LA BONA PERSONA DE SEZUAN, Que Brecht sigui lloat!

LA BONA PERSONA DE SEZUAN

Tothom hauria de saber que el teatre és un treball d’equip, com tantes coses a la vida, de fet, la vida no deixa de ser un assaig continuat per aconseguir aixecar un bon espectacle. Tot comença en l’autor, en aquest cas un teòric del fet teatral, i un clàssic entre els clàssics. Mentre no hagis viscut un Brecht, no seràs un espectador del tot, encara que duguis un parell de Shakespeares al currículum de butaca.

Per un moment vaig fer l’exercici d’imaginar l’autor d’Ausburg, contemplant el que Broggi havia fet amb el seu text, des del darrera de tot d’una sala plena fins a l’impossible – la sala massagran del TNC no és poca cosa – i el que la Segura havia fet amb la seva Xen Te. També vaig voler imaginar quantes d’aquelles persones amb qui compartia platea, s’havien plantejat mai anar a veure un Brecht. I després diuen que el teatre està en crisi.

Crec que vaig començar a idolatrar Broggi el 2007 amb el muntatge que va fer, precisament al TNC, de “Primera història d’Esther” un text de l’Espriu pensat per a titelles, que Broggi va transformar en un espectacle preciós, i així ha continuat, per això, la seva Bona Persona de Sezuan, esdevé un muntatge d’aquells en que el director troba coses que ni el mateix autor sabia que hi eren.

Es un espectacle d’aquells que podries veure tres o quatre cops per poder anar fixant-te en cada detall, en cada expressió del repartiment, en cada nota de les cançons que Joan Garriga i els seus companys, utilitzen amb un protagonisme poc habitual en els muntatges actuals, on cada cop més, la música en directe esdevé un plus molt valuós.

El motiu que em va fer escollir aquest espectacle a l’abonament del TNC – no vaig dubtar ni un segon – va ser que tenia les tres potes del tamboret on descansa un espectacle del tot recomanable: Autor indiscutible, director genial i un duet protagonista d’una qualitat extrema. Joan Carreras i Clara Segura garanteixen qualitat interpretativa, un dels pilars imprescindibles per a l’espectador. Els comentaris de tota la gent que anava dedicant més de tres hores a fer cultura total, confirmaven les millors expectatives i ahir, finalment, les vaig viure en primera persona a Sezuan.

“Són dolents. No són amics de ningú. NO donen a ningú ni un bol d’arròs. Tot s’ho necessiten ells mateixos – gràcies Feliu Formosa per aquesta bella traducció – qui podria censurar-los?”

Les paraules de Xen Te, van directes al cor de l’espectador. Quines veritats, i quina pena que fa aquesta humanitat que en comptes de lluitar per un Món més habitable, es perd en un egoisme destructiu que només condueix a l’abisme.

He trigat força a veure aquest espectacle – volia ser a prop de l’escenari -, de fet, té les hores comptades, però no patiu els que no l’heu vist, segur que el tornen a programar. Veure la sala massagran del TNC plena de “ públic amable”, que lluny de quedar descontent salta com en un ressort, aplaudint un final del tot convincent. La llegenda daurada de Broggi només es torna dolorosa entre les nostres mans, per l’esforç a que les sotmetem agraint el que el teatre ens ha fet viure. Sembla que els Déus han volgut premiar-nos per haver trobat entre nosaltres, una bona persona.

CRÍTICA DE CARLES LUCAS GIRALT.

 

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE (Viure enmig del fang)

La reina de la bellesa de Leenane. Viure enmig del fang

He de dir que els textos amb personatges durs i complexos m’encanten. De fet, aquest text el vaig veure fa uns anys muntat en família pel Mario Gas, tot i que no el tenia del tot present.

Irlanda, la pluja, el fred, la vida monòtona – per això al Ray Dooley li agrada mirar a la televisió, sèries australianes, doncs per mirar Irlanda ja ho pot fer per la finestra – i la joventut dels personatges  que s’escapa enmig de la foscor.

Tot i que la història la condueix la Maureen – una Marta Marco esplèndida – la reina de la bellesa que en 40 anys s’ha fet dos petons amb dos homes i que tira d’imaginació per aconseguir algun moment de felicitat, no hi ha dubte que la seva mare Mag – Marissa Josa – resulta ser la pluja que enfanga la vida. Des del primer minut, el públic veu la situació tancada d’una casa envoltada de terra aspra que la pluja no amorosirà sinó que convertirà en fang, el fang  que embrutarà qualsevol esquerda per on la nostra reina – amb permís del Pato Dooley – pugi assaborir un minut de vida.

Les interpretacions són fantàstiques, en un nou Manrique d’aquells que mai fallen. L’Orson Welles català és una garantia, ja us ho he dit molts cops, i l’espectacle resulta brutalment interessant fins al punt de fer-te “quasi” oblidar que a la teva edat, determinades cadires resulten feixugues, o que no sempre la primera fila és una garantia si l’escenari està tancat i tu ocupes el banderí de córner.

L’Enric Auquer segueix demostrant per què el van escollir per la Kompanyia, en un paper complicat i que el broda, o un Ernest Villegas a qui no descobrirem ara, miren de portar un punt lucidesa a la situació, si es que això és possible.

Un argument que et veu s a venir però que gaudeixes de cada moment, de cada expressió, de cada paraula, de cada gest… fins i tot del cop a terra d’un atiador – ja m’entendreu els que hi éreu ahir – que malgrat tot esdevé protagonista.

Un cop més, la fórmula nau gòtica de la Biblioteca, Manrique, i text potent amb repartiment de qualitat, assegura un vespre de teatre que tot i que vaig començar patint per la meva situació extrema en el pati de butaques, vaig poder gaudir d’un espectacle dels que a mi m’agraden, i no em va afectar gaire la rialla habitual del públic, com a resposta a l’humor bestial del Martin Mc. Donagh.

Espectacle molt apte per als amants del teatre.

 

Final del formulario

 

XIRRIQUITEULA GUANYA UN PREMI AL FESTIVAL FETEN

Divendres passat va tenir lloc a Gijón la clausura del Festival FETEN, considerat el més important dels festives de teatre familiar, que es celebren a tot l’estat.

Aquest va ser el veredicte, publicat pel diari La Nueva España:

La Fira Europea d’Arts Escéniques per Nens i Nenes (FETEN) 2019 va celebrar l’entrega de premis amb una gala, celebrada en el pati del Antic Institut   El premis adjudicats per espectáculos de sala, van ser:

  • Premi al mllior espaci escénic a Joan Pena i Elisabeth Solé, per l’espectácle Adiós Peter Pan, de la companyía Festuc Teatre (Catalunya)
  • Premi al millor espectacle de Títeres, a HUBO, de la companyía El Patio Teatro (La Rioja)
  • Premi al millor espectácle per la Primera Infància, a La Luna en el Jardín, del Teatro Silfo (Murcia).
  • Premi al millor espectácle de dansa, a La casa del panda de la Compagnia TPO (Italia)
  • Premi al millor espectácle de petit format ex aequo, a Zapatos nuevos de la compañía Tian Gombau-L’Home Dibuixat (Comuniad Valenciana) y a La Poubelle plus Belle de la companyía Zero en Conducta (Catalunya).
  • Premi al millor espectácle de gran format y espacio sonor a YOLO (You Only live Once), de la Cía. Lucas Escobedo – Teatre Escalante (Comunidad Valenciana)
  • Premi a la milloror interpretació masculina ex aequo a Marcel Gros por el espectáculo Encuentracuentos de la companya Marcel Gros (Catalunya) i a Carles Pijuan, per l’ espectácle El meu pare es un ogre de la Companyia de Comediants La Baldufa (Catalunya)
  • Premi a la mllior interpretació femenina a Eva Azpilikueta, por el espectáculo La casa más pequeña, de la compañía Yarleku Teatro (Navarra).
  • Premi a la millor autoría i direcció a Iolanda Llansó, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Enric Cases, per l’espectáculo Laika de la companya Xirriquiteula Teatre (Catalunya).
  • Premi al millor espectácle FETEN, a El Viaje de Ulises, de la compañía Teatro Gorakada (País Vasco)

 

 

Article d’Oriol Puig Taulé

El Temporada Alta travessa l’Atlàntic

De Girona i Salt a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Per sisena edició consecutiva el Temporada Alta viatja a Llatinoamèrica, portant produccions catalanes a l’altra banda de l’Atlàntic i promovent l’intercanvi amb l’escena de l’Argentina, l’Uruguai i el Perú. De la mateixa manera que el festival programa amb regularitat espectacles de creadors llatinoamericans, en aquesta ocasió creuaran l’Atlàntic produccions de Lluís HomarGuillem Albà o Xesca Salvà. Hem parlat amb tres creadors argentins sobre aquesta iniciativa: un pont aeri transatlàntic i teatral.

Guillem Albà ha estrenat ‘Calma!’ al Temporada Alta Iberoamèrica 2019. © Anna Tisora.Lluís Homar ha estrenat Tierra baja, la versió castellana del muntatge amb dramatúrgia i direcció de Pau Miró que fa més de quatre anys que està representant a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Guillem Albà ha fet l’estrena mundial del seu nou espectacle, Calma!, en la línia dels seus espectacles més poètics Trau i Pluja, a les mateixes ciutats. L’escenògrafa mallorquina Xesca Salvà hi ha portat la seva instal·lació escènica Cases, unes maquetes plenes de vida on l’espectador, amb un paper actiu i amb auriculars posats, escolta les històries dels seus habitants. El Temporada Alta també porta a Llatinoamèrica produccions de l’estat espanyol, com ara els titelles de l’aragonès Javier Aranda (Vida) o el folk queer de l’asturià Rodrigo Cuevas (El mundo por montera), i espectacles europeus com la dansa del suís Alessandro Schiattarella (Altrove), la dels italians CollectivO Cinetico (10 miniballeti), o la performance de l’alemany Tom Schneider (Mondkind).

Igualment, el Temporada Alta Iberoamèrica també programa companyies xilenes (Hasta el último suspiro), argentines (El tigre no es como lo pintan) o peruanes (Yo tenía un plan), convertint-se el festival entre un intercanvi de creadors de banda i banda de l’Atlàntic. I, com no podria faltar a la cita, també se celebrarà el Torneig de Dramatúrgia Transatlàntic, amb les dramaturgues catalanes Marta Aran i Cristina Clemente i amb els autors argentins Andrea Marranzzi i Facundo Zilberberg, que tindrà lloc al mític Timbre 4 de Buenos Aires. Poca broma, el que va començar com una tímida sortida del Temporada Alta a Argentina s’ha acabat convertint en un festival que enguany acull 23 espectacles provinents de 12 països diferents.

El Torneig de Dramatúrgia Transatlàntic se celebrarà al teatre Timbre 4 de Buenos Aires.

 

 

 

 

 

 

El Temporada Alta travessa l’Atlàntic

De Girona i Salt a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Per sisena edició consecutiva el Temporada Alta viatja a Llatinoamèrica, portant produccions catalanes a l’altra banda de l’Atlàntic i promovent l’intercanvi amb l’escena de l’Argentina, l’Uruguai i el Perú. De la mateixa manera que el festival programa amb regularitat espectacles de creadors llatinoamericans, en aquesta ocasió creuaran l’Atlàntic produccions de Lluís HomarGuillem Albà o Xesca Salvà. Hem parlat amb tres creadors argentins sobre aquesta iniciativa: un pont aeri transatlàntic i teatral.

Guillem Albà ha estrenat ‘Calma!’ al Temporada Alta Iberoamèrica 2019. © Anna Tisora.Lluís Homar ha estrenat Tierra baja, la versió castellana del muntatge amb dramatúrgia i direcció de Pau Miró que fa més de quatre anys que està representant a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Guillem Albà ha fet l’estrena mundial del seu nou espectacle, Calma!, en la línia dels seus espectacles més poètics Trau i Pluja, a les mateixes ciutats. L’escenògrafa mallorquina Xesca Salvà hi ha portat la seva instal·lació escènica Cases, unes maquetes plenes de vida on l’espectador, amb un paper actiu i amb auriculars posats, escolta les històries dels seus habitants. El Temporada Alta també porta a Llatinoamèrica produccions de l’estat espanyol, com ara els titelles de l’aragonès Javier Aranda (Vida) o el folk queer de l’asturià Rodrigo Cuevas (El mundo por montera), i espectacles europeus com la dansa del suís Alessandro Schiattarella (Altrove), la dels italians CollectivO Cinetico (10 miniballeti), o la performance de l’alemany Tom Schneider (Mondkind).

Igualment, el Temporada Alta Iberoamèrica també programa companyies xilenes (Hasta el último suspiro), argentines (El tigre no es como lo pintan) o peruanes (Yo tenía un plan), convertint-se el festival entre un intercanvi de creadors de banda i banda de l’Atlàntic. I, com no podria faltar a la cita, també se celebrarà el Torneig de Dramatúrgia Transatlàntic, amb les dramaturgues catalanes Marta Aran i Cristina Clemente i amb els autors argentins Andrea Marranzzi i Facundo Zilberberg, que tindrà lloc al mític Timbre 4 de Buenos Aires. Poca broma, el que va començar com una tímida sortida del Temporada Alta a Argentina s’ha acabat convertint en un festival que enguany acull 23 espectacles provinents de 12 països diferents.

El Torneig de Dramatúrgia Transatlàntic se celebrarà al teatre Timbre 4 de Buenos Aires.

ON PODEM ANAR (29/01/2019)

Això és el que us oferim…

Aquest cap de setmana, qui vulgui veure alguna obra de teatre o algun ballet, o bé sentir algun concert, ja sap el que ha de fer: mirar la cartellera de la ciutat comtal, veure el que ofereixen… i cap allà.

L’únic que s’ofereix a la nostra ciutat és una comèdia del francès Laurent Baffie, TOC-TOC, dissabte 2 de febrer, a les nou del vespre, a l’escenari del Círcol, interpretada  pel grup del Centre Recreatiu i Cultural de Montgat, sota la direcció d’Enric Monreal.  Sis personatges, cadascun amb el seu particular trastorn obsessiu compulsiu (TOC), coincideixen a la consulta d’un psiquiatre. Una eminència, l’únic que pot ajudar-los a resoldre els seus problemes. Però… què passa si el psiquiatre no arriba a temps a la consulta? Ells mateixos hauran d’analitzar els seus respectius trastorns i ajudar-se mútuament en una divertida teràpia de grup.

Amics del Teatre Zorrilla

Jaume Arqué i Ferrer

 

Amb l’objectiu d’anar acabant de completar el recull dels actes escènics representats a Badalona des del setembre de 1939 fins a l’actualitat, us agrairíem que si algú dels que llegiu aquesta agenda té programes o informació guardada d’aquests anys, es posési en contacte amb nosaltres trucant al telèfon 627 249 859.

Llegiu la nostra web escena.cat, on trobareu, articles interessants i critiques d’obres estrenades a Barcelona i Madrid

Mostrar mensaje original

Responder
,
Responder a todos
o
Reenviar
Enviar

Configuración

jaume arque ferrer

jaumearque7@yahoo.es+34 627 24 98 59

Crítica de MAREMAR, publicada en El País.

 per Javier Pérez Sens
Innovador, poético y también un poco raro e imposible de etiquetar. Maremar, el nuevo espectáculo de Dagoll Dagom, propone en una insólita mezcla una obra de William Shakespeare —la poco conocida Pèricles, Príncep de Tir, a partir de la traducción de Salvador Oliva— y las canciones de Lluís Llach. No es un musical al uso. Tampoco un jukebox del cantautor catalán. Maremar es otra cosa; lejos de los grandes decorados de Mar i Cel y Scaramouche,Joan Lluís Bozzo repliega velas en busca de la austeridad y la intimidad en un espectáculo sobre el drama de los refugiados que combina danza, palabra y música, con potentes coreografías de Ariadna Peya y poética dirección musical de Andreu Gallén.

El universo poético y musical de Llach, recreado con enorme sensibilidad por Gallén, baña esta singular propuesta con magníficos arreglos vocales que los 9 actores del reparto cantan, con desigual fortuna, y, aunque así lo anuncia el programa, no siempre a capella, pues en muchos temas hay percusión e incluso violonchelo. No importa, porque lo novedoso del trabajo de Gallén, que aporta también algunos temas propios, es que la música la hacen los actores.

Canciones con alma mediterránea recrean las aventuras marinas de Pericles, transformado en un nuevo Ulises que encarna el drama de los refugiados; en nuestros días, los escenarios de la obra de Shakespeare están en zonas conflictivas y, Bozzo inicia la obra con una niña que llora desconsolada en un campo de refugiados porque no encuentra a sus padres; para animarla, le explican la historia de Pericles y su viaje, en el que pierde a su mujer Thaïsa después del nacimiento de su hija Marina en una barco frente a las costas de Grecia.

La dura realidad de las pateras, los barcos de salvamento, la lacra del tráfico de personas… las imágenes de este drama cotidiano de triste y permanente actualidad aparecen puntualmente proyectadas en una gran cortina que preside el desnudo escenario. La escena final aprovecha el un tanto alocado final feliz del drama para abrir un espacio a la esperanza.

Las armas más comunicativas del espectáculo, con dirección escénica de Bozzo y dramaturgia coral —un equipo encabezado por el propio Bozzo y Jofre Borràs—, son las canciones —entre ellas Corrandes d´exili, I si canto tris, Som tu i jo o Maremar— y la danza. La concepción teatral del baile de Ariadna Peya las convierte en un tsunami de emociones; eso sí, exige mucho esfuerzo a los 9 intérpretes que integran el reparto, que hablan, cantan y bailan a ritmos que, en ocasiones, les deja sin fuelle.

Roger Casamajor (Pèricles), Mercè Martínez (Diana), Aina Sánchez (Thaïsa) y Elena Tarrats (Marina), que destaca en el canto más emotivo, llevan el peso del relato; todos se desdoblan y asumen el papel de refugiados. Marc Vilajuana es quien otorga más elegancia y naturalidad al baile y, en una labor de equipo que confiere unidad al espectáculo, completan el reparto Anna Castells, Cisco Cruz, Marc Pujol y Mar Soler.

La función del estreno acabó entre bravos y con el público en pie, lo que vaticina una feliz travesía a este atípico espectáculo que, cuarenta años después de Antaviana y 30 de Mar i Cel, inyecta a la veterana compañía buenas dosis de juventud, vitalidad e ilusión por el futuro.


Crítica de L’HABITACIÓ DEL COSTAT

L’HABITACIÓ DEL COSTAT 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Es tracta del nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Una adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“.

Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció.

Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York i: Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat…

Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la “histèria” . L’ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l’altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l’habitació del costat.

Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l’argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l’estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.

Carlota Olcina transmet una energia i vitalitat encomanadissa que contrasta amb la tranquil·litat del seu marit, un magnífic Ivan BenetMireia Aixalà és la Sra. Daldry, que arriba a la consulta acompanyada pel seu marit, Xavi Ricart. Ella és la primera que experimenta amb la teràpia del doctor i descobreix el que és un orgasme. La seva interpretació és brillant.

Intervenen també l’Alba Florejachs en un paper molt seriós i en què, sense gaire text, transmet sentiments i emocions amb la seva gestualitat i les seves mirades, Pol López en el paper del pintor Leo Irving, un artista bohemi i enamoradís que també és sotmet a la teràpia del doctor, i Adeline Flaun, en un esplèndid paper de dida (però amb un petit problema de dicció que ens va dificultar entendre algunes frases), és la persona que sense tenir estudis ni pertànyer a una classe social acomodada, demostra conèixer millor la naturalesa humana.

Una proposta que amb un fil conductor diferent, ens parla de la cara i la creu de la maternitat, de la sexualitat reprimida i de les diferències de classe.

Configuración

jaume arque ferrer

jaumearque7@yahoo.es+34 627 24 98 59

Mort de Jordi Grau Solà

  • HA MORT JORDI GRAU SOLÀ   (1930-2018)

    Si bé en segons totes les informacions,  es parla de la mort d’un gran cineasta espanyol, Jordi Grau va ser en els seus inicis un gran director de teatre, on probablement a la nostra ciutat va deixar la petjada més que notable.
     
    En Jordi va arribar a Badalona de la mà de l’Esteva Polls, qui va aconsellar als directius del Centre P. de Sant Josep, que hi havia un jove recentment llicenciat per l’Institut del Teatre, amb moltes ganes de dirigir i la primera obra dirigida al Centre, va ser   EN LA ARDIENTE OSCURIDAD (14-02-54) de A. Buero Vallejo, amb un gran èxit, era un altre teatre, l’hi va seguir EL LANDÓ DE SEIS CABALLOS (18-4-54) de Victor Ruiz Iriarte.
     
    El 02-05-1954 – En commemoració de l’Any Marià, en Jordi va dirigir al Centre, l’auto sacramental EL PLEITO MATRIMONIAL DEL CUERPO I EL ALMA de Calderón de la Barca, amb Marta Martorell i Rafael Tamarit.
     
    Aquell mateix any, el 16 de maig,  el Centre va guanyar el IV Concurs para el premio anual de Teatro,celebrat a la Sala de Falange amb LA FARSA DE MICER PATELINsorprenent a tothom amb el muntatge.Aquesta representació es va repetir el dia 6 de juny, en un homenatge que l’entitat va retre a la Dramàtica i es va representar la mateixa obra.
     
    L’última representació d’aquella temporada dirigida ver en Jordi va ser  EL EXTRAÑO CABALLERO (17/07/1954) de Charles Dickens.
     
    El 03-10-1954 – La Dramàtica del Centre va representar .-LA FIERECILLA DOMADA de William Shakespeare, amb direcció de Jordi Grau, però amb el fet que ell no la va poder acabar, doncs en els últim assajos va patir un malaltia que momentàniament el va apartar dels escenaris.

    El 14-11-1954, el CENTRE P. SANT JOSEP, li va retre un homenatge representant un UN DIA EN LA GLORIAde V.Ruiz Iriarte.

    Posteriorment en Jordi Grau, va reaparèixer el 27-02-1955, com actor amb El PRINCIPE CONSTANTE de Calderón de la Barca.

     El 04-09-1955 va  dirigir a la Dramàtica del Circol, en un espectacle al camp de bàsquet, representant EL MÁGICO PRODIGIOSO de Pedro Calderón de la Barca.

    Aquesta va ser l’ última direcció a Badalona, encara que com actor va aparèixer amb LA FARSA DE LA TINAJA, a finals de l’any 1955, amb Julieta Serrano i Josefina Tapias, al Centre.

     Aquesta va ser la petjada d’en Jordi Grau a Badalona, curta però molt profitosa; va canviar la forma de fer teatre a Badalona.

    Per lo que a mi respecta en Jordi va ser qui hem va inocular el verí del teatre, mentre veia un assaig d’EN LA ARDIENTE OSCURIDAD i la nostra amistat es va anar mantenint a la grada del Camp Nou, era força culer.

    Des de aquí voldríem enviar un sentit condol a la seva vídua, la badalonina Gemma Arquer Ventura, amb que es van conèixer en l’obra que va dirigir al Círcol Catòlic.

     JAUME ARQUÉ I FERRER


Article interessant d’Oriol Puig Taulé

 
   
   
   
   
   
  Si sou aficionats al Teatre, llegiu:

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent:

Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé.

Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell?

Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions.  I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi?

Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos.

Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem.

Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors.

Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies.

Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa?

I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible.

Postdata:

Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin.

ORIOL PUIG I TAULÉ

   
   
   
   
  Si sou aficionats al Teatre, llegiu:

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent:

Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé.

Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell?

Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions.  I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi?

Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos.

Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem.

Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors.

Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies.

Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa?

I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible.

Postdata:

Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin.

ORIOL PUIG I TAULÉ