La Sala Beckett ha celebrat, del 7 al 24 de juliol, la catorzena edició del seu Obrador d’Estiu. Allò que va començar a l’Argelaguer, en plena Garrotxa, com una mena de colònies per a dramaturgs, ha passat al llarg dels anys per la Beckett de Gràcia, l’Institut del Teatre o la Nau Ivanow, per acabar sent una trobada de dues setmanes al Poblenou, on la sala bull d’activitats en tot moment. Cursos d’escriptura, tallers d’interpretació, lectures dramatitzades, semimuntats, micros oberts, dinars de companyonia i cerveses postfunció. Servidor de vostès hi ha anat, coses de la vida, diversos dies. I n’ha escrit això.

Ja ho dèiem l’any passat: les samarretes dissenyades per Enric Jardí ens indiquen que és estiu. I si és estiu, és temps d’Obrador. En cap altre període com aquest queda tan clar que la Beckett és una fàbrica de creació: l’edifici està farcit de gent i d’activitats matí, tarda i nit, i els seus treballadors no paren quiets ni un moment. A les oficines: totes dones. A la secció tècnica: tots homes. Aquest ha sigut el segon any que l’Obrador d’Estiu ha durat dues setmanes, en comptes d’una, i les activitats també s’han multiplicat. El dramaturg Simon Stephens, que l’any passat es va acomiadar de l’Obrador després de deu anys venint cada estiu a Barcelona, va fer una visita fugaç per retrobar-se amb alguns dels dramaturgs europeus que han passat pels seus seminaris durant aquests anys (entre ells, Clàudia Cedó, Lucía Carballal o Anna Wakulik), autors que sota el títol 7 d’un cop! van presentar una sèrie de lectures dramatitzades dirigides per Marilia Samper. El també anglès Alistair McDowall ha pres el relleu a Stephens i és l’encarregat de realitzar el seminari a dramaturgs emergents d’arreu, on enguany hi havia autors de Finlàndia, Itàlia, Uruguai i Àustria i la catalana Lara Díez. Aquests autors també van presentar els seus textos breus sorgits del seminari titulat “El final: el teatre davant la mort”, amb unes lectures dramatitzades dirigides per Iván Morales.  El teatre turc contemporani també ha tingut un lloc a l’Obrador d’Estiu, ja que Carlota Subirós va dirigir les lectures de textos de Ceren Ercan i Ayse Bayramoglu, incloses al projecte europeu Fabulamundi.

El Fabulamundi permet que es tradueixin autors de tota Europa i que aquests puguin venir a Barcelona i, al mateix temps, que autors catalans puguin ser traduïts i representats arreu del continent. Enguany, a la Beckett s’hi ha pogut veure tres espectacles semimuntats (situats en aquella delicada línia entre una lectura i un muntatge): Paradís inundar. Simfonia extraviada, un text de l’austríac Thomas Köck dirigit per Ferran Dordal; Avinguda Nacional, del txec Jaroslav Rudis i posada en escena de Martí Torras Mayneris; i No em penedeixo de res, del romanès Csaba Székely, en un semimuntat dirigit per Montse Rodríguez. La Sala Beckett ha publicat aquests tres textos en un sol volum, el número 35 de la col·lecció “Off cartell”, que es pot adquirir a la taquilla del teatre (si tracten bé a la taquillera, evidentment).

Pel que fa als cursos, aquests dies han passat per la Beckett autors com la britànica Ella Hickson, amb un seminari al voltant de la globalització i el teatre, o el francès Enzo Cormann, amb una proposta sobre les hipòtesis dramàtiques. El cubà Abel González Melo ha viatjat a Barcelona per compartir les seves idees sobre “l’infern latent” present a tot text teatral, i l’autor i director argentí Rafael Spregelburd ha proposat un curs al voltant del “mite de la precisió. L’autora uruguaiana Denise Despeyroux, de qui aquest mes s’ha pogut veure Cançó per tornar a casa a la Sala de dalt, ha impartit un curs d’interpretació titular “Dramatitzar” que, paradoxalment, anava sobre el fet de desdramatitzar, i Àlex Rigola ha treballat amb escenes de La gavina d’Anton Txékhov el tipus de veritat interpretativa que ha posat en pràctica a muntatges com Ivànov o Vània.

Al Menjador de la Beckett (un dels bars amb la millor llum de Barcelona) també s’hi ha celebrat l’Speaker’s Corner, una proposta que permet, a tothom provar els seus textos breus davant d’un públic (viu), i que ja s’ha convertit en un nou clàssic de l’Obrador d’Estiu. El Menjador és el punt neuràlgic i de trobada de l’Obrador, des de bon matí (el cafè d’abans de començar el curs o de la pausa), fins al migdia, la tarda i la nit és ple de gent que va amunt i avall. Sense que això sembli destarotar els seus simpatiquíssims cambrers. L’Obrador va acabar, com cada any, amb una festa, en aquesta ocasió al pati de L’Hangar. I veient les fantàstiques fotos que, un any més, ha fet Nani Pujol a absolutament tots els professors i alumnes de l’Obrador, he pensat que era de justícia que els protagonistes (com a mínim, gràfics) d’aquest article fossin els treballadors de la Beckett. Ells i elles, un any més, han transitat per l’Obrador amb aquella alegria. Elles i ells, els que hi són, els que marxen i els que vindran, fan possible que professors i alumnes vagin per la Beckett amb un somriure d’orella a orella. I això és mitja vida, amigues. Bones vacances! Us les mereixeu!

Oriol Puig Taulé

Nit d’estrena al Teatre Grec. Jerusalem, escrit per Jez Butterworth el 2009, és un dels textos més premiats i representats de la dramatúrgia britànica contemporània, a qui feia temps que diversos directors catalans tenien posat l’ull. Finalment ha sigut Julio Manrique l’encarregat de posar en escena aquest text 100% britànic, amb una companyia 100% catalana i en un teatre grec. El terrassenc Pere Arquillué encapçala un gran muntatge ideal per ser representat durant una nit d’estiu. La festa, així i tot, té alts i baixos. Però segurament una festa no seria tan festa sense els seus moments d’eufòria i de depressió, de ressaca i de buidor. De ser els reis del mambo a sentir-nos l’últim mono del planeta, en mil·lèsimes de segon.

Se’m fa difícil imaginar aquest muntatge al Teatre Romea, on es representarà la temporada que ve, així com al Centro Dramático Nacional, on també es podrà veure. El Teatre Grec i, sobretot, una nit d’estiu, encaixen a la perfecció amb el text de Butterworth: una mena de compendi de la cultura i la tradició britànica, un somni de diverses nits d’estiu situat a un bosc (digues-li Arden, digues-li Sherwood, digues-li hache) que és en realitat Anglaterra, escrit abans del Brexit però amb la flaire brexitiana en l’ambient. Basat en un poema de William Blake, Jerusalem és el segon himne anglès, el més popular i potser també l’alternatiu, després del God save the Queen que mai tornarà a sonar tan bé com interpretat pels Sex Pistols.

Johnny Byron, “el Gall”, és un pària, un descastat, un home a mig camí entre el homeless i el camell, un gitano anglosaxó que viu dins la seva caravana en un bosc del sud d’Anglaterra. La caravana que no es mou, aparcada des de fa una eternitat en una esplanada, és el centre neuràlgic de Byron i la seva família: una colla de joves, alcohòlics, drogoaddictes i perduts, que veuen en Byron la figura del boig del poble i del pare absent, l’amic i el tutor, el company de farra i l’àngel de la guarda. Pere Arquillué remata la seva trilogia de “personatges desagradables” (després del periodista maltractador de Blasted i l’advocat ultradretà d’Àngels a Amèrica) i ho fa amb l’encert de crear un retrat encara molt més ric polièdric. El Gall és un vividor i un gran cuentista, com Jeff Bridges a El gran Lebowski (aquella pinça als cabells!), allò que la societat ha convingut en definir com a loser però que, en molts aspectes, viu molt millor que tots nosaltres. Sense feina, propietats ni preocupacions, la seva vida és un present continu, un hedonisme perpetu i un carpe diem infinit (una carpa al dia, com deien els llatins).

Del muntatge de Manrique em quedo amb els seus tres grans encerts de càsting: Arquillué fa un dels millors papers de la seva vida, Marc Rodríguezestà perfecte com a Ginger (gran caracterització de Núria Llunell, per cert), i Víctor Pi és un professor psicodèlic deliciós. Em va recordar el flautista escocès i flipat de Little Britain. També m’agraden l’escenografia dissenyada per Alejandro Andújar i l’espai sonor de Damien Bazin, una festa major llunyana i contínua i un bosc que, repeteixo, al Teatre Grec funcionava de meravella: no sabíem distingir si els ocells i els grills eren en directe o gravats. Chantal Aimée i David Olivares estan correctes en els seus papers, sobretot ella al final de la primera part. I Albert Ribalta demostra, un cop més, que domina el to de comèdia sense esforç aparent. No em convenç tant la part jove del repartiment, però això segurament és més responsabilitat del director que dels intèrprets. Els nanos que troben refugi en la caravana de Byron venen de famílies desestructurades, segurament plenes d’abusos i maltractaments de tota mena. Vides petites, en el sentit que són joves que no han sortit mai del poble i es dediquen, bàsicament, a treballar de dilluns a divendres i a emborratxar-se i drogar-se els caps de setmana. No vaig veure en cap moment la sordidesa ni la cruesa d’aquesta colla, que em van semblar massa blancs, massa nets i massa poc perduts. Potser Guillem Balart és qui dibuixa amb més precisió el seu personatge, d’aquella manera que ens fa buscar el seu nom al programa de mà. I Elena Tarrats ens va embruixar a tots plegats amb el poder de la seva veu, d’això no en tenim cap dubte.

Pel que fa als moments de festa, sé on Manrique vol arribar però no acabo de veure que hi arribi: tinc la sensació que vol fer teatre alemany, amb el petit problema que no té actors alemanys. Els intèrprets germànics es passarien segurament les tres hores de la funció bevent cervesa (de veritat), i encara que no es droguessin (o sí) aconseguirien aquella perillositat pròpia de les companyies de la Volksbühne i la Schaubühne (ara feia temps que no sortien als meus articles). Segurament és molt difícil pretendre –nosaltres, pobres i avorrits catalans– intentar emular una tradició interpretativa que ens porta molts anys d’avantatge en crits, suor, llàgrimes i saliva. Perquè, sobretot, és la SEVA tradició interpretativa, no la nostra. Al començament de la representació pensava que m’agradaria veure aquest muntatge interpretat per una companyia anglesa, i veient la proposta de Manrique vaig pensar què en farien els nostres alemanyots preferits.

Jerusalem ja s’ha estrenat, i pels aplaudiments i els espectadors dempeus de la nit d’estrena sembla que va agradar. En la memòria de servidor de vostès, l’espectacle estarà per sempre lligat a la meva experiència com a espectador, a la incomoditat de les cadires, als avions que de tant en tant passaven i als petards ocasionals del veïnat. El final del muntatge, amb Arquillué encarat als arbres/espectadors, és un moment de gran potència plàstica i simbòlica, i al Grec funcionava de meravella. Quan la funció es representi al Romea i al CDN, recomano a les productores augmentar la temperatura de la sala i plantejar-se seriosament la inclusió de mosquits i petits insectes entre el públic. Així l’experiència de somni de nit d’estiu serà més completa.

EL TEATRE LLIURE TORNA A MOLAR, per Oriol Puig Taule.

Juan Carlos Martel sap muntar una bona posada en escena. La presentació del seu projecte per la direcció artística del Lliure, el mes de gener passat, ja va ser tota una declaració de principis: envoltat del seu equip, Martel va asseure’s a la grada de l’Espai Lliure mentre els periodistes ocupaven l’espai escènic. Una manera molt elegant de diferenciar-se del seu predecessor, que ho feia sol a l’escenari de la sala Fabià Puigserver. Ara, a la presentació del primer semestre de la temporada 2019/2020 (de setembre a gener), l’espai triat va ser la sala d’assaig. Martel reivindica aquest espai com un lloc sagrat, on l’escolta és bàsica i on tots plegats ens hem d’enfrontar a les nostres equivocacions. La solució escenogràfica també va ser molt resolutiva: la programació estava escrita en vermell i blanc als miralls de la sala, cosa que permetia a Martel seguir el guió còmodament, i a tots els presents tenir una idea global de la cosa. Bravo per l’equip de comunicació.

El símbol “&” és el triat per il·lustrar la temporada vinent. Provinent del llatí i la lligadura tipogràfica d’et (ora et labora, gratis et amore, panem et circenses), aquest símbol vol ser el punt d’unió de sis branques de programació caracteritzades per la conjunció copulativa: &ciutat, &lliure, &int., &khatasis, &espai i &acciódirecta. El millor moment de tota la roda de premsa va ser, sense cap mena de dubte, quan un periodista va preguntar a Martel si era conscient que aquest símbol (present a les samarretes i bosses promocionals) podia recordar a un llaç groc. Aixecaments de cella generals, a totes bandes de la sala. Martel té una cosa clara: els fundadors del Lliure eren molt joves quan van crear el teatre, per tant la seva intenció és que el Lliure dialogui amb la societat del present, i ho faci a partir dels creadors “joves”. Joves que, en la nostra societat precària i que condemna a l’emergència eterna, tenen trenta-molts o quaranta-pocs anys, però ja ens entenem. Lluís Pasqual tenia vint-i-cinc anys quan va fundar el Teatre Lliure, no ho oblidem.

La programació de Martel, feta conjuntament amb Georgina Oliva com adjunta a la direcció artística i la companyia La Ruta 40 a l’Espai Lliure (ara ho expliquem) pretén escoltar i dialogar amb diferents espais i realitats de la societat. També es nota, i molt, la presència dels molts comitès de programació amb què compta el projecte martelià, com per exemple el format per Clàudia Cedó i Isaias Fanlo, encarregats de la transparència, la paritat i la diversitat. Això es tradueix, per exemple, que el Lliure passa d’oferir set funcions accessibles (la temporada passada) a oferir-ne 21 (només al primer semestre), o que els serveis educatius desapareixen com a tal i es converteixen en el programa educatiu, que arriba a quasi tota la programació del teatre.

“Soc conscient del risc de fugida d’espectadors que pot patir aquesta casa”, reconeix Martel després de la seva presentació. I és que el Lliure aposta per la creació, tant local com forana, i no fa concessions de cara a la galeria o al gran públic. Als abonats del Lliure se’ls eriçaran les cabelleres (blanques) en veure la programació, però la idea de Martel és guanyar nous públics. Alerta: per als menors de trenta anys, les entrades per a TOTS els espectacles costaran 9 euros. Sí, sí, com ho senten, nou euros. Donant una ullada a aquesta programació, sembla que el Lliure s’hagi emmirallat en l’Antic Teatre, la Sala Hiroshima i el TNT, parlant d’exemples locals, i en gran part dels teatres públics europeus, si mirem nord enllà. De casa nostra trobarem noms com La Calòrica (que celebrarà el seu desè aniversari amb la reposició del seu primer espectacle), Carla Rovira (dramaturga resident), Marc Villanueva Mir, Mos Maiorum o el col·lectiu d’artistes VVAA. Com dèiem abans, la companyia La Ruta 40 ha sigut l’encarregada de programar l’Espai Lliure durant els primers tres mesos, on podrem veure espectacles d’Azkona & Toloza (Tierras del Sud), Alícia Gorina (In Wonderland) o Atresbandes conjuntament amb el duo Bertrand Lesca & Nasi Voutsas (It don’t worry me). La Ruta 40 recupera el seu espectacle Cúbit, del qual només se’n van fer dotze funcions a l’Espai Lliure, ara fa dues temporades, i estrenarà Reiseführer (títol  provisional) amb l’inclassificable creador escènic Ferran Dordal.

La programació internacional també ha canviat. Ja no trobem una majoria de noms alemanys (època Rigola) ni italians (època Pasqual), sinó que els espectacles vindran sobretot de Bèlgica i els Països Baixos, centre neuràlgic actual del teatre contemporani, però també de França o Xile. Noms desconeguts per al gran públic, títols estranys i sinopsis que obren més interrogants que no pas responen a preguntes. Bé, bé. Els neerlandesos Arthemis Theatervindran a Barcelona amb The Story of the Story, Miet Warlop i Irene Wool estrenaran Mystery Magnet i de la directora Susanne Kennedy podrem veure Drei Schwestern (producció de la Münchner Kammerspiele) a Montjuïc. “Almenys hi ha un Txékhov!”, imaginem que exclamaran alguns (l’obra és Les tres germanes). Però alerta: les peces de Kennedy són instal·lacions performatives on els intèrprets actuen rere màscares, amb la mateixa expressivitat que un maniquí.

Martel és conscient que pot espantar una part considerable del públic habitual del Teatre Lliure (a les xarxes ja s’han començat a veure algunes mostres d’estupor), però la seva voluntat és la de guanyar nous públics. Crec que ja ho  he dit més d’un cop (em començo a repetir): tinc molts amics que assisteixen de forma regular a concerts, exposicions i festivals de cinema, però que no van MAI al teatre. Sembla que Martel ha ideat aquesta programació pensant en ells, en tots aquests espectadors que les arts vives (encara) no tenen i que podrien guanyar. Gent que va al Sònar i a l’In-Edit, al Primera Persona i als cines Renoir, que no es perd les exposicions del CCCB i que té una opinió formada en el debat MACBA o CAP. Un detall significatiu: a la tradicional foto de família després de la roda de premsa, l’actriu més famosa de tota la colla era Anna Azcona. En edicions anteriors, noms com Emma Vilarasau, Sílvia Bel, Jordi Bosch o Eduard Farelo ocupaven el centre de la foto, al costat de Lluís Pasqual. En aquesta ocasió hi havia l’Azcona, protagonista d’un espectacle de La Ruta 40. Sembla que les coses al Lliure comencen a canviar. I nosaltres que ens n’alegrem.

Postdata: Suposem que en un intent de no matar (del tot) els abonats, al programa del primer semestre hi ha un avançament del segon. A partir del febrer podrem veure muntatges de Carlota Subirós, Julio Manrique, Lara Díez o Carol López. També de Juan Navarro i Gonzalo Cunill, que ja tenen una edat, però que tenen esperit d’enfant terrible. La política de preus i abonaments també és molt llaminera.

El Gran mercado del mundo. Calderón en modus Cabaret

“oid, mortales, oid, i al pregón de la Fama todos acudid!”

Així comença l’auto sacramental d’un dels clàssics més clàssics de la literatura i el teatre en castellà, i poc t’imagines el que anirà seguint, fins arribar a la gran atracció, on el buen i el mal genio, pugnaran per aconseguir la Gracia de l’amor i la de la fortuna.

El savi Albertí, conscient de la solidesa de la literatura del segle XVII, fa un truc de màgia monumental i converteix un text poc explorat per la seva densitat, en un espectacle que passa ràpid per no mantenir-te massa estona amb la  boca oberta.

Els autos sagramentals son al·legories, parlen de religió, parlen de fe i d’heretgia, parlen de culpa o d’innocència, parlen de lascívia, de golafreria, de supèrbia… de tantes i tantes meravelles humanes, que passades per l’escenari adquireixen un protagonisme digne d’aplaudiment.

Si em preguntessin qui ha dirigit aquest espectacle i no ho sabés, suposo que diria Bieito o Rigola, per posar dos exemples de “trencadors habituals”, dels que fan una paella a Tirant el Blanc o posen Twin Peaks a Macbeth, però la sorpresa del teatre, fa que sigui el propi director del Nacional, qui converteixi la sala massagran en una mena de parc temàtic inventat per David Lynch.

Els que penseu -com jo mateix- que els clàssics de la literatura castellana, que cap mestre va saber ensenyar-nos a entendre, són una mala elecció per agafar entrades, feu un canvi de xip i voleu cap al Gran Mercat on no perdreu detall de la competició entre “talents”, que busquen la “gràcia”, sense pensar si associar-se amb la “culpa” és una bona idea o si resulta més adient tancar els ulls en el més gran acte de “fe”.

Espectacle molt recomanable, que va “in crescendo” des dels primers versos que la “fama” escampa des del seu gronxador, fins que s’aixeca la cortina, El gran mercat comença a girar.

No sé què diria Calderón, però tinc molt clar el que dic jo: Enhorabona a tots, els de l’escenari, els que ho fan possible i els que han decidit amb criteri o potser amb fortuna, que, per cert, no està representada per cap personatge.

El final de l’espectacle amb Jimy Fontana, fa que il mondo segueixi girant, amb tot el vent a favor.

Carles Lucas Giralt.

La teràpia quàntica del doctor Görtler

Nit d’estrena a la Biblioteca de Catalunya. El còctel La Perla 29 & Sergi Belbel prometia i han cobert les expectatives amb escreix. Belbel sempre ha estat obsessionat per la dimensió temporal en la ficció, com ja va demostrar amb Forasters, El temps de Planck o amb la sèrie Si no t’hagués conegut, emesa la tardor passada per TV3.

Ara Belbel reprèn aquesta dèria dirigint Això ja ho he viscut de J.B. Priestley, autor del clàssic El temps i els Conway. Els que ja tenim una edat encara tenim al cap la lluminosa producció que Mario Gas va fer dels Conway al teatre Condal a principis dels noranta. Recordo que aleshores va ser el mateix Belbel qui em va recomanar d’anar-hi. Si en aquella peça Priestley sotmetia una família a un experiment dramatúrgic d’una gran eficàcia, a Això ja ho he viscutens trobem amb una colla de personatges en l’Anglaterra d’entreguerres que sense tenir necessàriament lligams de sang estan connectats per vincles que els fan interdependents. N’hi ha prou que un d’ells cometi un error fatal per arrossegar tots els altres al desastre.

Aquesta és l’amenaça ominosa que plana damunt d’un petit hostal de North York, regentat per un pare i una filla (Jordi Banacolocha i Míriam Alamany), on s’han reunit el matrimoni Ormund, format per un vell Lluís Soler i una jove Sílvia Bel, i el jove professor Farrant (Roc Esquius). L’arribada a l’hostal de l’inquietant doctor Görtler (un Carles Martínezsensacional) farà aflorar en tots ells la consciència que allò que senten, imaginen o volen pot tenir un efecte benefactor o catastròfic sobre les seves vides. La missió de Görtler serà alertar els altres estadants de la casa que són a punt de precipitar uns esdeveniments que els podrien portar a la ruïna. La intervenció terapèutica de Görter recorda vagament les constel·lacions familars de Bert Hellinger. Les seves insinuacions no són ben rebudes al principi, fins al punt que és expulsat per l’hostalera, però a mesura que avancem cap al desenllaç els seus ‘protegits’ acaben atorgant-li un poder taumatúrgic.

L’exorcisme del doctor Görter consisteix a conduir els altres estadants a un estadi de consciència que els sostregui del malefici de repetir una i altra vegada els mateixos actes. Els personatges de Priestley es debaten aquí entre la fatalitat i la llibertat. El dramaturg es resisteix a complir amb aquell vell dictum atribuït a Txékhov que diu que si en una escena apareix una pistola, tard o d’hora algú l’haurà de disparar abans que caigui el teló. Per no deixar-se arrossegar per la inevitabilitat, Priestley ha de resistir la temptació de convertir els seus personatges en titelles. La gran virtut de l’obra va per aquí.

La teràpia del doctor Görter és quàntica, perquè la seva sola presència altera allò que observa. L’obra de Priestley arriba al Raval coincidint amb l’exposició Quàntica al CCCB. Potser no és una casualitat. Això ja ho he viscut combina magistralment la intriga del thriller amb una atmosfera claustrofòbica que es va carregant de densitat filosòfica. El vestuari de Nina Pawlowsky i l’escenografia de Max Glaenzel tenen aquell punt vintage que ens remet a les novel·les d’Agatha Christie o a una partida de Cluedo. Last but not least, els actors, esplèndids, semblen acoblats pel mateix magnetisme que manta els seus personatges i les quasi quatre hores de funció passen volant.

El dolor d’Ariadna Gil

A la Sala Petita del TNC s’està representant El dolor, l’adaptació teatral del text de Marguerite Duras interpretat per Ariadna Gil. El dolor individual es converteix en el dolor de la humanitat en un muntatge aspre, dur, on l’actriu debuta amb força en el gènere del monòleg. Tancada en un búnquer dissenyat per Francesc Torres, aquesta dona és Duras, però també totes les dones. La segona Guerra Mundial és totes les guerres. I els deportats són tots els deportats.

Abril de 1945. He de confessar que, de bon inici, El dolor és un muntatge que em va costar. Passar del tràfec del carrer a la sala teatral sempre necessita, sobretot si es fa de pressa i corrents, uns moments de transició. I la proposta de Lurdes Barba no dona cap mena de treva, en aquest sentit. Entrem i és com si Ariadna Gil ja estigués esperant: ha estat allà i hi seguirà quan nosaltres marxem, perquè el seu dolor té quelcom d’atàvic. La dona que espera el seu home i no sap si és viu o mort, que en la seva espera desapareix com a persona i arriba a fer desaparèixer l’altre, convertint la mateixa espera en un acte inútil i al mateix temps ple de significat. Gil inicia la funció, des del minut zero, amb la veu tremolosa, com a punt del plor, i hom pensa “Patirem”. Però no. El text de Duras és una meravella, per diversos motius. Diari de bord íntim i al mateix temps reflexió universal sobre l’espera, l’amor i la mort, quan la sociopolítica treu el cap és quan El dolor es converteix en un document excepcional. Nosaltres fa anys i panys que veiem pel·lícules i llegim llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però descobrir allò, en directe i en primera persona… Duras és implacable en el seu judici: “Això succeeix a Europa. Estem tots junts, tancats, davant de la resta del món”.

El muntatge de Barba situa la intèrpret en un espai hostil, dissenyat per Francesc Torres i inspirat en l’arquitectura militar alemanya. Ciment, fulls de diari a terra i llum lateral (bonic disseny de Maria Domènech), que entra i  converteix l’ombra de l’actriu en un personatge més. Tant els breus moments audiovisuals d’Adolf Alcañiz com l’espai sonor dissenyat per Jordi Colletens situen en un estat d’angoixa, ja sigui amb les imatges extretes del film Alemanya, any zero (Roberto Rossellini, 1948) o amb una banda sonora on predominen els xiulets i els sons saturats. L’espera del seu home és al mateix temps la raó de viure i la condemna de la protagonista, i Ariadna Gil s’acaba posant el públic a la butxaca, gràcies també a la gran potència poètica de les paraules de Duras (traduïdes per Maria Lucchetti). “Jo cada dia espero menys”, “Ja no els odio, els alemanys”, o “De Gaulle no integra el dolor del poble en la victòria” són algunes de les (moltes) frases que vaig apuntar a la meva llibreta.

Ariadna Gil estrena el seu primer monòleg amb nota, a jutjar pels aplaudiments i els bravos del dia de l’estrena. Al final, l’opció de Barba (directora i responsable de la versió del text) és accelerar els fets amb un salt temporal força brusc. I si bé aquesta opció primer sobta una mica, acaba configurant un final memorable. El dolor no vindria a ser una comèdia fresca d’estiu, no cal dir-ho. Dic això perquè, en sortir de l’estrena, gairebé molestava que encara hi hagués llum i la temperatura fos tan agradable. Una mica de fred, vent i pluja hauria sigut més adient, per allò que acabàvem de veure. El més trist de tot plegat és que, ara mateix, a diversos llocs del món, hi ha moltes dones que es troben exactament en la mateixa situació que Marguerite Duras, l’abril de 1945. No n’aprenem gens.

Oriol Puig Taulé

Evitant comparacions inevitables

S’ha dit insistivament, potser amb encert, que millor no establir comparacions amb la pel·lícula. Però és que un cop vist el muntatge teatral, fins i tot costa trobar-hi els elements comuns. Estem davant de la mateixa història, però ha canviat l’estètica, l’època que la contextualitzava -encara que fos donant-li una certa atemporalitat-, el to de la peça, l’estructura dramàtica i, fins i tot, el final. De fet, és molt curiós adonar-se’n de que el film de Lars Von Trier tenia molt de teatral i que, en canvi, aquest híbrid de Pau Miró i Sílvia Munts’emmiralla en elements cinematogràfics que, al meu entendre, potser no calien.

Un cop deixem de banda el referent cinematogràfic, el que queda és un drama costumista situat en un poble de Catalunya, amb el seu centre cívic o ateneu popular, amb els seus horts, el seus pagès i alguns elements més que intenten posar detalls realistes a la trama, tot i que el tema de l’obra és molt menys concret. L’escenografia ajuda a estones, però tampoc sé si era la més encertada per a una peça com aquesta… No es pot negar, però, que Sílvia Munt acumula ja una llarga i fructífera experiència com a directora i que hi ha encerts de direcció, així com moments puntuals molt encertats. Les interpretacions, en general, funcionen… tot i que alguns moments d’excessiva crispació acaben per restar subtilitat a aquest drama tèrbol, filosòfic i formalment agosarat.

Aquest dijous el TNC ha estrenat EL DOLOR. Es tracta d’un monòleg protagonitzat per Ariadna Gil i dirigit per Lurdes Barba, que adapta la novel·la homònima de Marguerite Duras. La traducció del text és de Maria Lucchetti, i l’espectacle compta amb escenografia dissenyada per l’artista Francesc Torres. Un monòleg sobre l’espera, el dubte i el dolor, tenyit d’amor i de mort.

La capacitat de passar dels grans esdeveniments històrics a l’escala individual, de la macro història a la micra història, és quelcom que Duras dominava a la perfecció, tal com explicava Xavier Albertí a la presentació de l’espectacle. A partir de la novel·la El dolor (publicada el 1985), que es tracta, en realitat, de la reescriptura d’uns diaris personals, l’escriptora descriu l’angoixa que sent davant la desaparició del seu marit, Robert Antelme, capturat durant la Segona Guerra Mundial i enviat a un camp de concentració de Dachau. La incertesa de saber si és viu o mort i el dolor que provoca la seva absència són les claus d’un text dur, aspre, on Duras és capaç d’explicar el seu dolor i al mateix temps fer-lo universal. Ariadna Gil, a qui darrerament hem pogut veure als escenaris amb Jane Eyre, dirigida per Carme Portaceli, o Vania, dirigida per Àlex Rigola, s’estrena en el seu primer monòleg amb un text del qual defensa la seva vigència. De fet, fa un any se’n va estrenar una versió cinematogràfica a França, i la novel·la s’acaba de publicar en català, amb traducció d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal. (a LaBreu Edicions).

El dolor de la dona que espera també és polític, defensa l’actriu, i encara que costi hem de comprendre que els nazis formen part de la nostra mateixa espècie, per tant, som nosaltres mateixos. L’artista Francesc Torres signa  l’espai escènic, una escenografia inspirada en l’arquitectura militar: els búnquers de la muralla Atlàntica. Es tracta d’un espai molt opressiu, on també apareixen les projeccions dissenyades per Adolf Alcañiz i l’espai sonor de Jordi Collet (col·laborador habitual de Barba), que juntament amb la il·luminació de Maria Domènech i el vestuari de Marian Milla acaben de conformar el món on es troba tancada la protagonista. La directora i adaptadora del text Lurdes Barba veu paral·lelismes entre l’època que retrata l’escriptora francesa i el moment actual, on moltes persones moren diàriament al Mediterrani sense que els governs facin res. L’amor està relacionat amb el dolor i la mort, segons Duras, i l’estratègia del personatge és imaginar-se el pitjor, per poder-ho suportar si arriba a succeir.

EL DOLOR es podrà veure a la Sala Petita del TNC del 30 de maig al 30 de juny.