Que torni Canprosa!

La nostàlgia és un sen­ti­ment que no està taxat, així que no està escrit enlloc quan es pot inau­gu­rar l’enyor. Aquí l’objecte de nostàlgia és Els jocs flo­rals de Can­prosa, l’obra tea­tral de San­ti­ago Rusiñol diri­gida per Jordi Prat i Coll que es va repre­sen­tar al TNC fins a l’11 de novem­bre. Sí, és cert, han pas­sat només dotze dies des que va abai­xar el teló i des que els últims espec­ta­dors de la funció van aban­do­nar el TNC amb l’ànima neta i les gal­tes engar­ro­ta­des de riure sense fi, però, com que no té nor­mes, la nostàlgia per­met començar a cri­dar des d’ara: que torni Can­prosa!

Si el West End lon­di­nenc i Bro­adway poden aspi­rar a per­pe­tuar La rato­nera als seus tea­tres anys i anys, no es pot per­me­tre Cata­lu­nya con­sa­grar Els jocs flo­rals de Can­prosa a l’escena? És que estal­vi­a­ria tan­tes res­pos­tes aquí i allà… Com són els cata­lans? Aneu a veure l’obra. Com riuen els cata­lans? Aneu a veure l’obra. “Per esti­mar Cata­lu­nya, cal riure.” La frase de Rusiñol del 1902 con­ti­nua sent el seu millor eslògan. Que els actors del repar­ti­ment per­do­nin la gosa­dia de voler-los enca­se­llar en els seus papers anys i anys, però és que és culpa seva! Qui pot obli­dar Rosa Bola­de­ras ferida d’inten­si­tat fent de poe­tessa Flo­resta amb ver­sos cur­sis sor­gits del pretès diàleg amb la lluna? Qui pot obli­dar l’Albert Pérez fent del poeta deca­dent August Coca i Pon­cem que recull pre­mis arran­jats amb una dig­ni­tat sobre­ac­tu­ada? Qui pot obli­dar Àngels Gonya­lons fent de la senyora Ramona que lluita per entro­nit­zar les bes­so­nes a qual­se­vol preu? Qui pot obli­dar Kathy i Yolanda Sey ento­nant La More­neta amb movi­ments de cul de reg­ga­e­ton? Qui pot obli­dar Jordi Llor­de­lla fent de mossèn Pere Cata­ri­neu i dis­po­sat a cas­ti­gar els feli­gre­sos lle­gint les seves rimes nefas­tes a missa? Qui pot obli­dar Jordi Coll com el peri­o­dista Ramon que denun­cia la poe­sia buida? I sobre­tot: qui pot obli­dar la gran Anna Moli­ner i la seva bru­tal actu­ació fent de Maria i omplint de picar­dia el cançoner català amb la seva expres­si­vi­tat sense fi? “Ja és prou gran Cata­lu­nya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les peti­te­ses que tenen les cau­ses nobles”, va dei­xar escrit Rusiñol el 1902. Per això, a punt de dir adeu al 2018, pot­ser no hi ha res més modern que recu­pe­rar Rusiñol i, pen­sant en els espec­ta­dors i en els que no han pogut veure l’espec­ta­cle, ele­var un crit: que torni Can­prosa!

Crítica de KASSANDRA, per Elvira Franch.

«Kassandra» de Sergio Blanco, a la Sala Tallers del TNC. Enguany s’han representat diverses obres d’aquest autor. En el teatre Badabadoc recentment «La ira de narciso» i el TNC Tebas lang, que vam poder veure l’octubre passat i «cartografia de una desaparición» que es podrà veure un sol dia el mes de maig i que interpretarà el mateix autor. I és que aquest dramaturg uruguaià ès considerat un dels millors autors contemporanis de l’Amèrica llatina i reconegut mundialment.
Kassandra és una troiana posada als nostres temps. Una refugiada de la guerra que tant en la mitologia grega com actualment han de marxar del seu país i sobreviure allà on sigui. Ella ens explica la seva tragèdia, tal com viu ara fent de prostituta, i els records de tot el que ha viscut, perdent a tota la seva família; recorda també que no va ser gaire estimada per la seva condició de transsexual; algunes vegades s’ha de posar una mascara per narrar episodis que a cara descoberta potser no podria fer, i també sap pronosticar el seu futur que no serà de cap manera menys dolorós que el que ha passat fins ara. Així i tot, l’obra està marcada d’optimisme i esperança. Una Kassandra que vol viure la vida i que encara les penes amb humor, buscant amics entre qui se la vulgui escoltar.
«Kassandra» és una atrevida proposta dirigida per Sergi Belbel i interpretada magníficament per la jove, de només 24 anys, Elisabet Casanovas. Una grandíssima actuació parlada sempre amb anglès (bastant entenedor) plena de matisos i canvis. Amb grans recursos de resposta en interactuar amb el públic. Un personatge que no té res a veure del que fins ara havia interpretat aquesta actriu. La recordo fent de minyona a la «La senyora Florentina i el seu amor Homer» que li va valdre el premi butaca a la millor actriu de repartiment i també amb el seu paper de Tània a Merlí a TV3.
Una bona proposta per veure una interpretació prodigiosa.

La imagen puede contener: 1 persona, en el escenario

Crítica de LOS BANCOS REGALAN SANDWICHERAS Y CHORIZOS, per Jordi Bordes

Una torrentera de contingut i formes amb una tesi reveladora

Caldrà seguir amb atenció la gent de José y sus hermanas perquè aquest primer treball que presenten (cuinat amb el suport de l’Institut del Teatre) té molta matèria. La peça no decau gens, en cap moment. Hi ha una múltiple forma de presentació del discurs. Amb el text directe, amb l’enquesta, amb el joc, amb el teatre físic, amb la música o el moviment. Els set actors es van passant el focus teatral, sense que cap interpreti cap personatge en concret, (sí que es poden trobar subtemes que vincula algunes interpretacions). Entre tots van explicant com miren de resoldre una incògnita estúpida, aparentment, però que li saben pouar molta informació i sentit: Si al darrere d’un mur hi ha corrent d’aire ha de ser perquè al darrere hi ha algun racó desconegut. Durant decades ningu s’ha preocupat d’investigar-ho.Però la generació d’avui vol treure’n l’entrellat. Amb una mica d’especulació es pot intuir que aquest buit a l’edifici pot significar qualsevol cosa. L’obra guanya en verossimilitud quan aquest deliri es reforça amb informació veraç, amb declaracions, informació, anàlisi abocat sense necessitat de representació.

Tot i que el títol sembla que hagi de fer escarni dels banquers en realitat arrela molt més avall. Parla dels 40 anys de feixisme a l’Estat espanyol i argumenta, des d’aquesta base, els desencaixos en la societat actual.I sí, els directius de la Banca també hi apareixen puntualment però és un escarni més que, en realitat, revela quina fràgil democràcia existeix avui dia. En la situació actual política, tot ressona amb una vivor immensa. I no per això és un cant a la independència o una reivindicació de la unitat, si no una revelació de per quins possibles motius s’ha arribat fins a aquí. En realitat, és un clam a una revolució transversal i que, si pot ser, no obvii els sentiments més tendres.

La peça passa amb la velocitat d’un llamp sembrant d’idees, imatges i cites a l’escena. Al final, se surt com quji ha baixat per un Draon Khan,amb un cert col3lapse però amb unes peces de trencaclosques que, capriciosament, aporten punts de vista a un passat que hem viscurt, sense massa consciència. Bon cop d’estómac que no amaga l’humor a partir d’una energia potent, de torrentera de tardor, que ho vol arrossegar tot, fer net.

VALORACIÓ

9,0

CATEGORIES

CONTROVERTIT
ACTUALITAT
CERVESA NEGRA I BEN AMARGA

VALORACIÓ PER EDATS

+ 66 NOTA:8 8
51 – 66 NOTA:9 9
36 – 50 NOTA:9 9
26 – 35 NOTA:9 9
16 – 25 NOTA:8 8
12 – 15 NOTA:0
7 – 11 NOTA:0
4 – 6 NOTA:0
0 – 3 NOTA:0

Comparteix:

Interessant crítica de Jordi Bordes

ELS JOCS FLORALS DE CAN PROSA
Riu-te’n de la Moreneta de’n Boadella!

L’arrencada del muntatge a la Sala Gran ja deixa clar quines són les intencions de Jordi Prat i Coll: Construir un nou artefacte a partir de les paraules de Santiago Rusiñol, i deixant ben clar que l’obra tindrà el to gruixut de sainet i alhora una inqüestionable estima per a la literatura i la llengua. I pel país. Prat i Coll, com Rusiñol, s’abracen a les veus del poble per poder blasmar contra els que ataquen la cultura i, sobretot, contra els qui la volen fer bandera pel seu orgull interessos (més o menys ocults). De fet, el tall de Canprosa té molts paral·lelismes amb Liceistes i Cruzadosde’n Pitarra, que Albertí ja li va encarregar el 2014: construir un artefacte sarcàstic d’un fet de revolada social. Ara, Rusiñol (ell assegura que inconscientment) va furgar més profund el dit a la llaga. I va sagnar força per allà el 1902. Veurem com cau aquesta broma, divertida i intel·ligent. Si Boadella va rebre un dels primers correctius públics, quan va atrevir-se a fer broma de la Moreneta per televisió, Prat i Coll decideix incorporar-la a la Sala Gran del teatre tingut històricament com la feu artística dels convergents. Què sana que és, aquesta revolada d’aire fresc.

La proposta no estalvia en estirabots. Perquè arrencar amb unes màximes amb to d’Oscar Wilde (però de puny de’n Ruiñol) mentre es ballen els temes casposos d’envelat dels anys 80 (cançons en castellà) adverteix molt de la por de perdre les cançons pròpies, encara que algunes puguin ser ridícules. De fet, el principi de la segona part, en ple escalfament per a la quina se’n fan ressó de les cançons d’agrupament escolta. I sí, altra vegada, amb el tall ben afilat. Si una cosa s’estima (com Catalunya, diu Rusiñol), cal riure-la. És la manera més intel·ligent de desactivar la petulància, certament. El joc, implica la participació activa del públic que, s’endurà un pernil i una botella de cava si fa bona la travessa. Així de directe.

La mirada que s’ha posat en aquesta peça (tant maleïda) és un bon reclam per al públic de la Sala Gran. Però també per veure quins nous treballs es desenvoluparan a partir de joves emergents (tots homes, si) com són Jordi Oriol i Albert Arribas amb el material de Rusiñol e aquest Epicentre  que prepara aquesta temporada el TNC. Els Jocs Florals de Canprosa ha generat molta més empatia que aquell carregat Llibertat! (TNC. 2013), que suposava el primer pas del dramaturg cap a una teatralitat menys simbòlica i unes històries més d’arrel (amb una contradicció que es va tensant). Que Rusiñol té una segona menja ho va demostrar aquella divertida adaptació de La Cubana, Gente bién que feia caricatura dels catalans que volien prosperar parlant el castellà i guanyant títols nobiliaris.

Per una altra banda, la posada en escena de Canprosa també ha fugit d’allò tant gastat d’una companyia representant un clàssic, per apropar-ho als dies d’avui. No ha calgut. En part gràcies a un 155, que recorda prou a les prohibicions del govern espanyol del 1902, detencions de polítics incloses. Fa de mal comparar, però hi ha algunes cites que avui molts retuitarien a les xarxes socials: “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns anirien a la presó.!”

La dinàmica de l’espectacle és la d’un coet. Que fa un bot d’arrencada i només afluixa per fer precisions en el seu rumb, amb petits cops de gas. Però el somriure i la sorpresa no deixen de ser-hi en cap moment. En aquest sentit, el treball dels actors, en bloc, és notable. Hi ha una perfecta sintonia global en entendre de fer uns personatges de traç gros, taujans, la majoria, que actuen de bona fé. De fet, personatges com en Quimet (que vol adherir-se a totes les causes, sense que hagi tingut temps d’aprendre Els Segadors). I, és clar, entrar cançons de cuplets de lèpoca ben carregats de vici.

Pere Riera sempre diu que es va sorpendre quan va veure, a l’estrena de Barcelona (TNC, 2013), que molts van entendre el seu drama sobre dues dones enmig d’un bombardeig va comportar banderes a platea i crits en favor de Catalunya. Aquesta peça també té un punt de protesta. Però des d’un traç gros.Al final de l’assaig general (amb públic ben enriollat) el 3 d’octubre que s’havia convocat una cassolada als carrers, ningú va pensar en reclamar la llibertat dels presos polítics. I això que acabaven de retronar uns petards com si l’exèrcit anés a detenir tota la colla dels Jocs Florals de Canprosa! És el poble el que interpreta i assimila el que sent. Les tres hores d’espectacle passen volant. I les provocacions, (la Moreneta no tocar-la però sí que es pot ballar d’una altra manera i posar-li ulls marcians, davant l’astorament incrèdul i divertit de la concurrència) estan al límit de provocar un trasbals. Si es produeix, seran sobre les concepcions inconfessables del Poder. El de totes les cordes. Evidentment, Rusiñol, llibertari i despreocupat de tot (amb un ús d’opiacis que es trasllada un personatge de l’escena) deuria imaginar que estirant totes les puntes, faria un bon farcell al Romea. Llamp de Deú! (algú ho havia de dir!)

Comparteix:

0

TEATRE
Consonant
ACTUALMENT
Barcelona
4/10– 11/11
Següent funció:
24/10/2018 19:00 h
< Octubre 2018 >
Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31

Pròximes representacions

Teatre Nacional de Catalunya- Sala Gran
plaça de les Arts (Barcelona)

Del 25/10/2018 al 11/11/2018

Històric de representacions

Crítica de FALSESTUFF

Morir per excés

El més interessant de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que tenen per crear i l’imaginari -a vegades més cinematogràfic que teatral- que desenvolupen en els seus espectacles. Mai saps per on et sortiran ni com acabaran una escena determinada. Acostumen a provar nous mecanismes teatrals, fan autocrítica -magnífica l’escena del col·loqui postfunció- i fins i tot juguen amb el text del programa de mà. De fet, el joc és el més important, i això es nota, es percep… Ara bé, tant de risc i tanta creativitat desfermada comporta en ocasions els seus problemes. El més destacable de Falsestuff és l’excés, tant de durada com d’allargament d’una idea a priori molt original. Però n’hi hauria un altre, relacionat amb una dramatúrgia desendreçada que no ajuda a la peça i que es perd en divagacions innecessàries. El dia en que aquests dos joves actors, directors i autors trobin l’encaix just entre dramatúrgia i proposta escènica no hi haurà qui els pari. De moment, només ens queda aplaudir una obra imperfecta però arriscada, una obra que repel i atrau a parts iguals, que entusiasma però que també esgota… Això sí, pocs creadors d’aquí s’atreveixen a tant… i això sempre és d’agrair.

Carles Armengol

 

Crítica de HUMANS

 

HUMANS

I amb aquest, el nostre tercer Grec d’enguany, al Teatre RomeaHUMANS, la versió en llengua catalana, signada per Ernest Riera, de “The Humans” del dramaturg nord-americà Stephen Karam.

Es tracta d’una comèdia dramàtica escrita l’any 2015, el tercer muntatge de l’autor, que va ser estrenada al Off Broadway el mateix any, fent el salt a Broadway l’any següent. Va ser guardonada amb quatre premis Tony 2016, incloent-hi el de millor obra.

Segons va comentar el seu director, Mario Gas, a la roda de premsa, Humans es pot relacionar amb els conflictes familiars que van protagonitzar bona part del teatre europeu de finals del segle XIX, i amb el teatre de l’absurd de Beckett pel que fa a la configuració dels personatges.

Un text sobre les discussions i conflictes d’una família de classe mitjana-baixa. Una família imperfecta com totes, amb uns personatges fàcilment identificables i que podem reconèixer en moltes famílies. Un argument que no fa preveure grans conflictes, ja que en el plantejament d’entrada sembla que tot sigui cordial i no hi hagi de passar res en el transcurs de la vetllada. Però de mica en mica surten a la llum petits problemes i rancúnies amagades.

Els sis actors protagonistes són: Jordi Bosch (Erik Blake, el patriarca de la família), Lluïsa Castell (Deirdre, la dona de l’Erik), Maife Gil (Fiona, l’àvia), Miranda Gas(Brigid, la filla), Candela Serrat (Aimée, l’altra filla) i Jordi Andújar (el xicot de la Brigid). Totes les interpretacions han estat molt acurades, destacant el perfecte tàndem del “matrimoni” Blake i els silencis, més que significatius, de l’àvia.

Una exploració sobre la complexitat de les relacions familiars i de parella, així com els desequilibris entre les aspiracions personals i la realitat laboral que generen frustracions. A poc a poc veiem que els personatges no han aconseguit arribar a les metes que s’havien marcat, però mantenen amagades als altres membres de la família les seves realitats.

Un text que parla de les pors personals, de com enfrontar-les i de com conviure amb elles.

Una magnífica escenografia de Jon Berrondo que situa perfectament l’acció en un dúplex soterrani “atrotinat” del barri de Chinatown a Nova York. Una posada en escena molt naturalista on ens sentim partícips d’aquest sopar familiar i contemplem una seqüència de fets que bé podrien passar a casa nostra.

Una proposta que ens ha agradat força i que recomanem. .

 Imma Barba & Miquel Gascón –

I

Crítica e EL POEMA DE GUIGAMESH

EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D´URUK

Avui he estat al Grec veient aquest espectacle que d’alguna manera és l’inici del Festival tot i que ja s’han pogut veure alguns espectacles. És per això que acostumo a anar-hi totes les edicions tot i saber que el tema que avui tractava no està dins dels meus preferits, però si tenia altres al·licients que m’atrauen com són, una producció de La Perla 29 i la direcció d’Oriol Broggi.

La primera mitja hora se m’ha fet una mica difícil de digerir per no dir pesada, però a mesura que ha anat avançant he anat entrant i ha acabat agradant-me. Si a la màgia natural de l’escenari del Grec li posem com és el cas, una espectacular escenografia amb un terra tot de sorra amb les sorpreses que amaga i una excel·lent il·luminació, tot molt a l’estil Biblioteca, el resultat no pot ser altre que el que és, una meravella.

L’acompanyament musical no pot ser més encertat i poètic sobretot quan els quatre músics toquen i canten. I la interpretació dels nou actors i actrius que encarnen els principals personatges, fantàstic. A part i a manera de cor, compta amb la participació de més de 20 actors i actrius que m’ha semblat excessiu de la mateixa manera que no he entès el perquè del cavall que al final surt a donar tres voltes a l’escenari.

La durada inicial de 85 minuts que estava anunciada, considero que seria la ideal, perquè la sorpresa me l’he portat avui quan he vist que la real ha estat de 120 minuts a part que crec s’hauria de ser més seriós en aquest tema ja que sobretot els que vivim fora de Barcelona i depenem d’un tren emprenya i bastant. No la puc recomanar ja que com sabeu només són tres representacions i demà està exhaurit.

Josep Oliva Sase 
 · 

Crítica de UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT

Seguint amb el Grec avui a la Beckett he pogut gaudir i molt d’aquesta obra escrita per Clàudia Cedó i magníficamente dirigida per Sergi Belbel. Cedó ens relata uns fets que ella va viure en la seva pròpia persona que no és altre que el veure´s obligada a interrompre l’embaràs perquè el fill que està esperant és mort. El que ha fet Cedó és desdoblar a Júlia, la protagonista, amb dos personatges, la real (Vicky Luengo) i el seu subconscient (María Rodríguez) que només ella veu i que és qui la guia en els seus desitjos i les seves pors. El tema és dur i d’aquells que et colpegen l’estómac però ha sabut tractar-lo amb extremada subtilesa que en cap moment dramatitza ni busca la llàgrima fàcil. És alhora un cant a l’esperança i una empenta per travessar aquest descampat que tots en algun moment de les nostres vides ens toca passar perquè la vida, segueix.

L’escenografia de Max Glaenzel és espectacular, un descampat amb el terra de sorra i que acumula tota mena de deixalles, i que s’arrodoneix amb un acurada il·luminació i una impactant música i efectes sonors.

Pel que fa a la interpretació a part de les dues Júlia que ja he nomenat i que estan esplèndides, la resta del repartiment Anna Barrachina, Xavi Ricart, Queralt Casasayas i Pep Ambrós i amb la dificultat afegida que cada un d’ells representa diversos personatges amb els canvis de registre que això comporta, tots sense excepció estan de notable alt. Encara que estem als inicis, estic segur que serà un dels èxits d’aquest Grec. I no cal dir que no és recomanable, és imprescindible, no us ho perdeu.

Josep Oliva Sase

Crítica d’ AUDIÈNCIA I VERNISSATGE

“Audiència/Vernissatge” a La Villarroel.
Dissabte vam gaudir molt d’aquest muntatge que aplega dues obres fonamentals del dramaturg txec Václav Havel. Tot i que no són peces fàcils perquè tenen un sentit de l’humor molt particular, tirant a l’absurd, a allò grotesc, amb silencis significatius i repeticions… creiem que en Pere Arquillué (que aquí debuta com a director) ha clavat el to. Nosaltres som dels que vam connectar-hi; vam riure i al mateix temps ens vam esgarrifar amb les implicacions polítiques del text.
Hi anàvem tenint molt present el bon gust que ens va deixar l’excel·lent “Vernissatge” de la Cia. La Trama, estrenat al Maldà ara farà un parell de temporades sota la direcció de la Marília Samper, i va ser un al.licient afegit poder comparar les dues versions i copsar les diferències de visió de l’Arquillué i de la Samper.
Per altra banda, val a dir que els tres actors estan genials: en Joan Carreras com a “alter ego” del dramaturg, una mena de pallasso trist que suporta estoicament l’estupidesa dels que l’envolten; en Josep Julien fa un doble paper delirant; i la Rosa Gàmiz demostrant un cop més que és una còmica de categoria.
I més aplaudiments per al canvi de l’escenografia entre una peça i una altra, del més sorprenent que hem vist en escena les darreres setmanes… magistral.
En fi, entre aquesta i “Una gosa en un descampat” (Sala Beckett) hem inaugurat el Grec amb molt bon peu 🙂

FESTIVAL GREC, critica de FALSESTUFF. LA MUERTE DE LAS MUSAS

FALSESTUFF. LA MUERTE DE LAS MUSAS (temp. 17/18 – espectacle nº 328)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Amb aquest espectacle de Nao Albet i Marcel Borràs, hem estrenat el nostre recorregut pel GREC 2018, i la veritat és que esperàvem molt més.
FALSESTUFF la muerte de las musas, és una proposta esbojarrada que va de falsificacions. Ja vam poder intuir a la roda de premsa que tot plegat seria una mica peculiar. Nou artistes a escena que parlen diferents idiomes i pertanyen a nacionalitats diferents, tots provenen de tendències culturals molt diverses.
Un full annex al programa de mà ja dóna també pistes abans d’entrar a la sala de què estem davant de quelcom diferent. I esperem molt dels 190 minuts d’espectacle.
Un espectacle creat a partir de Falstaff, el personatge de Shakespeare, convertit aquí en un falsificador d’art. Falstaff és un cavaller anglès que, en “Enric IV”, on apareix per primera vegada, és un covard que presumeix d’unes victòries que no ha aconseguit. És pura falsedat.
Nao Albet i  Marcel Borràs s’inspiren en aquest personatge per explicar la història d’André Féikiévich, un falsificador d’art obsessionat a captar a la perfecció l’essència de les obres que falsifica. Aquesta obsessió el portarà a explorar fins a límits insospitables la seva pràctica. Els seus actes fraudulents provocaran la fúria de Boris Kaczynski, que en l’intent d’atrapar-lo, s’adonarà que les pistes que segueix han estat falsificades fins al punt que resultarà impossible distingir entre la realitat i la farsa.
Porten el tema de les falsificacions del món de l’art al món del teatre,imaginant falsificacions de muntatges i aprofitant per mostrar els diferents estils de teatre per tal de copsar quin és més “verdader” …. dansa-teatre,teatre d’objectes, teatre documental, teatre musical, teatre més contemplatiu, post dramàticpostmodern ….
Una proposta on Nao Albet i Marcel Borràs destil·len energia a dojo, i es desinhibeixen totalment dalt l’escenari. Engany sobre engany i canvi de línia interpretativa constant, en una primera part que no ens dóna treva i on es van succeint situacions i canvis d’escenografia de manera continuada.
Una mitja part que al nostre entendre ha tallat el ritme de l’espectacle, que d’altra banda creiem innecessàriament llarg, i l’ha alentit. Això si, la segona part comença amb un hilarant col·loqui post funció que ha contrastat massa amb la davallada de ritme de la part del monòleg documental que l’ha seguit.
Un final amb un tiroteig espectacular a escena i una sorpresa en el desenllaç de tot plegat.
El muntatge està ambientat a l’exterior d’una nau industrial als afores d’alguna ciutat a l’est d’Europa, on una parella de policies espia des del seu cotxe els estranys moviments que tenen lloc dins del recinte. Tenen l’objectiu de descobrir la identitat d’un multidisciplinari criminal relacionat amb el món de l’art contemporani.
Intervenen a més dels mateixos Nao i Marcel, el còmic Jango Edwards amb una gran força escènica, l’actriu lituana Diana Sakalauskaité, el músic i actor Victor Lauwers, co-fundador de la companyia belga Kuiperskaai, l’actor francès Naby Dakhli, l’artista performatiu Thomas Kasebacher, la ballarina Sau-Ching Wong i l’actriu Laura Weissmahr.
La parella Nao Albet i Marcel Borràs porten 10 anys de treball conjunt i ens han sorprès molt en els treballs que hem vist en anteriors ocasions com “Atraco paliza y muerte en Agbanäspach”, “Los Esqueiters” o “Mammón” i suposem que per això ens hem quedat una mica sorpresos del resultat d’aquesta proposta, el seu novè espectacle, amb moments molt bons i d’altres que ens han resultat feixucs.
Han portat en aquesta proposta trets característics de les seves creacions com són el ritme trepidant, la ruptura de la 4a paret, els referents cinematogràfics, la música i el seu desig inqüestionable de jugar a escena. Però malgrat l’enorme energia abocada, els mitjans emprats i de ben segur, l’elevat pressupost de tot plegat, a nosaltres no ens ha fet el pes. Com hem dit al començament de la crònica, n’esperàvem molt més.
I volem des d’aquí manifestar el nostre estupor i a voltes indignació del tema de l’ús de la nostra llengua, el català. Entenem o volem entendre que durant el muntatge es parli en alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès, però perquè la sobre titulació és en castellà i no en català ????
No ho podem entendre !!!!, o millor dit, no ho volem entendre !!!!
Autoria, dramatúrgia i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs
Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Grec 2018 Festival de Barcelona i Idiomes : alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès … i Sobretitulat en castellà.
Durada: 190 minuts amb entreacte de 15 minuts inclòs.

Per Imma Barba & Miquel Gascón –