Cal ser un home per estrenar a la sala gran?, per Oriol Puig Taulé
Les nits d’estrena a la Sala Gran del TNC tenen una atmosfera especial. Un còctel amb dosis iguals d’expectació i ganes de patacada. Una part de la societat catalana es reuneix, com en un circ romà, per dictaminar –polze amunt o polze avall– el destí del condemnat. En aquest cas, del dramaturg de torn. Diem dramaturg, i no dramaturga, perquè encara cap autora catalana viva ha estrenat mai a la Sala Gran. Ni viva ni morta, ara que hi penso.
Més enllà de l’estrena del text de Guillem Clua Justícia (després hi anirem), m’agradaria desenvolupar una mica més aquesta reflexió. Per què cap autora catalana viva ha estrenat un text a la Sala Gran del TNC, en els seus vint-i-quatre anys d’història? Sent com és Xavier Albertí amic i còmplice de Lluïsa Cunillé (junts van compartir l’aventura de La reina de la nit, efímera companyia resident a la desapareguda Sala Muntaner) i havent-li dedicat fins i tot un epicentre en la temporada 2017-2018, les obres que hem pogut veure de l’autora s’han representat sempre a la Sala Petita: Geografia (dins de l’espectacle Fronteres), El carrer Franklin i Islàndia. La versió operística d’Après moi, le déluge es va poder veure durant quatre dies a la Sala Tallers. Justament aquests dies, la Comédie-Française té en cartell el text de Cunillé Occisió (traduït al francès per Laurent Gallardo). D’acord, a la sala Studio, que és la més petita de les tres. Però a la Comédie-Française. Segurament Albertí opina que Lluïsa Cunillé no és una autora per a la Sala Gran del TNC, però llavors… qui ho és?
Si mirem quins autors catalans vius han estrenat a la Sala Gran, trobem els noms de Josep Maria Benet i Jornet (Olors), Albert Espinosa (Els nostres tigres beuen llet), Pere Riera (Barcelona), Jordi Casanovas (Una història catalana), Pau Miró (Victòria) i Josep Maria Miró (Temps salvatge). On són les dones? El desaparegut T6 va ser, des dels seus inicis, un projecte absolutament paritari, i després d’estrenar els seus textos a la Sala Tallers, només alguns dramaturgs (homes, blancs i cis, per descomptat) han pogut fer el salt a la Sala Gran. Per què ha passat, això? Victòria, Temps salvatge o Justícia han sigut encàrrecs que Xavier Albertí va fer directament als seus autors. Per què no s’han fet encàrrecs a dramaturgues? Ja sé què em diran: Lluïsa Cunillé no és prou popular per omplir una Sala Gran. Però qui ho és? Si no es fan encàrrecs a autores (no dic noms: només cal mirar les que van participar al T6 o les que han estat programades al TNC alguna vegada), sembla que, ara per ara, encara estaran castigades a ocupar la Sala Petita i la Sala Tallers. Pel que fa a les adaptacions o dramatúrgies, aquí sí que la Sala Gran ha acollit algunes dones: Victoria Szpunberg, amb Balena blava (en programa doble amb La consagració de la primavera), o Anna Maria Ricart, amb Mrs. Dalloway.
Totes aquestes reflexions em venen al cap després de veure Justícia, el muntatge que Josep Maria Mestres ha fet del text escrit per Guillem Clua. Com molt bé va afirmar l’actor Roger Coma en una entrevista a El món a Rac1, “la Sala Gran és un gènere en si mateixa”. Sembla que la sala obligui a fer-ho tot desproporcionat. O com diria un barceloní cursi, bigger than life. Clua ha volgut fer el seu Agost (de Tracy Letts), salpebrat amb tocs d’Àngels a Amèrica i un aire de (Jordi) Casanovas. Tot i el resolutiu muntatge de Mestres, l’espectacular (i força innecessària) escenografia de Paco Azoríni el bon nivell de tot el repartiment, vaig sortir del TNC amb una sensació molt concreta. Sembla que Clua hagi escrit Justícia pensant en les futures posades en escena que se’n faran pel món (si Tony Kushner vol), perquè és un text que explica coses que aquí coneixem de sobres.
Que al final de la Guerra Civil molts catalans es van canviar de bàndol, que el Front d’Alliberament Gai va ser pioner en tot l’Estat en les reivindicacions LGBTI o que Convergència i Unió és un partit corrupte, ja ho sabem totes. O ho hauríem de saber, a hores d’ara. Més enllà de l’atreviment d’esmentar el cas Banca Catalana, el text de Clua vol tocar tantes tecles que només les frega amb el tou dels dits. És allò de la “síndrome de la Viquipèdia” (que no de la Vicky Peña, que està estupenda). El moviment queer (“els maricons de tota la vida”) o la identitat sexual dels personatges acaben sent una excusa més en un discurs políticament molt correcte, ideal per a complaure tots els públics. Ho sé, ho sé, Sala Gran i bla bla bla…
El fet que a Justícia aparegui una parella de lesbianes (com succeïa a Temps salvatge, de Josep Maria Miró), em va fer pensar en el que he escrit al principi d’aquest article: quan deixarem que siguin elles, les autores, les que ens parlin en primera persona? Què ha de passar perquè una dramaturga estreni a la Sala Gran? Em sembla que és innecessari que jo ho digui, però si la futura directora artística del TNC és una dona, això serà un fet. Només hauran passat vint-i-cinc anys des de la seva inauguració. Visca Catalunya. Oriol Puig Taulé
NOMÉS LA FI DEL MÓN, Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot.
Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.
Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.
Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.
David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda
Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.
Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?
Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.
La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.
Crítica de LA NETA DEL SENYOR LIHN.
PLATEES MIG BUIDES I TEATRES TANCATS
PLATEES MIG BUIDES I TEATRES TANCATS
La setmana passada vaig veure quatre espectacles en quatre dies consecutius. Dijous, Beckett’s ladies a la Sala Beckett. Divendres, Multiverse a la Sala Hiroshima. Dissabte, Reiseführer a l’Espai Lliure. I diumenge, Projecte 92 a L’Antic Teatre. Als dos espectacles del mig, que em van agradar molt, la platea estava mig buida. O mig plena, depèn de com es miri. El primer era una estrena, protagonitzat per tres actrius catalanes de renom (acudit). L’últim l’ha fet un col·lectiu d’artistes precàries nascudes després dels Jocs Olímpics. Això ja no fa tanta gràcia. Aquesta setmana també hem sabut que a Barcelona es tancaran dos teatres: el Club Capitol i La Vilella. Setmana mogudeta pel teatre català.
El Club Capitol anuncia que tanca. La casa de Toni Moog i David Guapo, on Pepe Rubianes va ser feliç (i ens va fer feliços) durant tants anys, va enviar un comunicat on explicava que el propietari de l’immoble no els renova el contracte. La xarxa bull. Mentre escric això, més de 2.700 professionals i espectadors ja han signat aquest manifest, reclamant que l’Ajuntament de Barcelona i al Departament de Cultura assumeixin “el compromís de protegir els espais escènics i la seva activitat”. Servidor té la sensació de rescat bancari, davant d’aquesta petició. M’agradaria saber si les productores petites o mitjanes que hi estrenen amb regularitat (Sala Flyhard, Sixto Paz, La Brutal, Hause & Richman) estan satisfetes amb les condicions amb què hi treballen. Suposo que sí, és clar. Aquests dies també s’ha anunciat que La Vilella, al Poble Sec, també tancarà les seves portes: és un teatret que la companyia Sargantana va obrir fa set anys, on s’hi ha pogut veure petites perles com aquestes. Veig que no existeix cap manifest titulat “Salvem La Vilella”, però que la sala surt esmentada al manifest “Salvem el Capitol”, on també apareixen altres teatres desapareguts com el Malic, l’Artenbrut o la Muntaner. Teatres que, com les llibreries, les discoteques o les galeries d’art, neixen, creixen, es reprodueixen (o no) i moren.
Servidor de vostès no ha signat el manifest. Abans defensaria sales molt més amenaçades i amb una programació molt més interessant i arriscada, com L’Antic Teatre o la Hiroshima. A Multiverse, divendres passat, hi havia mitja entrada. La creació de Louis Vanhaverbeke és un dels millors espectacles que he vist aquest any, de veritat. I érem quatre gats. El belga va dedicar tres anys a parir aquesta creació. Aquí, si els nostres creadors disposen de tres mesos, ja se senten malament per disposar d’aital privilegi, tal com explicava la Carla Rovira al Foyer 1 del Lliure, dissabte passat. Em vaig quedar a veure Reiseführer, i feia pena veure l’Espai Lliure: menys de mitja entrada. Un director tan seriós (i germànic) com Ferran Dordal i una companyia tan respectable com La Ruta 40 han parit un espectacle lleuger, irònic i divertit, amb un cert punt contemplatiu. Els tres intèrprets es troben a gust en escena, i això es nota: no hi ha res més bonic que veure treballar uns actors que creuen en allò que estan defensant. No passa tan sovint, creguin-me. Amb un saber estar, una escolta i uns dots d’improvisació dignes de Las Glorias Cabareteras (amb el seu permís), Díaz, Prat i Torrecilla aguanten un muntatge que, oh Déu meu, ni sermoneja ni és pamfletari en cap moment. El Teatre Lliure ha programat aquest espectacle durant QUATRE SETMANES, fins al 12 de gener. Seria bonic que estigués ple cada dia.
Dijous, a la Sala Beckett, Míriam Iscla, Sílvia Bel i Rosa Renom estrenaven Beckett’s ladies. El director resident de la sala, Sergi Belbel, ha muntat aquest espectacle amb quatre peces curtes de l’irlandès com si fos un episodi de la sèrie de terror Historias para no dormir. Em fa gràcia pensar en els espectadors que vagin a la Beckett a veure “l’actriu que surt a la novel·la de TV3”, perquè es trobaran amb quatre peces dures, difícils, eixorques, d’en Samuel. Volies Beckett? Quatre tasses. Les tres intèrprets són excel·lents actrius, no cal dir-ho. La Renom aconsegueix no quedar eclipsada per aquell perrucot que duu, i Sílvia Bel al balancí ja ha entrat a formar part de la iconografia del teatre català. Ara bé, la boca de Míriam Iscla (llavis, llengua, geniva i dents) mereix tots els premis del món. Em vaig emocionar una mica i tot, perquè era el primer cop que veia una posada en escena de No jo, monòleg que mai havia pogut acabar de llegir ni de veure’n el vídeo fins al final (mirin, mirin, i m’entendran). Que el teatre està fet per ser vist s’entén amb aquesta boca desbocada que, il·luminada per Kiko Planas, es converteix en metralladora, escletxa i vagina dentata. De la concreció figurativa a l’abstacció absoluta, sonora i visual, en quinze minuts. La boca és una taca de llum, una estrella al mig del cosmos, un esfínter que s’obre i es tanca. El gat de Cheshire aprova aquest missatge.
Finalment, diumenge vaig anar a la darrera funció de Projecte 92, del Col·lectiu Las Huecas. N’havia vist un primer fragment al Croquis de la Beckett, ara fa dos anys, i ja em va encantar. Aquestes noies són talentoses. I no imiten a ningú! Això ho comentàvem, a la sortida, amb un creador nostrat. Sí, cal celebrar que les joves creadores no vulguin ser totes Rodrigo García, Angélica Liddell o El Conde de Torrefiel, i que busquin el seu llenguatge propi. La maleïda Course Navette amb què ens van torturar durant l’EGB i l’ESO, Juan Antonio Samaranch i Pasqual Maragall, l’esponjament del Raval i la mascota olímpica feta a base de ratlles (o traços, malpensats) protagonitzen una peça honesta i lliure. Esperit punk, precarietat i certa innocència (o servidor de vostès ja és massa gran) en una proposta que va omplir L’Antic Teatre de públic jove i entregat. Així sí. Les integrants de Las Huecas (“no som un grup”), van néixer després dels Jocs Olímpics de 1992. Han tingut l’honor de sortir a la secció del Time Out dedicada als joves creadors i combinen la pràctica escènica amb la seva feina de cambreres al Teatre Lliure o d’acomodadores al Mercat de les Flors. Un dia haurem de parlar de tots els creadors catalans que han passat per aquestes cases, o que hi treballen actualment. Això sí que és el veritable Institut del Teatre.
Oriol Puig Taulé
Crítica d’UNA HISTÒRIA REAL , per Carles Lucas
UNA HISTÒRIA REAL. 90 minuts de veritat
M’agraden els textos que parlen d’escriptors i sé perfectament per què; m’agrada aquest ofici, utilitzar el llenguatge per donar vida a dojo, donar vida als personatges i donar vida als lectors doncs fent meva una frase que m’encanta, diré que cal “Llegir per viure altres vides”.
Diu Pau Miró al programa de ma, que volia escriure una obra sobre la ultradreta des de la visió d’un ambient familiar enrarit fins a l’infinit, però l’espectacle et condueix sobretot al segon conflicte, l’etern pare-fill en guerra constant, sense la treva que podria oferir la dona desapareguda.
Pau Miró s’acompanya de personal de qualitat, Manrique, Conejero, Aixalà i Cardoner – lluny del nen en coma de Polseres vermelles, en una progressió excel·lent – i el resultat és un espectacle dinàmic i trepidant, on l’escriptor ofereix petits moments de treva quan escriu dictant, els capítols del seus llibres, que fàcilment podríem anomenar “pàgines viscudes”. L’escriptor s’inspira en la vida, en el conflicte i pots arribar a sospitar si la seva pedra filosofal, no és altra que convertir el drama personal en Best seller literari.
La posta en escena és brillant per la seva senzillesa. A mi m’agraden més les escenografies que suggereixen que no pas el realisme brutal, i aquí veus com es converteix l’espai en una consulta, una editorial, la casa pròpia – una pista de bàsquet sense cistelles – o un campament. Fa pocs dies parlàvem al meu grup sobre les escenografies, sobre si cal fer-les molt realistes per “explicar” al públic on és, doncs veure “Una història real” et dóna la resposta.
Ja he dit que les actrius i els actors estan molt bé, de fet ja t’ho esperes, però val la pena fer-ne esment, a mi m’agrada fer-ho i suposo que també agrada escoltar-ho, encara que hi puguis estar acostumat. És allò de la flor que cal anar regant perquè no es marceixi.
L’escriptor Manrique viu un huracà emocional que descontrola la seva existència. Una trucada al mòbil ho canvia tot. Canvia la promoció del darrer llibre, les entrevistes, el premi literari, la seva pròpia existència… una història real tants i tants cops. Qui no s’angoixa quan li sona el telèfon quan no ho espera?. El domini de l’escena resulta abassegador, i posa el nivell tant amunt, que no queda altre remei que “anar-hi amb tot”, oferint al públic una hora i mitja de teatre gruixut, amb moments que permeten el riure “obligatori” que cal suportar. Ja sé que ho dic sempre, però em costa entendre determinades rialles enmig d’un drama. Suposo que també m’hi aniré acostumant.
Resulta molt senzill recomanar aquest espectacle, i espero que si he “aconseguit controlar el relat, aconseguiré controlar els fets” i ja estareu desitjant clicar la casella màgica.
Carles Lucas
Crítica de LA DONA DEL 600, per Pere Riera
LA DONA DEL 600
Les bones opinions de la obra han influit aquesta vegada en la decisió de anar-hi no era una proposta que hem sembles atractiva tot i el bon equip artístic però ara un cop he anat reconec que m’he trobat amb una obra fresca que barreja l’humor amb els temes mes candents com pot ser el dol, la malaltia i les relacions familiars, sona eslògan però diria és una obra real com la vida mateixa amb personatges molt reconeixedores i quotidians, una proposta senzilla plena d’encant amb personatges com l’interpretat per Banacolocha molt entrañable i una Merçe Sampietro com sempre a gran nivell, personatge curt però intens al costat d’aquestes germanes de caràcters oposats molt ben interpretades per Angels Gonyalons i Rosa Vila complementats per un encertat Pep Planas, sota la direcció de l’autor Pere Riera. Resumint un exemple de teatre comercial però digne que transmet emocions i et pot en ocasions fer riure i en altres deixar-te pensatiu davant personatges i situacions conegudes i propers a la vida cotidiana. Me afegeixo a les opinions que consideren és una obra recomanable no exempta de força i sobretot autèntica.
Crítica d’Esperant a Godot, per Elvira Franch.
«Esperant Gogot» de Samuel Beckett, a la Sala Beckett; dins del cicle que aquesta sala dedica aquest hivern al dramaturg, novel·lista i poeta irlandès, per commemorar els trenta anys de la seva mort i també el mateix temps que fa que la Sala va obrir les seves portes.
«Esperant Gogot» és una de les obres més emblemàtiques d’aquest autor que escrivia amb un gran sentit de l’humor i absurditat, però amb un fons pessimista i crític davant de la humanitat. L’obra va ser estrenada l’any 1952 i va representar tota una revolució dins del llenguatge teatral. És clarament una de les més grans peces teatrals del Teatre de l’absurd.
Josep Pedrals n’ha fet l’adaptació teatral i ha eliminat la paraula «Tot» que precedia el títol més popular. Ferran Utzet s’ha cuidat de la direcció. Una direcció mil·limetrada, impecable, plena de petits detalls tal com les que ens té acostumats aquest director. Els protagonistes són interpretats pels dos joves, dos «enfants terribles» que podríem dir, rebels, innovadors en la manera d’actuar i una mica «gamberros»: en Nao Albet i Pol López. Unes actuacions que fan pensar amb Laurel i Hardy, però sense ser gens caricaturescos; oferint unes actuacions molt gestuals, amb gran quantitat de recursos interpretatius i on es nota una gran coordinació i bona entesa de tots dos. Els acompanyen, també, dos actors amb les mateixes condicions: Aïtor Galisteo-Rocher, amb la seva gran presència i sentit còmic; i Blai Juanet Sanagustin, excel·lent clown, quasi mut, que només té un únic i llarguíssim monòleg. Finalment hi participen els nens Martí Moreno i Eric Seijo, que s’alternen les actuacions.
«Godot» és la persona que dos vagabunds esperen arran d’un camí; mai el troben; de la mateixa manera que les persones mai trobem la nostra felicitat, la nostra realització sencera. Potser ara no es pot trobar, però qui sap si més endavant es pot localitzar; així ho diu un personatge que fa arribar el missatge de Godot als dos rodamons.
«Esperant Godot» és una tragicomèdia que recorre tots els gèneres, des de clowns a poesia, des de l’humor més estripat a les paraules més nostàlgiques i sentides. Una obra que no cal entendre el sentit sinó el fons. Una obra que s’hauria de veure més d’una vegada per poder copsar tots els detalls i descripcions que s’entreveuen.
Recomanacions: JERUSALEM
Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.
Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encarar no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del teu “vici” per l’art més viu.
Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.
L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.
“No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.
L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar – Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.
Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem. Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?
CINCO HORAS CON MARIO, per Carles Armengol
Un recital amb molta història
Quan un s’acosta a aquesta enèsima versió de Cinco horas con Mario ha de tenir en compte un parell de coses importants. En primer lloc cal saber que el muntatge teatral va tenir la seva primera versió fa quaranta anys, i que poc ha variat des de llavors. I en segon lloc, que Lola Herrera s’ha enfrontat amb Carmen Sotillo -la vídua que protagonitza la novel·la de Miguel Delibes– en diverses etapes de la seva vida, i que ara ho fa amb 84 anys a l’esquena i una enorme experiència teatral. Si partim d’aquestes premisses segur que podrem gaudir d’un espectacle que en el seu moment va ser un gran revulsiu i una mena de catarsi teatral que molta gent encara recorda. Està clar que els anys pesen en vàries qüestions, però el text de Delibes i l’entrega de l’actriu han quedat pràcticament intactes i encara desperten admiració i respecte.
Si aquesta temporada vèiem Señora de rojo sobre fondo gris, també de Delibes, ara podem remetre’ns a la seva antítesi. Si allà el personatge absent era una dona emprenedora i amb empenta, aquí hi tenim la representació de la típica dona de províncies dels anys seixanta, amb les seves idees conservadores, les seves repressions i una idea de la vida que ara ens pot fer sortir butllofes. Delibes no té cap pudor en ensenyar la vena racista, classista i masclista del seu personatge, però també ens brinda un caràcter contradictori al qual Josefina Molina, la directora, i l’actriu Lola Herrera han sabut imprimir-li una dimensió polièdrica i molt humana. De fet, el més impressionant de tot l’espectacle és veure com Herrera es mimetitza amb Sotillo, com s’emociona i es desespera, especialment en una escena final colpidora i encara avui molt emotiva.
Potser sí que estem davant de teatre arqueològic, d’una recuperació històrica que no s’entén del tot si no es situa en el context adequat, però el que està clar és que gran part del missatge encara és vigent. I és que tal com diu Molina en el programa de mà, el feminisme també és fer una mirada al passat, una mirada autocrítica que permeti seguir avançant. En aquest sentit, i tot i que encara queda molt per fer, és admirable contemplar els passos agegantats que ha fet la dona espanyola des dels anys seixanta fins a l’actualitat.
BECKET , 30 ANYS (QUE S’HA MORT)
Article publicat a Núvol (19-9-2019)
La Sala Beckett ha presentat la temporada 2019-2020, tota ella una gran efemèride. Ara fa trenta anys, el 1989, va morir el dramaturg irlandès que dona nom a la sala, Samuel Beckett, i fa trenta anys s’obria al públic un teatret al barri de Gràcia. Sota el lema Memento mori. Recordem-nos de morir, la Beckett presenta una temporada dedicada a la mort. El llatinòrum prové de l’antiga Roma, i eren les paraules que un esclau anava xiuxiuejant al general victoriós mentre desfilava davant de la plebs: “Recorda que has de morir”. Des de la pintura amb calaveres fins a l’arquitectura funerària, passant per les fotografies fetes als difunts fa cent anys i les samarretes del heavy metal, el Memento mori ha servit per recordar-nos, a tots plegats, que això de la vida són quatre dies. O sigui que anem per feina.
El bar del teatre estava ple de gom a gom. En una petita tarima, Toni Casares, Aina Tur i Víctor Muñoz Calafell van presentar la temporada sencera (gràcies al bon so del Flaco), davant d’un públic força excitat, format majoritàriament per professionals del sector que es retrobaven després de les vacances (“Com ha anat l’estiu?”, “Com sempre, uns dies a Menorca per desconnectar”). Tots els titulars sobre la temporada que presentat el teatre contenen les paraules “Beckett” i “mort”, i és que l’aposta ha sigut clara. Al programa de mà, tots els espectacles porten un epígraf relacionat amb la mort: la reposició d’Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó (“Naixement de la mort”), Memento mori o la celebració de la muerte de Sergio Blanco (“Habitar la mort”), No m’oblideu mai de Llàtzer Garcia (“La mort silenciada”) o 360 grams d’Ada Vilaró (“Travessar la mort”). El text de Lara Díez Herència abandonada (guanyador del Premi Crítica Serra d’Or 2019) porta l’epígraf “La mort catàrtica”, o el primer text de l’actor i dramaturg Oriol Puig (no és servidor de vostès) Karaoke Elusia parla sobre “Morir jove”. L’aposta mortuòria de la Beckett va fins al final, i celebrem la unió de la companyia familiar Les Bianchis amb la dramaturga Clàudia Cedó i el director Israel Solà amb l’espectacle I aleshores… què?, una proposta per explicar les morts de tota mena als més petits.
Dèiem que les paraules claus de la temporada són mort i Beckett, o sigui que passem al Samuel. La Beckett no havia representat mai (en una producció pròpia) el text més paradigmàtic de l’irlandès que escrivia en francès, i enguany això se solucionarà amb tots els honors. Ferran Utzet dirigirà Esperant Godot, que en la nova traducció de Josep Pedrals ha perdut el “Tot” que li va enjoncar en Joan Oliver. Vladimir i Estragó porten esperant-lo des de 1952, i no sembla que la cosa canviï. En aquesta producció tindran les cares i els cossos de Nao Albet i Pol López, mentre Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet es posaran a la pell de Pozzo i Lucky. Durant les mateixes dates, entre desembre i gener, Sergi Belbel dirigirà Beckett’s ladies, o la posada en escena de quatre monòlegs breus de l’autor (Passos, Bressol, No jo i Anar i tornar), encarnats per les actrius Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom. L’Iscla posarà boca, llavis i dents al frenètic monòleg No jo, i per acabar de reblar el clau el muntatge tindrà lloc a diferents espais del teatre. També podrem veure Words and music, un espectacle de la família Albet (en David a la direcció musical i el Nao a l’escènica), que es va poder veure a L’Auditori el 2017 i que és la versió teatral de la peça radiofònica escrita per Beckett i musicada per Morton Feldman. La ballarina Anna Hierro i l’actor Jordi Figueras acompanyaran a Albet en escena, juntament amb el grup de cambra de l’ESMUC. Finalment, el cicle dedicat a Beckett acabarà amb el laboratori Catàstrofes, dirigit per Llàtzer Garcia.
Tal com ja s’havia anunciat, l’autora resident d’aquesta temporada a la Beckett serà Denise Duncan, que presentarà un text nou durant el Grec 2020 o bé l’inici de la temporada vinent, i de qui Casares destaca que no és gratuït que sigui llicenciada en Periodisme. Estudiants de periodisme, no desespereu: sempre teniu futur en el món del teatre. Pel que fa a les companyies, les residents d’enguany seran tres: La Virgueria, que presentarà el text Demà, de la figuerenca Helena Tornero; The Mamzelles, que estrenarà l’espectacle Todas las flores (protagonitzat per vuit actrius); i Les Bianchis, amb el ja esmentat I aleshores… què?. A la Sala Beckett també podrem veure els nous espectacles d’Àlex Rigola (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers), Marc Crehuet amb ‘La morta’ de Pompeu Crehuet, una fantasia autoficcional amb l’aparició del seu besavi dramaturg, o Marta Buchaca, que presenta Rita, una comèdia sobre l’eutanàsia protagonitzada per David Bagés i Anna Moliner.
Pel que fa als tallers, seminaris i xerrades, la Beckett bullirà d’oferta. Tindran lloc un total de 10 laboratoris, dedicat a la filosofia, la identitat trans o el punk. Tampoc podem oblidar els ja tradicionals cursos de dramatúrgia amb professors com Sergio Blanco, Mònica Bofill, Javier Daulte o Anna M. Ricart. La Beckett continuarà amb els seus projectes pedagògics a tres instituts i seguirà oferint cursos de teatre per a nens i adolescents. I, finalment, segueixen en ple funcionament serveis a l’autoria contemporània com Fabulamundi. Playwritting Europe (una mena d’Erasmus per a dramaturgs europeus), Extended Universe (un projecte sobre la creació de públic jove i noves tecnologies), Eurodram (xarxa europea per a la promoció de textos teatrals) o la base de dades amb traduccions de teatre contemporani Catalandrama. Un bon Eurodram és el que tenen muntat ara mateix al Regne Unit, i un bon Catalandrama el que tenim a casa nostra. És curiós que cap dramaturg hagi fet servir encara aquests títols (i això m’ha fet pensar en el disc de Biznaga “Centro Dramático Nacional” o en la formació musical efímera Convergència i Unió).
Però no ens desviem del tema. La mort i Samuel Beckett, Samuel Beckett i la mort seran els protagonistes d’una temporada farcida d’activitats. Impossible enumerar-les totes.
Oriol Puig Taulé
