Crònica de EL LLARG DINAR DE NADAL, de Thornton Wilder que es representa al Maldà.
EL LLARG DINAR DE NADAL
Premi Butaca 2017, al millor espectacle de petit format
Se m’ha fet llarga l’espera, però ha valgut la pena perquè avui al Maldà, La Ruta 40 festejava les 100 representacions d’aquesta obra. I ho han fet de la millor manera que saben, fent teatre. Normalment dels tretze personatges, sis els interpreten sis actors que fan doblet. Doncs bé avui han volgut que els que ho han fet en temporades anteriors, estiguessin presents pel que hem gaudit en escena de 13 actors cada un en el seu paper. Dit això, l’obra tracta del pas del temps d’una família en el dinar de Nadal durant 90 anys i on de generació en generació afloren els records dels que ens han deixat, dels que han nascut, riuen, ploren i també expressen les seves divergències i els somnis que no s’han complert. Tot això tractat amb una delicadesa i tendresa indescriptible que m’ha deixat tocat. Una magífica posada en escena sense cap canvi el poc més d’una hora que dura l’obra. Pel que fa a la interpretació no vull perquè no seria just, destacar a ningú perquè la feina de tots sense excepció és immillorable així com la direcció per part d’Alberto Díaz. Per als que no l’hagueu vist, és un imprescindible i us aconsello que us doneu pressa perquè ja hi ha moltes sessions exhaurides, i no us passi com a mi l’any passat.
FA CINQUANTA ANYS… I CENT TAMBÉ
De l’ 1 al 31 de desembre de 1967
03/12/1967 – CENTRE P. SANT JOSEP. Es va dinamitzar l’activitat de l’elenc juvenil i amb Josep M. Balaguer com a director van representar BERLÍN, PLAZA ALTER, NÚM. 2, un text de Francesc Lorenzo Gàcia.
MUSEU MUNICIPAL. Nova representació escenificada d’una sarsuela i va ser LUISA FERNANDA, a càrrec de Lluisa Monguillot, Asunción Llenas, Rául García i Josep Comas. amb l’acompanyament de Maria Valls.
ORFEÓ BADALONÍ (C0R DE MARINA). Recital de cançons modernes i clàssiques a càrrec dels orfeonistes Esperança Asensi, Llàtzer Asensi, Rosa Estañol, Victòria Freixa, Pere Mayolas, Maria Monell i Agustí Pallejà, acompanyats al piano per Esther Martells.
07/12/1967 – CINE VICTORIA. En sessions de tarda i nit, presentació de l’espectacle SERRAT 68, amb JOAN MANUEL SERRAT de figura estel·lar, acompanyat de Núria Feliu, Salvador Escamilla, Germanes Ros, Glòria i Ells, amb l’orquestra de Jesús Moreno.
08/12/1967 – JOVENTUT CARMELITANA. El grup de teatre de la Joventut, va representar LA CASA DE QUIRÓS.
09/12/1967 – MUSEU MUNICIPAL. Festival de cant, dedicat a la cançó napolitana i catalana a càrrec de Maria Pilar Segura, Jesús Salvadó i el cantant internacional Xavier Ball.
10/12/1967 – ORFEÓ BADALONÍ (COR DE MARINA). Recital de la Nova Cançó, amb Jordi Martí, Joan Casas, Joan Amigó i Pau Riba, del Grup de Folk de Barcelona presentats per Josep Gual i Lloberes.
COL·LEGI CHAMPAGNAT. Nova representació a càrrec del quadre escènic de la A.A. Maristes, amb l’obra LA CUERDA de Patrick Hamilton.
17/12/1967.-CENTRE P. SANT JOSEP. Nova edició de Fira d’Infants, que seguint els moviments anteriors al seu nom, va celebrar el TERCER ANIVERSARI.
MUSEU MUNICIPAL. Vetllada amb dues tres parts. La primera va ser un recital de poemes de Francesc Boada, recitats pel seu fill Antoni Boada i la segona va ser un acte de concert a càrrec del quartet vocal ORPHEUS.
ORFEÓ BADALONÍ. El quadre escènic de l’entitat va representar LA CLAU de Noël Clarasó i amb direcció de Joaquim Grífol.
24/12/1967 – ORFEÓ BADALONÍ (COR DE MARINA). CONCERT DE NADALES, amb Victòria Freixa, Agustí Pallejà i Maria Monells com a solistes i amb direcció de Josep Maria Guillén.
25/12/1967.-CENTRE P. SANT JOSEP. Aquest Nadal, es va homenatjar a Salvador Alsina, un home que des de la seva creació va dedicar els seus esforços al manteniment de l’entitat i aquells dies exercia de luminotècnic de l’escenari. Per aquest acte el quadre escènic, va representar CENA DE NAVIDAD, de José López Rubio, amb direcció de Josep Viñallonga.
26/12/1967.-CENTRE P. SANT JOSEP. Pastorets al Centre i com sempre, va ser l’elenc del Centre P. de Santa Eulàlia de Vilapiscina que va representar ELS PASTORETS o L’ADVENIMENT DE L’INFANT JESÚS.
26 I 31/12/1967 – CÍRCOL CATÒLIC. També al Círcol es van representar el mateixos PASTORETS, però en aquest cas era la dramàtica de l’entitat, l’elenc que els va representar.
SALA DEL CARME. Un altre escenari on es va representar ELS PASTORETS, protagonitzats pels membres de la Joventut Carmelitana.
… I CENT TAMBÉ
Núm 834 – 8 desembre 1917
CENTRE BADALONI
—Aquest Centre es proposa celebrar les festes d’avui i demá, amb tota esplendidesa, celebrant avui a la tarda una funció teatral a cárrec de la Companyia Terradas-Casas, posant en escena el drama en tres actes Tristos Amors. Per a la nit i demá a la tarda están anunciats Iluits balls de Societat a cárrec del aplaudit octet Hesperia.
La Sala estará profusament adornada.
Núm. 836 – 22 desembre 1917
L’ORFEÓ CATALÁ.
—La primera entitat choral de Catalunya prepara set grans concerts en el seu local, el sumptuós Palau de la Música Catalana. Se celebrarán els dies 26 actual, 1,6, 15, 20, 27 de Gener i 5 de Febrer vinents, prenent-hi part. importants elements musicals, entre els quals s’hi compte les renomenades cobles La Principal de Parelada i la de la Bisbal.
Curiós
DENUNCIA.— Per vendre excés d’entrades, la Comandáncia Municipal ha denunciat a l’Alcaldia a l’empresa del Cine Zorrilla d’aquesta ciutat.
Núm. 837 – 29 desembre 1917
D’UN ACTE BENEFIC.
— En Joaquim Selva ens ha enviat el següent detall pera sa publicació:
Sala Picarol.—Funció a benefici de la «Casa Ampar» cel’lebrada el dia 3 Juliol de 1917 amb les obras «La Santa» «El cor t’enganya» i “El pa i la política”.
Recaudat en taquilla, 328,30 ptes.- Donatius de personalitats, 570,20 ptes.- Suma total: 898,50 ptes.
Líquit per la Casa Ampar, 17,75 ptes.
Badalona, desembre de 1917 .- L’administrador, Joaquim Selva.
Nota.- Estàn a disposició tots els comprobants, per si els senyors assistents tenen a bé examinar-los.
Aquestes són les úniques notícies relacionades amb el món escènic publicades a Gent Nova, probablement n’hi va haver d’altres, però la política era més important en aquesta revista.
Recopilat de Gent Nova, per Jaume Arqué i Ferrer
ON PODEM ANAR?
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Setmana de pont, millor dit, d’aqüeducte i les ofertes escèniques a la nostra ciutat són gairebé nul·les. Només us podem dir que el millor és veure la cartellera de Barcelona, es poden trobar entrades sense gaires problemes.
Al Círcol, divendres 8 de desembre a les sis de la tarda, dissabte 9 de desembre, a les cinc de la tarda i a les set del vespre i diumenge 10 de desembre a dos quarts d’una i a les cinc de la tarda, tornen els “CANTAMÚSICOS”. Hi hauran cinc oportunitats per veure de nou aquest espectacle que ja va omplir de gom a gom la sala del Círcol.
Personatges clàssics i actuals del nostre imaginari infantil com Miki Mouse, l’Ànec Donald, Heidi, els Fruitis, la Patrulla Canina, Mario o els Minions ompliran l’escenari de nostàlgia, música, bon humor i fantasia en un espectacle infantil, també destinat als pares per rememorar la seva època de nen.
Jaume Arqué
Amics del Teatre Zorrilla
Crítica de HIMMELWEG (Camilo al cielo)
Himmelweg. La manipulació de la realitat
Sala Atrium
01 DES.
Dit així, podríem considerar que el text de Juan Mayorga, parla del que estem vivint i patint en els darrers temps. Tergiversacions, mentides en tota regla, manipulació protagonitzada no per actors ni actrius sinó per informadors, dirigents, professionals del dret…. Un cop més, el teatre, i no només els clàssics, plantegen problemes de sempre.
En aquest cas es tracta de l’Holocaust, d’un camp d’extermini dirigit per un comandant amant dels llibres i del teatre – curiós, no? – que organitza una “comèdia” amb la participació obligada d’un cap de la comunitat jueva tancada al camp, per fer creure els observadors internacionals, que res del que es diu dels lacais de Hitler, és cert.
L’espectacle comença amb imatges reals d’aquell temps d’infaust record, sobre la paret d’un despatx, que també representa l’exterior de l’edifici just al costat d’un bosc, també mig real i mig mentida. Una escenografia acurada on no hi trobes a faltar res.
La innocència dels nens, representada pels clàssics jocs de baldufa o de nines, forma part d’una teatralització que et deixa dubtes sobre si la cooperant de Creu Roja acaba creient el que està veient. Molt ben aconseguida la barreja de l’entrevista enregistrada de la cooperant, amb les seves paraules en directe, en la part més “bonica” del muntatge, que ens porta fins l’aparició dels homes i dones de fusta, un altre dels cops d’efecte del muntatge.
Raimon Molins, en el que en podríem dir la segona part, ens dedica un monòleg del nazi trastornat, en una exhibició de poder escènic que manté el públic pendent de cada gest. No és fàcil aquest llarg monòleg, que et porta cap a la realitat, molt distant del que semblava a primera vista. Si ens permetem la llicència de parlar d’una tercera part, diríem que és on queda aclarida del tot, la farsa organitzada. Si es tractés de teatre de titelles, cridaríem a la Patricia Mendoza, per avisar-la i que s’adoni de la veritat. Lamentablement, la cooperant ja no torna, perquè de fet, tot allò havia passat molt abans de la seva visita.
Guillem Gefael, fa el seu paper, l’encomanat pel comandant del camp o pel director del muntatge – el mateix Raimon Molins – doncs Himmelweg – el camí del cel – és una d’aquelles situacions de teatre dins el teatre. Molt creïble, no sabem si patir per la seva situació de mentida o si creure que la farsa el pot salvar del pitjor.
Bon espectacle el que ofereix la Sala Atrium, que et fa pensar – bàsic – i associar-ho amb el nostre paisatge, on no hi ha camps de concentració, però a data d’avui, hi ha innocents privats de llibertat. El teatre sempre fa aquest servei públic i per això no podem viure sense teatre, fer-ho, seria una comèdia.
Recomanació de Carles Armengol. MARIA ESTUARD
Vasos comunicants
Aquesta reposició de Maria Estuard sembla haver estat més oportuna del que els mateixos programadors imaginaven. Quan a escena sentim parlar de les responsabilitats de l’Estat i del poder judicial no podem desconnectar del tot de la realitat… Hi ha un ressò llunyà que acompanya durant tota l’estona a les dues reines protagonistes, i quan al final -en els aplaudiments- les dues actrius que les interpreten deixen dos grans llaços grocs damunt d’unes cadires, tot sembla encaixar d’alguna manera. De fet, Schiller va aprofitar el text per reflexionar sobre la política, la justícia, la religió i altres elements que trasbalsaven l’Europa del seu moment, traslladant els principis del romanticisme a un argument històric que li importava relativament.
Però deixant de banda els vasos comunicants de la història, Maria Estuard és un dels grans textos dramàtics del segle XIX. Va ser un dels primers que tenia a dues dones com a protagonistes, i a més va servir per crear uns personatges complexos, contradictoris. Dues víctimes del seu temps i de les exigències del poder. Sergi Belbel ha sabut trobar molt bé les arestes de cada personatge -també dels secundaris- i ha tornat a dirigir amb un gust exquisit i minuciós, que de mica en mica es va convertint en marca de la casa. Amb molt pocs elements, però amb una dosificació molt encertada dels efectes dramàtics, va generant a l’espectador un interès i sobretot certa comprensió cap a uns personatges que, segons com, haguessin pogut quedar una mica esquemàtics. Sens dubte, les interpretacions de Sílvia Bel i Míriam Alamany tenen molt a veure en l’èxit de la proposta.
Crítica de LENI, per Carles Armegol
LENI
La responsabilitat de l’artista
Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de les circumstàncies que els hi toca viure? Es pot demanar responsabilitats a algú per com es va utilitzar la seva obra?
Pavel Bsonek ha volgut centrar tot l’espectacle en la complexitat i el magnetisme d’aquests dos personatges, deixant que s’enfrontin a escena com si fos en un ring de boxa. En aquest sentit, tant Montse Guallar com Sergi Mateu són dos actors prou experimentats com per aguantar un combat d’aquest tipus… tot i que hi ha moments en que el ritme, i també l’embolcall escenogràfic, no acaben d’ajudar a les seves composicions. Crec que un xoc de trens d’aquesta categoria mereixia un plantejament escènic diferent, amb un acabat més rodó i una millor dosificació de la tensió dramàtica. Ara bé, no es pot negar que és una obra generadora de debat, necessària i fins i tot inspiradora.
ON PODEM ANAR?
21 de novembre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
No hi ha cap dubte qu estem gaudint d’uns dies que desitjaríem que es repetissin poder recomanar setmana rere setmana. La nostra ciutat es convertiria en una de les més cultes del país.
Ferran Compte, avui dimarts 21, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Marina (carrer de la Marina 48) de l’Orfeó Badaloní, ens porta aquesta vegada l’audició comentada d‘UN BALLO EN MASCHERA, una òpera en tres actes de Giuseppe Verdi i llibret d’Antonio Somma, basada en els esdeveniments que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia en un ball de disfresses l’any 1792. Malgrat tots els problemes, abans de l’estrena a Roma, l’acció va haver de traslladar-se d’Estocolm a Boston i el rei Gustau va ser substituït pel comte de Warwick, atès que les autoritats no permetien que una obra de teatre inclogués un regicidi. L’estrena absoluta va ser el 17 de febrer de 1859 al Teatro Apollo de Roma. i la seva estrena a Barcelona i el 31 de gener de 186, es va estrenar a Barcelona. S’ha representat 150 vegades al Liceu.
Divendres 24 de novembre, a les sis de la tarda, a la sala Enric Borràs del Teatre Principal, s’oferirà un assaig de Xirriquiteula Teatre, que en l’actualitat està creant un nou espectacle amb el nom de LAIKA, recomanat per a un públic de 5 anys. Com a part de la residència creativa que el projecte Estem creant, concedeix a artistes badalonins, la companyia Xirriquiteula Teatre proposa apropar-nos al seu procés de creació i participar en l’enlairament d’un coet destinat a convertir-se en un fantàstic espectacle per a tots els públics. L’espectacle és gratuït, però cal reservar les d’entrades al 93 384 40 22.
La secció més recent del Círcol, estrenada encara no fa un any amb la intenció de promoure el cant amateur i no professional com a eina de diversió, entreteniment i esbarjo, es fa més gran i consolida la seva ferma aposta com a projecte fent el seu primer concert. Ho farà en el marc del seu local social el divendres 24 de novembre, a les vuit del vespre, coincidint amb santa Cecília, Dia Internacional de la Música. Sota la batuta de la directora Meritxell Bescompta, i acompanyats de la Coral Esclat de Teià, els i les cantants de la nova coral del Círcol, tenen un recital preparat molt especial. Esperem que l’aneu a veure.
Dissabte 25 de novembre, a les set de la tarda, al Centre Cívic de la Salut, el grup Màgic Empenta ha organitzat dintre el Cicle de Teatre Amateur Badalona es Mostra 2017, una xerrada a càrrec de la directora Teresa Urroz, en què analitzarà l’obra de teatre Revolta de bruixes, de Josep Maria Benet i Jornet, dins el context de l’obra global d’aquest dramaturg. Es mostraran també dues escenes de l’obra, a càrrec de membres de la companyia Màgic Empenta, que serviran com a tast de la seva estrena, que tindrà lloc el 16 de desembre amb el títol de REBELDES CON…GUANTES.
Novament obrirà les portes la sala Enric Borràs del Teatre Principal, per oferir un dels millors espectacles de circ creat els últims anys, que va ser mereixedor del premi BBVA Zirzòlika 2016 al millor espectacle de circ. Serà el dissabte 25, amb dues funcions, a dos quarts de dues del migdia i a les nou del vespre i podrem veure RHÜMIA, un espectacle que neix de la necessitat de riure i fer riure per sobre de totes les coses amb els millors condiments possibles: humor, gamberrisme i grans dosis de tendresa i emoció. Els protagonistes són la família inestable de Rhum: Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià i Pepino Pascual, acompanyats per Mauro Paganini.
Al Círcol aposten per l’humor i aquest dissabte 25 de novembre a les nou del vespre, la Nit de Monòlegs, presentarà LOULOGIO i el seu espectacle A CONTRAPELO. Loulogio és el nom artístic d’Isaac Sánchez (Badalona, 17 de setembre de 1983), professor d’art, monologuista i destacat youtuber segons diverses classificacions. El reconegut còmic badaloní, sorgit de la prestigiosa factoria televisiva Paramount Comedy i d’altres projectes a la pantalla petita, presentarà un espectacle d’humor irreverent en forma de monòleg que fuig de formalismes i del que és políticament correcte.
Organitzat per ASC Distrito Apache, el grup Katalakaska, diumenge 26 de novembre, a les set de la tarda i al Centre Cultural Tradicional Can Canyadó, presentarà MANUSTURBE, una proposta escènica en què la poesia eròtica és la protagonista. Es presenta la masturbació femenina com a eix central dels textos escrits per Enery Ordóñez, nascuda a Badalona l’any 1982. Actriu, poeta i funàmbula en l’amor… la seva trajectòria com a actriu va començar aviat al pati de casa seva, interpretant a les grans actrius del moment que vivia. Sensualitat i subtilesa, provocació i tendresa i música i ball es barregen a la ment d’una pin-up plena d’olor d’encens, de sabors tropicals, de moviments suggeridors i de poemes sexuals.
Diumenge 26, a les sis de la tarda i al Teatre Zorrilla, sessió de teatre familiar organitzada per La Xarxa amb la presentació de la companyia Inspira Teatre, que representarà EL CEL DE LA JOJÓ, un espectacle recomanat, a partir de 4 anys. Es tracta d’una història en què la Joana puja a jugar al terrat i mentre observa els núvols, pensa que fa dies que no veu a la seva iaia i i es pregunta on deu haver anat.[i] La seva mare la transporta, a través d’un conte, a la granja de l’àvia, on fa molts anys diuen que hi va viure una vaca molt especial, la Jojó. La història ha anat passant de generació en generació i serà a partir d’aquesta que una nena obtindrà unes claus per entendre millor la vellesa i el cicle de la vida. Es tracta d’una creació d’Esther Westermeyer i Maria Casella.
El diumenge 26 de novembre, a dos quarts de vuit, presentació al Círcol de “T’he New Raemon“, el segon convidat del cicle “Enjoy the silence”. Es tracta del cantant més prestigiós actualment. panorama independent (indie) i pop en l’àmbit català i estatal i amb un gran seguiment internacional. Presentarà un recopilatori de les seves millors cançons com Reina del Amazonas. El cantant de Cabrils, Ramon Rodríguez, és tota una icona actual d’aquests gèneres, i juntament amb els músics que ha anat incorporant, ha donant forma al seu estil únic de fer música. Compta amb un bon nombre d’àlbums al mercat, el més recent dels quals és Quema la Memoria, un recopilatori dels 10 anys de carrera del grup que va sortir al mercat aquest maig i que serà el que presentarà al Círcol.
Jaume Arqué
Amics del Teatre Zorrilla
Veieu la nostra web: escena.cat. Hi veureu notícies sobre teatre i crítiques d’estrenes.
Article publicat al NÚVOL, original de Jaume Forés.
Aquest setembre s’ha presentat el nou Pla de Museus de la Generalitat de Catalunya, que substitueix el que estava en vigor des de l’any 2007. En paraules dels seus promotors, ha de ser el pla que vertebri la política museística de país com a mínim fins l’any 2030. Però una cosa són les paraules i una altra els fets. El cert és que el pla ha estat força ben rebut pel sector, que duia temps reclamant-lo, però ja veurem si les seves aspiracions podran materialitzar-se o si aquest pla, com molts d’altres en l’àmbit cultural, no queda rebaixat o, en el pitjor dels casos, en paper mullat.
Margarida Xirgu | © Fons MAE
De tota manera, el pla sí que certifica un parell de fets i aquests són que, un cop més, el Museu d’Arts Escèniques (MAE) es queda sense seu, i que el Museu del Còmic i la Il·lustració (MUCI) queda ajornat sine die, com ja s’intuïa d’uns anys ençà.
Aquests equipaments són ignorats, un cop més, per les administracions de govern. Per això proposo que aquells que han sigut ignorats ajuntin forces per fer-se realitat. El MUCI disposa d’un espai sense contingut, i el MAE disposa d’un extens contingut, però sense espai on exposar-se. La conclusió sembla òbvia: per què no ajuntem l’espai d’un amb el contingut de l’altre? Fem memòria.
El MUCI, un continent sense contingut
La idea del Museu del Còmic i la Il·lustració neix el 2009 de la mà del conseller Tresserras. Es busquen diversos emplaçaments i, al final, Badalona és la ciutat escollida per acollir-lo malgrat que el lligam d’aquesta ciutat amb el sector del còmic i la il·lustració és pràcticament inexistent.
L’Ajuntament de la ciutat, excitat sobre manera per l’elecció, cedeix per aquest nou equipament l’edifici de la CACI (Compañía Auxiliar del Comercio y de la Indústria), una vella fàbrica tancada durant dècades i per la qual el consistori badaloní feia temps que buscava un nou ús. Es firmen convenis i l’Ajuntament de Badalona es compromet a rehabilitar l’edifici que es trobava, llavors, en un estat quasi ruïnós. La idea és inaugurar el MUCI l’any 2012.
Es destinen més de 3 milions d’euros, extrets del famós PlanE, a la rehabilitació, i l’edifici està llest per acollir el museu el 2011. Llavors, l’agreujament de la crisi econòmica paralitza molts projectes i el nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, guarda en un calaix el MUCI a l’espera d’estudiar-ne la viabilitat econòmica.
El projecte es modifica i rebaixa diverses vegades; la data d’inauguració s’ajorna repetidament (2014, 2015, 2017); els ciutadans i representants municipals de Badalona s’impacienten ja que veuen que el projecte no avança; es fan declaracions contradictòries entre diverses administracions i representants del sector i, finalment, amb el nou Pla de Museus, es descarta gairebé per complet la idea del MUCI. Per tant, tenim un continent sense contingut.
L’edifici de la CACI, construït el 1899 per Jaume Botey i Garriga, amb uns 5400m2 repartits entre les 6 plantes del cos central i les 4 plantes dels cossos laterals, resta completament reformat i buit a l’espera d’un museu que no arriba mai.
El MAE, un contingut sense continent
Per la seva banda, el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, vinculat a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, és un equipament amb un extens i valuós contingut, però sense cap continent on exhibir-se. Fa anys que el MAE cerca un emplaçament on poder instal·lar el seu fons, un dels més grans d’Europa en l’àmbit de les arts escèniques que inclou teatre, dansa, òpera, circ, sarsuela, màgia i altres manifestacions parateatrals.
Ja l’any 1912, un any abans de la creació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic d’Adrià Gual (predecessora de l’actual Institut del Teatre), es va presentar una proposta de Museu del Teatre a l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. Deu anys després, aquesta idea es feia realitat en un petit espai del Palau de Belles Arts de Barcelona. Després de diversos estires i arronsa, el 1934, el Museu del Teatre s’integrava de forma definitiva a l’Institut del Teatre. Des de llavors, al museu li manca una seu fixa on poder instal·lar el seu fons permanentment.
La manca de seu ha fet que el MAE sigui un dels pioners a Catalunya en la digitalització dels seus fons. Si no tens seu física, millor crear una seu digital on poder exhibir àmpliament el teu fons. Això ha ajudat a difondre una mica el seu patrimoni entre la població, juntament amb les activitats programades a la Nit dels Museus, les petites exhibicions temporals celebrades en espais del propi Institut i d’arreu del territori, o les extenses col·laboracions amb d’altres espais expositius de la ciutat. Sense anar gaire lluny, gran part dels elements que conformaven les elogiades exposicions d’El Paral·lel, 1894 – 1939 (CCCB, 2012 -2013) o la d’Els Ballets Russos de Diaghilev, 1909 – 1929, (CaixaForum Barcelona, 2011 – 2012) provenien dels fons del MAE.
De tota manera, els darrers anys s’ha especulat molt amb una possible nova ubicació del museu, fet que ajudaria a descongestionar les aules i els espais de l’Institut del Teatre ja que, actualment, el MAE ocupa part de la 3a planta de l’edifici i un ampli magatzem situat sota el seu atri. L’any 2011, el consistori barceloní cedia l’antic edifici de la Casa de la Premsa de l’Exposició Internacional de 1929 per instal·lar-hi el museu.
De nou, però, com en el cas del MUCI, l’agreujament de la crisi econòmica paralitzà el projecte i ja no se’n va saber ni ase ni bèstia. Des de llavors, molts espais han sigut cridats a acollir el museu. Hi ha hagut propostes per a tots els gustos: des de l’antic Teatre Arnau del Paral·lel a l’edifici que havia acollit l’IMAX Port Vell i que va tancar portes el 2014. Sigui com sigui, el cert és que no ens podem permetre tenir tancat en un soterrani un tresor cultural tan gran com el que custodia el fons del MAE.
Els seus fons són inabastables: el fons documental i bibliogràfic conté més de 125.000 volums i 5.000 manuscrits; el fons de cartellisme recull més de 5.000 cartells des del segle XIX fins a l’actualitat; el fons de figurinisme el componen més de 7.500 dissenys, entre els quals destaquen els de Fabià Puigserver; el fons escenogràfic recull més de 8.000 documents; el fons de titelles i marionetes té una de les col·leccions de titelles de fil més impressionants d’Europa; el fons d’indumentària conserva més de 850 vestits d’intèrprets com Enric Borràs, Margarida Xirgu, Carmen Amaya o Victòria dels Àngels. El MAE també té un arxiu fotogràfic amb més de 300.000 imatges des de finals del segle XIX a l’actualitat i un fons de més de 160.000 programes de mà des de 1860 a l’actualitat. Gestiona els fons documentals i arxius de diverses institucions i personalitats com els del Teatre Romea, les companyies teatrals Vol-Ras i Els Joglars o el de l’actriu Rosa Novell entre d’altres. I guarda diverses peces artístiques i històriques que inclouen pintures de Ramon Casasi Santiago Rusiñol o el bust d’Isabel II que es va arrancar del Liceu i llançar al port de Barcelona el 1868, durant la revolució de La Gloriosa, i que actualment es pot veure a l’exposició de Museu Nacional, La capsa entròpica: el museu d’objectes perdutsLa CACI, unir forces per un objectiu comú
A la vista de tot això, vull fer una crida des d’aquí a la col·laboració entre les autoritats de l’Ajuntament de Badalona, el seus grups municipals i la ciutadania badalonina per una banda, i els representants de l’Institut del Teatre, la Diputació de Barcelona i el MAE per l’altra; col·laboració extensible, per què no, a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
És cert que ara el nou consistori badaloní planteja obrir a la CACI un centre d’arts, si bé el pla encara no s’ha concretat gaire. Des del 2006 fins a l’actualitat, la CACI ha passat de ser facultat o residència d’estudiants vinculada a la UB, a seu del MUCI, futur hotel-balneari o seu d’una escola municipal.
Imatge d’arxiu de la CACI
L’edifici està situat en un barri cridat a ser una nova centralitat de la ciutat en un futur no gaire llunyà. Un barri en plena transformació i creixement, un creixement que ja s’apuntava cap el 2012, però que la crisis econòmica va frenar, per bé que ara sembla rellençar-se. La culminació del projecte del port de Badalona, la construcció dels nous pisos i equipaments al barri del Gorg, les prolongacions ja planejades del tramvia de Sant Adrià i de la L1 del metro juntament amb les connexions ja existents del tren, el tramvia del Gorg, la L2 del metro i les línies d’autobús, fan d’aquesta, una zona ideal de la ciutat per ubicar-hi un equipament tan singular com el MAE.
Badalona, amb una població de més de 210.000 habitants i una gran vinculació històrica amb el teatre, es mereix ser seu d’un equipament d’aquestes característiques, centre de referència d’investigadors, especialistes i professionals de tot el món. La CACI, de 5.400m2 i totalment rehabilitada per acollir un museu, segurament satisfaria les necessitats d’espai del MAE.
De fet, no és descartable en absolut la idea de l’actual consistori badaloní de fer-hi un centre d’arts; el MAE podria ocupar part de l’edifici i el centre d’arts la resta. Recordem que la CACI la conformen tres cossos de 4 i 6 plantes respectivament, segur que hi hauria cabuda per a tots; fet i fet, el projecte de la Casa de la Premsa oferia al MAE 2.000m2 i el Teatre Arnau era més petit encara.
El fet que la CACI ja estigui rehabilitada redueix, i molt, la inversió inicial per posar en marxa l’equipament. Avantatge que els projectes fallits de la Casa de la Premsa, el Teatre Arnau o l’IMAX Port Vell no tenien. A més a més, no seria la primera fàbrica del món amb un cert valor arquitectònic, la CACI va ser el primer edifici d’Europa en ser construït segons el sistema “Hennebique” que combina estructures de formigó armat i lloses forjades, que es transforma en un equipament museístic. Pensem en la Tate Modern de Londres o el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa?
La tradició teatral de Badalona ha donat a llum molts grans intèrprets de l’escena catalana: Enric Borràs, Margarida Xirgu, Lluís Marco, Marta Marco, Carles Sans (del Tricicle), Andreu Solsona (membre original de Els Joglars), Oriol Genís, Jordi Díaz, Rosa Gàmiz, Jordi Dauder, Anna Azcona, Gemma Brió, Anna Moliner, Elena Tarrats, i un llarg etcètera que es podria ampliar amb cantants, ballarins, mags i presentadors natius de la ciutat.
Aquesta vinculació del teatre amb la ciutat augura una recepció del MAE més entusiasta per part de la població que la que va despertar el difunt MUCI, provinent d’un sector poc vinculat a la ciutat. A més a més, com hem vist, el MAE es dipositari dels fons personals d’Enric Borràs i Margarida Xirgu, dos dels intèrprets més emblemàtics de Badalona. Quina millor aposta cultural per a la ciutat que fer tornar a casa les col·leccions d’aquestes dues personalitats teatrals badalonines?
Sobre el CALÍGULA, del Romea
Albert Camus no té el premi nobel de literatura perquè sí, els seus textos són brillants i traspuen duresa i drama . L’Estranger, els Justos, el Malentès, el Mite de Sísif… i naturalment Calígula, un d’aquells personatges caramel – enverinat o no segons el protagonista – que potser va escriure pensant en Pablo Derqui.
Derqui és Calígula, potser ho era de petit, això caldria investigar-ho, feia temps que el personatge l’esperava, i no vull treure mèrit als altres que l’han interpretat doncs no dubto que ho van fer bé – el meu primer va ser Jose Maria Rodero, el mític Willy Loman al no menys mític Estudio 1 – però després n’han seguit d’altres, incloent en John Hurt a la sèrie Jo Claudi, però Derquí el pot fer sense maquillar-se, vestit de qualsevol manera, amb un llenguatge no verbal perfecte, que et fa veure i viure el boig que va governar l’Imperi de la forma més cruel que s’ha pogut inventar.
Parlar d’aquest espectacle és parlar de Derqui. El vaig conèixer atracant bancs amb el MIL de Puig Antic i ja em va cridar l’atenció. Crec que el meu darrer Derqui a escena va ser un Ibsen (l’Ànec salvatge) però mític elRoberto Zucco que va muntar en Manrique al mateix temple del Raval, el va portar a l’Olimp d’on ja no s’ha mogut. Però el teatre requereix moltes coses i el pla inclinat on es desenvolupa l’escena et fa témer, no sé si la caiguda de l’imperi romà o la mateixa Caiguda de Camus, el cert és que des del primer moment l’acció agafa velocitat.
La resta del repartiment està a l’alçada, com no pot ser d’altra forma si mirem el nom del director – Mario Gas -, imagino que compartir escena amb un monstre – en tots els aspectes – et fa pujar la intensitat, ho vulguis o no. Segur que a Derqui l’ajuda força sentir-se suportat per aquesta presència. Molts cops he dit que al teatre no hi ha papers petits, hi ha personatges i fins i tot en casos com aquests on la força del protagonista és tant gran, no es podria entendre sense la participació de la resta.
Calígula facilita els cops d’efecte, el personatge cruel i exhibicionista permet escenes que podrien interpretar Jim Carrey o Jack NIcholson – deixem-ho així per no aixafar la sorpresa –que personalment m’agraden, son aquelles llicències del director que donen una vida diferent a un espectacle de sempre. El vestuari, barreja d’ara i d’abans sembla fet a mida.
En uns moments convulsos com els que vivim a Catalunya, resulta inevitable associar algunes actituds d’en Caius amb algun personatge malvat tristament famós – i deixem-ho així i que cada un faci la seva composició, que tampoc cal explicar-ho tot – per decisions malvades i injustificades. L’escena final, molt brillant.
Calígula és un espectacle gran, com gran és el personatge i l’actor que li dona vida. M’ha agradat molt la posada en escena i salvant totes les distàncies, tenia punts en comú amb la nostra Electra, que vam estrenar aquest cap de setmana. Els camins de la vida i del teatre, s’entrecreuen sempre, i de vegades els amateurs i els professionals poden coincidir – la grandesa del teatre – .Tot i que actualment em motiven més els espectacles en català, Calígula m’ha semblat molt i molt brillant. No badeu, doncs malgrat que “Encara sóc viu” Calígula no serà etern al Romea.
DE CARLES LUCAS GIRALT
Crítica de ASI HABLÓ ZARATRUSTA
“El hombre es algo que debe ser superado, es un puente, no un fin” F. Nietzsche
“Así habló Zaratustra”, possiblement és un dels llibres més conegut i alhora més controvertit de tota l’obra de F. Nietzsche.
I és que Nietzsche no decepciona; pot agradar més o menys, però la seva obra és plena de missatges que ens porten a reflexionar sobre la vida.
Les paraules de Zaratustra són molt dures, però a la vegada reconfortants; critica tot allò que està establert, com la societat, els valors, la religió, …, i ens fa dubtar sobre, la ciència, la moral, el cristianisme, la filosofia i l’amor; però ho fa d’una manera molt enginyosa barrejant ironia i sarcasme, fent-nos reflexionar sobre la realitat i els valors, pilars en el que es basa tot el que ens rodeja.
Laboratorio Teatro s’apropa a l’obra “Así habló Zaratustra”, i ens ofereix un una proposta en la que conviuen filosofia, psicologia, poesia i teatre experimental. Es tracta del quart muntatge d’aquesta companyia. Un muntatge que combina escenes inspirades en el mític llibre “Así habló Zaratustra” amb passatges i personatges de la vida de l’autor, com la seva amistat amb Richard Wagner ,la mort del seu pare, la malaltia de la seva germana, la seva reclusió, l’episodi del cavall, …, tot des d’una mirada més emocional que moral.
Quatre temes són els que es poden veure a “Así habló Zaratustra”: el superhome, la mort de Déu, la voluntat del poder i l’etern retorn de lo idíl·lic.
El protagonista de la narració és Zaratustra, que al llarg del muntatge serà interpretat per diferents actors de la companyia, fins hi tot la mateixa directora, Jessica Walker, sembla talment haver-se reencarnat en el personatge, transmet i emocionant d’una manera realment increïble.
La posada en escena m’ha semblat magnífica, de la mateixa manera que el vestuari i la música.
Una posada en escena i vestuari plens de simbolisme: globus vermells en forma de cor, màscares de cavall, etiquetes penjant, el cos nu de l’actriu , el maquillatge i caracterització,… La manera de mostrar la humanitat sense gènere, vestits tots amb roba interior masculina i sabates de taló, desdibuixant les fronteres que han definit la feminitat i masculinitat. Les projeccions audiovisuals.
Hi ha molts passatges o escenes impressionants, com la interacció del personatge amb les imatges projectades dels cavalls, o la del final en la que el personatge acaba convertint-se en cavall, símbol de la llibertat.
Sota l’acurada direcció de Jessica Walker, vuit actors magnífics, entre ells la pròpia Jessica Walter, que ens fa una interpretació difícil d’oblidar. La resta de repartiment l’integren David Bocian, Julieta Dentone Silva, Carlos Martín-Peñasco, Julia Rabadán, Paloma Remolino Gallego, Roser Vallvé, i la Carola Zafarana, que a més a més de tocar en directe en regala un número final extraordinari. Unes interpretacions realment extraordinàries !!!
Recomano “Así habló Zaratustra” a tota aquella gent que els agradi el teatre arriscat, de qualitat, poc convencional, de nivell, profund i emocional.
ASÍ HABLÓ ZARATUSTRA
