La petjada d’en Joan Anton Sánchez:

Les males notícies s’acumulen en el món del teatre i la música en aquests dies convulsos i ara ens arriba la notícia de la mort, tràgica i sorprenent, d’en Joan Anton Sánchez Aznar, que ens ha deixat, massa jove, a causa d’un problema de salut que no té res a veure amb el Covid19. Hauria estat un final massa previsible per a algú com ell Potser alguns no el coneixíeu o el seu nom us sonarà vagament, però per a aquells que hem viscut el paisatge operístic barceloní les darreres dècades en Joan Anton ha estat una figura important. Per les seves mans han passat diverses generacions de joves cantants que, en els seus inicis, no sabien fer un sol pas sobre l’escenari però que van tenir la sort de topar amb un director, una persona com en Joan Anton.

Perquè, si bé en Joan Anton tenia un talent especial per la direcció, crec que on més destacava i del que més fruïa era d’ensenyar. Era un pedagog teatral magistral i vocacional. Posseïa un talent innat per la comèdia, un instint infal·lible del ritme teatral, la capacitat, ben poc habitual, de construir un gag perfecte del no-res. Durant els assajos s’ho mirava tot plegat apoltronat a la cadira, sovint amb una actitud indolent però, de sobte, sorgia una espurna que connectava el seu sistema nerviós/teatral, els seus ulls de nen petit s’il·luminaven i començava a jugar amb l’actor, amb la situació teatral que s’havia creat espontàniament. I aleshores l’assaig esdevenia una festa en la qual tots, actors, tècnics, pianistes, músics, productors amb prou feines podien contenir les llàgrimes de riure mentre ell mateix s’entusiasmava amb l’escena que anava creant i modelant pas a pas, gest a gest. En aquells moments d’inspiració entusiasta, tot i el seu cos voluminós, mentre mostrava a l’actor la gestualitat justa i precisa, es movia en escena com un ballarí.

Vaig tenir la sort, com molts cantants que durant les darreres dècades han estudiat i començat les seves carreres a Barcelona, de fer el meu debut operístic amb ell com a director. No oblidaré mai aquell Il giovedí grasso, de Donizetti a la Universitat de Barcelona. Com tampoc la producció d’El gato con botas, de Montsalvatge – compositor amb el qual va tenir un especial vincle – que va girar per tota Espanya. O aquell inoblidable Il barbiere di Siviglia, de Paisiello, al desaparegut Teatre Malic en el marc del Festival d’òpera de butxaca. Crec, i he pogut confirmar amb el pas dels anys, que tot aquell que va assistir a aquelles representacions en té un record imborrable. Més tard, i ja com a productor, vaig reprendre amb ell aquest títol i el va dirigir a L’Auditori de Barcelona amb resultats igualment brillants. Com també va ser esplèndida la seva producció d’El petit escura-xemeneies, de Britten.

Sempre es va queixar que se l’havia encasellat en la comèdia, en l’Opera buffa dels Pergolesi, Rossini o Donizetti. Ell hauria desitjat tenir més oportunitats en altres contextos, com la que se li va presentar amb l’estrena de Babel 46 a Cadaqués i Peralada. I potser tenia raó. Però són tan pocs els escollits que tenen la capacitat de crear, amb elements tan bàsics com un petit espai il·luminat, una cadira i dos actors, veritable màgia teatral! I no hi ha dubte que ell era un d’aquests.

El teatre és efímer en la seva essència però no ho és l’herència que deixen determinades personalitats. Crec poder afirmar que, per a molts dels que vam tenir l’oportunitat de treballar i riure amb ell, la petjada d’en Joan Anton Sánchez Aznar és imborrable.   Antoni Colomer.

Article publicat a Núvol (16-04-2020)

Badalona,  4 d’abril de 2020

FA 151 ANYS

Això és el que es publicava a “El Eco de Badalona”, l’any 1869

 4 d’abril de 1869

 COROS.–  El Badalonés. y el del Alba, unidos :fueron el lunes dë Pascua al ex convento de San Gerónimo, en donde tuvo lugar la acostumbrada comida que todos los años en dicho dia celebran. A su regreso, de noche ya, cantaron algunas canciones de su escogido repertorio en el café Nuevo. En la noche de las camarellas fueron los consabidos coros unidos, junto con la orquesta que dirige el inteligente profesor nuestro amigo D Gerónimo Burrull, á obsequiar con serenatas á varios individuos de este Ayuntamiento popular.

ES MUY SENSIBLE.-. Lo es por cierto el que la Empresa del teatro Badalonés, despúes de anunciado e! programa de las funciones que en dicho teatro deben tener lugar, á última hora las suspenda, como sucedió (por 2 ® vez, en menos de un mes) el pasado domingo, lo que siempre es perjudicial á,sus intereses y al buen nombre de que la misma, hasta el presente, ha-gozado

BENEFICIO.– Hoy tiene lugar en el teatro Zorrilla el de su inteligente primer actor y  director el Sr. D. Antonio Mallí de Brignole, con el escogido drama La Carcajada. No haremos, faltà.

DIVERSIONES PÚBLICAS.

TEATRO BADALONÉS.— Gran función para el Domingo 4 de Abril de I869. Segunda de abono, en la que toma parte el primer actor y director D. Ricardo Figuerola. Orden de la función.—1.* Sinfonía.—2. El gran drama catalan en 4 actos y en verso, original del Sr. D. José Picó, titulado: Cor de Roure. Dirigido por el primer actor y director D.Ricardo Figuerola y secundándole las demás partes de la compañía.  Dará fin la comedia catalana en 2 actos: Al altre Mont. Entrada 14 cuartos, Luneta de patio con entrada 17. A las 3.

TEATRO ZORRILLA.— Gran función para hoy 4.— A beneficio del primer actor y director de escena don Antonio Mallí de Brignole. —5ª abono (4.ª série,) Orden de la función.—1.’ Sinfonía.— 2.* El gran drama en 3 actos: La Carcajada. y 3.* La linda comedia en 3 actos: Las riendas del Gobierno. Precios los de costumbre. No habrá bandeja. A las 3.

 Recopilat per Jaume Arqué i Ferrer

La crítica des del sofà

Estem vivint dies convulsos. Confinament, xandalls i pa casolà. Activitats telemàtiques, xats familiars i balcons hiperactius. Bombardeig constant de dades, consellers que no saben modular la veu i xarxes en estat permanent d’ebullició. El xup-xup perpetu. I enmig de tot aquest soroll… Qui es recorda dels crítics??? Som un gremi molt afectat, com tants d’altres, per la crisi del coronavirus. Com els pastissers, els cistellers i els bàrmans. Aquí, menys els propietaris de supermercats o farmàcies, lleparem tots. Però, i els crítics… què coi criticarem?

“L’Oriol és un nen molt crític”, li va dir la meva tutora de sisè d’EGB a la meva santa mare, ara fa una pila d’anys. Tot i que jo, com ABSOLUTAMENT CAP NEN AL MÓN, no somiava en ser crític de teatre, ja es podia preveure per on anirien els trets. Curiós, preguntaire i setciències, jo no ho recordo però es veu que, encara més petit, quan la mestra explicava l’activitat que faríem servidor preguntava: “I després?”. Santa paciència, la del gremi de l’ensenyament. Amb una adolescència en què em debatia entre ser el pallasso o el Marcos Ordóñez de la classe, en arribar el moment de la selectivitat ho vaig tenir clar. Vaig descartar estudiar Periodisme (professió que em segueix produint certa mandra) i em vaig decantar per una carrera amb moltes més sortides professionals: Història de l’Art. “Ah, pintes?”, és la pregunta que més cops hem sentit els que hem estudiat aital carrera. Finalitzat el meu pas per la UAB (època borrosa, ja que em van obligar a fumar porros i passar la major part del temps estirat a l’herba del campus), vaig tenir un altre important dilema vital: aventurar-me a fer les proves de Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre o bé optar pel recentment inaugurat Doctorat en Arts Escèniques. Després de realitzar un estudi de mercat, extens i rigorós, valorant quina opció em podia oferir més sortides laborals, em vaig quedar, evidentment, amb la segona. La meva vida és una història d’èxit.

I ja paro de parlar sobre mi. Tot això ho explico perquè, més d’un cop, la gent m’ha preguntat com s’arriba a ser crític de teatre. Doncs amb molta paciència, perseverança i grans dosis d’autoironia. Ara mateix, però, som una professió en risc d’extinció. Com les puntaires, els terrissaires i els treballadors de les agències de viatges. Com els carders, els mirallers i els flassaders (que es noti que visc al Born, tu). Cancel·lada, com està, absolutament TOTA l’activitat cultural, fins a nou avís… què puc criticar, ara? La meva companya de pis i el meu gat estan negres (el Klaus, literalment). Si la primera no deixa els plats i els gots ordenats com a mi m’agrada, després de rentar-los, li dic com ho hauria d’haver fet. Si el Klaus fa una coreografia poc harmoniosa, en el seu atac diari de bogeria nocturna, li suggereixo altres línies de moviment. Els veïns del davant estenen la roba a la Sissí amb molt poca gràcia, la veritat, però encara no m’he atrevit a dir-los com haurien de combinar textures i colors. Quan sortim tots a aplaudir al balcó, a les vuit del vespre, de vegades em quedo amb ganes de comentar, al final: “M’ha recordat molt especialment a l’ovació que va rebre Montserrat Caballé, el 1972, quan va debutar a La Scala de Milà”. Quan faig una videotrucada amb els meus pares en què m’ensenyen, sobretot, el sostre del seu pis, m’he de mossegar la llengua per no fer-los una breu xerrada sobre cinematografia i muntatge, des de Serguei Eisenstein fins a Albert Serra, passant per Valerio Lazarov.

Quan no critico tot allò que m’envolta, em dedico a redactar crítiques mentals i a pensar en el meu futur més immediat. M’hauré de dedicar a la crítica literària? Però si no soc escriptor, com la majoria dels crítics literaris d’aquest país! La crítica gastronòmica no se’m donaria malament (a casa sempre hem sigut molt de halar), però ara mateix no és el moment més indicat per fer ruta per restaurants, tavernes i cocteleries. La crítica cinematogràfica és una opció, també, però amb els cinemes tancats no vull ser l’enèsim crític de Netflix i HBO, el talent principal dels quals és, bàsicament, veure totes les sèries i explicar-ne l’argument. Què ens espera, llavors, als pobres crítics teatrals? No sabem fer altra cosa que criticar el que fan els altres, dir-los com ho haurien d’haver fet i afegir que, segurament, si durés vint minuts menys, la cosa estaria molt millor. Pobrets de nosaltres.

Un exercici que em permet passar el temps, això sí, és conrear el gènere de la crítica-ficció, imaginant els futurs espectacles que estrenaran els nostres creadors la temporada que ve. Oriol Broggi farà l’obra d’algun autor francès o francòfon (d’origen libanès), que tractarà sobre l’angoixa que provoca el confinament quan es viu en un lloc on només hi ha sorra, cavalls i cortines de vellut vermell. Xavier Albertí estrenarà un muntatge sobre la soledat de l’home durant la crisi del coronavirus, salpebrat amb cuplets del Paral·lel i alguns nus masculins. Àlex Rigola tornarà a Txékhov, el nostre contemporani, en un muntatge molt despullat on els actors es diran pel seu nom i portaran xandalls amb llànties olioses i crocs. El Grup Focus ja està barrinant en el següent espectacle protagonitzat per Joan Pera, amb guió i direcció de Joel Joan, el títol del qual tindrà algun joc de paraules de l’estil Això és Covid-a! o Corona-què??? No em creieu? Temps al temps.

Mentrestant, anirem esperant que tot això s’acabi. (Pausa). Algun dia. (Pausa llarga). Teló.

ORIO PUIG TAULÉ 

Publicat per Núvol (09/04/2020)  

Sergi Belbel sobre JOSEP M. BENET I JORNET

MESTRE BENET I JORNET, AMIC PAPITU

S’ha mort el Papitu. El gran dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. És un dia trist per a molta, moltíssima gent. Des que la malaltia de l’Alzheimer el va colpejar, fa uns anys, els seus amics i amigues hem anat patint de mica en mica la seva pèrdua. El Papitu era un amic inoblidable. En Benet i Jornet, un mestre inqüestionable. És difícil parlar-ne «en singular», perquè per a nosaltres tenia sempre aquesta doble faceta: l’amic era en Papitu i en Benet i Jornet el dramaturg. Ell duia aquesta doble condició amb una naturalitat impressionant. I amb una energia inesgotable. De fet, la passió pel teatre anava sempre lligada amb la passió per la vida, i aquesta era una de les coses més destacables del seu llegat. De fet, el llegat és, sens dubte, una de les seves obsessions, el tema més recurrent en tota la seva obra, des de la primera i meravellosa Una vella,coneguda olor fins l’última, inèdita (Estiu ardent), inclosos també tots els seus treballs per a la televisió. El llegat que ens deixa és doncs aquest: la importància o fins i tot la transcendència del llegat. Nosaltres no som res sense els que ens precedeixen. De la mateixa manera, ell era ben conscient que tampoc no era res sense les generacions futures. I aquesta va ser la seva gran aportació: obrir-se, donar-se als altres, als que van venir darrere seu. Ser-ne mestre, company i fins tot amic, sense que la diferència d’edat fos cap inconvenient. Al contrari: ell semblava sempre el més jove. Era increïble. En fi. Podem dir que el dramaturg Benet i Jornet és un «pare» inqüestionable per a molts de nosaltres, que vam començar a fer teatre a les acaballes del segle XX però també un «avi» respectat,estimat i venerat per molts altres, dramaturgs i dramaturgues i guionistes del segle XXI. És emocionant que sigui així. Per això pot anar-se’n ben tranquil. La seva por, jo diria fins i tot terror, de ser oblidat, ha quedat definitivament diluïda. Mestre Benet i Jornet, gràcies pel teu gran llegat teatral, que és ben viu. Amic Papitu, gràcies per ser-hi sempre. Estigues tranquil i descansa en pau: no t’oblidarem mai.

Publicat pel T.N.C.(07/04/2020), original de Sergi Belbel

“Aquesta matinada ha mort el meu pare, Josep Maria Benet i Jornet, 79 anys, de COVID19. Ara vola lliure”. Amb aquest tuit ha anunciat Carlota Benet, dilluns al matí, la mort del seu progenitor, Josep Maria Benet i Jornet. Els més pròxims el coneixien com a Papitu, i el sobrenom ja era utilitzat per tothom: amics, coneguts i saludats. Tinc la sensació que Benet i Jornet sempre havia estat aquí, entre nosaltres, des que el 1963 va guanyar el Premi Josep Maria de Sagarra amb Una vella, coneguda olor. El Papitu tenia llavors 23 anys.

Si demanem a algú del carrer que ens digui el nom d’un dramaturg català, el més segur és que aquest sigui el de Benet i Jornet. Comptant, evidentment, que aquesta persona tingui clar a què es dedica un dramaturg –cosa que no és tan habitual com sembla– i no el confongui amb un director o un escenògraf. Benet i Jornet va arribar al teatre gràcies a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i el 1963 ja era considerat una de les promeses del teatre català. Coses de país petit, on sovint amb un representant de cada gremi ja fem el fet. La figura de Benet i Jornet és molt popular, com dèiem, sobretot gràcies a la televisió: creador de sèries com Poble Nou, Nissaga de poder o Ventdelplà, el Papitu va inventar-se una manera d’escriure ficció en català que persisteix avui en dia, amb l’actualment cancel·lada Com si fos ahir.

Cal no oblidar les adaptacions cinematogràfiques que Ventura Pons ha dirigit de les obres de Benet i Jornet, que també han col·laborat a fer-lo arribar a un públic molt més ampli: Actrius (1997, a partir d’E.R.) i Amic / Amat (1999, a partir de Testament). Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou o David Selvas han fet arribar les paraules del Papitu a les pantalles de mig món. Però anem al teatre. La seva obra és extensa i variada, i conté títols tan importants (i evocadors) com Berenàveu a les fosques (1972), Revolta de bruixes (1976), Quan la ràdio parlava de Franco (1980), Desig (1991), Fugaç (1994), Testament (1997), L’habitació del nen (2002) o la darrera trilogia que va estrenar: Soterrani (2008), Dues dones que ballen (2010) i Com dir-ho? (2013).

Avui, més que mai, és un dia ideal per recuperar el documental Josep Maria Benet i Jornet, descripció d’un paisatge, que l’Institut del Teatre ha posat en obert, juntament amb altres documents de l’Arxiu Audiovisual de les Arts Escèniques de Catalunya (AAAEC). En ell, un apassionat Josep Maria Miró ens parla del passadís ple de cartells que hi havia a casa del Papitu. També hi apareixen el dramaturg Sergi Belbel i el director Xavier Albertí, que expliquen de meravella perquè Benet i Jornet és tan important per a l’escena teatral catalana actual. “El Papitu és la idea i la confirmació de continuïtat”, afirma Miró.

Avui ha mort Josep Maria Benet i Jornet. Des de Núvol lamentem la mort del dramaturg i home de teatre, un dels pares de la dramatúrgia catalana contemporània, i ens sumem a les mostres de condol a tots els seus familiars i amics. Recuperem aquest article d’Oriol Puig Taulé que ressenyava el llibre que Carlota Benet va dedicar al seu pare.

Columna acaba de publicar el llibre Papitu. El somriure sota el bigoti, un volum on Carlota Benet ens parla del seu pare Josep Maria Benet i Jornet. Més enllà d’una biografia o d’un recull d’anècdotes i records, Carlota Benet relata quan i com va ser conscient que el seu pare patia d’Alzheimer, i de quina manera la malaltia ha afectat la seva relació. Amb una prosa directa i àgil, la filla d’un dels pares de la dramatúrgia catalana contemporània es sincera en un llibre que es pot llegir com la carta d’una filla a un pare. I és que “Papitu” és, també, l’abreviació de “papa”.

“Per a mi, abans de conèixer-lo personalment, en Benet i Jornet era, doncs, «l’autor del teatre català viu» per excel·lència. Insisteixo: no un autor català, sinó l’autor”. Sergi Belbel signa el pròleg del llibre, on narra com el Papitu es va anar convertint en el seu mestre i, més tard i sobretot, gran amic. “En Benet i Jornet és el meu mestre, el meu mestre real, el que em va ensenyar l’ofici, i el Papitu, el meu amic, el meu gran amic, el que m’ha ensenyat coses de la vida. Un pare, un germà de sang, no te’l busques, te’l trobes. Un mestre i un amic, te’ls regala la vida”.

La lectura de Papitu. El somriure sota el bigoti, és el complement perfecte de Material d’enderroc (Edicions 62, 2010), les memòries del dramaturg on, òbviament, la seva filla Carlota també hi apareix. Carlota Benet explica quina mena de pare era el Papitu (“El meu pare no em va portar mai d’excursió, ni em va ensenyar a anar en bicicleta, ni a nedar (aquestes coses les feia el meu avi a l’estiu), i odiava assistir als festivals del final de curs a l’escola”), perquè entenguem que la relació entre ella i el seu pare (filla única, pares separats) sempre va estar unida per un lligam fortíssim. El pare que s’inventava contes cada nit per a la seva filla, que la vestia de forma si més no original, que li cuinava uns hipercalòrics cigrons amb sobrassada o que amb la colla de Ventalló li va permetre gaudir d’uns amics paterns que molts de nosaltres hauríem somiat: la Sardà, en Terenci, en Sergi Schaaf, l’Àngels Mol

Carlota Benet es va adonar dels primers símptomes de la malaltia abans que els metges descobrissin que el Papitu tenia Alzheimer, perquè el seu pare va anar perdent progressivament l’empatia. Els viatges que van fer junts (a Nova York, Grècia, Egipte o contemplant el sol d’Olafur Eliasson a la Tate Modern de Londres), i els records d’infantesa es barregen amb la constatació que la malaltia anava fent perdre al Papitu no només la memòria, sinó afectes tan especials com la delicadesa. Els diàlegs pare-filla s’anaven convertint, quasi imperceptiblement, en monòlegs desordenats del Papitu, i la pròpia professió i caràcter del pare van dificultar la identificació i tot de la patologia. “El fet que tingués fama de desememoriat i que fos escriptor va contribuir a emmascarar les circumstàncies, perquè se li suposaven com a naturals alguns comportaments excèntrics. Com a persona intel·lectualment entrenada, tenia capacitat per dissimular els buits que li començava a produir el deteriorament”. Això va fer que, fins i tot, Benet i Jornet aconseguís “enganyar” elstests de l’Alzheimer el 2011.

Els teatres estan tancats fins a pròxim avís, ja ho sabem. Però això no significa que l’activitat s’hagi aturat. El TNC continua, amb l’ajuda inestimable d’Arola Editors, publicant textos teatrals sense parar. Ara mateix acaba de sortir del forn Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Es tracta d’un llibre important, tant per la seva mida (és un d’aquells totxos que fan patxoca de la col·lecció “Teatre reunit”) com per la reivindicació (i/o descobriment) d’una sèrie de dramaturgues, oblidades o poc conegudes. El moment històric és clau, ja que abraça l’últim terç del segle XIX i les quatre primeres dècades del XX, abans de la destrossa de la guerra. L’antologia i el pròleg són obra de Mercè Ibarz, que reivindica les nostres autores pioneres però no des de l’arqueologia o la museïtzació, sinó des de la vivesa de les seves paraules.

Algunes de les ‘Pioneres modernes’ del llibre publicat per Arola i el TNC.

“Els teatres són tancats, i les llibreries també”, ja m’imagino que em direu. No patiu: el Teatre Nacional de Catalunya ha engegat la campanya El TNC a casa, que entre les seves accions inclou l’obertura en línia més de 60 títols, que es poden llegir de manera gratuïta en format digital. Des de la lletra “A” d’Aguilar fins a la “Z” de Zarzoso, passant per noms com Cunillé, Dimitriadis, Kane, Norén o Pitarra. Pel que fa als “Teatres Reunits”, alguns d’ells encara inèdits a les llibreries, com el dedicat a Antonio Tarantino o el que ara ens ocupa, aquests estan a la venda. El TNC i Arola enviaran el text en format digital al comprador, que el podrà passar a buscar en format paper un cop s’acabi el confinament. Servidor de vostès ja té el volum de les Pioneres modernes en format digital i, tot i la incomoditat de llegir en PDF, puc afirmar que és una meravella.

“Dur desig de durar” és el títol del pròleg escrit per Mercè Ibarz, una cita de Paul Éluard que li serveix per explicar que això no va de recuperar o redimir les autores oblidades: són les mateixes obres que ho reclamen. “Les obres són vives, és la seva gràcia i la seva potestat”. No ens trobem davant de la nova missió de l’equip d’Indiana Jones teatrals (Albertí, Arribas i companyia) del TNC, al contrari. Les autores ens diuen “Ei, hola! Som aquí”. Aquest volum s’entén, és clar, en relació amb l’Epicentre Pioneres que s’ha vist, com tot, sobtadament truncat per la crisi sanitària del covid-19. Solitud va ser l’únic muntatge que va poder ser estrenat, del qual se’n van poder fer poquíssimes funcions. No van poder confrontar-se amb el públic, però, ni la posada en escena de L’huracà de Carme Montoriol, ni les lectures dramatitzades d’Una venjança com n’hi ha poques de Lluïsa Denís, Les cartes de Víctor Català, i Es rifa un home! de Rosa M. Arquimbau. Tampoc es van poder estrenar la lectura de Solitud a Stromboli. Somnis, Signes i Símbols –monòleg de Núria Casado Gual inspirat en un estudi de Rosa Delor– ni el concert dedicat a les compositores del Modernisme, que s’havia de celebrar aquest dijous 2 d’abril. Quin desastre.

Mercè Ibarz ho té clar: “La literatura dramàtica no és el teatre, igual que la partitura no és la música ni el guió el cine”. El teatre com a text o com a espectacle, que deia aquell. Les obres presentades (un total de dotze, més quatre de breus, a l’apèndix) estan ordenades de manera inversa: de les més modernes a les més antigues. El volum comença als anys trenta del segle XX, amb una llengua moderna, radiofònica i periodística, i finalitza als anys setanta del XIX, amb un català més arcaic, en molts aspectes, però infinitament ric i acolorit. Anem a la teca. Els textos publicats són: Marie la Roja…, de Rosa Maria Arquimbau (1938);  Florentina, de Maria Carratalà (1938); Judith, de Maria Lluïsa Algarra (1936); L’estudiant de Girona, de Llucieta Canyà (1936); Ha passat una oreneta…, de Cecília A. Màntua (1936); L’huracà, de Carme Montoriol (1935); Una venjança com n’hi ha poques, de Lluïsa Denís (1931); Herències, de Maria Domènech (ca. 1925); Els ídols, de Carme Karr (1911); Isolats, de Felip Palma (Palmira Ventós, 1909); Les cartes, de Víctor Català (Caterina Albert, 1899); i Teresa, de Dolors Monserdà (1876). A l’apèndix, podem trobar els textos L’enrenou del poble, de Felip Palma (1909); El sant de la senyora Mercè, de Maria Domènech (1918);  Amor mana, de Dolors Monserdà (1919); i Els caçadors furtius, de Lluïsa Denís (1931). El volum té 452 pàgines. Estareu distrets una bona estona.

La prologuista és escriptora, periodista cultural i Doctora en Comunicació Audiovisual, i això es nota. Si estem parlant del teatre fet a cavall del segle XIX i el XX, és inevitable parlar de la fotografia, el cinema, la ràdio o la premsa, tot allò que defineix l’esperit d’un temps (allò que els germànics anomenen el Zeitgeist). Ibarz detecta dos eixos, en aquestes autores: el primer, relacionat amb el feminisme i el moviment sufragista europeu; el segon, protagonitzat per la incipient classe mitjana i la cultura urbana, amb el periodisme com a mitjà d’expressió preponderant, sigui des de la reivindicació o la ironia. Monserdà, Català, Palma, Karr, Domènech i Denís (sembla un vers d’en Serrat) són l’alineació d’autores modernistes, sempre amb un peu (o dos) al Noucentisme. Els corrents artístics, com tot en aquesta vida, no són lògics, cronològics i successius. Montoriol, Màntua, Canyà, Algarra, Carratalà i Arquimbau estan inscrites en els canvis de tot ordre de la revolta republicana. Amb matisos, naturalment: mentre l’Algarra era coneguda com “la geganta revolucionària” i l’Arquimbau era una corrosiva, la Canyà (sobretot) i la Montoriol (en part) eren més pròximes als valors catòlics i domèstics, fet que les unia amb les seves predecessores.

“¿Són ara representables, aquestes obres? Rotundament, sí. ¿Algunes més que unes altres? Esclar. ¿Tal com són, sense cap retoc ni d’una ratlla? Depèn, ja que estem parlant de teatre”. És una llàstima que hàgim perdut l’oportunitat de veure les peces curtes que s’havien de presentar al MNAC, i esprem que el TNC trobi un forat, aquesta temporada o la pròxima, per reprogramar-les. “La pregunta pertinent: ¿Són modernes de debò, les obres, les autores? I tant que ho són”. Víctor Català s’avança al teatre documental (tan de moda, actualment) amb Les cartes, un monòleg en prosa que comença amb aquesta acotació: «Un actor ben conegut del públic entra, portant una cadira; s’arrima a la bateria». Aquest actor, en el muntatge dirigit per Clara Manyós que no vam poder veure, havia de ser David Verdaguer, el bigoti més sexy de Catalunya (amb permís de Lluís Permanyer). Arquimbau escriu una “comèdia-reportatge” a Marie la Roja…, Karr (publicista cultural) especifica, a Els ídols, quins diaris tenen els protagonistes a la taula, i Canyà parla de la violació com a arma de guerra, un tema molt nou en el teatre de l’època. Dolors Monserdà va fundar (amb Karr i Francesca Bonnemaison) la revista Feminal, publicació imprescindible per entendre aquestes autores i el moment històric que van tenir la sort de viure.

Dones modernes, polifacètiques, poliglotes i estupendes. Ibarz ens demana que ens fixem en els retrats de les autores que acompanyen aquest volum. Una manera de presentar-se en societat i al món, aquestes fotografies de fa cent anys són un testimoni visual d’un valor incalculable: sessions d’estudi on la postura corporal, la roba, els complements i la mirada donen molta informació sobre cadascuna d’aquestes donasses. La fotografia autoconscient, sabedora del seu poder i perdurabilitat, a l’extrem oposat dels milions d’imatge-escombraria que creem (i destruïm i oblidem) en l’actualitat. Les seves biografies també tenen el poder de fer-nos evocar les vides d’aquestes dones, les nostres besàvies o rebesàvies, que van fer de tot i tot allò que les van deixar fer. Com les defineix Ibarz, elles són “les Bauhaus de l’escena del teatre en català entre 1876 i 1938”. Brindem per elles.

Publicat a Núvol , original de Oriol Puig Taulé.

Badalona, 1 d’abril de 2020

FA CINQUANTA ANYS!

DE L’1 al 30  d’abril de de 1970

05/04/1970 – CENTRE P. SANT JOSEP. Nova cita del públic infantil amb la gent de Fira d’Infants, el títol d’acord en l’ambient que és vivia aquells dies, UNA FIRA EN ÓRBITA, que va contar amb la participació de les Barrufetes.

12/04/1970 – CÍRCOL CATÒLIC. Un text policíac de Frederick Knott, SOLA EN LA OSCURIDAD, amb molt d’èxit al cine, va ser representat per la dramàtica amb direcció d’ Albert Trifol i interpretació d’Anna Maria Mauri, en el paper principal.

   MUSEU MUNICIPAL. A la sala auditori del Museu el grup de teatre de l’ Orfeó Badaloní va representar EL MARIT VE DE VISITA, amb direcció de Joaquim Grífol.  Al mateix temps, en un altre pis del Museu hi havia l’actuació de Fira d’Infants, que omplia el pis i feia les delícies de la canalla.

19/04/1970 – MUSEU MUNICIPAL. Una nova vetllada d’ Artistas y Futuros Artistas, amb una sèrie de cantants on destacava Mary Chuan, una soprano d’origen xinés, amb presentació a càrrec de Pedro Soriano.

    CÍRCOL CATÒLIC. Festival folkloric organitzat per l’Esbart Albada de l’entitat, amb la participació de l’Esbart Infantil de la Joventut Carmelitana, Veus Alegres de la Joventut Carmelitana. Les pianistes Maria Mercè i Maria Teresa Compte, Esbart Jovenil Sant Jordi i el  Grup Coral Vora Mar, de l’Orfeó Badaloní. L’acte el va presentar Maria Teresa Culebras i el va dirigir Gaspar Codina.

25/04/1970 – MUSEU MUNICIPAL. Acte a benefici d’ ASPANIN amb una primera part a càrrec de l’Esbart Badalona del Museu i la Rondalla de Badalona, dirigida per Domingo Puig. La segona part amb una conferència del Pare José Maria Segura i la tercera amb el grup coral Voramar, el violoncel·lista Francesc Solà i el pianista Joan Salsas.

Per aquells dies es va inaugurar el nou CINE VICTORIA, un dels millors local de projecció de Catalunya, en aquells moments, apte també per representacions escèniques. Avui dia, a 2020, fa anys que s’ha convertit amb un Bingo. 

26/04/1970 – MUSEU MUNICIPAL. Concert de Primavera a càrrec de l’ Orfeó Badaloní, que va ser dirigit per Josep Maria Guillen, actuant de solistes Victoria Freixa, Rosa Estanyol i Agustí Pallejà, amb acompanyament al piano de Esther Martells.

  CENTRE P. SANT JOSEP. Josep Maria Pujol al front del grup Piccolo del Centre, es van enfrontar amb un difícil text de Buero Vallejo com es EL TRAGALUZ, que va aconseguir un aprovat segons la crítica.

COR DE MARINA. El grup de teatre infantil i juvenil de l’entitat van representar el conte de Lluís Coquard  LA PRINCESA PELL D’ASE, amb direcció de Josep Maria Utrillas.

29/04/1970 – MUSEU MUNICIPAL. Extraordinari concert de piano a càrrec de la concertista JOSEFINA GÓMEZ TOLDRÀ, organitzat pel Departament de Cultura de l’Ajuntament.

Recopilat per Jaume Arqué i Ferrer

ARTICLE PUBLICAT A “EL ECO DE BADALONA”

El dia 6 de febrero de 1886:

EL TEATRO,

En general, se tiene una idea muy errónea de lo que es el teatro.

El vulgo y al decir vulgo nos referimos también a las personas que se creen ilustradas y no lo son, que por cierto abundan mucho considera el teatro como un pasatiempo y nada más.

No negaremos que lo sea, pero tiene también otros fines.

El teatro moraliza, ensena y corrige.

El teatro fué la primera base de civilización en la antigüedad, y como decía Terencio, era la fiel imagen de la sociedad, para la cual hacia lo que el lapidario con las piedras aun sin brillo ni belleza. El progreso tuvo el teatro por base en Grecia Aristóteles y Sófocles, fueron moralmente los regeneradores de su patria; la posteridad los va colocado en el puesto que les correspondía pues que ellos inspiraron al pueblo griego el amor a lo bello y a las virtudes cívicas.

El teatro llevó también a Roma su influencia bienhechora, y la populosa ciudad de los Cesares vio sus circos desiertos, aquellas arenas, en donde un numeroso público aplaudía y gozaba con las terribles luchas de los gladiadores y con los gritos de agonía de aquellos que eran presa de las fieras.

Las costumbres perdieron su salvaje crueldad cuando Plauto y Crecencio mostraron los encantos do !a vida intelectual, despertando ideas nobles y sentimientos más benévolos.

Racine, Corneille, Alfieri, Shakespeare, Sebille, Calderón y Lope de Vega, fueron los hábiles artífices que perfeccionaron la obra de los griegos y romanos.

El Teatro Español, fué en un tiempo el más fecundo, el más brillante, el modelo de las demás naciones, y aun hoy, cuenta con preciosas páginas en sus anales- Larra, Ayala, Zorrilla, Hartzembruscb, García, Gutierrez, Cano, Echegaray y tantos, otros han conquistado y conquistan para él inmarcesibles glorias.

El teatro es la fotografía social: ya para ridiculizar y corregir, ya para evocar los hechos grandiosos de la historia, despertar el entusiasmo y prestar impulso a la llama del amor patrio.

El teatro debe ser considéralo como una institución pública, como una alta escuela de moralización social.

Digan lo que quieran los escépticos –  Los desafiamos á que nieguen la influencia del teatro en el mejoramiento de las costumbres sociales – Puede el encallecimiento de las conciencias, neutralizar algunas veces sus mejores efectos.

No lo negamos, puede suceder que miles de vicios mantengan alta la frente ante su espejo, que miles de hidalgos sentimientos espiren sin eco – Pero por más que se limite la virtualidad de la escena, por más que se invalide, ¡cuan inmensa es todavía su influencia!

Si no extirpa los vicios, los da a conocer, nos familiariza con elles papa que no nos sorprendan y dominen.

El teatro nos revela el secreto para conocerlos y desarmarlos – Aquí lleva la mano al saber, más allá invoca la religión – De estos purísimos manantiales saca sus ejemplos, para mostrar a los hombres el deber austero, adornado de galanos y seductores colores.

Sensaciones halagüeñas, propósitos saludables, pasiones generosas, todo lo infunde en el espíritu del espectador con la influencia mágica del arte.

El teatro es una escuela, y como tal, no debiera ser descuidado, porque la educación es como la medicina; no debe ser administrada por manos inhábiles.

El teatro es un gran elemento de justicia, porque, forma en los hombres e) espíritu de justicia.

Ya que queremos educar al pueblo, pongamos en juego todos los elementos de la educación: la escuela, la biblioteca y el teatro.

¡Ojalá que nuestro país tuviera más afición al teatro, que así desaparecerían muchas de las diversiones perniciosas a que hoy se entrega!.     X.

—