El Temporada Alta travessa l’Atlàntic

De Girona i Salt a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Per sisena edició consecutiva el Temporada Alta viatja a Llatinoamèrica, portant produccions catalanes a l’altra banda de l’Atlàntic i promovent l’intercanvi amb l’escena de l’Argentina, l’Uruguai i el Perú. De la mateixa manera que el festival programa amb regularitat espectacles de creadors llatinoamericans, en aquesta ocasió creuaran l’Atlàntic produccions de Lluís Homar, Guillem Albà o Xesca Salvà. Hem parlat amb tres creadors argentins sobre aquesta iniciativa: un pont aeri transatlàntic i teatral.

Guillem Albà ha estrenat ‘Calma!’ al Temporada Alta Iberoamèrica 2019. © Anna Tisora.Lluís Homar ha estrenat Tierra baja, la versió castellana del muntatge amb dramatúrgia i direcció de Pau Miró que fa més de quatre anys que està representant a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Guillem Albà ha fet l’estrena mundial del seu nou espectacle, Calma!, en la línia dels seus espectacles més poètics Trau i Pluja, a les mateixes ciutats. L’escenògrafa mallorquina Xesca Salvà hi ha portat la seva instal·lació escènica Cases, unes maquetes plenes de vida on l’espectador, amb un paper actiu i amb auriculars posats, escolta les històries dels seus habitants. El Temporada Alta també porta a Llatinoamèrica produccions de l’estat espanyol, com ara els titelles de l’aragonès Javier Aranda (Vida) o el folk queer de l’asturià Rodrigo Cuevas (El mundo por montera), i espectacles europeus com la dansa del suís Alessandro Schiattarella (Altrove), la dels italians CollectivO Cinetico (10 miniballeti), o la performance de l’alemany Tom Schneider (Mondkind).

Igualment, el Temporada Alta Iberoamèrica també programa companyies xilenes (Hasta el último suspiro), argentines (El tigre no es como lo pintan) o peruanes (Yo tenía un plan), convertint-se el festival entre un intercanvi de creadors de banda i banda de l’Atlàntic. I, com no podria faltar a la cita, també se celebrarà el Torneig de Dramatúrgia Transatlàntic, amb les dramaturgues catalanes Marta Aran i Cristina Clemente i amb els autors argentins Andrea Marranzzi i Facundo Zilberberg, que tindrà lloc al mític Timbre 4 de Buenos Aires. Poca broma, el que va començar com una tímida sortida del Temporada Alta a Argentina s’ha acabat convertint en un festival que enguany acull 23 espectacles provinents de 12 països diferents.

El Torneig de Dramatúrgia Transatlàntic se celebrarà al teatre Timbre 4 de Buenos Aires.

El Temporada Alta travessa l’Atlàntic

De Girona i Salt a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Per sisena edició consecutiva el Temporada Alta viatja a Llatinoamèrica, portant produccions catalanes a l’altra banda de l’Atlàntic i promovent l’intercanvi amb l’escena de l’Argentina, l’Uruguai i el Perú. De la mateixa manera que el festival programa amb regularitat espectacles de creadors llatinoamericans, en aquesta ocasió creuaran l’Atlàntic produccions de Lluís Homar, Guillem Albà o Xesca Salvà. Hem parlat amb tres creadors argentins sobre aquesta iniciativa: un pont aeri transatlàntic i teatral.

Guillem Albà ha estrenat ‘Calma!’ al Temporada Alta Iberoamèrica 2019. © Anna Tisora.Lluís Homar ha estrenat Tierra baja, la versió castellana del muntatge amb dramatúrgia i direcció de Pau Miró que fa més de quatre anys que està representant a Buenos Aires, Montevideo i Lima. Guillem Albà ha fet l’estrena mundial del seu nou espectacle, Calma!, en la línia dels seus espectacles més poètics Trau i Pluja, a les mateixes ciutats. L’escenògrafa mallorquina Xesca Salvà hi ha portat la seva instal·lació escènica Cases, unes maquetes plenes de vida on l’espectador, amb un paper actiu i amb auriculars posats, escolta les històries dels seus habitants. El Temporada Alta també porta a Llatinoamèrica produccions de l’estat espanyol, com ara els titelles de l’aragonès Javier Aranda (Vida) o el folk queer de l’asturià Rodrigo Cuevas (El mundo por montera), i espectacles europeus com la dansa del suís Alessandro Schiattarella (Altrove), la dels italians CollectivO Cinetico (10 miniballeti), o la performance de l’alemany Tom Schneider (Mondkind).

Igualment, el Temporada Alta Iberoamèrica també programa companyies xilenes (Hasta el último suspiro), argentines (El tigre no es como lo pintan) o peruanes (Yo tenía un plan), convertint-se el festival entre un intercanvi de creadors de banda i banda de l’Atlàntic. I, com no podria faltar a la cita, també se celebrarà el Torneig de Dramatúrgia Transatlàntic, amb les dramaturgues catalanes Marta Aran i Cristina Clemente i amb els autors argentins Andrea Marranzzi i Facundo Zilberberg, que tindrà lloc al mític Timbre 4 de Buenos Aires. Poca broma, el que va començar com una tímida sortida del Temporada Alta a Argentina s’ha acabat convertint en un festival que enguany acull 23 espectacles provinents de 12 països diferents.

El Torneig de Dramatúrgia Transatlàntic se celebrarà al teatre Timbre 4 de Buenos Aires.

Això és el que us oferim…

Aquest cap de setmana, qui vulgui veure alguna obra de teatre o algun ballet, o bé sentir algun concert, ja sap el que ha de fer: mirar la cartellera de la ciutat comtal, veure el que ofereixen… i cap allà.

L’únic que s’ofereix a la nostra ciutat és una comèdia del francès Laurent Baffie, TOC-TOC, dissabte 2 de febrer, a les nou del vespre, a l’escenari del Círcol, interpretada  pel grup del Centre Recreatiu i Cultural de Montgat, sota la direcció d’Enric Monreal.  Sis personatges, cadascun amb el seu particular trastorn obsessiu compulsiu (TOC), coincideixen a la consulta d’un psiquiatre. Una eminència, l’únic que pot ajudar-los a resoldre els seus problemes. Però… què passa si el psiquiatre no arriba a temps a la consulta? Ells mateixos hauran d’analitzar els seus respectius trastorns i ajudar-se mútuament en una divertida teràpia de grup.

Amics del Teatre Zorrilla

Jaume Arqué i Ferrer

Amb l’objectiu d’anar acabant de completar el recull dels actes escènics representats a Badalona des del setembre de 1939 fins a l’actualitat, us agrairíem que si algú dels que llegiu aquesta agenda té programes o informació guardada d’aquests anys, es posési en contacte amb nosaltres trucant al telèfon 627 249 859.

Llegiu la nostra web escena.cat, on trobareu, articles interessants i critiques d’obres estrenades a Barcelona i Madrid

Mostrar mensaje original

Responder
,
Responder a todos
o
Reenviar
Enviar

Configuración

jaume arque ferrer

jaumearque7@yahoo.es+34 627 24 98 59

L’HABITACIÓ DEL COSTAT 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Es tracta del nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Una adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“.

Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció.

Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York i: Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat…

Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la “histèria” . L’ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l’altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l’habitació del costat.

Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l’argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l’estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.

Carlota Olcina transmet una energia i vitalitat encomanadissa que contrasta amb la tranquil·litat del seu marit, un magnífic Ivan Benet. Mireia Aixalà és la Sra. Daldry, que arriba a la consulta acompanyada pel seu marit, Xavi Ricart. Ella és la primera que experimenta amb la teràpia del doctor i descobreix el que és un orgasme. La seva interpretació és brillant.

Intervenen també l’Alba Florejachs en un paper molt seriós i en què, sense gaire text, transmet sentiments i emocions amb la seva gestualitat i les seves mirades, Pol López en el paper del pintor Leo Irving, un artista bohemi i enamoradís que també és sotmet a la teràpia del doctor, i Adeline Flaun, en un esplèndid paper de dida (però amb un petit problema de dicció que ens va dificultar entendre algunes frases), és la persona que sense tenir estudis ni pertànyer a una classe social acomodada, demostra conèixer millor la naturalesa humana.

Una proposta que amb un fil conductor diferent, ens parla de la cara i la creu de la maternitat, de la sexualitat reprimida i de les diferències de classe.

Configuración

jaume arque ferrer

jaumearque7@yahoo.es+34 627 24 98 59

• HA MORT JORDI GRAU SOLÀ   (1930-2018)

  Si bé en segons totes les informacions,  es parla de la mort d’un gran cineasta espanyol, Jordi Grau va ser en els seus inicis un gran director de teatre, on probablement a la nostra ciutat va deixar la petjada més que notable.

   

  En Jordi va arribar a Badalona de la mà de l’Esteva Polls, qui va aconsellar als directius del Centre P. de Sant Josep, que hi havia un jove recentment llicenciat per l’Institut del Teatre, amb moltes ganes de dirigir i la primera obra dirigida al Centre, va ser   EN LA ARDIENTE OSCURIDAD (14-02-54) de A. Buero Vallejo, amb un gran èxit, era un altre teatre, l’hi va seguir EL LANDÓ DE SEIS CABALLOS (18-4-54) de Victor Ruiz Iriarte.

   

  El 02-05-1954 – En commemoració de l’Any Marià, en Jordi va dirigir al Centre, l’auto sacramental EL PLEITO MATRIMONIAL DEL CUERPO I EL ALMA de Calderón de la Barca, amb Marta Martorell i Rafael Tamarit.

   

  Aquell mateix any, el 16 de maig,  el Centre va guanyar el IV Concurs para el premio anual de Teatro,celebrat a la Sala de Falange amb LA FARSA DE MICER PATELIN, sorprenent a tothom amb el muntatge.Aquesta representació es va repetir el dia 6 de juny, en un homenatge que l’entitat va retre a la Dramàtica i es va representar la mateixa obra.

   

  L’última representació d’aquella temporada dirigida ver en Jordi va ser  EL EXTRAÑO CABALLERO (17/07/1954) de Charles Dickens.

   

  El 03-10-1954 – La Dramàtica del Centre va representar .-LA FIERECILLA DOMADA de William Shakespeare, amb direcció de Jordi Grau, però amb el fet que ell no la va poder acabar, doncs en els últim assajos va patir un malaltia que momentàniament el va apartar dels escenaris.

  El 14-11-1954, el CENTRE P. SANT JOSEP, li va retre un homenatge representant un UN DIA EN LA GLORIAde V.Ruiz Iriarte.

  Posteriorment en Jordi Grau, va reaparèixer el 27-02-1955, com actor amb El PRINCIPE CONSTANTE de Calderón de la Barca.

   El 04-09-1955 va  dirigir a la Dramàtica del Circol, en un espectacle al camp de bàsquet, representant EL MÁGICO PRODIGIOSO de Pedro Calderón de la Barca.

  Aquesta va ser l’ última direcció a Badalona, encara que com actor va aparèixer amb LA FARSA DE LA TINAJA, a finals de l’any 1955, amb Julieta Serrano i Josefina Tapias, al Centre.

   Aquesta va ser la petjada d’en Jordi Grau a Badalona, curta però molt profitosa; va canviar la forma de fer teatre a Badalona.

  Per lo que a mi respecta en Jordi va ser qui hem va inocular el verí del teatre, mentre veia un assaig d’EN LA ARDIENTE OSCURIDAD i la nostra amistat es va anar mantenint a la grada del Camp Nou, era força culer.

  Des de aquí voldríem enviar un sentit condol a la seva vídua, la badalonina Gemma Arquer Ventura, amb que es van conèixer en l’obra que va dirigir al Círcol Catòlic.

   JAUME ARQUÉ I FERRER

  ---

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent:

Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé.

Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell?

Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions.  I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi?

Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos.

Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem.

Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors.

Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies.

Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa?

I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible.

Postdata:

Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin.

ORIOL PUIG I TAULÉ

“El llarg dinar de Nadal” és una obra tan bella i delicada con les peces de la vaixella de porcellana que usa la família Bayard per Nadal. Els moviments pausats i harmònics, les paraules i els gestos subtils es confabulen per evitar que s’esquerdin; com si es caminés de puntetes.

El 2015 va guanyar un merescut premi Butaca al millor espectacle en petit format. La doble nominació d’enguany per “Les dones sàvies” i “Close to Liza” demostren la qualitat de les propostes de El Maldà. Ara, hem d’agrair-li que ens torni a oferir aquesta petita joia escènica de la Companyia La Ruta 40. Del tot recomanable.

“El llarg dinar de Nadal” ens narra la història dels Bayard, una família americana de tombant de segle XIX-XX que viu en la seva plantació (de fons se senten cants esperituals) Els observem, com en un quadre costumista, durant el dinar de Nadal en què tot és a punt: taula parada amb fines estovalles, cristalleria lluent, vaixella de porcellana i l’imprescindible gall d’indi. Roba i pentinats d’època.En la posada en escena no hi falta cap detall.

És com una galeria d’imatges que uneix petits instants en un relat continu que flueix amb suavitat. Gairebé sense adonar-nos passen per davant nostre noranta anys d’història dels Bayard: casaments, naixements, absències, morts,.. com una mostra del que també passa en altres llars.

L’inexorable pas del temps és el tema central de “El llarg dinar de Nadal”. El text és farcit d’expressions com “El temps ho esmola tot al seu pas” o “Jo em quedare aquí, amb vostè, com si la vida no fos més que un llarg dinar de Nadal”. Podem aturar el temps? Com afrontem les alegries i penes que ens prepara la vida? Com sobreviure a aquells que se’n van? Com superar el dolor que causen les absències?

Els membres de la família Bayard repeteixen any rere any les mateixes accions i algunes frases que, a mode de falca, donen continuïtat al relat i uneixen les diferents escenes. Subtils canvis ens avisen que som en un altre any perquè no perdem el fil argumental.

Destaca l’intel•ligent ús de recursos escènics i interpretatius (com les entrades i sortides per les portes de la sala o l’assignació de cadires a taula). És d’agrair veure una obra de factura minimalista en una època en què es tendeix a la grandiloqüència i als grans muntatges.

“El llarg dinar de Nadal” és una obra coral en què tots els personatges ocupen el seu espai i resulten del tot convincents. L’àvia Ballart que és substuïda per la seva filla com a cap de familia, el tiet, els dos fills, els bessons, la cosina, els sol•lícits criats que els atenen.

Poc a poc veiem com els personatges creixen, envelleixen i com canvien la tessitura de la veu i els gestos. Ens arriba al moll del cor la forma continguda amb què expressen el dolor. Resulta difícil destacar-ne només un perquè el resultat final de l’obra respon a l’excel•lent treball de conjunt.

Els personatges que amb el pas del temps moren, passen a interpretar un altre paper. Això, d’entrada, pot desorientar-nos però el continu intercanvi de rols en una obra que dura poc més d’una hora, demostra la gran versatilitat dels membres de la companyia La Ruta 40. Si no fos així, no aconsegurien donar-li credibilitat.

“El llarg dinar de Nadal” té la virtut de fer semblar fàcil allò que no ho és: aconseguir que el nombrós grup d’actors i actrius de La Ruta 40 actuïn i interactuïn amb una sincronia perfecta, que ens recorda molt l’engranatge d’un rellotge suís. Gràcies a tots per aquest preciós regal.

LLUISSA¨ GUÀRDIA  

EL PRINCIPAL

Des del dia que ens van ensenyar la rehabilitació del Principal, que hi vam trobar pegues, no només jo, érem molts els que vam mostrar el nostre desencis a l’arquitecte municipal. És realment increïble que davant d’un espectacle, s’hagin de retirar gairebé 100 localitats, perquè no tenen bona visibilitat o no es veu res.
Ahir vaig assistir a la festa de Nadal del col·legi del meu nét, celebrada en aquest teatre públic i com que es permetia l’accés a la part alta de la grada o sigui a les butaques que normalment s’anul·len, vaig anar provant diferents localitats, però com era lògic no hi havia manera i vaig decidir seure a l’última fila, que no hi havia estat mai …i tampoc, sempre trobes la barrera de metacrilat.
Davant d’aquesta lamentable situació d’un espai escènic públic, com és que cap equip de govern que hagi passat per l’Ajuntament des del 2010, no ha procurat una modificació?   Oi que també podriem enterrar aquell projecte de sala, Pepe Rubianes?

Jaume Arqué i Ferrer