Crítica de L’EMPERADRIU DEL PARALEL, PER Oriol Puig Tauler
L’Emperadriu del Paral·lel ja regna a les Glòries Catalanes. Lluïsa Cunillé és la primera dramaturga catalana (viva) que estrena a la Sala Gran, en el darrer muntatge de Xavier Albertí com a director artístic del TNC. Estrena amb consellera i alcaldessa, però sense copa de cava al final. I si poséssim una terrasseta al jardí de les oliveres? Aplaudiments correctes: ni grans ovacions ni fracàs estrepitós. Qui vagi al TNC esperant lluentons, alegria i xerinola sortirà força decebut. L’Emperadriu del Paral·lel no és un rèquiem, però bascula al voltant d’un funeral. Missa de difunts musicada. Plomes de dol rigorós.
Una Cunillé és una Cunillé, al capdavall. El text de la badalonina és una simfonia a sotto voce, una tirallonga de veus, una desfilada de fantasmes. Ramón María del Valle-Inclán més Salvador Espriu, igual a Lluïsa Cunillé? Ronda de mort al Districte Cinquè? Luces de bohemia al Barri Xino? Palmira Picard, la cupletista més estimada de la ciutat, ha mort. El lloc és Barcelona i l’any, el 1930. Però tot passa en un dia al Poble Sec. En un bar (La Tranquil·litat) i en un edifici (lleig com un dimoni), el periodista Roc Alsina (les ulleres fan el personatge) veurà passar davant seu tot un món. No esperin trobar una mena de Flor de Nit a la cunillera manera: L’Emperadriu del Paral·lel és molt més fosca, perquè el retrat no conté gens de sucre. El Paral·lel, ja ho saben, segueix sent un carrer lletjot. Es posi com es posi el Mago Pop.
L’espectacle s’inicia amb una breu simfonia de llum, fum i veu. Veu en off de noticiari parlat, efecte que dialoga amb el final (estremidor) de Barcelona, mapa d’ombres. Pere Arquillué és Roc Alsina, el periodista que assisteix, com els espectadors, a la vetlla de la gran dama. Visita quasi teatralitzada al barri, que s’interpreta a si mateix. Arquillué és el convidat de pedra del muntatge, en certa manera. L’Emperadriu del Paral·lel és un text coral, en tots els aspectes: els personatges apareixen i desapareixen, alguns només en format sonor (“Cocaínaaa…”), amb una rapidesa que posa a prova les capacitats identificadores del públic. Sílvia Marsó és Clara Cisteró, “una altra víctima del cinema sonor”, pianista del cinema mut que ha vist com el progrés passava per damunt seu. “Després de les pianoles i els gramòfons, imagini’s què vindrà”. Roberto G. Alonso interpreta diversos personatges, amb un Valle-Inclán especialment celebrat (el públic li riu tots els aparts). Poca broma: el ballarí i transformista ja compta amb Àngel Guimerà (a Vergonya eterna) i amb el pare de l’esperpent entre el seu repertori de personatges. Chantal Aimée (feliç recuperació!) broda el seu paper de florista (amb una coixera molt versemblant) i de tarotista amb veu de cassalla (“Te veo muy dividida”). Mont Plans aprofita cada minut que té en escena (algú en tenia cap dubte?), especialment quan interpreta la mare de l’artista.
L’inici no és, definitivament, el millor de l’espectacle, i descol·loca un xic la parròquia. Diria que es tracta d’una qüestió de to. Albertí no busca, en cap moment, la farsa (ja ens ho va dir a la presentació), i fa que els seus actors toquin amb la sordina posada. El text de Cunillé es debat entre la pinzellada expressionista i certa sobredosi de dades, sense arribar a la Viquipèdia. Adrià Gual i Enriqueta Martí, Raquel Meller i el mestre Viladomat, Alejandro Lerroux i Francesc Ferrer i Guàrdia apareixen, esmentats o en escena, com tants i tants veïns anònims del Paral·lel. Els fantasmes també són tèxtils: l’homenatge a la figurinista María Araujo està fet de roba, una altra capa extra d’informació i que farà les delícies dels espectadors més teatraires. He de confessar que el cor em va fer un bot quan vaig veure Albert Mora vestit de Sweeney Todd.
La sabadellenca Maria Hinojosa és Palmira Picard, i ens quedem amb ganes de veure-la més estona en escena: sigui interpretant una espia (?) alemanya o cantant La Paula té unes mitges (a duo amb la Marsó), la soprano vallesana té el to just d’ironia i intel·ligència escènica. Ella és, juntament amb Aimée (“Vaig inventar la faldilla-pantaló”) i Oriol Genís (l’actor més albertinià del planeta) qui millor ha sabut trobar el to del muntatge. L’Oriol fa de musclaire (“El públic sempre té gana”) o d’hipnotitzador amb aquella gràcia que el caracteritza, i és en aquests moments més còmics que el públic riu. I respira, també.
L’Emperadriu del Paral·lel és un muntatge tan barceloní com el fum de La Canadenca, i que retrata una ciutat on les cupletistes, els anarquistes, els esperantistes i les modistes compartien una copa de Pernod al bar La Tranquil·litat. Si a la pel·lícula Europa (Lars von Trier, 1991) el narrador-hipnotitzador Max von Sydow comptava fins a deu per endinsar-nos al vell continent, aquí Cunillé ens fa comptar fins a quaranta. Un final impactant i trist, molt trist, com ho és la història d’aquest dissortat país nostre, en què el feixisme va aniquilar-ho tot. Aquella Barcelona va desaparèixer sota el pes de les bombes i de quaranta anys de franquisme. Aquella Barcelona ja no tornarà mai més. L’Emperadriu del Paral·lel és un record, un miratge, una festa silenciosa. Una cançó en to menor.
Oriol Puig Taulé
ON PODEM ANAR?
Això és que us oferim…
El II Cicle de Teatre a Cau d’Orella, que la nostra associació va posar en marxa el passat mes de març continuar el pròxim 29 d’abril, a les set de la tarda, a la sala d’assaig del Teatre Zorrilla amb la lectura de l’obra, Penombres, original de Joan Roca Casals, text que va guanyar el Premi de Teatre Breu Inicia’t -2008. La lectura anirà a càrrec d’Anna Calatayud, Felicitat Comas, Joana Domingo, Antonio Escudé, Mireia Torné i Teresa Ustrell.
—— o ——
XVI MAGNA CELEBRATIO. Torna el festival romà de Badalona, el dissabte 24 i el diumenge 25, després del parèntesi obligat de l’any passat. Com és habitual, la Magna Celebratio, que en aquesta edició tindrà com a protagonista l’arquitecte i enginyer Marc Vitruvi (segle I aC)., concentrarà totes les activitats durant el darrer cap de setmana d’abril. Deixeu-vos transportar a la Baetulo romana amb les demostracions i recreacions històriques, les conferències i els espectacles, actes que us aproximaran a la vida quotidiana dels nostres avantpassats romans. Tingueu en compte enguany, que amb motiu de la pandèmia i per garantir la seguretat de participants i de públic, caldrà inscriure’s i adquirir les entrades, prèviament, al web: www.magnacelebratio.cat.Els espectacles programats, son: Dissabte 24, a les onze del mati i a les 5 de la tarda. Gladius i Medulina, narratives teatrals, a càrrec de la Genovesa. Dissabte 24, a la una del migdia i a les set de la tarda, Un dia al fòrum!, narratives teatrals, a càrrec de la Genovesa. A dos quarts de nou, Magister Vitruvius, a càrrec de Magister Fabularum.Diumenge 25, a dos quarts de dotze; a dos quarts d’una i a dos quarts de dues, Mites i llegendes de l’antiga Roma, a càrrec d’Albert Estengre.
—— o ——
Enrico CARUSO (1873 – 1921) va ser un cantant italià d’òpera i és considerat com un dels més famosos tenors de la història. S’ha convertit en el cantant més popular de qualsevol gènere en els primers vint anys del segle XX. Caruso també és conegut per ser un dels pioners dels enregistraments fonogràfics musicals (al voltant de 260 enregistraments al llarg de la seva carrera), fet que li atorgà milions de gràcies a la per la comercialització que en va fer.
El cantant napolità va començar la seva carrera musical de ben petit, cantant al cor de l’església de Nàpols, on havia estat batejat; el 1898 debutà a l’Scala de Milà en l’estrena absoluta de Fedora d’Umberto Giordano.
Tot això, i molt més, ens ho explicarà Ferran COMPTE en una conferència que ret homenatge al famós cantant, coincidint amb el centenari de la seva mort.
La conferència tindrà lloc el dimarts 20 d’abril, a dos quarts de set de la tarda, a l’Espai Betúlia.
—— o ——
Xavi PIÑOL, músic, intèrpret de tible, docent i compositor de sardanes, presentarà, dissabte 24 d’abril, a l’Espai Tolrà, a les set de la tarda, una proposta complexa i dinàmica que intenta resoldre molts dels dubtes i inquietuds sobre la cobla i la música de la sardana. Introit: el manual d’urgència per entendre la cobla i la música de la sardana neix amb la voluntat d’oferir una activitat que permeti difondre positivament els aspectes bàsics de la formació catalana i de la seva música, amb l’objectiu que l’oient en desenvolupi una visió constructiva i personal que, de ben segur, quedarà allunyada de la visió desfavorable que massa sovint acompanya aquest àmbit
—— o ——
L’Orfeó Badaloní, diumenge 25 d’abril, al Círcol Catòlic, a dos quarts de set de la tarda presentarà amb el patrocini del Club Rotary. el concert Entre , ordes amb Roger Morelló, on es proposa un diàleg musical entre Wolfgang A. Mozart i Franz Haydn, els quals van mantenir una amistat i admiració mútues durant tota la seva vida.
Del primer, la Jove Orquestra de Cerdanyola, interpretarà dues de les seves simfonies: la primera de totes (quan només tenia nou anys!) i la seva coneguda Simfonia, núm. 29 no 29.
Entremig de totes dues es podrà escoltar una de les obres culminants de l’estil clàssic, el Concert núm.2, per a violoncel de Haydn. L’intèrpret en el paper de violoncel solista serà el reusenc Roger Morelló (Reus, 1993), que torna a col·laborar amb la Jove Orquestra de Cerdanyola després de dos anys i una pandèmia, per tancar el cercle d’amistats musicals que inspira aquest concert.
La JOC, en la seva vessant pedagògica, oferirà un concert proper i amè per als assistents, en el qual es pretén donar les explicacions adequades perquè tothom el pugui entendre i gaudir, oferint alhora un repertori de gran qualitat. Roger Morelló és un dels violoncel·listes joves amb més talent i trajectòria.. Resident actualment a Colònia (Alemanya), serà convidat en exclusiva per la JOC per a interpretar el concert.
—— o ——
El diumenge 25 d’abril, a les set de la tarda, al Teatre Zorrilla, Pau Miró i Mario Gas porten a escena, amb un muntatge del badaloní Sebastià Brossa (Guineueta 2019), la poètica tenebrosa de la novel·la del mexicà Juan Rulfo, escrita l’any 1955, referent del “realisme màgic” de mitjans del segle XX a Llatinoamèrica. Pedro Páramo és la història del pare, el cacic de Comala, i la del fill, que torna a la recerca del primer i es troba amb un poble arrasat. Un univers ple de fortes sensacions, poètic i desolador, esquerdat per la desigualtat, on ressonen els ecos persistents d’un passat que es fa present. Una simfonia teatral que tan sols necessita dos grans actors com Vicky Peña i Pablo Derqui per donar veu a un munt de personatges. Una de les raons que fan de Pedro Páramo una obra teatral més que notable és el repartiment principal, format per Vicky Peña i Pablo Derqui. Tots dos fan una feina extraordinària, fent un treball de versatilitat i de passió interpretativa excel·lent.
AMICS DEL TEATRE ZORRILLA
Jaume Arqué i Ferrer
Crítica de LA NIT DE LA IGUANA
La nit de la Iguana. La costa del Pacífic a la Gran del TNC
Tot i que ja hi estem acostumats, les demostracions de poder escenogràfic, de vegades, ens complauen, acceptem l’exhibició d’escenaris faraònics, en bé de determinats espectacles, i els personatges turmentats d’en Tenessee Williams, es digereixen mol millor a la terrassa del Costa Verde, encara que l’oferiment de ron-cocos no passa de ser una promesa electoral en temps de mascareta i distància.
Tot i que el meu autor ianqui preferit és l’Arthur Miller, no hi ha dubte que l’autor del Tramvia més ben anomenat i tota la resta de personatges sortits de la seva imaginació, formen part d’un univers teatral on cal tornar-hi de tant en tant.
Carlota Subirós tira de pressupost per muntar una escenografia espectacular que promet des que darrera la teva mascareta, baixes les escales de la Massagran del TNC, darrerament amb el públic separat, potser per evitar els espectadors que comenten els espectacles en veu alta. L’escenografia et porta directament a la costa del Pacífic, a Mèxic, on els “chicos” Pancho i Pedro, preparen l’entrada triomfal de la Maxine, que tot i ser fora de temporada, ens ofereix quedar-nos un parell d’hores al seu hotel. I això que en aquell moment encara no sap que es a punt d’arribar en Shannon, amb un grup de professoretes de l’Institut Baptista Femení de Blowing Rock, Texas i la nena de catorze anys que és un prodigi musical.
El quartet principal de l’espectacle el completen el Nonno i la Hannah, avi i neta que miren de sobreviure mentre ell treballa per acabar el seu darrer poema
“… Oh, no podries triar, dolç coratge un nou indret per fer-hi també estatge? no únicament en un arbre daurat sinó al meu cor, que viu tan espantat”
Nora Navas, Joan Carreras, Lluís Soler i Màrcia Cisteró, interpreten amb solvència i seguretat, marca de la casa, els turmentats personatges de l’autor, i ho fan amb tanta facilitat, que no t’impressionen gaire, doncs senzillament els veus, i t’hi sents més o menys identificat, i passen les dues hores sense adonar-te de que no ets a la terrassa del Costa Verde aguantant nazis borratxos que celebren els bombardejos de Londres, o mirant d’entendre els motius de la Charlotte, per estimar en Shannon, l’home d’església que tothom estima sense ell voler-ho.
La nit de la Iguana no és el millor text de l’autor de Mississipí, i possiblement el muntatge de la Carlota Subirós no és el millor espectacle que veurem aquesta temporada, però un teatraire ha de tornar de tant en tant als personatges clàssics, que sempre t’ofereixen noves lectures. Un espectacle gran que rarament sortirà…. no canten prou per girar pels teatres d’òpera, que podrien suportar una escenografia faraònica com aquesta.
Una bona forma de començar la Setmana Santa, on sempre preferiré el teatre que les processons.
- “Collons, ja estic vestida”
- “Collons, estic marejat de tanta febre que tinc”
- Collons, quines ganes tenim d’anar al teatre
- Collons, aquesta s’acaba aquesta setmana, el comentari va tard.
LA MEMÒRIA D’EN CODINA
LA MEMÒRIA D’EN CODINA
És llei de vida. La mugí se’ns acaba enduent a tots, en una ronda de mort sense fi. Amb la desaparició d’alguns noms cabdals del teatre català com ara Ricard Salvat, Esteve Polls, Iago Pericot, Hermann Bonnín, Maria Lluïsa Oliveda o Josep Maria Loperena, desapareix també la seva memòria, la seva experiència vital, la seva conversa. Resten, és clar, els documents gràfics, literaris i audiovisuals en forma de llegat o fundació. Un fons més al Museu de les Arts Escèniques. En Josep Anton Codina era una part molt important de la memòria teatral de Catalunya dels anys cinquanta ençà. Ho sabia tot (els noms, els espectacles, les anècdotes) de l’anomenat “teatre independent”, aquell fet a les dècades dels seixanta i setanta. “Els anys difícils del teatre català”, segons l’expressió de l’enyorat crític Gonzalo Pérez de Olaguer.
Servidor de vostès va entrevistar Josep Anton Codina en un parell d’ocasions, per la meva (actualment aparcadíssima) tesi doctoral sobre Ricard Salvat. A l’Institut del Teatre i al seu pis del carrer Provença, ple de llibres i records de tota mena. En Codina (així responia al telèfon, de forma brillant: “Codina!”) tenia una memòria prodigiosa, una ironia finíssima i una rialla contagiosa. La seva trajectòria professional està lligada a la història del teatre català de la segona meitat del segle XX: va passar per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, va treballar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i va ser un director clau a la mítica Cova del Drac. «Quan em diuen que conec a molta gent, jo els responc: “Però si sempre són els mateixos a tot arreu!”». Catalunya, país petit. Ara i sempre.
En Codina va conèixer la Maria Aurèlia Capmany en una excursió conjunta de bibliotecàries i escoltes a Santa Maria de l’Estany (servidor pagaria molts diners per viatjar en el temps fins a aquella trobada). «Jo feia teatre al món de l’escoltisme i era amic del Jordi Carbonell, un dels intel·lectuals que feien feina a l’ADB. El Carbonell ens va reunir al Ricard, la Maria Aurèlia, el Molas, el Marfany, el Montanyès i a mi per portar la secció de teatre de Serra d’Or. Ens repartíem les crítiques, els comentaris, i de fet aquí va ser quan vaig conèixer el Ricard, abans que jo entrés a l’EADAG».
Aquell “primer intent de teatre nacional català”, segons les paraules de Jordi Coca, que era l’ADB, va ser on Codina va anar a parar a fer de comparsa a El burgès gentilhome, que Salvat dirigia amb el grup L’alegria que torna al Teatre Windsor. «Em vaig relacionar amb la high society barcelonina, allà hi sortien tots els prohoms de Catalunya!», m’explicava, tot enriolat. Codina volia anar a estudiar teatre a Itàlia, però Salvat el va convèncer per incorporar-se a l’aventura de l’EADAG, l’escola que va fundar amb Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga, i tota una colla de professors i artistes. L’escola d’art dramàtic formava part de l’Escola d’Art del FAD, aquella mena de “Bauhaus a la catalana” creada per Alexandre Cirici Pellicer, que va ser un miratge durant la grisor del franquisme. A la cúpula del Coliseum, és clar, un dels espais més icònics de la història del teatre català.
«En Salvat era bon director però triava malament els seus ajudants, perquè a mi em va triar a la primera. I com que jo no tenia gens d’experiència, m’ho havia de repetir tot moltes vegades», m’explicava en Codina. Puc corroborar totalment aquestes declaracions: servidor també va fer d’ajudant d’en Salvat. «Vaig aprendre a fer de director fent l’ofici d’ajudant. Amb el Salvat mai no hi havia una discussió de com enfocar una escena, i no em va donar mai una explicació. Però amb els assajos aprenia molt, perquè el Ricard feia repetir les coses moltes vegades: ara un fragment d’escena, ara l’escena sencera, ara l’obra sencera… I ja veies que l’important era el ritme».
Codina va ser l’ajudant de direcció de Salvat als espectacles Antígona i Gent de Sinera, el programa doble sobre Salvador Espriu que serien l’antecedent de Ronda de mort a Sinera, un dels espectacles més importants de la història del teatre català del segle XX. Cal no oblidar que Codina també va fer d’ajudant a Vent de garbí i una mica de por, text de la Capmany que demana una revisió a crits (potser al futur TNC de Carme Portaceli?).
Pep Torrents i Carme Sansa en un espectacle de la Cova del Drac. © Pau Barceló / CDMAE
Codina va anar, finalment, a Itàlia, amb estades a Torí, Roma i Milà. «Quan vaig conèixer el Giorgio Strehler al Piccolo, em van contactar per fer d’ajudant a Els gegants de la muntanya, que estava programat per la temporada següent (1966/1967). Tant de bo hi hagués anat. Però resulta que la Ronda havia tingut tant èxit (havien anat a Madrid i tot) que el Ricard havia decidit convertir l’escola en Companyia Adrià Gual. Jo em vaig trobar amb l’opció d’anar a Itàlia a fer d’ajudant de l’Strehler o quedar-me a Barcelona amb la nova companyia que s’acabava de crear, cosa que em va temptar més. Va ser el treball més dur, m’hi vaig jugar la vida i la vaig perdre. Naturalment, si hagués anat a Milà hauria pogut fer de public relations i ara tindria no-sé-què. En canvi hi vaig enviar el Lluís Pasqual, que ho va aprofitar. I molt bé que va fer».
Codina i Salvat van acabar partint peres (i retrobant-se, al cap dels anys), i en Josep Anton va iniciar una etapa estupenda a la Cova del Drac, el local fundat per Guillem d’Efak al soterrani del Drugstore del carrer Tuset. Allà va crear la companyia Ca Barret!, juntament amb Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, i va dirigir una sèrie d’espectacles de cabaret literari i musical, d’on van sortir actors com Carme Sansa o Pep Torrents. Pel que fa a la seva faceta de pedagog, Josep Anton Codina va passar per Alpha 63 (a L’Hospitalet), el Teatre Experimental Català (TEC) o Estudis Nous de Teatre, i va crear l’escola Josep Yxart de Tarragona. Finalment, Codina va acabar fent de professor a l’Institut del Teatre, on gràcies a la seva prodigiosa memòria va col·laborar durant anys en la catalogació del fons del Museu de les Arts Escèniques. Com a la campanya iniciada per la institució fa cinc anys, Te’n recordes?, però molt abans que aquest fos un projecte obert de memòria col·lectiva.
Amb Codina ha marxat una part important de la nostra memòria escènica. Ara nosaltres podem recordar-lo de diferents maneres: llegint el volum Josep Anton Codina. Una fita en el paisatge teatral, el llibre-entrevista de Guillem-Jordi Graells editat per l’Institut del Teatre el 2019. O consultant el seu fons personal, que Codina va donar, molt amablement, al Museu de les Arts Escèniques. Però sobretot, cal que el recordem. Recordem el Codina, com tots aquells i aquelles que han protagonitzat els darrers seixanta anys de la història del teatre català, i amb qui no hem estat, segurament, justos del tot. Fem-ho per ells. I brindem a la memòria del Codina. Per la memòria del Codina!. ORIOL PUIG TAULÉ
Ha mort Joan Anton Codina
El director, gestor teatral i pedagog de les arts escèniques Joan Anton Codina ha mort al cap de vuitanta-vuit anys, Joan Anton Codina, va néixer a Barcelona el 24 de novembre de 1932, molt aviat va freqüentar els ambients teatrals més renovadors. Va impartir cursos a l’escola Pax i després entra a formar part de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, s’integra a l’Escola Dramàtica Adrià Gual, en la que el veies com ajudant de direcció dels muntatges que signaven Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany. Va ser l’ànima del canvi que va viure el teatre català, a inicis dels seixanta. Va ser el primer a portar Catalunya la companyia The Living Theatre i, hi ha Vittorio Gassman.
A partir de la dissolució ho va estar tot en el teatre i literari de Barcelona. Va ser el primer a portar Catalunya la companyia Living Theatre o a Vittorio Gassman. Va ser molt actiu amb muntatges a Barcelona i Madrid o a les ciutats italianes Roma i Gènova, d’autors que anaven de William Shakespeare i de Miguel de Unamuno a Salvador Espriu, innumerables muntatges en els quals tots portaven el seu signe i en actualitat, quan podies tenir una conversa amb ell, t’adonaves que era una Viquipèdia del teatre mundial i per descomptat del català. Va aconseguir diversos premis europeus i el 2018 va obtenir el Premi Nacional de Cultura i feia més de cinc dècades (que …) a Tarragona, on molts actors tarragonins van rebre la seva influència.
Com a data curiosa, cal dir que en Joan Anton era íntim amic del poeta badaloní Joan Argenté i la seva esposa, als quals visitava molt sovint i tenien per costum fer el vermut a la Rambla, principalment a l’antic Fillol. Ah!, i encara a finals de l’any 2019, amb vuitanta-set anys, va venir a un acte a l’Espai Betúlia i no va voler que l’hi demanéssim un taxi per tornar a Barcelona, deia que el Metro li anava perfecte.
Jaume Arqué i Ferrer
Crítica de LA NOCHE DE LA IGUANA
Una iguana desencadenada al TNC
La directora Carlota Subirós entén i treballa encertadament el simbolisme que demana el «plastic theatre» de Tennessee Williams
Els personatges de Tennessee Williams sempre miren al cel. I és veritat!
Sempre cerquen la salvació en el sentit més pur i noble del terme».
(Anna Magnani, després d’haver llegit La nit de la Iguana)El teatre de Tennessee Williams es caracteritza per la construcció d’una veu lírica de clara ascendència «txekhoviana» i on es fa notar la petja tràgica d’Eugene O’Neill. Molts dels seus personatges es caracteritzen per la sensualitat que desprenen, així com per una pulsió sexual que els posseeix i que han d’ocultar o reprimir a causa d’un entorn hostil. Aquesta darrera característica resulta fàcilment identificable amb el tarannà vital de l’autor. Christopher Bigsby en analitzar l’obra de Tennessee Williams parla de «the theatricalizing self» i és que l’ocultació de la seva orientació sexual fou durant molt de temps una necessitat real i la multiplicació del propi jo en diversos personatges ficticis li va oferir una possibilitat de refugi: «Imaginary worlds into which I can retreat from the real world because… I’ve never made any kind of adjustment to the real world», afirmava el mateix autor. I si hi ha una obra del seu període exitós (1945-1961) en què la teatratlització de si mateix brilla amb llum pròpia és La nit de la Iguana (1961). El reverend Lawrence Shannon, convertit en guia turístic després d’haver estat expulsat de la seva parròquia per promiscu i per llençar blasfèmies des del púlpit de l’església, es retroba amb una antiga amant, Maxine Faulk, que regeix un petit hotel a la costa nord de Mèxic, i que acaba d’enviduar. Maxine té unes necessitats sexuals que no s’està de satisfer amb els joves treballadors mexicans que treballen per a ella. A l’hotel arriba també Hannah Jelkes, una pintora que va acompanyada del seu avi poeta.
No resulta difícil d’entreveure els fantasmes que assetjaven Williams a través de la figura de Shannon: crisi espiritual, desig sexual irrefrenable, sentiments de culpa, isolament: «I am a little bit in the condition of the Reverend Shannon right now», confessava el mateix Williams al director Frank Corsaro en començar a redactar La nit de la Iguana l’any 1960. Però no és només la figura de Shannon qui projecta les pors de Williams: l’entranyable i patètica figura del Nonno –«un poeta de segona divisió amb un esperit de primera», un artista decrèpit que porta vint anys sense compondre res de nou i que malda per acabar un nou poema abans de morir– reflecteix el temor de Williams a la decadència del seu art i la por que aquesta obra no acabés sent també “el seu darrer poema”. La profunda depressió en què es troba immergit Shannon, producte dels seus desitjos sexuals i de la culpabilitat que sent cada cop que els satisfà; del desencaixament amb un món materialista i despietat, el porten a flirtejar amb la possibilitat del suïcidi. Tanmateix, l’aparició de Hannah Jelkes –amb la col·laboració de Maxine Faulk– l’acabarà salvant. Hannah és una pintora soltera que ha voltat mig món acompanyant el seu avi poeta i que ha renunciat a la sexualitat per abocar-se a l’art, fet que li ha proporcionat una comprensió i compassió per la condició humana. La pau que transmet Hannah rescatarà el reverend de la desolació vital que sent. Tant Hannah, Shannon com Maxine es troben atrapats en les seves sòrdides realitats com la iguana que els mexicans han capturat i que es troba lligada a la terrassa de l’hotel durant bona part de l’obra. És el coneixement de la humanitat de cadascú, de la franquesa mútua en abocar-se angoixes i retrets, el que permetrà que Shannon surti del pou on es troba i “purgui” els seus pecats (és extraordinària la “cerimònia laica” que celebra Hannah, amb infusió de cascall en comptes de vi de missa, i la crucifixió del “pecador” a l’hamaca!). Les cordes figurades que lliguen els tres personatges es trencaran al final de l’obra –tal com farà Shannon amb la corda que lliga la iguana– i tots ells acararan l’esdevenidor amb les úniques armes que tenen al seu abast: Maxine i Shannon regint l’hotel plegats i satisfent les seves necessitats materials i carnals com bonament puguin i Hannah havent de viatjar sola pel món després de la mort del seu avi, sobrevivint de nou gràcies al seu art.
L’escenificació i l’atmosfera de l’obra conté una forta càrrega poètica («The Night of the Iguana is more a dramatic poem than a play», deia el mateix autor en descriure l’obra). A més del símbol de la iguana, els hostes de l’hotel s’allotgen en unes habitacions-cubicles que representen una al·legoria de l’isolament humà que contrasta amb la intensitat vital de la terrassa, indret situat significativament davant de l’oceà, «bressol de la vida» com el descriu el Nonno (una definició, per cert, que Williams posarà ben aviat en boca d’un altre personatge seu: Christopher Flanders a The Milk Train Doesn’t Stop Here Anymore). Cal remarcar, però, que la tensió interna dels personatges no és gaire diferent de la tensió “exterior”: un món que es troba immergit en plena guerra mundial, tal com ens recorden grotescament els membres d’una família nazi que també s’allotja a l’hotel i que oferiran un contrast interessant entre una bellesa exterior immaculada i una profunda baixesa moral. En definitiva, un món convuls i perdut amb un esdevenidor tan incert com el dels protagonistes de l’obra.
El districte cultural de Barcelona
EL DISTRICTE CULTURAL DE BARCELONA, per Jaume Forés Juliana.
De nou l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (ICUB) engega els motors del circuit del Barcelona Districte Cultural, una iniciativa endegada a la primavera del 2017 i que des de llavors no ha fet més que créixer, motiu d’alegria dels seus usuaris i dels creadors que hi participen. Dos cops l’any, a la primavera i a la tardor, aquest cicle omple els centres cívics de Barcelona, repartits per tots els districtes i barris de la ciutat, de propostes ben heterogènies i de qualitat.
Las Karamba, un dels grups musicals que participarà al BCN Districte Cultural | Foto: Johanna Pardo
Propostes per a públic familiar i per a adults, propostes per a tots els gustos: musicals, escèniques i audiovisuals. L’edició que arrenca aquest mes de febrer promet ser la més ambiciosa de totes les que s’han fet fins ara. De moment, en només tres anys d’història, el Barcelona Districte Cultural ja ha aconseguit aplegar més de 100.000 espectadors, i que per molts anys duri! Enguany, la programació del circuit arribarà a vint-i-nou centres cívics i equipaments culturals de la ciutat amb prop de 250 funciones obertes al públic general, i també comptarà amb una vintena llarga de funcions escolars.
L’edició que arrenca el 10 de febrer presentarà 44 propostes d’espectacles en viu: 27 de completament noves i 17 de recuperades de l’edició de l’any passat, que es van veure afectades per la irrupció de la pandèmia i es van haver d’ajornar. Aquesta coincidència d’espectacles farà que l’edició del 2021 sigui la més concorreguda en la breu història dels Districtes Culturals. A més a més de les propostes d’arts en viu, el circuit seguirà col·laborant amb el projecte del Petit Cineclub i amb el cicle de cinema documental organitzat conjuntament amb l’In-Edit Festival.
Així doncs, dels espectacles recuperats de l’edició passada trobarem petites joies com Ocaña, Reina de Las Ramblas, de Marc Rosich (que abans farà una breu temporada a l’Escenari Joan Brossa), Les coses excepcionals, amb Pau Roca o l’espectacle familiar Polzet, de Zum-Zum Teatre, guanyador del Premi de la Crítica de Teatre Familiar 2019.
Entre les noves propostes d’enguany hi trobem l’obra de Marta Aran guanyadora dels Premis Max 2020 a millor autoria revelació, Els dies mentits, i espectacles de creadores tan solvents com Gemma Brió (Llibert Unplugged), La Ruta 40 (Sacarina) i LAminimAL Teatre (Els reis de Shakespeare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth) o el musical Autònomos. El musical que fa diverses temporades que està en cartell a Barcelona.
Dins de la programació musical cal destacar que, per primera vegada, totes les propostes que s’hi presenten estan liderades per dones. Així doncs, assistirem a concerts de Queralt Lahoz, Alba Carmona, Clara Gispert, Anna Andreu, Maria La Blanco, Sara Terraza, La Chunga o Las Karamba.
I, pel que fa als espectacles per a tots els públics cal destacar Molsa, de Thomas Noone Dance; Una poma, un pomer de la Cia. De_Paper, la producció de Versus Teatre sobre la història d’Els músics de Bremen, espectacles de circ com Lazuz o l’espectacle còmic de carrer A la fresca de la Companyia d’Anna Confetti.
Paral·lelament a totes aquestes activitats, amb aforaments reduïts per complir com cal amb les mesures de prevenció sanitàries, hi haurà tot un seguit d’activitats complementàries (tan presencials com en línia) per apropar la realitat de la creació artística a tots els ciutadans. Segur que no quedarem indiferents davant la gran quantitat de propostes.
Us ha transformat mai, el Teatre
La guerra forma part intrínseca de la nostra societat contemporània i ho acceptem amb resignació. Ho acceptem perquè és quelcom que normalment ens queda lluny (la distància és relativa, el conflicte dels Balcans ens quedava a dues hores d’avió), que ocupa dos minuts del telenotícies i que veiem com un conflicte perpetrat per monstres, assassins i dèspotes que no tenen res a veure amb nosaltres. Un espectacle dantesc, però un espectacle més. Tanta guerra, tant de dolor ens fa insensibles. Però la gent del teatre no es manté inflexible. La guerra ha estat representada en escena des dels temps dels grecs. No hi ha cap autor que defugi els drames i les tragèdies humanes que sorgeixen de les guerres, de manera directa o indirecta. La intenció és la de sacsejar consciències, la de fer reflexionar sobre la guerra i les seves conseqüències. Martí Figueras.
ON PODEM ANAR?
Badalona, 26 de gener de 2021
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Ja ha arribat el teatre a un dels nostres escenaris, precisament durant la setmana que no es pot oferir res més. Com anirà el dia que quedem lliures, d’aquesta maledicció que ens ha tocat viure? Sabrem organitzar actes escènics, o bé assistir-hi, després de veure actes de tot arreu el món per la pantalla petita?.
Qui primer aixecarà el teló serà l’Orfeó Badaloní, que a l’Espai Toldrà, dissabte 30 de gener, a les sis de la tarda, oferir u recital de Cançons catalanes, del Modernisme al Noucentisme, amb cançons d’Apel-les Mestres i Eduard Toldrà, tenint com a protagonista el tenor Marçal Subiràs, que serà acompanyat al piano per Viviana Salisi.
Dissabte, 30 de gener, a les vuit del vespre – fixeu-vos bé en l’hora – s’alçarà el teló del Teatre Zorrilla, per donar inici a la temporada. Per descomptat se seguiran totes les normes que dicta el Procicat pel que fa a la normativa de la seguretat sanitària. L’obra que s’hi representarà, serà JAURIA, un text de Jordi Casanovas, premiat amb el Premio Cultura contra la Violencia de Género 2019 del Ministerio de Igualdad.
En aquest text l’autor ha articulat, una dramatúrgia impecable i colpidora de principi a fi, una sèrie de manifestacions i rèpliques dels protagonistes que cauen com una llosa sobre cadascun dels espectadors. L’obra es basa en el judici del cas de La Manada i ha donat l’oportunitat que tornés als escenaris de Miquel del Arco, el prestigiós director que porta a l’escenari una funció de teatre documental sorgida de les transcripcions del judici i les publicacions de diversos mitjans de comunicació.
Cal destacar que la protagonista de l’obra, Maria Hervás, va ser Premio Max-2019, a la millor actriu per la interpretació a l’obra Iphigenia a Vallecas.
Hi haurà un col·loqui amb la companyia després de la funció.
JA ES POT VOTAR QUINA ÉS L’OBRA QUE MÉS ENS VA AGRADAR L’ANY PASSAT! Es pot votar al Teatre Zorrilla, utilitzant el codi QR que trobareu al vestíbul, a la web dels Amics del Teatre Zorrilla (https://escena.cat), o bé directament al formulari: https://forms.gle/AppfCKBsYaH7Pdq97
AMICS DEL TEATRE ZORRILLA
Jaume Arqué i Ferrer
Crítica de Les tres germanes, (Teatre Lliure)
Les tres germanes.
Ho ha tornat a fer
Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.
En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.
Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?
El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.
Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir.
Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.
Carles Lucas Giralt.
