Crítica de ROMEU I JULIETA, per Carles Lucas Giralt

Romeu i Julieta. Platea eufòrica

Ara que s’ha iniciat la creuada per dur el jovent cap als espectacles “de tota la vida” i que deixin d’utilitzar el mòbil com a transmissor de cultura (si l’Empar Moliner considera cultura el vi i els restaurants, també ho deu ser mirar vídeos estrafolaris per qualsevol xarxa d’arrossegament) i mirin la tele o acompanyin els pares al teatre, el Poliorama ofereix l’espectacle adient. Una dramatúrgia molt ben pensada per Joan Yago de La Calòrica, la companyia més trencadora del panorama actual, que acosta el drama Shakespearià als joves de la casa.

 

 

No recordo que en un espectacle de teatre clàssic s’aplaudeixi a mitja funció com es pot fer després d’un ària d’òpera o després de cada peça en qualsevol concert i tot que la interpretació del Guillem Balart com a Mercucci ho posa fàcil.

Fem un “apart”:

A la pel·lícula “Shakespeare in Love” de John Maden, en un moment determinat miren de convèncer un actor per fer el paper de Mercutio, i ell, amb un ego important, pregunta com es diu l’espectacle i li responen “Mercutio i els seus amics” en comptes de dir-li Romeu i Julieta. Doncs a l’espectacle del Poliorama potser cal fer alguna cosa així doncs la interpretació de Guillem Balart es converteix en el clímax de l’espectacle, potser per això l’acaben matant, per evitar que s’endugui tots els aplaudiments i en deixi algun per la resta de la companyia. Després de fer un Hamlet espaterrant, en Balart es posa en la pell del gran amic de Romeu i acapara totes les mirades. Shakespeare ja ho té això, hi ha teòrics secundaris que es converteixen en el paper estrella de l’espectacle. Mercucci, Iago, Shylock…. i per això, en David Selvas el posa al seu repartiment. Brutal es diu la companyia, suposo que en referència a l’actuació del Balart.

Resulta curiós sentir riure en una tragèdia de Shakespeare, em refereixo a riures lògics i no d’aquells inevitables, que el públic sembla necessitar, i es que la posada en escena de Romeu i Julieta ho afavoreix. El públic jove ho passa bé i s’adonen que no cal que “es nomeni ningú” ni que hi hagi un “guanyador” a qui li canviarà la vida, el teatre es gaudeix mentre et fa pensar i a partir d’aquí cal continuar. Si els grans lectors d’avui van començar amb Astèrix i Tin Tin, els futurs titulars d’abonaments de teatre potser hauran començat amb aquest Romeu i Julieta.

L’altre detall curiós d’ahir al vespre va ser quan en l’escena de major clímax, Romeu pensa que Julieta ha mort i fa el que fa – evitem trencar la màgia de la sorpresa – i al meu davant una noia jove es va sobresaltar, suposo que imaginava que al final no passaria…… jo creia que tothom coneix l’argument d’aquesta tragèdia però en aquesta vida no es pot donar res per suposat.

Xavi Ricart fa un Capulet esplèndid i Anna Barrachina li dona un caire molt especial a la Dida, tal com Andrew Tarbet amb el Frare, convertint-se en els veterans que acompanyen els repartiments pensats per arrossegar fans de Merlí i similars.

Emma Arquillué tira de genètica i Nil Cardoner segueix ferm en el seu camí des d’aquell Roc de Polseres Vermelles. Albert Baró i Adrian Grösser han deixat enrere les classes de filosofia i segueixen fent ofici. No recordo haver vist abans Pau Escobar, però fa el seu personatge  amb bones maneres, en fi, es demostra que hi ha una bona direcció i que l’espectacle compleix la seva funció.

El públic va premiar l’esforç posant-se dempeus, un altre secret teatral que cal anar aprenent i dosificant a fi de que no perdi valor.    CARLES LUCAS GIRALT

Per què no amem al teatre?, per Oriol Puig Taulé

Ho sap tothom i és profecia: estem vivint una mala època pel que fa a les ocupacions dels teatres. Aquesta temporada està sent difícil, i els mesos de primavera sembla que la cosa està empitjorant. I espera’t. El bon temps i la calor conviden a passar el cap de setmana fora o a fer activitats a l’aire lliure. Però això passa cada any: ja se sap que la “temporada alta” dels teatres té lloc durant la tardor i l’hivern. Tradicionalment, els mesos de desembre i gener moltes famílies van a veure algun espectacle o regalen entrades als seus amics o familiars. Ara sembla que s’han unit tots els elements per gaudir de la tempesta perfecta: la ressaca pandèmica, la por d’algunes persones als espais tancats i la crisi econòmica. I esperem-nos. “Per què no anem al teatre?” sembla que és una proposta d’oci que cada cop es planteja menys gent.

Un parèntesi covidià em va fer quedar a casa durant uns dies, i tot i que alguns amics em deien “Ara ja no cal que et confinis!” tampoc tenia cap intenció d’anar a tossir pels teatres, la veritat. “L’espectador que tus” és un compte de Twitter que us recomano, no un comportament que calgui animar. Estic mal acostumat a anar sempre (o quasi sempre) a les estrenes, on les platees estan plenes d’amics i parents de la companyia, membres del sector teatral, crítics i prescriptors (a l’infern de dos en dos). Aquests darrers dies, he vist diversos espectacles a la segona o tercera setmana d’exhibició: el panorama és desolador. Sales grans i petites, teatres públics i privats, espectacles comercials i alternatius, tots ells amb platees molt poc poblades. Alguna amistat (secreta) m’ha deixat espiar una espieta (oxímoron), o el que és el mateix: les estadístiques que ADETCA comparteix cada setmana entre els seus associats, que mostren les ocupacions i recaptacions dels últims dies. El panorama és desolador.

Si sou molt teatraires potser haureu vist companyies (com La Ruta 40) o creadores (com Carla Rovira) expressant la seva preocupació a les xarxes, i demanant obertament als espectadors que vagin a veure els seus espectacles. Els teatres han vist com la gent ja no compra les entrades amb antelació i ho deixa fins a l’últim moment. El boca-orella necessita el seu temps per funcionar, i aquí entren en joc diversos factors: la mitjana d’edat del públic teatral (una edat estupenda), el preu de les entrades i una oferta teatral sobrecarregada. Fa temps que ho comento amb col·legues crítics i periodistes, i l’altre dia fins i tot amb la gran Imma Colomer: és impossible estar al dia i veure-ho tot. Aquesta “sensació de festival”, on si et despistes ja t’has perdut espectacles que només fan tres o quatre funcions, és cada cop més habitual a les nostres sales. Sempre estem parlant del mateix, però és que passen els anys i les coses no s’arreglen: produïm per sobre de les nostres capacitats? Hi ha prou demanda per tanta oferta d’arts en viu? I la pregunta més important de totes: els espectacles que programem interessen el públic?  Oriol Puig Taulé

Tinc la sensació que una part considerable de l’oferta escènica que podem trobar a la nostra cartellera interessa quasi únicament al públic “professional” o al mateix sector. Entre el musical més comercial i la performance més experimental hi ha un ventall de propostes que molt sovint passen sense pena ni glòria. Les vides dels espectacles són curtes, i l’absència d’un circuit real a Catalunya (on sempre giren les mateixes productores) fa que tot plegat sigui molt poc sostenible, tant a nivell econòmic com artístic: quin sentit té estrenar muntatges nous, si moren al cap de quatre setmanes? Per què no giren més les produccions dels teatres públics? Cal estrenar tantes

UNA EMPRESA MOLT ANIMAL

 

UNA EMPRESA MOLT ANIMAL

La companyia badalonina Món Animal Teatre celebra els seus deu anys (+1) de trajectòria remuntant el seu primer espectacle: la comèdia Món animal, d’Ivan Vallejo, obra amb què van néixer i de la qual van prendre’n el nom com a emblema. Especialitzada en comèdies de l’absurd, la companyia, que al llarg d’una dècada ha produït sis espectacles, va estrenar aquest nou muntatge de la seva obra fundacional al Teatre Margarida Xirgu de Badalona a finals de març, amb molt bona acollida per part del públic local, que ja coneix força bé el seu humor estripat. Ara, del 21 d’abril a l’1 de maig, desembarquen a Barcelona per realitzar vuit úniques funcions al rebatejat Golem’S Teatre de Gràcia (anteriorment conegut com a Almeria Teatre).

Una escena de «Món animal» a la seva estrena al Teatre Margarida Xirgu de Badalona. © Montse Busquets

El text de Vallejo, editat per l’editorial badalonina Pont de Petroli, va ser guardonat a la tercera edició del Premi de Teatre Breu Inicia’t, impulsat pels Amics del Teatre Zorrilla de Badalona, just l’any que el guardó es va integrar dins dels premis literaris Ciutat de Badalona. Un premi que, posteriorment, va passar a anomenar-se Premi de Teatre Breu Andreu Solsona en honor a aquest insigne actor, director i gestor cultural, exmembre d’Els Joglars, mort el 2018 i que havia dirigit el Teatre Zorrilla de la ciutat des de la seva reobertura el 1999 fins a l’any 2005.

El muntatge original de l’obra de Vallejo també va ser reconegut com a millor Producció de Badalona a Escena el 2011 i va ser distingit amb una Guineueta a millor espectacle, els premis locals de les arts escèniques badalonines. Dirigida per l’actriu Míriam Puntí, com la resta de muntatges de la companyia, l’obra és una paròdia salvatge del món laboral i de les seves vicissituds en un món eminentment neoliberal. Cinc treballadors mal avinguts –i un parell d’empleats anònims– hauran de sobreviure a les idees animals d’un cap esbojarrat obsessionat per la cobdícia i per incrementar els beneficis de l’empresa costi el que costi.

L’autor ha reescrit el text original per adaptar-lo als temps actuals i per introduir un nou personatge, el d’una coach motivacional que, en lloc d’ajudar, embolica encara més la troca. De fet, el context d’incertesa laboral i de precarietat econòmica que parodia l’obra, clarament vigent quan es va estrenar el text el 2011, just després de la crisi econòmica del 2008, continua sent igual de vigent ara que ens encaminem cap a un futur incert arran de la pandèmia i del conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna que ha trastocat les finances de mig Europa.

Una escena de «Món animal» a la seva estrena al Teatre Margarida Xirgu de Badalona. © Montse Busquets

El repartiment compta amb el redactor de Núvol, Jaume Forés Juliana, juntament amb la resta de membres de la companyia: Toni Alonso, Judit Badosa, Montse Rodríguez i Mireia Torné; així com amb les col·laboracions especials de Víctor Álvaro, que encarna a l’esbojarrat cap de l’empresa, i de Toni Forteza Jr.,que interpreta els dos empleats anònims.

No és el primer cop que la companyia badalonina mostra la seva feina a la cartellera barcelonina; els seus dos espectacles anteriors, La cantant calba (2018) –el clàssic de Ionesco paradigma de les obres de teatre de l’absurd– i La vetlla fúnebre (2016) –una comèdia mortuòria de Guy Foissy per la qual van rebre una altra Guineueta a millor espectacle– ja van fer diverses temporades a l’Almeria Teatre.

Anteriorment, també havien mostrat el seu segon espectacle, L’honorable Matarrates (2012), una sàtira política de Joan Guasp sobre els governs balears de Jaume Matas, al Teatre del Raval. De fet, aquesta sàtira, així com el seu tercer muntatge, Un quilo d’invisible (2014), de Joan Miquel Oliver, van arribar a realitzar una breu gira mallorquina després de les respectives estrenes catalanes, en equipaments escènics d’Alaró, Sóller, Lloseta o Vilafranca de Bonany.

Després d’abordar temes com l’explotació laboral, la corrupció política, els límits de l’ètica o la hipocresia, la companyia Món Animal torna a la càrrega reformulant l’espectacle que els va veure néixer. Tots plegats són més grans i madurs, però el seu humor continua intacte i, sobretot, ja fa una dècada que comparteixen escenari, fet que els atorga una experiència i complicitat escèniques que es noten quan surten a escena.

Article publicat per NÚVOL, el dia 20/03/2022.

L’ORENETA , l’espectacle del dolor.

L’oreneta. L’espectacle del dolor

17març

El 12 de juny de 2016, un terrorista americà d’ascendència afganesa va perpetrar un mortal atemptat a la  discoteca Pulse d’Orlando. Les víctimes compartien la característica de pertànyer a la comunitat LGTBI. Això ens ho explica el programa de ma – en paper des de fa ja un temps – i com diu en Ramón, aquest detall va ser cabdal a l’hora d’escollir l’objectiu terrorista.

https://www.youtube.com/watch?v=Nrl4z0xVw0cExplica l’autor – el geni Guillem Clua – que va escriure sense deixar passar el temps, sense prendre perspectiva, que va escriure com una necessitat, com va fer el Llach aquell 3 de març de 1976, quan “els grisos” van entrar disparant a l’Església de Sant Francesc a Gasteiz i va compondre Campanades a morts.

I Clua ha tornat a escriure – recordeu el Mètode Grönholm, el text teatral català més representat al món mundial? – un text que farà la volta al món si les armes ho permeten. L’oreneta és un text de Pulitzer, una brutalitat que fa plorar mentre el públic nerviós vol riure aprofitant qualsevol escletxa. Els sentiments que es passegen per l’escenari de la Villarroel son tant pesants que resulta impossible “carregar-los” per més memòria o més velocitat que tingui el teu ordinador “personal”.

Josep Maria Mestres dirigeix amb precisió una actriu i un actor que baixen cada vespre de l’Olimp, per fer-nos més savis, més bones persones, per oferir-nos el premi merescut per la nostra decisió de comprar les entrades i per facilitar-nos la recomanació quan algú que coneix les nostres passions, ens demani un espectacle per anar a veure. Abans de veure’l ja ho vaig fer, ara ho tinc molt fàcil.

La Vilarasau és un monstre de l’escena. Tinc un amic que diu que “sempre plora”, està molt equivocat però quan vingui a veure aquest espectacle dirà que ell tenia raó, però es que en aquest espectacle plora tothom, els del mig i els dels costats, fins i tot els que no saben apagar el mòbil i confien que a partir de les 20 h ja no els trucarà ningú – increïble -.

Que la Vilarasau és un motiu de prou pes per escollir un espectacle ja us ho he dit molts cops, però que en Dafnis Balduz tingui l’ADN dels grans potser ja no és tant conegut, possiblement perquè el veiem més per pantalla que al natural. El Dafnis està magistral i un cop acabada l’obra, quan vaig poder sortir un moment de la història, el vaig envejar doncs el meu somni secret – o no – ha estat sempre compartir escenari amb la Deessa.

L’oreneta és una cançó que en Ramón vol “perfeccionar” per cantar-la en un funeral, i l’Amèlia és la professora de música que no perd el temps amb els que no afinen. Sembla que l’univers escènic no té futur, però els esdeveniments s’aniran precipitant a poc a poc, en la seva justa mesura per arribar al clímax i mantenir-lo fins el fosc final. El text perfecte? Es difícil de dir doncs en teatre no diem allò de “el millor del món”, tenim criteri i l’utilitzem. Res no és perfecte, però de vegades ho sembla.

Cal anar descansat a veure aquest espectacle i no perquè costi trobar el  missatge que l’autor ens vol explicar, sinó perquè l’acabarem drets i amb les mans vermelles. I quedi dit que no m’aixeco fàcilment, però de vegades és inqüestionable.

Ara que està de moda el “Paraulògic” que creieu que podeu fer amb les lletres B,C,M,V,?

Balduz, Clua, Mestres, Vilarasau i la resta d’equip, ofereixen un diamant perfectament tallat. No us ho deixeu perdre encara que la mascareta faci mandra. Carrer Villaroel entre Consell de Cent i Diputació.

ON PODEM ANAR?

Badalona, 15 de març de 2022

ON PODEM ANAR?

Això és el que us oferim.

Era a punt de tancar aquesta agenda quan de sobte he sentit  una forta punxada a l’estomac: L’Anna, la  regidora de Cultura, em comunicava la mort de Maria Antònia Carbó. Una perdua molt sentida…

Un objectiu que tenim a la vora, les Guineuetes, que continuaran el camí que tenim marcat, hauran de retre un homenatge pòstum a una dona que ha estat un exemple per a la gent de teat

I parlant de la Nit de les Guineuetes, que será el diumenge 27, a les set de la tarda al Teatre Zorrilla. Qui vulgui assistir-hi cal que entri a la web del Teatre Zorrilla www.teatrezorrilla.cat i treure dues entrades a cost zero.

Per fi es dijous!. Dins aquest cicle, dijous 17, a les vuit del vespre a l’auditori del Conservatori, actuació del WINDU QUARTET music and wind, format per   Iris Mañà, Eloi Fuguet, Eva Jornet i Marcel Leal, flautes de bec. WINDU és un quartet  que combina repertori històric i actual amb una interessant i contemporània posada en escena. L’objectiu és trencar  la idea del concert, per la qual cosa ofereix espectacles escènics atractius per a tots els públics.

La Roda d’Esbarts Sèniors Catalònia, arriba a Badalona, dissabte 19, a les sis de la tarda, a l’escenari del Círcol, amb la participació de l’Esbart Sant Jordi de l’Orfeó Badaloní, l’Esbart Dansaire de Tarragona, l’Esbart de Granollers i l’Esbart Nova Dansa de Figueres.  L’any 2004, la Roda d’Esbarts Catalònia, va crear la Secció d’Esbarts Veterans, que agrupa uns dos-cents dansaires i organitza ballades arreu de Catalunya.

Per al dissabte 19 de març, a la sala gran de l’Espai Tolrà, a dos quarts de set de la tarda, l’Orfeó Badaloní ens proposa una conferència concert conduïda pel reconegut divulgador musical i músic Joan Vives. En aquesta ocasió, Vives ens contarà amb l’art que el caracteritza moltíssimes anècdotes sobre la vida i obra de Franz Schubert, un dels grans compositors del segle XIX, amb motiu del 225è aniversari del seu naixement.  L’acte comptaràamb l’acompanyament musical de Gisela PARODI com a soprano, Jordi SÁNCHEZ al piano i Georgy MIKHEILE al violí. Tots tres interpretaran alguns passatges de les peces més emblemàtiques del compositor austríac.

La companyia badalonina Món Animal celebra els 10 anys (+1) de trajectòria i vol compartir de nou el seu particular estil amb l’obra amb què va néixer, Món animal d’Ivan Vallejo, guardonada al IV concurs literari de Teatre Breu INICIA’T, premiada amb una Guineueta i distingida com a millor producció de Badalona a Escena 2011. Es podrà veure  al Teatre Zorrilla dissabte 19 març, a les vuit del vespre, i diumenge 20, a les set de la tarda, amb una interpretació i una posada en escena poc habituals, segell de la companyia.  Aquest grup badaloní ens  convida a gaudir d’aquesta paròdia en què persones treballadores esbojarrades, sota un ambient competitiu i estressant, es troben davant d’un cap d’empresa amb idees animals.

Emmarcat  dins el cicle Enjoy the silence, impulsat per Luís Moya, diumenge 20 de març, a dos quarts de vuit, al Círcol s’oferirà un concert a càrrec de  L.A.  Tanca a Badalona la seva gira Songs and stories tour,  en la qual barreja música i vivències personals, amb un format més íntim que mai, gràcies al qual el públic gaudirà d’una connexió emocional directa i transparent amb l’artista. Així ho explica Luis Albert Segura, la persona que hi ha darrere de tot aquest projecte:

Per fi es dilluns! a l’Auditori de l’Escola de Música Moderna (EMMB),            dilluns 21 de març, a les vuit del vespre, hi haurà l’actuació de Benjamin Traerup, saxo, i Francesc Capella, piano. Concert emotiu, perquè torna a l’EMMB un dels seus ex-professors més emblemàtics, Francesc Capella, mestre de molts dels actuals professors de l’escola, i una figura clau del jazz català. Juntament amb el saxofonista danès -i resident a la Garriga com Capella- ens presentaran el disc que acaben d’enregistrar: estàndards de jazz i pop, relectures de peces clàssiques i composicions pròpies.

AMICS DEL TEATRE ZORRILLA

Jaume Arqué i Ferrer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ON PODEM ANAR?

Badalona,11 de gener de 2022

ON PODEM ANAR

Fa cent cinquanta i tres anys, el dia 4 de gener de 1869, en el número 5 d’ El Eco de Badalona es publicava el següent:

DIVERSION PÚBLICA. 
TEATRO ZORRILLA – Gran.función para el domingo 10 del corriente.-3.ª de abono.  l.° Sinfonía.—2 ° El magnífico drama en tres actos y un prólogo, titulado: «La Aldea.de San Lorenzo», dirigido y ensayado por el inteligente primer actor D Antonio’Malií de Brignole, y en cuyo desempeño le acompaña toda la compañía.—3.° Se dará fin con la chistosa comédia media en un acto, cuyo título es: «Me Conviene esta mujer », dirigida por el primer actor cómico Sr. Colomer en la que le acompañan la señora Lola Tormo y el Sr. José Tormo y Revilla.  Precios los de costumbre. A las 3 en punto.

Baile de máscara — Hoy tiene lugar el primero que la sociedad «La Camelia» da en este Teatro de Zorrilla. A ver si en el presente año dejan de ser estas hijas de Eva tan perezosas cual años anteriores que esperan á presentarse de máscara cuando el Carnaval toca á su fin. Animo, pues, bellas badalonesas; disfrazaros, contribuid todas á dar mas animaciou al baile y os suplicamos encarecidamente no os mostréis tan retraídas ya que dejando de asistir de lindas mascaritas, vuestra es la culpa de que todos dejen de divertirse cual se merece y es de esperar. Daremos un voto de gracias á la primera que hoy aparezca de màscara.

Acabada la visita de José Zorrilla a Badalona, les lloances que es van escriure en aquest setmanari eren realment exageradíssimes, vistes actualment.  

I per a aquesta setmana, tenim el següent:

Concert emmarcat dins el cicle ‘Enjoy the Silence’, impulsat per Lluís Moya, en el qual enguany es tornaran ha veure els seus representats. En aquesta ocasió divendres 14 de gener, a les set de la tarda, al Círcol,  L.A. tanca a Badalona la seva gira Songs and Stories Tour. S’hi barrege música i vivències personals, amb un format més íntim que mai, on el públic gaudirà d’una connexió emocional directa i transparent amb l’artista. Així ho explica Lluís Albert Segura, la persona que hi ha darrere de tot aquest projecte: “Durant el confinament de l’any passat se’m va ocórrer obrir per primera vegada les portes de casa meva i fer una gira virtual… Ara és el moment de portar el meu menjador de gira, jo sol, les meves cançons…” 

Dins dels actes del centenari,  amb Orfeó i poesia, rememorarem una jornada de l’any 1963 on Màrius Sampere, Joan Argenté i Josep Gual van fer una lectura poètica a l’Orfeó. Serà dissabte 15 de gener, a dos quarts de set de la tarda, quant  Amics del Teatre Zorrilla ens obsequiarà a l’Espai Tolrà de l’Orfeó Badaloní,  amb aquesta vetllada de reflexió. Recordarem esdeveniments rellevants de la nostra història. Els que vulguin asistir-hi,  podran escoltar poemes de Miquel Lleonart, Joan Coret, Joan Maragall, Pau Piferrer, Federico García Lorca, Pere Quart, Joan Soler Amigó, Salvador Espriu, Màrius Sampere, Carme Oler, Francesca Tramuns, Maria Escrihuela, Joan Argenté, Josep Gual i  Coloma Lleal. Un homenatge a la presència de la poesia i dels poetes a l’Orfeó Badaloní.

Dissabte 15 de gener de 2022, a les set de la tarda, el Teatre Zorrilla acollirà el   que potser en un altre temps seria un esdeveniment a la nostra ciutat: la cobla – orquesta La Principal de la Bisbal, amb Francesc Cassú al capdavant i la cantant reusenca Esther Buqueras, presentaran en l’espectacle Mar i muntanya, el qual dona a conèixer la cançó catalana en les seves vessants populars: cançons de  taverna, marineres i de sardanes.

AMICS DEL TEATRE ZORRILLA 

Jaume Arqué Ferrer  

ON PODEM ANAR?

Badalona, 4 de gener de 2022

ON PODEM ANAR

 A l’hora de començar escriure la nostra agenda setmanal, ens ha arribat la mort del soci Joan Soler Amigó, per la qual cosa us demanem un record per qui va fer molt per la cultura catalana i badalonina.                                    ———————————————-

Fa cent cinquanta i tres anys, el dia 4 de gener de 1869, en el número 5 d’ El Eco de Badalona es publicava;.

DIVERSION PÚBLICA.
TEATRO ZORRILLA
. — Gran función para el domingo 3 de Enero de 1869. de abono.-3.* serie.
Inauguración del Gas y llegada del eminente poeta D. José Zorrilla y D. Joaquín A. de Alcántara.
Iº Sinfonía. — 2.” El acreditado drama, debido a la pluma del célebre autor D. Eulogio Florentino Sanz, en 4 actos y en verso, cuyo título es; «Don Francisco de Quevedo », dirigido y ensayado por el inteligente primer actor D. Antonio Mallí de Brignole.— 3.” Dando fin con la divertida comedia en 1 acto, titulada: «Las Cuatro Esquinas», cuya dirección y el principal papel está a cargo del Sr. Mallí, en la que le acompañan las principales partes de la compañía. — Precios los de costumbre— A las 3 en punto.

Hem d’afegir a la noticia que hem reproduït, que la vinguda d’en José Zorrilla a Badalona, va remoure la premsa, amb editorials,, articles especial, poesies dedicades, en fi va ser tot un esdeveniment.

I per aquesta setmana, tenim lo següent…

La Companyia Voël, oferirà dimarts 4 de gener, a les sis de la tarda, a la sala Enric Borràs del  Teatre Margarida Xirgu, l’espectacle  Ex – Libris, en el que els llibres són els protagonistes d’aquesta proposta circense i coreogràfica. La Companyia Voël reivindica la lectura com a eina d’inspiració i alliberament en una societat, l’actual, cada cop més tecnològica.

Un espectacle que ens parla de la falta de comunicació i de la recerca de moments d’inadvertida felicitat durant el dia a dia. Una història delicada amb una teatralitat poètica a través dels fulls dels llibres, el quadrant rus, la tècnica “mans a mans”, la bola d’equilibri i la música en directe que ens farà viatjar per un món d’emocions. Recomanada a partir de 6 anys.

 Un espectacle de Nadal del Cor Josep Anselm Clavé amb cantaires de la Societat Coral La Badalonense, En Clau de veu Cor, Coral Tianenca, músics de l‘Escola de Música Moderna de Badalona (EMMB), oferiran l’espectacle, amb  música de Josep Muñoz Costa i text d’Albert López Vivancos, Travessia un estel a l’horitzó, sota la direcció escènica del mateix autor del text i la direcció musical, de Joan Carlos Márquez,  serà el que s’oferirà dissabte 8 de gener, a les vuit del vespre i diumenge 9, a les sis de la tarda, al Teatre Zorrilla.
El text esta basat en el relat evangèlic de la Nativitat. Kali, una sense sostre, decideix infiltrar-se en una caravana dels Savis d’Orient. Durant el camí descobreix el destí d’aquell viatge trovar un nen del que parlen les profecies i que durà la pau a les dons i els homes del món-

Pel diumenge 9, a les sis de la tarda, està prevista, segons hem vist a la web, l’última representació d’Els Pastorets al Círcol, els que s’han vist correspostos amb els aforaments esgotats en cada representació o sigui que si algú se’ls ha perdut, encara és a temps d’assistir-hi el diumenge.

AMICS DEL TEATRE ZORRILLA

Jaume Arqué i Ferrer

Critica de “LES IRRESPONSABLES”, per Carles Lucas Giralt

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

Oriol Broggi uneix teatre i cinema amb el muntatge ‘Hamlet Aribau’

Les obres de La Perla 29 són contundents. Els seus muntatges sempre colpeixen, siguin tragèdies clàssiques o comèdies italianes. Si bé a vegades han repetit paisatges escènics (la sorra ha inundat la Biblioteca de Catalunya unes quantes vegades), també han sabut trencar motlles amb muntatges tan cèlebres com 28 i mig, Boscos, Bodas de sangre o Cyrano de Bergerac, entre altres. Ara, seguint cercant la contundència escènica, han fet un pas més. Explica Maria José Balañá, gerent del Grup Balañá, que l’Oriol Broggi fa més o menys un any li va dir que buscava un espai diferent, lluny de la pedra de la Biblioteca, que pogués acollir un nou muntatge de Hamlet. Ambdós van visitar la sala gran del Cinema Aribau, tancada des del 2018 i d’aquí va néixer una de les propostes més trencadores de la companyia: Hamlet Aribau.

La posada en escena ho és tot a La Perla 29. I en aquest cas, han muntat l’obra magna de Shakespeare posant l’escenari sobre les butaques d’aquest cinema i aixecant unes grades que enquadren l’escenari. Darrere d’aquest, la gran pantalla. Però quan Sergi Torrecilla puja a l’escenari per començar a exercir de narrador i introduir-nos el relat del príncep de Dinamarca, de fons, l’antena de la RKO Pictures i la seva fanfàrria habitual (pels qui la recordin, és clar) ens anuncia que comença una nova pel·lícula. Tanmateix, no veurem per allà ni Sir Lawrence Olivier ni Kenneth Brannagh, sinó fragments de pel·lícules clàssiques, concerts de música, fons de pantalla i la projecció del que s’està escenificant en directe. Hamlet Aribau té més capes que mai i busca multiplicar els referents i els sentits de cada escena. O això és el que en un principi creia un servidor. Sembla, però, que Broggi i companyia han volgut crear més aviat una experiència estètica i emocional que no interpretativa. Veiem l’arribada del Setè de Cavalleria en un western quan arriben Rosencrantz i Guildenstern a Dinamarca; o la tendra escena final entre Amélie i Nino acompanya a un Hamlet (Guillem Balart) feridor que demana a Ofèlia (Elena Tarrats) que es tanqui en un convent. O l’escena icònica de Cary Grant perseguit per una avioneta a Perseguit per la mort (Alfred Hitchcock, 1959) lliga amb el principi de la representació dels comediants que servirà per desemmascarar el rei. Funcionen més com a contrast o reforç del missatge que com a doble lectura. La música també acompanya per dotar de transcendència èpica alguns moments. Així sonen Time dels Pink Floyd, Heroes de Bowie, el Sultans of Swing dels Dire Straits, o una tonada irlandesa.

Després hi ha els plans gravats en directe o les gravacions, muntades prèviament, que acompanyen les escenes que són escenificades. L’aparició del difunt rei, pare de Hamlet a l’impetuós príncep, es multiplica per quatre. Però la primera aparició no és d’un actor en carn i ossos sinó del ja retirat Xavier Boada, antic membre de la companyia, qui és projectat sobre la camisa que l’espectre deixa a peu de pantalla. L’escena és una filigrana, preciosa, on la sincronia és clau. No és l’única vegada que la pantalla ofereix profunditat d’espai a l’escenari: la mort de Poloni (Toni Gomila), darrere la cortina, serà projectada i escenificada al mateix temps. Però els mateixos actors també exerceixen de càmeres per transmetre a la pantalla gran la tristesa en el rostre d’Ofèlia, per descobrir espais fora de l’òrbita de l’espectador (camerinos, butaques posteriors), o per mostrar la mirada dels monarques (la d’Horaci, Sergi Torrecilla) quan se’ls representa l’assassinat del rei difunt.

Aquesta original posada en escena necessita, però, uns actors que estiguin ben avesats als seus personatges. I la interpretació a qualsevol Hamlet que es munti sempre serà examinada amb lupa. En aquest muntatge la companyia compta amb cinc actors i dues actrius que encaixen i defensen els seus personatges sense sortir del cànon. El protagonisme, clar, se l’endú Guillem Balart, qui als seus vint-i-set anys interpreta Hamlet. El seu príncep és un jove torturat, trist, melancòlic, furiós. I des d’aquesta paleta, Balart busca els matisos, les emocions més genuïnes. És cruel, no hi ha dolçor ni commiseració. Ni tan sols per la seva Ofèlia. I per això, Elena Tarrats rep les pitjors envestides, tant del seu enamorat com del seu pare. No hi ha rastre d’alegria, sols preocupació al principi, veient veure la tragèdia (preciós moment epifànic amb la seva versió de “Hansel i Gretel” de Joan Miquel Oliver), i dolor foll, amb la mort del seu pare. El seu tràgic final és també un dels grans encerts de Broggi: l’actriu sortint de l’escenari a través de les butaques del cinema, com enfonsant-se en l’estany representat per una gota d’aigua. El paper del dolent se’l queda Carles Martínez, inefable, una presència que glaça. Al seu costat la Míriam Alamany també es manté estoica, faltant-li un punt d’amor maternal amb alguna escena amb el seu fill. Toni Gomila és un Poloni beneit, divertit, però també amb un punt de tendresa. Marc Rius defensa Laertes entre els dubtes i l’arrogància i Sergi Torrecilla és l’honest Horaci. Però tots, excepte Hamlet, també calcen altres personatges els còmics, els guardes, els enterramorts, etc. Un muntatge equilibrat en la seva interpretació, on cada moviment, cada entrada i sortida està mesurada i malgrat això, cada paraula està dita amb l’emoció exacta, mastegada i escopida sense artificis i fent comprensible cada vers traduït pel traductor més shakespearià que tenim a casa nostra: Joan Sellent.

El Hamlet Aribau compta també amb un vestuari elegant, obra del mateix Broggi i l’Elisabet Meoz, que recupera les casaques llargues, ben vistoses pels càrrecs més elevats, però manté els texans més informals i les camises pels joves. I si les imatges projectades a la pantalla (Francesc Isern) acompanyen la poesia del text, la il·luminació de Pep Barcons, un altre cop, és bàsica per aportar textures que es multipliquen. L’ús dels focus, la integració d’aquests a l’escena és cabdal per donar llum a escenes més íntimes i retallar ombres sobre la pantalla.

S’agraeix que La Perla 29 busqui nous reptes, que no s’acomodi a l’arena i que exploti les possibilitats estilístiques d’un text tan representat com és Hamlet. A més a més, serveix per confirmar el talent d’un Guillem Balart, encara que potser li faltaven uns pocs anys més per donar una mica més de transcendència al personatge.

Critica de Marti Figueras, publicada per Nuvol

 

PROSTITUCIÓN, de Andrés Lima i Albert Boronat.

Les putes s’han instal·lat al Teatre Nacional de Catalunya i s’hi pensen estar fins a la vigília de Nadal. És més, s’han ficat el respectable públic a la butxaca. La nit de l’estrena es van emportar una ovació d’aquelles que et fan posar dempeus. Aquestes putes tenen nom i cognom: són les actrius Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste, que donen veu a l’Ana María, la Isabela, la Lucía, l’Alexa o l’Alicia Lucas, prostitutes de carn i ossos que han ofert el testimoni amb què s’ha bastit la dramatúrgia de Prostitución, un espectacle de teatre documental dirigit per Andrés Lima, que també s’ha nodrit de textos com La revuelta de las putas (Sine qua non) de l’exprostituta i activista Amelia Tiganus.

Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste protagonitzen ‘Prostitución’ al TNC fins al 23 de desembre © Laura Ortega

Carme Portaceli ha programat al TNC un espectacle que havia coproduït durant la seva etapa de directora al Teatro Español de Madrid. I ha fet santament, perquè posa sobre l’escenari un problema que interpel·la tothom: homes i dones, pobres i rics, solters i casats. “Prostitución neix de la idea de posar-nos als tacons de les putes per veure el món”, diu Andrés Lima, que també signa la dramatúrgia de l’espectacle amb Albert Boronat. Putes que parlen amb el cap dret i els tacons ben alts. I d’aquest exercici se’n desprèn un acte de gran dignitat, que inspira un respecte infinit en l’espectador.

“La prostitució és un tema que trenca el feminisme per la meitat. Ho travessa tot, l’economia, la història, el nostre imaginari i el model de família”, diu Albert Boronat. Prostitución no defensa cap posicionament sinó que desplega mirades i reflexions de persones que ho viuen en primera persona. L’espectacle genera sovint un debat sovint encès entre aquells que estan a favor de l’abolició de la prostitució i els que creuen que s’ha de regular. “És curiós que aquells que estan molt instal·lats en una posició consideren que l’obra es decanta massa de l’altre cantó”, diu Boronat, que ha volgut construir un espectacle autènticament torbador sense fer-nos cap sermó moralista. Al contrari, tot el muntatge traspua l’humor savi de les putes.

Prostitución exposa una realitat duríssima: en un país catòlic com Espanya és tan inviable la regularització com l’abolició. Entre aquests dos extrems irrealitzables, ens movem en una zona grisa i al·legal en què hem normalitzat la prostitució, que esdevé de facto una pràctica tolerada i alhora invisible als nostres ulls.

Prostitución ens proporciona dades reveladores: la prostitució mou 5 milions d’euros al dia; els espanyols deixen als prostíbuls més de 1.530 euros anuals de mitjana, cinc vegades més del que gasten en fruites i verdures. Un 60% de puteros són homes casats d’entre 35 i 55 anys. El 80% de les dones que exerceixen actualment a Espanya són estrangeres, moltes d’elles víctimes de xarxes de proxenetes que les fan entrar al país amb la falsa promesa de procurar-los una feina. Prostitución condemna enèrgicament el tràfic d’aquestes noies, i mostra de manera diàfana, sense paternalismes, que cap dona es puta perquè vol, sinó per necessitat o perquè és víctima d’una xarxa.

L’espectacle dóna veu a una àmplia gamma de prostitutes, des de l’escort de luxe fins a la drogoaddicta que ha de vendre el cos per pagar-se l’heroïna. La prostituta vella que ha vist de tot i fa l’ofici entre resignada i orgullosa o la jove que reivindica els seus drets laborals. La prostituta farta de patir el menyspreu i l’abjecció més denigrant que assenyala aquelles dones casades que s’han resignat a fer de putes dins els límits respectables del llit conjugal… En definitiva, dones que ha de suportar les misèries humanes, com aquelles cariàtides que sostenen el món.

Lima ha adoptat el format del gènere de la revista i juga amb els recursos del cabaret: el monòleg, l’acompanyament musical, el cuplet… La música que ha compost Jaume Manresa per a l’espectacle ens manté en tensió al llarg de tota la funció. “La revista neix del teatre documental. Brecht beu d’aquí. El cabaret és un dels gèneres que més bé ha representat la prostitució”, diu Lima. “Les actrius mateixes van entrevistar les prostitutes i allí mateix es va posar en marxa l’experiment teatral. Es va produir una metamorfosi conjunta, de l’actriu en prostituta, i no, cal dir-ho, de la prostituta en actriu, perquè les putes sempre fan teatre”, remata el director.

Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste a ‘Prostitución’ © Laura Ortega

Carmen Machi, que encarna prostitutes amb accents diferents, confessa que ha estat “molt heavy parlar amb aquestes dones, observar la valentia descarada, la cuirassa que s’han de posar per sortir al carrer. És molt complicat estar a la seva pell, callen molt, però a mida que parlàvem amb elles queia la façana de la prostituta i emergia la persona”. Per a l’actriu Carolina Yuste, Prostitución ha estat una experiència transformadora, una obra que et canvia per dins”.  Per Nathalie Poza, “estrenar aquí al TNC és com la continuació d’una exploració que no s’acaba mai. Nosaltres, com a dones, com a actrius, tenim més a veure amb les prostitutes del que pensàvem al principi. Una té molts prejudicis, i ara m’adono que ha estat un privilegi poder donar-los veu. El teatre ens permet pujar a l’escenari i donar veu a dones que no la tenen”.

Machi, Poza i Yuste doblen papers i representen un ampli ventall de dones amb entranyes, insolents i divertides, orgulloses i alhora conscients de la seva vulnerabilitat, valentes i fràgils, dones descarades que han desenvolupat amb astúcia tota mena de recursos per sobreviure a tanta immundícia i blindar-se davant la violència masculina.

Els homes sortiran del TNC amb deures per fer. Els casats s’hauran de preguntar si estan violant les seves dones sense ser-ne conscients. I els puteros, casats o no, s’hauran de plantejar si volen continuar sent còmplices de proxenetes i explotadors.   Bernat Puigtobella (Publicat a Núvol, 05/12/2021)