La nit de la Iguana. La costa del Pacífic a la Gran del TNC

Tot i que ja hi estem acostumats, les demostracions de poder escenogràfic, de vegades, ens complauen, acceptem l’exhibició d’escenaris faraònics, en bé de determinats espectacles, i els personatges turmentats d’en Tenessee Williams, es digereixen mol millor a la terrassa del Costa Verde, encara que l’oferiment de  ron-cocos no passa de ser una promesa electoral en temps de mascareta i distància.

Tot i que el meu autor ianqui preferit és l’Arthur Miller, no hi ha dubte que l’autor del Tramvia més ben anomenat i tota la resta de personatges sortits de la seva imaginació, formen part d’un univers teatral on cal tornar-hi de tant en tant.

Carlota Subirós tira de pressupost per muntar una escenografia espectacular que promet des que darrera la teva mascareta, baixes les escales de la Massagran del TNC, darrerament amb el públic separat, potser per evitar els espectadors que comenten els espectacles en veu alta. L’escenografia et porta directament a la costa del Pacífic, a Mèxic, on els “chicos” Pancho i Pedro, preparen l’entrada triomfal de la Maxine, que tot i ser fora de temporada, ens ofereix quedar-nos un parell d’hores al seu hotel. I això que en aquell moment encara no sap que es a punt d’arribar en Shannon, amb un grup de professoretes de l’Institut Baptista Femení de Blowing Rock, Texas i la nena de catorze anys que és un prodigi musical.

El quartet principal de l’espectacle el completen el Nonno i la Hannah, avi i neta que miren de sobreviure mentre ell treballa per acabar el seu darrer poema

“… Oh, no podries triar, dolç coratge un nou indret per fer-hi també estatge? no únicament en un arbre daurat sinó al meu cor, que viu tan espantat”

Nora Navas, Joan Carreras, Lluís Soler i Màrcia Cisteró, interpreten amb solvència i seguretat, marca de la casa, els turmentats personatges de l’autor, i ho fan amb tanta facilitat, que no t’impressionen gaire, doncs senzillament els veus, i t’hi sents més o menys identificat, i passen les dues hores sense adonar-te de que no ets a la terrassa del Costa Verde aguantant nazis borratxos que celebren els bombardejos de Londres, o mirant d’entendre els motius de la Charlotte, per estimar en Shannon, l’home d’església que tothom estima sense ell voler-ho.

La nit de la Iguana no és el millor text  de l’autor de Mississipí, i possiblement el muntatge de la Carlota Subirós no és el millor espectacle que veurem aquesta temporada, però un teatraire ha de tornar de tant en tant als personatges clàssics, que sempre t’ofereixen noves lectures. Un espectacle gran que rarament sortirà…. no canten prou per girar pels teatres d’òpera, que podrien suportar una escenografia faraònica com aquesta.

Una bona forma de començar la Setmana Santa, on sempre preferiré el teatre que les processons.

• “Collons, ja estic vestida”
• “Collons, estic marejat de tanta febre que tinc”
• Collons, quines ganes tenim d’anar al teatre
• Collons, aquesta s’acaba aquesta setmana, el comentari va tard.

LA MEMÒRIA D’EN CODINA

És llei de vida. La mugí se’ns acaba enduent a tots, en una ronda de mort sense fi. Amb la desaparició d’alguns noms cabdals del teatre català com ara Ricard Salvat, Esteve Polls, Iago Pericot, Hermann Bonnín, Maria Lluïsa Oliveda o Josep Maria Loperena, desapareix també la seva memòria, la seva experiència vital, la seva conversa. Resten, és clar, els documents gràfics, literaris i audiovisuals en forma de llegat o fundació. Un fons més al Museu de les Arts Escèniques. En Josep Anton Codina era una part molt important de la memòria teatral de Catalunya dels anys cinquanta ençà. Ho sabia tot (els noms, els espectacles, les anècdotes) de l’anomenat “teatre independent”, aquell fet a les dècades dels seixanta i setanta. “Els anys difícils del teatre català”, segons l’expressió de l’enyorat crític Gonzalo Pérez de Olaguer.

Servidor de vostès va entrevistar Josep Anton Codina en un parell d’ocasions, per la meva (actualment aparcadíssima) tesi doctoral sobre Ricard Salvat. A l’Institut del Teatre i al seu pis del carrer Provença, ple de llibres i records de tota mena. En Codina (així responia al telèfon, de forma brillant: “Codina!”) tenia una memòria prodigiosa, una ironia finíssima i una rialla contagiosa. La seva trajectòria professional està lligada a la història del teatre català de la segona meitat del segle XX: va passar per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, va treballar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i va ser un director clau a la mítica Cova del Drac. «Quan em diuen que conec a molta gent, jo els responc: “Però si sempre són els mateixos a tot arreu!”». Catalunya, país petit. Ara i sempre.

En Codina va conèixer la Maria Aurèlia Capmany en una excursió conjunta de bibliotecàries i escoltes a Santa Maria de l’Estany (servidor pagaria molts diners per viatjar en el temps fins a aquella trobada). «Jo feia teatre al món de l’escoltisme i era amic del Jordi Carbonell, un dels intel·lectuals que feien feina a l’ADB. El Carbonell ens va reunir al Ricard, la Maria Aurèlia, el Molas, el Marfany, el Montanyès i a mi per portar la secció de teatre de Serra d’Or. Ens repartíem les crítiques, els comentaris, i de fet aquí va ser quan vaig conèixer el Ricard, abans que jo entrés a l’EADAG».

Aquell “primer intent de teatre nacional català”, segons les paraules de Jordi Coca, que era l’ADB, va ser on Codina va anar a parar a fer de comparsa a El burgès gentilhome, que Salvat dirigia amb el grup L’alegria que torna al Teatre Windsor. «Em vaig relacionar amb la high society barcelonina, allà hi sortien tots els prohoms de Catalunya!», m’explicava, tot enriolat. Codina volia anar a estudiar teatre a Itàlia, però Salvat el va convèncer per incorporar-se a l’aventura de l’EADAG, l’escola que va fundar amb Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga, i tota una colla de professors i artistes. L’escola d’art dramàtic formava part de l’Escola d’Art del FAD, aquella mena de “Bauhaus a la catalana” creada per Alexandre Cirici Pellicer, que va ser un miratge durant la grisor del franquisme. A la cúpula del Coliseum, és clar, un dels espais més icònics de la història del teatre català.

«En Salvat era bon director però triava malament els seus ajudants, perquè a mi em va triar a la primera. I com que jo no tenia gens d’experiència, m’ho havia de repetir tot moltes vegades», m’explicava en Codina. Puc corroborar totalment aquestes declaracions: servidor també va fer d’ajudant d’en Salvat. «Vaig aprendre a fer de director fent l’ofici d’ajudant. Amb el Salvat mai no hi havia una discussió de com enfocar una escena, i no em va donar mai una explicació. Però amb els assajos aprenia molt, perquè el Ricard feia repetir les coses moltes vegades: ara un fragment d’escena, ara l’escena sencera, ara l’obra sencera… I ja veies que l’important era el ritme».

Codina va ser l’ajudant de direcció de Salvat als espectacles Antígona i Gent de Sinera, el programa doble sobre Salvador Espriu que serien l’antecedent de Ronda de mort a Sinera, un dels espectacles més importants de la història del teatre català del segle XX. Cal no oblidar que Codina també va fer d’ajudant a Vent de garbí i una mica de por, text de la Capmany que demana una revisió a crits (potser al futur TNC de Carme Portaceli?).

Pep Torrents i Carme Sansa en un espectacle de la Cova del Drac. © Pau Barceló / CDMAE

Codina va anar, finalment, a Itàlia, amb estades a Torí, Roma i Milà. «Quan vaig conèixer el Giorgio Strehler al Piccolo, em van contactar per fer d’ajudant a Els gegants de la muntanya, que estava programat per la temporada següent (1966/1967). Tant de bo hi hagués anat. Però resulta que la Ronda havia tingut tant èxit (havien anat a Madrid i tot) que el Ricard havia decidit convertir l’escola en Companyia Adrià Gual. Jo em vaig trobar amb l’opció d’anar a Itàlia a fer d’ajudant de l’Strehler o quedar-me a Barcelona amb la nova companyia que s’acabava de crear, cosa que em va temptar més. Va ser el treball més dur, m’hi vaig jugar la vida i la vaig perdre. Naturalment, si hagués anat a Milà hauria pogut fer de public relations i ara tindria no-sé-què. En canvi hi vaig enviar el Lluís Pasqual, que ho va aprofitar. I molt bé que va fer».

Codina i Salvat van acabar partint peres (i retrobant-se, al cap dels anys), i en Josep Anton va iniciar una etapa estupenda a la Cova del Drac, el local fundat per Guillem d’Efak al soterrani del Drugstore del carrer Tuset. Allà va crear la companyia Ca Barret!, juntament amb Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, i va dirigir una sèrie d’espectacles de cabaret literari i musical, d’on van sortir actors com Carme Sansa o Pep Torrents. Pel que fa a la seva faceta de pedagog, Josep Anton Codina va passar per Alpha 63 (a L’Hospitalet), el Teatre Experimental Català (TEC) o Estudis Nous de Teatre, i va crear l’escola Josep Yxart de Tarragona. Finalment, Codina va acabar fent de professor a l’Institut del Teatre, on gràcies a la seva prodigiosa memòria va col·laborar durant anys en la catalogació del fons del Museu de les Arts Escèniques. Com a la campanya iniciada per la institució fa cinc anys, Te’n recordes?, però molt abans que aquest fos un projecte obert de memòria col·lectiva.

Amb Codina ha marxat una part important de la nostra memòria escènica. Ara nosaltres podem recordar-lo de diferents maneres: llegint el volum Josep Anton Codina. Una fita en el paisatge teatral, el llibre-entrevista de Guillem-Jordi Graells editat per l’Institut del Teatre el 2019. O consultant el seu fons personal, que Codina va donar, molt amablement, al Museu de les Arts Escèniques. Però sobretot, cal que el recordem. Recordem el Codina, com tots aquells i aquelles que han protagonitzat els darrers seixanta anys de la història del teatre català, i amb qui no hem estat, segurament, justos del tot. Fem-ho per ells. I brindem a la memòria del Codina. Per la memòria del Codina!.  ORIOL PUIG TAULÉ