Crítica d’ ADOSSATS, per Carles Armengol

Estrident radiografia familiar

En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L’hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d’altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s’han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s’han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d’uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació real. De fet, la manca de diàleg és el que vol impregnar tota l’obra, malgrat que els personatges no parin de parlar i de discutir-se durant una hora i mitja.

Les situacions que descriu Madaula en el seu text resulten divertides i la composició dels personatges -tòpics a part- és efectiva i aconsegueix el que es proposa. Ara bé, hi ha moments en que les estridències superen la credibilitat, i els girs de guió que hi ha cap al final no ajuden gaire al conjunt. D’altra banda, els actors compleixen bé amb la seva tasca, sobretot un Jordi Bosch pletòric que sembla passar-s’ho d’allò més bé. En resum, una comèdia costumista entretinguda a la que no val la pena buscar massa les pessigolles… i és que si haguéssim de treure alguna conclusió de la seva radiografia familiar potser hauríem de canviar el gènere i acabar parlant de drama.

Critica de MAFIA

Nota: 8 sobre 10

MAFIA de The Mamzelles Teatre va ser l’obra guanyadora del cicle DespertaLab2017, una beca creada per la Sala Atrium i la Nau Ivanow. I ara, podem tornar a gaudir d’aquesta obra de teatre a la Sala Atrium, una peça que ens sitúa a Calàbria als anys 90, a una petita cuina durant una calorosa nit d’estiu.

A l’obra de Mafia coneixerem la figura del “HOME”: Salvatore Maritzzo. Ell és un dels homes més poderosos de Calàbria. Les seves quatre filles estan esperant als homes de família per poder començar a sopar però, llavors, algú els hi dóna una noticia que farà que les seves vides canviin completament… 

Quatre dones a la cuina esperant als homes. Així és com dóna el tret de sortida aquesta proposta. Cadascuna d’elles amb una personalitat molt ben definida i un vincle molt important i fort amb el seu pare. Però, de sobte, es troben soles, abandonades i amb una terrible amenaça que posarà en perill les seves vides.

A “Mafia” ens trobem amb una obra original, sorprenent i molt dinámica on les quatre integrants de The Mamzelles defensen correctament els seus papers. D’entre elles, les que destaquen més són la Júlia Molins i Paula Ribó amb una interpretació molt ben definida i colpidora.

El ritme de l’obra és ascendent, encara que al principi està entretallat amb una ús excessiu de la música, la perfomance i les coreografies. Aquestes interrupcions, juntament amb la barreja de castellà i italià, fan que al principi costi una mica entrar a l’obra i que el ritme sigui inestable. Però, ràpidament, aquesta situació es solventa i ens trobem inmersos en una trama emocionant i disparatada que ens fa somriure i morir-nos de fàstic al mateix temps.

Els moments de la música electrònica, tot i que trobo que són una mica excessius, li dónen un contrapunt molt original a l’obra, a més de donar-li l’ènfasi i la intensitat a l’escena que s’està representant.

Però, sincerament, el discurs feminista que se li vol donar a aquesta obra trobo que està ficat una mica amb “calçador”. Durant l’obra quasi bé no es denuncia la situació de les dones que esperen a casa, queda en un segon pla i, després, al finalitzar l’obra es pretén donar un discurs que no s’ha notat gairebé en cap moment.

En definitiva, Mafia és una obra que et remou per dintre, que et deixa amb la boca oberta i que fa que t’ho passis d’allò més bé. Té elements molt originals i frescos que fan que Mafia marqui la diferència.

Crítica: CYRANO… una nit per enamorar-se de les paraules

El Teatre Borràs acull l’obra “CYRANO”, basada en el clàssic d’Edmond Rostand “Cyrano de Bergerac”.

Aquest nom s’ha fet més famós per l’obra de Rostand que no pas per la pròpia producció poètica del dramtaturg Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, coetani de Molière, però sí, Cyrano va existir abans que se’l conegués per l’obra d’un altre dramaturg francès, que el va fer enorme.

Cyrano és un poeta lliure, rehivindicatiu, un soldat orgullós, digne i entranyable a la vegada, passional però capaç d’empassar-s’ho tot per tal de fer feliç una dona; Roxanne. Una de les històries més famoses de la literatura universal sobre el tema de la bellesa aparent i la que portem dins, sobre l’etern dilema; què és més important? l’aspecte físic o allò que no es veu?

L’obra d’Edmond Rostand fou estrenada a Paris l’any 1.897 i, ni llavors ni ara, mai han deixat de ser actuals els temes que plantejava; l’amor no passa de moda i els sentiments són atemporals.

Aquest cop, sota la dirección de Pau Miró, amb  Lluc Castells a l’ escenografia i Sílvia Pérez Cruz posant música a tanta emoció, la grandesa del personatge de CYRANO es multiplica amb la interpretació de LLUÍS HOMAR; un duet INMENS.

Lluís Homar, recentment guardonat amb el Premi Butaca al millor actor, es calça el perspicaç i romàntic nas de Cyrano i, de la mà de 4 únics actors més, esplèndids tots ells –Joan AngueraAina SánchezAlbert Prat i Àlex Batllori- torna a triomfar a dalt de l’escenari pel goig dels afortunats espectadors.

Amb el mateix equip que Terra Baixa, ens porten aquesta particular adaptació teatral, que, per altra banda, no canvia ni una gota el significat de l’obra original. Una excel·lent traducció del text, una acurada i simplista escenografia, neta, despullada d’elements superflus però que no se’n deixa cap d’essencial. Tot queda explícit i tot hi és, a la vegada que gairebé bé no hi ha res. Tot és subtil i elegant; les veus, els gestos, els pensaments.

Aquest “CYRANO” és absolutament imprescindible dins del panorama teatral actual de la ciutat de Barcelona. Una nit de paraules que no té importància on es pronuncien, de persones que és igual si són homes o dones, de pors i de traumes, d’orgull i sobretot d’amor. La historia d’un heroi que no és el Príncip Blau i d’una princesa que s’enamora primer d’una cara i després d’una ànima, que xiuxiuega sota les arbres.

Sense gèneres, sense formes ni guarniments… només paraules i sentiments.

Cyrano, amb Lluis Homar, és una obra sense “peròs”, a la que li posarem un 10 amb tota la nostra emoció i eufòria, que encara ens dura quan pensem en l’espectacle hem vist.  Sense “peròs” ni tampoc excuses per no anar-la a veure. Feu-vos un regal i no us la deixeu perdre… seria un pecat.

CYRANO al Teatre Borràs de Barcelona fins el 22 de febrer de 2018


 

Crítica de “LES NOIES DE MOSSBANK ROAD”, per Andreu Gomila.

LES NOIES DE MOSSBANK ROAD

Autora: Amelia Bullmore. Traducción: Roser Batalla. Dirección: Silvia Munt. Intérpretes: Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura.

Cuando se está terminando el primer acto de ‘Les noies de Mossbank road’, Viv (Cristina Genebat) borra la alfombra que pintó en el suelo del hogar que ha compartido durante tres años con Rose (Clara Segura) y Di (Marta Marco) para demostrar que una época dorada ha terminado. Han aprendido a vivir y a afrontar los golpes duros de la vida y llega la hora despedirse, radical, espesa, en este caso. Cada una de ellas emprende su camino y da paso a una gran obra de teatro. Hasta entonces, estábamos ante una ‘sit-com’ postadolescente, con aventurillas y otras historias. Entonces, Amelia Bullmore comienza a dispararnos explosivos de gran tonelaje, sobre la madurez, la amistad y, en definitiva, nuestra relación con el mundo. Comienza el drama de la vida. Y el lucimiento de tres actrices en estado de gracia.

Sílvia Munt dirige una obra envenenada, que podría haberse decantado peligrosamente hacia el melodrama de sobremesa, pero que mantiene a raya en todo momento, cuando toca reír o cuando toca llorar. Opta por una puesta en escena minimalista, con tres sillas, un sillón, un teléfono y una farola, y una gran imaginación visual, una manera de decirnos que escuchemos a las mujeres. Y aquí es donde hay que aplaudir a Marco, ya que tiene el papel más difícil. Segura debe hacernos reír y lo hace. Genebat debe caernos mal y lo consigue. Pero Marco se mueve entre dos aguas, es quien sufre la comedia y el drama, en los gestos de Di debemos captar qué les pasa de verdad a Rose y a Viv. Ella dice lo que hay, es quien decodifica la pieza para el espectador. Y lo consigue con una solvencia deslumbrante.

Tengo la sensación que he visto una obra que dejará huella no sólo entre los espectadores. Segura arrastra grandes papeles y yo siempre la veré como la Antonietta de ‘Una giornatta particolare’ bailando con Pablo Derqui en la intimidad de la Roma de Mussolini. Pero no sé si Genebat y Marco han llegado nunca a la altura interpretativa de esta obra. Impresionante.

POR ANDREU GOMILA

Crítica de ” LES NOIES DE MOSSBANK ROAD”

 

A La Villarroel s’ha estrenat l’obra Les noies de Mossbank Road, una història contemporània sobre l’amistat entre dones, entre tres dones molt diferents interpretades, de forma magistral, per tres actrius rellevants del nostre teatre, amb una llarga i important trajectòria al darrere: Cristina Genebat, Clara Segura i Marta Marco. L’obra la dirigeix Silvia Munt i la traducció ha estat feta per Roser Batalla. Tot un estol de dames de l’escena, doncs. També l’autora de l’obra és una dona, Amelie Bullmore, qui, a més a més, és actriu. Bullmore té un paper rellevant a la segona temporada de Happy Valley. 

El nom original de l’obra és el de les protagonistes de ficció, Di and Viv and Rose. El text passa per la vida d’aquestes dones de forma una mica accelerada, des que coincideixen en un pis d’estudiants, als divuit anys, i enceten una d’aquestes amistats de joventut destinades a perllongar-se en el temps. És una època en la qual els joves poden allunyar-se de la família, triar estudis i gaudir d’uns anys que no tornaran més. Els llaços que s’estableixen en aquestes circumstàncies sovint són tant o més forts que els familiars.

Aquesta nova llar no és, però, un refugi segur. Aviat un trasbals important afectarà una de les tres noies i això les unirà de forma més sòlida. Sovintegen les baralles, les discussions, els projectes que potser no es realitzaran mai. La convivència durarà un parell d’anys a tot estirar i al capdavall caldrà tornar al món dels adults, el de la vida real, amb els seus desenganys, els seus fracassos i les seves renúncies. I amb aquestes desgràcies inesperades, que palesen la nostra impotència davant de la fatalitat.

L’obra té una primera part més reeixida, quan reflecteix el món encara innocent dels joves. Tot pot ser, tot es pot fer i res no sembla tenir conseqüències. Després la història s’accelera en excés, els anys passen de forma excessivament apressada i els problemes d’audició que genera un espai com el de La Villarroel, sobretot si no ets a les primeres files, fan que es perdin matisos de les converses trepidants entre les protagonistes. Totes tres actrius estan molt bé però potser el personatge que fa Clara Segura, tan vitalista i que sembla pensat per a ella, és més agraït que no pas els altres dos.

En tot cas, malgrat que potser no és una obra rodona del tot, resulta interessant poder gaudir de peces de teatre contemporani com aquest, lligat al nostre temps i a les nostres circumstàncies i des d’una visió femenina, en el sentit mes positiu i universal de la paraula. Les tres protagonistes mostren tres maneres diferents d’entendre el món, són dones molt diferents i potser en algun moment els seus tarannàs freguen el tòpic. Afortunadament la grapa i carisma de les actrius fa que les limitacions del text gairebé ni siguin perceptibles i que l’obra respiri vida i realitat per totes bandes.

Júlia Costa. Barcelona 

 

 

ON PODEM ANAR?

 

 

Badalona 19 de desembre de 2017

ON PODEM ANAR?

Això és el que us oferim…

Vigílies nadalenques que no es podrien presentar millor, concerts nadalencs arreu, representació teatral de primera línia, microteatre per primera vegada a Badalona i la presència d’un grup de percussió, reconegut internacionalment i creat per un badaloní.

 Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a tres quarts de vuit del vespre, a l’església dels Pares Carmelites, a càrrec de les corals infantils i juvenils de l’Orfeó Badaloní.

 Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a les vuit del vespre, al Decumanus del Museu Municipal, a càrrec dels cors de l’Orfeó Badaloní.

 Concert de Nadal, dimecres 20 de desembre, a les nou del vespre, a la cripta de l’església de Sant Josep, a càrrec de la Coral Betúlia, pro-marató de TV3.

Coetus, una orquestra de percussió ibèrica, és potser la millor de l’Estat, uneixen la rica diversitat de la música de la península Ibèrica, la tradició i les noves formes expressives, els nou llenguatges. Cants de celebració, de treball, de bressol… un desplegament d’instruments de percussió espectacular i autèntica pirotècnia sobre l’escenari. El seu director Aleix Tobias, aconsegueix reunir diversos instruments de percussió, la gran majoria desconeguts, i crea una música inspirada en ritmes tradicionals. Amb arrels totalment badalonines, no us perdeu aquest espectacle que s’ofereix divendres 22 de desembre, a les nou del vespre, a la sala Enric Borràs del teatre Principal.

 Nadales a la Sopa de Pedres, dissabte 23 de desembre, a les dotze del migdia, a càrrec de la Capella de Música de Badalona (Orfeó Badaloní) i a dos quarts d’una del migdia, a càrrec de la Coral Betúlia, a la plaça de la Vila.

 Concert de Nadal a l’Òptica Hispano, dissabte 23 de desembre a la una del migdia, a càrrec de la coral Corxeres de l’Orfeó Badaloní. (Avda. De Marti Pujol, 21)

 Concert de Nadal, dissabte 23 de desembre, a les vuit del vespre, a l’església dels Pares Carmelites, a càrrec de la Capella de Música de Badalona (Orfeó Badaloní).

 Concert del cor DEXCOR del Conservatori de Badalona, dissabte dia 23, a l’església de Santa Maria de Badalona, a tres quarts de nou del vespre, amb obres de J.S.Bach, J.Lamarca i B.Britten , amb direcció de Montserrat Pi i Anna Puigmartí al piano.

Dissabte 23, a les nou del vespre, al Teatre Zorrilla, es representarà E.V.A. Amb aquest espectacle, la històrica companyia catalana, T de Teatre celebra els seus 25 anys de vida, a través dels quals s’han creat deu espectacles, s’han representat més de 2.500 funcions i han convocat a més d’un milió d’espectadors. E.V.A. és l’escala visual analògica del dolor i també és una comèdia dramàtica en què quatre històries creuades de quatre excompanyes d’escola ens fan reflexionar sobre el dolor, la seva poètica i les seves formes que pren el dolor físic, el crònic, el somàtic, el neuropàtic, el dolor vital, el moral, el quotidià, el de l’ànima…

Organitzat per Amics de la Música de Badalona (Orfeó Badaloní), diumenge 24, a les nou del vespre, s’interpretarà el Cant de la Sibil-la, al Monestir de Sant Jeroni, amb Gloria Llorente, com solista, Paolo Rios al violoncel i Jordi Membrado, orgue i direcció.

Abans de la missa del gall, el mateix diumenge 24, a tres quarts les dotze de la nit, a l’església de Sant Josep, tindrà lloc el Cant de la Sibil-la, a càrrec de Maria Guirado (solista), Paolo Rios (violoncel) i Jordi Membrado (orgue i direcció).

Microteatre: peça teatral d’uns 15 minuts de durada. .Aquesta és la proposta innovadora que ofereix la Dramàtica del Círcol per als dies 25 i 26 de desembre a les nou del vespre, com la ja clàssica vesprada del dia de Nadal.  Onze actors, quatre directors i dos dramaturgs badalonins. Quatre petites representacions conduïdes per dues mestres de cerimònies excepcionals, que ens mostraran relats d’amor i desamor amb altes dosis d’humor i d’ironia. Un petit tastet de l’obra d’en Marc Torrecillas, l’autor badaloní que fa anys que treballa el gènere del microteatre i l’ha portat arreu de la nostra ciutat i de tot Catalunya.

Jaume Arqué

Amics del Teatre Zorrilla

                                            BON NADAL PER A TOTHOM!!

Recomanació de Carles Armengol. LENI, a la sala Muntaner.

La responsabilitat de l’artista

Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de les circumstàncies que els hi toca viure? Es pot demanar responsabilitats a algú per com es va utilitzar la seva obra?

Pavel Bsonek ha volgut centrar tot l’espectacle en la complexitat i el magnetisme d’aquests dos personatges, deixant que s’enfrontin a escena com si fos en un ring de boxa. En aquest sentit, tant Montse Guallar com Sergi Mateu són dos actors prou experimentats com per aguantar un combat d’aquest tipus… tot i que hi ha moments en que el ritme, i també l’embolcall escenogràfic, no acaben d’ajudar a les seves composicions. Crec que un xoc de trens d’aquesta categoria mereixia un plantejament escènic diferent, amb un acabat més rodó i una millor dosificació de la tensió dramàtica. Ara bé, no es pot negar que és una obra generadora de debat, necessària i fins i tot inspiradora.

Crònica de EL LLARG DINAR DE NADAL, de Thornton Wilder que es representa al Maldà.

EL LLARG DINAR DE NADAL

Premi Butaca 2017, al millor espectacle de petit format

Se m’ha fet llarga l’espera, però ha valgut la pena perquè avui al Maldà, La Ruta 40 festejava les 100 representacions d’aquesta obra. I ho han fet de la millor manera que saben, fent teatre. Normalment dels tretze personatges, sis els interpreten sis actors que fan doblet. Doncs bé avui han volgut que els que ho han fet en temporades anteriors, estiguessin presents pel que hem gaudit en escena de 13 actors cada un en el seu paper. Dit això, l’obra tracta del pas del temps d’una família en el dinar de Nadal durant 90 anys i on de generació en generació afloren els records dels que ens han deixat, dels que han nascut, riuen, ploren i també expressen les seves divergències i els somnis que no s’han complert. Tot això tractat amb una delicadesa i tendresa indescriptible que m’ha deixat tocat. Una magífica posada en escena sense cap canvi el poc més d’una hora que dura l’obra. Pel que fa a la interpretació no vull perquè no seria just, destacar a ningú perquè la feina de tots sense excepció és immillorable així com la direcció per part d’Alberto Díaz. Per als que no l’hagueu vist, és un imprescindible i us aconsello que us doneu pressa perquè ja hi ha moltes sessions exhaurides, i no us passi com a mi l’any passat.

JOSEP OLIVA SASÉ

Crítica de HIMMELWEG (Camilo al cielo)

Himmelweg. La manipulació de la realitat

Sala Atrium

01  DES.

Dit així, podríem considerar que el text de Juan Mayorga, parla del que estem vivint i patint en els darrers temps. Tergiversacions, mentides en tota regla, manipulació protagonitzada no per actors ni actrius sinó per informadors, dirigents, professionals del dret…. Un cop més, el teatre, i no només els clàssics, plantegen problemes de sempre.

En aquest cas es tracta de l’Holocaust, d’un camp d’extermini dirigit per un comandant amant dels llibres i del teatre – curiós, no? – que organitza una “comèdia” amb la participació obligada d’un cap de  la comunitat jueva tancada al camp, per fer creure els observadors internacionals, que res del que es diu dels lacais de Hitler, és cert.

L’espectacle comença amb imatges reals d’aquell temps d’infaust record, sobre la paret d’un despatx, que també representa l’exterior de l’edifici just al costat d’un bosc, també mig real i mig mentida. Una escenografia acurada on no hi trobes a faltar res.

La innocència dels nens, representada pels clàssics jocs de baldufa o de nines, forma part d’una teatralització que et deixa dubtes sobre si la cooperant de Creu Roja acaba creient el que està veient. Molt ben aconseguida la barreja de l’entrevista enregistrada de la cooperant, amb les seves paraules en directe, en la part més “bonica” del muntatge, que ens porta fins l’aparició dels homes i dones de fusta, un altre dels cops d’efecte del muntatge.

Raimon Molins, en el que en podríem dir la segona part, ens dedica un monòleg del nazi trastornat, en una exhibició de poder escènic que manté el públic pendent de cada gest. No és fàcil aquest llarg monòleg, que et porta cap a la realitat, molt distant del que semblava a primera vista. Si ens permetem la llicència de parlar d’una tercera part, diríem que és on queda aclarida del tot, la farsa organitzada. Si es tractés de teatre de titelles, cridaríem a la Patricia Mendoza, per avisar-la i que s’adoni de la veritat. Lamentablement, la cooperant ja no torna, perquè de fet, tot allò havia passat molt abans de la seva visita.

Guillem Gefael, fa el seu paper, l’encomanat pel comandant del camp o pel director del muntatge – el mateix Raimon Molins –  doncs Himmelweg – el camí del cel – és una d’aquelles situacions de teatre dins el teatre. Molt creïble, no sabem si patir per la seva situació de mentida o si creure que la farsa el pot salvar del pitjor.

Bon espectacle el que ofereix la Sala Atrium,  que et fa pensar – bàsic –  i associar-ho amb el nostre paisatge, on no hi ha camps de concentració, però a data d’avui, hi ha innocents privats de llibertat. El teatre sempre fa aquest servei públic i per això no podem viure sense teatre, fer-ho, seria una comèdia.

Recomanació de Carles Armengol. MARIA ESTUARD

Vasos comunicants

Aquesta reposició de Maria Estuard sembla haver estat més oportuna del que els mateixos programadors imaginaven. Quan a escena sentim parlar de les responsabilitats de l’Estat i del poder judicial no podem desconnectar del tot de la realitat… Hi ha un ressò llunyà que acompanya durant tota l’estona a les dues reines protagonistes, i quan al final -en els aplaudiments- les dues actrius que les interpreten deixen dos grans llaços grocs damunt d’unes cadires, tot sembla encaixar d’alguna manera. De fet, Schiller va aprofitar el text per reflexionar sobre la política, la justícia, la religió i altres elements que trasbalsaven l’Europa del seu moment, traslladant els principis del romanticisme a un argument històric que li importava relativament.

Però deixant de banda els vasos comunicants de la història, Maria Estuard és un dels grans textos dramàtics del segle XIX. Va ser un dels primers que tenia a dues dones com a protagonistes, i a més va servir per crear uns personatges complexos, contradictoris. Dues víctimes del seu temps i de les exigències del poder. Sergi Belbel ha sabut trobar molt bé les arestes de cada personatge -també dels secundaris- i ha tornat a dirigir amb un gust exquisit i minuciós, que de mica en mica es va convertint en marca de la casa. Amb molt pocs elements, però amb una dosificació molt encertada dels efectes dramàtics, va generant a l’espectador un interès i sobretot certa comprensió cap a uns personatges que, segons com, haguessin pogut quedar una mica esquemàtics. Sens dubte, les interpretacions de Sílvia Bel i Míriam Alamany tenen molt a veure en l’èxit de la proposta.