Els teatres estan tancats fins a pròxim avís, ja ho sabem. Però això no significa que l’activitat s’hagi aturat. El TNC continua, amb l’ajuda inestimable d’Arola Editors, publicant textos teatrals sense parar. Ara mateix acaba de sortir del forn Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Es tracta d’un llibre important, tant per la seva mida (és un d’aquells totxos que fan patxoca de la col·lecció “Teatre reunit”) com per la reivindicació (i/o descobriment) d’una sèrie de dramaturgues, oblidades o poc conegudes. El moment històric és clau, ja que abraça l’últim terç del segle XIX i les quatre primeres dècades del XX, abans de la destrossa de la guerra. L’antologia i el pròleg són obra de Mercè Ibarz, que reivindica les nostres autores pioneres però no des de l’arqueologia o la museïtzació, sinó des de la vivesa de les seves paraules.

Algunes de les ‘Pioneres modernes’ del llibre publicat per Arola i el TNC.

“Els teatres són tancats, i les llibreries també”, ja m’imagino que em direu. No patiu: el Teatre Nacional de Catalunya ha engegat la campanya El TNC a casa, que entre les seves accions inclou l’obertura en línia més de 60 títols, que es poden llegir de manera gratuïta en format digital. Des de la lletra “A” d’Aguilar fins a la “Z” de Zarzoso, passant per noms com Cunillé, Dimitriadis, Kane, Norén o Pitarra. Pel que fa als “Teatres Reunits”, alguns d’ells encara inèdits a les llibreries, com el dedicat a Antonio Tarantino o el que ara ens ocupa, aquests estan a la venda. El TNC i Arola enviaran el text en format digital al comprador, que el podrà passar a buscar en format paper un cop s’acabi el confinament. Servidor de vostès ja té el volum de les Pioneres modernes en format digital i, tot i la incomoditat de llegir en PDF, puc afirmar que és una meravella.

“Dur desig de durar” és el títol del pròleg escrit per Mercè Ibarz, una cita de Paul Éluard que li serveix per explicar que això no va de recuperar o redimir les autores oblidades: són les mateixes obres que ho reclamen. “Les obres són vives, és la seva gràcia i la seva potestat”. No ens trobem davant de la nova missió de l’equip d’Indiana Jones teatrals (Albertí, Arribas i companyia) del TNC, al contrari. Les autores ens diuen “Ei, hola! Som aquí”. Aquest volum s’entén, és clar, en relació amb l’Epicentre Pioneres que s’ha vist, com tot, sobtadament truncat per la crisi sanitària del covid-19. Solitud va ser l’únic muntatge que va poder ser estrenat, del qual se’n van poder fer poquíssimes funcions. No van poder confrontar-se amb el públic, però, ni la posada en escena de L’huracà de Carme Montoriol, ni les lectures dramatitzades d’Una venjança com n’hi ha poques de Lluïsa Denís, Les cartes de Víctor Català, i Es rifa un home! de Rosa M. Arquimbau. Tampoc es van poder estrenar la lectura de Solitud a Stromboli. Somnis, Signes i Símbols –monòleg de Núria Casado Gual inspirat en un estudi de Rosa Delor– ni el concert dedicat a les compositores del Modernisme, que s’havia de celebrar aquest dijous 2 d’abril. Quin desastre.

Mercè Ibarz ho té clar: “La literatura dramàtica no és el teatre, igual que la partitura no és la música ni el guió el cine”. El teatre com a text o com a espectacle, que deia aquell. Les obres presentades (un total de dotze, més quatre de breus, a l’apèndix) estan ordenades de manera inversa: de les més modernes a les més antigues. El volum comença als anys trenta del segle XX, amb una llengua moderna, radiofònica i periodística, i finalitza als anys setanta del XIX, amb un català més arcaic, en molts aspectes, però infinitament ric i acolorit. Anem a la teca. Els textos publicats són: Marie la Roja…, de Rosa Maria Arquimbau (1938);  Florentina, de Maria Carratalà (1938); Judith, de Maria Lluïsa Algarra (1936); L’estudiant de Girona, de Llucieta Canyà (1936); Ha passat una oreneta…, de Cecília A. Màntua (1936); L’huracà, de Carme Montoriol (1935); Una venjança com n’hi ha poques, de Lluïsa Denís (1931); Herències, de Maria Domènech (ca. 1925); Els ídols, de Carme Karr (1911); Isolats, de Felip Palma (Palmira Ventós, 1909); Les cartes, de Víctor Català (Caterina Albert, 1899); i Teresa, de Dolors Monserdà (1876). A l’apèndix, podem trobar els textos L’enrenou del poble, de Felip Palma (1909); El sant de la senyora Mercè, de Maria Domènech (1918);  Amor mana, de Dolors Monserdà (1919); i Els caçadors furtius, de Lluïsa Denís (1931). El volum té 452 pàgines. Estareu distrets una bona estona.

La prologuista és escriptora, periodista cultural i Doctora en Comunicació Audiovisual, i això es nota. Si estem parlant del teatre fet a cavall del segle XIX i el XX, és inevitable parlar de la fotografia, el cinema, la ràdio o la premsa, tot allò que defineix l’esperit d’un temps (allò que els germànics anomenen el Zeitgeist). Ibarz detecta dos eixos, en aquestes autores: el primer, relacionat amb el feminisme i el moviment sufragista europeu; el segon, protagonitzat per la incipient classe mitjana i la cultura urbana, amb el periodisme com a mitjà d’expressió preponderant, sigui des de la reivindicació o la ironia. Monserdà, Català, Palma, Karr, Domènech i Denís (sembla un vers d’en Serrat) són l’alineació d’autores modernistes, sempre amb un peu (o dos) al Noucentisme. Els corrents artístics, com tot en aquesta vida, no són lògics, cronològics i successius. Montoriol, Màntua, Canyà, Algarra, Carratalà i Arquimbau estan inscrites en els canvis de tot ordre de la revolta republicana. Amb matisos, naturalment: mentre l’Algarra era coneguda com “la geganta revolucionària” i l’Arquimbau era una corrosiva, la Canyà (sobretot) i la Montoriol (en part) eren més pròximes als valors catòlics i domèstics, fet que les unia amb les seves predecessores.

“¿Són ara representables, aquestes obres? Rotundament, sí. ¿Algunes més que unes altres? Esclar. ¿Tal com són, sense cap retoc ni d’una ratlla? Depèn, ja que estem parlant de teatre”. És una llàstima que hàgim perdut l’oportunitat de veure les peces curtes que s’havien de presentar al MNAC, i esprem que el TNC trobi un forat, aquesta temporada o la pròxima, per reprogramar-les. “La pregunta pertinent: ¿Són modernes de debò, les obres, les autores? I tant que ho són”. Víctor Català s’avança al teatre documental (tan de moda, actualment) amb Les cartes, un monòleg en prosa que comença amb aquesta acotació: «Un actor ben conegut del públic entra, portant una cadira; s’arrima a la bateria». Aquest actor, en el muntatge dirigit per Clara Manyós que no vam poder veure, havia de ser David Verdaguer, el bigoti més sexy de Catalunya (amb permís de Lluís Permanyer). Arquimbau escriu una “comèdia-reportatge” a Marie la Roja…, Karr (publicista cultural) especifica, a Els ídols, quins diaris tenen els protagonistes a la taula, i Canyà parla de la violació com a arma de guerra, un tema molt nou en el teatre de l’època. Dolors Monserdà va fundar (amb Karr i Francesca Bonnemaison) la revista Feminal, publicació imprescindible per entendre aquestes autores i el moment històric que van tenir la sort de viure.

Dones modernes, polifacètiques, poliglotes i estupendes. Ibarz ens demana que ens fixem en els retrats de les autores que acompanyen aquest volum. Una manera de presentar-se en societat i al món, aquestes fotografies de fa cent anys són un testimoni visual d’un valor incalculable: sessions d’estudi on la postura corporal, la roba, els complements i la mirada donen molta informació sobre cadascuna d’aquestes donasses. La fotografia autoconscient, sabedora del seu poder i perdurabilitat, a l’extrem oposat dels milions d’imatge-escombraria que creem (i destruïm i oblidem) en l’actualitat. Les seves biografies també tenen el poder de fer-nos evocar les vides d’aquestes dones, les nostres besàvies o rebesàvies, que van fer de tot i tot allò que les van deixar fer. Com les defineix Ibarz, elles són “les Bauhaus de l’escena del teatre en català entre 1876 i 1938”. Brindem per elles.

Publicat a Núvol , original de Oriol Puig Taulé.

Badalona, 1 d’abril de 2020

FA CINQUANTA ANYS!

DE L’1 al 30  d’abril de de 1970

05/04/1970 – CENTRE P. SANT JOSEP. Nova cita del públic infantil amb la gent de Fira d’Infants, el títol d’acord en l’ambient que és vivia aquells dies, UNA FIRA EN ÓRBITA, que va contar amb la participació de les Barrufetes.

12/04/1970 – CÍRCOL CATÒLIC. Un text policíac de Frederick Knott, SOLA EN LA OSCURIDAD, amb molt d’èxit al cine, va ser representat per la dramàtica amb direcció d’ Albert Trifol i interpretació d’Anna Maria Mauri, en el paper principal.

   MUSEU MUNICIPAL. A la sala auditori del Museu el grup de teatre de l’ Orfeó Badaloní va representar EL MARIT VE DE VISITA, amb direcció de Joaquim Grífol.  Al mateix temps, en un altre pis del Museu hi havia l’actuació de Fira d’Infants, que omplia el pis i feia les delícies de la canalla.

19/04/1970 – MUSEU MUNICIPAL. Una nova vetllada d’ Artistas y Futuros Artistas, amb una sèrie de cantants on destacava Mary Chuan, una soprano d’origen xinés, amb presentació a càrrec de Pedro Soriano.

    CÍRCOL CATÒLIC. Festival folkloric organitzat per l’Esbart Albada de l’entitat, amb la participació de l’Esbart Infantil de la Joventut Carmelitana, Veus Alegres de la Joventut Carmelitana. Les pianistes Maria Mercè i Maria Teresa Compte, Esbart Jovenil Sant Jordi i el  Grup Coral Vora Mar, de l’Orfeó Badaloní. L’acte el va presentar Maria Teresa Culebras i el va dirigir Gaspar Codina.

25/04/1970 – MUSEU MUNICIPAL. Acte a benefici d’ ASPANIN amb una primera part a càrrec de l’Esbart Badalona del Museu i la Rondalla de Badalona, dirigida per Domingo Puig. La segona part amb una conferència del Pare José Maria Segura i la tercera amb el grup coral Voramar, el violoncel·lista Francesc Solà i el pianista Joan Salsas.

Per aquells dies es va inaugurar el nou CINE VICTORIA, un dels millors local de projecció de Catalunya, en aquells moments, apte també per representacions escèniques. Avui dia, a 2020, fa anys que s’ha convertit amb un Bingo. 

26/04/1970 – MUSEU MUNICIPAL. Concert de Primavera a càrrec de l’ Orfeó Badaloní, que va ser dirigit per Josep Maria Guillen, actuant de solistes Victoria Freixa, Rosa Estanyol i Agustí Pallejà, amb acompanyament al piano de Esther Martells.

  CENTRE P. SANT JOSEP. Josep Maria Pujol al front del grup Piccolo del Centre, es van enfrontar amb un difícil text de Buero Vallejo com es EL TRAGALUZ, que va aconseguir un aprovat segons la crítica.

COR DE MARINA. El grup de teatre infantil i juvenil de l’entitat van representar el conte de Lluís Coquard  LA PRINCESA PELL D’ASE, amb direcció de Josep Maria Utrillas.

29/04/1970 – MUSEU MUNICIPAL. Extraordinari concert de piano a càrrec de la concertista JOSEFINA GÓMEZ TOLDRÀ, organitzat pel Departament de Cultura de l’Ajuntament.

Recopilat per Jaume Arqué i Ferrer

ARTICLE PUBLICAT A “EL ECO DE BADALONA”

El dia 6 de febrero de 1886:

EL TEATRO,

En general, se tiene una idea muy errónea de lo que es el teatro.

El vulgo y al decir vulgo nos referimos también a las personas que se creen ilustradas y no lo son, que por cierto abundan mucho considera el teatro como un pasatiempo y nada más.

No negaremos que lo sea, pero tiene también otros fines.

El teatro moraliza, ensena y corrige.

El teatro fué la primera base de civilización en la antigüedad, y como decía Terencio, era la fiel imagen de la sociedad, para la cual hacia lo que el lapidario con las piedras aun sin brillo ni belleza. El progreso tuvo el teatro por base en Grecia Aristóteles y Sófocles, fueron moralmente los regeneradores de su patria; la posteridad los va colocado en el puesto que les correspondía pues que ellos inspiraron al pueblo griego el amor a lo bello y a las virtudes cívicas.

El teatro llevó también a Roma su influencia bienhechora, y la populosa ciudad de los Cesares vio sus circos desiertos, aquellas arenas, en donde un numeroso público aplaudía y gozaba con las terribles luchas de los gladiadores y con los gritos de agonía de aquellos que eran presa de las fieras.

Las costumbres perdieron su salvaje crueldad cuando Plauto y Crecencio mostraron los encantos do !a vida intelectual, despertando ideas nobles y sentimientos más benévolos.

Racine, Corneille, Alfieri, Shakespeare, Sebille, Calderón y Lope de Vega, fueron los hábiles artífices que perfeccionaron la obra de los griegos y romanos.

El Teatro Español, fué en un tiempo el más fecundo, el más brillante, el modelo de las demás naciones, y aun hoy, cuenta con preciosas páginas en sus anales- Larra, Ayala, Zorrilla, Hartzembruscb, García, Gutierrez, Cano, Echegaray y tantos, otros han conquistado y conquistan para él inmarcesibles glorias.

El teatro es la fotografía social: ya para ridiculizar y corregir, ya para evocar los hechos grandiosos de la historia, despertar el entusiasmo y prestar impulso a la llama del amor patrio.

El teatro debe ser considéralo como una institución pública, como una alta escuela de moralización social.

Digan lo que quieran los escépticos –  Los desafiamos á que nieguen la influencia del teatro en el mejoramiento de las costumbres sociales – Puede el encallecimiento de las conciencias, neutralizar algunas veces sus mejores efectos.

No lo negamos, puede suceder que miles de vicios mantengan alta la frente ante su espejo, que miles de hidalgos sentimientos espiren sin eco – Pero por más que se limite la virtualidad de la escena, por más que se invalide, ¡cuan inmensa es todavía su influencia!

Si no extirpa los vicios, los da a conocer, nos familiariza con elles papa que no nos sorprendan y dominen.

El teatro nos revela el secreto para conocerlos y desarmarlos – Aquí lleva la mano al saber, más allá invoca la religión – De estos purísimos manantiales saca sus ejemplos, para mostrar a los hombres el deber austero, adornado de galanos y seductores colores.

Sensaciones halagüeñas, propósitos saludables, pasiones generosas, todo lo infunde en el espíritu del espectador con la influencia mágica del arte.

El teatro es una escuela, y como tal, no debiera ser descuidado, porque la educación es como la medicina; no debe ser administrada por manos inhábiles.

El teatro es un gran elemento de justicia, porque, forma en los hombres e) espíritu de justicia.

Ya que queremos educar al pueblo, pongamos en juego todos los elementos de la educación: la escuela, la biblioteca y el teatro.

¡Ojalá que nuestro país tuviera más afición al teatro, que así desaparecerían muchas de las diversiones perniciosas a que hoy se entrega!.     X.

—

Teatro Solís
Buenos Aires, s/n
Badalona acull aquest diumenge, 8 de març, la inauguració d’una placa dedicada a l’actriu Margarida Xirgu (1888-1969) a la façana del número 118 del carrer de Santa Madrona. És la casa on va viure del 1925 fins al 31 de gener de 1936, quan se’n va anar de ronda per Amèrica i ja no en va tornar, arran de l’esclat de la guerra i la posterior victòria feixista a casa nostra. L’acte, precedit dimecres per la conferència ‘Margarida Xirgu, l’actriu catalana més universal’ al Museu de Badalona, és l’últim abans de la clausura oficial de l’Any Xirgu, que ha commemorat durant dotze mesos el mig segle de la mort de la figura teatral catalana amb més projecció internacional.

Tot i que va néixer a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888 i va viure la infantesa i adolescència majoritàriament a Barcelona, la Xirgu va mantenir un vincle especial amb Badalona en un moment decisiu de la seva carrera teatral. Per això mateix el municipi li va concedir el títol de filla adoptiva i li té dedicats des d’un carrer fins a una escola. Ja des de l’exili a l’altra banda de l’Atlàntic, el paper de Badalona l’ocuparia en part Montevideo, una ciutat que havia visitat en les primeres actuacions a Amèrica (1913, 1923…) i on va viure la maduresa professional no sols com a actriu i empresària teatral, sinó també com a directora de fama universal.

Com a Badalona, de fet, a la capital uruguaiana també hi té dedicada una placeta i una escola superior. Però no són, ni de bon tros, les úniques traces que en podem trobar. Gràcies als seus familiars i descendents, ja sigui per mitjà d’un capítol del programa de TV3 El meu avi o bé a partir de l’extraordinària web de records compartits Margarida Xirgu, podem recórrer uns quants espais de Montevideo que van ésser importants per a la Xirgu a la segona meitat de la seva vida.

Margarida Xirgu, implicada amb el govern català i amb la causa republicana, va veure des d’Amèrica estant com el 1939 les noves autoritats franquistes li confiscaven tots els béns i li tancaven les portes del retorn. Condemnada, doncs, a l’exili, els primers anys va viure i treballar tant a Xile (on va crear la primera escola d’art dramàtic del país) com a l’Argentina i l’Uruguai. Però va ser en aquest últim país on es va acabar establint definitivament a partir del 1949, després d’un intent no reeixit de tornar a Catalunya, i hi va desenvolupar la darrera etapa de la seva intensa vida professional. Aquell mateix any, per exemple, va fundar l’Escuela Municipal de Arte Dramático de Montevideo (EMAD) i més endavant també s’encarregaria de dirigir la Comedia Nacional de l’Uruguai, amb seu al Teatro Solís, el principal del país.

Va ser en aquest cèntric teatre, precisament, on el 12 de novembre de 1949, en un acte públic amb l’assistència del president de l’Uruguai Luis Batlle Berres (d’ascendència sitgetana), s’hi va inaugurar oficialment l’EMAD, que sota la seva direcció va revitalitzar l’escena teatral uruguaiana, tal com reconeixen la mateixa Escuela Multidisciplinaria de Arte Dramático i la Comedia Nacional, a més del Solís, on el record de l’actriu és ben viu tant amb un voluminós arxiu de documents particulars seus (fotos, cartes personals, vídeos, entrevistes…) com en les visites pedagògiques adreçades als escolars, en què un dels titelles que s’hi solen fer servir és el de la Xirgu.

A banda els indrets relacionats amb la seva professió, per descobrir els racons més personals de l’actriu a Montevideo cal anar fins a Colonia, 881, entre Andes i Convención. En aquest carrer paral·lel a la important Avenida 18 de Julio (curiosament, la data del seu natalici) tenia el seu pis a la ciutat, en un edifici ja enderrocat. Al voltant seu sí que resten, amb tot, dos llocs emblemàtics d’aquells anys: la confiteria Oro del Rhin, on solia esmorzar, i la parròquia de San Miguel Garicoits (coneguda popularment com la Iglesia de los Vascos), on anava a missa el diumenge.

Però probablement l’indret de l’Uruguai que més records personals desprèn de la Xirgu és la urbanització balneària de Punta Ballena, concebuda per l’arquitecte català Antoni Bonet un centenar de quilòmetres a l’est de Montevideo. Des que va conèixer aquest racó abocat a l’Atlàntic gràcies al doctor Joan Cuatrecasas Arumí, un altre català exiliat que hi tenia una segona residència, l’actriu i el seu company Miquel Ortín se’n van enamorar i es van fer construir una moderna casa d’una sola planta que, passat mig segle, conserva encara el seu cognom a la porta i una part del mobiliari original. Punta Ballena també disposa d’un homenatge a la Xirgu des del 1984: quinze anys després de la seva mort a Montevideo i quatre abans que les seves restes es traslladessin definitivament a Molins de Rei, s’hi va inaugurar una plaça i una placa amb el seu nom.

I una mica més: Al costat de l’Uruguai, Margarida Xirgu va passar tant en els primers anys de rondes com en l’etapa posterior d’exili per Xile i l’Argentina. Així com a Santiago de Xile va ésser una de les impulsores de l’Instituto Chileno-Catalán de Cultura, a Buenos Aires el centenari Casal de Catalunya li va dedicar des del 1966 el seu imponent teatre.  Martin Crespo

Dues setmanes després de l’estrena de Justícia, de Guillem Clua, ja està pràcticament tot dit. Uns, probablement la gran majoria (almenys així es veia per l’entusiasme dels aplaudiments i la quantitat de gent aixecada) estan extasiats amb la potència del text de Clua, la proposta escènica de Josep Maria Mestres i l’escenografia de Paco Azorín. Uns altres, han arrufat el nas en veure coses més que sabudes, en copsar l’obra com un receptari de totes les maldats d’aquest país, mostrant-les, però, d’una manera molt correcta i gens sagnant. Entre la grandiloqüència d’uns i la crítica esmolada d’altres, jo decideixo quedar-me al mig. Justícia és una gran història que encaixa perfectament amb el gènere que pertany: Sala Gran del TNC (concepte robat al boss Oriol Puig Taulé, que, al mateix temps, li va manllevar al Roger Coma). Però, precisament per això, potser ja seria hora de fer coses més transformadores.

La història ja se sap, s’ha explicat molt. El repàs de vida i de la nissaga del jutge Samuel Gallart, prohom de la societat catalana. Aquest és un home que molts reconeixem com a un burgès de la societat benestant catalana, ben posicionat i rodejat d’aquells que han fet i desfet a la seva conveniència (i a la seva Convergència). Ara, aquest element és senyalat per la societat catalana en general. La foto amb Jordi Pujol s’ha guardat a les golfes. Ja és hora de passar comptes amb aquests personatges. Però això ja ho hem vist en molts altres muntatges teatrals  a Barcelona, i fins i tot en el mateix TNC. Marc Rosich va ser més càustic i feridor amb l’obra A tots els que heu vingut amb una majestuosa Mercè Aránega. I també Una història catalana de Jordi Casanovas ja apuntava la crítica a certa burgesia catalana.

De fet, hi ha una certa semblança conceptual de Justícia amb el text de Casanovas, dues obres que ressegueixen fets i personatges al llarg de gairebé un segle amb la idea de retratar l’evolució de la nostra societat. I val a dir que no hi ha massa esperança de redempció en ambdues obres. Però hom recorda amb especial estima la Història del dramaturg de Vilafranca pel seu atreviment formal de fer seure el públic a l’escenari durant la segona part, perquè ens integréssim a la gran “festa final”. Hom no demana això a Justícia, però sí que hagués estat millor poder implicar al públic. Implicar per impactar. La idea és que la platea tan plena de venerables, de iaiones i de gent benestant i ben pensada pugui sentir que aquella història també els implica a ells. La incomoditat transformadora al teatre és un valor en alça. Però això, ara per ara, no escau a la Sala Gran al TNC (a la Tallers i a la Petita sí). Però en el cas que pertoca la responsabilitat final és del dramaturg i del director.

Val a dir, però, que l’obra se segueix molt bé, que té ritme, que l’equip d’actors és de nivell i que l’escenografia i l’ús que se’n fa és fantàstica (en procés de deconstrucció a mesura que avança l’obra i la ment de Gallart es va  esmicolant). Com ha de ser si la Sala Gran té les instal·lacions tècniques que permeten totes aquestes filigranes. A més a més, la història bascula en diversos tons. Una mica de drama històric, moltes misèries matrimonials, un punt de screwball comedy (personalment crec que Clua excel·leix en aquest registre) i una defensa dels drets dels gais i la reivindicació de la llibertat. Però tot fet d’una manera molt correcta.

Hi ha un aspecte tècnic de la dramatúrgia que sí que té un cert risc i que pel mateix Clua (i en Mestres a l’hora de dirigir) ha d’haver estat una feina d’encaix de peces. L’obra està estructurada en flashbacks que van i venen, ei que il·lustren la demència d’en Samuel Gallart. Cada actor (excepte Josep Maria Pou) es desdobla en diversos personatges i cada personatge es relaciona amb l’altre, en un joc de miralls de reflexos cada vegada més perversos. La història es repeteix, però les conseqüències cada cop són més devastadores. Així mateix, l’estructura narrativa també es recolza en un recurs cinematogràfic: el muntatge en paral·lel. És a dir, Clua recrea dues o tres converses simultànies, que passen en diferents espais i fins i tot en diverses línies temporals, però on els diàlegs entrellaçats es relacionen com si fos una mateixa conversa. Un exercici d’escriptura dramàtica molt vistós i efectiu, però sobre el qual es recrea un xic massa. Clua vol fer-ho tot molt gran perquè té l’oportunitat i l’espai per fer-ho, però potser es recrea massa amb la grandiositat de tot plegat, quant a història i tècnica d’escriptura.

A més a més, després hi ha detalls en la història que un servidor troba una mica accelerats. Un bon exemple és la conversió de l’àvia de Samuel Gallart, que reivindica amb vehemència el seu dret a quedar-se a casa seva per poder combatre al feixisme i que en la mateixa conversa amb el seu fill acaba recomanant-li que es casi amb la filla d’un militar falangista per poder estar millor i tenir possibilitats de créixer socialment. Una conversió que demanava algun altre punt de gir, algun input que la fes veure que havia d’abandonar els seus ideals republicans per sobreviure i fer diners. Per passar a ser del bàndol dels vencedors. Perquè com sentencien en més d’un cop els personatges, “la justícia és un luxe que els perdedors no es poden permetre”.

Les interpretacions estan molt afinades als personatges, però la feina bona és la de Josep Maria Pou i Vicky Peña. La matriarca no és una altra Marta Ferrusola, té un recorregut molt més ric i divertit (les seves desconcertants reflexions sobre els ovnis tenen molt més sentit que el que un es pensava en un principi). I la Peña ho clava. Igual que Anna Sahun, cada cop més ferma en un escenari i un Pere Ponce amb molta història també. Els més joves també ho fan força bé, sobretot el debutant Marc Bosch.

La història de Samuel Gallart se suma a moltes més que han passat per la Sala Gran, tragèdies nostrades que  ens descobreixen la cara més lletja d’un catalanisme que tenim superat (o no) i sobre el qual ara la Gran Platea Benestant del TNC pot criticar, sense sentiment de culpa. No hi ha redempció a Justícia. Tampoc transformació. N’hi haurà al TNC del futur?

Marti Figueras.-  Comunicador cultural

Setmana d’estrenes als teatres públics catalans. Si aquest dijous (5/3/2020) el TNC estrena Solitud, adaptació escènica de la novel·la de Caterina Albert amb direcció d’Alícia Gorina, aquest mateix dijous el Teatre Lliure estrena El quadern daurat, adaptació escènica de la monumental novel·la de Doris Lessing amb direcció de Carlota Subirós. Coincidències? Setmana del 8 de març? Qui ho sap?

“En llegir El quadern daurat, em va semblar que per primera vegada llegia una dona. No sabia ben bé en què consistia aquesta sensació, ni tan sols si m’agradava la idea”. Això escrivia la mateixa Carlota Subirós, en aquest article del 2013 al diari Ara, amb motiu de la mort de Doris Lessing. La setmana passada, a la presentació de l’espectacle als mitjans, la directora va pronunciar gairebé aquestes mateixes paraules. El quadern daurat és considerat “la Bíblia del feminisme”, i l’autora, guanyadora del Premi Nobel el 2007, una de les firmes cabdals d’aquest moviment que ara està vivint una segona joventut. Subirós i Lessing són velles conegudes: ja van coincidir, a l’Espai Lliure, el 2008, quan la directora va portar a escena Jugar amb un tigre, un dels textos teatrals de Lessing. Ara, però, la cosa canvia: segons Juan Carlos Martel i Carlota Subirós, aquesta és la primera adaptació teatral que es fa de la novel·la més coneguda de Lessing a tot el món. Poca broma.

Aquesta “catedral de paraules”, com la defineix la seva directora, és la primera producció pròpia de l’era Martel, que es mostra molt il·lusionat amb aquest fet. Un repartiment de nou actors i un gran muntatge ompliran la Sala Fabià Puigserver amb les paraules de Lessing i les seves reflexions sobre la política, l’amor o la maternitat. La decadència del comunisme, la Guerra Freda o el passat colonial de la Gran Bretanya (Lessing va néixer a la colònia britànica de Rhodèsia, actual Zimbàbue) farceixen El quadern daurat com el que és: un llibre de llibres. O de quaderns, més ben dit. I és que la novel·la s’estructura en diferents quaderns: el de color negre, dedicat a la memòria i l’escriptura; el vermell, per a les reflexions polítiques; el groc, esborrany d’una futura novel·la d’amor; i el blau on, a manera de dietari, la protagonista documenta les seves sessions de psicoanàlisi. L’important, és clar, és el daurat, que dona títol al llibre i a l’espectacle: aquell dedicat a l’infern, “a les crisis de la protagonista i l’escriptura del qual li permetrà renéixer”, segons la directora.

El gran muntatge compta amb alguns dels “sospitosos habituals” que fa anys que treballen amb Subirós: espai escènic de Max Glaenzel, il·luminació de Carlos Marquerie, so de Damien Bazin, vestuari de Marta Rafa i vídeo de Daniel Lacasa. La mateixa Subirós signa l’adaptació del muntatge, que compta amb la presència de Ferran Dordal com a dramaturgista (o “dramaturg en el sentit alemany del terme”, com deia Ricard Salvat). En escena, veurem un repartiment de nou actors: Nora Navas com a Anna Wulf, la protagonista, acompanyada de Mia Esteve, Montse Esteve (no són família), Javier Beltrán, Guillem Barbosa, Fèlix Pons, Vanessa Segura, Jordi Figueras i la sabadellenca Marta Ossó. El quadern negre, centrat en el passat (colonial) de Wulf (alter ego de Lessing, és clar) té format audiovisual i està protagonitzat per Bella Agoussou, Joan Amargós, Babou Cham, Anna Güell, Alba José, Joan Marmaneu, Marc Martin, Albert Prat, Ramon Pujol i Ernest Villegas.

La protagonista d’El quadern daurat, Anna Wulf (que no Woolf), també anhela i reivindica una cambra pròpia, i l’espai escènic de Max Glaenzel segueix aquesta idea: la seva habitació s’anirà omplint de continguts i tenyint, amb la llum de Carlos Marquerie, dels colors de cada quadern. Així com passa a la novel·la, al muntatge els quaderns s’acaben confonent, com es barregen totes les nostres facetes en un gran i únic garbuix. Qui pot diferenciar, sinó, la seva vessant política de la personal o amorosa?  Es podrà veure del 5 de març al 4 d’abril.

Oriol Puig Taulé