CINCO HORAS CON MARIO, per Carles Armengol
Un recital amb molta història
Quan un s’acosta a aquesta enèsima versió de Cinco horas con Mario ha de tenir en compte un parell de coses importants. En primer lloc cal saber que el muntatge teatral va tenir la seva primera versió fa quaranta anys, i que poc ha variat des de llavors. I en segon lloc, que Lola Herrera s’ha enfrontat amb Carmen Sotillo -la vídua que protagonitza la novel·la de Miguel Delibes– en diverses etapes de la seva vida, i que ara ho fa amb 84 anys a l’esquena i una enorme experiència teatral. Si partim d’aquestes premisses segur que podrem gaudir d’un espectacle que en el seu moment va ser un gran revulsiu i una mena de catarsi teatral que molta gent encara recorda. Està clar que els anys pesen en vàries qüestions, però el text de Delibes i l’entrega de l’actriu han quedat pràcticament intactes i encara desperten admiració i respecte.
Si aquesta temporada vèiem Señora de rojo sobre fondo gris, també de Delibes, ara podem remetre’ns a la seva antítesi. Si allà el personatge absent era una dona emprenedora i amb empenta, aquí hi tenim la representació de la típica dona de províncies dels anys seixanta, amb les seves idees conservadores, les seves repressions i una idea de la vida que ara ens pot fer sortir butllofes. Delibes no té cap pudor en ensenyar la vena racista, classista i masclista del seu personatge, però també ens brinda un caràcter contradictori al qual Josefina Molina, la directora, i l’actriu Lola Herrera han sabut imprimir-li una dimensió polièdrica i molt humana. De fet, el més impressionant de tot l’espectacle és veure com Herrera es mimetitza amb Sotillo, com s’emociona i es desespera, especialment en una escena final colpidora i encara avui molt emotiva.
Potser sí que estem davant de teatre arqueològic, d’una recuperació històrica que no s’entén del tot si no es situa en el context adequat, però el que està clar és que gran part del missatge encara és vigent. I és que tal com diu Molina en el programa de mà, el feminisme també és fer una mirada al passat, una mirada autocrítica que permeti seguir avançant. En aquest sentit, i tot i que encara queda molt per fer, és admirable contemplar els passos agegantats que ha fet la dona espanyola des dels anys seixanta fins a l’actualitat.
ON PODEM ANAR?
-
Badalona, 8 d’octubre de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Podem considerar, la programació cultural/escènica que oferim aquesta setmana de molt interessant, tot i que és escassa,
Si hi arribem a temps, s’ha de tenir en compte que aquest dimarts 8 d’octubre, a les vuit del vespre, a l’Espai Betúlia, tindrà lloc un recital poètic organitzat per la gent del Pont del Petroli, que porta per títol L’alè d’aigua, amb poemes de la gironina establerta a Tarragona, Conxita Jiménez, guanyadora de diversos premis i amb dos llibres de poemes editats. Els treballs que es presentaran, seran declamats per la mateixa autora a qui acompanyaran la cantant tortosina Pili Cugat i el guitarrista Carlos Lupprian.
Fill d’una família humil, nascut al poble de Santanyí. Antoni Vidal Ferrando va obtenir el títol de mestre general bàsica. El 1978 es va llicenciar en filosofia i lletres, especialitat d’història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, centre adscrit de la Universitat de Barcelona. Com a historiador, ha fet un treball didàctic, divulgatiu i de recerca de la història de Mallorca, és a dir, una síntesi biogràfica del poeta Vidal Ferrando que dijous 10 d’octubre, a l’Espai Betúlia, a les set de la tarda, presentarà amb el nom de La tarda s’enamora d’aquell lloc, amb poemes que llegirà ell mateix. Totes les seves obres les ha escrit en català i s’han traduït, a alemany, anglès, castellà, francès, gallec, hindi, neerlandès, romanès i rus. Ha editat quatre llibres històrics i ha obtingut una dotzena de premis en certàmens poètics.
Novament un dels èxits més importants de la temporada, el podrem veure a la nostra ciutat, divendres 11 d’octubre, a dos quarts de nou del vespre, al Teatre Zorrilla. Es tracta d’una obra de Martin McDonagh, traduïda per Vicky Peña, La reina de la bellesa de Leenane: ha estat un text de Martin McDonagh, amb traducció de Vicky Peña, produïda per La Perla 29 i dirigida per Julio Manrique En el repartiment figuren: Enric Auquer, Marissa Josa, Ernest Villegas i la badalonina Marta Marco. Una bona obra, amb un repartiment excel·lent, que dona pas a un espectacle extraordinari. La vida del petit poble irlandès de Leenane reflecteix en uns somnis que es dilueixen com la fina pluja que rega els prats verds del comtat. Aquesta obra es va representar els dies 27 i 28 d’octubre de 1999 a l’escenari del Zorrilla, amb un repartiment encapçalat per Montserrat Carulla i Vicky Peña.
Torna Dàmaris Gelabert a Badalona. Serà diumenge 13 d’octubre al Teatre Zorrilla, a les sis de la tarda, aquest cop, convertida en tot un referent de la música en català ens oferirà un espectacle amb els temes més populars del seu repertori, ideals per acostar l’amor per la música als petits de la casa. Segur que s’ho passaran molt bé escoltan en directe els temes que tan bé coneixen. Dàmaris Gelabert actua acompanyada de les veus d’Anila Padrós i Cristina Ferrero, de Marc Mas (piano), d’Adrià Martínez (guitarra), de Dimas Corbera (baix), de Coqui Castells (bateria), de Gregori Hollis (trompeta) i de Francesc Vidal (saxo).
Jaume Arqué i Ferrer
Amics del Teatre Zorrilla.
- ,
- o
ON PODEM ANAR?
Badalona, 1 d’octubre de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Continu la poca oferta per al públic badaloní: i el teatre i la dansa, absents.
De nou tornen les vetllades, en el marc de les quals Ferran Compte, fent valer els seus coneixements del món operístic dijous 3 d’octubre, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Marina de l’Orfeó Badaloní, oferirà una conferència sobre l’òpera pòstuma de Giacomo Puccini, Turandot, (inacabada per ell a conseqüència de la seva mort i acabada per Franco Alfaro), amb el llibret signat per Giuseppe Adami i Renato Simon. Es va estrenar el 25 d’abril de 1926 al teatre de l’Scala de Milà. Es dona el fet que aquesta òpera, l’acció de la qual transcorre a l’antiquíssima Xina, no es va poder representar en aquest país en un llarg període fins que a l’any 1990, ja que el govern de la República Popular Xina la hi va prohibir. El dia que afinalment s’hi va representar va ser un espectacle realment increïble per la fastuositat que va viure Pequín.
Dissabte 5 d’octubre, a dos quarts de nou del vespre, el Teatre Zorrilla, oferirà l’actuació del grup vocal Gemma 4, compost per quatre veus femenines. En aquesta ocasió tornen a l’escenari del Zorrilla per celebrar els seus 25 anys dalt dels escenaris. En la seva actuació presentaran un nou disc commemoratiu d’aquesta efemèride, en què reviuen els seus millors temes, els quals les han consagrat en l’àmbit internacional. Els arranjaments vocals de Gemma 4 impregnats d’arrels cubanes entre altres influències, i amb quatre veus excepcionals, faran viatjar el públic través de l’essència de grans boleros, el feeling, els sons, les guarachas, el txa-txa-txa,etc.
Homenatge és el títol de l’espectacle poetico-musical que diumenge 6 d’octubre, a les sis de la tarda, s’oferirà amb motiu del 150è aniversari de la creació de la parròquia de Sant Josep. L’espectacle està dedicat a la parròquia com a institució i a totes les persones que l’han sentida o la senten com una cosa seva. Consistirà en cançons i en una lectura de poemes de caràcter religiós, de diferents autors catalans i castellans. Hi participarà la Coral Betúlia, cosa que farà que hi participin una trentena de persones, sota la coordinació de Miquel Creixell. amb la lectura de poemes de diferents autors catalans i castellans de caràcter religiós i cançons amb la participació de la Coral Betúlia, el que farà que hi participin una trentena de persones, sota la coordinació de Miquel Creixell.
Jaume Arqué
Amics del Teatre Zorrilla.
ON PODEM ANAR?
Badalona, 24 de setembre de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Dos espectacles , però molt poca cosa per a una ciutat com la nostra.
S’han acabat les vacances, pel que fa a les representacions, als teatres municipals i Divendres 27 de setembre, el Zorrilla obrirà les portes, per oferir un dels èxits de la temporada passada al teatre comercial barceloní. Es tracta del text de Sarah Rhul, adaptat per Joan Sallent, L’habitació del costat, dirigida per Julio Manrique amb un repartiment en qué figuren: Ivan Benet, Carlota Olcina, Pol López, Queco Novell, Marcia Cisteró i Adeline Flaun. N’hi ha per riure, amb els progressos científics que un doctor porta a terme a mitjans del segle XIX, amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric. Fa passar una molt bona vetllada. Atenció, al nou horari dels teatres badalonins, ja que a partir d’aquesta representació, totes les que tinguin horari vespertí, començaran a dos quart de nou del vespre!!! (20’30 h)
L’Orfeó Badaloní, inicia la temporada, a l’església dels Pares Carmelites, dissabte 28 de setembre, a un quart de nou del vespre, amb l’actuació del Cor da Capo BCN, que interpretarà, fragments de la sarsuela de Martínez Valls, amb llibret de Lluís Capdevila i Víctor Mora, Cançó d’amor i de guerra. A més a més del cor, els solistes seran: Sara Bañeras, Maria Bañeras, Jorge A. Jasso, Jordi Carbonell, Enric Belenguer i Guillermo Torres, al piano, tots ells sota la direcció de Dalmau González
Jaume Arqué i Ferrer
Amics del Teatre Zorrilla.
BECKET , 30 ANYS (QUE S’HA MORT)
Article publicat a Núvol (19-9-2019)
La Sala Beckett ha presentat la temporada 2019-2020, tota ella una gran efemèride. Ara fa trenta anys, el 1989, va morir el dramaturg irlandès que dona nom a la sala, Samuel Beckett, i fa trenta anys s’obria al públic un teatret al barri de Gràcia. Sota el lema Memento mori. Recordem-nos de morir, la Beckett presenta una temporada dedicada a la mort. El llatinòrum prové de l’antiga Roma, i eren les paraules que un esclau anava xiuxiuejant al general victoriós mentre desfilava davant de la plebs: “Recorda que has de morir”. Des de la pintura amb calaveres fins a l’arquitectura funerària, passant per les fotografies fetes als difunts fa cent anys i les samarretes del heavy metal, el Memento mori ha servit per recordar-nos, a tots plegats, que això de la vida són quatre dies. O sigui que anem per feina.
El bar del teatre estava ple de gom a gom. En una petita tarima, Toni Casares, Aina Tur i Víctor Muñoz Calafell van presentar la temporada sencera (gràcies al bon so del Flaco), davant d’un públic força excitat, format majoritàriament per professionals del sector que es retrobaven després de les vacances (“Com ha anat l’estiu?”, “Com sempre, uns dies a Menorca per desconnectar”). Tots els titulars sobre la temporada que presentat el teatre contenen les paraules “Beckett” i “mort”, i és que l’aposta ha sigut clara. Al programa de mà, tots els espectacles porten un epígraf relacionat amb la mort: la reposició d’Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó (“Naixement de la mort”), Memento mori o la celebració de la muerte de Sergio Blanco (“Habitar la mort”), No m’oblideu mai de Llàtzer Garcia (“La mort silenciada”) o 360 grams d’Ada Vilaró (“Travessar la mort”). El text de Lara Díez Herència abandonada (guanyador del Premi Crítica Serra d’Or 2019) porta l’epígraf “La mort catàrtica”, o el primer text de l’actor i dramaturg Oriol Puig (no és servidor de vostès) Karaoke Elusia parla sobre “Morir jove”. L’aposta mortuòria de la Beckett va fins al final, i celebrem la unió de la companyia familiar Les Bianchis amb la dramaturga Clàudia Cedó i el director Israel Solà amb l’espectacle I aleshores… què?, una proposta per explicar les morts de tota mena als més petits.
Dèiem que les paraules claus de la temporada són mort i Beckett, o sigui que passem al Samuel. La Beckett no havia representat mai (en una producció pròpia) el text més paradigmàtic de l’irlandès que escrivia en francès, i enguany això se solucionarà amb tots els honors. Ferran Utzet dirigirà Esperant Godot, que en la nova traducció de Josep Pedrals ha perdut el “Tot” que li va enjoncar en Joan Oliver. Vladimir i Estragó porten esperant-lo des de 1952, i no sembla que la cosa canviï. En aquesta producció tindran les cares i els cossos de Nao Albet i Pol López, mentre Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet es posaran a la pell de Pozzo i Lucky. Durant les mateixes dates, entre desembre i gener, Sergi Belbel dirigirà Beckett’s ladies, o la posada en escena de quatre monòlegs breus de l’autor (Passos, Bressol, No jo i Anar i tornar), encarnats per les actrius Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom. L’Iscla posarà boca, llavis i dents al frenètic monòleg No jo, i per acabar de reblar el clau el muntatge tindrà lloc a diferents espais del teatre. També podrem veure Words and music, un espectacle de la família Albet (en David a la direcció musical i el Nao a l’escènica), que es va poder veure a L’Auditori el 2017 i que és la versió teatral de la peça radiofònica escrita per Beckett i musicada per Morton Feldman. La ballarina Anna Hierro i l’actor Jordi Figueras acompanyaran a Albet en escena, juntament amb el grup de cambra de l’ESMUC. Finalment, el cicle dedicat a Beckett acabarà amb el laboratori Catàstrofes, dirigit per Llàtzer Garcia.
Tal com ja s’havia anunciat, l’autora resident d’aquesta temporada a la Beckett serà Denise Duncan, que presentarà un text nou durant el Grec 2020 o bé l’inici de la temporada vinent, i de qui Casares destaca que no és gratuït que sigui llicenciada en Periodisme. Estudiants de periodisme, no desespereu: sempre teniu futur en el món del teatre. Pel que fa a les companyies, les residents d’enguany seran tres: La Virgueria, que presentarà el text Demà, de la figuerenca Helena Tornero; The Mamzelles, que estrenarà l’espectacle Todas las flores (protagonitzat per vuit actrius); i Les Bianchis, amb el ja esmentat I aleshores… què?. A la Sala Beckett també podrem veure els nous espectacles d’Àlex Rigola (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers), Marc Crehuet amb ‘La morta’ de Pompeu Crehuet, una fantasia autoficcional amb l’aparició del seu besavi dramaturg, o Marta Buchaca, que presenta Rita, una comèdia sobre l’eutanàsia protagonitzada per David Bagés i Anna Moliner.
Pel que fa als tallers, seminaris i xerrades, la Beckett bullirà d’oferta. Tindran lloc un total de 10 laboratoris, dedicat a la filosofia, la identitat trans o el punk. Tampoc podem oblidar els ja tradicionals cursos de dramatúrgia amb professors com Sergio Blanco, Mònica Bofill, Javier Daulte o Anna M. Ricart. La Beckett continuarà amb els seus projectes pedagògics a tres instituts i seguirà oferint cursos de teatre per a nens i adolescents. I, finalment, segueixen en ple funcionament serveis a l’autoria contemporània com Fabulamundi. Playwritting Europe (una mena d’Erasmus per a dramaturgs europeus), Extended Universe (un projecte sobre la creació de públic jove i noves tecnologies), Eurodram (xarxa europea per a la promoció de textos teatrals) o la base de dades amb traduccions de teatre contemporani Catalandrama. Un bon Eurodram és el que tenen muntat ara mateix al Regne Unit, i un bon Catalandrama el que tenim a casa nostra. És curiós que cap dramaturg hagi fet servir encara aquests títols (i això m’ha fet pensar en el disc de Biznaga “Centro Dramático Nacional” o en la formació musical efímera Convergència i Unió).
Però no ens desviem del tema. La mort i Samuel Beckett, Samuel Beckett i la mort seran els protagonistes d’una temporada farcida d’activitats. Impossible enumerar-les totes.
Oriol Puig Taulé
ON PODEM ANAR?
-
Badalona, 17 de setembre de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Dimecres 18, ja que a les 20 hores, a l’Espai Betúlia, hi haurà un recital poètic organitzat per l’Associació Pont del Petroli, en el qual Odile Arqué (veu) i Chiari Giani (guitarra) interpretaran textos del poemari d’Hilari de Cara titulat El misantrop. De Cara, guardonat amb el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, poeta transgressor i professor d’institut jubilat, mira la mort amb molt de respecte i l’associa, implacable, amb el pas del temps. Però s’hi entreveu l’esperança d’agafar aire viatjant, lliure, pel món, i traient al mercat noves narratives.
Dijous 19 de setembre, a les vuit del vespre, cloenda dels Vespres a la fresca, cicle organitzat durant l’estiu per l’Associació de veïns del Centre de Badalona, amb l’actuació de Cesc Gil & Martí Ruiz, que presentaran L’espectacle musical definitiu.
Ja que no tenim cap més espectacle per recomanar-vos, ens agradaria que llegíssiu aquest article publicat per la revista NUVOL, el dia 12 de setembre.
“El teatre infantil aixeca Catalunya
Aquest dimarts, 12-9-2019, TV3 va emetre la gala Catalunya aixeca el teló (que s’havia celebrat el dia anterior al Liceu), l’esdeveniment anual organitzat per ADETCA (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya) per presentar la temporada dels teatres catalans. Alerta, això era abans, perquè a partir del 2016 es va decidir abandonar el model de gala que s’havia realitzat fins a aquell moment.
És a dir: un espectacle confeccionat amb fragments dels muntatges que es veurien durant la temporada, i que al final resultava un compendi de musicals, escenes teatrals poc assajades i números de varietats (és especialment recordada la intervenció d’un hipnotitzador, el 2015). Podríem dir, citant a Gerard Piqué, que amb l’hipnotitzador va començar tot plegat. També podríem reflexionar sobre quin sentit té muntar una gala televisiva que vol animar a la població a anar al teatre on no es veu ni es cita cap espectacle teatral. Però d’això ja en parlarem un altre dia.
La gala d’enguany ha estat dirigida per Nico & Sunset (Oriol Vila i Raquel Salvador), i la presentadora ha sigut l’actriu de dotze anys Nonna Cardoner (coneguda per la sèrie de TV3 Benvinguts a la família). “Qui seria capaç de criticar una nena?”, deia Anna Barrachina al primer vídeo de la gala. Ja fa temps que ADETCA explica que Catalunya aixeca el teló és un esdeveniment televisiu, i que s’ha d’entendre com a tal. D’acord. La idea dels directors era fer un espectacle per a tots els públics, on els grans protagonistes fossin les criatures. Per això l’elecció de la presentadora, la presència de molts nens a l’escenari o la inclusió del joveníssim crític teatral Joanet Ordónez o del coach d’actors Cristian Broto, interpretats per dos solvents actors. La gala també va tenir alguns moments estel·lars protagonitzats per adults: Josep Maria Pou amb els ulls embenats trencant una piñata mexicana (moments de perill real a l’escenari), Núria Feliu cantant les ràfegues musicals (mai li agrairem prou tot el que fa aquesta dona pel país) o Imma Colomer demostrant, un cop més, que això de ser estupenda no coneix edat. També es van entregar els Premis Catalunya de Teatre, que van ser pel Tricicle (premi a la trajectòria), La Calòrica (premi al projecte artístic singular) i la Sala Beckett (premi a la sala de teatre). Cal assenyalar que a la retransmissió de TV3 es va tallar el discurs d’agraïment del seu director artístic, Toni Casares, i es va mantenir el de la seva responsable de programació, Aina Tur. Casares reivindicava la literatura dramàtica i una major presència de dramaturgs i dramaturgues a les nostres vides. I li van tallar el discurs. Crec que no cal afegir res més. (el director ha compartit el seu discurs en aquest tuit
Però anem al tema que ens ocupa. En una gala protagonitzada i pensada pels nens, el tema que ha indignat una part considerable de la professió ha sigut un vídeo molt determinat. Es tracta d’una peça on una sèrie d’infants parlen directament a càmera i, bàsicament, diuen que el teatre per a adults és molt més bo que el teatre per a nens. En aquest vídeo la confusió dels guionistes de la gala arriba a nivells estratosfèrics, perquè es barregen diversos temes: el teatre que fan els nens a l’escola (“Prou paper Pinotxo!”), les classes de teatre que reben els nens (“El profe de teatre no pot ser el profe de gimnàstica, ni el cuiner del cole, ni un pare simpàtic”) i els espectacles que poden veure els nens, a l’escola o al teatre. És aquí on cal fer un punt i a part, perquè els guionistes de la gala patinen més que Oriol Broggi defensant la seva programació no paritària. Menystenint i ignorant la grandíssima tradició i el variadíssim panorama del teatre familiar a Catalunya, es reclama a professionals de renom (és a dir, del teatre “d’adults”) que dirigeixin teatre infantil. Sempre estem igual. En un altre dels vídeos de la gala, a l’actriu Aina Clotet li tocava parodiar el teatre d’objectes. Tenim una notícia, estimats: les companyies catalanes que més viatgen pel món són les que fan teatre infantil. I també les que fan teatre d’objectes.El cacau mental dels guionistes els va fer confeccionar una peça que volia reivindicar el teatre infantil però que, al mateix temps, el ridiculitzava, col·locant-lo per enèsima vegada en una lliga inferior. En el mateix clip (de poc més de tres minuts) es barrejava la reivindicació (“Fer teatre infantil no és menys important que fer teatre per a adults”) i un atac gratuït als professionals del teatre familiar que es podria aplicar, perfectament, a TOTS els professionals del sector: “Els actors que feu teatre per a nens, si us plau, no sortiu la nit abans de festa”. O bé: “Està molt bé que el teatre ens ajudi a treballar els valors, però que no es noti tant, porfi. No volem sermons, ni lliçons, ni bronques”. A veure. Qui ha dit que els actors que fan una funció amb ressaca són només els del gènere familiar? Des de quan fer sermons dalt d’un escenari és exclusiva del teatre infantil? I per acabar-ho d’adobar, la cirereta del pastís, uns nens angelicals preguntant a càmera: “Diuen que som el futur, no?”. No, reiets meus, no sou el públic del futur: sou el públic del present, quelcom que els guionistes de la gala sembla que no han entès. La TTP (Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics) ha emès un comunicat molt elegant, al qual han donat suport nombrosos professionals i espectadors del teatre de petits i grans. Ara no enumeraré les excel·lents companyies de teatre familiar que tenim a Catalunya: aquí en trobareu cinquanta-set. I si no les trobeu, és que estan voltant per festivals d’arreu del món.
La gala del dilluns va acabar amb un pica-pica al foyer del Liceu a base de fruits secs, patates fregides, formatges i galetes (dieta mediterrània). L’acte social més important de la nit. Si no tenen temps de veure la gala sencera (dura una hora) els recomano fervorosament que vagin directament al minut 38:15. La interpretació que fa Paula Jornet (Pavvla) de Flor de nit va ser, definitivament, el moment més màgic de la nit.”
Oriol Puig Taulé
-
jaume arque ferrerBadalona, 17 de setembre de 2019 ON PODEM ANAR? Això és el que us oferim… Dimecres 18, ja que a les 20 hores, a l’Espai Betúlia, hi haurà un recital poètic organitzat per l’Associació Pont del Petroli, en el qual Odile Arqué (veu) i Chiari Giani (guitarra) interpretaran textos del poemari d’Hilari de Cara titulat El misantrop. De Cara, guardonat amb el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, poeta transgressor i professor d’institut jubilat, mira la mort amb molt de respecte i l’associa, implacable, amb el pas del temps. Però s’hi entreveu l’esperança d’agafar aire viatjant, lliure, pel món, i traient al mercat noves narratives. Dijous 19 de setembre, a les vuit del vespre, cloenda dels Vespres a la fresca, cicle organitzat durant l’estiu per l’Associació de veïns del Centre de Badalona, amb l’actuació de Cesc Gil & Martí Ruiz, que presentaran L’espectacle musical definitiu. Ja que no tenim cap més espectacle per recomanar-vos, ens agradaria que llegíssiu aquest article publicat per la revista NUVOL, el dia 12 de setembre. “El teatre infantil aixeca Catalunya Aquest dimarts, 12-9-2019, TV3 va emetre la gala Catalunya aixeca el teló (que s’havia celebrat el dia anterior al Liceu), l’esdeveniment anual organitzat per ADETCA (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya) per presentar la temporada dels teatres catalans. Alerta, això era abans, perquè a partir del 2016 es va decidir abandonar el model de gala que s’havia realitzat fins a aquell moment. És a dir: un espectacle confeccionat amb fragments dels muntatges que es veurien durant la temporada, i que al final resultava un compendi de musicals, escenes teatrals poc assajades i números de varietats (és especialment recordada la intervenció d’un hipnotitzador, el 2015). Podríem dir, citant a Gerard Piqué, que amb l’hipnotitzador va començar tot plegat. També podríem reflexionar sobre quin sentit té muntar una gala televisiva que vol animar17 sept. a las 10:5
ON PODEM ANAR?
Badalona, 10 de setembre de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
La nova temporada ja comença a donar senyals d’inici, pocs, però els hem de ressenyar.
La temporada escènica s’encetarà amb el cicle de teatre familiar Soc Menut, al Círcol, diumenge 15 de setembre, a les 12 hores, amb la representació d’El peix irisat, a càrrec de la Companyia Tanaka, grup de teatre per a tots els públics en què la comèdia i els valors pedagògics s’entrellacen en un còctel que aconsegueix agradar els petits i els que no ho són tant.
El peix irisat és l’animal més bonic de tot l’oceà, però es troba molt sol. Per què els altres peixos no volen jugar-hi? Així comencen les aventures submarines protagonitzades per un peix d’escates lluents. Un espectacle de teatre i titelles per a tota la família.
Com que no tenim res més per a aquest cap de setmana, passarem a dimecres 18, ja que a les 20 hores, a l’Espai Betúlia, hi haurà un recital poètic organitzat per l’Associació Pont del Petroli, en el qual Odile Arqué (veu) i Chiari Giani (guitarra) interpretaran textos del poemari d’Hilari de Cara titulat El misantrop. De Cara, guardonat amb el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, poeta transgressor i professor d’institut jubilat, mira la mort amb molt de respecte i l’associa, implacable, amb el pas del temps. Però s’hi entreveu l’esperança d’agafar aire viatjant, lliure, pel món, i traient al mercat noves narratives.
Jaume Arqué i Ferrer
Amics del Teatre Zorrilla
L’Obrador d’estiu de la Sala Beckett
La Sala Beckett ha celebrat, del 7 al 24 de juliol, la catorzena edició del seu Obrador d’Estiu. Allò que va començar a l’Argelaguer, en plena Garrotxa, com una mena de colònies per a dramaturgs, ha passat al llarg dels anys per la Beckett de Gràcia, l’Institut del Teatre o la Nau Ivanow, per acabar sent una trobada de dues setmanes al Poblenou, on la sala bull d’activitats en tot moment. Cursos d’escriptura, tallers d’interpretació, lectures dramatitzades, semimuntats, micros oberts, dinars de companyonia i cerveses postfunció. Servidor de vostès hi ha anat, coses de la vida, diversos dies. I n’ha escrit això.
Ja ho dèiem l’any passat: les samarretes dissenyades per Enric Jardí ens indiquen que és estiu. I si és estiu, és temps d’Obrador. En cap altre període com aquest queda tan clar que la Beckett és una fàbrica de creació: l’edifici està farcit de gent i d’activitats matí, tarda i nit, i els seus treballadors no paren quiets ni un moment. A les oficines: totes dones. A la secció tècnica: tots homes. Aquest ha sigut el segon any que l’Obrador d’Estiu ha durat dues setmanes, en comptes d’una, i les activitats també s’han multiplicat. El dramaturg Simon Stephens, que l’any passat es va acomiadar de l’Obrador després de deu anys venint cada estiu a Barcelona, va fer una visita fugaç per retrobar-se amb alguns dels dramaturgs europeus que han passat pels seus seminaris durant aquests anys (entre ells, Clàudia Cedó, Lucía Carballal o Anna Wakulik), autors que sota el títol 7 d’un cop! van presentar una sèrie de lectures dramatitzades dirigides per Marilia Samper. El també anglès Alistair McDowall ha pres el relleu a Stephens i és l’encarregat de realitzar el seminari a dramaturgs emergents d’arreu, on enguany hi havia autors de Finlàndia, Itàlia, Uruguai i Àustria i la catalana Lara Díez. Aquests autors també van presentar els seus textos breus sorgits del seminari titulat “El final: el teatre davant la mort”, amb unes lectures dramatitzades dirigides per Iván Morales. El teatre turc contemporani també ha tingut un lloc a l’Obrador d’Estiu, ja que Carlota Subirós va dirigir les lectures de textos de Ceren Ercan i Ayse Bayramoglu, incloses al projecte europeu Fabulamundi.
El Fabulamundi permet que es tradueixin autors de tota Europa i que aquests puguin venir a Barcelona i, al mateix temps, que autors catalans puguin ser traduïts i representats arreu del continent. Enguany, a la Beckett s’hi ha pogut veure tres espectacles semimuntats (situats en aquella delicada línia entre una lectura i un muntatge): Paradís inundar. Simfonia extraviada, un text de l’austríac Thomas Köck dirigit per Ferran Dordal; Avinguda Nacional, del txec Jaroslav Rudis i posada en escena de Martí Torras Mayneris; i No em penedeixo de res, del romanès Csaba Székely, en un semimuntat dirigit per Montse Rodríguez. La Sala Beckett ha publicat aquests tres textos en un sol volum, el número 35 de la col·lecció “Off cartell”, que es pot adquirir a la taquilla del teatre (si tracten bé a la taquillera, evidentment).
Pel que fa als cursos, aquests dies han passat per la Beckett autors com la britànica Ella Hickson, amb un seminari al voltant de la globalització i el teatre, o el francès Enzo Cormann, amb una proposta sobre les hipòtesis dramàtiques. El cubà Abel González Melo ha viatjat a Barcelona per compartir les seves idees sobre “l’infern latent” present a tot text teatral, i l’autor i director argentí Rafael Spregelburd ha proposat un curs al voltant del “mite de la precisió. L’autora uruguaiana Denise Despeyroux, de qui aquest mes s’ha pogut veure Cançó per tornar a casa a la Sala de dalt, ha impartit un curs d’interpretació titular “Dramatitzar” que, paradoxalment, anava sobre el fet de desdramatitzar, i Àlex Rigola ha treballat amb escenes de La gavina d’Anton Txékhov el tipus de veritat interpretativa que ha posat en pràctica a muntatges com Ivànov o Vània.
Al Menjador de la Beckett (un dels bars amb la millor llum de Barcelona) també s’hi ha celebrat l’Speaker’s Corner, una proposta que permet, a tothom provar els seus textos breus davant d’un públic (viu), i que ja s’ha convertit en un nou clàssic de l’Obrador d’Estiu. El Menjador és el punt neuràlgic i de trobada de l’Obrador, des de bon matí (el cafè d’abans de començar el curs o de la pausa), fins al migdia, la tarda i la nit és ple de gent que va amunt i avall. Sense que això sembli destarotar els seus simpatiquíssims cambrers. L’Obrador va acabar, com cada any, amb una festa, en aquesta ocasió al pati de L’Hangar. I veient les fantàstiques fotos que, un any més, ha fet Nani Pujol a absolutament tots els professors i alumnes de l’Obrador, he pensat que era de justícia que els protagonistes (com a mínim, gràfics) d’aquest article fossin els treballadors de la Beckett. Ells i elles, un any més, han transitat per l’Obrador amb aquella alegria. Elles i ells, els que hi són, els que marxen i els que vindran, fan possible que professors i alumnes vagin per la Beckett amb un somriure d’orella a orella. I això és mitja vida, amigues. Bones vacances! Us les mereixeu!
Oriol Puig Taulé
ON PODEM ANAR?
Badalona, 30 de juliol de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
A la nostra ciutat ja fa dies que no hi ha res programat. Hi podria haver el consol de mirar la cartellera de Barcelona i a part de trobar alguna sala de teatre alternatiu, que representin algun espectacle que pugui interessar per qualsevol motiu, tothom a tancat per vacances.
Total a esperar, que no falta tant perquè arribi setembre.
Bones vacances per tothom hi ha passar-ho el millor possible.
AMICS DEL TEATRE ZORRILLA
Jaume Arqué i Ferrer
ON PODEM ANAR?
Badalona, 23 de juliol de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Els Vespres a la fresca a l’Associació de veïns del Centre, arriben a la seva fi amb el concert que dissabte 27 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, en el qual es podrà escoltar el recull de cançons que porten per títol de Cançons per a la mar a càrrec de Lluís Platero, i amb la col·laboració de Toni Forteza i Bea Ruiz.
Aquest és l’únic espectacle que hem trobat furgant en les entitats badalonines i diferents webs, per la qual cosa la recomanació per a tots aquells a qui els agraden els espectacles escènics, principalment el teatre, és que es desplacin a la ciutat comtal. En ple Festival Grec i com a espectacles dels més reeixits de la cartellera recomanem anar a La Perla 29 a veure, Això ja ho he viscut, un text de Prestley molt interessant amb direcció de Sergi Belbel, fins al dia 26 de juliol. Un treball molt digne és Les feres de Shakespeare, al rehabilitat teatre Oníric Teatre Condal, fins al dia 28; la Sala Beckett, també fins al dia 28. ofereix força qualitat amb el text, Cançó per tornar a casa, de Denise Despeyroux; també està tenint molt bona acollida; Casa de nines, 20 anys després, amb la Vilarasau, Madaula i direcció de Sílvia Munt, fins al 4 d’agost al Romea. Un dia qualsevol, que es representa a la sala Villarroel, també és força recomanable i també acaba el 28 de juliol. No hem anomenat el Lliure, però segur que cada dia s’hi trobarà qualitat, però com que els espectacles duren un o dos dies, cal seguir la cartellera i tenir en compte que a l’agost tanquen. Per últim. si algú vol anar al Liceu, es representa l’òpera de Verdi Luisa Miller, en una molt bona versió, fins al dia 27 i posteriorment fins al 3 d’agost hi haurà el Ballet Nacional de España. En fi passeu força bé la resta de juliol i el mes d’agost
Ah!, i no descuideu d’anar a recollir els abonaments dels teatres públics badalonins.
AMICS DEL TEATRE ZORRILLA
Jaume Arqué i Ferrer
