Crítica de Carles Armemgol Gili
Estrena de ISLÀNDIA, de Lluissa Cunillé
Un viatge angoixant i de desesperança
Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.
Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.
El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.
Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.
Ens trobem doncs en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que li aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.
Però aquestes persones no ens acaben d’explicar el perquè han arribat a la situació en la qual es troben, silencis explícits que ens obliguen a llegir entre línies i a deduir com i perquè han arribat on estan. Segons el mateix Xavier Alberti aquesta renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges és intencionada, per tal d’evitar a l’espectador contemplatiu que únicament vol que li expliquin una història amb el seu plantejament, nus i desenllaç, i de ser possible a un ritme “rapidet” per tal de no haver de pensar ni deduir, únicament escoltar i veure.
El retrat d’aquests personatges és el principal atractiu d’aquesta proposta, un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmàtiques i amarades de tristor, angunia i incertesa.
ISLÀNDIA s’ha de veure amb ganes de fent-se preguntes en sortir del teatre, amb ganes de reflexionar sobre el món en què vivim i on ens porta el capitalisme ferotge basat en els diners i en tenir, no en el ser. Ens hem trobat amb una proposta que ens dóna una visió angoixant i desesperançada d’una realitat que tenim molt més a prop del que som capaços d’imaginar.
No compartim pas l’opinió que s’ha anat generalitzant a les xarxes, de què aquesta proposta té una narració massa lenta i amb massa silencis.
Precisament nosaltres creiem que aquest és un dels punts més positius del text i de la direcció; ens ha agradat paladejar, asseguts a la butaca del teatre, l’estudi de cada un dels personatges. Precisament per això, hem comprat el text per rellegir-la i intentar no perdre cap detall.
RECOMANACIONS de Carles Armengol Gili
Joan Vázquez forever
Molts vam conèixer a Paco Alonso gràcies al seu paper de Paquitu a Flor de nito el d’Òscar a les sèries Oh, Europa! i Oh, Espanya!, totes amb Dagoll Dagom. Però el que desconeixíem la majoria és que darrera hi havia quaranta anys de carrera per escenaris de mig món. Com a ballarí de flamenc va participar a les millors companyies del gènere en els anys cinquanta, per passar després a fer musicals o a participar als shows d’estrelles com Frank Sinatra, Jimmy Durante o Eddie Fisher a Las Vegas. Va provar també amb el transformisme i va decidir tornar a Barcelona, on va morir ara fa uns tres anys.
Víctor Álvaro, amb la dramatúrgia indispensable de Fran Arráez i Frank Capdet, ha volgut retre un homenatge ben sentit a Paco Alonso i, per defecte, a tots els artistes que la postguerra va foragitar cap a l’estranger. Artistes que potser no van arribar a ser caps de cartell però que van treballar tota la vida, a vegades en condicions precàries i a vegades amb els millors. I perquè l’homenatge tingués més sentit, s’ha escollit a l’actor i cantant Joan Vázquez, que fa unes temporades va interpretar el Paquitu a la versió de Flor de nit que es va fer a l’Almería Teatre. Vázquez fa una composició extraordinària, imitant els girs i la manera de cantar de l’original i visibilitzant a l’escenari les contradiccions del personatge. Un espectacle delicat, interpretat amb sensibilitat i respecte. Un tipus de proposta que potser ja hem vist en altres ocasions, però que aquí aconsegueix casar tots els elements de la millor manera possible.
RECOMANACIÓ de Carles Armengol Gili
Musical modern i commovedor
Tres premis Tony i un Pulitzer, a més d’altres guardons menors, són el fruit que va donar Next to normal (Casi normales) en el 2009. De fet, ha estat un dels musicals més rellevants dels darrers anys, ja sigui per la seva qualitat, per la seva projecció internacional o per la revolució temàtica que va suposar, ja que era el primer cop que temes com les malalties mentals o l’abús dels psicofàrmacs eren protagonistes d’un musical de Broadway. I a més, eren presentats de forma quotidiana, amb personatges que es podien reconèixer fàcilment i situacions que partien de la versemblança més descarada.
A la versió espanyola, que ha arribat finalment després d’anys d’espera, destaca l’aposta pel drama però també per un curós i sofisticat treball musical. No és que la partitura -fluctua entre el rock i peces més pròpies del gènere- sigui precisament senzilla, però si una cosa hem de reconèixer és que el càsting és força encertat… ja sigui amb Nina o amb l’esplèndida Sílvia Luchetti en el difícil paper de Diana. Potser sí que a vegades les cançons repeteixen la mateixa idea massa vegades i que cap al final l’obra desperta unes expectatives que no compleix, però el resultat és brillant, realment engrescador. Una bonica aventura que commou i que connecta amb diferents tipus de públic.
ESTRENES per Carles Armengol Gili
La dificultat de trobar el to
El públic català va conèixer a Martin McDonagh el 1998, quan Mario Gas va dirigir La reina de la bellesa de Leenane amb aquell magnífic duet que van formar Vicky Peña i Montserrat Carulla. Cinc anys més tard va arribar El tinent d’Inishmore al TNC, i l’èxit popular del dramaturg irlandès va quedar del tot confirmat. El que quedava clar amb aquestes obres, sobretot amb la segona, és que l’excés i fins i tot un punt de grand guignol impregnaven l’essència del repertori de McDonagh. Però també quedava clar que el to de l’autor, a mig camí entre l’humor negre i la violència explícita, no sempre era fàcil de traslladar a un escenari… De fet, ell mateix va decidir provar sort en el cinema a partir del 2005, i la veritat és que els resultats en aquest camp li han estat sempre prou satisfactoris.
La calavera de Connemara, una obra que data de 1997, torna a demostrar que trobar el to just resulta molt complicat. No negarem que Pol López i Oriol Plasón dos grans actors, i que en aquesta peça ens descobreixen una vena còmica estripada i plena de riscos, però també hem d’admetre que el to és més proper al clown que a l’humor negre irlandès… de difícil classificació i execució. A més, alguns actors -com és el cas de López o Marta Millà– són massa joves pels personatges que interpreten, i això també acaba restant part de credibilitat. Una credibilitat, per cert, que queda totalment emmascarada a mesura que l’obra avança i els disbarats o els cranis surten disparats en totes direccions.
ACTORS I ACTRIUS DE BADALONA
Dissabte i diumenge en el Zorrilla, un grup d’actrius i actors badalonins van representar sota el patrocini de l’Ajuntament i d’alguna entitat, el que abans en titulàvem l’obra d’entitats i si no vaig errat, com a mínim és la vint i cinquena vegada que succeeix aquest fet.
La representació no va estar basada en una obra de teatre, es va basar en el recitatiu dramatitzat d’un seguit de poemes, en línies generals de la generació dels 50, primant els originals de Gabriel Ferrater. La tria dels textos, obra d’en Xavi Ricart i de la Miriam Punti -director i ajudant de direcció- de la representació, va ser el primer encert. Respecte a les actrius i actors, hi van participar tots el que van voler i tots van estar a un formidable nivell, demostrant una total disciplina, ajudats pel sistema sense fils que avui dia fan servir tots els actors professionals, el que va donar una perfecta audició de les declamacions. Total encert en la part musical i en les cançons triades, amb una perfecta execució i un molt bon treball, per al que respecte a la il·luminació de l’espai escènic.
Feta aquesta sintetitzada crítica de la representació de TEMPS ENRERE, el que ens cou veritablement, és l’absència del gruix de molta gent de teatre badaloní. Vam ser molt pocs els que vam fer costat als nostres companys que han estat dos mesos assajant, a la vegada que cada dia està més clar que el públic badaloní només mostra un veritable interès pel teatre, quant a dalt de l’escenari hi ha actors que surtin per la tele.
Jaume Arqué
La sarsuela en català per excel´lència
L’APUNT
La sarsuela en català per excel·lència
de JORDI GRAU
Cancó d’amor i de guerra és una de les obres de les que sempre havíem sentit a parlar a casa. Una sarsuela catalana amb text de Lluís Capdevila i Víctor Mora i música del compositor valencià Rafael Martínez Vall. S’havia d’estrenar amb el nom de Els soldats de l’ideal i va ser prohibida en plena dictadura de Primo de Rivera pel governador civil, Milans del Bosch, per l’al·lusió gens velada a l’ideal, és a dir, la República. També va ser prohibida després de la Guerra civil. Ara la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya l’enregistrarà. Serà el treball, magne, del seu desè aniversari. Cent quaranta músics i cantants, un projecte ambiciós i arriscat. Una feinada de la Fundació Metalquimia i la feina amb voluntat de fer país de Narcís i Josep Lagares.
ON PODEM ANAR?
Badalona 4 de octubre de 2017
ON PODEM ANAR? (2ª edició)
Això és el que us oferim…
Aquesta és la notícia rebuda des de la junta directiva del Círcol, respecte a l’espectacle que ha programat aquest diumenge que ve i així la publiquem.
TEATRE: Aquest diumenge és TARDA DE TEATRE a la Sala amb JORDI LP Showman i el seu espectacle “No anem bé”. Diumenge 8 a les 18:00, humor del millor a Can Cartrons…
AMICS DEL TEATRE ZORRILLA
ON PODEM ANAR?
Badalona, 3 d’octubre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Potser és que s’esperava el resultat del viscut aquest passat diumenge, però a part del que podríem anomenar la festa major del teatre vocacional badaloní i del concert organitzat per la Coral Betúlia, res més.
Dissabte 7 d’octubre, a les set de la tarda, a la cripta de la parròquia de Sant Josep, s’ha organitzat un concert força interessant amb l’actuació, de la CORAL BETÚLIA de la nostra ciutat, com a cor acollidor, i, com a cor invitat es podrà sentir el COR MARAGALL, de la ciutat de Girona. Aquest cor, fundat l’any 1979, està format per una quarantena de cantaires i la direcció recau en la gironina Sara Pujolràs. En aquests moments es tracta d’una de les corals més importants del nostre país.
Ha arribat el dia de l’estrena. Les actrius i actors badalonins que van voler participar en la dinovena representació proposada per Badalona Cultura i la nostra associació, s’han unit per oferir un treball sota la direcció d’un director professional, en aquest cas el badaloní Xavier Ricart, i amb uns assajos sota una disciplina a la qual no estan acostumats en els seus propis grups. Les representacions tindran lloc el dissabte 7, a les nou del vespre i el diumenge 8 a les set de la tarda, al Teatre Zorrilla. El text a representar porta per títol TEMPS ENRERE i es tracta d’un muntatge basat, en línies generals, en el poemari de Gabriel Ferrater, degudament tractat i memoritzat per la vintena llarga de participants a la representació entre actors i músics.
AMICS DEL TEATRE ZORRILLA
ON PODEM ANAR? 2ª EDICIÓ
Badalona 3 de octubre de 2017
ON PODEM ANAR? (2ª edició)
Això és el que us oferim…
Aquesta és la notícia rebuda des de la junta directiva del Círcol, respecte a l’espectacle que ha programat aquest diumenge que ve i així la publiquem.
TEATRE: Aquest diumenge és TARDA DE TEATRE a la Sala amb JORDI LP Showman i el seu espectacle “No anem bé”. Diumenge 8 a les 18:00, humor del millor a Can Cartrons…
AMICS DEL TEATRE ZORRILLA
ON PODEM ANAR?
Badalona 19 de setembre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Sembla que comença a revifar-se l’activitat en els espectacles escènics. La programació que ofereix Badalona Cultura SL en els seus escenaris té força qualitat i l’inicií és una prova.
L’obra de teatre ART, original de l’escriptora francesa Yasmina Reza, amb traducció de Jordi Galceran, que obre la temporada del segon semestre és una proposta molt interessant, divertida, entretinguda i fins a cert punt curiosa, sobre el valor de l’art i el valor de l’amistat. És un artefacte teatral que en mans de tres grans actors com són Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva, fa que l’explosió sigui un formidable espectacle teatral. La representació al Teatre Zorrilla, tindrà lloc divendres 22 de setembre, a les nou del vespre.
Pel que respecte al teatre amateur, el grup de teatre de la Societat Coral la Badalonense, inaugurarà la temporada a la seva sala d’espectacles, dissabte 23, a les vuit del vespre i diumenge 24, a les set de la tarda, representant la versió catalana deguda a Abel Folk, feta expressament per Joan Pera, del vodevil francès ÒSCAR. UNA MALETA, DUES MALETES, TRES MALETES, de Claude Magnier. Com curiositat d’aquesta obra, la versió original va ser representada pel còmic francès Louis de Funès, durant tretze anys.
També comença aquest diumenge 24 de setembre, a les sis de la tarda, al Teatre Zorrilla, la temporada de teatre familiar a la nostra ciutat, promoguda per La Xarxa i organitzada per Badalona Cultura SL amb la presentació de la companyia Les Bianchis. Representaran l’obra LES SUPERTIETES, un text d’ Anna Maria Ricart, amb direcció de Mònica Bofill, que va aconseguir el Premi del Públic de la Fira de Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada 2016.
Un newsleter rebut en el dia d’avui des del Círcol, ens fa incloure a última hora, la representació que tindrà lloc a l’entitat, aquest diumenge 24, a dos quarts de set de la tarda, a càrrec de la Companyia Betúlia Teatre de l’obra ELS BOJOS DEL BISTURÍ, un text de Ray Cooney, estrenada fa 40 anys. La versió que representarà el grup badaloní és deguda a una traducció de Jordi Prat i dramatúrgia d’Àngel Llàcer, estrenada fa sis anys al Teatre Condal, amb un repartiment on figuravaBA Cristina Solà.
Dilluns 25 de setembre, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Betúlia de la Biblioteca de Can Casacuberta, s’iniciarà el cicle de col•loquis organitzats per la nostra associació. El primer porta el títol d’EL TEATRE I… EL COMPORTAMENT DEL PÚBLIC EN ELS ESPECTACLES ESCÈNICS. Tractarem d’escoltar opinions i de posar algún remei a una veritable plaga que es pateix a bastants espectacles. Ocuparan la mesa que serà coordinada per Josep Maria Balaguer, com a espectadors, els badalonins Natàlia Isern i Jordi Lleal; la periodista Belen Ginart i l’actor i director badaloní, Xavi Ricart.
Amics del Teatre Zorrilla
