Jaume Forés Juliana ens fa un perfil sobre la pallassa Pepa Plana:

La revolució feminista és aquí i ha arribat per quedar-se! El feminisme s’ha alçat com un dels grans corrents transformadors de la societat del segle XXI i, a poc a poc, s’ha fet un lloc a tot arreu. Fins i tot al món del circ i dels pallassos. O hauríem de dir pallasses?

Amb nou espectacles propis sobre les espatlles, una dilatada trajectòria que l’ha dut a treballar amb el Cirque du Soleil, i un Premi Nacional de Cultura sota el braç des del 2014, Pepa Plana s’ha convertit en la pallassa catalana més reconeguda internacionalment. Pionera del feminisme en un món circense predominantment masculí, un dia va pensar que si els patis de butaques estan majoritàriament ocupats per dones, potser era hora de deixar d’invisibilitzar-les a escena i de donar-los-hi veu.

D’aquesta idea en va sorgir Veus que no veus, un espectacle de pallasses del segle XXI que intenten sobreviure a les situacions «clàssiques» que els ha llegat la tradició dels pallassos. En circ, entenem per «entrada clàssica» aquells números de pista que serveixen per iniciar o enllaçar les escenes. Però què passa quan aquestes «entrades clàssiques» pensades per a pallassos les fan dues pallasses? Segueixen sent tan clàssiques?

En aquesta reivindicació feminista en clau de circ, Pepa Plana és l’esbojarrada Pallassa Augusta davant d’una estirada i ordenada Carablanca encarnada per la polifacètica Noël Olivé. Quan estudiaven juntes a l’Institut del Teatre, Plana ja va vaticinar a Olivé que un dia ella seria la seva Pallassa Blanca i ara, trenta anys després, la profecia s’ha complert en un espectacle dirigit per Joan Arqué, membre de la companyia Rhum & Cia., que no ha parat de girar des de la seva estrena el 2018.

La proposta de Plana ha estat recentment guardonada com a millor espectacle de pallassos als Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya que, en la seva desena edició, també ha premiat l’espectacle de circ de carrer Ino, d’Ino Kollektive, protagonitzat només per dones, i l’espectacle Vekante, del Teatre-Circ Rosa Raluy, filla del recentment desaparegut Carles Raluy, com a millor espectacle de circ de carpa. I és que el circ, ja no és només cosa d’homes!

Jaume Forés Juliana

Del actor de teatre.   (Article publicat a Gent Nova, l’any 1901)

REFERENT al actor de teatre, he observat aixó, que no sé si mereixi d’esser apuntat, y es: que lo que fá del actor un artista es cosa més íntima que la imitació perfecta de la realitat y l’armonia del dir y del accionar.

Y es aquesta cosa la separació complerta deis gestes.

Veyam si logro explicarme citant un cás particular que m’acut y es d’un actor que jugava el paper de Napoleón, el qual, ab una intuició maravellosa de la cosa, sols movía a un temps una sola part del cos y no comensava un geste que no hagués acabat per complert l’anterior. Per exemple,movía, si comanava, primer el cap després els Ilavis, després el bras; si escribía, primer la pensa,després la ploma; si conversava, primer l’atenció,després els Ilavis, després els brassos, y altre cop l’atenció per fi. Y ab la particularitat encara que duya a tal extrem la manera aquesta que no finía del tot un geste fins a comensarne un altre, o millor dit, que enllassava l’un geste al altre ab una armonía tan bella que semblava resoldre tota la seva estética en línies geométriques.

Y es que ab el geste passa igual que ab la paraula. Que si la paraula es feta com a cosa real pera entendrens y com a cosa artística pera produhir una bella armonía de sons, el geste es fet eom a cosa real pera exteriorisar les passions y com a cosa artística pera produir una bella armonía d’imatges.

J, COMAS COSTA. (Escriptor).

Ha nascut un autor

‘El gegant del Pi’ de Pau Vinyals és un debut lluminós.

La setmana passada va començar la programació digital del Teatre Lliure. La primera peça que es va llançar a l’estratosfera virtual va ser El gegant del Pi, una obra escrita i dirigida per Pau Vinyals. A ell el coneixíem, fins ara, com a actor: l’hem pogut veure en diversos muntatges del Lliure i del TNC, o amb els seus companys Pol López i Júlia Barceló, amb qui formen la Companyia Solitària. Ha treballat amb Joan Ollé, Oriol Broggi, Lluís Homar, Pau Carrió o Les Impuxibles, entre d’altres. Però en aquest cas Vinyals no interpreta cap paper, sinó que fa d’ell mateix. El gegant del Pi és un debut lluminós.

‘El gegant del Pi’, un muntatge de Pau Vinyals. En un primer moment, confesso que em va desconcertar una mica el fet que El gegant del Pi fos una peça sonora, de radioteatre. Però en el fons, molt millor: qui desitja veure una “lectura dramatitzada” des de casa? Si de vegades ja és prou avorrit, escènicament parlant, assistir a una sala per veure en directe com els intèrprets no aixequen la mirada del faristol… Quin sentit tindria gravar un actor llegint? De seguida, amb els auriculars posats i estirat al sofà (amb el Klaus a mode de manta elèctrica), vaig comprovar que la peça funciona, i de quina manera. Pau Vinyals Dalmau se’ns presenta i serà així, en primera persona, com se’ns dirigirà en tot moment, en un monòleg que ens parla a nosaltres, el públic, i ens mira als ulls encara que no ens veiem les cares. “VIDA”, vaig apuntar a la meva llibreta (quan vaig al teatre sempre prenc apunts). A la targeta del CatSalut de l’actor, abans del número hi apareix aquesta paraula, resultat de sumar les dues primeres lletres del primer i del segon cognom (no els dic què hi surt al meu, ja s’ho poden imaginar). La vitalitat de la peça (i de l’intèrpret) converteix El gegant del Pi en una experiència sonora molt plaent, vital i sincera.

A mig camí entre l’autobiografia i l’autoficció (imaginem), Vinyals ens parla del seu pis nou al Raval, de la Judit, del Tortell Poltrona i de la disfressa de Spiderman que es posava de petit. Durant l’hora i quart que dura la peça (que passa d’una revolada), escoltarem històries sobre la seva família i la guerra, sobre la por i els privilegis. “Família, vam guanyar la guerra!”. Vinyals ens parla del seu avi franquista, Pere Dalmau, una espècie difícil de veure al teatre català, on sembla que només hi ha lloc per als avis republicans. Conscient de tots els seus privilegis, l’autor també es qüestiona si ell té el dret de ser en aquell escenari (la pantalla), i relaciona guerra i virus amb els quadres de l’alemany Anselm Kiefer. Per ser un primer text, no està gens malament.

Vinyals no està sol, a El gegant del Pi. L’acompanya l’espai sonor d’Arnau Vallvé, que embolcalla les paraules amb el protagonisme just, sense pecar de poc ni de massa. Vallvé és, juntament amb Clara Peya i Pere Jou, un dels músics més actius a l’hora de treballar en teatre. Volem més música original als nostres espectacles! Quan Vinyals canta, com ja vam poder veure a Suite TOC núm 6, em recorda el performer búlgar Ivo Dimchev fent cant gregorià. Ara que ho recordo: el Pau i la Judit van protagonitzar una de les escenes de l’espectacle de Dimchev, quan ens va visitar a la Sala Hiroshima. L’actriu Júlia Barceló és l’encarregada de llegir les acotacions i fer algun breu paper. S’agraeix, igualment, sentir al principi de tot la veu de Pere Arquillué, com sempre succeeix al Teatre Lliure, donant-nos la benvinguda i recordant-nos que apaguem els nostres telèfons mòbils. Paradoxes de la vida en confinament: servidor va escoltar la peça al seu telèfon mòbil.

En definitiva. Ha nascut un nou autor, i es diu Pau Vinyals Dalmau. Esperem que el Teatre Lliure recuperi aquesta peça ben aviat. Les opcions són múltiples: obrir noves funcions ara o més endavant, o bé programar-la quan sigui possible. L’Espai Lliure seria ideal. Ai, ja semblo un d’aquells crítics. D’aquells que diuen als creadors i als teatres allò que haurien de fer.

Oriol Puig Taulé

EL TEATRE LLIURE ES FA DIGITAL, per Mireia Soler.

EL LLIURE PRESENTA LA SEVA PROGRAMACIÓ DIGITAL I EL DIGITAL I ELS RENOVATS AJUTS A LA CREACIÓ CARLOTA SOLDEVILA.

El Teatre Lliure continua treballant malgrat la cancel·lació del programa d’aquesta temporada. A l’espera de poder tornar a obrir les seves portes la temporada que ve, el Lliure ha buscat nous camins creatius per seguir oferint cultura. Amb l’estrena d’una programació digital i la convocatòria d’ajuts extraordinaris a la creació s’adapta a la situació que s’està vivint al país i s’esforça per pensar en nous camins de creació artística.

Després de les iniciatives #LliureAlSofà i #TeatreAlFil i seguint amb el lema #TheShowMustGoOn, el Lliure estrenarà la seva programació digital el dijous 7 de maig. Aquesta estarà formada per projectes de nova creació que podran veure’s a través dels canals i xarxes socials del teatre.

El dijous 7 de maig comença el cicle Lectures dramatitzades amb l’autoficció El gegant del Pi, de Pau Vinyals, interpretada pel mateix actor i Júlia Barceló, amb música d’Arnau Vallvé. Aquesta creació es podrà veure fins al 10 de maig al canal de Youtube. Seguint amb les lectures, des del 28 fins al 31 de maig es podrà gaudir d’El segon principi, de Mercè Sarrias i Miguel Casamayor, un muntatge metateatral interpretat per Mònica Glaenzel, Eli Iranzo i M. Pau Pigem. Ambdues lectures comptaran amb un xat postfunció on el públic podrà interactuar amb Pau Vinyals i Mireia Boya, a la primera funció, i amb Itziar González, a la segona.

L’11 de maig s’estrenarà la proposta de Roger Bernat Màkina SHK : es tracta d’un xatbot, una interfície en què el públic conversar amb un bot conversacional creat a partir de frases extretes de les obres de William Shakespeare.

Els més petits de casa també tenen un lloc en aquesta nova programació del Lliure, amb els Clàssics per a criatures: peces audiovisuals amb l’objectiu que els infants descobreixin d’una manera diferent els grans clàssics i que els puguin gaudir ja de ben petits. El programa d’aquest cicle familiar està format pels muntatges:

• La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, adaptada per Victoria Szpunberg: del 21 al 24 de maig
• Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, adaptada per Pau Miró: del 28 al 31 de maig
• Antígona, de Sòfocles, adaptada per Helena Tornero: del 4 al 7 de juny
• El rei Lear, de William Shakespeare, adaptada per Jordi Oriol: de l’11 al 14 de juny

El Teatre Lliure, membre de la xarxa de teatres europea mitos21, se suma al projecte Històries d’una Europa en crisi i reflexió impulsat pel teatre Dramaten d’Estocolm. Aquesta proposta busca mantenir el contacte entre els equipaments artístics i el públic i ho farà amb set monòlegs creats a partir d’entrevistes a persones que treballen o han treballat a primera línia durant aquesta crisi sanitària. Un projecte que sorgeix de la més crua realitat i que es podrà veure a partir de l’1 de juny al canal de Youtube del Teatre Lliure.

La ja coneguda Escola de pensament torna els mesos de maig i juny amb Marina Garcés i Albert Lladó. L’espai de trobada entre el teatre i el pensament torna de manera virtual el 19 de maig amb la conversa “El coratge i la representació. Sarajevo, 1993” entre el periodista de guerra Alfonso Armada i el director de l’East West Theatre Company de Sarajevo Haris Pašović. El cicle finalitzarà el 9 de juny amb el diàleg “L’humor com a acció directa. Escena i transgressió” entre la pallassa Pepa Plana i el compositor Benet Casablancas.

En l’àmbit educatiu, el Teatre Lliure presenta dues propostes en aquesta nova programació digital. La primera és el projecte de Magda Puig EN RESiDÈNCiA, que treballava amb els alumnes de l’INS Joan Fuster però que ara s’obrirà al públic general i a altres centres educatius. El que es proposa és l’experimentació i el descobriment amb accions artístiques contemporànies. Tots els dilluns entre l’11 de maig i l’1 de juny es presentarà una proposta creativa i l’objectiu és que tothom la segueixi i la mostri a les xarxes amb l’etiqueta #MagdaPuigENRESiDÈNCiA.

El segon projecte educatiu és el programa Escena Pilot : la formació al professorat no s’atura malgrat el confinament i segueix de manera online. La proposta es basava en la creació col·lectiva d’un espectacle teatral entre tres instituts barcelonins (Barri Besòs, Domènech i Montaner i Vila de Gràcia) però que acaba sent la realització d’un vídeo documental i artístic sobre la bellesa, el fil conductor que havia de tenir l’obra teatral. Aquest projecte està dirigit per Lali Àlvarez i Gemma Martínez, i es podrà veure el 4 de juny al canal de Youtube del Lliure.

El Teatre Lliure també continua amb el programa extraordinari d’Ajuts a la creació Carlota Soldevila per recolzar tot el que puguin el pensament creatiu i la producció teatral. Aquest cop la convocatòria està dividida en 4 modalitats i donarà 20 ajuts. Les modalitats són la de disseny de projectes escènics, la de textos dramàtics, la de dramatúrgies en arts de carrer (en col·laboració amb FiraTàrrega) i la d’escena distant (en col·laboració amb el Temporada Alta). Aquesta convocatòria estarà oberta entre el 2 i el 31 de maig i el veredicte es farà públic a finals del mes de juny.

Les entrades per a les lectures dramatitzades tenen un cost de cinc euros, la dels muntatges familiars de tres euros, i la resta d’activitats són gratuïtes. Trobareu més informació al web del Teatre Lliure.

Publicat per Núvol, 4/5/2020

Entrades exhaurides

El senyor Sánchez deu pensar que reobrir un teatre és tan fàcil com reobrir una perfumeria.

Desescalada. Desconfinament. Despentinamenta general. Incrèduls, assistim a la roda de premsa diària del senyor encorbatat de torn. Mirada perduda, veu dubitativa, frases de manual. Interpretació encarcarada. Una cosa tinc clara: amb quinze minuts menys, la roda de premsa hauria guanyat molt. Iniciaria una sèrie de crítiques sobre les compareixences dels polítics, però em fa molta mandra. És igual quan llegeixis això. Tant és si el polític és d’aquí o d’allà. Pel que fa a la cultura, anem ben arreglats. El gremi format per titellaires i figurinistes, dissenyadors de so i il·luminadors, escenògrafes i coreògrafs, ho té ben magre. Dimarts passat, Pedro Sánchez sortia a escena amb la veu dolça i el terror a la mirada. Com diria en Francesc Trabal: Quo vadis, Sànchez?

El Jordi Casanovas, dramaturg hiperactiu i tuitaire àgil, piulava: «Quan obrin els teatres a un terç de l’aforament, el primer que hem de fer és publicar fotos amb el cartell de localitats exhaurides. Somrient. Cartell. Somriures. Nova normalitat». A casa sempre ens han provocat molta tendresa, aquestes fotos que comparteixen les companyies tot sostenint l’anhelat cartell. “Entrades exhaurides!”. I moltes dents. Tant és que sigui a la Sala Gran del TNC com a l’Àtic 22: la il·lusió és la mateixa. Amb tot això de les quatre fases –que són la zero, la u, la dos i la tres– aviat podrem fer una birra i un “vermú” a una terrasseta (veus que bé?), i els restaurants podran obrir, això sí, mantenint la distància de dos metres entre comensals. Com s’ho faran els meus amics de la Meneghina, l’excel·lent restaurant italià del carrer dels Tiradors? El local és molt petit, ideal per a parelles: serveix tant per una primera cita com per acomiadar-se amb glamur. I ara, què? Només podran tenir tres taules? Quatre, a molt estirar? I no em convencereu: que t’ho portin a casa no és el mateix. Un repartidor de Glovo mai podrà superar la simpatia de les seves cambreres. I això fred no val res.

El dissabte 2 de maig és festa a Madrid. Per tant, és del tot lògic que també ens deixin escampar la boira a tots aquells que vivim a Bràfim, Capellades i Josa del Cadí. Recordeu el quadre de Goya? Aquells afusellaments pintats per l’aragonès van tenir lloc el 3 de maig, que és el que passarà enguany –tranquils, a Twitter– quan la parròquia comenci a criticar (i a renyar) el personal. “Dissabte vaig sortir al carrer per primer cop, després de vuit mesos tancat a casa, i FLIPO amb el que vaig veure. Colla de psicòpates irresponsables”. Sempre es refereixen als altres, és clar. Va, que em despisto. Les fases del desconfinament són clares i confuses al mateix temps. Com un muntatge de l’Albert Arribas. I fan aparèixer molts més interrogants dels que resolen. Com un muntatge de l’Albert Arribas, també.

De veritat que el senyor Sánchez (o el ministre de cultura que ens han encolomat, que sembla un venedor de pisos) es creu les seves paraules, quan diu que a partir del 26 de maig els cinemes i els teatres podran obrir amb un terç de l’aforament? A alguns cinemes ja els agradaria omplir un terç del seu aforament (excepte la Filmoteca i altres honroses excepcions), però com podran sobreviure els teatres amb aquesta mesura? El senyor Sánchez deu pensar que reobrir un teatre és tan fàcil com reobrir una perfumeria (apuges la persiana, fas un baldeio i llestos). Els teatres, fixi’s vostè, s’omplen de contingut amb gent que fa coses, allà, presencialment, i amb uns altres que s’ho miren. Alguns actors expulsen molta saliva, quan parlen, i hi ha escenes que requereixen que els personatges es toquin amb intensitat. Coses dels dramaturgs, que tenen molta imaginació. Haurem de fer espectacles amb els intèrprets a dos metres de distància, com en aquest esquetx del Saturday Night Live? El perruquí del Daniel Craig és fascinant, això sí.

En fi, anem acabant. Els pròxims mesos s’endevinen interessants, a l’escena catalana. Creadores i creadors, si us plau: deixeu al calaix totes aquestes idees boges que esteu tenint aquests dies. Quan tot això s’acabi, crec que el que tindrem menys ganes de veure són espectacles sobre el confinament. De veritat. Resistiu la temptació. Sigueu forts.    Oriol Puig Taulé

FER DE COMPARSA

Article publicat a Gent Nova, el 16 de setembre de 1900

Una sola vegada en la vida m’han donat entenent de fer de comparsa.

Recordo perfectament que’s tractava de la coneguda sarsuela El Rey que rabió, qu’una companyia, per cert molt dolenta, composta en sa major part d’artistas novells, vingué á representar al poble.

El méu amich Joanet que era ‘l cabo de comparsas y que tenia l’encárrech de reclutar un cos de compar. seria escullit, vá venirme á trobar á casa, presentantme la cosa ab un tons tan bonichs y sugestius, dihentme que á lá vegada que’m divertiría d’ alió més he hi guanyaría mitja pesseta, que m’ hi vareig deixar caure al punt, ab gran satisfacció de la meya máre que va presenciar lo contracte y que segurament la bona dona al menys devia pensarshe que d aquella feta arribara á ser canonje.

Junt ab els demés companys de cuerpo me varen donar las convenients instruccions,diguentme que no tenia altra feyna que la de fer indistintivament de pueblo, de soldado, de cortesano, y la de fer figuras, que crech que volian dir: aumentar lo número de coristas de ambos sexos, que per cert era bastant escás. Dasprés també ‘m sembla que teniam encárrech de cridar á coro en algun passatje de la sarsuela: !viva el Rey!

Li funció vá anar, aixls… aixis… com vulgarment se diu: mitja figa, mitj rahim; y per lo que toca á nosaltres, es á dir, al rám de comparseria, várem estar á la mateixa altura.Recordo que l’actor que feya de primer ministre, vá cometrer algunas etzegalladas, donant motiu á que ‘I públich s’escandalitzés de mala manera y válguelhi que ‘1s agents de la autoritat qu’ havia escamnpats per lo teatre pogueren restablir ordre al moment, sino la cosa prometia acabar en punta. L’ altre actor que feya de segon ministre, no sé si degut tal volta al anar escamat á causa d’alguna xiulada que havia recullit en lo curs de !a séva carrera…. artística, també estigué quelcorn desconcertat, especialmente en lo cuadro del primer acte, en que prepara personalment la bona impresió que comvé praduheixi al senyor Rey sa visita en aquell poble.

L’ éxit de la execució, més qu’als prestigis y facultats deis actors, estava conflat á l’acció de la claque, qué escampada per tots els punts del colisseu, y ben retribuhida, nombrosa y disciplinada, estava sempre amatentapera salvar las situacions més compromesasab estruendosos picaments de mans.Lo veritable públich, es á dir, lo públich pagano: indiferent y aburrit, de bona gana hauria prés de que I’ hi haguessen retornat els cuartos. Aixó no obstant, la sarsuela se sostingué bona part de la temporada ab un éxit relatiu y una entrada que deu nidoret, degut á que l’empresari, bastant disprés y poch aprensiu,vá procurar atraurers algun periódich del poble, retribuhintlo degudament, pera que li fés bombo á discreció á favor de l’ espectacle.

Y jo, per ma part, passada la primera representació, vareig procurar rescindir lo contracte, altament convensut de que si es ridicol y vergonyós servir de comparsa en las comedias, ho es més encare lo ferne en cómichs dolents y xiulats. !Y, ara,yeu, ve per quins set sous m’ ha vingut á la memoria la vegada que’m van dar entenent de fer de comparsa!     P. B.

La petjada d’en Joan Anton Sánchez:

Les males notícies s’acumulen en el món del teatre i la música en aquests dies convulsos i ara ens arriba la notícia de la mort, tràgica i sorprenent, d’en Joan Anton Sánchez Aznar, que ens ha deixat, massa jove, a causa d’un problema de salut que no té res a veure amb el Covid19. Hauria estat un final massa previsible per a algú com ell Potser alguns no el coneixíeu o el seu nom us sonarà vagament, però per a aquells que hem viscut el paisatge operístic barceloní les darreres dècades en Joan Anton ha estat una figura important. Per les seves mans han passat diverses generacions de joves cantants que, en els seus inicis, no sabien fer un sol pas sobre l’escenari però que van tenir la sort de topar amb un director, una persona com en Joan Anton.

Perquè, si bé en Joan Anton tenia un talent especial per la direcció, crec que on més destacava i del que més fruïa era d’ensenyar. Era un pedagog teatral magistral i vocacional. Posseïa un talent innat per la comèdia, un instint infal·lible del ritme teatral, la capacitat, ben poc habitual, de construir un gag perfecte del no-res. Durant els assajos s’ho mirava tot plegat apoltronat a la cadira, sovint amb una actitud indolent però, de sobte, sorgia una espurna que connectava el seu sistema nerviós/teatral, els seus ulls de nen petit s’il·luminaven i començava a jugar amb l’actor, amb la situació teatral que s’havia creat espontàniament. I aleshores l’assaig esdevenia una festa en la qual tots, actors, tècnics, pianistes, músics, productors amb prou feines podien contenir les llàgrimes de riure mentre ell mateix s’entusiasmava amb l’escena que anava creant i modelant pas a pas, gest a gest. En aquells moments d’inspiració entusiasta, tot i el seu cos voluminós, mentre mostrava a l’actor la gestualitat justa i precisa, es movia en escena com un ballarí.

Vaig tenir la sort, com molts cantants que durant les darreres dècades han estudiat i començat les seves carreres a Barcelona, de fer el meu debut operístic amb ell com a director. No oblidaré mai aquell Il giovedí grasso, de Donizetti a la Universitat de Barcelona. Com tampoc la producció d’El gato con botas, de Montsalvatge – compositor amb el qual va tenir un especial vincle – que va girar per tota Espanya. O aquell inoblidable Il barbiere di Siviglia, de Paisiello, al desaparegut Teatre Malic en el marc del Festival d’òpera de butxaca. Crec, i he pogut confirmar amb el pas dels anys, que tot aquell que va assistir a aquelles representacions en té un record imborrable. Més tard, i ja com a productor, vaig reprendre amb ell aquest títol i el va dirigir a L’Auditori de Barcelona amb resultats igualment brillants. Com també va ser esplèndida la seva producció d’El petit escura-xemeneies, de Britten.

Sempre es va queixar que se l’havia encasellat en la comèdia, en l’Opera buffa dels Pergolesi, Rossini o Donizetti. Ell hauria desitjat tenir més oportunitats en altres contextos, com la que se li va presentar amb l’estrena de Babel 46 a Cadaqués i Peralada. I potser tenia raó. Però són tan pocs els escollits que tenen la capacitat de crear, amb elements tan bàsics com un petit espai il·luminat, una cadira i dos actors, veritable màgia teatral! I no hi ha dubte que ell era un d’aquests.

El teatre és efímer en la seva essència però no ho és l’herència que deixen determinades personalitats. Crec poder afirmar que, per a molts dels que vam tenir l’oportunitat de treballar i riure amb ell, la petjada d’en Joan Anton Sánchez Aznar és imborrable.   Antoni Colomer.

Article publicat a Núvol (16-04-2020)

Badalona,  4 d’abril de 2020

FA 151 ANYS

Això és el que es publicava a “El Eco de Badalona”, l’any 1869

 4 d’abril de 1869

 COROS.–  El Badalonés. y el del Alba, unidos :fueron el lunes dë Pascua al ex convento de San Gerónimo, en donde tuvo lugar la acostumbrada comida que todos los años en dicho dia celebran. A su regreso, de noche ya, cantaron algunas canciones de su escogido repertorio en el café Nuevo. En la noche de las camarellas fueron los consabidos coros unidos, junto con la orquesta que dirige el inteligente profesor nuestro amigo D Gerónimo Burrull, á obsequiar con serenatas á varios individuos de este Ayuntamiento popular.

ES MUY SENSIBLE.-. Lo es por cierto el que la Empresa del teatro Badalonés, despúes de anunciado e! programa de las funciones que en dicho teatro deben tener lugar, á última hora las suspenda, como sucedió (por 2 ® vez, en menos de un mes) el pasado domingo, lo que siempre es perjudicial á,sus intereses y al buen nombre de que la misma, hasta el presente, ha-gozado

BENEFICIO.– Hoy tiene lugar en el teatro Zorrilla el de su inteligente primer actor y  director el Sr. D. Antonio Mallí de Brignole, con el escogido drama La Carcajada. No haremos, faltà.

DIVERSIONES PÚBLICAS.

TEATRO BADALONÉS.— Gran función para el Domingo 4 de Abril de I869. Segunda de abono, en la que toma parte el primer actor y director D. Ricardo Figuerola. Orden de la función.—1.* Sinfonía.—2. El gran drama catalan en 4 actos y en verso, original del Sr. D. José Picó, titulado: Cor de Roure. Dirigido por el primer actor y director D.Ricardo Figuerola y secundándole las demás partes de la compañía.  Dará fin la comedia catalana en 2 actos: Al altre Mont. Entrada 14 cuartos, Luneta de patio con entrada 17. A las 3.

TEATRO ZORRILLA.— Gran función para hoy 4.— A beneficio del primer actor y director de escena don Antonio Mallí de Brignole. —5ª abono (4.ª série,) Orden de la función.—1.’ Sinfonía.— 2.* El gran drama en 3 actos: La Carcajada. y 3.* La linda comedia en 3 actos: Las riendas del Gobierno. Precios los de costumbre. No habrá bandeja. A las 3.

 Recopilat per Jaume Arqué i Ferrer