PROSTITUCIĂN, de AndrĂ©s Lima i Albert Boronat.
Les putes sâhan instal·lat al Teatre Nacional de Catalunya i sâhi pensen estar fins a la vigĂlia de Nadal. Ăs mĂ©s, sâhan ficat el respectable pĂșblic a la butxaca. La nit de lâestrena es van emportar una ovaciĂł dâaquelles que et fan posar dempeus. Aquestes putes tenen nom i cognom: sĂłn les actrius Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste, que donen veu a lâAna MarĂa, la Isabela, la LucĂa, lâAlexa o lâAlicia Lucas, prostitutes de carn i ossos que han ofert el testimoni amb quĂš sâha bastit la dramatĂșrgia de ProstituciĂłn, un espectacle de teatre documental dirigit per AndrĂ©s Lima, que tambĂ© sâha nodrit de textos com La revuelta de las putas (Sine qua non) de lâexprostituta i activista Amelia Tiganus.
Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste protagonitzen âProstituciĂłnâ al TNC fins al 23 de desembre © Laura Ortega
Carme Portaceli ha programat al TNC un espectacle que havia coproduĂŻt durant la seva etapa de directora al Teatro Español de Madrid. I ha fet santament, perquĂš posa sobre lâescenari un problema que interpel·la tothom: homes i dones, pobres i rics, solters i casats. âProstituciĂłn neix de la idea de posar-nos als tacons de les putes per veure el mĂłnâ, diu AndrĂ©s Lima, que tambĂ© signa la dramatĂșrgia de lâespectacle amb Albert Boronat. Putes que parlen amb el cap dret i els tacons ben alts. I dâaquest exercici seân desprĂšn un acte de gran dignitat, que inspira un respecte infinit en lâespectador.
âLa prostituciĂł Ă©s un tema que trenca el feminisme per la meitat. Ho travessa tot, lâeconomia, la histĂČria, el nostre imaginari i el model de famĂliaâ, diu Albert Boronat. ProstituciĂłn no defensa cap posicionament sinĂł que desplega mirades i reflexions de persones que ho viuen en primera persona. Lâespectacle genera sovint un debat sovint encĂšs entre aquells que estan a favor de lâaboliciĂł de la prostituciĂł i els que creuen que sâha de regular. âĂs curiĂłs que aquells que estan molt instal·lats en una posiciĂł consideren que lâobra es decanta massa de lâaltre cantĂłâ, diu Boronat, que ha volgut construir un espectacle autĂšnticament torbador sense fer-nos cap sermĂł moralista. Al contrari, tot el muntatge traspua lâhumor savi de les putes.
ProstituciĂłn exposa una realitat durĂssima: en un paĂs catĂČlic com Espanya Ă©s tan inviable la regularitzaciĂł com lâaboliciĂł. Entre aquests dos extrems irrealitzables, ens movem en una zona grisa i al·legal en quĂš hem normalitzat la prostituciĂł, que esdevĂ© de facto una prĂ ctica tolerada i alhora invisible als nostres ulls.
ProstituciĂłn ens proporciona dades reveladores: la prostituciĂł mou 5 milions dâeuros al dia; els espanyols deixen als prostĂbuls mĂ©s de 1.530 euros anuals de mitjana, cinc vegades mĂ©s del que gasten en fruites i verdures. Un 60% de puteros sĂłn homes casats dâentre 35 i 55 anys. El 80% de les dones que exerceixen actualment a Espanya sĂłn estrangeres, moltes dâelles vĂctimes de xarxes de proxenetes que les fan entrar al paĂs amb la falsa promesa de procurar-los una feina. ProstituciĂłn condemna enĂšrgicament el trĂ fic dâaquestes noies, i mostra de manera diĂ fana, sense paternalismes, que cap dona es puta perquĂš vol, sinĂł per necessitat o perquĂš Ă©s vĂctima dâuna xarxa.
Lâespectacle dĂłna veu a una Ă mplia gamma de prostitutes, des de lâescort de luxe fins a la drogoaddicta que ha de vendre el cos per pagar-se lâheroĂŻna. La prostituta vella que ha vist de tot i fa lâofici entre resignada i orgullosa o la jove que reivindica els seus drets laborals. La prostituta farta de patir el menyspreu i lâabjecciĂł mĂ©s denigrant que assenyala aquelles dones casades que sâhan resignat a fer de putes dins els lĂmits respectables del llit conjugal⊠En definitiva, dones que ha de suportar les misĂšries humanes, com aquelles cariĂ tides que sostenen el mĂłn.
Lima ha adoptat el format del gĂšnere de la revista i juga amb els recursos del cabaret: el monĂČleg, lâacompanyament musical, el cuplet⊠La mĂșsica que ha compost Jaume Manresa per a lâespectacle ens mantĂ© en tensiĂł al llarg de tota la funciĂł. âLa revista neix del teatre documental. Brecht beu dâaquĂ. El cabaret Ă©s un dels gĂšneres que mĂ©s bĂ© ha representat la prostituciĂłâ, diu Lima. âLes actrius mateixes van entrevistar les prostitutes i allĂ mateix es va posar en marxa lâexperiment teatral. Es va produir una metamorfosi conjunta, de lâactriu en prostituta, i no, cal dir-ho, de la prostituta en actriu, perquĂš les putes sempre fan teatreâ, remata el director.
Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste a âProstituciĂłnâ © Laura Ortega
Carmen Machi, que encarna prostitutes amb accents diferents, confessa que ha estat âmolt heavy parlar amb aquestes dones, observar la valentia descarada, la cuirassa que sâhan de posar per sortir al carrer. Ăs molt complicat estar a la seva pell, callen molt, perĂČ a mida que parlĂ vem amb elles queia la façana de la prostituta i emergia la personaâ. Per a lâactriu Carolina Yuste, ProstituciĂłn ha estat una experiĂšncia transformadora, una obra que et canvia per dinsâ. Per Nathalie Poza, âestrenar aquĂ al TNC Ă©s com la continuaciĂł dâuna exploraciĂł que no sâacaba mai. Nosaltres, com a dones, com a actrius, tenim mĂ©s a veure amb les prostitutes del que pensĂ vem al principi. Una tĂ© molts prejudicis, i ara mâadono que ha estat un privilegi poder donar-los veu. El teatre ens permet pujar a lâescenari i donar veu a dones que no la tenenâ.
Machi, Poza i Yuste doblen papers i representen un ampli ventall de dones amb entranyes, insolents i divertides, orgulloses i alhora conscients de la seva vulnerabilitat, valentes i frĂ gils, dones descarades que han desenvolupat amb astĂșcia tota mena de recursos per sobreviure a tanta immundĂcia i blindar-se davant la violĂšncia masculina.
Els homes sortiran del TNC amb deures per fer. Els casats sâhauran de preguntar si estan violant les seves dones sense ser-ne conscients. I els puteros, casats o no, sâhauran de plantejar si volen continuar sent cĂČmplices de proxenetes i explotadors.  Bernat Puigtobella (Publicat a NĂșvol, 05/12/2021)
ONCLE VĂNIA, per Carles Lucas Giralt
Oncle VĂ nia, un text rus per a un director lituĂ .
Un dia, en una reuniĂł de presentaciĂł del Temporada Alta, en Salvador Sunyer mâanimava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival GironĂ. Jo li deia que no veia clar aixĂČ de llegir subtĂtols i perdreâm lâexpressiĂł dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis â aquĂ no caldria llegir -. Deu ser per aixĂČ que el nom dâOskaras Korsunovas no em deia gran cosa, perĂČ Manrique, Benet, Marco, Truyol â sĂ, sĂ, no Ă©s la Clara Segura ni la Vilarasau, perĂČ ja Ă©s garantia â a mĂ©s de lâAnna GĂŒell, la Carme Sansa â una clĂ ssica de tota la vida â i sobretot TxĂ©khov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir mĂ©s fĂ cilment data, i aquesta va ser dimecres.
Lâany 2014 vam âmitificarâ la Companyia Les Antonietes que havĂem descobert en un espectacle ShakespeariĂ anterior â Molt soroll per no res -, amb el Vania de lâEspai Lliure, una creaciĂł en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep AmbrĂłs o un Arnau Puig â allĂ ens vam fer del seu club de fans â espectaculars, i sempre resulta emocionant veureân una altra versiĂł â aixĂČ no em passa amb el cinema, perĂČ en el teatre mâencanta â .
La proposta del director LituĂ Ă©s diferent, recull lâessĂšncia del metge rus i porta els actors i les actrius al lĂmit, potser massa per a alguns puristes, perĂČ a mi mâagraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, perĂČ quan les interpretacions sĂłn brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.
Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva CalĂČrica particular, o que les bones actrius com la Anna GĂŒell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri â sembla realment russa â amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui Ă©s la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.
Lâespai escĂšnic combina mobiliari dâabans amb dâaltre dâactual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen Ăšpoca. I, aquest cop, no sĂ© si les projeccions aporten gaire, fora de lâescena del passeig del professor amb la seva dona, just abans dâentrar en escena.
Lâoncle VĂ nia del Lliure â 45 anys de vida ja â de TxĂ©khov, i dâun director LituĂ que tria repartiment catalĂ , ofereix prou motius per anar al teatre. I a mĂ©s a mĂ©s, als que necessiteu el moment de riure, us lâofereixen amb claredat.
Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.
“DescripciĂł dâun paisatge”. Gloria al gran Pepitu
DescripciĂł dâun paisatge. Gloria al gran Pepitu
El 16 dâabril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de lâAutĂČnoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, perĂČ aquestes coses passen.
Jo la vaig veure al Romea lâany 1979 sota direcciĂł de Joan OllĂ©, amb el que sâanomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Ăngels Moll i Rosa Maria SardĂ eren les germanes MunĂ dil, crec que Joan BorrĂ s era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memĂČria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  MercĂš Managuerra, Nadala Batista i  Joan VallĂšs a mĂ©s de dos nens que sâalternaven en el paper de fills dâen Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racĂł de la memĂČria de classe A i per aixĂČ no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.
Lâany 1979 no anĂ vem tant al teatre com ara, no ens ho podĂem permetre i potser no tenĂem tanta oferta, perĂČ aquells actors i actrius, conjuntament amb els del âEstudio unoâ van forjar la meva passiĂł pel teatre que no mâha deixat mai mĂ©s. El meu currĂculum dâactor comença a ser llarg perĂČ el dâespectador va per nota i considerant que al teatre sâhi va a treballar, jo, a mĂ©s hi vaig a aprendre.
âAquest Ă©s el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitatâ diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situaciĂł. No sĂ© si parla de lâEmir o del pĂșblic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez Ă©s un dels grans actius dâaquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al pĂșblic fan prou la seva feina per no haver dâexplicar-ho tot. DescripciĂł dâun paisatge tĂ© una posada en escena de les que a mi mâagraden, de les que miro dâaplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt mĂ©s de la seva collita.
DescripciĂł dâun paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes MunĂ dil, i en molts moments sâatura tot, per donar mĂ©s força a les paraules que ens posen a lloc. El text Ă©s lâessĂšncia del teatre, i sovint ens ho permet tot. NomĂ©s cal posar-lo en boca dâexperts i la resta ve sola.
MĂ rcia CisterĂł agafa el relleu de la SardĂ i fa una KĂ tila esplĂšndida com ja ens tĂ© acostumats i Enka Alonso Ă©s lâĂngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper dâheroĂŻna de tragĂšdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, lâhome que tant havia estimat.
Francesc Ferrer Ă©s Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre âa la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja⊠i cases i persones comencen a dissoldreâs en lâaiguaâ mentre el pĂșblic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas mĂ©s cap a la immunitat cultural.
Ona BorrĂ s, Fina Rius, Ăscar Rabadan i Pep Ferrer â en un paper petit perĂČ important â completen el repartiment dâun espectacle que obre la porta al mĂ©s gran autor catalĂ contemporani, lâhome que jugava amb un teatret i que va conduir generacions dâespectadors cap al teatre, quan els âculebrots de la teleâ encara eren una idea remota.
CrĂtica publicada a NĂșvol (14-X-2021), original de Carles Lucas Giralt.
VICTOR C. al Teatre Nacional de Catalunya
CrĂtica de Victor C., per Bernat Puig Tobella
Ăs sabut que una situaciĂł dramĂ tica demana un conflicte per poder-se desplegar en tres actes. A vegades aquest conflicte no Ă©s prou aparent i demana una aproximaciĂł dramatĂșrgica diferent: desvelar un misteri i suscitar una atmosfera que en permeti lâeclosiĂł. Ăs el cas de La VĂctor C., una aproximaciĂł a la vida de VĂctor CatalĂ a partir dels seus textos, escrita per Anna Maria Ricart, dirigida per Carme Portaceli i protagonitzada per Rosa Renom al TNC.
La vida Ăntima de Caterina Albert Ă©s un dels grans misteris de la literatura catalana contemporĂ nia. Especialment allĂČ que fa referĂšncia a la seva sexualitat i vida amorosa, que va menar de manera tan reservada que ha suscitat tota mena dâespeculacions. A partir dels enigmes dâaquesta vida secreta i reclosa, Anna Maria Ricart ha construĂŻt la dramatĂșrgia de La VĂctor C., lâobra que ha inaugurat la temporada a la Sala Gran del Teatre Nacional. Fa uns anys un clĂ ssic com aquest sâhauria reservat a lâestoig delicat de la Sala Petita. Carme Portaceli, que enceta amb aquesta peça la seva direcciĂł artĂstica al TNC, ha tingut la gosadia dâobrir lâenorme caixa escĂšnica del teatre per fer aflorar aquesta vida misteriosa.
La VĂctor C. Ă©s un retrat de lâescriptora a partir del moment que Caterina Albert decideix ficar-se al llit per no sortir-ne mai mĂ©s. No renunciarĂ a la vida social i estarĂ oberta a rebre tota mena de visites, perĂČ la seva decisiĂł dâallitar-se sâha dâentendre com un gest de sobirania dâuna dona que no havia de servir ni donar explicacions a ningĂș. La seva solteria va ser un acte dâautopossessiĂł, i Ricart es preocupa prou de subratllar la mundanitat i llibertat amb quĂš viatjava i feia vida a ciutat. Rosa Renom ha sabut construir un personatge convincent a partir del mosaic de textos que ha triat Ricart. PerquĂš mĂ©s enllĂ de lâanecdotari popular, de la VĂctor ens han pervingut fotos i paraules, perĂČ cap gravaciĂł de base documental, cap arxiu de gestos ni registre de veu que puguin inspirar una reconstrucciĂł actoral de la seva figura. Vet aquĂ la gran llibertat i alhora dificultat a quĂš sâha hagut dâenfrontar Renom per donar vida a un personatge que, tot i haver mort nomĂ©s fa 55 anys, Ă©s com si haguĂ©s viscut en un mĂłn preaudiovisual.
âJo no dic mentides, passa que no ho explico totâ, deia VĂctor catalĂ , zelosa de la seva âvida secreta dâĂ nima contemplativaâ. Ricart ha hagut de furgar en les escletxes dâaquests silencis per omplir les llacunes dâuna personalitat, i ho ha fet interpolant, entre les escenes quotidianes dâalcova, contes de lâautora, des dâEl Met de les Conques fins a LâAleixeta. Els sis actors que acompanyen Renom en el repartiment (Ferran Carvajal, LluĂŻsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta) encarnen amb una gran solvĂšncia una colla de personatges histĂČrics, alguns familiars propers, perĂČ tambĂ© personatges dels contes de lâautora, que apareixen en escena talment com si fossin figuracions o reminiscĂšncies fugaces de la ment dâuna Caterina Albert somnolent o directament moribunda. La tria dâaquests contes pot ser discutible, i el fet que sâobviĂŻ completament Solitud nomĂ©s es pot entendre com una voluntat de no fer un espectacle redundant respecte a la producciĂł que va dirigir AlĂcia Gorina en la recent etapa de Xavier AlbertĂ.
Sigui com sigui, els contes es converteixen en escenes pintoresques o en monĂČlegs teatrals, que ens arrosseguen amb la seva força poĂštica. Portaceli fa tambĂ© una teatralitzaciĂł divertidĂssima del jurat dâOlot que li va premiar La infanticida i que desprĂ©s es va escandalitzar en saber que lâautor era una dona. La VĂctor C. Ă©s una obra dâatmosferes, que estan ben subratllades per lâespai sonor de Jordi Collet i la il·luminaciĂł dâIgnasi Camprodon. No hi busqueu una obra en tres actes ni gaires clĂmaxs dramĂ tics perquĂš no nâhi trobareu, excepte en moments puntuals dâalt voltatge emocional, com ara la histĂČria del gaviĂ , que Ricart va entreteixint amb una gran cĂ rrega simbĂČlica, o la desventurada i trĂ gica histĂČria de LâAleixeta, amb una Anna Ycobalzeta revolucionada, que fa pujar la intensitat dramĂ tica al tram final de lâobra.
La VĂctor C. Ă©s la confirmaciĂł definitiva que sâha anat congriant en els darrers mesos un moment VĂctor CatalĂ . Ăs una eclosiĂł fruit de la concurrĂšncia de moltes inquietuds que conflueixen en la seva figura. La recuperaciĂł dels seus contes i ara recentment de Mosaic per part de Maria Bohigas a Club Editor ha coincidit amb una nova traducciĂł de Solitud al castellĂ per part de Nicole dâAmonville AlegrĂa; una producciĂł de La infanticida a Olot amb Rosa Vilanova, Maria CallĂs Cabrera i Blanca Llum Vidal i una altra amb Neus PĂ mies (amb dramatĂșrgia de Marc Rosich, mĂșsica de Clara Peya i direcciĂł de Marc Angelet) que es representarĂ aviat al mateix TNC; un projecte de LulĂș Martorell per portar Un film (3.000 metres) al cinema; la celebraciĂł de Vila del Llibre de LâEscala, que ha recreat el seu mĂłn amb rutes i exposicions; o les reescriptures que suscita VĂctor CatalĂ en novel·les contemporĂ nies, com ara Sola de Carlota Gurt o en poemes com Que dormim?, dâEnric Casasses, que Edicions 62 acaba de reeditar dins el volum Soliloquis de nyigui-nyogui. En definitiva, molt millor la suma de totes aquestes devocions espontĂ nies que no la fanfĂ rria dâun centenari institucional. La VĂctor C. Ă©s la darrera victĂČria de Caterina Albert..
CrĂtica de LA GAVINA de Rigola, amb permĂs de TxĂškhov
La Gavina de Rigola, amb permĂs de TxĂškhov
âQue trist que Ă©s lâamor no correspostâ Sortosament, el nostre amor pel teatre ens correspon, ajudant-nos a pensar i a ser mĂ©s lliures. Lliures com els muntatges dâun director genial que anava per Robert De Niro i que un patufet repartint globus davant del Pokinâs,  va conduir fins la direcciĂł i la dramatĂșrgia.
Aquest cop Rigola no sâamaga darrera les seves genialitats i dona la cara damunt lâescenari, previ avĂs de que âell no Ă©s actorâ, en una reescriptura del text del metge rus, on Irina NikolĂ ievna Ă©s Chantal, KonstantĂn es diu Eudald, Nina Ă©s la Mel, Sorin Ă©s Xavi, Maixa Ă©s Roser o Trigorin el mateix Rigola.
âEscenografia senzilla, perquĂš no hi ha pastaâ, les explicacions dels actors que trenquen la quarta paret des del principi, fan entrar el pĂșblic en un espectacle dins de lâespectacle, i el posen en la tessitura de decidir quĂš estĂ passant realment o quĂš Ă©s text de TxĂškhov.
Lâespectacle utilitza el suport dâuna pantalla on igual es projecten imatges en directe com et transporten al llac protagonista del text original, aquell llac darrera dâun escenari on les actrius han dâenviar emocions al pĂșblic o potser Ă©s el pĂșblic el que les ha de viure pel seu compte.
Lâespectacle de Rigola va dels grans temes de la humanitat, lâamor i el teatre, la consecuciĂł de lâĂšxit o el somni dâarribar a tastar-lo, lâamor entre dues generacions separades en quasi tot i tambĂ© en la forma dâexpressar-se, el text escrit o les paraules pronunciades a mitja veu.
Rigola sâerigeix protagonista dâun espectacle que parla del teatre, i de lâamor, i especialment de lâamor al teatre mĂ©s que del teatre de lâamor.
Interpretacions brillants en la seva naturalitat de veterans i novells en un combinat perfecte per agafar energia.
No sĂ© si Ă©s un espectacle per a tots els pĂșblics, perĂČ lâhomenatge al pĂșblic hi Ă©s des del primer moment, quan Xavi, reclama la seva intervenciĂł desprĂ©s de la primera rĂšplica. AllĂČ ja marca territori, un territori Rigola que no poden deixar escapar els amants del teatre de risc.
âLa importĂ ncia del toâ la marquen uns micrĂČfons que ajuden sense dissimular, a oferir pensaments i sentiments emocionants sense cap ajuda externa. Res Ă©s superflu en el teatre de Rigola, i naturalment aquesta Gavina no Ă©s una excepciĂł. Ja buscarem un altre dia per confirmar la regla.
Aplaudiment, i agraĂŻment a parts iguals al director esdevingut dramaturg. Llarga vida al rei.Final del formulario
Entrevista d’Oriol Puig TaulĂ© a Xavier AlbertĂ
El prĂČxim 31 de juliol Xavier AlbertĂ finalitza la seva etapa de vuit anys com a director artĂstic del Teatre Nacional de Catalunya.
Hem quedat al jardĂ de les oliveres del TNC per fer les fotos que il·lustren aquesta entrevista. El Xavier AlbertĂ baixa les escales, clenxinat i rialler, acompanyat de la responsable de premsa del teatre. La Laia Serch li fa una breu sessiĂł de fotos: lâAlbertĂ, cabareter de mena, sap posar-se seriĂłs i intens quan se li reclama. Acabada la sessiĂł, tornen les rialles i pugem al seu despatx a fer lâentrevista. Fa cara de relaxat: el seu contracte amb el Teatre Nacional de Catalunya finalitza el prĂČxim 31 de juliol. Intentem fer balanç dels vuit anys que nâha estat el seu director artĂstic. De crisi en crisi, perĂČ amb aquella alegria.
Com et sents, ara que tot just falta un mes perquĂš finalitzi la teva etapa al capdavant del TNC?
Soc zero nostĂ lgic, no ho he sigut mai. LâendemĂ de deixar el cĂ rrec de director del Grec o de lâInstitut Ramon Llull no meân vaig recordar mĂ©s. Ja mâentens, Ă©s una manera de parlar. Tinc una gran sort: no sĂ© fer una truita a la francesa sense posar-hi tota la meva passiĂł. Per tant quan faig una cosa, mâhi enganxo, i no tinc temps per mirar enrere. Ăs evident que vuit anys en aquesta casa âi vuit anys com els que hem viscutâ sĂłn molt mĂ©s complexos del que ningĂș es pot imaginar. Ha sigut dur, perĂČ tambĂ© hem pogut superar la situaciĂł, hem aconseguit dâuna manera o altra que no passĂ©s res greu a la casa, que sâimposĂ©s la sensaciĂł dâuna certa naturalitat. Hem crescut en moltes coses, i aixĂČ fa que et sentis molt ben acompanyat. El que mâemporto aquests dies Ă©s una mena de trasbals emocional bastant fort, com el comiat lâaltre dia de la Wanda Pitrowska, o lâacte amb els clubs de lectura de les biblioteques. El pĂșblic et fa sentir que tâestima.
Tens la sensaciĂł que fa molts dies que tâestĂ s acomiadant?
Potser sĂ, acomiadant-me de moltes coses. PerĂČ tranquils, aixĂČ continua, jo segueixo fent teatre, tinc una agenda mĂ©s complicada que mai. Estic assajant La mala dicciĂł amb el Jordi Oriol, la Paula Malia i el Carles Pedragosa, que espero que serĂ un gran espectacle [del 10 al 13 de juliol, al Lliure de GrĂ cia dins del Grec]. No havia treballat mai amb la Paula i estic absolutament enamorat: Ă©s una kamikaze, una actriu de raça.
La teva etapa com a director artĂstic del TNC comença en plena crisi econĂČmica.
Em trobo la Sala Tallers tancada, el projecte T6 clausurat, i una polĂtica drĂ stica dâacomiadaments. Hi havia persones que esperaven que salvĂ©s moltes coses que no es podien salvar⊠Era una situaciĂł molt complexa. TambĂ© he de dir que lâenergia en aquell moment era forta, havĂem dâentomar la situaciĂł. Mâho vaig passar pitjor el segon i tercer any, perquĂš veia que aixĂČ no sâaixecava, que sâanava consolidant la sensaciĂł dâanar cap avall. A partir del tercer any les coses van començar, no a millorar (lâadministraciĂł no ha augmentat les subvencions en aquesta casa, que estan igual o pitjor), perĂČ sĂ que lâespectador va recuperar la confiança en el teatre, amb la baixada de lâIVA i tot plegat. Vam viure una petita recuperaciĂł econĂČmica domĂšstica, que es va traduir en un augment dels abonats, i a partir de llavors vam anar creixent⊠Fins que va arribar la pandĂšmia [riu]. HavĂem teixit relacions estables amb lâespectador i tenĂem uns Ăndexs dâocupaciĂł altĂssims, cosa que ens van ajudar a fer tot allĂČ que no ens permetien fer les aportacions de les administracions.
Vist amb la perspectiva que donen els vuit anys, la teva entrada al TNC va tenir diverses declaracions dâintencions: un espectacle inaugural com Taxi⊠Al TNC!, lâediciĂł de programes trimestrals amb articles dâopiniĂł, un espectacle dâaires alemanys com Fronteres⊠Com veus ara aquella arrencada?
Vam fer el que vam poder, amb les circumstĂ ncies tan complexes que ens vam trobar. Si dâalguna cosa meân sento una mica orgullĂłs, Ă©s que hem pogut canviar lleugerament una certa percepciĂł de la ciutadania envers el nostre patrimoni. Hem fet molt poc, perĂČ hem començat a fer feina. Tinc la sensaciĂł que el que sâha mogut ho ha fet dâuna forma prou sĂČlida per no fer passos enrere. I no em refereixo al fet que lâarxiu sigui mĂ©s gran o mĂ©s petit, sinĂł a lâactitud davant del patrimoni. Sempre Ă©s una cosa difĂcil de definir, inestable i bastant inaprehensible, no sabem si hem de mirar el patrimoni pel seu valor estĂštic, formal o ideolĂČgic. En aquesta casa ja hi havia entregat molts intents de recuperar patrimoni, amb una intenciĂł conformadora de la col·lecciĂł. Nosaltres hem intentat trencar una mica aquests hĂ bits i anar mĂ©s enllĂ de la consciĂšncia de lâobjecte patrimonial, i buscar lâelement intangible que tĂ© el fet escĂšnic. Crec que hem fet una feina significativa, no nomĂ©s amb la programaciĂł dâespectacles, sinĂł tambĂ© i molt especialment amb lâediciĂł de textos, amb la publicaciĂł dels Teatres reunits. Sense la figura de lâAlbert Arribas, que sâhi ha deixat la vida, aixĂČ no es pot entendre. Acabarem ara amb trenta volums de teatre reunit, amb una mitjana de deu o dotze obres cada volum. TambĂ© em sembla un petit miracle el projecte âLlegir el teatreâ amb les biblioteques pĂșbliques: vam començar amb tretze biblioteques, i hem acabat la temporada amb 121 apuntades. Hi havia la sensaciĂł que per llegir teatre calia tenir una formaciĂł especĂfica: hem aconseguit que el teatre formi part dels hĂ bits de lectura de molta gent, al costat de la novel·la, lâassaig, la poesia o les guies de viatge. Aquesta era una revoluciĂł que calia fer des dâaquesta casa. I, si et fixes en les seccions de teatre a les llibreries, veurĂ s que la meitat del que hi trobem ho ha produĂŻt el TNC. Dâalguns tĂtols que sâhan pogut veure a la Sala Gran, hem arribat a vendre uns quatre mil exemplars. I ja saps que normalment dâun text teatral es fa una tirada de dos-cents. Una bogeria.
A Catalunya sempre sâhavia dit que no tenĂem clĂ ssics, o si els tenĂem eren dolents.
Ăs fonamental que eliminem aquest prejudici. Cal crear un organisme anomenat Companyia Nacional de Teatre ClĂ ssic CatalĂ , per prestigiar-lo i, sobretot, per tenir una escola. Una de les causes que no fem textos catalans del segle XIX Ă©s que no sabem com es fan. Ara tinc un peu a Madrid, amb la CompañĂa Nacional de Teatro ClĂĄsico; una part fonamental dâaquella casa Ă©s la formaciĂł amb la companyia jove, perquĂš aprenguin a dir el vers del Segle dâOr. AquĂ hem decidit creureâns que el teatre catalĂ neix a finals del XIX, i quan fas una mica de recerca tâadones que al XVII i al XVIII hi ha molts textos, desconeguts per tothom. El principi del XIX, abans de la revoluciĂł i del trencament de la diglĂČssia, tambĂ© va haver-hi dramaturgs interessantĂssims que van apostar per coses molt innovadores. La Renaixença tĂ© un cicle molt llarg, i sembla que nomĂ©s ens fixem en la industrialitzaciĂł teatral (que Ă©s molt important), perĂČ abans hi va haver molts fenĂČmens escĂšnics que tenim absolutament desatesos.
Creus que aquesta Companyia Nacional de Teatre ClĂ ssic CatalĂ hauria dâestar vinculada al TNC?
Les formes poden ser tan obertes i diverses com ens doni la gana. Un dels grans problemes de la salubritat de lâecosistema teatral dâaquest paĂs Ă©s que no estĂ ordenat. Mai no acabem de saber quĂš han de fer el TNC, el Lliure, la Beckett, lâAtrium o el Romea. AquĂ hi haurĂem de posar una mica dâordre, dins dels parĂ metres de llibertat creativa que ha de tenir cada teatre. Si hi ha uns diners pĂșblics per garantir lâaccessibilitat de la cultura escĂšnica al ciutadĂ , Ă©s perquĂš tĂ© dret a conĂšixer el seu patrimoni, en el sentit mĂ©s ampli. TĂ© dret a saber qui era Henrik Ibsen, igual que tĂ© dret a saber qui era Josep Feliu i Codina o Ăngel GuimerĂ . Si no, hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar en la funciĂł del paĂs a lâhora de permetre el coneixement. Tenir accĂ©s al nostre patrimoni no Ă©s Ășnicament conĂšixer uns elements de construcciĂł simbĂČlica, Ă©s tot el que seân desplega. Un teatre Ă©s una llengua, i una llengua Ă©s una Ă nima. I aixĂČ ho construeix lâarticulaciĂł pĂșblica de la llengua. Que una paraula ens âsoniâ o no, Ă©s perquĂš estĂ vinculada a una escolta. I si la paraula tĂ© capacitats de significaciĂł mĂ©s altes Ă©s perquĂš el teatre li ha donat plasticitat. AixĂČ Ă©s el que ha de fer un teatre pĂșblic: crear col·lectivitat, sentiment de pertinença cultural. Lâaltra cosa fonamental Ă©s que la veritat escĂšnica Ă©s convencional, i si no hi ha qui la construeixi el que fas Ă©s copiar-ne una altra. DâaquĂ a uns dies hi ha lâelecciĂł de la nova direcciĂł general de lâInstitut del Teatre [la candidatura guanyadora ha estat la de SĂlvia Ferrando]. La primera pregunta que faria a la nova direcciĂł Ă©s âQuin actor i actriu ha de formar lâIT?â. Per servir a quin ecosistema teatral? Si no tenim aixĂČ resolt, quĂš formes? Professionals ambivalents, que no saps exactament quĂš acabaran fentâŠ
SĂšries a Madrid. Ăs el que estĂ passant ara mateix.
Exacte. Crec que ningĂș sâadona âi crec que Ă©s curiĂłs perquĂš aquesta casa ho ha demostratâ que quan programes Sagarra, GuimerĂ o Rusiñol, les sales sâomplen. I si, a mĂ©s, ho fas bĂ©, agrada molt! [riu]. I no nomĂ©s a un tipus dâespectador popular, agrada fins i tot a un espectador que sâadona que a travĂ©s dâells pots tenir una lectura del que ha estat la confrontaciĂł Ăštica i estĂštica de casa nostra. El teatre catalĂ ha viscut sempre en una situaciĂł de confrontaciĂł amb la seva capacitat dâexistir, ser percebut i estar en el mĂłn. I sembla que no en siguem massa conscients. Ens agrada molt pensar que hem de ser moderns i que hem de coproduir el text dâun autor xilĂš amb Sant Petersburg (que tambĂ© ho hem de fer), perĂČ per a entendreâns com a societat hem de conĂšixer la nostra tradiciĂł teatral. Aquesta serĂ la manera que ens coneguin a tot el mĂłn.
Alguns autors sâhan queixat, aquests darrers anys, que al TNC no hi ha prou espai per a la dramatĂșrgia catalana contemporĂ nia.
NomĂ©s cal mirar les programacions i les ocupacions de les Ășltimes temporades. El projecte del T6 va ser importantĂssim, i si me lâhaguĂ©s trobat viu no lâhauria tocat, perquĂš funcionava. PerĂČ hem de recordar que es feia a la Sala Tallers i amb un aforament mĂ©s reduĂŻt, perquĂš sâentenia que eren processos experimentals. Quan mires el nombre dâespectadors que van ser cĂČmplices del projecte T6 i els que han sigut cĂČmplices aquests Ășltims vuit anys, la multiplicaciĂł Ă©s incomparable. Per tant, em sap molt greu que algĂș pensi que des del TNC no hi hagi hagut una aposta per la dramatĂșrgica catalana contemporĂ nia. A totes les temporades hem estrenat com a mĂnim tres tĂtols nous, arribant a set, vuit, nou i deu. I hem portat a la Sala Gran els autors que crĂšiem que havien dâanar a la Sala Gran. A mi em fa una il·lusiĂł molt bĂšstia que la LluĂŻsa CunillĂ© hagi exhaurit totes les localitats. Lâemperadriu del Paral·lel ha sigut una experiĂšncia molt fascinant, amb tots els seus ets i uts.
TambĂ© tinc la sensaciĂł que entre certa part del sector, els que mâagrada anomenar âels rarsâ, es critica molt el TNC, perĂČ no hi van mai.
Encara arrosseguem una mica lâestigma del naixement, el Flotats i el pujolisme. Nosaltres tenim una realitat professional molt dura, i Ă©s natural que el sector es queixi, perquĂš es troba amb unes condicions de supervivĂšncia dramĂ tiques. Una cosa Ă©s el col·lectiu de professionals que voldria que hi haguĂ©s mĂ©s producciĂł, i tenen tota la raĂł del mĂłn, i lâaltra cosa sĂłn els espectadors que ens han acompanyat. Nosaltres hem tingut unes ocupacions altĂssimes, que difĂcilment podien crĂ©ixer mĂ©s. Hem arribat als noranta i escaig per cent dâocupacions, aixĂČ vol dir que hi ha uns ciutadans que han entĂšs la funciĂł dâaquest teatre i se lâhan fet seu.
Fa uns dies, en una conferÚncia musicalitzada sobre el Paral·lel, vas acomiadar-te oficialment de la Wanda Pitrowska. Com va néixer aquest personatge, aquest teu alter ego?
Va ser fruit de la casualitat. Com comences una temporada on has hagut dâacomiadar gent, tâhan abaixat el pressupost un 30% i amb una sala tancada? Com sâentĂ©n tenir un braç amputat al TNC? Amb els recursos que tenĂem per programar dues sales en vaig programar tres: i a les primeres temporades la Tallers va tenir una funciĂł mĂ©s experimental, amb els recursos mĂ©s ajustats. Vam decidir que volĂem donar suport a la idea dâobertura a travĂ©s dâun organisme preciĂłs, que crec que no li hem fet tot el cas que li haurĂem de fer, que Ă©s Apropa Cultura. Un projecte que porta al teatre gent que fins ara no hi accedia. La feina que fan a tot el paĂs Ă©s extraordinĂ ria. A lâespectacle Taxi⊠al TNC! no hi havia un preu fix dâentrada: cadascĂș pagava el que volia, des de zero a mil euros, i la recaptaciĂł va anar Ăntegrament a Apropa Cultura. Era un espectacle fet pels directors i actors de la temporada, comptĂ vem amb lâorquestra de lâESMUC i ens calia que algĂș agafĂ©s la batuta. PerĂČ el mercat de les batutes Ă©s molt car. Vam veure que no tenĂem aquests diners, jo ho podia fer, perĂČ no volia presentar-me com a director artĂstic i director dâorquestra, i vam decidir inventar-nos un personatge. Va nĂ©ixer com un homenatge personal a la Wanda Landowska, una clavecinista polonesa de principis del segle XX, la primera que va recuperar la mĂșsica antiga amb instruments originals.
En lâĂ mbit polĂtic, amb el president Mas i el conseller Mascarell asseguts a platea, la teva presentaciĂł en societat com a director artĂstic del TNC va ser un gest radical.
El president Mas el vaig saludar vestit dâhome, el president Torra de dona⊠AixĂČ ha anat canviant, amb els anys. Recordo un comentari dâun polĂtic que va dir âAixĂČ costarĂ molt dâentendreâ. A la conferĂšncia del Paral·lel, la consellera de Cultura va acabar el seu discurs citant les paraules de la Pitrowska. Si ha acabat sent citada per la mĂ xima autoritat cultural a casa nostra, alguna cosa hem aconseguit! [riu]. Crec que hem relaxat aquesta casa. El TNC ha de ser una casa creativa, on res ens faci por o vergonya. Encara hi havia molt allĂČ de la senyora Marta Ferrusola dient âVol dir que hem dâobrir aquest teatre amb una obra de maricons?â. Ărem conscients que havĂem de transformar moltes coses, i pruebas son amores. I a mi tambĂ© mâha anat molt bĂ© tenir un alter ego, com un altaveu independent.
Un dels muntatges mĂ©s exitosos dâaquesta temporada ha sigut Mare de sucre, de la ClĂ udia CedĂł. Creus que el TNC ha arribat tard en alguns temes, com ara el de lâaccessibilitat i el teatre inclusiu?
Mâagrada molt que em facis aquesta pregunta. Vull recordar-te que a Taxi⊠al TNC! hi havia un nĂșmero protagonitzat pel grup Alquimistes Teatre, de Santa Coloma de Gramenet, integrat per persones amb diversitat. Recordo perfectament que alguns espectadors em van dir que no havien entĂšs quĂš hi feia aquell grup dâactors en un espectacle inaugural. Avui en dia ningĂș sâatreviria a dir-ho. Aquests anys hem fet feina amb col·lectius amb diversitat mental a Tu no surts a la foto, amb malaltes de cĂ ncer del projecte Descabellades a lâespectacle A cor obert⊠Mare de sucre ens ha tingut molta mĂ©s visibilitat, perĂČ cada temporada hi ha hagut un o dos espectacles vinculats a la idea que el teatre sâha dâobrir. Hem acollit el Festival SimbiĂČtic des de fa tres edicions. Ara no vull que sembli que em posi medalles, sĂłn processos de normalitzaciĂł. Cada vegada que mâhe trobat un espectador amb cadires de rodes que sâha queixat de lâaccessibilitat de la sala li he dit âPosi una denĂșncia al TNCâ. LâĂșnica forma de reaccionar Ă©s que la gent protesti, perquĂš jo no tinc els diners per tancar el teatre i fer obres. I la Sala Gran necessita una reforma, aixĂČ ho sabem tots.
Lâarquitectura sempre ha sigut, ja des de la inauguraciĂł del TNC, un dels inconvenients de la casa. El temple de vidre, quasi inaccessible, elevat per sobre de la ciutat amb unes escalinates.
SĂ, certament la imatge no ajuda⊠Jo he conviscut amb set consellers de cultura: el primer va ser el Ferran Mascarell, a qui li vaig entregar un projecte de reforma de la Sala Gran. Tota la grada estĂ assentada sobre un cos de formigĂł armat que no es pot tocar, a no ser que ho dinamitis tot. El que sĂ que es pot fer Ă©s obrir el sostre. La Sala Gran tĂ© 28 files: fins a la fila 20 pots veure els ulls de lâactor, de la 20 a la 28 ja no. Un espectador que no pot veure la mirada de lâintĂšrpret es perd la meitat del treball actoral. Quin era el projecte? Com que no podem reformar lâestructura, sĂ que podem aixecar un pis i crear un amfiteatre elevat damunt de la platea. AixĂČ eliminaria metres cĂșbics dâespai. El problema de sonoritat de la Sala Gran Ă©s que la volumetria Ă©s excessivament gran per la propagaciĂł del so, no que els materials siguin sords, Si talles, redueixes i enfiles el pĂșblic pots no perdre ni un espectador, si no el vols perdre. Dâaltra banda, a mi tampoc em sembla que les sales de 850 espectadors siguin les mĂ©s adequades del mĂłn.
Durant el teu mandat va aparĂšixer (i desaparĂšixer) la Jove Companyia del Teatre Nacional. Com va anar, tot plegat?
La idea era incorporar una selecciĂł de graduats de lâInstitut del Teatre. Vam fer-ho quatre anys, fins que va arribar la nova direcciĂł de lâInstitut del Teatre (la Magda Puyo), que va donar el projecte per finalitzat. Lâacord era que el TNC pagava el sou dels graduats durant les funcions, i lâIT pagava una beca durant el procĂ©s dâassajos. LâAssociaciĂł dâActors i Directors es pensava que nosaltres volĂem precaritzar els sous dels joves intĂšrprets, quan era tot el contrari. Tu surts dâuna estructura acadĂšmica i jo tâacullo en un procĂ©s de formaciĂł, perĂČ en el moment que entra lâespectador a la sala et pago com un professional. A La rosa tatuada, El professor Bernhardi o a Maria Rosa hi havia intĂšrprets de la jove companyia. Vam fer El cantador, Tirant lo blanc, Esquerdes, parracs, enderrocs⊠IntentĂ vem emular allĂČ que passa als paĂŻsos de tot el mĂłn: que les escoles nacionals tenen acords dâinserciĂł dels seus alumnes amb els teatres nacionals. Quan va arribar la Magda Puyo, va decidir crear IT Teatre, una factoria similar a IT Dansa, i en comptes de treballar exclusivament amb el TNC fer-ho amb altres teatres. Jo no ho critico, ells sĂłn amos i senyors de les seves decisions, perĂČ nosaltres vam fer una aposta perquĂš hi haguĂ©s una connexiĂł sistemĂ tica entre lâIT i el TNC, que vam mantenir fins que ells van decidir donar-la per finalitzada.
Entre els actors es critica, molt sovint, que els teatres pĂșblics no convoquin cĂ stings oberts.
Nosaltres no podem obligar cap director a fer un cĂ sting. Cada vegada que un director en vol fer un, la casa posa totes les eines al seu abast. Crec que hi ha molta gent que no sap la quantitat de consultes que es fan als nostres arxius dâintĂšrprets joves. Cada promociĂł de lâInstitut del Teatre fa proves per a lâarxiu. AixĂČ no es fa pĂșblic, perĂČ es consulten molt. Si un director busca actrius de 18 a 24 anys, consulten lâarxiu, i llavors decideixen fer una prova o no. PerĂČ seân fan molts mĂ©s del que la gent es pensa. No conec cap teatre del mĂłn que funcioni fent cĂ stings oberts.
Creus que el TNC hauria de tenir una companyia estable dâactors?
No et puc respondre si no Ă©s amb un context ampli de paĂs. Mâagradaria que hi haguĂ©s una companyia estable del TNC si tambĂ© hi haguĂ©s companyies estables als teatres pĂșblics de Sabadell, Terrassa, Lleida o Manresa. A totes les ciutats catalanes que tenen mĂ©s de 50.000 habitants. Llavors sĂ que tindrĂem un model molt clar, que Ă©s lâalemany. AllĂ Ă©s igual qui governi: els pressupostos generals tenen unes normes que diuen âSi vostĂš passa de tants habitants, ha de tenir aquestes infraestructures culturals, amb aquesta dotaciĂł econĂČmicaâ. I aixĂČ no ho toca ningĂș, hi hagi el ministre de Cultura que hi hagi. AixĂČ mâencantaria, perĂČ crec que estem molt lluny dâarribar-hi, amb les estructures pressupostĂ ries que tenim. França Ă©s un model diferent, on encara es mantĂ© una estructura de fidelitat en companyies, amb les seves personalitats, alguns teatres tenen uns actors mĂ©s o menys afins, sense ser funcionaris. Els teatres nacionals no tenen una companyia fixa i tancada. Crec que nosaltres funcionem bastant mĂ©s sobre aquest model. Aquesta Ă©s una dada que molta gent no coneix: la mitjana de contractes que el TNC firma cada temporada amb actors i actrius estĂ per sobre dels dos-cents. De vegades hem arribat a 270 contractes en una temporada. I nomĂ©s parlo dâintĂšrprets, eh? AixĂČ dona molta feina al sector. De vegades sembla que treballin sempre els mateixos, tambĂ© perquĂš ens ha costat molt tenir actors dâuna determinada edat. Tenim els que tenim, tampoc ens els podem inventar: el que hem de fer Ă©s cuidar-los, i jo pateixo una mica per aquest tema.
El projecte artĂstic de Carme Portaceli vol potenciar les relacions entre els PaĂŻsos Catalans, perquĂš hi hagi un intercanvi molt mĂ©s habitual i el TNC aculli produccions del PaĂs ValenciĂ o les Illes Balears.
Aquesta Ă©s una de les coses en quĂš mĂ©s vaig insistir, quan vaig arribar al TNC. Ăs el model del festival Theatertreffen de BerlĂn, que reuneix les millors produccions teatrals dâaquell any en llengua alemanya. Ăs a dir, sâhi poden veure muntatges dâAlemanya, SuĂŻssa i Ăustria. Catalunya necessita el seu Theatertreffen, un festival de les millors produccions fetes en catalĂ . Per servir una idea dâunitat de llengua i comunitat cultural, per ajudar a trencar les barreres que els polĂtics han creat. La cultura ha de fer aquesta feina. Hem fet coproduccions amb lâInstitut ValenciĂ de Cultura âLa casa de les aranyes del Paco Zarzosoâ i amb el Teatre Principal de Palma (La nit de Catalia Homar + Les darreres paraules). SĂłn institucions en quĂš han canviat molt els seus equips directius, i on ha sigut molt difĂcil estabilitzar res. Tinc la sensaciĂł que Catalunya necessita aquest tipus de festival, i no cal que es faci a Barcelona. Jo nâhavia parlat amb el Ferran Mascarell, que em va dir âSĂ, sĂ, aixĂČ ho hem de ferâ. I encara estem esperant.
Durant el teu mandat tambĂ© hem vist una bona mostra de teatre familiar, circ, dansa i tot allĂČ que anomenem amb la (sempre insatisfactĂČria) etiqueta de ânoves dramatĂșrgiesâ.
AquĂ ha estat i Ă©s una figura clau el Xavier PujolrĂ s, el meu assessor artĂstic durant tots aquests anys. Hem programat molta mĂ©s varietat del que es creu, perquĂš en lâimaginari de la gent sembla que nomĂ©s fem espectacles a la Sala Gran. Nâhem fet moltes, de coses, i amb els recursos que tenĂem. Si repasses els nostres balanços, tâadones que hem fet molts miracles, perquĂš la casa et diu âAixĂČ no pot serâ i tu llavors dius âEspera, mirem-ho bĂ©â. AquĂ estaven acostumats a dir âaixĂČ val tantâ, perĂČ si no hi ha prou diners no hi arribarem mai, anem a veure quĂš podem fer amb menys diners, sense rebaixar mai els sous dels treballadors. El que hem rebaixat sĂłn les partides per escenografia, vestuari, per poder donar feina al mĂ xim nombre de persones.
La recuperaciĂł de les gires per Catalunya, amb espectacles com La rambla de les floristes o De quĂš parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, va arribar grĂ cies a la voluntat polĂtica.
Sempre tornem al pressupost. Una funciĂł de La rambla de les floristes costa al voltant dâuns 24.000 euros: un ajuntament en paga 6.000, i algĂș ha de pagar la resta. Si el departament de Cultura no ho augmenta, per fer gires ens hem de menjar les nostres capacitats de produir. Amb la consellera MariĂ ngela Vilallonga vam arribar a lâacord dâuna aportaciĂł extraordinĂ ria per fer les gires. Enguany, com que lâaportaciĂł va disminuir, lâhem fet amb un espectacle mĂ©s petit, el de La CalĂČrica.
Creus que hauria de ser molt mĂ©s habitual el salt dâun muntatge del TNC al circuit privat?
Legalment, aquesta casa tĂ© una sĂšrie de normes, que sĂłn molt clares. Tu no pots entregar una producciĂł feta amb diner pĂșblic a un empresari privat, si aquest empresari no ha coproduĂŻt aquest espectacle. Hauries de convocar un concurs pĂșblic, on es podria presentar qualsevol empresa. AixĂČ no funcionarĂ mai, perquĂš no hi ha ningĂș que busqui el mercat dâĂšxits per veure si trobarĂ un altre teatre on fer-ho. Les coses van diferent. Tots els transvasaments que sâhan fet des dâaquesta casa a un teatre privat, han sigut coproduccions: amb companyies, empreses teatrals o el que siguin. CoproducciĂł no vol dir que paguis la meitat del que costa, ni de bon tros. Per exemple, el meu catxet com a director Ă©s aquest: una part lâaporta el TNC i la resta lâaporto jo des de la meva companyia. La voluntat dâaquesta casa no Ă©s fer diners, perĂČ sĂ que les nostres produccions arribin a tot arreu. Si aixĂČ no ha passat mĂ©s sovint, segurament Ă©s perquĂš el producte que fa el TNC no interessa massa al mercat. A mi, personalment, una de les coses que mĂ©s mal em fan a lâĂ nima, Ă©s que abans dâestrenar Terra de ningĂș, de Harold Pinter, amb el LluĂs Homar i el Josep Maria Pou, tenĂem disset bolos emparaulats. No en vam fer ni un. I per quĂš? PerquĂš els programadors municipals van dir: âEl meu pĂșblic no estĂ preparat per aquest espectacleâ. AixĂČ encara em fa un mal insofrible. Quins collons o ovaris tens per opinar sobre si el teu pĂșblic estĂ o no preparat per rebre un muntatge? Potser no el comprendrĂ del tot, perĂČ el farĂ anar a uns llocs on no et porta un altre tipus dâespectacle.
Sempre anem a parar al mateix lloc: lâabsĂšncia dâun circuit escĂšnic real. Â
Per quĂš no hi ha circuit? Per lâabsoluta absĂšncia dâuna polĂtica cultural. AlgĂș ha de decidir quĂš Ă©s un circuit, com es finança i quins elements lâarticulen. I aixĂČ nomĂ©s ho pot fer una persona: la consellera de Cultura. No es farĂ sol, un circuit.
Creus que hauria dâestar molt regulat, exigint que els ajuntaments programin un nombre determinat dâespectacles de teatre, dansa o circ?
Cada poblaciĂł coneix els seus ciutadans, i els ha de fer crĂ©ixer. Hi ha poblacions que tenen un pĂșblic educat en dansa, a Terrassa, per exemple, o a Reus tenen el festival de circ. Crec que hi ha dâhaver una obertura, tan heterogĂšnia com sigui possible, a totes les disciplines artĂstiques. Aquesta idea de companyia nacional de repertori hauria de ser, sobretot, una estructura viatgera, per tant desvincular-la dâaquesta casa. Lâimportant Ă©s que es mogui, que creĂŻ, que valori el patrimoni. Per quĂš paguem impostos, si no Ă©s per tenir accĂ©s a la informaciĂł que ens permet formar lâĂ nima?
Lâany passat, amb la pandĂšmia i el confinament comarcal, es va veure clarament que si no tenim pĂșblic de tot Catalunya, el TNC que paguem tots els catalans nomĂ©s el poden gaudir els barcelonins. Â
AixĂČ va ser terrible. I entenc que les circumstĂ ncies eren les que eren. Jo tinc molt bona relaciĂł amb els grups organitzats que venen al TNC, els faig xerrades⊠Mâescrivien i deien: âXavier, com ho hem de fer per venir?â. I jo no hi podia fer res.
Durant la pandĂšmia es va criticar la poca o nul·la rapidesa del Nacional a lâhora de crear continguts i donar feina als artistes. El TNC feia converses per Instagram entre el Carles Batlle i el Sergi Belbel parlant de Monroe-Lamarr, o entre la Sol PicĂł i la Cristina Morales sobre Malditas plumasâŠ
AixĂČ Ă©s a causa dâun problema dâestructura econĂČmica. Nosaltres vam decidir pagar a tothom que tenia un contracte signat, perquĂš no podĂem fer-los vĂctimes de la pandĂšmia. El pressupost dâaquesta casa estava gastat, i a mĂ©s no vam ingressar res del que aporten les entrades i el lloguer dâespais, que Ă©s una part molt important dels recursos del TNC. Llavors o bĂ© tenĂem aportacions extraordinĂ ries del govern per fer activitats extraordinĂ ries, o no les podĂem fer, si volĂem pagar els contractes firmats. Ja ho he dit en algun lloc: durant aquells mesos vaig arribar a fer dos ingressos hospitalaris per taquicĂ rdia, perquĂš la pressiĂł amb quĂš ens vam trobar va ser terrible. âA qui he de matar perquĂš puguem ajudar a la gent que ho necessita?â. Era tan evident que havĂem de fer alguna cosa⊠PerĂČ no ho vam poder fer, perquĂš aquesta estructura no ho permet. AquĂ no entrarĂ© a dir si aixĂČ Ă©s bo o dolent: lâestructura Ă©s la que Ă©s, i hem dâacceptar-ho. A lâactual model dâaquesta casa no hi ha un comissari polĂtic per sobre de les decisions artĂstiques o gerencials, sinĂł que el consell dâadministraciĂł tĂ© com a funciĂł Ășnica i exclusiva vetllar perquĂš la programaciĂł artĂstica sâadeqĂŒi als recursos que pot generar el teatre amb les subvencions i els ingressos propis. NingĂș opina sobre el quĂš i el com sâha de programar. Crec que Ă©s el millor model que podem tenir. Recordo altres Ăšpoques en quĂš hi havia figures vinculades al control polĂtic, i les relacions amb els directors artĂstics no eren gens cĂČmodes.
No escriurĂ s les teves memĂČries? Tan sols parlant dels set consellers de Cultura que has vist passar, ja tindries un volum.
I tant! [riu]. Realment, Ă©s terrible. Vull trencar una llança a favor de la nova consellera de Cultura, la NatĂ lia Garriga, perquĂš durant aquests anys que ha estat al consell dâadministraciĂł, ella assistia a totes les reunions, vinculada al departament dâEconomia. Que a Cultura hi hagi a algĂș que sap com estĂ el calaix dels diners Ă©s molt important, i tĂ© una actitud molt oberta, coneix aquesta casa i sap que li falten recursos. Crec que pot imaginar perfectament allĂČ que fa falta a lâecosistema teatral dâaquest paĂs.
El 31 de juliol sâacaba, oficialment, el teu contracte. A Madrid ja hi tens un peu o els dos?
A Madrid tinc el cĂ rrec de dramaturg de la CompañĂa Nacional de Teatro ClĂĄsico. No vaig acceptar un contracte dâexclusivitat, perquĂš no volia passar dâuna exclusivitat a una altra. AixĂČ em permet assessorar la direcciĂł artĂstica del LluĂs Homar i realitzar una direcciĂł a lâany, i tinc llibertat per fer altres coses. De moment estem fent El prĂncipe constante, que ara anirĂ a Almagro del 16 al 25 de juliol, on tancarĂ la gira. Sâha presentat la prĂČxima temporada, on farĂ© un petit espectacle: una conferĂšncia al piano que es titula Caravaggio, Vermeer, VelĂĄzquez. El siglo XVII contado a travĂ©s de tres cuadros. No vull parlar de tĂšcnica pictĂČrica: si fem cas de Foucault, una obra dâart Ă©s una teoria de representaciĂł dâun temps. Analitzem el segle XVII des dâuna teoria polĂtica, sexual i amorosa, a partir de tres hipĂČtesis artĂstiques.
QuĂš et ve de gust ara, professionalment parlant?
Em sento tan apassionat fent una truita a la francesa que si he ara de fer truites, en farĂ©. La temporada vinent dirigirĂ© El abrecartas, una ĂČpera Luis de Pablo al Teatro Real, i hi posarĂ© tota lâĂ nima. Si aquesta casa desitja que faci algun espectacle, ho farĂ© amb tota la passiĂł del mĂłn, i reconfortat per tot lâaprenentatge que he rebut. Jo al TNC no hi havia dirigit mai res, abans de ser-ne el director artĂstic, i fins i tot hi tenia una actitud bel·ligerant sobre les seves lĂnies de programaciĂł. Fa uns dies vaig participar en una part de lâespectacle del Juan Carlos LĂ©rida La liturgia de las horas, al Mercat de les Flors, una conversa ballada. Em van preguntar: âOn et trobes, ara mateix?â. Jo vaig respondre: âEstic buscant a DĂ©uâ. Pot semblar la rucada mĂ©s gran del mĂłn, perĂČ per a mi no ho Ă©s. El DĂ©u que busco no tĂ© res veure amb parenostres, sinĂł amb la voluntat de ser el mĂ©s honest, profund i sincer amb la meva feina. Si he dâaplicar ofici per ofici, mâavorreixo. Si alguna cosa he aprĂšs amb els muntatges que he dirigit en aquesta casa Ă©s trobar un model dâactors cĂČmplices que no han necessitat la frontera entre la persona i el personatge, i molt especialment la figura del meu estimat i admirat amic LluĂŻs Homar. Treballant junts a Terra de ningĂș, El professor Bernhardi, Ricard III o, ara, a El prĂncipe constante, tâadones de la lliçó dâhumilitat, profunditat i radicalitat que tĂ© amb el seu ofici. AixĂČ, tambĂ© ho han trobat algunes de les persones mĂ©s joves amb qui he treballat, i Ă©s la gent que vull al meu costat. Ăs tot el contrari dâun intĂšrpret que arriba i et diu âAixĂČ com vols que tâho faci?â. A mi aquest model dâactor no mâinteressa gens. PerquĂš no trobarĂ© a DĂ©u amb ells.
Durant aquests darrers vuit anys, el mĂłn de les arts escĂšniques sâha vist esquitxat per diversos escĂ ndols o polĂšmiques. Penso en els casos dâĂngels a AmĂšrica, la dimissiĂł de LluĂs Pasqual o els abusos comesos a lâInstitut del Teatre. Com has viscut tots aquests esdeveniments, sent director artĂstic del TNC?
Crec que lâactivisme Ă©s imprescindible. I hem de diferenciar allĂČ que Ă©s activisme i els canvis profunds en la societat: les bufetades sâhan de fotre en el moment que toca i a qui toca, i cal reaccionar i llegir bĂ© el que passa. I aixĂČ ens ha tocat a tots. Ja fa temps que el TNC tĂ© programacions paritĂ ries, hem anat tot el de pressa que hem pogut. En aquesta casa sâintenta estar obert a tothom, i com a mĂnim ens ho hem cregut nosaltres. Lâaltra cosa Ă©s que hĂ gim sigut capaços de fer-ho explĂcit. No hem tingut cap escĂ ndol. Hi ha hagut la sensaciĂł que la casa era neta. I aixĂČ Ă©s molt important. I una altra cosa que no sĂ© si arriba a la gent: els professionals diuen âCom al Nacional no es treballa enllocâ. De bĂ©, de confortable, de veure que la gent sâestima la seva feina. I aixĂČ tambĂ© tĂ© molt a veure com gestiones aquesta casa: com ho fa la MĂČnica Campos, com ho he fet jo, i com ho fan els caps de cada departament. Es transmet respecte, implicaciĂł, honestedat i gens de violĂšncia. AquĂ el âpor mis huevosâ no sâha fet servir mai. AixĂČ es tradueix en un clima de treball preciĂłs, que desprĂ©s es veu a dalt dels escenaris. I aixĂČ Ă©s molt maco.
Trobo que aixĂČ Ă©s un bon final. Moltes grĂ cies, Xavier.
Entrevista publicada a NĂVOL, el 4 de juliol de 2021.
CrĂtica de HISTĂRIA D’UN SENGLAR, per Carles Lucas Giralt
HistĂČria dâun senglar. La coronaciĂł dâen Carreras
âEl meu regne per un espectador intel·ligentâ
La resposta del pĂșblic a aquest desafiament de lâactor Joan Carreras, fill dâuna nissaga on no hi ha precedents de gent de teatre, Ă©s una ovaciĂł que fĂ cilment es podria sentir al Liceu. Carreras estĂ sublim en el seu paper de Ricard III i en el dâactor que es prepara pel seu gran protagonista, desprĂ©s dâanys de papers âde repartimentâ que se li quedaven curts.
El text de Gabriel Calderon Ă©s una joia que porta el vers de Shakespeare a un pĂșblic a qui cal âenviar a llegir un llibreâ i que com ha passat sempre al teatre, aplaudeix la crĂtica que se li fa directament des de lâescenari.
Ricard III Ă©s un paper estrella per a qualsevol actor, bĂ©, qualsevol no, per a un bon actor i Ă©s un paper estrella per a qualsevolâŠ. pĂșblicâŠ.. â aixĂČ ho dic amb la boca petita â perĂČ tot i les contĂnues rialles que no van aconseguir desconcentrar-me, el treball de lâautor de Montevideo i lâactor de Barcelona, aconsegueixen la unanimitat de crĂtica i pĂșblic per considerar aquest espectacle com un dels tresors de la temporada.,
Carreras entra trepitjant el pĂșblic amb els versos de deixa anar per lâespai que lâenvolta i que li queda petit, com un autĂšntic Ricard III eliminant enemics, i el pĂșblic el segueix amb atenciĂł deixant-se aixafar a gust per la tĂšcnica dâun actor que demostra capacitat per ser rei, reina i el que faci falta. La combinaciĂł dâactor i personatge es mantĂ© al llarg dâuna hora i quart de teatre majĂșscul, on es critica els directors, els autors, aquells que sĂłn âactors de repartiment en les seves prĂČpies videsâ i el pĂșblic que potser ha llegit un llibre o que nâha sentit a parlar. Carreras-Ricard fa una exhibiciĂł de poder escĂšnic, i entra a matar amb una destresa que deixa el pĂșblic perplex, es corona Rei de lâescenari, per si encara no ho havia fet. Possiblement sigui el seu primer monĂČleg, perĂČ fa molt temps que estava preparat.
Senyors del Lliure, aquest espectacle no pot quedar aixĂ, ha de tornar i cal portar-lo a una sala mĂ©s gran, a veure si aixĂ el Rei Ricard troba finalment un espectador intel·ligent
CrĂtica de I NOMĂS JO VAIG ESCAPAR-ME, per Oriol Puig TaulĂ©
Gent jove al Lliure de GrĂ cia i dones grans al Lliure de MontjuĂŻc. Magda Puyo dirigeix I nomĂ©s jo vaig escapar-ne, un text de Caryl Churchill escrit el 2016, perĂČ que ens parla del nostre present mĂ©s rabiĂłs i del nostre futur mĂ©s proper. Quatre grans actrius al voltant de la setantena interpreten un muntatge que ja Ă©s notĂcia abans i tot de lâestrena. Autoria i direcciĂł femenina a la Sala FabiĂ Puigserver? Diem molt del TNC, perĂČ aixĂČ amb LluĂs Pasqual no passava. DesprĂ©s del tĂ ndem Lessing-SubirĂłs de lâany passat, ara arriba el duet Churchill-Puyo. Esperem que la temporada que ve aixĂČ ja no sigui notĂcia.
El mĂ©s important dâaquest muntatge sĂłn les seves quatre protagonistes. Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña sĂłn quatre actrius que normalment veiem en escena fent papers secundaris. LâĂ via, la veĂŻna, la mare. La tata a totes les obres de TxĂ©khov. La dramaturga britĂ nica Caryl Churchill (82 anys, una edat estupenda) va escriure aquest text per a quatre actrius al voltant de la setantena. AixĂČ ja Ă©s un acte polĂtic i revolucionari. Magda Puyo, rĂ pida i atenta, va comprar els drets del text en catalĂ . Avançant-se a Martel i Peña, que tambĂ© hi anaven al darrere. Lâespectacle Ă©s una coproducciĂł del Lliure i el Temporada Alta, i es podrĂ veure la prĂČxima tardor a Girona.
Tres veĂŻnes prenen la fresca i xerren a lâeixida (o backyard ) de la casa dâuna dâelles. AixĂČ tambĂ© Ă©s revolucionari, i en dos dies el capitalisme ens ho vendrĂ com a Casual hanging out outdoors collectively. (Es veu que causa furor al barri de Williamsburg, a Nova York). La Sally, la Vi i la Lena reben la visita de la senyora Jarrett (Imma Colomer), que les tres amigues no dubten a acollir. Te i simpatia. Totes quatre xerren, enllaçant les converses, saltant de tema en tema i acabant-se les frases les unes a les altres. A casa sempre ho hem dit: âSi lâamistat Ă©s de veritat, no cal esperar fins al predicatâ. La senyora Jarret, perĂČ, tĂ© coses a dir. El seu relat Ă©s una descripciĂł acurada, inquietant i dâisotĂČpica dâun mĂłn en col·lapse. Present absolut o futur immediat? Ella parla en passat perifrĂ stic, perĂČ ja sabem que aixĂČ no Ă©s garantia de res. Quan les criatures juguen (en present) relaten allĂČ que passa en passat, com un conte. Ho ficcionen al mateix temps que ho verbalitzen. Els monĂČlegs breus i punyents de la senyora Jarret ens glacen la sang: âHi havia mĂ scares de gas disponibles pel Sistema de Salut PĂșblica amb una llista dâespera de tres mesos, o per la privada en un ampli ventall de colorsâ. Patapam. Caryl Churchill va estrenar aquest text el 2016, al Royal Court de Londres.
La posada en escena de Puyo, lâespai de Pep Duran i la il·luminaciĂł de Cube.bz fan millorar el text de Churchill, que tĂ© regust de dramatĂșrgia contemporĂ nia britĂ nica. Aquell estil tan parodiable, ja mâentenen. PerĂČ sense pauses ni pauses llargues, no pateixin. Nina Pawlowsky vesteix les quatre protagonistes modernes i amb sabata plana: que siguin grans no significa que siguin unes quiques. Les Teresines ens encanten, perĂČ avui en dia les nostres veĂŻnes ja no vesteixen aixĂ. Les quatre actrius omplen lâescenari de la FabiĂ Puigserver amb seguretat, saviesa i alegria. SĂłn especialment celebrats el monĂČleg de la Peña sobre els gats (aquesta dona Ă©s dâun altre planeta) i el moment musical amb el Volare. La Colomer demostra, un cop mĂ©s, que cada dia que passa Ă©s millor actriu, i tant Alcañiz com Barba estan perfectes en els seus papers. La importĂ ncia dâun bon cĂ sting. I quan prenen el sol i sâarremanguen pantalons i faldilles: aixĂČ tambĂ© Ă©s teatre polĂtic.
El text de Caryl Churchill, traduĂŻt de lâanglĂšs per SadurnĂ VergĂ©s (que tambĂ© Ă©s lâajudant de direcciĂł), Ă©s la prova que la dramatĂșrgia contemporĂ nia tambĂ© pot interessar al gran pĂșblic. Si estĂ ben escrita, Ă©s clar. Ah, i em deixava una cosa molt important. Lâespectacle dura nomĂ©s UNA HORA. Moltes grĂ cies, Caryl. âCurtet i alegretâ, en diem a casa. Short and sweet. Marxem del teatre contents dâhaver vist quatre actriuasses passant-sâho bomba en escena, i amb les paraules de Churchill ressonant-nos al cap. Fins i tot uns dies desprĂ©s. âEls barris marginals van ser eradicats. Plovien animals domĂšstics del cel. Un gatet es va fer famĂłsâ. Ăs igual quan llegeixiâs aixĂČ.
CrĂtica,emesa per NĂșvol, original dâOriol Puig TaulĂ©
Article, crĂtica de MARE DE SUCRE, per Oriol Puig TaulĂ©
Jo també soc discapacitat
‘Mare de sucre’ Ă©s un dels muntatges mĂ©s importants de la temporada..
Quan servidor de vostĂšs era adolescent, feia teatre a la Joventut de la FarĂ ndula de Sabadell. Quan la meva tieta em venia veure âa Els Pastorets, Els tres mosqueters o El senyor de les riallesâ sâasseia al passadĂs lateral, a la fila quatre o cinc. La meva tieta Anna anava en cadira de rodes. Quan les fĂșries de lâinfern passaven corrents pel seu costat per pujar a lâescenari, lâexperiĂšncia que ella tenia era del tot immersiva. Al cap dâuns anys, a La FarĂ ndula, els seients reservats a les cadires de rodes (i els seus acompanyants) van passar a ocupar un lloc fix a la darrera fila. Ăs a dir, la fila 18. A la majoria de teatres de Catalunya, amb honroses excepcions, els seients reservats per a aquests espectadors sĂłn al darrere de tot de la platea. A la Sala Gran del TNC, a la fila 24. Vas en cadira de rodes? FantĂ stic, tenim un lloc per a tu! AixĂČ sĂ, et recomanem fervorosament que portis els binocles de casa, com la Julia Roberts a Pretty Woman.
Per sort, com que la Sala Tallers tĂ© una grada a la qual sâaccedeix des de baix, les cadires de rodes ocupen la primera fila. A tocar de lâescenari, a peu pla, com a la Sala MAC del Mercat de les Flors o a la Sala de baix de la Beckett. La Flyhard o el MaldĂ , amb un aforament dâuns cinquanta espectadors, tambĂ© situen els espectadors que duen la cadira posada a primera fila. Al TNC perpetrat per Ricard Bofill, el Marc Buxaderas no pot viure lâexperiĂšncia de pujar la gran escalinata principal, a no ser que el carreguin sis homes forçuts a les espatlles, com al divĂ Billy Porter a la Met Gala del 2019. Seguint amb el nostre teatre nacional (que paguem entre tots), en Buxaderas explicava en aquesta entrevista que sent molt orgullĂłs dâhaver inaugurat el primer camerino adaptat per a actors en cadira de rodes. Som al 2021, i el TNC es va inaugurar el 1996. Tenim pressa.
A casa nostra anem vint anys tard en tot. En la lluita feminista, en la mobilitat sostenible i en la diversitat als nostres teatres. Cada passa, cada canvi, cada millora suposa una victĂČria. Ja no hi ha marxa enrere. Fa uns anyets que els nostres teatres han descobert que existeixen els migrants, els refugiats o, una altra minoria, les dones creadores. Els grans directors europeus munten espectacles amb persones ârealsâ: gent de la tercera edat, criatures, camioners, dones de fer feina. Hi ha qui inclou la diversitat als seus muntatges perquĂš Ă©s moda, perquĂš ara Ă©s cool o, simplement, perquĂš âtocaâ. I desprĂ©s hi ha la ClĂ udia CedĂł.
La banyolina Ă©s dramaturga, directora i psicĂČloga, i fa quinze anys que coordina Escenaris Especials, on fan teatre amb persones amb risc dâexclusiĂł social. Fan TEATRE, no beneficĂšncia. Qui hagi vist algun muntatge de la companyia (Cinema es va poder veure, fa tres anys, a lâEspai Lliure) sabrĂ de quĂš estic parlant. La CedĂł escriu i dirigeix amb grĂ cia, honestedat i respecte. Mare de sucre Ă©s un dels muntatges mĂ©s importants de la temporada. El fet que tingui totes les entrades exhaurides i que no el puguin veure el mĂ xim nombre possible dâespectadors, Ă©s tot un altre tema. Estem fent teatre pel sector, pels abonats i pels espectadors professionals. Sort que dâaquĂ a quatre dies passarem del 50% al 70% dâaforament, i a partir de la temporada vinent recuperarem, si tot va bĂ©, lâanhelat 100%. Dels perĂodes dâexhibiciĂł i explotaciĂł dels nostres espectacles ja en parlarem un altre dia. TDC. Teatre Discapacitat de Catalunya.
Si afirmo que jo tambĂ© soc discapacitat Ă©s perquĂš tinc, com tothom, habilitats i competĂšncies que domino mĂ©s que altres. Escriure no em costa i ho faig amb facilitat, en canvi soc fatal amb els mapes. Els meus amics elogien els meus tres plats estrella (truita de patates, guacamole i pasta al pesto), perĂČ no em feu canviar una roda del cotxe. Ni aparcar, evidentment. Hi ha actors professionals que ploren molt bĂ©, dâaltres amb una dicciĂł dubtosa, i dâaltres que obsequien els espectadors de la primera fila amb una pluja de capellans. Si des de fa uns pocs anys estem veient, per fi, mĂ©s diversitat als nostres escenaris, necessitem tambĂ© mĂ©s diversitat a les nostres platees. [Ja us ho he dit altres cops: tinc la sensaciĂł que fa anys que escric el mateix article]. La diversitat funcional ens envolta, perquĂš tots som diversos i diferents. Hi ha gent amb discapacitat social. Hi ha gent que defensa La oreja de Van Gogh de forma no irĂČnica. Qui no tĂ© un all, tĂ© una ceba.
Per tant i per anar acabant, abans que el Milo Rau de torn ens vingui amb el seu espectacle amb actors amb discapacitat âvist i oblidatâ, mirem quĂš fan les nostres creadores. ClĂ udia CedĂł, la banyolina mĂ©s il·lustre amb permĂs dâAlbert Serra, ens ha fet descobrir actrius descomunals com lâAndrea Ălvarez o la Judit PardĂ s. El que fan aquestes dues en escena no tĂ© nom. Mare de sucre Ă©s un espectacle que funciona, fa riure i emociona perquĂš no enganya, no ven fum i estĂ fet amb el cor. Lâeducadora social descabellada de la Maria RodrĂguez Ă©s totes les educadores socials. Nosaltres, soferts espectadors, discapacitats tots, ens sorprenem, de sobte, perquĂš ens adonem que la gent amb diversitat funcional tambĂ© tĂ© desig, tambĂ© folla i tambĂ© vol ser mare. Celebrem-ho. I si aquest espectacle no tĂ© mĂ©s vida, mĂ©s enllĂ dâaquestes tres setmanes amb les entrades exhaurides, alguna cosa haurem de fer. Si cal posar una bomba, nomĂ©s dirĂ© que servidor de vostĂšs Ă©s sabadellenc. Com lâil·lustre anarquista Mateu Morral.         .  Oriol Puig TaulĂ©
CrĂtica de L’EMPERADRIU DEL PARALEL, PER Oriol Puig Tauler
LâEmperadriu del Paral·lel ja regna a les GlĂČries Catalanes. LluĂŻsa CunillĂ© Ă©s la primera dramaturga catalana (viva) que estrena a la Sala Gran, en el darrer muntatge de Xavier AlbertĂ com a director artĂstic del TNC. Estrena amb consellera i alcaldessa, perĂČ sense copa de cava al final. I si posĂ©ssim una terrasseta al jardĂ de les oliveres? Aplaudiments correctes: ni grans ovacions ni fracĂ s estrepitĂłs. Qui vagi al TNC esperant lluentons, alegria i xerinola sortirĂ força decebut. LâEmperadriu del Paral·lel no Ă©s un rĂšquiem, perĂČ bascula al voltant dâun funeral. Missa de difunts musicada. Plomes de dol rigorĂłs.
Una CunillĂ© Ă©s una CunillĂ©, al capdavall. El text de la badalonina Ă©s una simfonia a sotto voce, una tirallonga de veus, una desfilada de fantasmes. RamĂłn MarĂa del Valle-InclĂĄn mĂ©s Salvador Espriu, igual a LluĂŻsa CunillĂ©? Ronda de mort al Districte CinquĂš? Luces de bohemia al Barri Xino? Palmira Picard, la cupletista mĂ©s estimada de la ciutat, ha mort. El lloc Ă©s Barcelona i lâany, el 1930. PerĂČ tot passa en un dia al Poble Sec. En un bar (La Tranquil·litat) i en un edifici (lleig com un dimoni), el periodista Roc Alsina (les ulleres fan el personatge) veurĂ passar davant seu tot un mĂłn. No esperin trobar una mena de Flor de Nit a la cunillera manera: LâEmperadriu del Paral·lel Ă©s molt mĂ©s fosca, perquĂš el retrat no contĂ© gens de sucre. El Paral·lel, ja ho saben, segueix sent un carrer lletjot. Es posi com es posi el Mago Pop.
Lâespectacle sâinicia amb una breu simfonia de llum, fum i veu. Veu en off de noticiari parlat, efecte que dialoga amb el final (estremidor) de Barcelona, mapa dâombres. Pere ArquilluĂ© Ă©s Roc Alsina, el periodista que assisteix, com els espectadors, a la vetlla de la gran dama. Visita quasi teatralitzada al barri, que sâinterpreta a si mateix. ArquilluĂ© Ă©s el convidat de pedra del muntatge, en certa manera. LâEmperadriu del Paral·lel Ă©s un text coral, en tots els aspectes: els personatges apareixen i desapareixen, alguns nomĂ©s en format sonor (âCocaĂnaaaâŠâ), amb una rapidesa que posa a prova les capacitats identificadores del pĂșblic. SĂlvia MarsĂł Ă©s Clara CisterĂł, âuna altra vĂctima del cinema sonorâ, pianista del cinema mut que ha vist com el progrĂ©s passava per damunt seu. âDesprĂ©s de les pianoles i els gramĂČfons, imaginiâs quĂš vindrĂ â. Roberto G. Alonso interpreta diversos personatges, amb un Valle-InclĂĄn especialment celebrat (el pĂșblic li riu tots els aparts). Poca broma: el ballarĂ i transformista ja compta amb Ăngel GuimerĂ (a Vergonya eterna) i amb el pare de lâesperpent entre el seu repertori de personatges. Chantal AimĂ©e (feliç recuperaciĂł!) broda el seu paper de florista (amb una coixera molt versemblant) i de tarotista amb veu de cassalla (âTe veo muy divididaâ). Mont Plans aprofita cada minut que tĂ© en escena (algĂș en tenia cap dubte?), especialment quan interpreta la mare de lâartista.
Lâinici no Ă©s, definitivament, el millor de lâespectacle, i descol·loca un xic la parrĂČquia. Diria que es tracta dâuna qĂŒestiĂł de to. AlbertĂ no busca, en cap moment, la farsa (ja ens ho va dir a la presentaciĂł), i fa que els seus actors toquin amb la sordina posada. El text de CunillĂ© es debat entre la pinzellada expressionista i certa sobredosi de dades, sense arribar a la ViquipĂšdia. AdriĂ Gual i Enriqueta MartĂ, Raquel Meller i el mestre Viladomat, Alejandro Lerroux i Francesc Ferrer i GuĂ rdia apareixen, esmentats o en escena, com tants i tants veĂŻns anĂČnims del Paral·lel. Els fantasmes tambĂ© sĂłn tĂšxtils: lâhomenatge a la figurinista MarĂa Araujo estĂ fet de roba, una altra capa extra dâinformaciĂł i que farĂ les delĂcies dels espectadors mĂ©s teatraires. He de confessar que el cor em va fer un bot quan vaig veure Albert Mora vestit de Sweeney Todd.
La sabadellenca Maria Hinojosa Ă©s Palmira Picard, i ens quedem amb ganes de veure-la mĂ©s estona en escena: sigui interpretant una espia (?) alemanya o cantant La Paula tĂ© unes mitges (a duo amb la MarsĂł), la soprano vallesana tĂ© el to just dâironia i intel·ligĂšncia escĂšnica. Ella Ă©s, juntament amb AimĂ©e (âVaig inventar la faldilla-pantalĂłâ) i Oriol GenĂs (lâactor mĂ©s albertiniĂ del planeta) qui millor ha sabut trobar el to del muntatge. LâOriol fa de musclaire (âEl pĂșblic sempre tĂ© ganaâ) o dâhipnotitzador amb aquella grĂ cia que el caracteritza, i Ă©s en aquests moments mĂ©s cĂČmics que el pĂșblic riu. I respira, tambĂ©.
LâEmperadriu del Paral·lel Ă©s un muntatge tan barcelonĂ com el fum de La Canadenca, i que retrata una ciutat on les cupletistes, els anarquistes, els esperantistes i les modistes compartien una copa de Pernod al bar La Tranquil·litat. Si a la pel·lĂcula Europa (Lars von Trier, 1991) el narrador-hipnotitzador Max von Sydow comptava fins a deu per endinsar-nos al vell continent, aquĂ CunillĂ© ens fa comptar fins a quaranta. Un final impactant i trist, molt trist, com ho Ă©s la histĂČria dâaquest dissortat paĂs nostre, en quĂš el feixisme va aniquilar-ho tot. Aquella Barcelona va desaparĂšixer sota el pes de les bombes i de quaranta anys de franquisme. Aquella Barcelona ja no tornarĂ mai mĂ©s. LâEmperadriu del Paral·lel Ă©s un record, un miratge, una festa silenciosa. Una cançó en to menor.
Oriol Puig Taulé