Benvolguts,
Amb motiu de la Diada de Sant Jordi i de la celebració del l’Any Fabra, una vegada més us oferim la Ruta Pompeu Fabra a Badalona, amb algunes novetats que descobrireu al seu moment. La ruta repassa els espais de la ciutat on va transcórrer la vida del  Mestre Fabra, com l’anomenaven els badalonins, des de la seva arribada el 1912 fins que va partir a l’exili el 1939. Serà conduïda per Gerard Guerra.Es farà el dilluns 23 d’abril a les 11 i a les 17 h.
La ruta és gratuïta però cal inscripció prèvia.
Trobareu tots els detalls a l’arxiu adjunt: RUTA POMPEU FABRA A BADALONA 2018

Us hi esperem.

Les entrades de Bodas de sangre ja són a la venda
A partir del 20 de juny, l’aclamat espectacle torna al Teatre Biblioteca de Catalunya. Als qui encara no l’heu vist ja teniu les entrades a disposició.

Amor, odi, dolor, venjança, impulsos sexuals, rivalitat, presagi, destí, tradició, ancestres, terra, costums, família … Andalusia. Tragèdia. Vida i mort. Oriol Broggi pren tots aquests elements que defineixen l’obra de Lorca per oferir-nos a la Biblioteca de Catalunya la seva visió de “Bodas de sangre“. Produïda per La Perla 29, amb la col·laboració del Grec Festival de Barcelona.

L’escriptor granadí Federico García Lorca va escriure Bodas de Sangre el 1931, pocs anys abans de la seva mort.  Junt amb “Yerma” i “La casa de Bernarda Alba” forma part de la trilogia de tragèdies rurals. L’argument es basa en els fets que es van produir el 1928 al Cortijo del Fraile (Nijar, Alneria) sobre els quals Carmen de Burgos va escriure “Puñal de claveles”, una novel·la curta en què es va inspirar Lorca.

El nuvi (Pau Roca) i la seva mare (Nora Navas) es preparen per demanar la mà de la núvia (Clara Segura). La mare dubta perquè la jove té un obscur passat però vol veure feliç el seu fill i tot es prepara per al casament. L’amor de joventut de la núvia, Leonardo (Ivan Benet) reapareix i tot es precipita.

Així com el moviment rotatori fa girar la Terra i el cicle lunar marca el ritme de les marees, la núvia se sent atreta per Leonardo; una fascinació contra la qual no hi pot fer res. “Clavos de luna nos funden. Mi cintura y tus caderas”  D’acord amb el que diu el dossier de premsa “Bodas de Sangre parla sobre aquelles forces majors i impulsos vitals que empenyen els personatges a la tragèdia degut als forts lligams familiars i als costums i tradicions arrelades”.

Què es pot dir de les interpretacions? Genials. Els personatges principals són quatre: el nuvi (Pau Roca), la núvia (Clara Segura), la mare del nuvi (Nora Navas) i Leonardo (Ivan Benet) que curiosament és l’únic amb nom propi, potser perquè només ell podia haver evitat la tragèdia. Tots estan en el punt just, fins i tot aquells que tenen un paper secundari però d’importància com la criada.

Nora Navas i Clara Segura encapçalen el repartiment amb una força expressiva difícil d’igualar. La primera més contundent a causa del dolor contingut per la mort dels éssers estimats (marit i fill) a mans de la família de Leonardo i d’un mal presagi .“Me aguanto pero no perdono”. Realment esplèndida.

La segona, més moderada i innocent, amb un registre força diferent del que ens té acostumats. Sorprén una mica que s’hagi triat dues actrius amb tan poca diferència d’edat per representar dones de generacions diferents. Els seus duels dialèctics, plens de sospites i retrets, ens deixen sense alè. L’única arma que usen en el combat són dues cadires que els permet apropar-se. Ivan Benet en el paper de Leonardo mostra força i masculinitat no només amb la seva solvent actuació sinó també muntant el cavall. La bona interpretació de Pau Roca queda una mica desdibuixada al costat d’aquests monstres escènics.

Recitar les poètiques paraules de Lorca amb l’imprescindible deix andalús, en un gran espai que obliga a pujar el to de veu i minva l’intimisme de l’obra, no deu haver estat gens fàcil. El bon resultat demostra que hi han dedicat moltes hores d’assaig.

L’obra té una cadència lenta i pausada, no només en moviments sinó també en paraules. En alguns moments, el ritme s’alenteix més del que seria necessari. Els actors es nouen dins l’escenari com si d’un compassat ball ritual es tractés. Són freqüents les entrades i sortides dels actors, alguns dels quals interpreten diferents personatges amb petits canvis en el sobri vestuari negre (com el mocador de cap de diferents colors de la núvia o la jaqueta del seu pare).

No hi falten els símbols que identifiquen l’obra de Lorca, alguns amb una presència escènica més gran que en altres propostes: la terra que omple el sòl de la gran sala envoltada de grades; el punyal que ja des de l’inici presagia la mort; la flor d’azahar, símbol de la puresa, que la núvia llança a terra; el cavall que representa la força, el valor i la llibertat, muntat per Montse Vellvehí (una de les actrius); la lluna, en forma de llarg mantell blau, que il·lumina el bosc perquè es trobin els amants .. I per descomptat, l’esplèndida música dels polifacètic Joan Garriga que acompanya l’obra tant amb sons d’inspiració andalusa com d’altres estils. La presència del cavall i la música en directe són un gran encert.

La lírica de “Bodas de Sangre” es plasma  a l’escenari de la mà d’un magnífic text (Lorca és Lorca), d’una destra direcció, un excel·lent repartiment, una sòbria posada en escena, la presència del cavall Juguetón i l’esplèndida música de Joan Garriga. Una encertada combinació que ens permet viure durant dues hores en una bombolla lorquiana,  arrodoneix el resultat final, provoca els entusiastes aplaudiments del públic i la pròrroga de les funcions. Les entrades s’han exhaurit en pocs dies i no és d’estranyar. No hi falteu. Teniu una cita amb el granadí !

La compañía que dirige Gabriel Chamé  presentó en las Naves del Español su hilarante versión de la tragedia de William Shakespeare que triunfó en el Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro

Lo maravilloso del lenguaje del clown es que permite esbozar sonrisas incluso en medio de la tragedia. Sonrisas que, en algunos casos, se convierten inevitablemente en carcajadas, como las que provoca el Othelo que el argentino Gabriel Chamé dirigió en la Nave 2 de Matadero, dentro del ciclo de Teatro Latinoamericano del Teatro Español.

Nunca nos habíamos reído tanto con una tragedia como con esta versión del clásico de Shakespeare, que se presentó el pasado mes de julio en el Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro donde fue aclamada por crítica y público.

La trama es la misma de siempre: Desdémona se casa con Othelo desobedeciendo a su padre, y los celos de Yago por el éxito y la influencia de Othelo tejen una telaraña de celos y malentendidos que acaban con la pobre Desdémona asesinada por su esposo… Pero la manera de contarla es absolutamente hilarante y revolucionaria.

Aunque asegura que españoles, chilenos, venezolanos, uruguayos, colombianos, brasileños, argentinos… nos solemos reír de las mismas cosas, Chamé reconoce que aquella reacción les tomó por sorpresa. «Fue increíble. Me esperaba que me criticaran mucho más. Yo amo profundamente a Shakespeare. Mi trabajo intenta acercar los clásicos al público más general, pero en estos festivales suele haber gente a la que le molesta que se traten los clásicos así, sin embargo este trabajo fue muy respetado», explica en entrevista con EL MUNDO.

«Nosotros ponemos el lenguaje payasesco al servicio de Shakespeare. La gente lo ve como algo absurdo y delirante y en el fondo los payasos somos de la época de Shakespeare. En aquella época el teatro no se hacía tan naturalista como lo hacemos ahora, entonces el teatro era de día, se miraba al público…», comenta Chamé sobre su manera de acercarse a los clásicos.

Insiste el actor y director (fue la voz de Jimmy el Cachondo en la última de Mortadelo y Filemón), profundiza en la teoría de que «se aprovecha mucho más lo dramático a través de lo cómico. A veces es más difícil hacer una comedia de Shakespeare que resulte cómica (porque los chistes quedan muy antiguos), que convertir la tragedia en comedia».

Chamé retornó a Argentina en plena crisis europea para poner en marcha este proyecto con el objetivo de dar una salida profesional a los alumnos de sus cursos de clown. «Actores fabulosos y muy preparados, pero que no son conocidos», añade.

En este Othelo, los cuatro actores de que dispone (Matías Bassi, Justina Grande, Hernán Franco y Martín López) hacen la friolera de 13 personajes, jugando con el público a que una barba puesta sobre la cabeza se convierta en un flequillo, por ejemplo. «Es una obra de teatro que tiene un lenguaje de clown; no estamos destrozando la historia. Hay condimentos que permiten tener una presencia actual en la sala, pero Desdémona es Desdémona y Yago es Yago». «Este tipo de trabajo necesita una escritura en escena, yo no quiero añadirle chistes a Shakespeare, pero cuando trabajo con los actores, sí desarrollamos algunos gags«.

En el origen del minimalismo escénico de Gabriel Chamé está la maestría de Peter Brook y su escenario desnudo. Aquí únicamente hay algunas telas, unas mesas tipo Ikea, unos cuantos cubos y un atril con un siempre vigilante retrato de Shakespeare.

«Es parte de mi investigación teatral, para mí el espacio vacío es básico y tiene que ver con el teatro isabelino y cómo el objeto cuenta mucho dentro de la obra», termina.

Per Lluisa Guàrdia.

L’escenari gris i desangelat de la sala petita del TNC ens acull mentre sona la repetitiva música d’un piano. Tot és a punt per començar Sol solet, una de les obres menys conegudes i més tèrboles d’Àngel Guimerà. Des de la seva estrena el 1904 que no s’ha tornat a representar. Per què?

El Sol solet que podeu veure al TNC és una de les obres menys conegudes de Guimerà

L’acció se situa a la pensió que regenta Gaetana on viu amb el fill gran Hipòlit i seva neboda Munda. Bernabé, el fill mariner, torna a casa amb el seu amic Jon que l’ha salvat de morir ofegat a alta mar. Agraïts, el conviden a quedar-se malgrat les seves objeccions: “és millor que marxi o prendre’m mal”.

I tenia motius per no voler quedar-se perquè amb ell arriba la desgràcia. Jon és una persona esquerpa que sempre ha viscut sol. “No necessito ningú” diu però de sobte es troba amb la família d’en Bernabé i descobreix com és l’amor d’una família que mai ha tingut.

“Només som lliures quan estem sols” (Schopenhauer)

En Jon representa la soledat més extrema, un home fet a ell mateix. Segons paraules de Schopenhauer “qui no estima la solitud, tampoc estima la llibertat: perquè únicament quan estem sols som lliures de veritat”. Ara, però, ja no vol estar sol i s’inicia una lluita entre Jon i Hipòlit per obtenir l’amor maternal de la Gaetana.

Des de l’inici de Sol solet sabem que alguna cosa terrible ha de passar. El tens ambient i les emocions mal contingudes ens avisen. Baralles entre Hipòlit i Jon per l’amor de la Munda, fortes discussions entre Gaetana i l’Hipòlit per la seva afició al joc. Una bomba de rellotgeria que acaba per esclatar.

Com altres peces més conegudes de Guimerà – Terra Baixa o Maria Rosa – Sol solet destaca per la fortalesa dels seus personatges. Homes i dones que es deixen portar per primaris i universals instints com l’amor, els gelós, la por,…Tots ells representats a escena pel grup d’actors.

A Sol Solet al TNC trobem instints primaris a flor de pell

Una sempre solvent Mercè Arànega en el paper de Gaetana, la matriarca que ha de portar sola el negoci i protegir-se d’en Jon. Roger Casamajor que interpreta amb gran encert la força animal del violent Hipòlit, embogit pels gelós. El seu germà petit Bernabé, Ramon Pujol, que no s’hi assembla gens i procura posar pau. I l’únic i sòrdid hoste de la pensió que fuig de la justícia, interpretat per Oriol Genís.

Laura Aubert, la Munda, és el personatge sobre el qual gira l’obra. El vèrtex d’un triangle amorós que oscil·la entre l’atracció sexual que sent per Hipòlit i el desig de la protecció que li ofereix Jon. Trobem a faltar, però, la contundència que demana aquest personatge.

I en Jon, interpretat per un esplèndid Javier Bertrán, que ens mostra com l’amor és capaç de fer desaparèixer la solitud. La seva i la de tots els éssers humans.

En aquesta adaptació, dirigida per Carlota Subirós, s’ha reduït el nombre de personatges originals i se n’han afegit dos. La llum (Laia Duran) i l’ombra (Antònia Jaume) que actuen com a observadores i partícips. Un recurs interessant però que no s’acaba d’entendre i dificulta seguir la trama.

Sol solet és una obra tan fosca com les emocions dels seus personatges

Un potent focus de llum trenca la foscor i il·lumina actors i públic. En l’instant en què el seu raig incideix sobre nosaltres, deixem d’estar sols perquè la solitud absoluta és impossible. L’escalfor de la llum (amor) dissol les ombres de l’ànima (soledat). Per la seva banda, l’ombra repeteix en veu baixa algunes de les paraules dels protagonistes, com Casandra avisant-nos del perill.

La fredor de l’espai escènic, la suma d’emocions no resoltes i el text d’Àngel Guimerà ens deixa amb un forat al cor. Sol solet és una obra tan fosca com les emocions dels seus personatges i sentim una imperiosa necessitat de sentir l’escalf d’altres éssers humans.

Perquè aquesta cançó que cantàvem de petits i que juga amb el doble significat de la paraula “sol” (astre i adjectiu) és també un símbol. Després de veure l’obra de Guimerà sabem que expressa la profunda necessitat de companyia de les persones: “Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure. Sol solet, vine’m a veure que tinc fred”.

…JUGAR A SER DÉU TEU UN PREU MOLT CAR

Qui no coneix Frankenstein? S’ha escrit tant sobre el personatge obsessionat a infondre vida – creat el 1818 per Mary Shelley – que resulta difícil afegir alguna cosa nova.

L’obra de Shelley fa ressò dels experiments de l’època amb corrent elèctrica per narrar-nos com el científic Víctor Frankenstein (Àngel Llàcer) intenta crear una criatura perfecta amb trossos de cadàvers. Quan veu, però, que el resultat no és l’esperat, abandona el monstre (Joel Joan) a la seva sort. Sol, espantat, sense saber què ha passat.

Frankenstein juga a ser Dėu però descobreix que crear contra natura té un preu molt alt. “Quan es dóna vida, no es pensa en les conseqüències”.

Frankenstein al TNC rebutja la seva creació perquè no és el que esperava

L’adaptació de Frankestein que Carme Portaceli dirigeix al TNC destaca pel tractament psicològic dels seus personatges. Frankenstein i la criatura (sense nom propi) viuen un procés de transformació en sentit contrari, gairebé sense coincidir a escena, que els reuneix al final de l’obra en una lluita a mort.

Quin dels dos és el monstre? Aquell que crea del no res una horrible criatura? o aquell que intenta sobreviure en un món hostil que el rebutja per la seva aparença física?

Encara que mai han estat units pel cordó umbilical, la connexió entre Víctor Frankenstein i la seva criatura és molt intensa perquè el seu concepte de creació està també molt lligat al de la maternitat (només començar l’obra, ens explica la mort de la seva mare durant el naixement del seu germà). 

A qui imita Frankenstein? a Déu? o a la natura que permet a les dones engendrar fills? Possiblement als dos.

L’obra de Frankestein també ens parla d’amor i rebuig

A més de parlar sobre la creació de la vida i l’ètica de la ciència, Frankenstein parla d’amor, rebuig i abandonament. La criatura no entén perquè és rebutjat per aquell que l’ha creat. L’obra ens recorda la responsabilitat que suposa donar vida i l’obligació de protegir el resultat encara que no respongui a les nostres expectatives.

El monstre se sent desemparat fins que apareix De Lacey (un esplèndid Lluís Marco) que representa el que Frankenstein no pot oferir: l’amor d’un pare. Ell és l’únic capaç de veure en el seu interior, acceptar-lo com és i d’ensenyar-lo a viure (a alimentar-se, vestir-se, parlar, o llegir). La relació entre la criatura i De Lacey representa el camí de la foscor a la llum, del rebuig a l’amor.

És molt interessant l’escena en què el monstre aprèn a parlar i descobreix un món que el porta a dir: “com més aprenc, menys entenc el que m’envolta”. La maldat inicial de la criatura només és resultat del seu desconeixement del món, de la por i d’un inevitable sentit de supervivència.

Joel Joan i Àngel Llàcer formen un bon duet interpretatiu a Frankenstein

Pot resultar estrany veure Àngel Llàcer i Joel Joan en un paper dramàtic però els dos se’n surten molt bé. Àngel Llàcer dóna vida a un científic turmentat, obsessionat per crear vida i marcat per la mort prematura de la seva mare.

El personatge que interpreta Joel Joan demana un esforç físic addicional ja que, per representar l’immens monstre de gairebé dos metres i mig, ha d’anar encorbat durant tota la funció. A més, ha d’expressar sense paraules la dualitat de sentiments que pateix una criatura deforme amb un cor pur. Bellesa estètica i espiritual no van de la mà.

Finalment, Frankenstein i el monstre es troben. Ha llegit el diari on s’explica el procés de la seva creació i demana una companya que l’estimi. Perquè, de fet, la criatura només vol amor. Frankenstein accepta repetir l’experiment però les dramàtiques circumstàncies l’han fet canviar … i això provoca el desenllaç final.

Una posada en escena que juga amb la llum i la foscor

Tant la posada escena, com el vestuari i la caracterització (especialment la de Joel Joan) complementen l’argument i creen un ambient fosc i tenebrós com pertoca a un dels referents de la novel·la gòtica. Llum i foscor, blanc i negre, projecció en pantalla d’imatges sinistres o belles, i una pasarela mecànica que transporta els actors d’una banda a l’altra de l’escenari….  s’alternen per mostrar-nos la lluita entre creador i creat.

L’11 de març farà dos-cents anys que Mary Shelley va crear amb la seva ploma un dels personatges més famosos de la literatura universal, en un món governat per homes. No trobo millor manera que retre-li un merescut homenatge – coincidint amb aquest aniversari i el dia de la dona treballadora – que anar a veure aquesta adaptació del clàssic.

Lluïssa Guàrdia