EL METGE DE LAMPEDUSA Espai Lliure 

El passat dijous, després d’un dia d’infart, enganxats a la tele esperant les declaracions del nostre president Carles Puigdemont i prèvia vacunació de la grip (l’edat no perdona …. ), anem a l’Espai Lliure a veure EL METGE DE LAMPEDUSA, sabent que rebrem una dosi dura de realitat que no volem veure, però que hi és.

La setmana passada a la roda de premsa ens van explicar que l’actor Xicu Masó, que interpreta el personatge del metge italià Pietro Bartolo, va lluitar per poder portar dalt d’un escenari la història d’aquest metge i donar visibilitat al greu problema de les migracions que han omplert el Mediterrani de dolor i mort. “Vaig llegir el seu llibre i vaig veure el documental creat a partir de la seva memòria, Fucoammare, de Gianfranco Rosi, que va guanyar l’Os d’Or al passat festival de Berlín…. Crec que és urgent i necessari que escoltem el metge de Lampedusa“.

Anna Maria Ricart ha fet l’adaptació i la dramatúrgia del llibre “Llàgrimes de sal”, relat de la vida del metge Pietro Bartolo, escrit per ell mateix i per la periodista Lidia Tilotta.

Fill de pescadors, Bartolo fa 26 anys que és metge en la petita illa italiana de Lampedusa, situada davant la costa de Tunísia. Una persona que s’ha convertit en un exemple de coratge, compromís i dignitat.

Miquel Gorriz ha dirigit a Xicu Masó que es posa a la pell del metge de Lampedusa, i ens ha ofert una interpretació amb tal grau d’intimisme, sinceritat i proximitat que ens ha fet aplaudir, fortament colpits, pel que havíem vist i escoltat.

Pietro Bartolo està fortament convençut de la vigència de la Llei del Mar que obliga a salvar qualsevol persona que s’estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Ell té a la memòria les històries de moltes de les persones a les que ha atès a la seva consulta i de les que recorda el nom: la Jasmine, la Sara, l’Anuar, l’Omar, la Sama, la Favour, ….. Conscient que les xifres només són números, ell lluita per tal de no oblidar les persones i per escoltar les seves històries de misèria, persecució i por.

Una proposta construïda amb la clara intenció de fer-nos entendre la urgència d’enfrontar la catàstrofe dels refugiats, que segons el mateix Pietro Bartolo ha agafat les dimensions d’un holocaust. Una denúncia d’una situació dolorosament actual, que no volem veure i que ens obliga a mirar. Ningú surt indiferent de la sala, davant la rabia i el dolor d’aquest metge que se sent impotent davant d’aquesta situació insostenible i davant la falta de resposta dels governs de la comunitat europea.

“El que passa allà s’ha de saber”

L’escenografia molt austera, on veiem la taula de treball del doctor, la llitera i un petit espai perquè els nens que arriben del mar puguin jugar i oblidar per una estona l’horror viscut. Unes projeccions van donant suport al relat.

Hem llegit alguna opinió que menysté aquesta proposta per considerar-la poc més que una “conferència teatralitzada”. No podem estar més diametralment oposats en la nostra opinió, perquè creiem que aquesta proposta es TEATRE amb majúscules; si molt m’apures, en tot cas la podríem classificar dins de la branca de “Teatre documental” perquè és una dramatúrgia basada en fets reals.

Creiem que un dels reptes més importants del Teatre, és provocar EMOCIONS a l’espectador. Aquesta producció ho aconsegueix abastament i fa que el públic surti de la Sala amb la necessitat de fer quelcom en pro d’aquesta tasca humanitària.

Magnífica proposta. Magnífica interpretació. Colpidora i absolutament necessària.

Estrena de ISLÀNDIA, de Lluissa Cunillé

Un viatge angoixant i de desesperança

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Ens trobem doncs en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que li aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.

Però aquestes persones no ens acaben d’explicar el perquè han arribat a la situació en la qual es troben, silencis explícits que ens obliguen a llegir entre línies i a deduir com i perquè han arribat on estan. Segons el mateix Xavier Alberti aquesta renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges és intencionada, per tal d’evitar a l’espectador contemplatiu que únicament vol que li expliquin una història amb el seu plantejament, nus i desenllaç, i de ser possible a un ritme “rapidet” per tal de no haver de pensar ni deduir, únicament escoltar i veure.

El retrat d’aquests personatges és el principal atractiu d’aquesta proposta, un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmàtiques i amarades de tristor, angunia i incertesa.

ISLÀNDIA s’ha de veure amb ganes de fent-se preguntes en sortir del teatre, amb ganes de reflexionar sobre el món en què vivim i on ens porta el capitalisme ferotge basat en els diners i en tenir, no en el ser. Ens hem trobat amb una proposta que ens dóna una visió angoixant i desesperançada d’una realitat que tenim molt més a prop del que som capaços d’imaginar.

No compartim pas l’opinió que s’ha anat generalitzant a les xarxes, de què aquesta proposta té una narració massa lenta i amb massa silencis.

Precisament nosaltres creiem que aquest és un dels punts més positius del text i de la direcció; ens ha agradat paladejar, asseguts a la butaca del teatre, l’estudi de cada un dels personatges. Precisament per això, hem comprat el text per rellegir-la i intentar no perdre cap detall.

La dificultat de trobar el to

El públic català va conèixer a Martin McDonagh el 1998, quan Mario Gas va dirigir La reina de la bellesa de Leenane amb aquell magnífic duet que van formar Vicky Peña i Montserrat Carulla. Cinc anys més tard va arribar El tinent d’Inishmore al TNC, i l’èxit popular del dramaturg irlandès va quedar del tot confirmat. El que quedava clar amb aquestes obres, sobretot amb la segona, és que l’excés i fins i tot un punt de grand guignol impregnaven l’essència del repertori de McDonagh. Però també quedava clar que el to de l’autor, a mig camí entre l’humor negre i la violència explícita, no sempre era fàcil de traslladar a un escenari… De fet, ell mateix va decidir provar sort en el cinema a partir del 2005, i la veritat és que els resultats en aquest camp li han estat sempre prou satisfactoris.

La calavera de Connemara, una obra que data de 1997, torna a demostrar que trobar el to just resulta molt complicat. No negarem que Pol López i Oriol Plasón dos grans actors, i que en aquesta peça ens descobreixen una vena còmica estripada i plena de riscos, però també hem d’admetre que el to és més proper al clown que a l’humor negre irlandès… de difícil classificació i execució. A més, alguns actors -com és el cas de López o Marta Millà– són massa joves pels personatges que interpreten, i això també acaba restant part de credibilitat. Una credibilitat, per cert, que queda totalment emmascarada a mesura que l’obra avança i els disbarats o els cranis surten disparats en totes direccions.

Dissabte i diumenge en el Zorrilla, un grup d’actrius i actors badalonins van representar sota el patrocini de l’Ajuntament i d’alguna entitat, el que abans en titulàvem l’obra d’entitats i si no vaig errat, com a mínim és la vint i cinquena  vegada que succeeix aquest fet.

La representació no va estar basada en una obra de teatre, es va basar en el recitatiu dramatitzat d’un seguit de poemes, en línies generals de la generació dels 50, primant els originals de Gabriel Ferrater. La tria dels textos, obra d’en Xavi Ricart i de la Miriam Punti -director i ajudant de direcció- de la representació, va ser el primer encert. Respecte a les actrius i actors, hi van participar tots el que van voler i tots van estar a un formidable nivell, demostrant una total disciplina, ajudats pel sistema sense fils que avui dia fan servir tots els actors professionals, el que va donar una perfecta audició de les declamacions. Total encert en la part musical i en les cançons triades, amb una perfecta execució i un molt bon treball, per al que respecte a la il·luminació de l’espai escènic.

 Feta aquesta sintetitzada crítica de la representació de TEMPS ENRERE, el que ens cou veritablement, és l’absència del gruix de molta gent de teatre badaloní. Vam ser molt pocs els que vam fer costat als nostres companys que han estat dos mesos assajant, a la vegada que cada dia està més clar que el públic badaloní només mostra un veritable interès pel teatre, quant a dalt de l’escenari hi ha actors que surtin per la tele.

                                    Jaume Arqué