Crítica de Les tres germanes, (Teatre Lliure)

Les tres germanes.

Ho ha tornat a fer

Ja no és notícia dir que l’Orson Welles català és un geni. Avui mateix li han donat el premi Butaca al millor espectacle per “Jerusalem” – no em sorprèn gens – però el Manrique ho ha tornat a fer, ha aixecat un espectacle rodó que serà l’enveja del mateix Dr. Txékhov si es que ha pogut veure l’espectacle enmig de la pandèmia.

En uns temps on vivim envoltats de pantalles de metacrilat, l’aparador de la sala gran del Lliure, ens demostra que les coses valuoses es protegeixen darrera del vidre, tal i com el Petit Príncep feia amb la seva flor. Aquest cop, agafar primera fila no ha estat una gran idea, preneu nota.

Asseguts a la butaca, ens oblidem de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, fins i tot del termòmetre de l’entrada fins que el teatre, com sempre, demostra la seva vigència en una frase de la més petita de la casa, Irina, que diu “Si no tinguéssim por de la mort no ens faria por viure”. Voleu alguna frase de més actualitat?

El text màgic del metge rus, passat per les mans de l’Artigau, la Genebat i el mateix Manrique no té ni una paraula sobrera, es una tempesta de conceptes a rumiar, que et fan treballar més que mai, és un espectacle per tornar-lo a gaudir demà i demà passat i l’altre, de llegir-lo i rellegir-lo, amb la garantia de descobrir més i més coses a pensar, a “filosofar” com diu Ivan , el Coronel enamorat.

Tot i que els deu personatges ratllen a una alçada important, vull destacar la gran actuació del Jordi Rico i em permeto recomanar a la Maria Rodríguez que faci lloc a les prestatgeries de casa. De fet, si no fos perquè em sento obligat amb vosaltres que em llegiu, esperaria a escriure fins que les mans es recuperessin de tant aplaudir.

Olga, Maixa i Irina han trigat, però valia la pena esperar, com val la pena esperar per veure l’escena de la pluja, realment impagable. Ho ha tornat a fer, el geni ha tornat per fer-nos viure el teatre en la seva màxima expressió. Llarga vida al geni.

Carles Lucas Giralt.

 

 

 

 

AQUEST JOVEN NO HI TOCA

Aquest jovent no hi toca

El grup de joves crítics Nova Veu ha publicat el primer número del fanzine ‘Fila Zero’.

La cartellera teatral està, ja ho sabeu, aturada. La premsa en paper, qui ho diria, en estat comatós. La crítica escènica s’ha convertit en l’últim mico, a la majoria de mitjans. Suma-li una pandèmia sanitària global. Doncs bé: els amics de Nova Veu, el grup millenial i Gen Z (entre 18 i 30 anys) de Recomana.cat, han decidit publicar un fanzine: Fila Zero. Sí, sí, com ho sentiu. Un fanzine. En paper. En ple 2020. Sobre arts escèniques. Si aquest jovent no està ben boig, que baixi ara mateix Santa Mary Santpere i ens canti un cuplet a cau d’orella.

Els membres de ‘Fila Zero’. Disseny: Anna Molinet.

Ara fa una setmana, la plataforma Recomana i la revista Entreacte van organitzar un debat sobre la crítica escènica, via Zoom. Va ser una conversa entre representants del ram del paper (Laura Serra, cap de cultura de l’Ara, Juan Carlos Olivares, crític de La Vanguardia), el dramaturg Guillem Clua i l’acadèmica Mercè Saumell, moderada pel sempre elegant Manuel Pérez i Muñoz (el periodista cultural més ben pentinat de Catalunya). Mentre ells debatien sobre l’estat de “la germaneta pobra de la crítica” (la definició és meva), un grup d’espectadors i teatraires professionals seguíem el debat a Youtube i fèiem comentaris de tota mena, a mig camí entre la pregunta seriosa i l’aportació eroticofestiva. L’endemà del debat, servidor de vostès va anar a recollir el seu exemplar (en paper!) de Fila Zero, a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, un dels punts de recollida del fanzine a Barcelona.

Fila Zero fa patxoca. Coordinat per Nil Martín i Anna Molinet, l’edició és a càrrec del primer i el disseny i les il·lustracions són de la segona. Estem davant d’una publicació d’una gran qualitat, tant en forma com en contingut, cosa que posa en crisi, un cop més, l’etern debat entre la professionalitat i l’amateurisme. El rigor i l’exigència amb què està fet aquest fanzine fan que pugui competir perfectament en la lliga de les publicacions culturals. Podria ser la revista d’un festival, o el suplement dedicat a les arts escèniques de qualsevol mitjà. La seva periodicitat semestral (i la situació actual, és clar) fan que Fila Zero eviti la crítica d’espectacles i estigui centrat en articles de fons i d’opinió. En aquest present convuls que estem vivint, on l’estrena d’un espectacle pot coincidir (gràcies al nostre Govern) amb la darrera funció, no tindria cap mena de sentit una publicació lligada a la cartellera. Fila Zero és una revista que haurien de llegir tots aquells que treballen en les arts escèniques, des de la cultura de base fins a les altes institucions, i tota aquella persona interessada en el fet teatral..    De NUVOL.

Oriol Puig Taulé

 

 

MOR HERMANN ALS 84 ANYS.

Mor Hermann Bonnín als 84 anys

“Avui, l’Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida… sense fer soroll”.

Ha mort Hermann Bonnín i Llinàs, director de teatre, actor i professor d’art dramàtic català, a l’edat de 84 anys. Així ho ha anunciat la seva filla, l’actriu Nausicaa Bonnín, a Twitter: “Avui, l’Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida… sense fer soroll… “Escolteu aquest silenci” deia el seu estimat Joan Brossa…” El 2013, Bonnín va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i va rebre un homenatge dels seus companys de l’Institut del Teatre, que va tenir lloc a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. En acabar l’acte, Bonnín hi va pronunciar aquest discurs, lúcid i sever, convidant els seus col·legues a continuar treballant pel futur del teatre. Amb les seves pròpies paraules, ens acomiadem d’aquest gran home de teatre de la cultura catalana.

“Aquest conjunt d’homes i dones que contribuïren a refundar l’Institut, el setanta, no venien d’un no-lloc ni d’un no-res. Venien d’una dissortada postguerra, l’ombra de la qual era allargada i durant la qual, tanmateix, l’Institut sobrevisqué. Venien, també, d’un país que a principi del segle XX començava a obrir els ulls a la modernitat. I d’un nom: Adrià Gual, que repensà la tradició i bastí un projecte d’escola i de teatre nacional. Una generació, doncs, aquesta, la que refundà l’Institut, que tenia noms i cognoms que son referents propers. A títol d’exemple: Ricard Salvat i Mario Gas: la cara i la creu del seny i de la rauxa; el primer des de l’escola Adrià Gual i el segon, des de la mobilització roja i negre del Diana. I també una entitat, l’ADB, liderada per Frederic Roda.

Un Institut, preservat això sí, des de l’any 1913, per la Diputació de Barcelona tot i sent sotmesa, aquesta, a les turbulències de la primera dictadura, als tantejos de la segona república i a la foscor del franquisme.

Jo, és a dir l’Hermann, des de la perspectiva de quaranta anys després d’aquell setanta, em veig, en aquells moments, com un ferroviari convençut que calia estar ben atent a una caldera en plena ebullició i, contribuir, per tant, a obrir el regulador que impedia alliberar l’energia reprimida.

La generació del setanta, de la qual jo formava part, intuïa que el canvi de via i de trajecte era pròxim i possible. Amb la complicitat d’alguns diputats oberts al diàleg, vàrem aconseguir obrir les comportes al teatre català més viu, creatiu i compromès. Aquell que s’havia nodrit, més o menys clandestinament, traspassant fronteres en sacsejadores anades i vingudes.

I és així com, des de la força del desig de canvi vàrem fer possible la irrupció, a l’Institut, d’un grup d’homes i dones del mon de l’art, la cultura i el teatre, fins aleshores extraviats o submergits en l’oblit, ben lluny de les llistes dels candidats oficials.

Convocats tots ells a partir d’aquest moment, per repensar el “d’on veníem” i projectar el “on volíem anar”.

Dit això, se m’apareixen desordenadament els rostres d’uns primers col·laboradors: Frederic Roda, desplega per a l’Institut la seva valuosa xarxa de relacions. Xavier Fàbregas, des de la saviesa, ens rellegeix el passat de la nostra cultura teatral per establir els ponts que cal creuar per a mirar cap al futur. Andreu Vallvé i Manel Serra, fidels, rigorosos i d’impagables valors humans. Francesc Nel·lo, home d’estil, culte i discret. Pere Portabella, Miquel Porter i Joan Enric Lahosa, des de les arts visuals, el pensament i el compromís polític, contribueixen a obrir l’Institut a nous llenguatges. Anna Maleras, ens proposa olorar perfums nova yorquins  per a la dansa contemporània.

Fabià Puigserver, de retorn de Polònia, ens obre les portes a una profunda revisió de la dansa clàssica amb l’exigència i el rigor de l’Europa de l’Est, aportant a l’Institut la presencia permanent de pedagogs i pedagogues polonesos. El mateix Fabià que, junt amb Iago Pericot, de nissaga republicana i escola lliure, remodelen el departament d’escenografia. Pawel Rouba es posa al capdavant de l’escola de pantomima i des d’ella, genera tota una tradició de teatre de gest de la qual encara ens nodrim. Joan Baixas, el de “La claca” i “Morí el merma”, i Harry Vernon Tozer consoliden la tradició catalana dels titelles i les marionetes.

Ah! I Jaume Melendres amb la seva inequívoca seducció, injecta els valors de la dialèctica i la disciplina. I també Carlota Soldevila, aquella Carlota fidel que un dia, poc segons després de la mort de Franco, apareix a l’Institut amb el seu característic glamour amb copes i botelles de xampany, desfermant així un terrabastall festiu que difícilment oblidarem.

Les aules del carrer d’Elisabet se’ns queden petites, tot i que els tallers d’escenografies es fan en els soterranis del Palau Güell. I vet aquí que un dia, en Joan Font, el de Comediants, que juntament amb Lluís Pasqual tornaven d’un “nord enllà”, es posa al capdavant d’una operació okupa envaint, en una mena de “no nos moveran”, els locals de Sant Pere més Baix que, en aquests moments, la Diputació no utilitzava. I ens instal·lem.

Aquesta generació del setanta, amb la complicitat de l’alumnat (recordo llargues sessions de convivència i debats, tancats en un hotel del Vallès) formula uns nous plans pedagògics, transversals quasi tots ells, que cohesionarien la institució en una sola i clara direcció. I al mateix temps, revifa les cendres d’un projecte de teatre nacional a desplegar a partir d’una xarxa de centres comarcals. Un teatre nacional vertebrat des de l’autoritat moral i patrimonial de l’Institut del Teatre.

Certament, no es va aconseguir tot allò que es pretenia. És quan Josep Montanyes amb el suport de Guillem Jordi Graells, recull la torxa d’aquella institució i es posa al front amb l’autoritat i energia que el caracteritzava. Després, Pau Monterde, que ens arribava, junt amb Feliu Formosa del “Globus” de Terrassa, – un lloc de peregrinatge per al teatre independent -. Més tard, Jordi Coca, “el meu permanent germà petit”, assumeix la direcció i consolida moltes de les coses que havien germinat el setanta.

I molts altres: Jose Sanchis Sinisterra, Joan Castells, Pepitu Benet i Jornet, Coralina Colom, Josep Maria Arrizabalaga, Miguel Montes, Pere Planella, Joan Abellan, Joan Oller, José i Conxita Lainez, Andrés Leparsky i la Barbara Kasprovich… I tots aquells que segur ara m’oblido…

Ara, 2013, cent anys després de la fundació de l’Institut del Teatre i quaranta anys de l’anomenada refundació del setanta (paraula aquesta, segellada pel meu amic i actual director Jordi Font) aquesta casa es troba en el moment propici per afrontar una profunda remodelació. No parlo de refundació. Aquesta ja es va fer. Si no de remodelació. És a dir, donar respostes clares i contundents per al futur. Futur com a país. Futur en relació als nous reptes de la mobilitat. Futur per un teatre en el que la paraula esdevingui viva i el pensament obert. En el que es retrobi de nou la poètica del cos i l’essència de la forma.

La societat ha canviat i molts dels seus valors, també. Ens cal afrontar-ho i això només es pot fer des d’una institució ben cohesionada. Des d’un projecte inequívoc que comprometi a tots i cadascun dels que en formen part com a directius, com a pedagogs i com alumnes.

Futur en el que, finalment, es doni resposta a les paraules de Josep Palau i Fabre: ‘El desoïment de la nostra tragèdia és només una part de la nostra tragèdia col·lectiva.’”

Hermann Bonnín     (14 d’octubre de 2013)

Barcelona 25/09/2020 – NÚVOL

EL TELÓ AIXECA CATALUNYA

El teló aixeca Catalunya

Aneu als teatres de Catalunya, reines.

Aquestes dues darreres setmanes ha sigut un no parar de rodes de premsa i presentacions de temporades, als festivals i teatres de Catalunya. Em voleu matar, reines. L’Aquitània (antiga Filmoteca) presentarà Smiley. Després de l’amor, de Guillem Clua. Encara que ho pugui semblar en un primer moment, no es tracta de la segona part d’aquella comèdia romàntica que es va estrenar a la Sala Flyhard i ha acabat conquerint el món, tot i que l’autor és el mateix i la parella protagonista, Ramon Pujol i Albert Triola, també. L’Aquitània sembla que serà la sala que prendrà el relleu del desaparegut Capitol, ja que és on faran el salt les produccions de la Flyhard (Ovelles, Els dies mentits), la Sala Trono de Tarragona (La marató de Nova York) o el veí Teatre Akadèmia (La mascarada). La Sala Beckett estrenarà el muntatge que s’hauria d’haver vist al passat Grec, El combat del segle, de la seva autora resident Denise Duncan. L’Akadèmia inicia el curs amb Winnipeg, un altre “De Grec a Grec”, i la sala ampliarà el seu aforament construint una grada en forma de ferradura. L’Escenari Brossa ha inaugurat temporada amb Els somnàmbuls, de Llàtzer Garcia (previ pas per La Planeta de Girona), i recuperarà muntatges propis com Laberint Striptease o d’altri com El metge de Lampedusa. Ja ho dèiem: aquest curs, força recuperacions i repesques. Solitud, El quadern daurat, Escape Room, Els ocells, Cobertura, Suite TOC núm 6 o El pare de la núvia. Triïn i remenin. Hi ha espectacles per a tots els gustos.

Ahir, a la gala emesa per Televisió de Catalunya i presentada per la Sílvia Abril i el Mago Pop, es va fer allò que fem a Catalunya, sobretot amb el teatre i el cinema: fer gales com si això fos Hollywood. El millor de tot, els premiats: la companyia La Ruta 40, que enguany estrenarà l’espectacle Els subornats, de Lluïsa Cunillé. Els germans Castells de Cardedeu, els bessons barbuts més simpàtics de Catalunya, que han construït (i pintat) gran part de la història del teatre català dels últims quaranta anys. La Sala La Planeta, de Girona, que porta una pila d’anys picant pedra i que ha produït i donat suport a una tirallonga infinita de creadors i companyies. I del Centre Catòlic de Sants, passant per La Trepa, el premi honorífic (i merescudament) va ser per la Maria Agustina Solé, fundadora del Teatre Regina. Els ocellots de La Calòrica (gran vestuari d’Albert Pascual) i el Guillem Roma també ho van fer molt bé. També va ser estupend veure vídeos gravats al Metropol de Tarragona, La Llotja de Lleida, el Teatre de Salt i la carpa del circ Raluy. A Catalunya es balla, es fa circ i teatre familiar. Sí, sí, com ho senten!

Ja fa uns quants anys que aquesta gala ha renunciat a presentar avançaments o fragments dels espectacles que veurem durant la temporada (recorden l’hipnotitzador?) i ha abraçat, sense dissimular, el format, el to i el llenguatge televisiu. Això la converteix en un esdeveniment, per definició, estrany: vol seduir el gran públic (les referències, el muntatge, el ritme) i és, al mateix temps, un acte profundament gremial. Desconec l’audiència que va tenir l’emissió per TV3, però si ha servit perquè molts catalans hagin conegut els germans Castells, ja ens podem donar per satisfets. Dels vídeos que van servir per amenitzar la gala, no en parlaré, si m’ho permeten. Seria molt poc elegant, com diria en Ricard Salvat, ja que servidor de vostès feia una breu aparició en un d’ells. Només diré que soc testimoni de primera mà de la professionalitat i, també, de la certa precarietat amb què es va fer tot plegat. I que el resultat va ser molt digne.

Ahir mateix, el fantàstic compte de Twitter de l’arxiu de TV3 recordava que, just fa vint-i-tres anys, Josep Maria Flotats era destituït del seu càrrec de director artístic del TNC. Els que ja tenim una edat tenim aquell “Abraonant-se sobre mi” gravat amb lletres d’or a la memòria. En aquells quatre minuts de Telenotícies, amb uns joveníssims Helena Garcia Melero i Toni Puntí, amb declaracions d’alguns dels protagonistes del teatre català de les últimes dècades, s’expliquen moltes coses del nostre passat, present i futur escènic. Flotats continua en actiu, però qui es recorda d’aquell conseller de Cultura? La temporada ja ha començat. Aneu als teatres de Catalunya, reines. Enlloc estareu més segures.

ORIOL PUIG TAULÉ

ENTRADES I REPESQUES AL LLIURE

Esperem que aquest setembre tots plegats ho aprovem tot.

“Soc la dissidència. I el desig. Soc un conte i soc el dol. Soc el comunisme. Soc una cançó per ballar i soc l’apocalipsi. Soc tot allò que vols veure. I el que no. Soc la tardor del Lliure”. No hi ha programació sense el seu corresponent tràiler, i aquest és el text que podem llegir al clip que ens presenta el primer trimestre del Teatre Lliure. En primera persona del singular, com si el teatre tingués veu i ens parlés directament a nosaltres. Una programació no apta per a nostàlgics dels accents diacrítics.

Diuen que els mals estudiants han de tornar a examinar-se al setembre dels exàmens que han suspès al juny. A casa érem de treure molt bones notes, és clar. Som gent de Núvol. Ho confesso: només un cop a la meva vida vaig haver de fer una recuperació al setembre. Va ser a segon de BUP, l’assignatura era Educació Física i sí, amigues: vaig haver de fer la vertical i saltar el plínton, davant d’un professor atònit i avorrit. Aquests dies se succeeixen les presentacions de temporada dels teatres, i un tret comú de totes elles és la repesca de tots aquells muntatges que no es van poder estrenar, la temporada passada, o que es van cancel·lar després de poques funcions. Covid oblige. La mixtura d’estrenes i recuperacions és, per tant, inevitable.

“Aquesta és la nostra temporada més honesta i més valenta”. Així ha començat Juan Carlos Martel Bayod la presentació de la programació de tardor. El director reivindica la veu del Lliure, que defineix com a única i singular, però que necessitava redefinir-se. Des de la seva entrada al teatre, després de guanyar el concurs públic, Martel ha volgut omplir el Lliure no només d’arts escèniques, sinó d’activitats relacionades amb la reflexió i el pensament. La temporada s’iniciarà el 25 d’octubre amb una mena de “missa laica”, de títol Noli me tangere (No em toquis) i cantada per l’inevitable Niño de Elche. Amb textos de Marc Artigau, Clàudia Cedó, Albert Lladó i Victoria Szpunberg, aquesta serà una cerimònia ritual i col·lectiva cantada pel Niño i un cor, no sabem encara si de veus blanques o negres. Del 25 al 27 el Lliure de Montjuic també serà l’espai (els espais) on es podrà veure Mi nombre es alguien y cualquiera, una proposta de la creadora argentina Laura Vago sobre el dol (personal o col·lectiu) que no hem pogut fer amb les pèrdues humanes d’aquests últims mesos. A mitjan octubre el Lliure pararà La taula, una instal·lació interactiva coordinada pel nuvolaire Isaias Fanlo que adapta el projecte The long table, de la companyia novaiorquesa Split Britches. La proposta forma part de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, i està pensada perquè els espectadors/actants discuteixin sobre els temes proposats (tecnologia i ciutat, emergència climàtica, gènere i postcolonialisme, megalòpolis) i relacionar-los amb el paper que hauria de tenir el teatre en la nostra societat.

Pel que fa a les recuperacions o repesques, a Núvol tenim la sort que som molt treballadors i que ja hem parlat d’alguns dels espectacles que tornaran. Carlota Subirós recupera El quadern daurat, el seu monumental muntatge sobre el llibre de Doris Lessing, que va poder fer just una setmana de funcions. Lara Díez va estrenar el seu text La nostra parcel·la, en un exercici de clarividència en què Judit Farrés i Marta Marco interpreten a dues dones que desperten, un bon dia, en una mena de no-lloc, aïllades del món. Aquests dos muntatges van ser els més damnificats per la covid. Després hi ha els que no es van poder ni estrenar. Carol López ha escrit i dirigit Bonus track, el retrat generacional dels baby boomers que suposa la continuació dels espectacles Una història en quatre parts, V.O.S. i Last chance. El Conde de Torrefiel (Pablo Gisbert i Tania Beyeler) recuperen (i estrenen) Els protagonistes, el seu primer espectacle per a públic infantil: una mena de videojoc analògic, un recorregut instal·latiu on les criatures protagonitzaran la seva pròpia història, per a nens de 7 a 10 anys. Raquel Cors estrenarà, finalment, l’espectacle Una, reflexió sobre la mirada i el desig protagonitzada per Eva Lyberten, actriu de l’anomenat cinema S (o softcore) dels anys setanta i vuitanta. Per acabar amb les repesques d’espectacles que no es van poder estrenar, la companyia francesa La baleine-cargo portarà al Lliure la gallina Poulette Crevette, en un espectacle familiar amb llengua inventada. I Julio Manrique estrenarà la seva versió de Les tres germanes de Txékhov, amb adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique. Quin és el Moscou amb què somien, actualment, les tres germanes?

Pel que fa a les novetats, la companyia José y sus Hermanas presentarà Explore el jardín de los Cárpatos, el seu tercer muntatge, que es va estrenar en la seva versió en línia al Grec i que passarà pel TNT i per Temporada Alta abans d’instal·lar-se al Lliure de Gràcia. M’agrada molt que el Lliure hagi recuperat la peça Plácido Mo, de Magda Puig: la vam poder veure al TNT del 2016, i el que llavors era un recorregut amb auriculars pel centre de Terrassa es convertirà en una ruta pel Poble Sec, guiada per les veus d’algunes de les persones que es veuen obligades a dormir al carrer. També continua i s’amplia la programació virtual: la sala online del Lliure acollirà les peces de teatre radiofònic Los Satélite, escrita i dirigida per Ricard Gázquez, Els cecs, de Maurice Maeterlinck (amb versió de Jordi Coca i direcció de Mònica Bofill), i recuperarà El gegant del Pi, de Pau Vinyals, del qual servidor de vostès ja en va parlar aquí. En el format de Clàssics per a criatures, Lucía Miranda explicarà La vida es sueño amb il·lustracions de Javier Burgos, el dramaturg Aleix Aguilà s’encarregarà d’adaptar i dibuixar Un enemic del poble, de Henrik Ibsen, i Anna Maria Ricart tindrà el repte d’explicar el Faust de Goethe a les criatures, amb il·lustracions de la bagenca (i polifacètica) Magda Puig.

Pel que fa a la resta d’activitats, el Lliure continua amb la seva Escola de Pensament, coordinada per Marina Garcés i Albert Lladó. Novetat: els col·loquis prefunció, en col·laboració amb l’Associació d’Autors d’Il·luminació (AAI) i l’Associació d’Escenògrafs de Catalunya (AEC). A casa, els tècnics sempre ens han agradat molt. Els col·loquis postfunció seran moderats per Anna Pérez Pagès, la periodista àrtica que relleva el vila-secà (i històric) Xavier Graset. El Lliure també acollirà una trobada de la xarxa de teatres europeus mitos21, per parlar sobre sostenibilitat i arts escèniques, un cicle que inclourà un seminari i un diàleg sobre el decreixement. Per acabar (aquests teatres cada vegada fan més coses), l’escenògrafa i artista Adriana Parra farà un taller per a nens majors de 14 anys (amb BCN Dibuixa), i l’ONG Pallassos sense fronteres realitzarà una funció gratuïta del seu espectacle Forofos a la Plaça Margarida Xirgu, pels veïns del Poble Sec. Evidentment i per concloure (ara sí) la peça, el departament educatiu ha preparat activitats relacionades amb els espectacles per a gent de totes les edats, des de Primària fins a Batxillerat.

I ja ho tindríem. Estrenes i repesques. Repesques i estrenes. Esperem que aquest setembre tots plegats ho aprovem tot. No volem tornar a repetir curs. Si us plau. Estudieu. Feu els deures. Totes i tots.

Oriol Puig Taulé

 

VINE AL TEATRE ORIOL!!

ES MOLT MÉS SEGUR ASSISTIR AL TEATRE A UN ESPECTACLE QUE PRENDRE UNA CERVESA EN UNA TERRASSA.

Em sembla que l’Oriol Mitjà no va massa al teatre. És natural: no té temps. Englobar les arts en viu dins de la categoria “oci i entreteniment” porta a conseqüències catastròfiques. És el mateix un teatre que una discoteca? Un auditori que un bar? Una sala de concerts que un restaurant? A hores d’ara, és molt més segur anar a un concert o a un espectacle que prendre una cervesa en una terrassa. Al bar de sota casa meva, per exemple, fa quatre dies van muntar-hi una festa flamenca. A Barcelona hem vist com les terrasses s’han expandit, màgicament, ocupant places d’aparcament (bé) i metres de vorera (malament). L’altre dia no podíem ni entrar a casa, perquè la vorera estava ocupada per taules, tamborets i gent pitofa. Als teatres, però, els protocols de seguretat, accés i desallotjament són tant o més rigorosos que a l’aeroport de Tel Aviv. A les platees: espectadors solitaris separats per dues butaques buides (caparronets dispersos), o espectadors en grups convivencials (parelles, trios, famílies Trapp) separades per butaques buides. A les terrasses dels bars, tenim els clatells, els crits i els esputs dels desconeguts a dos pams de distància. Barcelona, el millor bar del món.

Dimecres passat, la Sala Beckett va organitzar una taula rodona al Parc Central del Poblenou. Els convidats no podien ser més “top”, com diuen a Cantonigròs: Xavier Albertí, Anna Giribet, Juan Carlos Martel, Magda Puyo i Salvador Sunyer. És a dir: TNC, FiraTàrrega, Teatre Lliure, Institut del Teatre i Temporada Alta. El tema: “Escenaris del postconfinament”. Moderava en Toni Casares, i de públic érem una vintena de persones. Estem tots plegats una mica cansats de col·loquis, xerrades i taules rodones, siguin virtuals o presencials? La meva resposta és SÍ. Tot i això, la conversa va ser força interessant, salpebrada per runners curiosos i petards esporàdics (neorevetlla de la Mare de Déu del Carme?). Casares va fer com Jordi Basté, que abans de parlar de política sempre pregunta als seus tertulians “Com esteu?”. Les respostes van ser variades: alguns han descobert el silenci i la pau durant el confinament, altres l’angoixa i la por. Alguns han aprofitat per llegir molt, altres encara estan paint tot el que hem viscut. En Sunyer, una màquina de fer titulars, ens en va regalar un: “A la vida normal veiem massa gent. El 90% sobra”. Tens tota la raó, Salvador.

El confinament, l’aturada general i la por al virus també ha provocat que els ponents es qüestionin el sentit de la seva feina. Magda Puyo va parlar de la “poca cintura i flexibilitat” que té la institució pública quan s’ha de reaccionar amb rapidesa. Sorpresa agradable: a les proves d’accés a Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre s’ha presentat més gent que mai. L’Elisabet Castells m’explicava, l’altre dia, que a Escenografia tenen candidats molt bons i provinents del món audiovisual. Prova fefaent que ja n’estem una mica farts, tots plegats, de tanta pantalla? El debat més calent del vespre va estar protagonitzat per la Giribet i el Sunyer, sobre la utilitat o no que ha de tenir la cultura. Dues generacions, dues províncies, dues maneres de veure el món. Albertí va afirmar que el fet d’haver llegit tot Pasolini l’ajudarà a morir, si és que s’ha de morir demà. De moment, no en té cap intenció. Martel va recalcar que la crisi que estem vivint és tricèfala: sanitària, climàtica i econòmica. La sostenibilitat de la cultura ha de ser la clau (de girar el taller) de tot plegat.“Salvem el teatre, no el món. El món és insalvable”, diu en Sunyer. “El TNC és la professió teatral d’aquest país, no les columnes del Bofill”, replica l’Albertí. Quan aquest últim explica que abans les escenografies de la Sala Gran costaven 120.000 euros, la Giribet obre els ulls com unes taronges. Puyo defensa que s’ha de treballar pel públic, que se n’han de crear de nous, i que no podem seguir fent teatre per a la gent del sector. En Sunyer treu EL TEMA: el confinament ens ha portat a una situació on hem tingut les estructures obertes però amb zero activitat. Martel explica que, pels Ajuts Carlota Soldevila, el Lliure va rebre 636 projectes. “Tot allò escrit abans de la quarantena ja és patrimoni”, diu Albertí. Giribet i Puyo defensen les arts de carrer com un llenguatge més divers i poètic. Avís de Sunyer a les companyies: “Estic fins a la coronilla que em facin mítings des d’un escenari. Ara no vull que me’ls facin sobre la sanitat pública. Ja hi estem tots d’acord”.

Al torn de preguntes, Albertí assegura que els espectadors que vagin al TNC estaran molt ben cuidats i tindran tota la seguretat del món. El que més tem és que hi hagi un positiu a la sala d’assajos. “No hi ha, ara mateix, cap lloc més segur que un teatre”, rebla en Martel. Passada de la Giribet: “Ara diuen que hem de tornar a tancar els teatres”. Rematada de cap d’Albertí: “Hem de convidar l’Oriol Mitjà al teatre”. Gol. La Puyo ens regala, finalment, un lema per fer-ne samarretes: “Agafaré abans el virus a casa meva que al Mercat de les Flors”. Aplaudiments, ens tornem a posar la mascareta, i cap a casa falta gent.

Oriol Puig Taulé

NOVA ESTRENA A LA PERLA 29

 

ASSEDAGATS.  Teatre entre plàstica.

M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.

Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.

Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.

Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a  la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.

Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.

Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.

Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.

Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.

Carles Lucas Giralt.

TOM CRUISE I VLADIMIR PUTIN A L’EVEREST

TOM CRUISE I VLADIMIR PUTIN A L’EVEREST

L’Agrupació señor Serrano ha estrenat “The Mountain a l’Everest”, al Grec.

Els Serranos contraataquen. L’Agrupación Señor Serrano ha estrenat el seu darrer espectacle al Festival Grec: The Mountain. Sí, en anglès, perquè els Serranos són una d’aquelles companyies catalanes que roden molt pel món i tornen poc al Born. El virus els ha obligat a estrenar aquest muntatge (coproducció del Grec i cinc teatrassos europeus) sense acabar. O, més ben dit, no tan acabat com voldrien. La seva muntanya parla de veritat(s), invasions alienígenes i cartes d’amor unidireccionals.

Seiem, obedients, a la platea de la Sala Fabià Puigserver. Caparrons separats de forma ordenada, mascaretes i alguns ventalls. A l’escenari, llum verda i dues persones jugant a bàdminton. Un dels esports més elegants i silenciosos del món. El volant és la pilota més gràcil del planeta, l’antítesi del meló maldestre del rugbi. Els anglesos són els creadors dels esports amb els millors equipaments: bàdminton, tennis, golf. This is a fact. La blancor del vestuari signat per Lola Belles combina de meravella amb la il·luminació de Cube.bz: fredor i asèpsia a parts iguals. Abans de començar la funció, el senyor Serrano en persona (Àlex Serrano) ens dona la benvinguda i les gràcies per haver vingut: la feina de resistència que fa la companyia no s’entén sense la nostra, la dels espectadors. Com la bobina i el fil elèctric, ens escalfem mútuament. Una forma bonica d’expressar el corrent d’energia que s’estableix entre l’escenari i la platea.

La veu de l’espectacle és la de l’Anna Pérez Moya, que parla un anglès britànic envejable. No sé si és massa aviat per identificar una tendència: creadors d’una certa edat (estupenda), que contracten actrius joves per donar un aire nou als seus muntatges. Penso en Juan Navarro i Gonzalo Cunill incorporant a Gemma Polo a En lo alto para siempre, que es va poder veure el passat mes de febrer (fa una eternitat) al Lliure de Gràcia. La Pérez Moya inicia l’espectacle amb un monòleg, força llarg, on ens explica que això anirà sobre George Mallory, alpinista anglès que va voler conquerir l’Everest als anys vint, sobre La guerra dels mons radiada per Orson Welles i sobre la veritat en totes les seves formes. Què és la veritat? Què és el consens? És Vladimir Putin alguna cosa més que una icona pop? És el face tracking la versió postmoderna dels retrats multicolor d’Andy Warhol?

La blancor, la fredor i la netedat apareixen i reapareixen a les notes que vaig prendre durant la funció. La neu és la protagonista en diverses escenes del muntatge, en diferents formats: artificial i digital. La retransmissió que Orson Welles va fer de La guerra dels mons, el 1938 a la CBS, va ser un punt d’inflexió en la història recent de la veritat. A quin Welles ens creiem? Al jove penedit o al madur amb cara d’entremaliat? Vladimir Putin ens parla de confiança i sentim les cartes que Ruth Mallory va enviar al seu marit escalador. Són veritat, aquestes cartes? Té alguna importància, això? The Mountain és un gran muntatge, que peca, ai las, d’allò que succeeix sovint als nostres escenaris: un cert excés textual i una prèdica als convençuts. Paradoxalment, a l’espectacle amb més text dels Serranos li aniria bé una esquilada. Les fake news són el pa nostre de cada dia, i els que omplíem la platea del Lliure crec que estem d’acord en totes les tesis que presenta la companyia. Tom Cruise mirant a l’horitzó amb expressió intensa (a qualsevol de les seves pel·lícules) som tots nosaltres, mirant la pantalla verda i fent veure que veiem quelcom més enllà.

Un dron, versió hipertecnificada del volant del bàdminton, es passeja per l’escenari amb elegància. Servidor imaginava que, com a gran final, acabaria sobrevolant els caps dels espectadors. Però no va ser així. La productora de l’espectacle em va dir, a la postfunció, que els nous protocols de seguretat ho prohibeixen. Fa quatre dies els ocells del Baró d’Evel ens passaven a fregar i ara no podem tenir un bitxo fred i esterilitzat volant sobre les nostres testes. “La muntanya de la veritat és buida”, diuen els Serranos. Sabrem algun dia tota la veritat? Trobarem la càmera Kodak de George Mallory? És el Montseny el nostre Everest? O més aviat la muntanya de la Paramount?

ORIOL PUIG TAULÉ

CARTA A LA FUTURA DIRECTORA DEL T.N.C.

Carme Portaceli ha estat escollida nova directora del Teatre Nacional de Catalunya. Es recupera aquesta carta premonitòria del crític Oriol Puig Taulé

Estimada futura directora del TNC,

Com hauràs vist, s’ha fet pública la convocatòria per a la nova direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya. Hi ha temps fins al 31 de gener per presentar la teva candidatura. Si tens sort (i talent) (i compleixes tots els requisits) (i passes les quatre fases de selecció), el teu contracte començarà l’1 de setembre de 2020, moment en què et posaràs a treballar en el disseny de la temporada següent, la 2021-2022. El càrrec tindrà el seu efecte durant sis temporades, és a dir: seràs la directora artística del TNC fins al 2027. Si ara tens seixanta anys i escaig, el teu mandat acabarà quan en tinguis setanta. Si ets més jove, el mateix, però més jove.

“El Teatre Nacional de Catalunya és una institució de servei públic orientada a l’enriquiment cultural del país, un centre de creació i producció d’arts escèniques i un instrument útil per a la creativitat dels artistes i per a la trobada dels creadors amb els espectadors i la societat en general”. Això diu la convocatòria, entre altres coses. Des de la humil pantalla del meu ordinador portàtil, amb un gat negre dormint plàcidament al meu costat, et demano que mai no oblidis el caràcter de servei públic de la institució. Les teves fílies i fòbies, les teves connexions generacionals (i/o espirituals) i el teu gust personal haurien de quedar en un segon pla, a l’hora de dissenyar el teu projecte artístic. Evidentment, tots som humans (i no homes de llauna sense cor) i tendim a teixir complicitats, crear sinergies i establir ponts de diàleg (i de tota mena) amb els nostres aliats. Però un teatre nacional ha d’anar més enllà de les simpaties i antipaties pròpies d’un sector, el teatral, tan amic de les capelletes, les nissagues de poder, els secrets de família i els laberints d’ombres. Tot això sona molt antic. Molt com si fos ahir.

Seguim. “Com un dels referents de les arts escèniques a Catalunya, el TNC ha assolit un ventall de públic ampli i divers i s’ha convertit en un instrument essencial per acostar la cultura i la llengua a tota la ciutadania”. Aquesta convocatòria té un humor molt fi. La creació de públics és un dels temes que actualment treu més de corcoll els nostres teatres. Això significa guanyar espectadors, més enllà de mantenir els que ja es tenen. Rejovenir les platees, diversificar-les, fer-les més peludes… En definitiva, cal aconseguir que anar al TNC “torni a molar”. Si és que mai ha molat anar-hi. La nostra gent jove (ergo, fins als 45 anys) va al Sónar, al Primavera Sound o al Festival In-Edit perquè són sinònims de qualitat i perquè, desenganyem-nos, assistir a aquests festivals atorga un je ne sais quoi, una mena de “plus cultural”. Ens fa semblar més guais, en definitiva. Un TNC més atractiu ens faria a tots plegats, pobres catalans, molt més atractius. I això no vol dir rebentar preus i oferir descomptes als menors de 26 anys (que també), sinó pensar en programacions que interessin i INTERPEL·LIN el nostre jovent. La varietat que es veu al pati de qualsevol institut públic de Catalunya és la que hauríem de desitjar per al nostre teatre nacional. De classes, de colors, de parles, d’orígens, d’accents i de moda capil·lar.

Si tafaneges a les bases del concurs públic, estimada futura directora, veuràs que el teu projecte artístic es valorarà segons la seva relació amb el patrimoni teatral català, la creació contemporània o la incorporació d’altres institucions artístiques a la programació del TNC. Des d’aquí et recomano, humilment (el gat segueix dormint), que recordis que el teatre català que més viatja pel món és el contemporani i el familiar, i que a casa nostra tenim excel·lents artistes de circ i dansa contemporània. Els més raros solen ser els que treballen més. Amb això vull dir que potser ja seria hora que la programació del TNC deixés d’estar monopolitzada per l’anomenat “teatre de text”, i que en lloc de les habituals i minses produccions d’altres disciplines tot plegat fos una barreja més estimulant i multidisciplinària, potser caòtica, com estimulant, multidisciplinària i caòtica és la nostra realitat. No passa res per no programar cap Shakespeare en tota la temporada. Ni cap Txékhov, fes-me cas. La gent no sortirà a manifestar-se a la plaça de les Glòries Catalanes, amb pancartes on posi “Fa massa que no veiem un Oncle Vània” o “On és el Hamlet d’aquesta temporada?!”. En canvi, potser estaria bé recuperar Vent de garbí i una mica de por, de la Maria Aurèlia Capmany, per posar un exemple. L’absentisme de la burgesia catalana davant de la crisi social segueix sent un tema molt vigent. A la producció que en va fer l’EADAG el 1965 al Palau de la Música, les intervencions musicals eren a càrrec de Núria Feliu. Ara, és clar, hauria de sortir la Bad Gyal. La participació del seu pare és opcional.

Pel que fa a l’ús de l’edifici perpetrat per Ricard Bofill, estimada futura directora del TNC, les opcions són múltiples i variades. L’enyorat director Jordi Mesalles proposava enderrocar-lo i construir, en el seu lloc, un multicinemes. L’espai desaprofitat del vestíbul podria donar cabuda a moltes activitats, des de la gàbia de vidre que hostatjava la llibreria Laie (tancada fa anys), a la plataforma situada damunt de la Sala Gran. Sí, aquelles escales mecàniques condueixen a algun lloc. L’edifici podria estar obert matí, tarda i nit als veïns, les associacions i les companyies que tenen tantes dificultats per trobar sales d’assaig a la ciutat. També es podria fer com al Teatre Nacional d’Escòcia, que no té una seu pròpiament dita, i amb els diners que ens costa mantenir l’edifici (tant de vidre bruteja molt) programar espectacles als teatres de Catalunya. Això requeriria tenir una xarxa de teatres públics de qualitat a tot el territori. Però és clar, això ja no és feina teva, futura directora del TNC, sinó de la nostra conselleria de Cultura. Anem veient passar consellers i conselleres, com en una desfilada sense fi, i això nostre està cada cop pitjor. Si tenim un vergonyós 0,67% del pressupost dedicat a la cultura i estem exigint un minso 2%… Què t’he de dir, que no sàpigues ja?

En definitiva, futura directora del TNC, et desitjo molta sort. I molts ànims. Els necessitaràs.

Oriol Puig Taulé

Que visquin els bailarins!

QUE VISQUIN ELS BAILARINS!

 

El coreògraf Pere Faura s’acomiada de la dansa amb Rèquiem nocturn, espectacle inclòs al Grec que s’ha vist al Mercat de les Flors i que tornarà la pròxima temporada. Si a Sweet Precarity es feia un auto-homenatge, aquí Faura posa el focus sobre els ballarins. Cossos normalment sense veu ni identitat, que desapareixen quan la paraula entra a escena. Els ballarins al fons. El cos de ball. Una massa que es mou, però que també pensa i parla. Un espectacle que en realitat en són dos. O tres. O més.

 “It’s showtime, folks!”. Col·liri, Alka-Seltzer, cigarro, pastilles, dutxa (no necessàriament en aquest ordre). Així comença el seu dia Joe Gideon, el protagonista d’All that Jazz. El coreògraf, ballarí i cineasta Bob Fosse va imaginar la seva pròpia mort amb aquesta pel·lícula, estrenada el 1979, on l’actor Roy Scheider interpreta el seu alter ego: un coreògraf alcohòlic i addicte a les pastilles, el tabac i les dones. Rèquiem nocturn pren la pel·lícula de Fosse com a punt de partida per parlar de la dansa, la vida i la mort. I, com tantes altres coses, aquesta peça s’ha vist afectada per la crisi del coronavirus. La tempesta perfecta.

El rèquiem és, musicalment, el gènere triat: Aurora Bauzà i Pere Jou (Telemann Rec.) han compost i interpreten en directe una música vibrant, que emociona en molts passatges. Deu ballarins ocupen l’escena: ho fan els seus cossos, però també en sabrem els noms, orígens i algunes de les seves particularitats. S’agraeix la varietat de procedències i edats: els veterans són Montse Colomé (tots drets) i Guillermo Weickert (quan entra a un teatre ningú es creu que sigui el ballarí), i la més jove és l’eslovena Anamaria Klajnescek. Toni Viñals ha fet molts musicals però no ha sortit mai a la tele, i Gloria March és una actriu (i dobladora) valenciana rodejada de ballarins. El “descans etern” que reclama qualsevol missa de difunts és negat en aquest espectacle: “no volem descans sinó feina”, canten en llatí, mentre demanen al Senyor, a Faura, als espectadors i als crítics que tinguin pietat d’ells.

La peça té diverses cares: en primer lloc, es reivindica la figura de Bob Fosse. El director d’obres mestres com Sweet Charity (1968), Cabaret (1972) o Lenny (1974) és un dels coreògrafs més importants del segle XX: la seva influència es pot veure en coreografies mítiques de Michael Jackson o Beyoncé, però també en molts dels moviments que fem quan ballem. Qui de nosaltres no ha posat mai “mans de jazz” o ha imitat la Liza Minelli i la coreografia de la cadira? La relació de Faura amb la cultura popular, un tema constant en tota la seva trajectòria, traspassa aquí la simple admiració o fetitxisme per plantejar-se la pregunta més important de totes. Alguns recorden el nom del coreògraf, d’acord: però qui es recorda dels ballarins?

Els intèrprets de Rèquiem nocturn ens ensenyen allò que saben fer millor (ballar claqué, tocar el saxo o fer anar la cinta de gimnàstica rítmica), però més enllà d’un talent show ens trobem davant d’un homenatge. Dos moments claus: en primer lloc, el solo en què Víctor Pérez Armero emula la serp d’El petit Príncep. Fosse ha ressuscitat i Jacko es regira a la seva tomba. Gran treball de vídeo de Sergi Faustino que, juntament amb l’espai de Jordi Queralt, aconsegueix l’equilibri perfecte entre acció en viu i enregistrada. I, en segon lloc, el monòleg de Montse Colomé, l’autèntic moment àlgid de l’espectacle. La ballarina parla dels anys vuitanta, l’època en què va veure morir molts dels seus amics per l’epidèmia del segle XX: la SIDA. El seu relat és sincer i escruixidor: l’última planta de la Vall d’Hebron es va convertir en “la planta dels condemnats”, i ella acompanyava els seus amics a morir, en un temps on el nom del virus no es podia dir en veu alta. La mort, tema central d’All that jazz i de l’espectacle, va aparèixer en ple procés d’assajos, no cal dir-ho, en forma de la covid-19. Fatalitats de la vida. Comptant que el darrer tram de la pel·lícula de Fosse transcorre en un hospital, les relacions que s’estableixen entre el film i el moment actual fan esgarrifar.

Al final, un tercer Pere (després del Faura i del Jou), apareix en escena: Pere Arquillué, a mig camí entre La Mort i el Morpheus de Matrix, reflexiona sobre moviment i paraula en un monòleg que, llàstima, s’acaba fent una mica llarg. És com si la denúncia de l’excessiva presència de la paraula enfront del gest acabés anant en contra de l’espectacle. O era aquesta, precisament, la intenció de Faura, assessorat pel dramaturg Marc Angelet? Rèquiem nocturn es podrà tornar a veure al Mercat de les Flors al mes de febrer de 2021. Suposem que adaptat, escurçat, allargat i/o mutat de les més diverses maneres. Hi tornarem, és clar. “Després del Mercat de les Flors no hi ha res més”, diu Arquillué. O sí? Si hem de marxar d’aquest món, cosa que sembla bastant plausible, per què no fer-ho amb un número digne de Broadway? “Bye, bye, life!”, cantava Roy Scheider al final d’All that jazz… Qui no voldria marxar així, cantant i ballant en una gran apoteosi final?
 
Oriol Puig Taulé.