Article interessant d’Oriol Puig Taulé
Estimats Reis d’Orient, Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent: Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé. Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell? Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions. I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi? Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos. Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem. Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors. Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies. Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa? I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible. Postdata: Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin. ORIOL PUIG I TAULÉ |
|||||||||||||
| Si sou aficionats al Teatre, llegiu: |
Estimats Reis d’Orient,
Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent:
Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé.
Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell?
Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions. I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi?
Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos.
Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem.
Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors.
Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies.
Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa?
I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible.
Postdata:
Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin.
ORIOL PUIG I TAULÉ
Crítica d’ EL LLARG DINAR DEL DIA DE NADAL
“El llarg dinar de Nadal” és una obra tan bella i delicada con les peces de la vaixella de porcellana que usa la família Bayard per Nadal. Els moviments pausats i harmònics, les paraules i els gestos subtils es confabulen per evitar que s’esquerdin; com si es caminés de puntetes.
El 2015 va guanyar un merescut premi Butaca al millor espectacle en petit format. La doble nominació d’enguany per “Les dones sàvies” i “Close to Liza” demostren la qualitat de les propostes de El Maldà. Ara, hem d’agrair-li que ens torni a oferir aquesta petita joia escènica de la Companyia La Ruta 40. Del tot recomanable.
“El llarg dinar de Nadal” ens narra la història dels Bayard, una família americana de tombant de segle XIX-XX que viu en la seva plantació (de fons se senten cants esperituals) Els observem, com en un quadre costumista, durant el dinar de Nadal en què tot és a punt: taula parada amb fines estovalles, cristalleria lluent, vaixella de porcellana i l’imprescindible gall d’indi. Roba i pentinats d’època.En la posada en escena no hi falta cap detall.
És com una galeria d’imatges que uneix petits instants en un relat continu que flueix amb suavitat. Gairebé sense adonar-nos passen per davant nostre noranta anys d’història dels Bayard: casaments, naixements, absències, morts,.. com una mostra del que també passa en altres llars.
L’inexorable pas del temps és el tema central de “El llarg dinar de Nadal”. El text és farcit d’expressions com “El temps ho esmola tot al seu pas” o “Jo em quedare aquí, amb vostè, com si la vida no fos més que un llarg dinar de Nadal”. Podem aturar el temps? Com afrontem les alegries i penes que ens prepara la vida? Com sobreviure a aquells que se’n van? Com superar el dolor que causen les absències?
Els membres de la família Bayard repeteixen any rere any les mateixes accions i algunes frases que, a mode de falca, donen continuïtat al relat i uneixen les diferents escenes. Subtils canvis ens avisen que som en un altre any perquè no perdem el fil argumental.
Destaca l’intel•ligent ús de recursos escènics i interpretatius (com les entrades i sortides per les portes de la sala o l’assignació de cadires a taula). És d’agrair veure una obra de factura minimalista en una època en què es tendeix a la grandiloqüència i als grans muntatges.
“El llarg dinar de Nadal” és una obra coral en què tots els personatges ocupen el seu espai i resulten del tot convincents. L’àvia Ballart que és substuïda per la seva filla com a cap de familia, el tiet, els dos fills, els bessons, la cosina, els sol•lícits criats que els atenen.
Poc a poc veiem com els personatges creixen, envelleixen i com canvien la tessitura de la veu i els gestos. Ens arriba al moll del cor la forma continguda amb què expressen el dolor. Resulta difícil destacar-ne només un perquè el resultat final de l’obra respon a l’excel•lent treball de conjunt.
Els personatges que amb el pas del temps moren, passen a interpretar un altre paper. Això, d’entrada, pot desorientar-nos però el continu intercanvi de rols en una obra que dura poc més d’una hora, demostra la gran versatilitat dels membres de la companyia La Ruta 40. Si no fos així, no aconsegurien donar-li credibilitat.
“El llarg dinar de Nadal” té la virtut de fer semblar fàcil allò que no ho és: aconseguir que el nombrós grup d’actors i actrius de La Ruta 40 actuïn i interactuïn amb una sincronia perfecta, que ens recorda molt l’engranatge d’un rellotge suís. Gràcies a tots per aquest preciós regal.
LLUISSA¨ GUÀRDIA
El Principal badaloní
EL PRINCIPAL
Des del dia que ens van ensenyar la rehabilitació del Principal, que hi vam trobar pegues, no només jo, érem molts els que vam mostrar el nostre desencis a l’arquitecte municipal. És realment increïble que davant d’un espectacle, s’hagin de retirar gairebé 100 localitats, perquè no tenen bona visibilitat o no es veu res.
Ahir vaig assistir a la festa de Nadal del col·legi del meu nét, celebrada en aquest teatre públic i com que es permetia l’accés a la part alta de la grada o sigui a les butaques que normalment s’anul·len, vaig anar provant diferents localitats, però com era lògic no hi havia manera i vaig decidir seure a l’última fila, que no hi havia estat mai …i tampoc, sempre trobes la barrera de metacrilat.
Davant d’aquesta lamentable situació d’un espai escènic públic, com és que cap equip de govern que hagi passat per l’Ajuntament des del 2010, no ha procurat una modificació? Oi que també podriem enterrar aquell projecte de sala, Pepe Rubianes?
Jaume Arqué i Ferrer
Que torni Canprosa!
La nostàlgia és un sentiment que no està taxat, així que no està escrit enlloc quan es pot inaugurar l’enyor. Aquí l’objecte de nostàlgia és Els jocs florals de Canprosa, l’obra teatral de Santiago Rusiñol dirigida per Jordi Prat i Coll que es va representar al TNC fins a l’11 de novembre. Sí, és cert, han passat només dotze dies des que va abaixar el teló i des que els últims espectadors de la funció van abandonar el TNC amb l’ànima neta i les galtes engarrotades de riure sense fi, però, com que no té normes, la nostàlgia permet començar a cridar des d’ara: que torni Canprosa!
Si el West End londinenc i Broadway poden aspirar a perpetuar La ratonera als seus teatres anys i anys, no es pot permetre Catalunya consagrar Els jocs florals de Canprosa a l’escena? És que estalviaria tantes respostes aquí i allà… Com són els catalans? Aneu a veure l’obra. Com riuen els catalans? Aneu a veure l’obra. “Per estimar Catalunya, cal riure.” La frase de Rusiñol del 1902 continua sent el seu millor eslògan. Que els actors del repartiment perdonin la gosadia de voler-los encasellar en els seus papers anys i anys, però és que és culpa seva! Qui pot oblidar Rosa Boladeras ferida d’intensitat fent de poetessa Floresta amb versos cursis sorgits del pretès diàleg amb la lluna? Qui pot oblidar l’Albert Pérez fent del poeta decadent August Coca i Poncem que recull premis arranjats amb una dignitat sobreactuada? Qui pot oblidar Àngels Gonyalons fent de la senyora Ramona que lluita per entronitzar les bessones a qualsevol preu? Qui pot oblidar Kathy i Yolanda Sey entonant La Moreneta amb moviments de cul de reggaeton? Qui pot oblidar Jordi Llordella fent de mossèn Pere Catarineu i disposat a castigar els feligresos llegint les seves rimes nefastes a missa? Qui pot oblidar Jordi Coll com el periodista Ramon que denuncia la poesia buida? I sobretot: qui pot oblidar la gran Anna Moliner i la seva brutal actuació fent de Maria i omplint de picardia el cançoner català amb la seva expressivitat sense fi? “Ja és prou gran Catalunya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les petiteses que tenen les causes nobles”, va deixar escrit Rusiñol el 1902. Per això, a punt de dir adeu al 2018, potser no hi ha res més modern que recuperar Rusiñol i, pensant en els espectadors i en els que no han pogut veure l’espectacle, elevar un crit: que torni Canprosa!
Crítica de KASSANDRA, per Elvira Franch.
«Kassandra» de Sergio Blanco, a la Sala Tallers del TNC. Enguany s’han representat diverses obres d’aquest autor. En el teatre Badabadoc recentment «La ira de narciso» i el TNC Tebas lang, que vam poder veure l’octubre passat i «cartografia de una desaparición» que es podrà veure un sol dia el mes de maig i que interpretarà el mateix autor. I és que aquest dramaturg uruguaià ès considerat un dels millors autors contemporanis de l’Amèrica llatina i reconegut mundialment.
Kassandra és una troiana posada als nostres temps. Una refugiada de la guerra que tant en la mitologia grega com actualment han de marxar del seu país i sobreviure allà on sigui. Ella ens explica la seva tragèdia, tal com viu ara fent de prostituta, i els records de tot el que ha viscut, perdent a tota la seva família; recorda també que no va ser gaire estimada per la seva condició de transsexual; algunes vegades s’ha de posar una mascara per narrar episodis que a cara descoberta potser no podria fer, i també sap pronosticar el seu futur que no serà de cap manera menys dolorós que el que ha passat fins ara. Així i tot, l’obra està marcada d’optimisme i esperança. Una Kassandra que vol viure la vida i que encara les penes amb humor, buscant amics entre qui se la vulgui escoltar.
«Kassandra» és una atrevida proposta dirigida per Sergi Belbel i interpretada magníficament per la jove, de només 24 anys, Elisabet Casanovas. Una grandíssima actuació parlada sempre amb anglès (bastant entenedor) plena de matisos i canvis. Amb grans recursos de resposta en interactuar amb el públic. Un personatge que no té res a veure del que fins ara havia interpretat aquesta actriu. La recordo fent de minyona a la «La senyora Florentina i el seu amor Homer» que li va valdre el premi butaca a la millor actriu de repartiment i també amb el seu paper de Tània a Merlí a TV3.
Una bona proposta per veure una interpretació prodigiosa.
Crítica de LOS BANCOS REGALAN SANDWICHERAS Y CHORIZOS, per Jordi Bordes
Una torrentera de contingut i formes amb una tesi reveladora
|
VALORACIÓ
CATEGORIES
VALORACIÓ PER EDATS
| + 66 |  8 |
| 51 – 66 | 9 |
| 36 – 50 | 9 |
| 26 – 35 | 9 |
| 16 – 25 | 8 |
| 12 – 15 | |
| 7 – 11 | |
| 4 – 6 | |
| 0 – 3 | |
Comparteix:
Interessant crítica de Jordi Bordes
|
ELS JOCS FLORALS DE CAN PROSA
Riu-te’n de la Moreneta de’n Boadella!
L’arrencada del muntatge a la Sala Gran ja deixa clar quines són les intencions de Jordi Prat i Coll: Construir un nou artefacte a partir de les paraules de Santiago Rusiñol, i deixant ben clar que l’obra tindrà el to gruixut de sainet i alhora una inqüestionable estima per a la literatura i la llengua. I pel país. Prat i Coll, com Rusiñol, s’abracen a les veus del poble per poder blasmar contra els que ataquen la cultura i, sobretot, contra els qui la volen fer bandera pel seu orgull interessos (més o menys ocults). De fet, el tall de Canprosa té molts paral·lelismes amb Liceistes i Cruzadosde’n Pitarra, que Albertí ja li va encarregar el 2014: construir un artefacte sarcàstic d’un fet de revolada social. Ara, Rusiñol (ell assegura que inconscientment) va furgar més profund el dit a la llaga. I va sagnar força per allà el 1902. Veurem com cau aquesta broma, divertida i intel·ligent. Si Boadella va rebre un dels primers correctius públics, quan va atrevir-se a fer broma de la Moreneta per televisió, Prat i Coll decideix incorporar-la a la Sala Gran del teatre tingut històricament com la feu artística dels convergents. Què sana que és, aquesta revolada d’aire fresc.
La proposta no estalvia en estirabots. Perquè arrencar amb unes màximes amb to d’Oscar Wilde (però de puny de’n Ruiñol) mentre es ballen els temes casposos d’envelat dels anys 80 (cançons en castellà) adverteix molt de la por de perdre les cançons pròpies, encara que algunes puguin ser ridícules. De fet, el principi de la segona part, en ple escalfament per a la quina se’n fan ressó de les cançons d’agrupament escolta. I sí, altra vegada, amb el tall ben afilat. Si una cosa s’estima (com Catalunya, diu Rusiñol), cal riure-la. És la manera més intel·ligent de desactivar la petulància, certament. El joc, implica la participació activa del públic que, s’endurà un pernil i una botella de cava si fa bona la travessa. Així de directe. La mirada que s’ha posat en aquesta peça (tant maleïda) és un bon reclam per al públic de la Sala Gran. Però també per veure quins nous treballs es desenvoluparan a partir de joves emergents (tots homes, si) com són Jordi Oriol i Albert Arribas amb el material de Rusiñol e aquest Epicentre que prepara aquesta temporada el TNC. Els Jocs Florals de Canprosa ha generat molta més empatia que aquell carregat Llibertat! (TNC. 2013), que suposava el primer pas del dramaturg cap a una teatralitat menys simbòlica i unes històries més d’arrel (amb una contradicció que es va tensant). Que Rusiñol té una segona menja ho va demostrar aquella divertida adaptació de La Cubana, Gente bién que feia caricatura dels catalans que volien prosperar parlant el castellà i guanyant títols nobiliaris. Per una altra banda, la posada en escena de Canprosa també ha fugit d’allò tant gastat d’una companyia representant un clàssic, per apropar-ho als dies d’avui. No ha calgut. En part gràcies a un 155, que recorda prou a les prohibicions del govern espanyol del 1902, detencions de polítics incloses. Fa de mal comparar, però hi ha algunes cites que avui molts retuitarien a les xarxes socials: “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns anirien a la presó.!” La dinàmica de l’espectacle és la d’un coet. Que fa un bot d’arrencada i només afluixa per fer precisions en el seu rumb, amb petits cops de gas. Però el somriure i la sorpresa no deixen de ser-hi en cap moment. En aquest sentit, el treball dels actors, en bloc, és notable. Hi ha una perfecta sintonia global en entendre de fer uns personatges de traç gros, taujans, la majoria, que actuen de bona fé. De fet, personatges com en Quimet (que vol adherir-se a totes les causes, sense que hagi tingut temps d’aprendre Els Segadors). I, és clar, entrar cançons de cuplets de lèpoca ben carregats de vici. Pere Riera sempre diu que es va sorpendre quan va veure, a l’estrena de Barcelona (TNC, 2013), que molts van entendre el seu drama sobre dues dones enmig d’un bombardeig va comportar banderes a platea i crits en favor de Catalunya. Aquesta peça també té un punt de protesta. Però des d’un traç gros.Al final de l’assaig general (amb públic ben enriollat) el 3 d’octubre que s’havia convocat una cassolada als carrers, ningú va pensar en reclamar la llibertat dels presos polítics. I això que acabaven de retronar uns petards com si l’exèrcit anés a detenir tota la colla dels Jocs Florals de Canprosa! És el poble el que interpreta i assimila el que sent. Les tres hores d’espectacle passen volant. I les provocacions, (la Moreneta no tocar-la però sí que es pot ballar d’una altra manera i posar-li ulls marcians, davant l’astorament incrèdul i divertit de la concurrència) estan al límit de provocar un trasbals. Si es produeix, seran sobre les concepcions inconfessables del Poder. El de totes les cordes. Evidentment, Rusiñol, llibertari i despreocupat de tot (amb un ús d’opiacis que es trasllada un personatge de l’escena) deuria imaginar que estirant totes les puntes, faria un bon farcell al Romea. Llamp de Deú! (algú ho havia de dir!)
|
Comparteix:
plaça de les Arts
24/10/2018 19:00 h
Pròximes representacions
Teatre Nacional de Catalunya- Sala Gran
plaça de les Arts (Barcelona)
Del 25/10/2018 al 11/11/2018
Històric de representacions
Crítica de FALSESTUFF
Morir per excés
El més interessant de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que tenen per crear i l’imaginari -a vegades més cinematogràfic que teatral- que desenvolupen en els seus espectacles. Mai saps per on et sortiran ni com acabaran una escena determinada. Acostumen a provar nous mecanismes teatrals, fan autocrítica -magnífica l’escena del col·loqui postfunció- i fins i tot juguen amb el text del programa de mà. De fet, el joc és el més important, i això es nota, es percep… Ara bé, tant de risc i tanta creativitat desfermada comporta en ocasions els seus problemes. El més destacable de Falsestuff és l’excés, tant de durada com d’allargament d’una idea a priori molt original. Però n’hi hauria un altre, relacionat amb una dramatúrgia desendreçada que no ajuda a la peça i que es perd en divagacions innecessàries. El dia en que aquests dos joves actors, directors i autors trobin l’encaix just entre dramatúrgia i proposta escènica no hi haurà qui els pari. De moment, només ens queda aplaudir una obra imperfecta però arriscada, una obra que repel i atrau a parts iguals, que entusiasma però que també esgota… Això sí, pocs creadors d’aquí s’atreveixen a tant… i això sempre és d’agrair.
Carles Armengol
Crítica de HUMANS
HUMANS
I amb aquest, el nostre tercer Grec d’enguany, al Teatre Romea, HUMANS, la versió en llengua catalana, signada per Ernest Riera, de “The Humans” del dramaturg nord-americà Stephen Karam.
Es tracta d’una comèdia dramàtica escrita l’any 2015, el tercer muntatge de l’autor, que va ser estrenada al Off Broadway el mateix any, fent el salt a Broadway l’any següent. Va ser guardonada amb quatre premis Tony 2016, incloent-hi el de millor obra.
Segons va comentar el seu director, Mario Gas, a la roda de premsa, Humans es pot relacionar amb els conflictes familiars que van protagonitzar bona part del teatre europeu de finals del segle XIX, i amb el teatre de l’absurd de Beckett pel que fa a la configuració dels personatges.
Un text sobre les discussions i conflictes d’una família de classe mitjana-baixa. Una família imperfecta com totes, amb uns personatges fàcilment identificables i que podem reconèixer en moltes famílies. Un argument que no fa preveure grans conflictes, ja que en el plantejament d’entrada sembla que tot sigui cordial i no hi hagi de passar res en el transcurs de la vetllada. Però de mica en mica surten a la llum petits problemes i rancúnies amagades.
Els sis actors protagonistes són: Jordi Bosch (Erik Blake, el patriarca de la família), Lluïsa Castell (Deirdre, la dona de l’Erik), Maife Gil (Fiona, l’àvia), Miranda Gas(Brigid, la filla), Candela Serrat (Aimée, l’altra filla) i Jordi Andújar (el xicot de la Brigid). Totes les interpretacions han estat molt acurades, destacant el perfecte tàndem del “matrimoni” Blake i els silencis, més que significatius, de l’àvia.
Una exploració sobre la complexitat de les relacions familiars i de parella, així com els desequilibris entre les aspiracions personals i la realitat laboral que generen frustracions. A poc a poc veiem que els personatges no han aconseguit arribar a les metes que s’havien marcat, però mantenen amagades als altres membres de la família les seves realitats.
Un text que parla de les pors personals, de com enfrontar-les i de com conviure amb elles.
Una magnífica escenografia de Jon Berrondo que situa perfectament l’acció en un dúplex soterrani “atrotinat” del barri de Chinatown a Nova York. Una posada en escena molt naturalista on ens sentim partícips d’aquest sopar familiar i contemplem una seqüència de fets que bé podrien passar a casa nostra.
Una proposta que ens ha agradat força i que recomanem. .
Imma Barba & Miquel Gascón –
I
