Crítica de MEDEA, per Carles Lucas Giralt

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

Benvolguts,
Amb motiu de la Diada de Sant Jordi i de la celebració del l’Any Fabra, una vegada més us oferim la Ruta Pompeu Fabra a Badalona, amb algunes novetats que descobrireu al seu moment. La ruta repassa els espais de la ciutat on va transcórrer la vida del  Mestre Fabra, com l’anomenaven els badalonins, des de la seva arribada el 1912 fins que va partir a l’exili el 1939. Serà conduïda per Gerard Guerra.Es farà el dilluns 23 d’abril a les 11 i a les 17 h.
La ruta és gratuïta però cal inscripció prèvia.
Trobareu tots els detalls a l’arxiu adjunt: RUTA POMPEU FABRA A BADALONA 2018

Us hi esperem.

Crítica de BODAS DE SANGRE, per Lluisa Guàrdia.

Les entrades de Bodas de sangre ja són a la venda
A partir del 20 de juny, l’aclamat espectacle torna al Teatre Biblioteca de Catalunya. Als qui encara no l’heu vist ja teniu les entrades a disposició.

Amor, odi, dolor, venjança, impulsos sexuals, rivalitat, presagi, destí, tradició, ancestres, terra, costums, família … Andalusia. Tragèdia. Vida i mort. Oriol Broggi pren tots aquests elements que defineixen l’obra de Lorca per oferir-nos a la Biblioteca de Catalunya la seva visió de “Bodas de sangre“. Produïda per La Perla 29, amb la col·laboració del Grec Festival de Barcelona.
L’escriptor granadí Federico García Lorca va escriure Bodas de Sangre el 1931, pocs anys abans de la seva mort.  Junt amb “Yerma” i “La casa de Bernarda Alba” forma part de la trilogia de tragèdies rurals. L’argument es basa en els fets que es van produir el 1928 al Cortijo del Fraile (Nijar, Alneria) sobre els quals Carmen de Burgos va escriure “Puñal de claveles”, una novel·la curta en què es va inspirar Lorca.
El nuvi (Pau Roca) i la seva mare (Nora Navas) es preparen per demanar la mà de la núvia (Clara Segura). La mare dubta perquè la jove té un obscur passat però vol veure feliç el seu fill i tot es prepara per al casament. L’amor de joventut de la núvia, Leonardo (Ivan Benet) reapareix i tot es precipita.
Així com el moviment rotatori fa girar la Terra i el cicle lunar marca el ritme de les marees, la núvia se sent atreta per Leonardo; una fascinació contra la qual no hi pot fer res. “Clavos de luna nos funden. Mi cintura y tus caderas”  D’acord amb el que diu el dossier de premsa “Bodas de Sangre parla sobre aquelles forces majors i impulsos vitals que empenyen els personatges a la tragèdia degut als forts lligams familiars i als costums i tradicions arrelades”.
Què es pot dir de les interpretacions? Genials. Els personatges principals són quatre: el nuvi (Pau Roca), la núvia (Clara Segura), la mare del nuvi (Nora Navas) i Leonardo (Ivan Benet) que curiosament és l’únic amb nom propi, potser perquè només ell podia haver evitat la tragèdia. Tots estan en el punt just, fins i tot aquells que tenen un paper secundari però d’importància com la criada.
Nora Navas i Clara Segura encapçalen el repartiment amb una força expressiva difícil d’igualar. La primera més contundent a causa del dolor contingut per la mort dels éssers estimats (marit i fill) a mans de la família de Leonardo i d’un mal presagi .“Me aguanto pero no perdono”. Realment esplèndida.
La segona, més moderada i innocent, amb un registre força diferent del que ens té acostumats. Sorprén una mica que s’hagi triat dues actrius amb tan poca diferència d’edat per representar dones de generacions diferents. Els seus duels dialèctics, plens de sospites i retrets, ens deixen sense alè. L’única arma que usen en el combat són dues cadires que els permet apropar-se. Ivan Benet en el paper de Leonardo mostra força i masculinitat no només amb la seva solvent actuació sinó també muntant el cavall. La bona interpretació de Pau Roca queda una mica desdibuixada al costat d’aquests monstres escènics.
Recitar les poètiques paraules de Lorca amb l’imprescindible deix andalús, en un gran espai que obliga a pujar el to de veu i minva l’intimisme de l’obra, no deu haver estat gens fàcil. El bon resultat demostra que hi han dedicat moltes hores d’assaig.
L’obra té una cadència lenta i pausada, no només en moviments sinó també en paraules. En alguns moments, el ritme s’alenteix més del que seria necessari. Els actors es nouen dins l’escenari com si d’un compassat ball ritual es tractés. Són freqüents les entrades i sortides dels actors, alguns dels quals interpreten diferents personatges amb petits canvis en el sobri vestuari negre (com el mocador de cap de diferents colors de la núvia o la jaqueta del seu pare).
No hi falten els símbols que identifiquen l’obra de Lorca, alguns amb una presència escènica més gran que en altres propostes: la terra que omple el sòl de la gran sala envoltada de grades; el punyal que ja des de l’inici presagia la mort; la flor d’azahar, símbol de la puresa, que la núvia llança a terra; el cavall que representa la força, el valor i la llibertat, muntat per Montse Vellvehí (una de les actrius); la lluna, en forma de llarg mantell blau, que il·lumina el bosc perquè es trobin els amants .. I per descomptat, l’esplèndida música dels polifacètic Joan Garriga que acompanya l’obra tant amb sons d’inspiració andalusa com d’altres estils. La presència del cavall i la música en directe són un gran encert.
La lírica de “Bodas de Sangre” es plasma  a l’escenari de la mà d’un magnífic text (Lorca és Lorca), d’una destra direcció, un excel·lent repartiment, una sòbria posada en escena, la presència del cavall Juguetón i l’esplèndida música de Joan Garriga. Una encertada combinació que ens permet viure durant dues hores en una bombolla lorquiana,  arrodoneix el resultat final, provoca els entusiastes aplaudiments del públic i la pròrroga de les funcions. Les entrades s’han exhaurit en pocs dies i no és d’estranyar. No hi falteu. Teniu una cita amb el granadí !

 

Crítica d’ OTHELO

La compañía que dirige Gabriel Chamé  presentó en las Naves del Español su hilarante versión de la tragedia de William Shakespeare que triunfó en el Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro

Lo maravilloso del lenguaje del clown es que permite esbozar sonrisas incluso en medio de la tragedia. Sonrisas que, en algunos casos, se convierten inevitablemente en carcajadas, como las que provoca el Othelo que el argentino Gabriel Chamé dirigió en la Nave 2 de Matadero, dentro del ciclo de Teatro Latinoamericano del Teatro Español.

Nunca nos habíamos reído tanto con una tragedia como con esta versión del clásico de Shakespeare, que se presentó el pasado mes de julio en el Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro donde fue aclamada por crítica y público.

La trama es la misma de siempre: Desdémona se casa con Othelo desobedeciendo a su padre, y los celos de Yago por el éxito y la influencia de Othelo tejen una telaraña de celos y malentendidos que acaban con la pobre Desdémona asesinada por su esposo… Pero la manera de contarla es absolutamente hilarante y revolucionaria.

Aunque asegura que españoles, chilenos, venezolanos, uruguayos, colombianos, brasileños, argentinos… nos solemos reír de las mismas cosas, Chamé reconoce que aquella reacción les tomó por sorpresa. “Fue increíble. Me esperaba que me criticaran mucho más. Yo amo profundamente a Shakespeare. Mi trabajo intenta acercar los clásicos al público más general, pero en estos festivales suele haber gente a la que le molesta que se traten los clásicos así, sin embargo este trabajo fue muy respetado”, explica en entrevista con EL MUNDO.

“Nosotros ponemos el lenguaje payasesco al servicio de Shakespeare. La gente lo ve como algo absurdo y delirante y en el fondo los payasos somos de la época de Shakespeare. En aquella época el teatro no se hacía tan naturalista como lo hacemos ahora, entonces el teatro era de día, se miraba al público…”, comenta Chamé sobre su manera de acercarse a los clásicos.

Insiste el actor y director (fue la voz de Jimmy el Cachondo en la última de Mortadelo y Filemón), profundiza en la teoría de que “se aprovecha mucho más lo dramático a través de lo cómico. A veces es más difícil hacer una comedia de Shakespeare que resulte cómica (porque los chistes quedan muy antiguos), que convertir la tragedia en comedia”.

Chamé retornó a Argentina en plena crisis europea para poner en marcha este proyecto con el objetivo de dar una salida profesional a los alumnos de sus cursos de clown. “Actores fabulosos y muy preparados, pero que no son conocidos”, añade.

En este Othelo, los cuatro actores de que dispone (Matías Bassi, Justina Grande, Hernán Franco y Martín López) hacen la friolera de 13 personajes, jugando con el público a que una barba puesta sobre la cabeza se convierta en un flequillo, por ejemplo. “Es una obra de teatro que tiene un lenguaje de clown; no estamos destrozando la historia. Hay condimentos que permiten tener una presencia actual en la sala, pero Desdémona es Desdémona y Yago es Yago”. “Este tipo de trabajo necesita una escritura en escena, yo no quiero añadirle chistes a Shakespeare, pero cuando trabajo con los actores, sí desarrollamos algunos gags“.

En el origen del minimalismo escénico de Gabriel Chamé está la maestría de Peter Brook y su escenario desnudo. Aquí únicamente hay algunas telas, unas mesas tipo Ikea, unos cuantos cubos y un atril con un siempre vigilante retrato de Shakespeare.

“Es parte de mi investigación teatral, para mí el espacio vacío es básico y tiene que ver con el teatro isabelino y cómo el objeto cuenta mucho dentro de la obra”, termina.

Crítica de SOL SOLET

Per Lluisa Guàrdia.

L’escenari gris i desangelat de la sala petita del TNC ens acull mentre sona la repetitiva música d’un piano. Tot és a punt per començar Sol solet, una de les obres menys conegudes i més tèrboles d’Àngel Guimerà. Des de la seva estrena el 1904 que no s’ha tornat a representar. Per què?

El Sol solet que podeu veure al TNC és una de les obres menys conegudes de Guimerà

L’acció se situa a la pensió que regenta Gaetana on viu amb el fill gran Hipòlit i seva neboda Munda. Bernabé, el fill mariner, torna a casa amb el seu amic Jon que l’ha salvat de morir ofegat a alta mar. Agraïts, el conviden a quedar-se malgrat les seves objeccions: “és millor que marxi o prendre’m mal”.

I tenia motius per no voler quedar-se perquè amb ell arriba la desgràcia. Jon és una persona esquerpa que sempre ha viscut sol. “No necessito ningú” diu però de sobte es troba amb la família d’en Bernabé i descobreix com és l’amor d’una família que mai ha tingut.

“Només som lliures quan estem sols” (Schopenhauer)

En Jon representa la soledat més extrema, un home fet a ell mateix. Segons paraules de Schopenhauer “qui no estima la solitud, tampoc estima la llibertat: perquè únicament quan estem sols som lliures de veritat”. Ara, però, ja no vol estar sol i s’inicia una lluita entre Jon i Hipòlit per obtenir l’amor maternal de la Gaetana.

Des de l’inici de Sol solet sabem que alguna cosa terrible ha de passar. El tens ambient i les emocions mal contingudes ens avisen. Baralles entre Hipòlit i Jon per l’amor de la Munda, fortes discussions entre Gaetana i l’Hipòlit per la seva afició al joc. Una bomba de rellotgeria que acaba per esclatar.

Com altres peces més conegudes de Guimerà – Terra Baixa o Maria Rosa – Sol solet destaca per la fortalesa dels seus personatges. Homes i dones que es deixen portar per primaris i universals instints com l’amor, els gelós, la por,…Tots ells representats a escena pel grup d’actors.

A Sol Solet al TNC trobem instints primaris a flor de pell

Una sempre solvent Mercè Arànega en el paper de Gaetana, la matriarca que ha de portar sola el negoci i protegir-se d’en Jon. Roger Casamajor que interpreta amb gran encert la força animal del violent Hipòlit, embogit pels gelós. El seu germà petit Bernabé, Ramon Pujol, que no s’hi assembla gens i procura posar pau. I l’únic i sòrdid hoste de la pensió que fuig de la justícia, interpretat per Oriol Genís.

Laura Aubert, la Munda, és el personatge sobre el qual gira l’obra. El vèrtex d’un triangle amorós que oscil·la entre l’atracció sexual que sent per Hipòlit i el desig de la protecció que li ofereix Jon. Trobem a faltar, però, la contundència que demana aquest personatge.

I en Jon, interpretat per un esplèndid Javier Bertrán, que ens mostra com l’amor és capaç de fer desaparèixer la solitud. La seva i la de tots els éssers humans.

En aquesta adaptació, dirigida per Carlota Subirós, s’ha reduït el nombre de personatges originals i se n’han afegit dos. La llum (Laia Duran) i l’ombra (Antònia Jaume) que actuen com a observadores i partícips. Un recurs interessant però que no s’acaba d’entendre i dificulta seguir la trama.

Sol solet és una obra tan fosca com les emocions dels seus personatges

Un potent focus de llum trenca la foscor i il·lumina actors i públic. En l’instant en què el seu raig incideix sobre nosaltres, deixem d’estar sols perquè la solitud absoluta és impossible. L’escalfor de la llum (amor) dissol les ombres de l’ànima (soledat). Per la seva banda, l’ombra repeteix en veu baixa algunes de les paraules dels protagonistes, com Casandra avisant-nos del perill.

La fredor de l’espai escènic, la suma d’emocions no resoltes i el text d’Àngel Guimerà ens deixa amb un forat al cor. Sol solet és una obra tan fosca com les emocions dels seus personatges i sentim una imperiosa necessitat de sentir l’escalf d’altres éssers humans.

Perquè aquesta cançó que cantàvem de petits i que juga amb el doble significat de la paraula “sol” (astre i adjectiu) és també un símbol. Després de veure l’obra de Guimerà sabem que expressa la profunda necessitat de companyia de les persones: “Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure. Sol solet, vine’m a veure que tinc fred”.

Crítica de FRANKESTEIN

…JUGAR A SER DÉU TEU UN PREU MOLT CAR

Qui no coneix FrankensteinS’ha escrit tant sobre el personatge obsessionat a infondre vida – creat el 1818 per Mary Shelley – que resulta difícil afegir alguna cosa nova.

L’obra de Shelley fa ressò dels experiments de l’època amb corrent elèctrica per narrar-nos com el científic Víctor Frankenstein (Àngel Llàcer) intenta crear una criatura perfecta amb trossos de cadàvers. Quan veu, però, que el resultat no és l’esperat, abandona el monstre (Joel Joan) a la seva sort. Sol, espantat, sense saber què ha passat.

Frankenstein juga a ser Dėu però descobreix que crear contra natura té un preu molt alt. “Quan es dóna vida, no es pensa en les conseqüències”.

Frankenstein al TNC rebutja la seva creació perquè no és el que esperava

L’adaptació de Frankestein que Carme Portaceli dirigeix al TNC destaca pel tractament psicològic dels seus personatges. Frankenstein i la criatura (sense nom propi) viuen un procés de transformació en sentit contrari, gairebé sense coincidir a escena, que els reuneix al final de l’obra en una lluita a mort.

Quin dels dos és el monstre? Aquell que crea del no res una horrible criatura? o aquell que intenta sobreviure en un món hostil que el rebutja per la seva aparença física?

Encara que mai han estat units pel cordó umbilical, la connexió entre Víctor Frankenstein i la seva criatura és molt intensa perquè el seu concepte de creació està també molt lligat al de la maternitat (només començar l’obra, ens explica la mort de la seva mare durant el naixement del seu germà)

A qui imita Frankenstein? a Déu? o a la natura que permet a les dones engendrar fills? Possiblement als dos.

L’obra de Frankestein també ens parla d’amor i rebuig

A més de parlar sobre la creació de la vida i l’ètica de la ciència, Frankenstein parla d’amor, rebuig i abandonament. La criatura no entén perquè és rebutjat per aquell que l’ha creat. L’obra ens recorda la responsabilitat que suposa donar vida i l’obligació de protegir el resultat encara que no respongui a les nostres expectatives.

El monstre se sent desemparat fins que apareix De Lacey (un esplèndid Lluís Marco) que representa el que Frankenstein no pot oferir: l’amor d’un pare. Ell és l’únic capaç de veure en el seu interior, acceptar-lo com és i d’ensenyar-lo a viure (a alimentar-se, vestir-se, parlar, o llegir). La relació entre la criatura i De Lacey representa el camí de la foscor a la llum, del rebuig a l’amor.

És molt interessant l’escena en què el monstre aprèn a parlar i descobreix un món que el porta a dir: “com més aprenc, menys entenc el que m’envolta”. La maldat inicial de la criatura només és resultat del seu desconeixement del món, de la por i d’un inevitable sentit de supervivència.

Joel Joan i Àngel Llàcer formen un bon duet interpretatiu a Frankenstein

Pot resultar estrany veure Àngel Llàcer i Joel Joan en un paper dramàtic però els dos se’n surten molt bé. Àngel Llàcer dóna vida a un científic turmentat, obsessionat per crear vida i marcat per la mort prematura de la seva mare.

El personatge que interpreta Joel Joan demana un esforç físic addicional ja que, per representar l’immens monstre de gairebé dos metres i mig, ha d’anar encorbat durant tota la funció. A més, ha d’expressar sense paraules la dualitat de sentiments que pateix una criatura deforme amb un cor pur. Bellesa estètica i espiritual no van de la mà.

Finalment, Frankenstein i el monstre es troben. Ha llegit el diari on s’explica el procés de la seva creació i demana una companya que l’estimi. Perquè, de fet, la criatura només vol amor. Frankenstein accepta repetir l’experiment però les dramàtiques circumstàncies l’han fet canviar … i això provoca el desenllaç final.

Una posada en escena que juga amb la llum i la foscor

Tant la posada escena, com el vestuari i la caracterització (especialment la de Joel Joan) complementen l’argument i creen un ambient fosc i tenebrós com pertoca a un dels referents de la novel·la gòtica. Llum i foscor, blanc i negre, projecció en pantalla d’imatges sinistres o belles, i una pasarela mecànica que transporta els actors d’una banda a l’altra de l’escenari….  s’alternen per mostrar-nos la lluita entre creador i creat.

L’11 de març farà dos-cents anys que Mary Shelley va crear amb la seva ploma un dels personatges més famosos de la literatura universal, en un món governat per homes. No trobo millor manera que retre-li un merescut homenatge – coincidint amb aquest aniversari i el dia de la dona treballadora – que anar a veure aquesta adaptació del clàssic.

Lluïssa Guàrdia

ON PODEM ANAR?

Badalona 27 de febrer de 2018

ON PODEM ANAR?

Això és el que us oferim…

Discreta oferta la d’aquest proper cap de setmana, encara que trobem interessant la presentació del ballet de la Quinzena de Dansa catalan, que també s’oferirà a les escoles de primària i el desenvolupament de la Gala Solidària de Màgia.

 Les exhibicions màgiques que se celebren al llarg de la setmana del Festival de Màgia de Badalona – XVIII Memorial Li-Chang s’oferiran als llocs següents: dimecres 28, a les sis de la tarda, a la Biblioteca Llefià-Xavier Soto, amb l’actuació del Mag Selvin; dijous 1 de març, a les sis de la tarda, actuarà Jordi Porta, a la Biblioteca de Can Casacuberta, i el mateix dia i hora, el Mag Gerard, serà qui farà una funció a la Biblioteca de Sant Roc.

Dissabte 3 de març, a les sis de la tarda, al Teatre Zorrilla, s’oferirà, Quadres d’una exposició, un espectacle de dansa clàssica pensat amb l’objectiu d’apropar aquest art al públic familiar. Quatre ballarins magnífics, de la mà de Roser Muñoz i Joan Boix, fundadors i directors del Centre de Dansa de Catalunya, ens agafaran de la mà per endinsar-nos en aquesta famosa suite de quinze peces musicals, composta per Mussorgski com a homenatge a Viktor Hartmann. Aquesta producció ha estat creada i produïda per la Quinzena Metropolitana de Dansa. Prèviament, s’hauran fet unes funcions per a alumnes d’escoles de primària els dijous 1 i el divendres 2 de març.

Enguany la Gala Solidària de Màgia, presentarà l’actuació dels mags Alex Gilabert, Maria Altés, Maga Game i Set de Màgia, el diumenge 4 de març, a les sis de la tarda, al Teatre Blas Infante. Els beneficis es destinaran al projecte SOLIDARIMÀGIA, que portarà la seva màgia als col·lectius més desfavorits de l’interior de la República Dominicana i als bateys haitians, on les condicions de vida són infrahumanes i on els nens i nenes mai han vist un mag realitzant els seus trucs.

El decumanus del Museu de Badalona, dissabte 3 de març, a dos quarts de nou del vespre, serà l’escenari del concert Cor i arpa, en què intervindran l’arpista Esther Pinyol i el Cor Aurica, a més de dues trompes. La direcció és a càrrec d’Aleix Oliveras i s’hi interpretaran obres del romanticisme de Brahms, Schumann, Jenner i Ceremony of Carols de Britten.

La companyia barcelonina Magatzem d’Ars, després del gran èxit amb La Caputxeta i el llop, torna de nou al Círcol amb la seva visió particular del conte més famós de l’escriptor escocès Andrew Lang, aquest diumenge 4 de febrer, a les sis de la tarda, amb la representació d’Els tres porquets.

 Amics del Teatre Zorrilla

Jaume Arqué i Ferrer

Crítica de SI MIREU EL VENT D’ON VE, per Carles Lucas Giralt

Si mireu el vent d’on ve, veureu el Lliure com dança…

Diu una  cançó infantil de tota la vida i que malgrat passin els anys, res no la traurà de les boques dels infants i els educadors, de “Si mireu el vent d’on ve, veureu el pomer com dança”.  Possiblement per això, el temps no fa canviar gaire els conflictes familiars d’una família de l’Anglaterra rural, dedicada al cultiu de pomes, com aquella recordada pel·lícula  “Les normes de la casa de la sidra” tot i que aquest cop sense orfenats, però amb algun conflicte amb nens pel mig, que no puc desvetllar-vos ara.
He de confessar, abans de res, que sóc fan incondicional de la Vilarasau, i que vaig escollir l’estrena gratuïta, de l’abonament d’aquest any, sense preocupar-me de res més, però he de dir que el Farelo – ja fa temps que se’l pot anomenar directament pel cognom, com es fa amb els grans – està brillant, molt i molt brillant, amb un paper d’aquells que en diem “agraïts” sempre que es facin bé.
El conflicte escènic és evident des del primer moment, l’Irene ha perdut el marit, i la companyia d’en Len no podrà substituir gran cosa, si fa no fa com la d’en  Roy, com no sigui mantenir el rol de la mestressa de la casa que sempre ha hagut “de cuidar homes”. L’entreacte – a mi no m’agraden els entreactes –  després de la gran caiguda de fulles i de pomes, et permet dirigir-te cap a la segona part on es desvetllarà el motiu de tanta “mala llet”, considerant que la preparació ha estat ben plantejada, a la primera,  potser de forma una mica massa llarga al meu entendre. He de dir que veure teatre no m’agrada, el que m’interessa és viure’l, i això, des de la fila 9 de la Puigserver, no em resulta possible – dieu-me maniàtic, però és el que hi ha-.  A mi el teatre m’agrada sobretot des de l’escenari, però més enllà de la fila 5, soc home mort. Ahir era l’estrena, i suposo que compartir sala amb tant companys de vici i ofici – tot i que ells cobren i jo no, els considero els meus col·legues – té el preu de no “pillar” fila 1, que és on jo em moc millor.
Si mireu el vent d’on ve, és un espectacle gran, en una sala gran i amb dos grans al repartiment, acompanyats de tres joves (Claudia CosLluís Marquès i Laura López) que mantenen el nivell, tot i que pel meu gust – i això és cosa del director, en Fernando Bernués – quan es crida molt, em motivo poc, una mica com quan en un espectacle en un gran escenari, s’ha de córrer per no alentir la situació. El drama en veu baixa em fa mantenir la respiració, els crits, quan n’hi ha massa,em distreuen.
A mi m’agrada molt el teatre, és difícil que un espectacle no m’agradi, sempre puc aprendre coses, i el text de Nell Leyshon no és una excepció. Espectacle recomanable, que no m’importaria tornar a “viure” des de la fila u. Segur que seria molt diferent.

Crítica de SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, per Josep Oliva Sase

SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI

Avui a la Biblioteca amb funció especial de Tr3sc, he estat veient aquesta obra amb text d’Arnold Wesker i magníficament dirigida per Ferran Utzet. Ens parla de la família Kahn, una família comunista, activistes, molt unida i amb fortes conviccions polítiques. El temps i el progrés, s’encarregaran d’anar destruint aquesta unitat fins a aconseguir que quedi totalment fragmentada. Una filla decideix deixar de banda la política i anar-se’n a viure al camp allunyada de la ciutat, un altre fill posa un negoci que li ofereix brillants resultats i els diners poden més que els seus ideals, i el pare pateix una greu malaltia que també.l’aparta de la política. L’única que es manté fins al final fidel a les seves creences, és la mare. Una escenografia nua, mutant que va incorporant i traient els elements d’atrezzo necessaris per a cada moment, totalment diferent al que estem acostumats. Pel que fa a la interpretació tots sense excepció fan un excel·lent treball grupal però vull destacar Màrcia Cisteró en el personatge de la mare que m’ha semblat extraordinari.

Un text potent que no deixa indiferent, molt actual, i que cal veure. Un encert més de la perla 29.

Crítica de LA TRISTEZA DE LOS OGROS, per Carles Armengol

Els horrors inexplicables

L’adolescència és una etapa de la vida molt vulnerable, extremadament fràgil i sensible, tot i que tingui una aparença marcada per la rebel·lia i l’inconformisme. Les notícies sobre adolescents que han patit bulling, abusos de tot tipus o senzillament que han estat víctimes de les xarxes socials són cada vegada més nombroses. Fabrice Murgia agafa dos casos ben singulars, el d’una nia que va estar vuit anys segrestada i el d’un noi alemany que va decidir disparar contra els seus companys d’institut, tot i que podria haver escollit entre un reguitzell de casos esfereïdors i igualment reals. Amb tot això, l’autor aprofita per parlar de les tristes existències d’aquests joves, però també de la covardia, de la incomprensió, de l’aïllament i, com no, d’un petit fil d’esperança. Fins i tot li queda temps per fer un apunt al cas de les tres nenes d’Alcàsser i al lamentable espectacle periodístic que va desencadenar.

La direcció, del mateix Murgia, és àgil i provocadora. Des d’un bon començament juga amb l’espai sonor, els dos habitacles tancats on es confina als protagonistes i una mestra de cerimònies molt especial que reparteix joc, aporta tocs d’humor i condueix el destí dels personatges. La utilització del vídeo també demostra una gran intel·ligència escènica, i el recurs del micro (amb la conseqüent deformació de les veus) acaba de crear una mena d’univers fictici que aporta una certa distància a tant de dramatisme. Les interpretacions dels joves Olivia DelcánAndrea San Juan i Nacho Sánchezsón l’altre gran encert d’un espectacle que potser podria haver polit una mica més la seva dramatúrgia, però que mostra tanta veritat i ràbia que el fan absolutament necessari i imprescindible.