteria teatral que condiciona el muntatge en molts moments i li dona un toc kitsch o demodé que fins i tot li escau. En aquest sentit, l’escenografia i el vestuari funcionen, tot i que juguen a una estranya atemporalitat que a vegades no se sap massa bé a què obeeix…
Sigui com sigui, el principal problema d’aquesta versió no és estètic ni tan sols musical, sinó interpretatiu. Les parts parlades, que són moltes, no es defensen amb la convicció que caldria, i a alguns personatges (la Sally Bowles d’Elena Gadel, sense anar més lluny) els hi falta la picardia i la força necessàries per convèncer. Només Iván Labanda compleix amb escreix interpretant al mestre de cerimònies, un personatge clau que va puntejant la història amb cançons i una gran dosi de cinisme. Un cinisme que aquí va derivant cap a la tragèdia, plasmada en un final que ja havíem vist en alguna versió però que no deixa de tenir el seu puntet d’originalitat.
ON PODEM ANAR?
17 d’octubre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Arribem a la setmana en què on Badalona entra al món del cine, amb el festival FILMETS. Els tres teatres municipals estan ocupats per aquesta 43a edició, amb sessions diàries per a totes les edats i una cerimònia d’obertura que tindrà lloc divendres 20, a les deu del vespre, al Teatre Zorrilla.
Ferran Compte comentarà UN BALL DE MÀSCARES (Un ballo in maschera), una òpera amb música de Giuseppe Verdi i llibret d’Antonio Somma, que es va estrenar el dia 17 de febrer de 1859, al Teatre Apollo de Roma. L’acte tindrà lloc, a l’Espai Marina de l’Orfeó Badaloní (carrer de la Marina 48), demà dimarts 17, a dos quarts de vuit del vespre. Aquesta òpera està basada en el llibret d’Eugène Scribe Gustave III, al qual va posar música Daniel Auber, inspirat al seu torn en els esdeveniments que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia en un ball de disfresses l’any 1792.
Si el temps ho permet, aquest diumenge 22 d’octubre a dos quarts de sis, al badiu de la Casa Tolrà, al carrer d’Enric Borràs 21, (espai que usa l’Orfeó Badaloní), tindrà lloc un CONCERT DE CORALS INFANTILS. Anirà a càrrec de la coral Corxeres de l’Orfeó Badaloní i, aprofitant la presència al nostre país s’hi oferirà l’actuació dels Niños Cantores de Córdoba (Argentina), que pertanyen a l’Institut Superior d’Educació Artística-Musical Domingo Zipoli. Formen la coral una quarantena de nens d’entre 9 a 14 anys i estan dirigits per Memy Sánchez. És un dels cors de nens més considerats a Sud-amèrica.
També diumenge 22 d’octubre a dos quarts de set de la tarda, la parròquia de Santa Maria serà l’escenari d’un extraordinari concert d’orgue a càrrec del famós organista alemany EBERHARD LAUER, que interpretarà música de Dietrich Buxtehude i Johann Sebastian Bach. Eberhard Lauer, nascut a Oberwesel (Alemanya) el 1956, és un dels principals organistes i músics de l’església alemanya. Per dur a terme els seus estudis musicals va recórrer els millors conservatoris de Viersen, Aquisgrà, Frankfurt, Düsseldorf, Amsterdam i Hamburg. És el guanyador de diversos concursos internacionals, exerceix de professor a diferents conservatoris i és el director de música sacra de la catedral de Santa Maria d’Hamburg.
Jaume Arqué Ferrer – Amics del Teatre Zorrilla
Veieu la nostra web escena.cat, veureu noticies sobre teatre i critiques de les estrenes.
