Crítica de “LES NOIES DE MOSSBANK ROAD”, per Andreu Gomila.
Crítica de ” LES NOIES DE MOSSBANK ROAD”
ON PODEM ANAR?
Badalona 19 de desembre de 2017
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Vigílies nadalenques que no es podrien presentar millor, concerts nadalencs arreu, representació teatral de primera línia, microteatre per primera vegada a Badalona i la presència d’un grup de percussió, reconegut internacionalment i creat per un badaloní.
Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a tres quarts de vuit del vespre, a l’església dels Pares Carmelites, a càrrec de les corals infantils i juvenils de l’Orfeó Badaloní.
Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a les vuit del vespre, al Decumanus del Museu Municipal, a càrrec dels cors de l’Orfeó Badaloní.
Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a les nou del vespre, a la cripta de l’església de Sant Josep, a càrrec de la Coral Betúlia, pro-marató de TV3.
Coetus, una orquestra de percussió ibèrica, és potser la millor de l’Estat, uneixen la rica diversitat de la música de la península Ibèrica, la tradició i les noves formes expressives, els nou llenguatges. Cants de celebració, de treball, de bressol… un desplegament d’instruments de percussió espectacular i autèntica pirotècnia sobre l’escenari. El seu director Aleix Tobias, aconsegueix reunir diversos instruments de percussió, la gran majoria desconeguts, i crea una música inspirada en ritmes tradicionals. Amb arrels totalment badalonines, no us perdeu aquest espectacle que s’ofereix divendres 22 de desembre, a les nou del vespre, a la sala Enric Borràs del teatre Principal.
Nadales a la Sopa de Pedres, dissabte 23 de desembre, a les dotze del migdia, a càrrec de la Capella de Música de Badalona (Orfeó Badaloní) i a dos quarts d’una del migdia, a càrrec de la Coral Betúlia, a la plaça de la Vila.
Concert de Nadal a l’Òptica Hispano, dissabte 23 de desembre a la una del migdia, a càrrec de la coral Corxeres de l’Orfeó Badaloní. (Avda. De Marti Pujol, 21)
Concert de Nadal, dissabte 23 de desembre, a les vuit del vespre, a l’església dels Pares Carmelites, a càrrec de la Capella de Música de Badalona (Orfeó Badaloní).
Concert del cor DEXCOR del Conservatori de Badalona, dissabte dia 23, a l’església de Santa Maria de Badalona, a tres quarts de nou del vespre, amb obres de J.S.Bach, J.Lamarca i B.Britten , amb direcció de Montserrat Pi i Anna Puigmartí al piano.
Dissabte 23, a les nou del vespre, al Teatre Zorrilla, es representarà E.V.A. Amb aquest espectacle, la històrica companyia catalana, T de Teatre celebra els seus 25 anys de vida, a través dels quals s’han creat deu espectacles, s’han representat més de 2.500 funcions i han convocat a més d’un milió d’espectadors. E.V.A. és l’escala visual analògica del dolor i també és una comèdia dramàtica en què quatre històries creuades de quatre excompanyes d’escola ens fan reflexionar sobre el dolor, la seva poètica i les seves formes que pren el dolor físic, el crònic, el somàtic, el neuropàtic, el dolor vital, el moral, el quotidià, el de l’ànima…
Organitzat per Amics de la Música de Badalona (Orfeó Badaloní), diumenge 24, a les nou del vespre, s’interpretarà el Cant de la Sibil-la, al Monestir de Sant Jeroni, amb Gloria Llorente, com solista, Paolo Rios al violoncel i Jordi Membrado, orgue i direcció.
Abans de la missa del gall, el mateix diumenge 24, a tres quarts les dotze de la nit, a l’església de Sant Josep, tindrà lloc el Cant de la Sibil-la, a càrrec de Maria Guirado (solista), Paolo Rios (violoncel) i Jordi Membrado (orgue i direcció).
Microteatre: peça teatral d’uns 15 minuts de durada. .Aquesta és la proposta innovadora que ofereix la Dramàtica del Círcol per als dies 25 i 26 de desembre a les nou del vespre, com la ja clàssica vesprada del dia de Nadal. Onze actors, quatre directors i dos dramaturgs badalonins. Quatre petites representacions conduïdes per dues mestres de cerimònies excepcionals, que ens mostraran relats d’amor i desamor amb altes dosis d’humor i d’ironia. Un petit tastet de l’obra d’en Marc Torrecillas, l’autor badaloní que fa anys que treballa el gènere del microteatre i l’ha portat arreu de la nostra ciutat i de tot Catalunya.
Jaume Arqué
Amics del Teatre Zorrilla
BON NADAL PER A TOTHOM!!
Recomanació de Carles Armengol. LENI, a la sala Muntaner.
La responsabilitat de l’artista
Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de les circumstàncies que els hi toca viure? Es pot demanar responsabilitats a algú per com es va utilitzar la seva obra?
Pavel Bsonek ha volgut centrar tot l’espectacle en la complexitat i el magnetisme d’aquests dos personatges, deixant que s’enfrontin a escena com si fos en un ring de boxa. En aquest sentit, tant Montse Guallar com Sergi Mateu són dos actors prou experimentats com per aguantar un combat d’aquest tipus… tot i que hi ha moments en que el ritme, i també l’embolcall escenogràfic, no acaben d’ajudar a les seves composicions. Crec que un xoc de trens d’aquesta categoria mereixia un plantejament escènic diferent, amb un acabat més rodó i una millor dosificació de la tensió dramàtica. Ara bé, no es pot negar que és una obra generadora de debat, necessària i fins i tot inspiradora.
Crònica de EL LLARG DINAR DE NADAL, de Thornton Wilder que es representa al Maldà.
EL LLARG DINAR DE NADAL
Premi Butaca 2017, al millor espectacle de petit format
Se m’ha fet llarga l’espera, però ha valgut la pena perquè avui al Maldà, La Ruta 40 festejava les 100 representacions d’aquesta obra. I ho han fet de la millor manera que saben, fent teatre. Normalment dels tretze personatges, sis els interpreten sis actors que fan doblet. Doncs bé avui han volgut que els que ho han fet en temporades anteriors, estiguessin presents pel que hem gaudit en escena de 13 actors cada un en el seu paper. Dit això, l’obra tracta del pas del temps d’una família en el dinar de Nadal durant 90 anys i on de generació en generació afloren els records dels que ens han deixat, dels que han nascut, riuen, ploren i també expressen les seves divergències i els somnis que no s’han complert. Tot això tractat amb una delicadesa i tendresa indescriptible que m’ha deixat tocat. Una magífica posada en escena sense cap canvi el poc més d’una hora que dura l’obra. Pel que fa a la interpretació no vull perquè no seria just, destacar a ningú perquè la feina de tots sense excepció és immillorable així com la direcció per part d’Alberto Díaz. Per als que no l’hagueu vist, és un imprescindible i us aconsello que us doneu pressa perquè ja hi ha moltes sessions exhaurides, i no us passi com a mi l’any passat.
Crítica de HIMMELWEG (Camilo al cielo)
Himmelweg. La manipulació de la realitat
Sala Atrium
01 DES.
Dit així, podríem considerar que el text de Juan Mayorga, parla del que estem vivint i patint en els darrers temps. Tergiversacions, mentides en tota regla, manipulació protagonitzada no per actors ni actrius sinó per informadors, dirigents, professionals del dret…. Un cop més, el teatre, i no només els clàssics, plantegen problemes de sempre.
En aquest cas es tracta de l’Holocaust, d’un camp d’extermini dirigit per un comandant amant dels llibres i del teatre – curiós, no? – que organitza una “comèdia” amb la participació obligada d’un cap de la comunitat jueva tancada al camp, per fer creure els observadors internacionals, que res del que es diu dels lacais de Hitler, és cert.
L’espectacle comença amb imatges reals d’aquell temps d’infaust record, sobre la paret d’un despatx, que també representa l’exterior de l’edifici just al costat d’un bosc, també mig real i mig mentida. Una escenografia acurada on no hi trobes a faltar res.
La innocència dels nens, representada pels clàssics jocs de baldufa o de nines, forma part d’una teatralització que et deixa dubtes sobre si la cooperant de Creu Roja acaba creient el que està veient. Molt ben aconseguida la barreja de l’entrevista enregistrada de la cooperant, amb les seves paraules en directe, en la part més “bonica” del muntatge, que ens porta fins l’aparició dels homes i dones de fusta, un altre dels cops d’efecte del muntatge.
Raimon Molins, en el que en podríem dir la segona part, ens dedica un monòleg del nazi trastornat, en una exhibició de poder escènic que manté el públic pendent de cada gest. No és fàcil aquest llarg monòleg, que et porta cap a la realitat, molt distant del que semblava a primera vista. Si ens permetem la llicència de parlar d’una tercera part, diríem que és on queda aclarida del tot, la farsa organitzada. Si es tractés de teatre de titelles, cridaríem a la Patricia Mendoza, per avisar-la i que s’adoni de la veritat. Lamentablement, la cooperant ja no torna, perquè de fet, tot allò havia passat molt abans de la seva visita.
Guillem Gefael, fa el seu paper, l’encomanat pel comandant del camp o pel director del muntatge – el mateix Raimon Molins – doncs Himmelweg – el camí del cel – és una d’aquelles situacions de teatre dins el teatre. Molt creïble, no sabem si patir per la seva situació de mentida o si creure que la farsa el pot salvar del pitjor.
Bon espectacle el que ofereix la Sala Atrium, que et fa pensar – bàsic – i associar-ho amb el nostre paisatge, on no hi ha camps de concentració, però a data d’avui, hi ha innocents privats de llibertat. El teatre sempre fa aquest servei públic i per això no podem viure sense teatre, fer-ho, seria una comèdia.
Recomanació de Carles Armengol. MARIA ESTUARD
Vasos comunicants
Aquesta reposició de Maria Estuard sembla haver estat més oportuna del que els mateixos programadors imaginaven. Quan a escena sentim parlar de les responsabilitats de l’Estat i del poder judicial no podem desconnectar del tot de la realitat… Hi ha un ressò llunyà que acompanya durant tota l’estona a les dues reines protagonistes, i quan al final -en els aplaudiments- les dues actrius que les interpreten deixen dos grans llaços grocs damunt d’unes cadires, tot sembla encaixar d’alguna manera. De fet, Schiller va aprofitar el text per reflexionar sobre la política, la justícia, la religió i altres elements que trasbalsaven l’Europa del seu moment, traslladant els principis del romanticisme a un argument històric que li importava relativament.
Però deixant de banda els vasos comunicants de la història, Maria Estuard és un dels grans textos dramàtics del segle XIX. Va ser un dels primers que tenia a dues dones com a protagonistes, i a més va servir per crear uns personatges complexos, contradictoris. Dues víctimes del seu temps i de les exigències del poder. Sergi Belbel ha sabut trobar molt bé les arestes de cada personatge -també dels secundaris- i ha tornat a dirigir amb un gust exquisit i minuciós, que de mica en mica es va convertint en marca de la casa. Amb molt pocs elements, però amb una dosificació molt encertada dels efectes dramàtics, va generant a l’espectador un interès i sobretot certa comprensió cap a uns personatges que, segons com, haguessin pogut quedar una mica esquemàtics. Sens dubte, les interpretacions de Sílvia Bel i Míriam Alamany tenen molt a veure en l’èxit de la proposta.
Crítica de LENI, per Carles Armegol
LENI
La responsabilitat de l’artista
Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de les circumstàncies que els hi toca viure? Es pot demanar responsabilitats a algú per com es va utilitzar la seva obra?
Pavel Bsonek ha volgut centrar tot l’espectacle en la complexitat i el magnetisme d’aquests dos personatges, deixant que s’enfrontin a escena com si fos en un ring de boxa. En aquest sentit, tant Montse Guallar com Sergi Mateu són dos actors prou experimentats com per aguantar un combat d’aquest tipus… tot i que hi ha moments en que el ritme, i també l’embolcall escenogràfic, no acaben d’ajudar a les seves composicions. Crec que un xoc de trens d’aquesta categoria mereixia un plantejament escènic diferent, amb un acabat més rodó i una millor dosificació de la tensió dramàtica. Ara bé, no es pot negar que és una obra generadora de debat, necessària i fins i tot inspiradora.
Article publicat al NÚVOL, original de Jaume Forés.
Aquest setembre s’ha presentat el nou Pla de Museus de la Generalitat de Catalunya, que substitueix el que estava en vigor des de l’any 2007. En paraules dels seus promotors, ha de ser el pla que vertebri la política museística de país com a mínim fins l’any 2030. Però una cosa són les paraules i una altra els fets. El cert és que el pla ha estat força ben rebut pel sector, que duia temps reclamant-lo, però ja veurem si les seves aspiracions podran materialitzar-se o si aquest pla, com molts d’altres en l’àmbit cultural, no queda rebaixat o, en el pitjor dels casos, en paper mullat.
Margarida Xirgu | © Fons MAE
De tota manera, el pla sí que certifica un parell de fets i aquests són que, un cop més, el Museu d’Arts Escèniques (MAE) es queda sense seu, i que el Museu del Còmic i la Il·lustració (MUCI) queda ajornat sine die, com ja s’intuïa d’uns anys ençà.
Aquests equipaments són ignorats, un cop més, per les administracions de govern. Per això proposo que aquells que han sigut ignorats ajuntin forces per fer-se realitat. El MUCI disposa d’un espai sense contingut, i el MAE disposa d’un extens contingut, però sense espai on exposar-se. La conclusió sembla òbvia: per què no ajuntem l’espai d’un amb el contingut de l’altre? Fem memòria.
El MUCI, un continent sense contingut
La idea del Museu del Còmic i la Il·lustració neix el 2009 de la mà del conseller Tresserras. Es busquen diversos emplaçaments i, al final, Badalona és la ciutat escollida per acollir-lo malgrat que el lligam d’aquesta ciutat amb el sector del còmic i la il·lustració és pràcticament inexistent.
L’Ajuntament de la ciutat, excitat sobre manera per l’elecció, cedeix per aquest nou equipament l’edifici de la CACI (Compañía Auxiliar del Comercio y de la Indústria), una vella fàbrica tancada durant dècades i per la qual el consistori badaloní feia temps que buscava un nou ús. Es firmen convenis i l’Ajuntament de Badalona es compromet a rehabilitar l’edifici que es trobava, llavors, en un estat quasi ruïnós. La idea és inaugurar el MUCI l’any 2012.
Es destinen més de 3 milions d’euros, extrets del famós PlanE, a la rehabilitació, i l’edifici està llest per acollir el museu el 2011. Llavors, l’agreujament de la crisi econòmica paralitza molts projectes i el nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, guarda en un calaix el MUCI a l’espera d’estudiar-ne la viabilitat econòmica.
El projecte es modifica i rebaixa diverses vegades; la data d’inauguració s’ajorna repetidament (2014, 2015, 2017); els ciutadans i representants municipals de Badalona s’impacienten ja que veuen que el projecte no avança; es fan declaracions contradictòries entre diverses administracions i representants del sector i, finalment, amb el nou Pla de Museus, es descarta gairebé per complet la idea del MUCI. Per tant, tenim un continent sense contingut.
L’edifici de la CACI, construït el 1899 per Jaume Botey i Garriga, amb uns 5400m2 repartits entre les 6 plantes del cos central i les 4 plantes dels cossos laterals, resta completament reformat i buit a l’espera d’un museu que no arriba mai.
El MAE, un contingut sense continent
Per la seva banda, el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, vinculat a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, és un equipament amb un extens i valuós contingut, però sense cap continent on exhibir-se. Fa anys que el MAE cerca un emplaçament on poder instal·lar el seu fons, un dels més grans d’Europa en l’àmbit de les arts escèniques que inclou teatre, dansa, òpera, circ, sarsuela, màgia i altres manifestacions parateatrals.
Ja l’any 1912, un any abans de la creació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic d’Adrià Gual (predecessora de l’actual Institut del Teatre), es va presentar una proposta de Museu del Teatre a l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. Deu anys després, aquesta idea es feia realitat en un petit espai del Palau de Belles Arts de Barcelona. Després de diversos estires i arronsa, el 1934, el Museu del Teatre s’integrava de forma definitiva a l’Institut del Teatre. Des de llavors, al museu li manca una seu fixa on poder instal·lar el seu fons permanentment.
La manca de seu ha fet que el MAE sigui un dels pioners a Catalunya en la digitalització dels seus fons. Si no tens seu física, millor crear una seu digital on poder exhibir àmpliament el teu fons. Això ha ajudat a difondre una mica el seu patrimoni entre la població, juntament amb les activitats programades a la Nit dels Museus, les petites exhibicions temporals celebrades en espais del propi Institut i d’arreu del territori, o les extenses col·laboracions amb d’altres espais expositius de la ciutat. Sense anar gaire lluny, gran part dels elements que conformaven les elogiades exposicions d’El Paral·lel, 1894 – 1939 (CCCB, 2012 -2013) o la d’Els Ballets Russos de Diaghilev, 1909 – 1929, (CaixaForum Barcelona, 2011 – 2012) provenien dels fons del MAE.
De tota manera, els darrers anys s’ha especulat molt amb una possible nova ubicació del museu, fet que ajudaria a descongestionar les aules i els espais de l’Institut del Teatre ja que, actualment, el MAE ocupa part de la 3a planta de l’edifici i un ampli magatzem situat sota el seu atri. L’any 2011, el consistori barceloní cedia l’antic edifici de la Casa de la Premsa de l’Exposició Internacional de 1929 per instal·lar-hi el museu.
De nou, però, com en el cas del MUCI, l’agreujament de la crisi econòmica paralitzà el projecte i ja no se’n va saber ni ase ni bèstia. Des de llavors, molts espais han sigut cridats a acollir el museu. Hi ha hagut propostes per a tots els gustos: des de l’antic Teatre Arnau del Paral·lel a l’edifici que havia acollit l’IMAX Port Vell i que va tancar portes el 2014. Sigui com sigui, el cert és que no ens podem permetre tenir tancat en un soterrani un tresor cultural tan gran com el que custodia el fons del MAE.
Els seus fons són inabastables: el fons documental i bibliogràfic conté més de 125.000 volums i 5.000 manuscrits; el fons de cartellisme recull més de 5.000 cartells des del segle XIX fins a l’actualitat; el fons de figurinisme el componen més de 7.500 dissenys, entre els quals destaquen els de Fabià Puigserver; el fons escenogràfic recull més de 8.000 documents; el fons de titelles i marionetes té una de les col·leccions de titelles de fil més impressionants d’Europa; el fons d’indumentària conserva més de 850 vestits d’intèrprets com Enric Borràs, Margarida Xirgu, Carmen Amaya o Victòria dels Àngels. El MAE també té un arxiu fotogràfic amb més de 300.000 imatges des de finals del segle XIX a l’actualitat i un fons de més de 160.000 programes de mà des de 1860 a l’actualitat. Gestiona els fons documentals i arxius de diverses institucions i personalitats com els del Teatre Romea, les companyies teatrals Vol-Ras i Els Joglars o el de l’actriu Rosa Novell entre d’altres. I guarda diverses peces artístiques i històriques que inclouen pintures de Ramon Casasi Santiago Rusiñol o el bust d’Isabel II que es va arrancar del Liceu i llançar al port de Barcelona el 1868, durant la revolució de La Gloriosa, i que actualment es pot veure a l’exposició de Museu Nacional, La capsa entròpica: el museu d’objectes perdutsLa CACI, unir forces per un objectiu comú
A la vista de tot això, vull fer una crida des d’aquí a la col·laboració entre les autoritats de l’Ajuntament de Badalona, el seus grups municipals i la ciutadania badalonina per una banda, i els representants de l’Institut del Teatre, la Diputació de Barcelona i el MAE per l’altra; col·laboració extensible, per què no, a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
És cert que ara el nou consistori badaloní planteja obrir a la CACI un centre d’arts, si bé el pla encara no s’ha concretat gaire. Des del 2006 fins a l’actualitat, la CACI ha passat de ser facultat o residència d’estudiants vinculada a la UB, a seu del MUCI, futur hotel-balneari o seu d’una escola municipal.
Imatge d’arxiu de la CACI
L’edifici està situat en un barri cridat a ser una nova centralitat de la ciutat en un futur no gaire llunyà. Un barri en plena transformació i creixement, un creixement que ja s’apuntava cap el 2012, però que la crisis econòmica va frenar, per bé que ara sembla rellençar-se. La culminació del projecte del port de Badalona, la construcció dels nous pisos i equipaments al barri del Gorg, les prolongacions ja planejades del tramvia de Sant Adrià i de la L1 del metro juntament amb les connexions ja existents del tren, el tramvia del Gorg, la L2 del metro i les línies d’autobús, fan d’aquesta, una zona ideal de la ciutat per ubicar-hi un equipament tan singular com el MAE.
Badalona, amb una població de més de 210.000 habitants i una gran vinculació històrica amb el teatre, es mereix ser seu d’un equipament d’aquestes característiques, centre de referència d’investigadors, especialistes i professionals de tot el món. La CACI, de 5.400m2 i totalment rehabilitada per acollir un museu, segurament satisfaria les necessitats d’espai del MAE.
De fet, no és descartable en absolut la idea de l’actual consistori badaloní de fer-hi un centre d’arts; el MAE podria ocupar part de l’edifici i el centre d’arts la resta. Recordem que la CACI la conformen tres cossos de 4 i 6 plantes respectivament, segur que hi hauria cabuda per a tots; fet i fet, el projecte de la Casa de la Premsa oferia al MAE 2.000m2 i el Teatre Arnau era més petit encara.
El fet que la CACI ja estigui rehabilitada redueix, i molt, la inversió inicial per posar en marxa l’equipament. Avantatge que els projectes fallits de la Casa de la Premsa, el Teatre Arnau o l’IMAX Port Vell no tenien. A més a més, no seria la primera fàbrica del món amb un cert valor arquitectònic, la CACI va ser el primer edifici d’Europa en ser construït segons el sistema “Hennebique” que combina estructures de formigó armat i lloses forjades, que es transforma en un equipament museístic. Pensem en la Tate Modern de Londres o el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa?
La tradició teatral de Badalona ha donat a llum molts grans intèrprets de l’escena catalana: Enric Borràs, Margarida Xirgu, Lluís Marco, Marta Marco, Carles Sans (del Tricicle), Andreu Solsona (membre original de Els Joglars), Oriol Genís, Jordi Díaz, Rosa Gàmiz, Jordi Dauder, Anna Azcona, Gemma Brió, Anna Moliner, Elena Tarrats, i un llarg etcètera que es podria ampliar amb cantants, ballarins, mags i presentadors natius de la ciutat.
Aquesta vinculació del teatre amb la ciutat augura una recepció del MAE més entusiasta per part de la població que la que va despertar el difunt MUCI, provinent d’un sector poc vinculat a la ciutat. A més a més, com hem vist, el MAE es dipositari dels fons personals d’Enric Borràs i Margarida Xirgu, dos dels intèrprets més emblemàtics de Badalona. Quina millor aposta cultural per a la ciutat que fer tornar a casa les col·leccions d’aquestes dues personalitats teatrals badalonines?
Sobre el CALÍGULA, del Romea
Albert Camus no té el premi nobel de literatura perquè sí, els seus textos són brillants i traspuen duresa i drama . L’Estranger, els Justos, el Malentès, el Mite de Sísif… i naturalment Calígula, un d’aquells personatges caramel – enverinat o no segons el protagonista – que potser va escriure pensant en Pablo Derqui.
Derqui és Calígula, potser ho era de petit, això caldria investigar-ho, feia temps que el personatge l’esperava, i no vull treure mèrit als altres que l’han interpretat doncs no dubto que ho van fer bé – el meu primer va ser Jose Maria Rodero, el mític Willy Loman al no menys mític Estudio 1 – però després n’han seguit d’altres, incloent en John Hurt a la sèrie Jo Claudi, però Derquí el pot fer sense maquillar-se, vestit de qualsevol manera, amb un llenguatge no verbal perfecte, que et fa veure i viure el boig que va governar l’Imperi de la forma més cruel que s’ha pogut inventar.
Parlar d’aquest espectacle és parlar de Derqui. El vaig conèixer atracant bancs amb el MIL de Puig Antic i ja em va cridar l’atenció. Crec que el meu darrer Derqui a escena va ser un Ibsen (l’Ànec salvatge) però mític elRoberto Zucco que va muntar en Manrique al mateix temple del Raval, el va portar a l’Olimp d’on ja no s’ha mogut. Però el teatre requereix moltes coses i el pla inclinat on es desenvolupa l’escena et fa témer, no sé si la caiguda de l’imperi romà o la mateixa Caiguda de Camus, el cert és que des del primer moment l’acció agafa velocitat.
La resta del repartiment està a l’alçada, com no pot ser d’altra forma si mirem el nom del director – Mario Gas -, imagino que compartir escena amb un monstre – en tots els aspectes – et fa pujar la intensitat, ho vulguis o no. Segur que a Derqui l’ajuda força sentir-se suportat per aquesta presència. Molts cops he dit que al teatre no hi ha papers petits, hi ha personatges i fins i tot en casos com aquests on la força del protagonista és tant gran, no es podria entendre sense la participació de la resta.
Calígula facilita els cops d’efecte, el personatge cruel i exhibicionista permet escenes que podrien interpretar Jim Carrey o Jack NIcholson – deixem-ho així per no aixafar la sorpresa –que personalment m’agraden, son aquelles llicències del director que donen una vida diferent a un espectacle de sempre. El vestuari, barreja d’ara i d’abans sembla fet a mida.
En uns moments convulsos com els que vivim a Catalunya, resulta inevitable associar algunes actituds d’en Caius amb algun personatge malvat tristament famós – i deixem-ho així i que cada un faci la seva composició, que tampoc cal explicar-ho tot – per decisions malvades i injustificades. L’escena final, molt brillant.
Calígula és un espectacle gran, com gran és el personatge i l’actor que li dona vida. M’ha agradat molt la posada en escena i salvant totes les distàncies, tenia punts en comú amb la nostra Electra, que vam estrenar aquest cap de setmana. Els camins de la vida i del teatre, s’entrecreuen sempre, i de vegades els amateurs i els professionals poden coincidir – la grandesa del teatre – .Tot i que actualment em motiven més els espectacles en català, Calígula m’ha semblat molt i molt brillant. No badeu, doncs malgrat que “Encara sóc viu” Calígula no serà etern al Romea.
DE CARLES LUCAS GIRALT
