ASSEDAGATS.  Teatre entre plàstica.

M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.

Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.

Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.

Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a  la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.

Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.

Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.

Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.

Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.

Carles Lucas Giralt.

TOM CRUISE I VLADIMIR PUTIN A L’EVEREST

L’Agrupació señor Serrano ha estrenat “The Mountain a l’Everest”, al Grec.

Els Serranos contraataquen. L’Agrupación Señor Serrano ha estrenat el seu darrer espectacle al Festival Grec: The Mountain. Sí, en anglès, perquè els Serranos són una d’aquelles companyies catalanes que roden molt pel món i tornen poc al Born. El virus els ha obligat a estrenar aquest muntatge (coproducció del Grec i cinc teatrassos europeus) sense acabar. O, més ben dit, no tan acabat com voldrien. La seva muntanya parla de veritat(s), invasions alienígenes i cartes d’amor unidireccionals.

Seiem, obedients, a la platea de la Sala Fabià Puigserver. Caparrons separats de forma ordenada, mascaretes i alguns ventalls. A l’escenari, llum verda i dues persones jugant a bàdminton. Un dels esports més elegants i silenciosos del món. El volant és la pilota més gràcil del planeta, l’antítesi del meló maldestre del rugbi. Els anglesos són els creadors dels esports amb els millors equipaments: bàdminton, tennis, golf. This is a fact. La blancor del vestuari signat per Lola Belles combina de meravella amb la il·luminació de Cube.bz: fredor i asèpsia a parts iguals. Abans de començar la funció, el senyor Serrano en persona (Àlex Serrano) ens dona la benvinguda i les gràcies per haver vingut: la feina de resistència que fa la companyia no s’entén sense la nostra, la dels espectadors. Com la bobina i el fil elèctric, ens escalfem mútuament. Una forma bonica d’expressar el corrent d’energia que s’estableix entre l’escenari i la platea.

La veu de l’espectacle és la de l’Anna Pérez Moya, que parla un anglès britànic envejable. No sé si és massa aviat per identificar una tendència: creadors d’una certa edat (estupenda), que contracten actrius joves per donar un aire nou als seus muntatges. Penso en Juan Navarro i Gonzalo Cunill incorporant a Gemma Polo a En lo alto para siempre, que es va poder veure el passat mes de febrer (fa una eternitat) al Lliure de Gràcia. La Pérez Moya inicia l’espectacle amb un monòleg, força llarg, on ens explica que això anirà sobre George Mallory, alpinista anglès que va voler conquerir l’Everest als anys vint, sobre La guerra dels mons radiada per Orson Welles i sobre la veritat en totes les seves formes. Què és la veritat? Què és el consens? És Vladimir Putin alguna cosa més que una icona pop? És el face tracking la versió postmoderna dels retrats multicolor d’Andy Warhol?

La blancor, la fredor i la netedat apareixen i reapareixen a les notes que vaig prendre durant la funció. La neu és la protagonista en diverses escenes del muntatge, en diferents formats: artificial i digital. La retransmissió que Orson Welles va fer de La guerra dels mons, el 1938 a la CBS, va ser un punt d’inflexió en la història recent de la veritat. A quin Welles ens creiem? Al jove penedit o al madur amb cara d’entremaliat? Vladimir Putin ens parla de confiança i sentim les cartes que Ruth Mallory va enviar al seu marit escalador. Són veritat, aquestes cartes? Té alguna importància, això? The Mountain és un gran muntatge, que peca, ai las, d’allò que succeeix sovint als nostres escenaris: un cert excés textual i una prèdica als convençuts. Paradoxalment, a l’espectacle amb més text dels Serranos li aniria bé una esquilada. Les fake news són el pa nostre de cada dia, i els que omplíem la platea del Lliure crec que estem d’acord en totes les tesis que presenta la companyia. Tom Cruise mirant a l’horitzó amb expressió intensa (a qualsevol de les seves pel·lícules) som tots nosaltres, mirant la pantalla verda i fent veure que veiem quelcom més enllà.

Un dron, versió hipertecnificada del volant del bàdminton, es passeja per l’escenari amb elegància. Servidor imaginava que, com a gran final, acabaria sobrevolant els caps dels espectadors. Però no va ser així. La productora de l’espectacle em va dir, a la postfunció, que els nous protocols de seguretat ho prohibeixen. Fa quatre dies els ocells del Baró d’Evel ens passaven a fregar i ara no podem tenir un bitxo fred i esterilitzat volant sobre les nostres testes. “La muntanya de la veritat és buida”, diuen els Serranos. Sabrem algun dia tota la veritat? Trobarem la càmera Kodak de George Mallory? És el Montseny el nostre Everest? O més aviat la muntanya de la Paramount?

ORIOL PUIG TAULÉ

Carme Portaceli ha estat escollida nova directora del Teatre Nacional de Catalunya. Es recupera aquesta carta premonitòria del crític Oriol Puig Taulé

Estimada futura directora del TNC,

Com hauràs vist, s’ha fet pública la convocatòria per a la nova direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya. Hi ha temps fins al 31 de gener per presentar la teva candidatura. Si tens sort (i talent) (i compleixes tots els requisits) (i passes les quatre fases de selecció), el teu contracte començarà l’1 de setembre de 2020, moment en què et posaràs a treballar en el disseny de la temporada següent, la 2021-2022. El càrrec tindrà el seu efecte durant sis temporades, és a dir: seràs la directora artística del TNC fins al 2027. Si ara tens seixanta anys i escaig, el teu mandat acabarà quan en tinguis setanta. Si ets més jove, el mateix, però més jove.

“El Teatre Nacional de Catalunya és una institució de servei públic orientada a l’enriquiment cultural del país, un centre de creació i producció d’arts escèniques i un instrument útil per a la creativitat dels artistes i per a la trobada dels creadors amb els espectadors i la societat en general”. Això diu la convocatòria, entre altres coses. Des de la humil pantalla del meu ordinador portàtil, amb un gat negre dormint plàcidament al meu costat, et demano que mai no oblidis el caràcter de servei públic de la institució. Les teves fílies i fòbies, les teves connexions generacionals (i/o espirituals) i el teu gust personal haurien de quedar en un segon pla, a l’hora de dissenyar el teu projecte artístic. Evidentment, tots som humans (i no homes de llauna sense cor) i tendim a teixir complicitats, crear sinergies i establir ponts de diàleg (i de tota mena) amb els nostres aliats. Però un teatre nacional ha d’anar més enllà de les simpaties i antipaties pròpies d’un sector, el teatral, tan amic de les capelletes, les nissagues de poder, els secrets de família i els laberints d’ombres. Tot això sona molt antic. Molt com si fos ahir.

Seguim. “Com un dels referents de les arts escèniques a Catalunya, el TNC ha assolit un ventall de públic ampli i divers i s’ha convertit en un instrument essencial per acostar la cultura i la llengua a tota la ciutadania”. Aquesta convocatòria té un humor molt fi. La creació de públics és un dels temes que actualment treu més de corcoll els nostres teatres. Això significa guanyar espectadors, més enllà de mantenir els que ja es tenen. Rejovenir les platees, diversificar-les, fer-les més peludes… En definitiva, cal aconseguir que anar al TNC “torni a molar”. Si és que mai ha molat anar-hi. La nostra gent jove (ergo, fins als 45 anys) va al Sónar, al Primavera Sound o al Festival In-Edit perquè són sinònims de qualitat i perquè, desenganyem-nos, assistir a aquests festivals atorga un je ne sais quoi, una mena de “plus cultural”. Ens fa semblar més guais, en definitiva. Un TNC més atractiu ens faria a tots plegats, pobres catalans, molt més atractius. I això no vol dir rebentar preus i oferir descomptes als menors de 26 anys (que també), sinó pensar en programacions que interessin i INTERPEL·LIN el nostre jovent. La varietat que es veu al pati de qualsevol institut públic de Catalunya és la que hauríem de desitjar per al nostre teatre nacional. De classes, de colors, de parles, d’orígens, d’accents i de moda capil·lar.

Si tafaneges a les bases del concurs públic, estimada futura directora, veuràs que el teu projecte artístic es valorarà segons la seva relació amb el patrimoni teatral català, la creació contemporània o la incorporació d’altres institucions artístiques a la programació del TNC. Des d’aquí et recomano, humilment (el gat segueix dormint), que recordis que el teatre català que més viatja pel món és el contemporani i el familiar, i que a casa nostra tenim excel·lents artistes de circ i dansa contemporània. Els més raros solen ser els que treballen més. Amb això vull dir que potser ja seria hora que la programació del TNC deixés d’estar monopolitzada per l’anomenat “teatre de text”, i que en lloc de les habituals i minses produccions d’altres disciplines tot plegat fos una barreja més estimulant i multidisciplinària, potser caòtica, com estimulant, multidisciplinària i caòtica és la nostra realitat. No passa res per no programar cap Shakespeare en tota la temporada. Ni cap Txékhov, fes-me cas. La gent no sortirà a manifestar-se a la plaça de les Glòries Catalanes, amb pancartes on posi “Fa massa que no veiem un Oncle Vània” o “On és el Hamlet d’aquesta temporada?!”. En canvi, potser estaria bé recuperar Vent de garbí i una mica de por, de la Maria Aurèlia Capmany, per posar un exemple. L’absentisme de la burgesia catalana davant de la crisi social segueix sent un tema molt vigent. A la producció que en va fer l’EADAG el 1965 al Palau de la Música, les intervencions musicals eren a càrrec de Núria Feliu. Ara, és clar, hauria de sortir la Bad Gyal. La participació del seu pare és opcional.

Pel que fa a l’ús de l’edifici perpetrat per Ricard Bofill, estimada futura directora del TNC, les opcions són múltiples i variades. L’enyorat director Jordi Mesalles proposava enderrocar-lo i construir, en el seu lloc, un multicinemes. L’espai desaprofitat del vestíbul podria donar cabuda a moltes activitats, des de la gàbia de vidre que hostatjava la llibreria Laie (tancada fa anys), a la plataforma situada damunt de la Sala Gran. Sí, aquelles escales mecàniques condueixen a algun lloc. L’edifici podria estar obert matí, tarda i nit als veïns, les associacions i les companyies que tenen tantes dificultats per trobar sales d’assaig a la ciutat. També es podria fer com al Teatre Nacional d’Escòcia, que no té una seu pròpiament dita, i amb els diners que ens costa mantenir l’edifici (tant de vidre bruteja molt) programar espectacles als teatres de Catalunya. Això requeriria tenir una xarxa de teatres públics de qualitat a tot el territori. Però és clar, això ja no és feina teva, futura directora del TNC, sinó de la nostra conselleria de Cultura. Anem veient passar consellers i conselleres, com en una desfilada sense fi, i això nostre està cada cop pitjor. Si tenim un vergonyós 0,67% del pressupost dedicat a la cultura i estem exigint un minso 2%… Què t’he de dir, que no sàpigues ja?

En definitiva, futura directora del TNC, et desitjo molta sort. I molts ànims. Els necessitaràs.

Oriol Puig Taulé

GARCIA LORCA

Publicat a El Eco de Badalona, el dia 19 de setembre de 1936.

Després del 6 d’octubre quan la febre de la persecució barreja d’egoisme i d’ignorància, començava a minvar, varis ciutadans pogueren organitzar en el Cinema Nou, una magna funció teatral.

La benemèrita catalana Margarida Xirgu, venia a fer-nos conèixer les excel·lències del poeta andalús García Lorca. «Yerma» fou l’obra.

No cal recordar la polseguera que s’aixecà. Alguns crítics teatrals de la nostra ciutat i de fora, anaren a l’arxiu a cercar diversos mots que volien referir-se a les bones costums i a la moral, per blasmar de l’obra «Yerma». Malgrat l’opinió dels que feien i desfeien, en el teatre Nou hi assistí tot Badalona, sense tenir en compte llur classe social. I «Yerma» s’endinsà al cor de milers de ciutadans que, abans que tot, aimants de la veritat, reconeixien la puixança del drama del poeta del poble, com ja llavors anomenaven García Lorca.

Ah!. Però la crítica injustificada continuà. Passaren dies i a l’horitzó de la Pàtria anava precisant se la torbonada. No eren, llavors ho anàvem veient, els crítics teatrals que jutjaven l‘obra de l’excels poeta, sinó que era la consigna d’una casta, d’uns homes agrupats que constituïen el passat, uns éssers espiritualment pobres que no capien poguessin escriure’s coses belles, coses humaníssimes de cara el futur, que cantessin la Natura, que cantessin sense limitacions, tota la pregonesa del pensament humà No; aquesta classe que seguia una trajectòria inhumana no volia reconèixer a García Lorca, malgrat que un a un l’aplaudissin.

L’aranya ha continuat teixint. Aquesta casta (privilegis i concupiscències). S’ha aixecat en armes contra el poble. La seva primera obra ha estat occir la Cultura sana. Garcia Lorca, poeta del poble, cantaire d’allò que sols un esperit selecte pot copsar, ha mort assassinat.

Què havia fet García Lorca? Estimar el poble, escriure per al poble les coses del poble. Obrir nous horitzons al teatre, humanitzant lo. Per això García Lorca ha estat executat. El progrés és enemic dels privilegis i de les concupiscències. Pareu esment i veureu com el feixisme col·lectivament llença anatemes contra grans escriptors, car interessa que el poble conservi la semi bestialitat primitiva, per utilitzar-lo com una matèria més.

Un fervorós record al creador de «Yerma», «Bodas de Sangre» i «Rosita o el Lenguaje de las Flores» obres elles soles suficients per immortalitzar el poeta. Han assassinat la carn, però resta l’esperit, el fluid que es filtra dins altres artèries i mana, mana… ¡No morirà García Lorca, el poeta del poble!.

Jaume Julià Suñen

Primera part de l’article publicat a NÚVOL (23/06/2020)

Coming soon to TNC

Cunillé, Rusiñol, Sagarra i Williams seran a la darrera temporada de Xavier Albertí.

Roda de premsa presencial al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya. La nova normalitat: accés únic pel carrer Padilla, vigilant de seguretat que comprova que figuris a la llista de premsa, dispensador de gel hidroalcohòlic a l’entrada. Cadires solitàries repartides, mil·limètricament, pel vestíbul. El marbre i el vidre de Bofill mai havien resultat més adients. No us passa, a vosaltres, que quan veieu aquestes cadiretes separades us entra com una tristesa? Certa sensació de càstig, com quan a l’escola ens feien separar les taules quan fèiem massa xivarri. Avui es presenta, finalment, la temporada 2020-2021 del TNC? Encara no! De moment ens avancen cinc espectacles. Amb això dels teasers, els tràilers i el Coming soon, sembla que el llenguatge de Netflix s’ha instal·lat, definitivament, a la cultura catalana. Això sí que és un bon cliffhanger, i no la resolució del concurs per a la nova direcció artística del TNC.

Georgina Latre protagonitza l’espot de la temporada 2020-2021 del TNC. © White Horse / TNC.

Primer moment de xifres. En una temporada truncada, com tot, per la covid-19, l’ocupació del TNC ha sigut del 84%. L’edat mitjana de les espectadores del Teatre Nacional ha sigut de 51 anys. “Joveees…”, responen alguns dels periodistes presents a la sala. “La nostra força és la cultura” és el lema de la temporada, que ja es pot veure a l’anunci que corre per les xarxes, protagonitzat per Georgina Latre. Xavier Albertí ens comunica que avui haurien d’haver presentat la totalitat de la programació, però que encara no és possible: estant pendent dels canvis de normativa en aforaments i protocols sanitaris, que després afectaran la política d’abonats i tota la pesca. No em vull ni imaginar totes les combinacions que, aquests darrers mesos, hi ha hagut sobre la taula a les nostres institucions públiques. I més, comptant amb l’alegria amb què saltem de fase en fase. Per tant, hem conegut quins seran cinc dels 27 espectacles que conformaran la temporada 2020-2021 del TNC.

L’1 d’octubre s’iniciarà la temporada, a la Sala Petita, amb Decameró, un espectacle inspirat en l’obra Boccaccio: deu joves confinats en una casa, durant la pesta negra, que s’explicaven històries. Ja n’havíem parlat aquí, a la crònica de la conversa que va ser el teaser d’aquest tràiler. (Un altre dia ja parlarem de l’afició que tenen, teatres i festivals, de fer dues o tres rodes de premsa en comptes d’una). Però no patiu: al setembre es presentarà la temporada sencera. La nòmina d’autors d’aquest Decameró fa patxoca: Davide Carnevali, Narcís Comadira, Dimitris Dimitriadis, Najat El Hachmi, Gregorio Luri, Marta Marín-Dòmine, Cristina Morales (a casa ens agrada molt), Valère Novarina i Perejaume. “Ep, això són nou autors, i no pas deu”, ja sento que diuen. I és que el desè autor serà Benet i Jornet, que formarà part de l’espectacle amb una selecció dels seus textos. Deu autors per a deu monòlegs d’uns deu minuts cadascun. El tema no és el coronavirus, per sort: és l’Apocalipsi. Diu que el Comadira ha escrit un text sobre els abismes d’un home de la seva edat, i la Morales un altre sobre les actituds policials que hem tingut, tots plegats, durant el confinament. La cosa promet.

DEMÀ SEGUIRÀ.

…segueix

Al Teatre Grec també hi podrem veure un espectacle de Carme Portaceli de títol llarg i evocador: No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti). Amb dramatúrgia d’Albert Boronat, Judith Pujol i la mateixa Portaceli, la peça és un collage de textos d’orígens diversos que celebra el fet d’estar vius i junts, amb música de The Sey Sisters i moviment de Sol Picó. També tindrem l’espectacle de circ Möbius, de la Compagnie XY: servidor de vostès va tenir la sort de veure’l al festival Circa d’Auch i en vaig sortir meravellat. Un altre luxe absolut, internacional i de dansa-teatre, serà la presència de la companyia belga Peeping Tom amb el díptic format per La porta absent i La cambra perduda. Poca broma. Pas de blague.

A la plaça Margarida Xirgu no s’hi farà teatre a l’aire lliure, però sí als dos edificis que l’emmarquen. Al Teatre Lliure podrem veure a la tigressa de Figueres (amb permís de Mónica Naranjo), Angélica Liddell, amb The Scarlett Letter. Monòleg per a una veu cridanera i molts homes despullats. L’Agrupación Señor Serrano presentarà The Mountain, un espectacle en construcció (coronavirus oblige) sobre les veritats nostres de cada dia, amb Vladimir Putin com a mestre de cerimònies. El duet de creadors Txalo Toloza-Fernández i Laida Azkona Goñi estrenaran Teatro Amazonas, tercera part del seu tríptic documental, després d’Extraños mares arden i Tierras del Sud. Neocolonialisme meets Werner Herzog. El dramaturg francouruguaià Sergio Blanco presentarà dues peces a la Fabià Puigserver: Memento mori, que es va poder veure a inicis de temporada a la Sala Beckett, i Covid-451, una lectura d’alterficció llegida per sis treballadors sanitaris. A finals de juliol, la sala gran del Lliure acollirà un concert de Sílvia Pérez Cruz i el pianista menorquí Marco Mezquida, que acaben de publicar el disc Ma. Live in Tokyo. Queda per l’any que ve l’espectacle Farsa, que la cantant havia començat a treballar amb el director i dramaturg argentí Pablo Messiez.

Al Mercat de les Flors, la Casa de la Dansa, podrem veure el nou espectacle del coreògraf Pere Faura, versió en procés d’allò que veurem la temporada que ve: Rèquiem nocturn, el seu comiat particular al món de la dansa, creat a partir de la mítica pel·lícula de Bob Fosse All That Jazz. També hi haurà lloc pel trio format per Tiago Rodrigues, La Ribot i Mathilde Monnier, Please Please Please: un diàleg entre les dues ballarines (el portuguès codirigeix) sobre els relleus generacionals i l’emergència climàtica. Els espectacles familiars tindran lloc a la Sala Ovidi Montllor, amb les propostes Orbital dels Farrés Brothers i Cia, IKIMILIKILIKLIK dels bascos Marie de Jongh, o la dansa per a tota la família de Roseland Musical, amb Geometria. El circ ocuparà la sala Maria Aurèlia Capmany, amb muntatges com 5.100 m/s de Joan Català, Desdèmona d’Alba Sarraute i les Ofèlies o Estat d’emergència, la Producció Nacional de Circ que aquesta tardor girarà per Catalunya. També podrem veure espectacles a altres sales de Barcelona: al TNC (La melancolía del turista, d’Oligor y Microscopía, i El sexe dels fongs, de Sílvia Delagneau), a La Pedrera (Corpus, de Xavier Bobés), al MNAC (Sonoma, de La Veronal), al CCM Born (Dimonis, de Cabosanroque) o a La Caldera de Les Corts (Climatic Dances d’Amanda Piña).

El “segon Grec” serà el De Grec a Grec, i en realitat es tracta d’una sèrie d’espectacles coproduïts pel festival que, a causa del confinament, no s’han pogut assajar, i s’estrenaran durant la pròxima temporada a diferents espais de la ciutat. És el cas de muntatges com El combat del segle, de Denise Duncan (Sala Beckett), L’habitació blanca, de Josep Maria Miró (Sala Flyhard) o El màgic d’Oz dirigit per David Selvas (Teatre Condal). Aquesta secció del festival inclou les produccions del Grec 2020 que han saltat al 2021, com ara l’adaptació de La casa de los espíritus dirigida per Carme Portaceli, el nou espectacle del creador grec Dimitris Papaioannou o el muntatge Enter Achilles, de DV8 Physical Theatre.

Finalment, el Grec en obert és l’etiqueta que engloba una sèrie d’activitats virtuals i/o telemàtiques: les Connexions Llatinoamericanes (focus de l’edició d’enguany), la Fila Zero, el Grec a peu, el Grec Converses i el Grec Professional. Ja ho sabeu: els festivals s’han vist obligats a ramificar-se adaptar-se als temps (de crisi sanitària) que corren.

I encara no he parlat dels concerts que tindran lloc al Teatre Grec, al juliol, amb noms com Manel, Els amics de les arts, Omara Portuondo, Mayte Martín o (els balconistes) Stay Homas. Servidor de vostès s’imaginava que enguany tindria un juliol ben tranquil, i em sembla que serà mogudet. I això, a casa, ens encanta.

SEGONA PARTI ÚLTIMA DE L’ARTICLE ORIGINAL D’ORIOL PUIG TAULÉ, EN EL QUE DONA A CONÈIXER COM SERÀ EL GREC D’AQUEST ANY  (Publicat al Núvol, el dia 11 de juny de 2020).

MENTRE HI HA GREC, HI HA ESPERANÇA   (1)

Els aforaments es redueixen, i s’aplicaran tots els protocols de seguretat per a artistes i espectadors.

Ja s’ha presentat, finalment, l’edició d’enguany del Grec. El festival d’estiu de Barcelona se celebrarà: això és una gran notícia, tant pels amants com pels treballadors de les arts escèniques. Algunes coses no canviaran massa: l’epicentre serà la muntanya de Montjuïc (Teatre Grec, Teatre Lliure, Mercat de les Flors) i el festival tindrà lloc durant el mes de juliol. D’altres canviaran molt: els aforaments es redueixen, i s’aplicaran tots els protocols de seguretat per a artistes i espectadors. I una altra novetat important: volíeu Grec? Tres tasses!

Matí de roda de premsa al Palau de la Virreina. Presencial, com les de tota la vida. Ni dossiers de premsa, ni programes ni papers de cap mena. “A casa som digitals”, sempre ho hem dit. L’Espai 4 de la quarta planta ens espera, amb les cadires estratègicament separades: periodistes amb mascareta i distància de seguretat. Ens reconeixem els uns als altres no per l’olfacte, sinó per la mirada. L’eròtica de la Covid-19. A la taula d’oradors: Ada Colau, Joan Subirats i Francesc Casadesús. Comencem, que avui hi ha teca. L’alcaldessa referma el compromís de Barcelona amb la cultura: el Grec tindrà un pressupost de 3,3 milions d’euros (com l’any passat) i donarà feina a unes nou mil persones. La ciutat aposta per un Grec d’alt nivell artístic. Paradoxalment, l’edició amb els aforaments més reduïts serà la més accessible: preu únic de quinze euros pels espectacles “generals”, i cinc euros pels “familiars”. Un altre dia ja parlarem de categories i etiquetes. Subirats recorda que el 18 de març l’Ajuntament ja va anunciar que el Grec no se suspendria (com si han fet Avinyó, Edimburg i la gran majoria de festivals europeus) (que ara es deuen estirar els cabells, per cert), i ens diu que s’està treballant intensament per La Mercè i la Biennal de Pensament.

El tercer en parlar és el director artístic del Grec, en Cesc Casadesús. Se’l nota un xic cansat, però satisfet. M’han dit que ell i el seu equip han tingut fins a deu versions diferents del Grec sobre la taula. De moment, podem dir que hi haurà 108 espectacles, però no tots seran al juliol. M’explico. Les “tres tasses” signifiquen “tres Grecs”: el Grec Festival (durant el mes de juliol, amb 48 espectacles), el De Grec a Grec (24 espectacles) i el Grec en Obert (36 espectacles). Comencem amb el Grec Festival, el de juliol, “el de tota la vida”. L’espectacle inaugural serà a càrrec de la companyia francocatalana Baró d’Evel: A tocar! reuneix el circ de Blaï Mateu i Camille Decourtye amb la música de Refree, la dansa de María Muñoz, la pintura de Frederic Amat, l’espai i la llum de Cube.bz i les paraules de l’actriu Imma Colomer. Al Teatre Grec ja s’han instal·lat les butaques (vegeu imatge superior) i de les quasi dues mil localitats s’ha passat a 800, el número permès en espectacles a l’aire lliure. El festival complirà tots els protocols de seguretat, i això significa que l’accés (i desallotjament) del teatre es farà per zones i per fases. Paciència. Alerta: la copa i el mos de rigor als jardins del Grec es podran fer abans, però no després de la funció. Santa paciència. Com a consol, els espectacles no tindran entreacte (tots recordem inauguracions llargues, oi?).

Al Teatre Grec també hi podrem veure un espectacle de Carme Portaceli de títol llarg i evocador: No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti). Amb dramatúrgia d’Albert Boronat, Judith Pujol i la mateixa Portaceli, la peça és un collage de textos d’orígens diversos que celebra el fet d’estar vius i junts, amb música de The Sey Sisters i moviment de Sol Picó. També tindrem l’espectacle de circ Möbius, de la Compagnie XY: servidor de vostès va tenir la sort de veure’l al festival Circa d’Auch i en vaig sortir meravellat. Un altre luxe absolut, internacional i de dansa-teatre, serà la presència de la companyia belga Peeping Tom amb el díptic format per La porta absent i La cambra perduda. Poca broma. Pas de blague.

PRIMERA PART DE L’ARTICLE ORIGINAL D’ORIOL PUIG TAULÉ, EN EL QUE DONA A CONÈIXER COM SERÀ EL GREC D’AQUEST ANYS. (Publicat al Núvol (11- de juny de 2020)   .

Jaume Forés Juliana ens fa un perfil sobre la pallassa Pepa Plana:

La revolució feminista és aquí i ha arribat per quedar-se! El feminisme s’ha alçat com un dels grans corrents transformadors de la societat del segle XXI i, a poc a poc, s’ha fet un lloc a tot arreu. Fins i tot al món del circ i dels pallassos. O hauríem de dir pallasses?

Amb nou espectacles propis sobre les espatlles, una dilatada trajectòria que l’ha dut a treballar amb el Cirque du Soleil, i un Premi Nacional de Cultura sota el braç des del 2014, Pepa Plana s’ha convertit en la pallassa catalana més reconeguda internacionalment. Pionera del feminisme en un món circense predominantment masculí, un dia va pensar que si els patis de butaques estan majoritàriament ocupats per dones, potser era hora de deixar d’invisibilitzar-les a escena i de donar-los-hi veu.

D’aquesta idea en va sorgir Veus que no veus, un espectacle de pallasses del segle XXI que intenten sobreviure a les situacions «clàssiques» que els ha llegat la tradició dels pallassos. En circ, entenem per «entrada clàssica» aquells números de pista que serveixen per iniciar o enllaçar les escenes. Però què passa quan aquestes «entrades clàssiques» pensades per a pallassos les fan dues pallasses? Segueixen sent tan clàssiques?

En aquesta reivindicació feminista en clau de circ, Pepa Plana és l’esbojarrada Pallassa Augusta davant d’una estirada i ordenada Carablanca encarnada per la polifacètica Noël Olivé. Quan estudiaven juntes a l’Institut del Teatre, Plana ja va vaticinar a Olivé que un dia ella seria la seva Pallassa Blanca i ara, trenta anys després, la profecia s’ha complert en un espectacle dirigit per Joan Arqué, membre de la companyia Rhum & Cia., que no ha parat de girar des de la seva estrena el 2018.

La proposta de Plana ha estat recentment guardonada com a millor espectacle de pallassos als Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya que, en la seva desena edició, també ha premiat l’espectacle de circ de carrer Ino, d’Ino Kollektive, protagonitzat només per dones, i l’espectacle Vekante, del Teatre-Circ Rosa Raluy, filla del recentment desaparegut Carles Raluy, com a millor espectacle de circ de carpa. I és que el circ, ja no és només cosa d’homes!

Jaume Forés Juliana