Crítica de SI MIREU EL VENT D’ON VE, per Carles Lucas Giralt

Si mireu el vent d’on ve, veureu el Lliure com dança…

Diu una  cançó infantil de tota la vida i que malgrat passin els anys, res no la traurà de les boques dels infants i els educadors, de “Si mireu el vent d’on ve, veureu el pomer com dança”.  Possiblement per això, el temps no fa canviar gaire els conflictes familiars d’una família de l’Anglaterra rural, dedicada al cultiu de pomes, com aquella recordada pel·lícula  “Les normes de la casa de la sidra” tot i que aquest cop sense orfenats, però amb algun conflicte amb nens pel mig, que no puc desvetllar-vos ara.
He de confessar, abans de res, que sóc fan incondicional de la Vilarasau, i que vaig escollir l’estrena gratuïta, de l’abonament d’aquest any, sense preocupar-me de res més, però he de dir que el Farelo – ja fa temps que se’l pot anomenar directament pel cognom, com es fa amb els grans – està brillant, molt i molt brillant, amb un paper d’aquells que en diem “agraïts” sempre que es facin bé.
El conflicte escènic és evident des del primer moment, l’Irene ha perdut el marit, i la companyia d’en Len no podrà substituir gran cosa, si fa no fa com la d’en  Roy, com no sigui mantenir el rol de la mestressa de la casa que sempre ha hagut “de cuidar homes”. L’entreacte – a mi no m’agraden els entreactes –  després de la gran caiguda de fulles i de pomes, et permet dirigir-te cap a la segona part on es desvetllarà el motiu de tanta “mala llet”, considerant que la preparació ha estat ben plantejada, a la primera,  potser de forma una mica massa llarga al meu entendre. He de dir que veure teatre no m’agrada, el que m’interessa és viure’l, i això, des de la fila 9 de la Puigserver, no em resulta possible – dieu-me maniàtic, però és el que hi ha-.  A mi el teatre m’agrada sobretot des de l’escenari, però més enllà de la fila 5, soc home mort. Ahir era l’estrena, i suposo que compartir sala amb tant companys de vici i ofici – tot i que ells cobren i jo no, els considero els meus col·legues – té el preu de no “pillar” fila 1, que és on jo em moc millor.
Si mireu el vent d’on ve, és un espectacle gran, en una sala gran i amb dos grans al repartiment, acompanyats de tres joves (Claudia CosLluís Marquès i Laura López) que mantenen el nivell, tot i que pel meu gust – i això és cosa del director, en Fernando Bernués – quan es crida molt, em motivo poc, una mica com quan en un espectacle en un gran escenari, s’ha de córrer per no alentir la situació. El drama en veu baixa em fa mantenir la respiració, els crits, quan n’hi ha massa,em distreuen.
A mi m’agrada molt el teatre, és difícil que un espectacle no m’agradi, sempre puc aprendre coses, i el text de Nell Leyshon no és una excepció. Espectacle recomanable, que no m’importaria tornar a “viure” des de la fila u. Segur que seria molt diferent.

Crítica de SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, per Josep Oliva Sase

SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI

Avui a la Biblioteca amb funció especial de Tr3sc, he estat veient aquesta obra amb text d’Arnold Wesker i magníficament dirigida per Ferran Utzet. Ens parla de la família Kahn, una família comunista, activistes, molt unida i amb fortes conviccions polítiques. El temps i el progrés, s’encarregaran d’anar destruint aquesta unitat fins a aconseguir que quedi totalment fragmentada. Una filla decideix deixar de banda la política i anar-se’n a viure al camp allunyada de la ciutat, un altre fill posa un negoci que li ofereix brillants resultats i els diners poden més que els seus ideals, i el pare pateix una greu malaltia que també.l’aparta de la política. L’única que es manté fins al final fidel a les seves creences, és la mare. Una escenografia nua, mutant que va incorporant i traient els elements d’atrezzo necessaris per a cada moment, totalment diferent al que estem acostumats. Pel que fa a la interpretació tots sense excepció fan un excel·lent treball grupal però vull destacar Màrcia Cisteró en el personatge de la mare que m’ha semblat extraordinari.

Un text potent que no deixa indiferent, molt actual, i que cal veure. Un encert més de la perla 29.

Crítica de LA TRISTEZA DE LOS OGROS, per Carles Armengol

Els horrors inexplicables

L’adolescència és una etapa de la vida molt vulnerable, extremadament fràgil i sensible, tot i que tingui una aparença marcada per la rebel·lia i l’inconformisme. Les notícies sobre adolescents que han patit bulling, abusos de tot tipus o senzillament que han estat víctimes de les xarxes socials són cada vegada més nombroses. Fabrice Murgia agafa dos casos ben singulars, el d’una nia que va estar vuit anys segrestada i el d’un noi alemany que va decidir disparar contra els seus companys d’institut, tot i que podria haver escollit entre un reguitzell de casos esfereïdors i igualment reals. Amb tot això, l’autor aprofita per parlar de les tristes existències d’aquests joves, però també de la covardia, de la incomprensió, de l’aïllament i, com no, d’un petit fil d’esperança. Fins i tot li queda temps per fer un apunt al cas de les tres nenes d’Alcàsser i al lamentable espectacle periodístic que va desencadenar.

La direcció, del mateix Murgia, és àgil i provocadora. Des d’un bon començament juga amb l’espai sonor, els dos habitacles tancats on es confina als protagonistes i una mestra de cerimònies molt especial que reparteix joc, aporta tocs d’humor i condueix el destí dels personatges. La utilització del vídeo també demostra una gran intel·ligència escènica, i el recurs del micro (amb la conseqüent deformació de les veus) acaba de crear una mena d’univers fictici que aporta una certa distància a tant de dramatisme. Les interpretacions dels joves Olivia DelcánAndrea San Juan i Nacho Sánchezsón l’altre gran encert d’un espectacle que potser podria haver polit una mica més la seva dramatúrgia, però que mostra tanta veritat i ràbia que el fan absolutament necessari i imprescindible.

Crítica de BLASTED, per Carles Lucas Giralt

Blasted, de Sarah Kane. Violència i molt més

.No va tenir una bona acollida l’estrena de Blasted, a la sala petita del Royal Court Theatre de Londres el mes de gener de 1995, potser per això, s’ha fet un nou  intent a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya de la mà  d’Alicia GorinaBlasted parla de violència, i no precisament del u d’octubre de 2017 sinó de la violència com a mitjà i com a tema, un tema d’aquells que – lamentablement – sempre és actual.
 I ho fa en un espectacle amb tres parts més o menys marcades, on la violència de gènere i del poder sobre l’altre, la guerra i el desastre final que sempre acompanya aquesta lamentable actitud, van portant el públic de sorpresa en sorpresa al llarg d’una hora i 45 minuts.
Ens va costar una mica, situar l’acció, on era aquell hotel on Ian vol violentar Cate, possiblement per treure enfora la violència d’un càncer de pulmó que “el podreix per dins”. L’entrada del soldat ens va despistar tot i que comentant-ho al sortir – aquest aspecte del teatre és bàsic – pensem que és un lloc intemporal tot i que fa olor de guerra dels Balcans.
La veritat és que la guerra, sigui a Europa, a Àfrica o a l’Orient mitjà, sempre va de la mateixa manera; sacrificis inútils de vides humanes per servir els interessos d’uns pocs.Tot i ser la violència el tema principal, l’espectacle de la petita del TNC no ho és del tot, possiblement la posada en escena fa crear un clima irreal, o potser és la cortina transparent que envolta l’habitació, la qüestió és que no et fa patir, vas seguint la magistral actuació de l’Arquillué – un monstre en tots els sentits – la Marta Ossó (la Rosa tatuada) i el Blai Juanet, a qui veia, crec, per primer cop.
L’espectacle està ple d’encerts escenogràfics, alguns complexos, d’aquells que no s’arreglen pujant o baixant escenaris, sinó dels que es fan en un ràpid fosc, i on es compta amb la complicitat del repartiment, que va merèixer i molt, les continuades sortides a saludar a que els va “obligar” el públic.
Cate és una noia jove amb algun problema de tipus emocional- somriu de forma infantil, es xucla el dit, tartamudeja… – que comença l’espectacle explicant-nos sense paraules, de què va el personatge, mentre mirem d’afanyar-nos a localitzar la nostra butaca. Ian és un tipus que ningú voldria a prop, un periodista que du pistola, i que acaba reclamant que el déu en qui no creu, l’ajudi a fer el darrer pas de la vida i acabi amb el seu patiment.
El soldat és això, un soldat, la representació de la violència gratuïta, doncs sense violència no tindria sentit, de la violència enfront de tot, la maldat, el gust per violar la  integritat del dèbil, una xacra humana que la història ha volgut normalitzar. Fins i tot hi ha ministres que se’n cuiden i els compren joguines cares per destruir vides humanes, i els condecoren…. Tenim massa a prop la violència que van partir els nostres conciutadans entre l’agost i l’octubre del 2017, com per no pensar en molts moments si ens estan parlant de tot això, o de qualsevol altra notícia que pot ferir la sensibilitat de l’espectador.
No puc dir que Blasted sigui un espectacle bonic, tot i que el començament ho pugui indicar, amb la innocència que desprèn la noia, i el somriure protector de l’home gran, que poc a poc anirà mostrant la seva cara més autèntica, i ens farà caure del núvol.
Molts conflictes es resolen amb mestria – aplaudiment a la direcció i l’escenografia -, detalls aparentment senzills com el nadó, els ulls, la terra, la violació – perdoneu la filtració – es presenten d’una forma original que sempre agrada. No es tracta de buscar un fil argumental, es tracta de veure el missatge que traspua, i tant podeu veure detalls del Rei Lear, com d’Incendis, per posar dos exemples molt propers a la nostra cartellera.
No puc dir que sigui un espectacle per a tots els públics, però el teatre que a mi m’agrada, mai ho és. Sarah Kane, és una autora a seguir. Els que ho vam viure ahir, ho vam viure com un teatre necessari i diferent. Aplaudiment sonor, un cop Ian ens diu: “Gràcies” i es fa el fosc final.

Crítica de LA VISITA DE LA VELLA DAMA, per Carles Armengol.

Les titelles humanitzades de Dürrenmatt

Friedrich Dürrenmatt sempre ha estat un autor d’arguments durs, humor inesperat i un alt component simbòlic. La visita de la vella dama és una de les seves peces cabdals, juntament amb Els físics, Enric V o Ròmul el Gran. Feia anys que la peça no es representava a Barcelona (recordo una versió del CDN, amb María Jesús Valdés, l’any 2000) i sembla ser que l’espera ha valgut la pena. El públic s’ha tornat a trobar amb un text madur i extremadament crític, amb unes reflexions que encara valen a dia d’avui i amb un clàssic modern que potser no té el reconeixement d’altres.
La gran aportació de Jordi Palet i la companyia Farrés Brothers ha estat la de barrejar l’art titellaire amb l’obra del dramaturg suís. Tot i que Dürrenmatt deia que “jo descric homes, no titelles”, és cert que algunes de les seves obres s’han representat amb màscares o amb recursos que deshumanitzen als personatges. I és que la base del seu teatre voreja sempre la farsa, però amb la tragèdia de rerefons Aquest cop, la tragèdia la planteja l’extravagant i enigmàtica Clara Zachanassian, un personatge venjatiu que Vicky Peña interpreta des d’un punt quasi expressionista i amb la imatge d’una gran nina de porcellana (un cop més, un ninot al servei d’una trama que està per sobre del destí dels seus protagonistes). En definitiva, un espectacle que cal veure, tant per la seva estètica com pel seu lirisme o per les interpretacions de Peña i del gran Xavier Capdet.

Crítica d’ ADOSSATS, per Carles Armengol

Estrident radiografia familiar

En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L’hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d’altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s’han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s’han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d’uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació real. De fet, la manca de diàleg és el que vol impregnar tota l’obra, malgrat que els personatges no parin de parlar i de discutir-se durant una hora i mitja.

Les situacions que descriu Madaula en el seu text resulten divertides i la composició dels personatges -tòpics a part- és efectiva i aconsegueix el que es proposa. Ara bé, hi ha moments en que les estridències superen la credibilitat, i els girs de guió que hi ha cap al final no ajuden gaire al conjunt. D’altra banda, els actors compleixen bé amb la seva tasca, sobretot un Jordi Bosch pletòric que sembla passar-s’ho d’allò més bé. En resum, una comèdia costumista entretinguda a la que no val la pena buscar massa les pessigolles… i és que si haguéssim de treure alguna conclusió de la seva radiografia familiar potser hauríem de canviar el gènere i acabar parlant de drama.

Critica de MAFIA

Nota: 8 sobre 10

MAFIA de The Mamzelles Teatre va ser l’obra guanyadora del cicle DespertaLab2017, una beca creada per la Sala Atrium i la Nau Ivanow. I ara, podem tornar a gaudir d’aquesta obra de teatre a la Sala Atrium, una peça que ens sitúa a Calàbria als anys 90, a una petita cuina durant una calorosa nit d’estiu.

A l’obra de Mafia coneixerem la figura del “HOME”: Salvatore Maritzzo. Ell és un dels homes més poderosos de Calàbria. Les seves quatre filles estan esperant als homes de família per poder començar a sopar però, llavors, algú els hi dóna una noticia que farà que les seves vides canviin completament… 

Quatre dones a la cuina esperant als homes. Així és com dóna el tret de sortida aquesta proposta. Cadascuna d’elles amb una personalitat molt ben definida i un vincle molt important i fort amb el seu pare. Però, de sobte, es troben soles, abandonades i amb una terrible amenaça que posarà en perill les seves vides.

A “Mafia” ens trobem amb una obra original, sorprenent i molt dinámica on les quatre integrants de The Mamzelles defensen correctament els seus papers. D’entre elles, les que destaquen més són la Júlia Molins i Paula Ribó amb una interpretació molt ben definida i colpidora.

El ritme de l’obra és ascendent, encara que al principi està entretallat amb una ús excessiu de la música, la perfomance i les coreografies. Aquestes interrupcions, juntament amb la barreja de castellà i italià, fan que al principi costi una mica entrar a l’obra i que el ritme sigui inestable. Però, ràpidament, aquesta situació es solventa i ens trobem inmersos en una trama emocionant i disparatada que ens fa somriure i morir-nos de fàstic al mateix temps.

Els moments de la música electrònica, tot i que trobo que són una mica excessius, li dónen un contrapunt molt original a l’obra, a més de donar-li l’ènfasi i la intensitat a l’escena que s’està representant.

Però, sincerament, el discurs feminista que se li vol donar a aquesta obra trobo que està ficat una mica amb “calçador”. Durant l’obra quasi bé no es denuncia la situació de les dones que esperen a casa, queda en un segon pla i, després, al finalitzar l’obra es pretén donar un discurs que no s’ha notat gairebé en cap moment.

En definitiva, Mafia és una obra que et remou per dintre, que et deixa amb la boca oberta i que fa que t’ho passis d’allò més bé. Té elements molt originals i frescos que fan que Mafia marqui la diferència.

Crítica: CYRANO… una nit per enamorar-se de les paraules

El Teatre Borràs acull l’obra “CYRANO”, basada en el clàssic d’Edmond Rostand “Cyrano de Bergerac”.

Aquest nom s’ha fet més famós per l’obra de Rostand que no pas per la pròpia producció poètica del dramtaturg Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac, coetani de Molière, però sí, Cyrano va existir abans que se’l conegués per l’obra d’un altre dramaturg francès, que el va fer enorme.

Cyrano és un poeta lliure, rehivindicatiu, un soldat orgullós, digne i entranyable a la vegada, passional però capaç d’empassar-s’ho tot per tal de fer feliç una dona; Roxanne. Una de les històries més famoses de la literatura universal sobre el tema de la bellesa aparent i la que portem dins, sobre l’etern dilema; què és més important? l’aspecte físic o allò que no es veu?

L’obra d’Edmond Rostand fou estrenada a Paris l’any 1.897 i, ni llavors ni ara, mai han deixat de ser actuals els temes que plantejava; l’amor no passa de moda i els sentiments són atemporals.

Aquest cop, sota la dirección de Pau Miró, amb  Lluc Castells a l’ escenografia i Sílvia Pérez Cruz posant música a tanta emoció, la grandesa del personatge de CYRANO es multiplica amb la interpretació de LLUÍS HOMAR; un duet INMENS.

Lluís Homar, recentment guardonat amb el Premi Butaca al millor actor, es calça el perspicaç i romàntic nas de Cyrano i, de la mà de 4 únics actors més, esplèndids tots ells –Joan AngueraAina SánchezAlbert Prat i Àlex Batllori- torna a triomfar a dalt de l’escenari pel goig dels afortunats espectadors.

Amb el mateix equip que Terra Baixa, ens porten aquesta particular adaptació teatral, que, per altra banda, no canvia ni una gota el significat de l’obra original. Una excel·lent traducció del text, una acurada i simplista escenografia, neta, despullada d’elements superflus però que no se’n deixa cap d’essencial. Tot queda explícit i tot hi és, a la vegada que gairebé bé no hi ha res. Tot és subtil i elegant; les veus, els gestos, els pensaments.

Aquest “CYRANO” és absolutament imprescindible dins del panorama teatral actual de la ciutat de Barcelona. Una nit de paraules que no té importància on es pronuncien, de persones que és igual si són homes o dones, de pors i de traumes, d’orgull i sobretot d’amor. La historia d’un heroi que no és el Príncip Blau i d’una princesa que s’enamora primer d’una cara i després d’una ànima, que xiuxiuega sota les arbres.

Sense gèneres, sense formes ni guarniments… només paraules i sentiments.

Cyrano, amb Lluis Homar, és una obra sense “peròs”, a la que li posarem un 10 amb tota la nostra emoció i eufòria, que encara ens dura quan pensem en l’espectacle hem vist.  Sense “peròs” ni tampoc excuses per no anar-la a veure. Feu-vos un regal i no us la deixeu perdre… seria un pecat.

CYRANO al Teatre Borràs de Barcelona fins el 22 de febrer de 2018


 

Crítica de “LES NOIES DE MOSSBANK ROAD”, per Andreu Gomila.

LES NOIES DE MOSSBANK ROAD

Autora: Amelia Bullmore. Traducción: Roser Batalla. Dirección: Silvia Munt. Intérpretes: Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura.

Cuando se está terminando el primer acto de ‘Les noies de Mossbank road’, Viv (Cristina Genebat) borra la alfombra que pintó en el suelo del hogar que ha compartido durante tres años con Rose (Clara Segura) y Di (Marta Marco) para demostrar que una época dorada ha terminado. Han aprendido a vivir y a afrontar los golpes duros de la vida y llega la hora despedirse, radical, espesa, en este caso. Cada una de ellas emprende su camino y da paso a una gran obra de teatro. Hasta entonces, estábamos ante una ‘sit-com’ postadolescente, con aventurillas y otras historias. Entonces, Amelia Bullmore comienza a dispararnos explosivos de gran tonelaje, sobre la madurez, la amistad y, en definitiva, nuestra relación con el mundo. Comienza el drama de la vida. Y el lucimiento de tres actrices en estado de gracia.

Sílvia Munt dirige una obra envenenada, que podría haberse decantado peligrosamente hacia el melodrama de sobremesa, pero que mantiene a raya en todo momento, cuando toca reír o cuando toca llorar. Opta por una puesta en escena minimalista, con tres sillas, un sillón, un teléfono y una farola, y una gran imaginación visual, una manera de decirnos que escuchemos a las mujeres. Y aquí es donde hay que aplaudir a Marco, ya que tiene el papel más difícil. Segura debe hacernos reír y lo hace. Genebat debe caernos mal y lo consigue. Pero Marco se mueve entre dos aguas, es quien sufre la comedia y el drama, en los gestos de Di debemos captar qué les pasa de verdad a Rose y a Viv. Ella dice lo que hay, es quien decodifica la pieza para el espectador. Y lo consigue con una solvencia deslumbrante.

Tengo la sensación que he visto una obra que dejará huella no sólo entre los espectadores. Segura arrastra grandes papeles y yo siempre la veré como la Antonietta de ‘Una giornatta particolare’ bailando con Pablo Derqui en la intimidad de la Roma de Mussolini. Pero no sé si Genebat y Marco han llegado nunca a la altura interpretativa de esta obra. Impresionante.

POR ANDREU GOMILA

Crítica de ” LES NOIES DE MOSSBANK ROAD”

 

A La Villarroel s’ha estrenat l’obra Les noies de Mossbank Road, una història contemporània sobre l’amistat entre dones, entre tres dones molt diferents interpretades, de forma magistral, per tres actrius rellevants del nostre teatre, amb una llarga i important trajectòria al darrere: Cristina Genebat, Clara Segura i Marta Marco. L’obra la dirigeix Silvia Munt i la traducció ha estat feta per Roser Batalla. Tot un estol de dames de l’escena, doncs. També l’autora de l’obra és una dona, Amelie Bullmore, qui, a més a més, és actriu. Bullmore té un paper rellevant a la segona temporada de Happy Valley. 

El nom original de l’obra és el de les protagonistes de ficció, Di and Viv and Rose. El text passa per la vida d’aquestes dones de forma una mica accelerada, des que coincideixen en un pis d’estudiants, als divuit anys, i enceten una d’aquestes amistats de joventut destinades a perllongar-se en el temps. És una època en la qual els joves poden allunyar-se de la família, triar estudis i gaudir d’uns anys que no tornaran més. Els llaços que s’estableixen en aquestes circumstàncies sovint són tant o més forts que els familiars.

Aquesta nova llar no és, però, un refugi segur. Aviat un trasbals important afectarà una de les tres noies i això les unirà de forma més sòlida. Sovintegen les baralles, les discussions, els projectes que potser no es realitzaran mai. La convivència durarà un parell d’anys a tot estirar i al capdavall caldrà tornar al món dels adults, el de la vida real, amb els seus desenganys, els seus fracassos i les seves renúncies. I amb aquestes desgràcies inesperades, que palesen la nostra impotència davant de la fatalitat.

L’obra té una primera part més reeixida, quan reflecteix el món encara innocent dels joves. Tot pot ser, tot es pot fer i res no sembla tenir conseqüències. Després la història s’accelera en excés, els anys passen de forma excessivament apressada i els problemes d’audició que genera un espai com el de La Villarroel, sobretot si no ets a les primeres files, fan que es perdin matisos de les converses trepidants entre les protagonistes. Totes tres actrius estan molt bé però potser el personatge que fa Clara Segura, tan vitalista i que sembla pensat per a ella, és més agraït que no pas els altres dos.

En tot cas, malgrat que potser no és una obra rodona del tot, resulta interessant poder gaudir de peces de teatre contemporani com aquest, lligat al nostre temps i a les nostres circumstàncies i des d’una visió femenina, en el sentit mes positiu i universal de la paraula. Les tres protagonistes mostren tres maneres diferents d’entendre el món, són dones molt diferents i potser en algun moment els seus tarannàs freguen el tòpic. Afortunadament la grapa i carisma de les actrius fa que les limitacions del text gairebé ni siguin perceptibles i que l’obra respiri vida i realitat per totes bandes.

Júlia Costa. Barcelona