Crítica de LA NETA DEL SENYOR LIHN.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Fa ja uns quants anys que vaig llegar la novel·la de l’escriptor francès Philippe Claudel La néta del senyor Lihn. Recordo que llavors em va impressionar força, era un relat senzill, però molt intimista, amb un cop d’efecte final que segur no tothom s’espera. Quan vaig saber que al Festival Temporada Alta de Girona s’estrenava una versió teatral d’aquesta obra i que passaria pel Teatre Lliure, vaig tenir clar que aniria a veure-la, especialment perquè se’m feia difícil concebre aquesta novel·la a sobre d’un escenari. Pensar en la dramatúrgia, decidir com es traduirien determinats elements narratius al llenguatge teatral no ha hagut de ser gens fàcil. El que ens proposa el director Guy Cassiers és un monòleg interpretat per Lluís Homar, actor de sobrada solvència, cosa que ens remet, quasi inevitablement, al monòleg que l’intèrpret va fer a Terra baixa d’Àngel Guimerà, amb molt èxit de crítica i públic. Una obra, aquella, magnífica, per cert.

En aquest cas, Homar també es posa en la pell d’un parell de personatges, el senyor Lihn, un refugiat d’Àsia que ha arribat a un altre país amb la seva néta als braços i una maleta petita amb un grapat de terra, i el senyor Bark, un amic que ha conegut en la seva nova destinació. Ara bé, Homar és, sobretot, el narrador d’aquesta història. Dic això perquè el públic no ha d’esperar el mateix que a Terra baixa, perquè aquí, a La néta del senyor Lihn, podríem dir que Lluís Homar fa de Lluís Homar, explicant-nos un relat. Sobre l’escenari, tot és bastant minimalista, unes quantes càmeres les projeccions de les quals es passen en una pantalla, alguns instruments musicals i cadires. Tot plegat atorga un aire de modernitat, de muntatge contemporani, a una història que, en realitat, té un aire clàssic, com de vella llegenda. Els instruments musicals ajuden a donar aquest aire exòtic, llunyà, inquietant al relat, però les càmeres i la projecció (amb unes paraules que van apareixent) fan que el resultat final grinyoli una mica. És a dir, no és que els elements per separats estiguin malament, però tot plegat resulta una mica estrany.

L’obra no és llarga, dura 75 minuts, però un té la sensació que amb quinze minutets menys, l’espectacle hagués funcionat millor, perquè al final sembla com si s’hagués volgut estirar massa la cosa. Per altra banda, a nivell argumental, el record que tinc de la novel·la és bastant millor que el que he vist al Teatre Lliure. Potser és que vaig llegir la novel·la sent molt jove o potser és perquè el llibre de Claudel és més estimulant que aquesta peça de teatre, però he tingut la sensació que sobre l’escenari veia una obra més aviat ingènua, facileta, com si volgués crear un efecte que no acaba d’aconseguir. Paradoxalment, a la sortida del teatre, alguns assistents comentaven que no havien entès res, d’altres s’esforçaven en explicar el cop d’efecte final que havia passat desapercebut als seus acompanyants. Tinc la sensació que una part del públic sortirà del teatre, satisfets o no, però sense haver entès el que realment amaga aquesta història.

Per altra banda, no sé si és millor haver llegit la novel·la abans d’anar a veure l’obra o no. Diria que millor no anar-hi amb idees preconcebudes, però cada persona decidirà. Sigui com sigui, passar una estona amb Lluís Homar al teatre mai no és una pèrdua de temps. Aquí és com estar a les fosques escoltant la seva veu relatant-te el que li va passar al senyor Lihn. Homar és, sense cap mena de dubte, la gran atracció d’aquest espectacle i, en aquest sentit, ell no decep. La resta dependrà de cadascú. Estarà al Lliure fins el 30 de desembre.

 

 

PLATEES MIG BUIDES I TEATRES TANCATS

 

PLATEES MIG BUIDES I TEATRES TANCATS

La setmana passada vaig veure quatre espectacles en quatre dies consecutius. Dijous, Beckett’s ladies a la Sala Beckett. Divendres, Multiverse a la Sala Hiroshima. Dissabte, Reiseführer a l’Espai Lliure. I diumenge, Projecte 92 a L’Antic Teatre. Als dos espectacles del mig, que em van agradar molt, la platea estava mig buida. O mig plena, depèn de com es miri. El primer era una estrena, protagonitzat per tres actrius catalanes de renom (acudit). L’últim l’ha fet un col·lectiu d’artistes precàries nascudes després dels Jocs Olímpics. Això ja no fa tanta gràcia. Aquesta setmana també hem sabut que a Barcelona es tancaran dos teatres: el Club Capitol i La Vilella. Setmana mogudeta pel teatre català.

El Club Capitol anuncia que tanca. La casa de Toni Moog i David Guapo, on Pepe Rubianes va ser feliç (i ens va fer feliços) durant tants anys, va enviar un comunicat on explicava que el propietari de l’immoble no els renova el contracte. La xarxa bull. Mentre escric això, més de 2.700 professionals i espectadors ja han signat aquest manifest, reclamant que l’Ajuntament de Barcelona i al Departament de Cultura assumeixin “el compromís de protegir els espais escènics i la seva activitat”. Servidor té la sensació de rescat bancari, davant d’aquesta petició. M’agradaria saber si les productores petites o mitjanes que hi estrenen amb regularitat (Sala Flyhard, Sixto Paz, La Brutal, Hause & Richman) estan satisfetes amb les condicions amb què hi treballen. Suposo que sí, és clar. Aquests dies també s’ha anunciat que La Vilella, al Poble Sec, també tancarà les seves portes: és un teatret que la companyia Sargantana va obrir fa set anys, on s’hi ha pogut veure petites perles com aquestes. Veig que no existeix cap manifest titulat “Salvem La Vilella”, però que la sala surt esmentada al manifest “Salvem el Capitol”, on també apareixen altres teatres desapareguts com el Malic, l’Artenbrut o la Muntaner. Teatres que, com les llibreries, les discoteques o les galeries d’art, neixen, creixen, es reprodueixen (o no) i moren.

Servidor de vostès no ha signat el manifest. Abans defensaria sales molt més amenaçades i amb una programació molt més interessant i arriscada, com L’Antic Teatre o la Hiroshima. A Multiverse, divendres passat, hi havia mitja entrada. La creació de Louis Vanhaverbeke és un dels millors espectacles que he vist aquest any, de veritat. I érem quatre gats. El belga va dedicar tres anys a parir aquesta creació. Aquí, si els nostres creadors disposen de tres mesos, ja se senten malament per disposar d’aital privilegi, tal com explicava la Carla Rovira al Foyer 1 del Lliure, dissabte passat. Em vaig quedar a veure Reiseführer, i feia pena veure l’Espai Lliure: menys de mitja entrada. Un director tan seriós (i germànic) com Ferran Dordal i una companyia tan respectable com La Ruta 40 han parit un espectacle lleuger, irònic i divertit, amb un cert punt contemplatiu. Els tres intèrprets es troben a gust en escena, i això es nota: no hi ha res més bonic que veure treballar uns actors que creuen en allò que estan defensant. No passa tan sovint, creguin-me. Amb un saber estar, una escolta i uns dots d’improvisació dignes de Las Glorias Cabareteras (amb el seu permís), Díaz, Prat i Torrecilla aguanten un muntatge que, oh Déu meu, ni sermoneja ni és pamfletari en cap moment. El Teatre Lliure ha programat aquest espectacle durant QUATRE SETMANES, fins al 12 de gener. Seria bonic que estigués ple cada dia.

Dijous, a la Sala Beckett, Míriam IsclaSílvia Bel i Rosa Renom estrenaven Beckett’s ladies. El director resident de la sala, Sergi Belbel, ha muntat aquest espectacle amb quatre peces curtes de l’irlandès com si fos un episodi de la sèrie de terror Historias para no dormir. Em fa gràcia pensar en els espectadors que vagin a la Beckett a veure “l’actriu que surt a la novel·la de TV3”, perquè es trobaran amb quatre peces dures, difícils, eixorques, d’en Samuel. Volies Beckett? Quatre tasses. Les tres intèrprets són excel·lents actrius, no cal dir-ho. La Renom aconsegueix no quedar eclipsada per aquell perrucot que duu, i Sílvia Bel al balancí ja ha entrat a formar part de la iconografia del teatre català. Ara bé, la boca de Míriam Iscla (llavis, llengua, geniva i dents) mereix tots els premis del món. Em vaig emocionar una mica i tot, perquè era el primer cop que veia una posada en escena de No jo, monòleg que mai havia pogut acabar de llegir ni de veure’n el vídeo fins al final (mirin, mirin, i m’entendran). Que el teatre està fet per ser vist s’entén amb aquesta boca desbocada que, il·luminada per Kiko Planas, es converteix en metralladora, escletxa i vagina dentata. De la concreció figurativa a l’abstacció absoluta, sonora i visual, en quinze minuts. La boca és una taca de llum, una estrella al mig del cosmos, un esfínter que s’obre i es tanca. El gat de Cheshire aprova aquest missatge.

Finalment, diumenge vaig anar a la darrera funció de Projecte 92, del Col·lectiu Las Huecas. N’havia vist un primer fragment al Croquis de la Beckett, ara fa dos anys, i ja em va encantar. Aquestes noies són talentoses. I no imiten a ningú! Això ho comentàvem, a la sortida, amb un creador nostrat. Sí, cal celebrar que les joves creadores no vulguin ser totes Rodrigo García, Angélica Liddell o El Conde de Torrefiel, i que busquin el seu llenguatge propi. La maleïda Course Navette amb què ens van torturar durant l’EGB i l’ESO, Juan Antonio Samaranch i Pasqual Maragall, l’esponjament del Raval i la mascota olímpica feta a base de ratlles (o traços, malpensats) protagonitzen una peça honesta i lliure. Esperit punk, precarietat i certa innocència (o servidor de vostès ja és massa gran) en una proposta que va omplir L’Antic Teatre de públic jove i entregat. Així sí. Les integrants de Las Huecas (“no som un grup”), van néixer després dels Jocs Olímpics de 1992. Han tingut l’honor de sortir a la secció del Time Out dedicada als joves creadors i combinen la pràctica escènica amb la seva feina de cambreres al Teatre Lliure o d’acomodadores al Mercat de les Flors. Un dia haurem de parlar de tots els creadors catalans que han passat per aquestes cases, o que hi treballen actualment. Això sí que és el veritable Institut del Teatre.

Oriol Puig Taulé

 

Crítica d’UNA HISTÒRIA REAL , per Carles Lucas

UNA HISTÒRIA REAL. 90 minuts de veritat

M’agraden els textos que parlen d’escriptors i sé perfectament per què; m’agrada aquest ofici, utilitzar el llenguatge per donar vida a dojo,  donar vida als personatges i donar vida als lectors doncs fent meva una frase que m’encanta, diré que cal “Llegir per viure altres vides”.

Diu Pau Miró al programa de ma, que volia escriure una obra sobre la ultradreta des de la visió d’un ambient familiar enrarit fins a l’infinit, però l’espectacle et condueix sobretot al segon conflicte, l’etern pare-fill  en guerra constant, sense la treva que podria oferir la dona desapareguda.

Pau Miró s’acompanya de personal de qualitat, Manrique, ConejeroAixalà i Cardoner – lluny del nen en coma de Polseres vermelles, en una progressió excel·lent – i el resultat és un espectacle dinàmic i trepidant, on l’escriptor ofereix petits moments de treva quan escriu dictant, els capítols del seus llibres, que fàcilment podríem anomenar “pàgines viscudes”. L’escriptor s’inspira en la vida, en el conflicte i pots arribar a sospitar si la seva pedra filosofal, no és altra que convertir el drama personal  en Best seller literari.

La posta en escena és brillant per la seva senzillesa. A mi m’agraden més les escenografies que suggereixen que no pas el realisme brutal, i aquí veus com es converteix l’espai en una consulta, una editorial, la casa pròpia – una pista de bàsquet sense cistelles – o un campament. Fa pocs dies parlàvem al meu grup sobre les escenografies, sobre si cal fer-les molt realistes per “explicar” al públic on és, doncs veure “Una història real” et dóna la resposta.

Ja he dit que les actrius i els actors estan molt bé, de fet ja t’ho esperes, però val la pena fer-ne esment, a  mi  m’agrada fer-ho i suposo que també agrada escoltar-ho, encara que hi puguis estar acostumat. És allò de la flor que cal anar regant perquè no es marceixi.

L’escriptor Manrique viu un huracà emocional que descontrola la seva existència. Una trucada al mòbil ho canvia tot. Canvia la promoció del darrer llibre, les entrevistes, el premi literari, la seva pròpia existència… una història real tants i tants cops. Qui no s’angoixa quan li sona el telèfon quan no ho espera?. El domini de l’escena resulta abassegador, i posa el nivell tant amunt, que no queda altre remei que “anar-hi amb tot”, oferint al públic una hora i mitja de teatre gruixut, amb moments que permeten el riure “obligatori” que cal suportar. Ja sé que ho dic sempre, però em costa entendre determinades rialles enmig d’un drama. Suposo que també m’hi aniré acostumant.

Resulta molt senzill recomanar aquest espectacle, i espero que si he “aconseguit controlar el relat, aconseguiré controlar els fets” i ja estareu desitjant clicar la casella màgica.

Carles Lucas

 

 

 

Crítica de LA DONA DEL 600, per Pere Riera

LA DONA DEL 600

Les bones opinions de la obra han influit aquesta vegada en la decisió de anar-hi no era una proposta que hem sembles atractiva tot i el bon equip artístic però ara un cop he anat reconec que m’he trobat amb una obra fresca que barreja l’humor amb els temes mes candents com pot ser el dol, la malaltia i les relacions familiars, sona eslògan però diria és una obra real com la vida mateixa amb personatges molt reconeixedores i quotidians, una proposta senzilla plena d’encant amb personatges com l’interpretat per Banacolocha molt entrañable i una Merçe Sampietro com sempre a gran nivell, personatge curt però intens al costat d’aquestes germanes de caràcters oposats molt ben interpretades per Angels Gonyalons i Rosa Vila complementats per un encertat Pep Planas, sota la direcció de l’autor Pere Riera. Resumint un exemple de teatre comercial però digne que transmet emocions i et pot en ocasions fer riure i en altres deixar-te pensatiu davant personatges i situacions conegudes i propers a la vida cotidiana. Me afegeixo a les opinions que consideren és una obra recomanable no exempta de força i sobretot autèntica.

Crítica d’Esperant a Godot, per Elvira Franch.

«Esperant Gogot» de Samuel Beckett, a la Sala Beckett; dins del cicle que aquesta sala dedica aquest hivern al dramaturg, novel·lista i poeta irlandès, per commemorar els trenta anys de la seva mort i també el mateix temps que fa que la Sala va obrir les seves portes.
«Esperant Gogot» és una de les obres més emblemàtiques d’aquest autor que escrivia amb un gran sentit de l’humor i absurditat, però amb un fons pessimista i crític davant de la humanitat. L’obra va ser estrenada l’any 1952 i va representar tota una revolució dins del llenguatge teatral. És clarament una de les més grans peces teatrals del Teatre de l’absurd.
Josep Pedrals n’ha fet l’adaptació teatral i ha eliminat la paraula «Tot» que precedia el títol més popular. Ferran Utzet s’ha cuidat de la direcció. Una direcció mil·limetrada, impecable, plena de petits detalls tal com les que ens té acostumats aquest director. Els protagonistes són interpretats pels dos joves, dos «enfants terribles» que podríem dir, rebels, innovadors en la manera d’actuar i una mica «gamberros»: en Nao Albet i Pol López. Unes actuacions que fan pensar amb Laurel i Hardy, però sense ser gens caricaturescos; oferint unes actuacions molt gestuals, amb gran quantitat de recursos interpretatius i on es nota una gran coordinació i bona entesa de tots dos. Els acompanyen, també, dos actors amb les mateixes condicions: Aïtor Galisteo-Rocher, amb la seva gran presència i sentit còmic; i Blai Juanet Sanagustin, excel·lent clown, quasi mut, que només té un únic i llarguíssim monòleg. Finalment hi participen els nens Martí Moreno i Eric Seijo, que s’alternen les actuacions.
«Godot» és la persona que dos vagabunds esperen arran d’un camí; mai el troben; de la mateixa manera que les persones mai trobem la nostra felicitat, la nostra realització sencera. Potser ara no es pot trobar, però qui sap si més endavant es pot localitzar; així ho diu un personatge que fa arribar el missatge de Godot als dos rodamons.
«Esperant Godot» és una tragicomèdia que recorre tots els gèneres, des de clowns a poesia, des de l’humor més estripat a les paraules més nostàlgiques i sentides. Una obra que no cal entendre el sentit sinó el fons. Una obra que s’hauria de veure més d’una vegada per poder copsar tots els detalls i descripcions que s’entreveuen.

 

 

Recomanacions: JERUSALEM

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encarar no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del teu “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de RamonAnna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

CINCO HORAS CON MARIO, per Carles Armengol

Un recital amb molta història

Quan un s’acosta a aquesta enèsima versió de Cinco horas con Mario ha de tenir en compte un parell de  coses importants. En primer lloc cal saber que el muntatge teatral va tenir la seva primera versió fa quaranta anys, i que poc ha variat des de llavors. I en segon lloc, que Lola Herrera s’ha enfrontat amb Carmen Sotillo -la vídua que protagonitza la novel·la de Miguel Delibes– en diverses etapes de la seva vida, i que ara ho fa amb 84 anys a l’esquena i una enorme experiència teatral. Si partim d’aquestes premisses segur que podrem gaudir d’un espectacle que en el seu moment va ser un gran revulsiu i una mena de catarsi teatral que molta gent encara recorda. Està clar que els anys pesen en vàries qüestions, però el text de Delibes i l’entrega de l’actriu han quedat pràcticament intactes i encara desperten admiració i respecte.

Si aquesta temporada vèiem Señora de rojo sobre fondo gris, també de Delibes, ara podem remetre’ns a la seva antítesi. Si allà el personatge absent era una dona emprenedora i amb empenta, aquí hi tenim la representació de la típica dona de províncies dels anys seixanta, amb les seves idees conservadores, les seves repressions i una idea de la vida que ara ens pot fer sortir butllofes. Delibes no té cap pudor en ensenyar la vena racista, classista i masclista del seu personatge, però també ens brinda un caràcter contradictori al qual Josefina Molina, la directora, i l’actriu Lola Herrera han sabut imprimir-li una dimensió polièdrica i molt humana. De fet, el més impressionant de tot l’espectacle és veure com Herrera es mimetitza amb Sotillo, com s’emociona i es desespera, especialment en una escena final colpidora i encara avui molt emotiva.

Potser sí que estem davant de teatre arqueològic, d’una recuperació històrica que no s’entén del tot si no es situa en el context adequat, però el que està clar és que gran part del missatge encara és vigent. I és que tal com diu Molina en el programa de mà, el feminisme també és fer una mirada al passat, una mirada autocrítica que permeti seguir avançant. En aquest sentit, i tot i que encara queda molt per fer, és admirable contemplar els passos agegantats que ha fet la dona espanyola des dels anys seixanta fins a l’actualitat.

BECKET , 30 ANYS (QUE S’HA MORT)

Article publicat a Núvol  (19-9-2019)

La Sala Beckett ha presentat la temporada 2019-2020, tota ella una gran efemèride. Ara fa trenta anys, el 1989, va morir el dramaturg irlandès que dona nom a la sala, Samuel Beckett, i fa trenta anys s’obria al públic un teatret al barri de Gràcia. Sota el lema Memento mori. Recordem-nos de morir, la Beckett presenta una temporada dedicada a la mort. El llatinòrum prové de l’antiga Roma, i eren les paraules que un esclau anava xiuxiuejant al general victoriós mentre desfilava davant de la plebs: “Recorda que has de morir”. Des de la pintura amb calaveres fins a l’arquitectura funerària, passant per les fotografies fetes als difunts fa cent anys i les samarretes del heavy metal, el Memento mori ha servit per recordar-nos, a tots plegats, que això de la vida són quatre dies. O sigui que anem per feina.

El bar del teatre estava ple de gom a gom. En una petita tarima, Toni CasaresAina Tur i Víctor Muñoz Calafell van presentar la temporada sencera (gràcies al bon so del Flaco), davant d’un públic força excitat, format majoritàriament per professionals del sector que es retrobaven després de les vacances (“Com ha anat l’estiu?”, “Com sempre, uns dies a Menorca per desconnectar”). Tots els titulars sobre la temporada que presentat el teatre contenen les paraules “Beckett” i “mort”, i és que l’aposta ha sigut clara. Al programa de mà, tots els espectacles porten un epígraf relacionat amb la mort: la reposició d’Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó (“Naixement de la mort”), Memento mori o la celebració de la muerte de Sergio Blanco (“Habitar la mort”), No m’oblideu mai de Llàtzer Garcia (“La mort silenciada”) o 360 grams d’Ada Vilaró (“Travessar la mort”). El text de Lara Díez Herència abandonada (guanyador del Premi Crítica Serra d’Or 2019) porta l’epígraf “La mort catàrtica”, o el primer text de l’actor i dramaturg Oriol Puig (no és servidor de vostès) Karaoke Elusia parla sobre “Morir jove”. L’aposta mortuòria de la Beckett va fins al final, i celebrem la unió de la companyia familiar Les Bianchis amb la dramaturga Clàudia Cedó i el director Israel Solà amb l’espectacle I aleshores… què?, una proposta per explicar les morts de tota mena als més petits.

Dèiem que les paraules claus de la temporada són mort i Beckett, o sigui que passem al Samuel. La Beckett no havia representat mai (en una producció pròpia) el text més paradigmàtic de l’irlandès que escrivia en francès, i enguany això se solucionarà amb tots els honors. Ferran Utzet dirigirà Esperant Godot, que en la nova traducció de Josep Pedrals ha perdut el “Tot” que li va enjoncar en Joan Oliver. Vladimir i Estragó porten esperant-lo des de 1952, i no sembla que la cosa canviï. En aquesta producció tindran les cares i els cossos de Nao Albet i Pol López, mentre Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet es posaran a la pell de Pozzo i Lucky. Durant les mateixes dates, entre desembre i gener, Sergi Belbel dirigirà Beckett’s ladies, o la posada en escena de quatre monòlegs breus de l’autor (PassosBressolNo jo i Anar i tornar), encarnats per les actrius Sílvia BelMíriam Iscla i Rosa Renom. L’Iscla posarà boca, llavis i dents al frenètic monòleg No jo, i per acabar de reblar el clau el muntatge tindrà lloc a diferents espais del teatre. També podrem veure Words and music, un espectacle de la família Albet (en David a la direcció musical i el Nao a l’escènica), que es va poder veure a L’Auditori el 2017 i que és la versió teatral de la peça radiofònica escrita per Beckett i musicada per Morton Feldman. La ballarina Anna Hierro i l’actor Jordi Figueras acompanyaran a Albet en escena, juntament amb el grup de cambra de l’ESMUC. Finalment, el cicle dedicat a Beckett acabarà amb el laboratori Catàstrofes, dirigit per Llàtzer Garcia.

Tal com ja s’havia anunciat, l’autora resident d’aquesta temporada a la Beckett serà Denise Duncan, que presentarà un text nou durant el Grec 2020 o bé l’inici de la temporada vinent, i de qui Casares destaca que no és gratuït que sigui llicenciada en Periodisme. Estudiants de periodisme, no desespereu: sempre teniu futur en el món del teatre. Pel que fa a les companyies, les residents d’enguany seran tres: La Virgueria, que presentarà el text Demà, de la figuerenca Helena TorneroThe Mamzelles, que estrenarà l’espectacle Todas las flores (protagonitzat per vuit actrius); i Les Bianchis, amb el ja esmentat I aleshores… què?. A la Sala Beckett també podrem veure els nous espectacles d’Àlex Rigola (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers), Marc Crehuet amb ‘La morta’ de Pompeu Crehuet, una fantasia autoficcional amb l’aparició del seu besavi dramaturg, o Marta Buchaca, que presenta Rita, una comèdia sobre l’eutanàsia protagonitzada per David Bagés i Anna Moliner.

Pel que fa als tallers, seminaris i xerrades, la Beckett bullirà d’oferta. Tindran lloc un total de 10 laboratoris, dedicat a la filosofia, la identitat trans o el punk. Tampoc podem oblidar els ja tradicionals cursos de dramatúrgia amb professors com Sergio BlancoMònica BofillJavier Daulte Anna M. Ricart. La Beckett continuarà amb els seus projectes pedagògics a tres instituts i seguirà oferint cursos de teatre per a nens i adolescents. I, finalment,  segueixen en ple funcionament serveis a l’autoria contemporània com Fabulamundi. Playwritting Europe (una mena d’Erasmus per a dramaturgs europeus), Extended Universe (un projecte sobre la creació de públic jove i noves tecnologies), Eurodram (xarxa europea per a la promoció de textos teatrals) o la base de dades amb traduccions de teatre contemporani Catalandrama. Un bon Eurodram és el que tenen muntat ara mateix al Regne Unit, i un bon Catalandrama el que tenim a casa nostra. És curiós que cap dramaturg hagi fet servir encara aquests títols (i això m’ha fet pensar en el disc de Biznaga “Centro Dramático Nacional” o en la formació musical efímera Convergència i Unió).

Però no ens desviem del tema. La mort i Samuel Beckett, Samuel Beckett i la mort seran els protagonistes d’una temporada farcida d’activitats. Impossible enumerar-les totes.

Oriol Puig Taulé

 

 

 

L’Obrador d’estiu de la Sala Beckett

La Sala Beckett ha celebrat, del 7 al 24 de juliol, la catorzena edició del seu Obrador d’Estiu. Allò que va començar a l’Argelaguer, en plena Garrotxa, com una mena de colònies per a dramaturgs, ha passat al llarg dels anys per la Beckett de Gràcia, l’Institut del Teatre o la Nau Ivanow, per acabar sent una trobada de dues setmanes al Poblenou, on la sala bull d’activitats en tot moment. Cursos d’escriptura, tallers d’interpretació, lectures dramatitzades, semimuntats, micros oberts, dinars de companyonia i cerveses postfunció. Servidor de vostès hi ha anat, coses de la vida, diversos dies. I n’ha escrit això.

Ja ho dèiem l’any passat: les samarretes dissenyades per Enric Jardí ens indiquen que és estiu. I si és estiu, és temps d’Obrador. En cap altre període com aquest queda tan clar que la Beckett és una fàbrica de creació: l’edifici està farcit de gent i d’activitats matí, tarda i nit, i els seus treballadors no paren quiets ni un moment. A les oficines: totes dones. A la secció tècnica: tots homes. Aquest ha sigut el segon any que l’Obrador d’Estiu ha durat dues setmanes, en comptes d’una, i les activitats també s’han multiplicat. El dramaturg Simon Stephens, que l’any passat es va acomiadar de l’Obrador després de deu anys venint cada estiu a Barcelona, va fer una visita fugaç per retrobar-se amb alguns dels dramaturgs europeus que han passat pels seus seminaris durant aquests anys (entre ells, Clàudia CedóLucía Carballal o Anna Wakulik), autors que sota el títol 7 d’un cop! van presentar una sèrie de lectures dramatitzades dirigides per Marilia Samper. El també anglès Alistair McDowall ha pres el relleu a Stephens i és l’encarregat de realitzar el seminari a dramaturgs emergents d’arreu, on enguany hi havia autors de Finlàndia, Itàlia, Uruguai i Àustria i la catalana Lara Díez. Aquests autors també van presentar els seus textos breus sorgits del seminari titulat “El final: el teatre davant la mort”, amb unes lectures dramatitzades dirigides per Iván Morales.  El teatre turc contemporani també ha tingut un lloc a l’Obrador d’Estiu, ja que Carlota Subirós va dirigir les lectures de textos de Ceren Ercan i Ayse Bayramoglu, incloses al projecte europeu Fabulamundi.

El Fabulamundi permet que es tradueixin autors de tota Europa i que aquests puguin venir a Barcelona i, al mateix temps, que autors catalans puguin ser traduïts i representats arreu del continent. Enguany, a la Beckett s’hi ha pogut veure tres espectacles semimuntats (situats en aquella delicada línia entre una lectura i un muntatge): Paradís inundar. Simfonia extraviada, un text de l’austríac Thomas Köck dirigit per Ferran DordalAvinguda Nacional, del txec Jaroslav Rudis i posada en escena de Martí Torras Mayneris; i No em penedeixo de res, del romanès Csaba Székely, en un semimuntat dirigit per Montse Rodríguez. La Sala Beckett ha publicat aquests tres textos en un sol volum, el número 35 de la col·lecció “Off cartell”, que es pot adquirir a la taquilla del teatre (si tracten bé a la taquillera, evidentment).

Pel que fa als cursos, aquests dies han passat per la Beckett autors com la britànica Ella Hickson, amb un seminari al voltant de la globalització i el teatre, o el francès Enzo Cormann, amb una proposta sobre les hipòtesis dramàtiques. El cubà Abel González Melo ha viatjat a Barcelona per compartir les seves idees sobre “l’infern latent” present a tot text teatral, i l’autor i director argentí Rafael Spregelburd ha proposat un curs al voltant del “mite de la precisió. L’autora uruguaiana Denise Despeyroux, de qui aquest mes s’ha pogut veure Cançó per tornar a casa a la Sala de dalt, ha impartit un curs d’interpretació titular “Dramatitzar” que, paradoxalment, anava sobre el fet de desdramatitzar, i Àlex Rigola ha treballat amb escenes de La gavina d’Anton Txékhov el tipus de veritat interpretativa que ha posat en pràctica a muntatges com Ivànov o Vània.

Al Menjador de la Beckett (un dels bars amb la millor llum de Barcelona) també s’hi ha celebrat l’Speaker’s Corner, una proposta que permet, a tothom provar els seus textos breus davant d’un públic (viu), i que ja s’ha convertit en un nou clàssic de l’Obrador d’Estiu. El Menjador és el punt neuràlgic i de trobada de l’Obrador, des de bon matí (el cafè d’abans de començar el curs o de la pausa), fins al migdia, la tarda i la nit és ple de gent que va amunt i avall. Sense que això sembli destarotar els seus simpatiquíssims cambrers. L’Obrador va acabar, com cada any, amb una festa, en aquesta ocasió al pati de L’Hangar. I veient les fantàstiques fotos que, un any més, ha fet Nani Pujol a absolutament tots els professors i alumnes de l’Obrador, he pensat que era de justícia que els protagonistes (com a mínim, gràfics) d’aquest article fossin els treballadors de la Beckett. Ells i elles, un any més, han transitat per l’Obrador amb aquella alegria. Elles i ells, els que hi són, els que marxen i els que vindran, fan possible que professors i alumnes vagin per la Beckett amb un somriure d’orella a orella. I això és mitja vida, amigues. Bones vacances! Us les mereixeu!

Oriol Puig Taulé

 

Critica de CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS.

Un retorn més que correcte

El primer que caldria plantejar-nos és si era necessari veure què va passar amb la Nora, aprofundir en la història d’un dels personatges femenins més populars del teatre. No és la primera vegada que algú té aquesta temptació, però sí és la primera que situa la història vint anys després i desenvolupa tots els personatges rellevants de l’obra original sota aquesta premissa. De fet, el resultat que aconsegueix l’autor nord-americà Lucas Hnath és realment meritori, ja que aprofundeix en les raons de la Nora, en el seu feminisme i en la seva defensa de la llibertat personal, però també en les contradiccions que tot això pot portar. Els raonaments dels altres personatges -la dida conservadora, el marit dolgut o la filla interessada- posen les bases d’un diàleg a quatre bandes que acaba sent força enriquidor. Potser un pèl llarg i discursiu, però ric i revelador.

La direcció d’actors és el millor de la funció. El que aconsegueix Sílvia Muntdels quatre intèrprets és just el que feia falta; ni més ni menys, ja que a la solvència i gran professionalitat d’Emma Vilarasau i Ramon Madaula s’hi afegeix l’eficàcia innegable d’Isabel Rocatti i Júlia Truyol. El que sí que podríem retreure-li a Munt és que deixi fora d’escena la porta de la casa -potser la porta teatral més famosa de tots els temps- i que opti per una escenografia i una estètica excessivament minimalistes. Entenc la intenció i valoro l’elegància de la sobrietat, però crec que hi havia opcions similars amb les que no calia convertir la casa dels Helmer en una mena de tanatori sense ànima.

Carles Armengol.