Crítica de MAREMAR, publicada en El País.

 per Javier Pérez Sens
Innovador, poético y también un poco raro e imposible de etiquetar. Maremar, el nuevo espectáculo de Dagoll Dagom, propone en una insólita mezcla una obra de William Shakespeare —la poco conocida Pèricles, Príncep de Tir, a partir de la traducción de Salvador Oliva— y las canciones de Lluís Llach. No es un musical al uso. Tampoco un jukebox del cantautor catalán. Maremar es otra cosa; lejos de los grandes decorados de Mar i Cel y Scaramouche,Joan Lluís Bozzo repliega velas en busca de la austeridad y la intimidad en un espectáculo sobre el drama de los refugiados que combina danza, palabra y música, con potentes coreografías de Ariadna Peya y poética dirección musical de Andreu Gallén.

El universo poético y musical de Llach, recreado con enorme sensibilidad por Gallén, baña esta singular propuesta con magníficos arreglos vocales que los 9 actores del reparto cantan, con desigual fortuna, y, aunque así lo anuncia el programa, no siempre a capella, pues en muchos temas hay percusión e incluso violonchelo. No importa, porque lo novedoso del trabajo de Gallén, que aporta también algunos temas propios, es que la música la hacen los actores.

Canciones con alma mediterránea recrean las aventuras marinas de Pericles, transformado en un nuevo Ulises que encarna el drama de los refugiados; en nuestros días, los escenarios de la obra de Shakespeare están en zonas conflictivas y, Bozzo inicia la obra con una niña que llora desconsolada en un campo de refugiados porque no encuentra a sus padres; para animarla, le explican la historia de Pericles y su viaje, en el que pierde a su mujer Thaïsa después del nacimiento de su hija Marina en una barco frente a las costas de Grecia.

La dura realidad de las pateras, los barcos de salvamento, la lacra del tráfico de personas… las imágenes de este drama cotidiano de triste y permanente actualidad aparecen puntualmente proyectadas en una gran cortina que preside el desnudo escenario. La escena final aprovecha el un tanto alocado final feliz del drama para abrir un espacio a la esperanza.

Las armas más comunicativas del espectáculo, con dirección escénica de Bozzo y dramaturgia coral —un equipo encabezado por el propio Bozzo y Jofre Borràs—, son las canciones —entre ellas Corrandes d´exili, I si canto tris, Som tu i jo o Maremar— y la danza. La concepción teatral del baile de Ariadna Peya las convierte en un tsunami de emociones; eso sí, exige mucho esfuerzo a los 9 intérpretes que integran el reparto, que hablan, cantan y bailan a ritmos que, en ocasiones, les deja sin fuelle.

Roger Casamajor (Pèricles), Mercè Martínez (Diana), Aina Sánchez (Thaïsa) y Elena Tarrats (Marina), que destaca en el canto más emotivo, llevan el peso del relato; todos se desdoblan y asumen el papel de refugiados. Marc Vilajuana es quien otorga más elegancia y naturalidad al baile y, en una labor de equipo que confiere unidad al espectáculo, completan el reparto Anna Castells, Cisco Cruz, Marc Pujol y Mar Soler.

La función del estreno acabó entre bravos y con el público en pie, lo que vaticina una feliz travesía a este atípico espectáculo que, cuarenta años después de Antaviana y 30 de Mar i Cel, inyecta a la veterana compañía buenas dosis de juventud, vitalidad e ilusión por el futuro.


Crítica de L’HABITACIÓ DEL COSTAT

L’HABITACIÓ DEL COSTAT 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Es tracta del nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Una adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“.

Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció.

Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York i: Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat…

Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la “histèria” . L’ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l’altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l’habitació del costat.

Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l’argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l’estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.

Carlota Olcina transmet una energia i vitalitat encomanadissa que contrasta amb la tranquil·litat del seu marit, un magnífic Ivan BenetMireia Aixalà és la Sra. Daldry, que arriba a la consulta acompanyada pel seu marit, Xavi Ricart. Ella és la primera que experimenta amb la teràpia del doctor i descobreix el que és un orgasme. La seva interpretació és brillant.

Intervenen també l’Alba Florejachs en un paper molt seriós i en què, sense gaire text, transmet sentiments i emocions amb la seva gestualitat i les seves mirades, Pol López en el paper del pintor Leo Irving, un artista bohemi i enamoradís que també és sotmet a la teràpia del doctor, i Adeline Flaun, en un esplèndid paper de dida (però amb un petit problema de dicció que ens va dificultar entendre algunes frases), és la persona que sense tenir estudis ni pertànyer a una classe social acomodada, demostra conèixer millor la naturalesa humana.

Una proposta que amb un fil conductor diferent, ens parla de la cara i la creu de la maternitat, de la sexualitat reprimida i de les diferències de classe.

Configuración

jaume arque ferrer

jaumearque7@yahoo.es+34 627 24 98 59

Mort de Jordi Grau Solà

  • HA MORT JORDI GRAU SOLÀ   (1930-2018)

    Si bé en segons totes les informacions,  es parla de la mort d’un gran cineasta espanyol, Jordi Grau va ser en els seus inicis un gran director de teatre, on probablement a la nostra ciutat va deixar la petjada més que notable.
     
    En Jordi va arribar a Badalona de la mà de l’Esteva Polls, qui va aconsellar als directius del Centre P. de Sant Josep, que hi havia un jove recentment llicenciat per l’Institut del Teatre, amb moltes ganes de dirigir i la primera obra dirigida al Centre, va ser   EN LA ARDIENTE OSCURIDAD (14-02-54) de A. Buero Vallejo, amb un gran èxit, era un altre teatre, l’hi va seguir EL LANDÓ DE SEIS CABALLOS (18-4-54) de Victor Ruiz Iriarte.
     
    El 02-05-1954 – En commemoració de l’Any Marià, en Jordi va dirigir al Centre, l’auto sacramental EL PLEITO MATRIMONIAL DEL CUERPO I EL ALMA de Calderón de la Barca, amb Marta Martorell i Rafael Tamarit.
     
    Aquell mateix any, el 16 de maig,  el Centre va guanyar el IV Concurs para el premio anual de Teatro,celebrat a la Sala de Falange amb LA FARSA DE MICER PATELINsorprenent a tothom amb el muntatge.Aquesta representació es va repetir el dia 6 de juny, en un homenatge que l’entitat va retre a la Dramàtica i es va representar la mateixa obra.
     
    L’última representació d’aquella temporada dirigida ver en Jordi va ser  EL EXTRAÑO CABALLERO (17/07/1954) de Charles Dickens.
     
    El 03-10-1954 – La Dramàtica del Centre va representar .-LA FIERECILLA DOMADA de William Shakespeare, amb direcció de Jordi Grau, però amb el fet que ell no la va poder acabar, doncs en els últim assajos va patir un malaltia que momentàniament el va apartar dels escenaris.

    El 14-11-1954, el CENTRE P. SANT JOSEP, li va retre un homenatge representant un UN DIA EN LA GLORIAde V.Ruiz Iriarte.

    Posteriorment en Jordi Grau, va reaparèixer el 27-02-1955, com actor amb El PRINCIPE CONSTANTE de Calderón de la Barca.

     El 04-09-1955 va  dirigir a la Dramàtica del Circol, en un espectacle al camp de bàsquet, representant EL MÁGICO PRODIGIOSO de Pedro Calderón de la Barca.

    Aquesta va ser l’ última direcció a Badalona, encara que com actor va aparèixer amb LA FARSA DE LA TINAJA, a finals de l’any 1955, amb Julieta Serrano i Josefina Tapias, al Centre.

     Aquesta va ser la petjada d’en Jordi Grau a Badalona, curta però molt profitosa; va canviar la forma de fer teatre a Badalona.

    Per lo que a mi respecta en Jordi va ser qui hem va inocular el verí del teatre, mentre veia un assaig d’EN LA ARDIENTE OSCURIDAD i la nostra amistat es va anar mantenint a la grada del Camp Nou, era força culer.

    Des de aquí voldríem enviar un sentit condol a la seva vídua, la badalonina Gemma Arquer Ventura, amb que es van conèixer en l’obra que va dirigir al Círcol Catòlic.

     JAUME ARQUÉ I FERRER


Article interessant d’Oriol Puig Taulé

 
   
   
   
   
   
  Si sou aficionats al Teatre, llegiu:

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent:

Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé.

Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell?

Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions.  I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi?

Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos.

Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem.

Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors.

Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies.

Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa?

I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible.

Postdata:

Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin.

ORIOL PUIG I TAULÉ

   
   
   
   
  Si sou aficionats al Teatre, llegiu:

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent:

Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé.

Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell?

Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions.  I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi?

Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos.

Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem.

Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors.

Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies.

Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa?

I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible.

Postdata:

Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin.

ORIOL PUIG I TAULÉ

Crítica d’ EL LLARG DINAR DEL DIA DE NADAL

“El llarg dinar de Nadal” és una obra tan bella i delicada con les peces de la vaixella de porcellana que usa la família Bayard per Nadal. Els moviments pausats i harmònics, les paraules i els gestos subtils es confabulen per evitar que s’esquerdin; com si es caminés de puntetes.

El 2015 va guanyar un merescut premi Butaca al millor espectacle en petit format. La doble nominació d’enguany per “Les dones sàvies” i “Close to Liza” demostren la qualitat de les propostes de El Maldà. Ara, hem d’agrair-li que ens torni a oferir aquesta petita joia escènica de la Companyia La Ruta 40. Del tot recomanable.

“El llarg dinar de Nadal” ens narra la història dels Bayard, una família americana de tombant de segle XIX-XX que viu en la seva plantació (de fons se senten cants esperituals) Els observem, com en un quadre costumista, durant el dinar de Nadal en què tot és a punt: taula parada amb fines estovalles, cristalleria lluent, vaixella de porcellana i l’imprescindible gall d’indi. Roba i pentinats d’època.En la posada en escena no hi falta cap detall.

És com una galeria d’imatges que uneix petits instants en un relat continu que flueix amb suavitat. Gairebé sense adonar-nos passen per davant nostre noranta anys d’història dels Bayard: casaments, naixements, absències, morts,.. com una mostra del que també passa en altres llars.

L’inexorable pas del temps és el tema central de “El llarg dinar de Nadal”. El text és farcit d’expressions com “El temps ho esmola tot al seu pas” o “Jo em quedare aquí, amb vostè, com si la vida no fos més que un llarg dinar de Nadal”. Podem aturar el temps? Com afrontem les alegries i penes que ens prepara la vida? Com sobreviure a aquells que se’n van? Com superar el dolor que causen les absències?

Els membres de la família Bayard repeteixen any rere any les mateixes accions i algunes frases que, a mode de falca, donen continuïtat al relat i uneixen les diferents escenes. Subtils canvis ens avisen que som en un altre any perquè no perdem el fil argumental.

Destaca l’intel•ligent ús de recursos escènics i interpretatius (com les entrades i sortides per les portes de la sala o l’assignació de cadires a taula). És d’agrair veure una obra de factura minimalista en una època en què es tendeix a la grandiloqüència i als grans muntatges.

“El llarg dinar de Nadal” és una obra coral en què tots els personatges ocupen el seu espai i resulten del tot convincents. L’àvia Ballart que és substuïda per la seva filla com a cap de familia, el tiet, els dos fills, els bessons, la cosina, els sol•lícits criats que els atenen.

Poc a poc veiem com els personatges creixen, envelleixen i com canvien la tessitura de la veu i els gestos. Ens arriba al moll del cor la forma continguda amb què expressen el dolor. Resulta difícil destacar-ne només un perquè el resultat final de l’obra respon a l’excel•lent treball de conjunt.

Els personatges que amb el pas del temps moren, passen a interpretar un altre paper. Això, d’entrada, pot desorientar-nos però el continu intercanvi de rols en una obra que dura poc més d’una hora, demostra la gran versatilitat dels membres de la companyia La Ruta 40. Si no fos així, no aconsegurien donar-li credibilitat.

“El llarg dinar de Nadal” té la virtut de fer semblar fàcil allò que no ho és: aconseguir que el nombrós grup d’actors i actrius de La Ruta 40 actuïn i interactuïn amb una sincronia perfecta, que ens recorda molt l’engranatge d’un rellotge suís. Gràcies a tots per aquest preciós regal.

LLUISSA¨ GUÀRDIA  

El Principal badaloní

EL PRINCIPAL

Des del dia que ens van ensenyar la rehabilitació del Principal, que hi vam trobar pegues, no només jo, érem molts els que vam mostrar el nostre desencis a l’arquitecte municipal. És realment increïble que davant d’un espectacle, s’hagin de retirar gairebé 100 localitats, perquè no tenen bona visibilitat o no es veu res.
Ahir vaig assistir a la festa de Nadal del col·legi del meu nét, celebrada en aquest teatre públic i com que es permetia l’accés a la part alta de la grada o sigui a les butaques que normalment s’anul·len, vaig anar provant diferents localitats, però com era lògic no hi havia manera i vaig decidir seure a l’última fila, que no hi havia estat mai …i tampoc, sempre trobes la barrera de metacrilat.
Davant d’aquesta lamentable situació d’un espai escènic públic, com és que cap equip de govern que hagi passat per l’Ajuntament des del 2010, no ha procurat una modificació?   Oi que també podriem enterrar aquell projecte de sala, Pepe Rubianes?

Jaume Arqué i Ferrer

 

Que torni Canprosa!

La nostàlgia és un sen­ti­ment que no està taxat, així que no està escrit enlloc quan es pot inau­gu­rar l’enyor. Aquí l’objecte de nostàlgia és Els jocs flo­rals de Can­prosa, l’obra tea­tral de San­ti­ago Rusiñol diri­gida per Jordi Prat i Coll que es va repre­sen­tar al TNC fins a l’11 de novem­bre. Sí, és cert, han pas­sat només dotze dies des que va abai­xar el teló i des que els últims espec­ta­dors de la funció van aban­do­nar el TNC amb l’ànima neta i les gal­tes engar­ro­ta­des de riure sense fi, però, com que no té nor­mes, la nostàlgia per­met començar a cri­dar des d’ara: que torni Can­prosa!

Si el West End lon­di­nenc i Bro­adway poden aspi­rar a per­pe­tuar La rato­nera als seus tea­tres anys i anys, no es pot per­me­tre Cata­lu­nya con­sa­grar Els jocs flo­rals de Can­prosa a l’escena? És que estal­vi­a­ria tan­tes res­pos­tes aquí i allà… Com són els cata­lans? Aneu a veure l’obra. Com riuen els cata­lans? Aneu a veure l’obra. “Per esti­mar Cata­lu­nya, cal riure.” La frase de Rusiñol del 1902 con­ti­nua sent el seu millor eslògan. Que els actors del repar­ti­ment per­do­nin la gosa­dia de voler-los enca­se­llar en els seus papers anys i anys, però és que és culpa seva! Qui pot obli­dar Rosa Bola­de­ras ferida d’inten­si­tat fent de poe­tessa Flo­resta amb ver­sos cur­sis sor­gits del pretès diàleg amb la lluna? Qui pot obli­dar l’Albert Pérez fent del poeta deca­dent August Coca i Pon­cem que recull pre­mis arran­jats amb una dig­ni­tat sobre­ac­tu­ada? Qui pot obli­dar Àngels Gonya­lons fent de la senyora Ramona que lluita per entro­nit­zar les bes­so­nes a qual­se­vol preu? Qui pot obli­dar Kathy i Yolanda Sey ento­nant La More­neta amb movi­ments de cul de reg­ga­e­ton? Qui pot obli­dar Jordi Llor­de­lla fent de mossèn Pere Cata­ri­neu i dis­po­sat a cas­ti­gar els feli­gre­sos lle­gint les seves rimes nefas­tes a missa? Qui pot obli­dar Jordi Coll com el peri­o­dista Ramon que denun­cia la poe­sia buida? I sobre­tot: qui pot obli­dar la gran Anna Moli­ner i la seva bru­tal actu­ació fent de Maria i omplint de picar­dia el cançoner català amb la seva expres­si­vi­tat sense fi? “Ja és prou gran Cata­lu­nya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les peti­te­ses que tenen les cau­ses nobles”, va dei­xar escrit Rusiñol el 1902. Per això, a punt de dir adeu al 2018, pot­ser no hi ha res més modern que recu­pe­rar Rusiñol i, pen­sant en els espec­ta­dors i en els que no han pogut veure l’espec­ta­cle, ele­var un crit: que torni Can­prosa!

Crítica de KASSANDRA, per Elvira Franch.

«Kassandra» de Sergio Blanco, a la Sala Tallers del TNC. Enguany s’han representat diverses obres d’aquest autor. En el teatre Badabadoc recentment «La ira de narciso» i el TNC Tebas lang, que vam poder veure l’octubre passat i «cartografia de una desaparición» que es podrà veure un sol dia el mes de maig i que interpretarà el mateix autor. I és que aquest dramaturg uruguaià ès considerat un dels millors autors contemporanis de l’Amèrica llatina i reconegut mundialment.
Kassandra és una troiana posada als nostres temps. Una refugiada de la guerra que tant en la mitologia grega com actualment han de marxar del seu país i sobreviure allà on sigui. Ella ens explica la seva tragèdia, tal com viu ara fent de prostituta, i els records de tot el que ha viscut, perdent a tota la seva família; recorda també que no va ser gaire estimada per la seva condició de transsexual; algunes vegades s’ha de posar una mascara per narrar episodis que a cara descoberta potser no podria fer, i també sap pronosticar el seu futur que no serà de cap manera menys dolorós que el que ha passat fins ara. Així i tot, l’obra està marcada d’optimisme i esperança. Una Kassandra que vol viure la vida i que encara les penes amb humor, buscant amics entre qui se la vulgui escoltar.
«Kassandra» és una atrevida proposta dirigida per Sergi Belbel i interpretada magníficament per la jove, de només 24 anys, Elisabet Casanovas. Una grandíssima actuació parlada sempre amb anglès (bastant entenedor) plena de matisos i canvis. Amb grans recursos de resposta en interactuar amb el públic. Un personatge que no té res a veure del que fins ara havia interpretat aquesta actriu. La recordo fent de minyona a la «La senyora Florentina i el seu amor Homer» que li va valdre el premi butaca a la millor actriu de repartiment i també amb el seu paper de Tània a Merlí a TV3.
Una bona proposta per veure una interpretació prodigiosa.

La imagen puede contener: 1 persona, en el escenario

Crítica de LOS BANCOS REGALAN SANDWICHERAS Y CHORIZOS, per Jordi Bordes

Una torrentera de contingut i formes amb una tesi reveladora

Caldrà seguir amb atenció la gent de José y sus hermanas perquè aquest primer treball que presenten (cuinat amb el suport de l’Institut del Teatre) té molta matèria. La peça no decau gens, en cap moment. Hi ha una múltiple forma de presentació del discurs. Amb el text directe, amb l’enquesta, amb el joc, amb el teatre físic, amb la música o el moviment. Els set actors es van passant el focus teatral, sense que cap interpreti cap personatge en concret, (sí que es poden trobar subtemes que vincula algunes interpretacions). Entre tots van explicant com miren de resoldre una incògnita estúpida, aparentment, però que li saben pouar molta informació i sentit: Si al darrere d’un mur hi ha corrent d’aire ha de ser perquè al darrere hi ha algun racó desconegut. Durant decades ningu s’ha preocupat d’investigar-ho.Però la generació d’avui vol treure’n l’entrellat. Amb una mica d’especulació es pot intuir que aquest buit a l’edifici pot significar qualsevol cosa. L’obra guanya en verossimilitud quan aquest deliri es reforça amb informació veraç, amb declaracions, informació, anàlisi abocat sense necessitat de representació.

Tot i que el títol sembla que hagi de fer escarni dels banquers en realitat arrela molt més avall. Parla dels 40 anys de feixisme a l’Estat espanyol i argumenta, des d’aquesta base, els desencaixos en la societat actual.I sí, els directius de la Banca també hi apareixen puntualment però és un escarni més que, en realitat, revela quina fràgil democràcia existeix avui dia. En la situació actual política, tot ressona amb una vivor immensa. I no per això és un cant a la independència o una reivindicació de la unitat, si no una revelació de per quins possibles motius s’ha arribat fins a aquí. En realitat, és un clam a una revolució transversal i que, si pot ser, no obvii els sentiments més tendres.

La peça passa amb la velocitat d’un llamp sembrant d’idees, imatges i cites a l’escena. Al final, se surt com quji ha baixat per un Draon Khan,amb un cert col3lapse però amb unes peces de trencaclosques que, capriciosament, aporten punts de vista a un passat que hem viscurt, sense massa consciència. Bon cop d’estómac que no amaga l’humor a partir d’una energia potent, de torrentera de tardor, que ho vol arrossegar tot, fer net.

VALORACIÓ

9,0

CATEGORIES

CONTROVERTIT
ACTUALITAT
CERVESA NEGRA I BEN AMARGA

VALORACIÓ PER EDATS

+ 66 NOTA:8 8
51 – 66 NOTA:9 9
36 – 50 NOTA:9 9
26 – 35 NOTA:9 9
16 – 25 NOTA:8 8
12 – 15 NOTA:0
7 – 11 NOTA:0
4 – 6 NOTA:0
0 – 3 NOTA:0

Comparteix: