Crítica de FALSESTUFF

Morir per excés

El més interessant de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que tenen per crear i l’imaginari -a vegades més cinematogràfic que teatral- que desenvolupen en els seus espectacles. Mai saps per on et sortiran ni com acabaran una escena determinada. Acostumen a provar nous mecanismes teatrals, fan autocrítica -magnífica l’escena del col·loqui postfunció- i fins i tot juguen amb el text del programa de mà. De fet, el joc és el més important, i això es nota, es percep… Ara bé, tant de risc i tanta creativitat desfermada comporta en ocasions els seus problemes. El més destacable de Falsestuff és l’excés, tant de durada com d’allargament d’una idea a priori molt original. Però n’hi hauria un altre, relacionat amb una dramatúrgia desendreçada que no ajuda a la peça i que es perd en divagacions innecessàries. El dia en que aquests dos joves actors, directors i autors trobin l’encaix just entre dramatúrgia i proposta escènica no hi haurà qui els pari. De moment, només ens queda aplaudir una obra imperfecta però arriscada, una obra que repel i atrau a parts iguals, que entusiasma però que també esgota… Això sí, pocs creadors d’aquí s’atreveixen a tant… i això sempre és d’agrair.

Carles Armengol

 

Crítica de HUMANS

 

HUMANS

I amb aquest, el nostre tercer Grec d’enguany, al Teatre RomeaHUMANS, la versió en llengua catalana, signada per Ernest Riera, de “The Humans” del dramaturg nord-americà Stephen Karam.

Es tracta d’una comèdia dramàtica escrita l’any 2015, el tercer muntatge de l’autor, que va ser estrenada al Off Broadway el mateix any, fent el salt a Broadway l’any següent. Va ser guardonada amb quatre premis Tony 2016, incloent-hi el de millor obra.

Segons va comentar el seu director, Mario Gas, a la roda de premsa, Humans es pot relacionar amb els conflictes familiars que van protagonitzar bona part del teatre europeu de finals del segle XIX, i amb el teatre de l’absurd de Beckett pel que fa a la configuració dels personatges.

Un text sobre les discussions i conflictes d’una família de classe mitjana-baixa. Una família imperfecta com totes, amb uns personatges fàcilment identificables i que podem reconèixer en moltes famílies. Un argument que no fa preveure grans conflictes, ja que en el plantejament d’entrada sembla que tot sigui cordial i no hi hagi de passar res en el transcurs de la vetllada. Però de mica en mica surten a la llum petits problemes i rancúnies amagades.

Els sis actors protagonistes són: Jordi Bosch (Erik Blake, el patriarca de la família), Lluïsa Castell (Deirdre, la dona de l’Erik), Maife Gil (Fiona, l’àvia), Miranda Gas(Brigid, la filla), Candela Serrat (Aimée, l’altra filla) i Jordi Andújar (el xicot de la Brigid). Totes les interpretacions han estat molt acurades, destacant el perfecte tàndem del “matrimoni” Blake i els silencis, més que significatius, de l’àvia.

Una exploració sobre la complexitat de les relacions familiars i de parella, així com els desequilibris entre les aspiracions personals i la realitat laboral que generen frustracions. A poc a poc veiem que els personatges no han aconseguit arribar a les metes que s’havien marcat, però mantenen amagades als altres membres de la família les seves realitats.

Un text que parla de les pors personals, de com enfrontar-les i de com conviure amb elles.

Una magnífica escenografia de Jon Berrondo que situa perfectament l’acció en un dúplex soterrani “atrotinat” del barri de Chinatown a Nova York. Una posada en escena molt naturalista on ens sentim partícips d’aquest sopar familiar i contemplem una seqüència de fets que bé podrien passar a casa nostra.

Una proposta que ens ha agradat força i que recomanem. .

 Imma Barba & Miquel Gascón –

I

Crítica e EL POEMA DE GUIGAMESH

EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D´URUK

Avui he estat al Grec veient aquest espectacle que d’alguna manera és l’inici del Festival tot i que ja s’han pogut veure alguns espectacles. És per això que acostumo a anar-hi totes les edicions tot i saber que el tema que avui tractava no està dins dels meus preferits, però si tenia altres al·licients que m’atrauen com són, una producció de La Perla 29 i la direcció d’Oriol Broggi.

La primera mitja hora se m’ha fet una mica difícil de digerir per no dir pesada, però a mesura que ha anat avançant he anat entrant i ha acabat agradant-me. Si a la màgia natural de l’escenari del Grec li posem com és el cas, una espectacular escenografia amb un terra tot de sorra amb les sorpreses que amaga i una excel·lent il·luminació, tot molt a l’estil Biblioteca, el resultat no pot ser altre que el que és, una meravella.

L’acompanyament musical no pot ser més encertat i poètic sobretot quan els quatre músics toquen i canten. I la interpretació dels nou actors i actrius que encarnen els principals personatges, fantàstic. A part i a manera de cor, compta amb la participació de més de 20 actors i actrius que m’ha semblat excessiu de la mateixa manera que no he entès el perquè del cavall que al final surt a donar tres voltes a l’escenari.

La durada inicial de 85 minuts que estava anunciada, considero que seria la ideal, perquè la sorpresa me l’he portat avui quan he vist que la real ha estat de 120 minuts a part que crec s’hauria de ser més seriós en aquest tema ja que sobretot els que vivim fora de Barcelona i depenem d’un tren emprenya i bastant. No la puc recomanar ja que com sabeu només són tres representacions i demà està exhaurit.

Josep Oliva Sase 
 · 

Crítica de UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT

Seguint amb el Grec avui a la Beckett he pogut gaudir i molt d’aquesta obra escrita per Clàudia Cedó i magníficamente dirigida per Sergi Belbel. Cedó ens relata uns fets que ella va viure en la seva pròpia persona que no és altre que el veure´s obligada a interrompre l’embaràs perquè el fill que està esperant és mort. El que ha fet Cedó és desdoblar a Júlia, la protagonista, amb dos personatges, la real (Vicky Luengo) i el seu subconscient (María Rodríguez) que només ella veu i que és qui la guia en els seus desitjos i les seves pors. El tema és dur i d’aquells que et colpegen l’estómac però ha sabut tractar-lo amb extremada subtilesa que en cap moment dramatitza ni busca la llàgrima fàcil. És alhora un cant a l’esperança i una empenta per travessar aquest descampat que tots en algun moment de les nostres vides ens toca passar perquè la vida, segueix.

L’escenografia de Max Glaenzel és espectacular, un descampat amb el terra de sorra i que acumula tota mena de deixalles, i que s’arrodoneix amb un acurada il·luminació i una impactant música i efectes sonors.

Pel que fa a la interpretació a part de les dues Júlia que ja he nomenat i que estan esplèndides, la resta del repartiment Anna Barrachina, Xavi Ricart, Queralt Casasayas i Pep Ambrós i amb la dificultat afegida que cada un d’ells representa diversos personatges amb els canvis de registre que això comporta, tots sense excepció estan de notable alt. Encara que estem als inicis, estic segur que serà un dels èxits d’aquest Grec. I no cal dir que no és recomanable, és imprescindible, no us ho perdeu.

Josep Oliva Sase

Crítica d’ AUDIÈNCIA I VERNISSATGE

“Audiència/Vernissatge” a La Villarroel.
Dissabte vam gaudir molt d’aquest muntatge que aplega dues obres fonamentals del dramaturg txec Václav Havel. Tot i que no són peces fàcils perquè tenen un sentit de l’humor molt particular, tirant a l’absurd, a allò grotesc, amb silencis significatius i repeticions… creiem que en Pere Arquillué (que aquí debuta com a director) ha clavat el to. Nosaltres som dels que vam connectar-hi; vam riure i al mateix temps ens vam esgarrifar amb les implicacions polítiques del text.
Hi anàvem tenint molt present el bon gust que ens va deixar l’excel·lent “Vernissatge” de la Cia. La Trama, estrenat al Maldà ara farà un parell de temporades sota la direcció de la Marília Samper, i va ser un al.licient afegit poder comparar les dues versions i copsar les diferències de visió de l’Arquillué i de la Samper.
Per altra banda, val a dir que els tres actors estan genials: en Joan Carreras com a “alter ego” del dramaturg, una mena de pallasso trist que suporta estoicament l’estupidesa dels que l’envolten; en Josep Julien fa un doble paper delirant; i la Rosa Gàmiz demostrant un cop més que és una còmica de categoria.
I més aplaudiments per al canvi de l’escenografia entre una peça i una altra, del més sorprenent que hem vist en escena les darreres setmanes… magistral.
En fi, entre aquesta i “Una gosa en un descampat” (Sala Beckett) hem inaugurat el Grec amb molt bon peu 🙂

FESTIVAL GREC, critica de FALSESTUFF. LA MUERTE DE LAS MUSAS

FALSESTUFF. LA MUERTE DE LAS MUSAS (temp. 17/18 – espectacle nº 328)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Amb aquest espectacle de Nao Albet i Marcel Borràs, hem estrenat el nostre recorregut pel GREC 2018, i la veritat és que esperàvem molt més.
FALSESTUFF la muerte de las musas, és una proposta esbojarrada que va de falsificacions. Ja vam poder intuir a la roda de premsa que tot plegat seria una mica peculiar. Nou artistes a escena que parlen diferents idiomes i pertanyen a nacionalitats diferents, tots provenen de tendències culturals molt diverses.
Un full annex al programa de mà ja dóna també pistes abans d’entrar a la sala de què estem davant de quelcom diferent. I esperem molt dels 190 minuts d’espectacle.
Un espectacle creat a partir de Falstaff, el personatge de Shakespeare, convertit aquí en un falsificador d’art. Falstaff és un cavaller anglès que, en “Enric IV”, on apareix per primera vegada, és un covard que presumeix d’unes victòries que no ha aconseguit. És pura falsedat.
Nao Albet i  Marcel Borràs s’inspiren en aquest personatge per explicar la història d’André Féikiévich, un falsificador d’art obsessionat a captar a la perfecció l’essència de les obres que falsifica. Aquesta obsessió el portarà a explorar fins a límits insospitables la seva pràctica. Els seus actes fraudulents provocaran la fúria de Boris Kaczynski, que en l’intent d’atrapar-lo, s’adonarà que les pistes que segueix han estat falsificades fins al punt que resultarà impossible distingir entre la realitat i la farsa.
Porten el tema de les falsificacions del món de l’art al món del teatre,imaginant falsificacions de muntatges i aprofitant per mostrar els diferents estils de teatre per tal de copsar quin és més “verdader” …. dansa-teatre,teatre d’objectes, teatre documental, teatre musical, teatre més contemplatiu, post dramàticpostmodern ….
Una proposta on Nao Albet i Marcel Borràs destil·len energia a dojo, i es desinhibeixen totalment dalt l’escenari. Engany sobre engany i canvi de línia interpretativa constant, en una primera part que no ens dóna treva i on es van succeint situacions i canvis d’escenografia de manera continuada.
Una mitja part que al nostre entendre ha tallat el ritme de l’espectacle, que d’altra banda creiem innecessàriament llarg, i l’ha alentit. Això si, la segona part comença amb un hilarant col·loqui post funció que ha contrastat massa amb la davallada de ritme de la part del monòleg documental que l’ha seguit.
Un final amb un tiroteig espectacular a escena i una sorpresa en el desenllaç de tot plegat.
El muntatge està ambientat a l’exterior d’una nau industrial als afores d’alguna ciutat a l’est d’Europa, on una parella de policies espia des del seu cotxe els estranys moviments que tenen lloc dins del recinte. Tenen l’objectiu de descobrir la identitat d’un multidisciplinari criminal relacionat amb el món de l’art contemporani.
Intervenen a més dels mateixos Nao i Marcel, el còmic Jango Edwards amb una gran força escènica, l’actriu lituana Diana Sakalauskaité, el músic i actor Victor Lauwers, co-fundador de la companyia belga Kuiperskaai, l’actor francès Naby Dakhli, l’artista performatiu Thomas Kasebacher, la ballarina Sau-Ching Wong i l’actriu Laura Weissmahr.
La parella Nao Albet i Marcel Borràs porten 10 anys de treball conjunt i ens han sorprès molt en els treballs que hem vist en anteriors ocasions com “Atraco paliza y muerte en Agbanäspach”, “Los Esqueiters” o “Mammón” i suposem que per això ens hem quedat una mica sorpresos del resultat d’aquesta proposta, el seu novè espectacle, amb moments molt bons i d’altres que ens han resultat feixucs.
Han portat en aquesta proposta trets característics de les seves creacions com són el ritme trepidant, la ruptura de la 4a paret, els referents cinematogràfics, la música i el seu desig inqüestionable de jugar a escena. Però malgrat l’enorme energia abocada, els mitjans emprats i de ben segur, l’elevat pressupost de tot plegat, a nosaltres no ens ha fet el pes. Com hem dit al començament de la crònica, n’esperàvem molt més.
I volem des d’aquí manifestar el nostre estupor i a voltes indignació del tema de l’ús de la nostra llengua, el català. Entenem o volem entendre que durant el muntatge es parli en alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès, però perquè la sobre titulació és en castellà i no en català ????
No ho podem entendre !!!!, o millor dit, no ho volem entendre !!!!
Autoria, dramatúrgia i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs
Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Grec 2018 Festival de Barcelona i Idiomes : alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès … i Sobretitulat en castellà.
Durada: 190 minuts amb entreacte de 15 minuts inclòs.

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

 

Crítica de LA RESPOSTA

LA RESPOSTA

Avui al Goya m’he estrenat amb el Grec d’aquest any amb aquesta obra de l’irlandès Brian Friel i dirigida per Sílvia Munt i malauradament no ha estat com m’hagués agradat que fos. Va ser de les primeres entrades que vaig comprar per al Festival perquè d’aquest autor tinc un excel·lent record de Dansa d’Agost que vam poder veure a la Biblioteca però avui no ha estat així. Un repartiment suggerent i res més i això no és suficient si darrere no hi ha un text que et faci vibrar. Diàlegs insulsos que no m’han aportat absolutament res i que m’han deixat tan indiferent que m’han arribat a avorrir i mirar el rellotge a cada moment Era a la segona fila i m’he perdut (o no) part del que deien per deficiències de so i crec que això després de tant assaig, és imperdonable. De les interpretacions res a objectar ja que m’han semblat esplèndides totes, amb una excepció la Emma Vilarasau i no m’agradaria haver de dir això ja ha estat una de les meves actrius preferides però que d’un temps ençà quan no són les seves sortides de to, que aquí no hi ha, són aquest forma de parlar ploriquejant que acaba cansant. En definitiva he sortit molt però molt decebut. Suposo que el repartiment atraurà públic però jo després del que he dit, lògicament no la puc recomanar..  Josep Oliva

Crítica de MEDEA, per Carles Lucas Giralt

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

Benvolguts,
Amb motiu de la Diada de Sant Jordi i de la celebració del l’Any Fabra, una vegada més us oferim la Ruta Pompeu Fabra a Badalona, amb algunes novetats que descobrireu al seu moment. La ruta repassa els espais de la ciutat on va transcórrer la vida del  Mestre Fabra, com l’anomenaven els badalonins, des de la seva arribada el 1912 fins que va partir a l’exili el 1939. Serà conduïda per Gerard Guerra.Es farà el dilluns 23 d’abril a les 11 i a les 17 h.
La ruta és gratuïta però cal inscripció prèvia.
Trobareu tots els detalls a l’arxiu adjunt: RUTA POMPEU FABRA A BADALONA 2018

Us hi esperem.

Crítica de BODAS DE SANGRE, per Lluisa Guàrdia.

Les entrades de Bodas de sangre ja són a la venda
A partir del 20 de juny, l’aclamat espectacle torna al Teatre Biblioteca de Catalunya. Als qui encara no l’heu vist ja teniu les entrades a disposició.

Amor, odi, dolor, venjança, impulsos sexuals, rivalitat, presagi, destí, tradició, ancestres, terra, costums, família … Andalusia. Tragèdia. Vida i mort. Oriol Broggi pren tots aquests elements que defineixen l’obra de Lorca per oferir-nos a la Biblioteca de Catalunya la seva visió de “Bodas de sangre“. Produïda per La Perla 29, amb la col·laboració del Grec Festival de Barcelona.
L’escriptor granadí Federico García Lorca va escriure Bodas de Sangre el 1931, pocs anys abans de la seva mort.  Junt amb “Yerma” i “La casa de Bernarda Alba” forma part de la trilogia de tragèdies rurals. L’argument es basa en els fets que es van produir el 1928 al Cortijo del Fraile (Nijar, Alneria) sobre els quals Carmen de Burgos va escriure “Puñal de claveles”, una novel·la curta en què es va inspirar Lorca.
El nuvi (Pau Roca) i la seva mare (Nora Navas) es preparen per demanar la mà de la núvia (Clara Segura). La mare dubta perquè la jove té un obscur passat però vol veure feliç el seu fill i tot es prepara per al casament. L’amor de joventut de la núvia, Leonardo (Ivan Benet) reapareix i tot es precipita.
Així com el moviment rotatori fa girar la Terra i el cicle lunar marca el ritme de les marees, la núvia se sent atreta per Leonardo; una fascinació contra la qual no hi pot fer res. “Clavos de luna nos funden. Mi cintura y tus caderas”  D’acord amb el que diu el dossier de premsa “Bodas de Sangre parla sobre aquelles forces majors i impulsos vitals que empenyen els personatges a la tragèdia degut als forts lligams familiars i als costums i tradicions arrelades”.
Què es pot dir de les interpretacions? Genials. Els personatges principals són quatre: el nuvi (Pau Roca), la núvia (Clara Segura), la mare del nuvi (Nora Navas) i Leonardo (Ivan Benet) que curiosament és l’únic amb nom propi, potser perquè només ell podia haver evitat la tragèdia. Tots estan en el punt just, fins i tot aquells que tenen un paper secundari però d’importància com la criada.
Nora Navas i Clara Segura encapçalen el repartiment amb una força expressiva difícil d’igualar. La primera més contundent a causa del dolor contingut per la mort dels éssers estimats (marit i fill) a mans de la família de Leonardo i d’un mal presagi .“Me aguanto pero no perdono”. Realment esplèndida.
La segona, més moderada i innocent, amb un registre força diferent del que ens té acostumats. Sorprén una mica que s’hagi triat dues actrius amb tan poca diferència d’edat per representar dones de generacions diferents. Els seus duels dialèctics, plens de sospites i retrets, ens deixen sense alè. L’única arma que usen en el combat són dues cadires que els permet apropar-se. Ivan Benet en el paper de Leonardo mostra força i masculinitat no només amb la seva solvent actuació sinó també muntant el cavall. La bona interpretació de Pau Roca queda una mica desdibuixada al costat d’aquests monstres escènics.
Recitar les poètiques paraules de Lorca amb l’imprescindible deix andalús, en un gran espai que obliga a pujar el to de veu i minva l’intimisme de l’obra, no deu haver estat gens fàcil. El bon resultat demostra que hi han dedicat moltes hores d’assaig.
L’obra té una cadència lenta i pausada, no només en moviments sinó també en paraules. En alguns moments, el ritme s’alenteix més del que seria necessari. Els actors es nouen dins l’escenari com si d’un compassat ball ritual es tractés. Són freqüents les entrades i sortides dels actors, alguns dels quals interpreten diferents personatges amb petits canvis en el sobri vestuari negre (com el mocador de cap de diferents colors de la núvia o la jaqueta del seu pare).
No hi falten els símbols que identifiquen l’obra de Lorca, alguns amb una presència escènica més gran que en altres propostes: la terra que omple el sòl de la gran sala envoltada de grades; el punyal que ja des de l’inici presagia la mort; la flor d’azahar, símbol de la puresa, que la núvia llança a terra; el cavall que representa la força, el valor i la llibertat, muntat per Montse Vellvehí (una de les actrius); la lluna, en forma de llarg mantell blau, que il·lumina el bosc perquè es trobin els amants .. I per descomptat, l’esplèndida música dels polifacètic Joan Garriga que acompanya l’obra tant amb sons d’inspiració andalusa com d’altres estils. La presència del cavall i la música en directe són un gran encert.
La lírica de “Bodas de Sangre” es plasma  a l’escenari de la mà d’un magnífic text (Lorca és Lorca), d’una destra direcció, un excel·lent repartiment, una sòbria posada en escena, la presència del cavall Juguetón i l’esplèndida música de Joan Garriga. Una encertada combinació que ens permet viure durant dues hores en una bombolla lorquiana,  arrodoneix el resultat final, provoca els entusiastes aplaudiments del públic i la pròrroga de les funcions. Les entrades s’han exhaurit en pocs dies i no és d’estranyar. No hi falteu. Teniu una cita amb el granadí !