EL METGE DE LAMPEDUSSA, crítica de Carles Lucas
El metge de Lampedusa, teatre necessari
Lampedusa té nom d’illa de pirates i una illa sí que és, tot i que els abordatges o el rom no són precisament els seus protagonistes.
Lampedusa és una illa italiana – pertany a Sicília – que des de fa anys rep persones embarcades en un somni que massa cops esdevé malson.Pietro Bartolo és un metge especialitzat en ginecologia i obstetrícia, és a dir, un metge que ajuda a donar vida, i des del seu hospital lluita per mantenir la vida i el somni europeu de molta gent.
Llàgrimes de sal és un llibre de memòries, escrit per Lidia Tilotta (periodista de la RAI) i el mateix doctor Bartolo, un llibre que descriu els sentiments d’un home que lidera el compromís d’una illa cap a les persones que lluiten al mar. La llei del mar, que segueixen tots els pescadors, obliga a salvar qualsevol persona que lluita per sobreviure a les onades.
“Foc al mar” és el títol del reportatge signat per Gianfranco Rosi, que recull en imatges el tresor de sentiments de “Llàgrimes de sal” i que va guanyar l’Ós d’Or a Berlin, però ens faltava l’espectacle teatral.
Xicu Masó es treu el títol de metge de forma accelerada per donar vida al doctor especialitzat en ajudar a iniciar-la i ho fa de forma superba. La naturalitat amb que ens va explicant la seva història, que és la història de tantes i tantes persones, et posa realment davant del dr. Pietro Bartolo, en un monòleg esplèndid, amanit per timbres de mòbil – i no dels espectadors -, i imatges projectades sobre la paret de l’hospital, que et mantenen amb total atenció al llarg de 75 minuts plens de sentiment.
Xicu Masó fuig de la llàgrima fàcil, utilitza aquella sornegueria limitada que tant li escau, i et fa somriure mentre denuncia, sense dir-ho massa, la passivitat de la gran Europa, que com ja ens té acostumats, es preocupa poc dels problemes que no són seus. Quins són els seus problemes? Doncs la pasta, i no em refereixo als macarrons.
El teatre t’ha de fer pensar, t’ha de fer comentar mentre sopes o fas una cervesa, i t’ha de fer buscar informació per ampliar tot el que has viscut. Si del teatre surts dient “està bé” i prou, haurem fracassat tots plegats.
Direcció de Miquel Gorriz, que compensa la comèdia d’ART amb el drama de Lampedusa i de totes dues empreses se’n surt perfectament. Val a dir que sap molt bé amb qui es juga els calers i s’acompanya de pesos pesants de l’escena.
“És com si estiguéssim en guerra. Una guerra en què no hem triat lluitar i en què estem participant amb armes desiguals. Que ens entrega cada dia desenes de ferits. I no podem fer sinó quedar-nos a la trinxera, en el sentit més literal del terme.”
Vaig decidir anar a veure aquest espectacle estil pim pam, entrades el mateix dia i sense por de les tempestes que s’anunciaven, possiblement tenia més confiança en el meu vehicle que la que hagués tingut en una barcassa de les que paren a Lampedusa. Ovació de Liceu per a una actuació esplèndida i un agraïment sincer pel tema tractat. Molt i molt recomanable. De fet, a mi me la va recomanar un company molt fiable, del meu grup de teatre.
Crítica de INCENDIOS
INCENDIOS
Autor: Wajdi Mouawad. Director: Mario Gas. Amb: Nuria Espert, Laia Marull, Ramón Barea, Álex García, Alberto Iglesias, Candela Serrat, Lucia Barrado i Germán Torres.
Torna Wadji Mouawad. Aquella tragèdia moderna amb ressons dels clàssics grecs i Shakespeare que ens va sacsejar fa cinc anys en la lectura d’Oriol Broggi retorna de la mà de Mario Gas i amb un repartiment encapçalat per Nuria Espert. Cal dir-ho perquè l’actriu supera en aquest espectacle qualsevol referent anterior. Domina l’escena. Col·loca les paraules i els silencis amb una torbadora emoció que colpeja. El monòleg del segon acte en què Nawal aconsegueix el miracle d’adreçar-se directament a cadascun dels espectadors.
Espert és Nawal, la mare, en aquest viatge iniciàtic dels seus dos fills, a qui deixa en herència l’exhortació de trobar al seu pare i un germà del que desconeixien fins i tot l’existència. Una obra monumental en què la recerca de la memòria esdevé una mirada sobre l’essència de l’ésser humà quan ha perdut qualsevol raó i ha deixat que la brutalitat s’imposin al seu volant. El text de Mouawad agafa ara un sentit proper quan el metge descriu la confrontació entre germans d’un poble com una història interminable on ningú no podia saber quin era l’origen de la disputa.
La lectura de Mario Gas és més entenedora, també més freda i menys poètica i apassionada que la de Broggi, però igualment contundent, per moments escruixidora, amb un conjunt d’actors ben dirigits. Molt humà Ramon Barea, sobretot com a notari. Notable Laia Marull, encara que una mica esverada en el primer acte. Magnifica Lucía Barrado. I al final, Gas proposa una imatge fraternal i silent d’aquella reconciliació que semblava impossible.
per PER SANTI FONDEVILA
Critica d’ EL METGE DE LAMPEDUSSA, de Imma Barba i Miquel Gascón.
EL METGE DE LAMPEDUSA Espai Lliure
El passat dijous, després d’un dia d’infart, enganxats a la tele esperant les declaracions del nostre president Carles Puigdemont i prèvia vacunació de la grip (l’edat no perdona …. ), anem a l’Espai Lliure a veure EL METGE DE LAMPEDUSA, sabent que rebrem una dosi dura de realitat que no volem veure, però que hi és.
La setmana passada a la roda de premsa ens van explicar que l’actor Xicu Masó, que interpreta el personatge del metge italià Pietro Bartolo, va lluitar per poder portar dalt d’un escenari la història d’aquest metge i donar visibilitat al greu problema de les migracions que han omplert el Mediterrani de dolor i mort. “Vaig llegir el seu llibre i vaig veure el documental creat a partir de la seva memòria, Fucoammare, de Gianfranco Rosi, que va guanyar l’Os d’Or al passat festival de Berlín…. Crec que és urgent i necessari que escoltem el metge de Lampedusa“.
Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta.
Fill de pescadors, Bartolo fa 26 anys que és metge en la petita illa italiana de Lampedusa, situada davant la costa de Tunísia. Una persona que s’ha convertit en un exemple de coratge, compromís i dignitat.
Miquel Gorriz ha dirigit a Xicu Masó que es posa a la pell del metge de Lampedusa, i ens ha ofert una interpretació amb tal grau d’intimisme, sinceritat i proximitat que ens ha fet aplaudir, fortament colpits, pel que havíem vist i escoltat.
Pietro Bartolo està fortament convençut de la vigència de la Llei del Mar que obliga a salvar qualsevol persona que s’estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Ell té a la memòria les històries de moltes de les persones a les que ha atès a la seva consulta i de les que recorda el nom: la Jasmine, la Sara, l’Anuar, l’Omar, la Sama, la Favour, ….. Conscient que les xifres només són números, ell lluita per tal de no oblidar les persones i per escoltar les seves històries de misèria, persecució i por.
Una proposta construïda amb la clara intenció de fer-nos entendre la urgència d’enfrontar la catàstrofe dels refugiats, que segons el mateix Pietro Bartolo ha agafat les dimensions d’un holocaust. Una denúncia d’una situació dolorosament actual, que no volem veure i que ens obliga a mirar. Ningú surt indiferent de la sala, davant la rabia i el dolor d’aquest metge que se sent impotent davant d’aquesta situació insostenible i davant la falta de resposta dels governs de la comunitat europea.
“El que passa allà s’ha de saber”
L’escenografia molt austera, on veiem la taula de treball del doctor, la llitera i un petit espai perquè els nens que arriben del mar puguin jugar i oblidar per una estona l’horror viscut. Unes projeccions van donant suport al relat.
Hem llegit alguna opinió que menysté aquesta proposta per considerar-la poc més que una “conferència teatralitzada”. No podem estar més diametralment oposats en la nostra opinió, perquè creiem que aquesta proposta es TEATRE amb majúscules; si molt m’apures, en tot cas la podríem classificar dins de la branca de “Teatre documental” perquè és una dramatúrgia basada en fets reals.
Creiem que un dels reptes més importants del Teatre, és provocar EMOCIONS a l’espectador. Aquesta producció ho aconsegueix abastament i fa que el públic surti de la Sala amb la necessitat de fer quelcom en pro d’aquesta tasca humanitària.
Magnífica proposta. Magnífica interpretació. Colpidora i absolutament necessària.
ON PODEM ANAR?
23 d’octubre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Déu n’hi do la setmana poètica i musical que se’ns presenta. No ens desagrada gens i més tenint en compte que venim d’haver assaborit un formidable espectacle poètic. Molt interessant el que se’ns ofereix.
En el transcurs d’aquesta setmana es presenten, a l’Espai Betúlia, un parell d’actes on la poesia serà la veritable protagonista. El primer tindrà lloc demà dimarts 24, a dos quarts de vuit del vespre i tindrà com a marc l’exposició “Cent peus, mil passos”. Odile Arqué, Paco Fanés, José Ant. Jiménez i Coloma Lleal, recitaran poemes A FUMS DE SABATOT a més d’obres pròpies o d’altres autors, totes amb el leitmotiv de les sabates i la simbologia del caminar. I amb motiu de la celebració de l’Any Bertrana, divendres 27, a les set de la tarda, tindrà lloc una lectura dramatitzada de LES MALETES DE LA BERTRANA, a càrrec de l’Associació Anastàsies, amb la direcció de Paco Escudero (CRAD),
Novament s’anuncia un concert al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Serà dissabte 28, a dos quarts de vuit del vespre, a càrrec de la coral femenina Auditexaudi, dirigida per Paloma Bascones, que interpretarà VENIT LUMEN, els LAUDES D’EPIFANIA DEL SEGLE XVI. Aquesta audició reviu l’ofici de laudes del segle XVI que les monges benedictines de Sant Pere de les Puel-les les celebraven cada any en despuntar el dia 6 de gener. El cor femení Auditexaudi neix a Barcelona l’any 2012 i està format per sis dones de diversos països amb una àmplia formació musical, dedicades professionalment al món de la música tant en el camp de la docència com en l’interpretatiu, dirigit per Paloma Bascones. Entre els seus projectes s’inclou la recuperació, estrena i difusió de música dels segles III, X, XIV, etc., així com la interpretació d’obres contemporànies.
El Conservatori i Escola de Música de Badalona junt amb el Cor de Cambra Sant Cugat, oferiran dissabte 28 d’octubre, a les nou del vespre, a la cripta de l’església parroquial de Sant Josep, una nova cantata de Johan Sebastian Bach, concretament la CANTATA BWB 80, Ein’feste Burg Isg unser Gott (El nostre Déu és una sòlida fortalesa). La interpretació anirà a càrrec del Cor de Cambra Sant Cugat i el Conservatori de Badalona; la part instrumental estarà formada per: Carlota Novell i Joan Orpella, violins; Santi Burgos, viola; Paula Blàzquez, viol-loncel; Diego Civilotti, contrabaix; Montserrat López, Francesc Castillo i Almudena Jambrina, oboès; Jaume Fàbregas, Guillem Blasco i Joan Hernando, trompeta, Jordi Montolíu, tímpani i Joan Castillo, orgue. Pel que fa a les veus, seran Gisela Parodi, soprano; Montserrat Pi, contralt; Marçal Subiràs, tenor i Tomàs Maxé, baix, tots ells dirigits per Albert Santiago.
Dissabte 28 se celebrarà la cloenda del Festival FILMETS, I mentre el Zorrilla encara oferirà una sessió el diumenge dia 29, el Blas Infante, el mateix dia a les sis de la tarda, acollirà una sessió de teatre familiar, organitzada per La Xarxa, recomanada per a nens i nenes a partir de 3 anys, amb l’actuació de la companyia L’Últim Vagó, que representarà l’obra LA LLIBRERIA DE L’AVI JOSEP, una obra musical, màgica i entranyable, en què la lectura i tecnologia s’enfronten cara a cara.
La Dramàtica del Círcol presentarà el diumenge 29 d’octubre, a les sis de la tarda, un recital poètic amb el títol de POEMES DE REVOLTA, amb poemes tan rellevants com Martí Pol, Pere Quart, Maria Mercè Marçal i Victor Jara, entre d’altres. La companyia estable del Círcol, dirigida per Toni Forteza, portarà a escena aquest muntatge propi que recopila poesia amb temàtica reivindicativa d’autors de diverses èpoques i regions del món. Una magnífica retrospectiva en els temps convulsos que estem patint.
Per dilluns 30 d’octubre, a dos quarts de vuit, a l’Espai Betúlia, la nostra associació ha organitzat el col-loqui programat amb el títol TEATRE I… L’EDUCACIÓ, en què s’intentarà esbrinar quina influència pot tenir el teatre en l’educació dels nens. La taula de ponents estarà composta per Roser Fernández, Rosa Maria Fluvià i Miquel Creixell, professors; Montserrat Riba, educadora i Carme Lucena, mare. Moderarà el col-loqui Josep Maria Balaguer.
Jaume Arqué i Ferrer
Amics del Teatre Zorrilla
Veieu la nostra web escena.cat, veureu noticies sobre teatre i critiques de les estrenes.
on podem anar
CRITICA de Carles Armengol Gili
CABARET
El triomf de Labanda
Cabaret és un dels grans musicals de la història i, gràcies a la mítica pel·lícula de Bob Fosse, una autèntica icona del segle XX. El problema és que en ocasions es coneix més la versió cinematogràfica que la teatral, amb més cançons, amb personatges diferents i amb una part teatral molt marcada, que a vegades acaba xocant amb els canvis escenogràfics i el ritme intern de l’obra. Tot depèn, és clar, del director que hi hagi al darrera… Recordo haver vist la versió de Jérome Savary (1992), vistosa però força respectuosa amb l’original, i la més lliure de Sam Mendes, que aquí vam veure al Teatre Apolo (2008) amb Marta Ribera de protagonista. Jaime Azpilicueta recull idees de Mendes, però torna a una fusteria teatral que condiciona el muntatge en molts moments i li dona un toc kitsch o demodé que fins i tot li escau. En aquest sentit, l’escenografia i el vestuari funcionen, tot i que juguen a una estranya atemporalitat que a vegades no se sap massa bé a què obeeix…
Sigui com sigui, el principal problema d’aquesta versió no és estètic ni tan sols musical, sinó interpretatiu. Les parts parlades, que són moltes, no es defensen amb la convicció que caldria, i a alguns personatges (la Sally Bowles d’Elena Gadel, sense anar més lluny) els hi falta la picardia i la força necessàries per convèncer. Només Iván Labanda compleix amb escreix interpretant al mestre de cerimònies, un personatge clau que va puntejant la història amb cançons i una gran dosi de cinisme. Un cinisme que aquí va derivant cap a la tragèdia, plasmada en un final que ja havíem vist en alguna versió però que no deixa de tenir el seu puntet d’originalitat.
ON PODEM ANAR?
17 d’octubre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Arribem a la setmana en què on Badalona entra al món del cine, amb el festival FILMETS. Els tres teatres municipals estan ocupats per aquesta 43a edició, amb sessions diàries per a totes les edats i una cerimònia d’obertura que tindrà lloc divendres 20, a les deu del vespre, al Teatre Zorrilla.
Ferran Compte comentarà UN BALL DE MÀSCARES (Un ballo in maschera), una òpera amb música de Giuseppe Verdi i llibret d’Antonio Somma, que es va estrenar el dia 17 de febrer de 1859, al Teatre Apollo de Roma. L’acte tindrà lloc, a l’Espai Marina de l’Orfeó Badaloní (carrer de la Marina 48), demà dimarts 17, a dos quarts de vuit del vespre. Aquesta òpera està basada en el llibret d’Eugène Scribe Gustave III, al qual va posar música Daniel Auber, inspirat al seu torn en els esdeveniments que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia en un ball de disfresses l’any 1792.
Si el temps ho permet, aquest diumenge 22 d’octubre a dos quarts de sis, al badiu de la Casa Tolrà, al carrer d’Enric Borràs 21, (espai que usa l’Orfeó Badaloní), tindrà lloc un CONCERT DE CORALS INFANTILS. Anirà a càrrec de la coral Corxeres de l’Orfeó Badaloní i, aprofitant la presència al nostre país s’hi oferirà l’actuació dels Niños Cantores de Córdoba (Argentina), que pertanyen a l’Institut Superior d’Educació Artística-Musical Domingo Zipoli. Formen la coral una quarantena de nens d’entre 9 a 14 anys i estan dirigits per Memy Sánchez. És un dels cors de nens més considerats a Sud-amèrica.
També diumenge 22 d’octubre a dos quarts de set de la tarda, la parròquia de Santa Maria serà l’escenari d’un extraordinari concert d’orgue a càrrec del famós organista alemany EBERHARD LAUER, que interpretarà música de Dietrich Buxtehude i Johann Sebastian Bach. Eberhard Lauer, nascut a Oberwesel (Alemanya) el 1956, és un dels principals organistes i músics de l’església alemanya. Per dur a terme els seus estudis musicals va recórrer els millors conservatoris de Viersen, Aquisgrà, Frankfurt, Düsseldorf, Amsterdam i Hamburg. És el guanyador de diversos concursos internacionals, exerceix de professor a diferents conservatoris i és el director de música sacra de la catedral de Santa Maria d’Hamburg.
Jaume Arqué Ferrer – Amics del Teatre Zorrilla
Veieu la nostra web escena.cat, veureu noticies sobre teatre i critiques de les estrenes.
Crítica de Carles Armemgol Gili
Estrena de ISLÀNDIA, de Lluissa Cunillé
Un viatge angoixant i de desesperança
Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.
Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.
El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.
Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.
Ens trobem doncs en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que li aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.
Però aquestes persones no ens acaben d’explicar el perquè han arribat a la situació en la qual es troben, silencis explícits que ens obliguen a llegir entre línies i a deduir com i perquè han arribat on estan. Segons el mateix Xavier Alberti aquesta renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges és intencionada, per tal d’evitar a l’espectador contemplatiu que únicament vol que li expliquin una història amb el seu plantejament, nus i desenllaç, i de ser possible a un ritme “rapidet” per tal de no haver de pensar ni deduir, únicament escoltar i veure.
El retrat d’aquests personatges és el principal atractiu d’aquesta proposta, un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmàtiques i amarades de tristor, angunia i incertesa.
ISLÀNDIA s’ha de veure amb ganes de fent-se preguntes en sortir del teatre, amb ganes de reflexionar sobre el món en què vivim i on ens porta el capitalisme ferotge basat en els diners i en tenir, no en el ser. Ens hem trobat amb una proposta que ens dóna una visió angoixant i desesperançada d’una realitat que tenim molt més a prop del que som capaços d’imaginar.
No compartim pas l’opinió que s’ha anat generalitzant a les xarxes, de què aquesta proposta té una narració massa lenta i amb massa silencis.
Precisament nosaltres creiem que aquest és un dels punts més positius del text i de la direcció; ens ha agradat paladejar, asseguts a la butaca del teatre, l’estudi de cada un dels personatges. Precisament per això, hem comprat el text per rellegir-la i intentar no perdre cap detall.
RECOMANACIONS de Carles Armengol Gili
Joan Vázquez forever
Molts vam conèixer a Paco Alonso gràcies al seu paper de Paquitu a Flor de nito el d’Òscar a les sèries Oh, Europa! i Oh, Espanya!, totes amb Dagoll Dagom. Però el que desconeixíem la majoria és que darrera hi havia quaranta anys de carrera per escenaris de mig món. Com a ballarí de flamenc va participar a les millors companyies del gènere en els anys cinquanta, per passar després a fer musicals o a participar als shows d’estrelles com Frank Sinatra, Jimmy Durante o Eddie Fisher a Las Vegas. Va provar també amb el transformisme i va decidir tornar a Barcelona, on va morir ara fa uns tres anys.
Víctor Álvaro, amb la dramatúrgia indispensable de Fran Arráez i Frank Capdet, ha volgut retre un homenatge ben sentit a Paco Alonso i, per defecte, a tots els artistes que la postguerra va foragitar cap a l’estranger. Artistes que potser no van arribar a ser caps de cartell però que van treballar tota la vida, a vegades en condicions precàries i a vegades amb els millors. I perquè l’homenatge tingués més sentit, s’ha escollit a l’actor i cantant Joan Vázquez, que fa unes temporades va interpretar el Paquitu a la versió de Flor de nit que es va fer a l’Almería Teatre. Vázquez fa una composició extraordinària, imitant els girs i la manera de cantar de l’original i visibilitzant a l’escenari les contradiccions del personatge. Un espectacle delicat, interpretat amb sensibilitat i respecte. Un tipus de proposta que potser ja hem vist en altres ocasions, però que aquí aconsegueix casar tots els elements de la millor manera possible.
RECOMANACIÓ de Carles Armengol Gili
Musical modern i commovedor
Tres premis Tony i un Pulitzer, a més d’altres guardons menors, són el fruit que va donar Next to normal (Casi normales) en el 2009. De fet, ha estat un dels musicals més rellevants dels darrers anys, ja sigui per la seva qualitat, per la seva projecció internacional o per la revolució temàtica que va suposar, ja que era el primer cop que temes com les malalties mentals o l’abús dels psicofàrmacs eren protagonistes d’un musical de Broadway. I a més, eren presentats de forma quotidiana, amb personatges que es podien reconèixer fàcilment i situacions que partien de la versemblança més descarada.
A la versió espanyola, que ha arribat finalment després d’anys d’espera, destaca l’aposta pel drama però també per un curós i sofisticat treball musical. No és que la partitura -fluctua entre el rock i peces més pròpies del gènere- sigui precisament senzilla, però si una cosa hem de reconèixer és que el càsting és força encertat… ja sigui amb Nina o amb l’esplèndida Sílvia Luchetti en el difícil paper de Diana. Potser sí que a vegades les cançons repeteixen la mateixa idea massa vegades i que cap al final l’obra desperta unes expectatives que no compleix, però el resultat és brillant, realment engrescador. Una bonica aventura que commou i que connecta amb diferents tipus de públic.
ESTRENES per Carles Armengol Gili
La dificultat de trobar el to
El públic català va conèixer a Martin McDonagh el 1998, quan Mario Gas va dirigir La reina de la bellesa de Leenane amb aquell magnífic duet que van formar Vicky Peña i Montserrat Carulla. Cinc anys més tard va arribar El tinent d’Inishmore al TNC, i l’èxit popular del dramaturg irlandès va quedar del tot confirmat. El que quedava clar amb aquestes obres, sobretot amb la segona, és que l’excés i fins i tot un punt de grand guignol impregnaven l’essència del repertori de McDonagh. Però també quedava clar que el to de l’autor, a mig camí entre l’humor negre i la violència explícita, no sempre era fàcil de traslladar a un escenari… De fet, ell mateix va decidir provar sort en el cinema a partir del 2005, i la veritat és que els resultats en aquest camp li han estat sempre prou satisfactoris.
La calavera de Connemara, una obra que data de 1997, torna a demostrar que trobar el to just resulta molt complicat. No negarem que Pol López i Oriol Plasón dos grans actors, i que en aquesta peça ens descobreixen una vena còmica estripada i plena de riscos, però també hem d’admetre que el to és més proper al clown que a l’humor negre irlandès… de difícil classificació i execució. A més, alguns actors -com és el cas de López o Marta Millà– són massa joves pels personatges que interpreten, i això també acaba restant part de credibilitat. Una credibilitat, per cert, que queda totalment emmascarada a mesura que l’obra avança i els disbarats o els cranis surten disparats en totes direccions.
