Badalona 22 de gener de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Setmana completa amb l’inici de temporada dels teatres públics de la nostra ciutat. N’hi ha per a tots els gustos.
Torna “Per fi és dilluns. Concerts a l’EMMB!” amb la pretensió dels seus inicis de crear un espai de concerts de petit format i donar a conèixer el talent dels alumnes i el professorat de l’Escola de Música Moderna de Badalona. Aquest dilluns 21 de gener a les vuit del vespre, al Centre Cívic Dalt la Vila; actuaran Bessel, amb. Laura Carreras (veu i baix), Juanjo Rico (percussió) i Xavi Oró (guitarra), que oferiran un concert de clàssics de la bossa nova.
Dissabte 26 de gener, a un quart de nou del vespre, a l’església dels Pares Carmelites, el Conservatori Professional de Música de Badalona tornarà a oferir una de les cantates solidàries: la Cantata BWV 62, de Johann Sebastian Bach (Nun komm der Heiden Helland – Vine ara, Salvador dels gentils). La interpretació anirà a càrrec del Conservatori de Badalona, amb Carlota Novell i Joan Orpella, violins; Santi Burgos, viola; Paula Blázquez, violoncel; Francesc Castillo i Montse López, oboès; Josep Borràs, fagot, i Àngel Vilagrasa, orgue. Pel que fa a les veus, seran les d’Ingrid Ustrell, soprano; Neus Pi, contralt;Marçal Subiràs, tenor, i Jaume Rodas, baix. Tots ells estaran dirigits per Jordi Montoliu.
Apertura de temporada dels teatres públics badalonins, amb una representació que ja té les entrades exhaurides. Dissabte a les nou del vespre es representarà al Teatre Zorrilla un dels últims èxits de teatre musical de la Ciutat Comtal, la producció de Dagoll Dagom, MAREMAR, amb direcció de Joan Lluís Bozzo, i música i lletres inspirades en les cançons de Lluís Llach. Maremar és la història d’un pare, una mare i una filla que lluiten per retrobar-se Està basada en la història de Pèricles, un jove príncep que, fugint d’un dictador, recorre tota la Mediterrània.
Destaca la presència de la badalonina Elena Tarrats en el repartiment.
El diumenge 27, a les 12 h, Espai Tolrà i encabit dins del Cicle Concert Vermut -el primer d’aquest 2019-, l’Orfeó presenta ORPHEUS LIVE, un concert fresc, energètic i ampli en timbres on podrà escoltar-se temes de pop, rock & soul molt coneguts per a tot el públic a càrrec de joveníssims intèrprets, tots alumnes de cant de l’Orfeó i de la professora Aránzazu Garcia, que interpretaran versions d’artistes tan coneguts com Guns N’Roses, Aerosmith, Amy Winehouse, Brian Adams, Creedence Cleawater Revival, Roberta Flack, Leonard Cohen, Serrat, Pink, Aitana (OT ’17), Paramore, M Clan i Rosana, amb la participació de les cantants: Laura Paulí, Raquel Codina, Lourdes Del Amo, Sara Rico i Clàudia Abellán.
El diumenge 27, a les sis de la tarda, hi haurà teatre infantil al Teatre Zorrilla amb la representació de NÀUFRAGS, una obra en clau de clowns que viuen a la deriva a la recerca d’un lloc que els aculli. És un espectacle sobre la capacitat de l’ésser humà per tornar a sempre a començar. L’any 2016, després d’una residència als teatres municipals, la companyia badalonina La Industrial Teatrera va iniciar el seu periple amb aquest meravellós espectacle de carrer. Ara, després de moltes funcions per tot Europa, tornen a Badalona amb interpretació de Mamen Olías i Jaume Navarro i direcció d’Adrià Porti.
Torna el cicle musical Enjoy the Silence al Círcol, el diumenge dia 27 a dos quarts de vuit del vespre amb el grup ANIMAL. Sota aquest nom, s’hi amaga Gerard “Goku” Aledo, un jove nascut a Sant Quirze del Vallès que ha bregat als escenaris en diferents projectes musicals de fusió festiva i que va començar a destacar musicalment gràcies a una col·lecció de cançons acústiques que va gravar influenciat per molts estils de música, com el pop, el soul, el reggae, el mestissatge, la fusió. Ell mateix afirma: “Som una fusió de pop amb soul i volem ser un vincle amb la música americana. Podem fer créixer la sonoritat catalana, trobar el nostre so”.
El Museu de Badalona presentarà el dissabte 26 de gener a les vuit del vespre al Decumanus, amb motiu del 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil (27 de gener de 1939), l’obra teatral TERRA HUMIDA, amb dramatúrgia i interpretació d’Albert López Vivancos, música de Pedro Pardo, producció de Projecte Ixthys Teatre i direcció d’Estanis Aboal. Es tracta d’un monòleg musical creat com a exercici de memòria històrica. A l’obra, un personatge anònim ens trasllada al temps de la Guerra Civil Espanyola, relata les seves vivències i reivindica la memòria d’aquells que van patir les represàlies d’un règim autoritari. Mostra com qualsevol, per qualsevol motiu, podia acabar al fons d’una fossa comuna. Situada en un lloc indeterminat, l’obra no vol ser una rigorosa lliçó d’història, sinó compartir el record d’una experiència terrible, conseqüència de la guerra, de la intolerància i el totalitarisme.
El dilluns 28 de gener a les vuit del vespre, en el cicle de concerts “Per fi és dilluns! Concerts a l’EMMB”, on hi haurà una painting Jam, amb Judith Temis, unajam session, coordinada per Martí Serra, amb la col.laboració de la pintora badalonina Judith Temis, que pintarà un quadre en directe. La jam serà al lloc habitual o sigui a l’ Escola de Música Moderna, al Centre Cívic Dalt la Vila.
Jaume Arqué i Ferrer Amics del Teatre Zorrilla
Amb l’objectiu d’anar acabant de completar el recull dels actes escènics representats a Badalona des del setembre de 1939 fins a l’actualitat, us agrairíem que si algú dels que llegiu aquesta agenda té programes o informació guardada d’aquests anys, es posési en contacte amb nosaltres trucant al telèfon 627 249 859. Llegiu la nostra web escena.cat, on trobareu, articles interessants i crítiques d’obres estrenades a Barcelona i Madrid.
Crítica de MAREMAR, publicada en El País.
El universo poético y musical de Llach, recreado con enorme sensibilidad por Gallén, baña esta singular propuesta con magníficos arreglos vocales que los 9 actores del reparto cantan, con desigual fortuna, y, aunque así lo anuncia el programa, no siempre a capella, pues en muchos temas hay percusión e incluso violonchelo. No importa, porque lo novedoso del trabajo de Gallén, que aporta también algunos temas propios, es que la música la hacen los actores.
Canciones con alma mediterránea recrean las aventuras marinas de Pericles, transformado en un nuevo Ulises que encarna el drama de los refugiados; en nuestros días, los escenarios de la obra de Shakespeare están en zonas conflictivas y, Bozzo inicia la obra con una niña que llora desconsolada en un campo de refugiados porque no encuentra a sus padres; para animarla, le explican la historia de Pericles y su viaje, en el que pierde a su mujer Thaïsa después del nacimiento de su hija Marina en una barco frente a las costas de Grecia.
La dura realidad de las pateras, los barcos de salvamento, la lacra del tráfico de personas… las imágenes de este drama cotidiano de triste y permanente actualidad aparecen puntualmente proyectadas en una gran cortina que preside el desnudo escenario. La escena final aprovecha el un tanto alocado final feliz del drama para abrir un espacio a la esperanza.
Las armas más comunicativas del espectáculo, con dirección escénica de Bozzo y dramaturgia coral —un equipo encabezado por el propio Bozzo y Jofre Borràs—, son las canciones —entre ellas Corrandes d´exili, I si canto tris, Som tu i jo o Maremar— y la danza. La concepción teatral del baile de Ariadna Peya las convierte en un tsunami de emociones; eso sí, exige mucho esfuerzo a los 9 intérpretes que integran el reparto, que hablan, cantan y bailan a ritmos que, en ocasiones, les deja sin fuelle.
Roger Casamajor (Pèricles), Mercè Martínez (Diana), Aina Sánchez (Thaïsa) y Elena Tarrats (Marina), que destaca en el canto más emotivo, llevan el peso del relato; todos se desdoblan y asumen el papel de refugiados. Marc Vilajuana es quien otorga más elegancia y naturalidad al baile y, en una labor de equipo que confiere unidad al espectáculo, completan el reparto Anna Castells, Cisco Cruz, Marc Pujol y Mar Soler.
La función del estreno acabó entre bravos y con el público en pie, lo que vaticina una feliz travesía a este atípico espectáculo que, cuarenta años después de Antaviana y 30 de Mar i Cel, inyecta a la veterana compañía buenas dosis de juventud, vitalidad e ilusión por el futuro.
Crítica de L’HABITACIÓ DEL COSTAT
L’HABITACIÓ DEL COSTAT
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Es tracta del nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Una adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“.
Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció.
Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York i: Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat…
Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la “histèria” . L’ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l’altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l’habitació del costat.
Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l’argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l’estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.
Carlota Olcina transmet una energia i vitalitat encomanadissa que contrasta amb la tranquil·litat del seu marit, un magnífic Ivan Benet. Mireia Aixalà és la Sra. Daldry, que arriba a la consulta acompanyada pel seu marit, Xavi Ricart. Ella és la primera que experimenta amb la teràpia del doctor i descobreix el que és un orgasme. La seva interpretació és brillant.
Intervenen també l’Alba Florejachs en un paper molt seriós i en què, sense gaire text, transmet sentiments i emocions amb la seva gestualitat i les seves mirades, Pol López en el paper del pintor Leo Irving, un artista bohemi i enamoradís que també és sotmet a la teràpia del doctor, i Adeline Flaun, en un esplèndid paper de dida (però amb un petit problema de dicció que ens va dificultar entendre algunes frases), és la persona que sense tenir estudis ni pertànyer a una classe social acomodada, demostra conèixer millor la naturalesa humana.
Una proposta que amb un fil conductor diferent, ens parla de la cara i la creu de la maternitat, de la sexualitat reprimida i de les diferències de classe.
Configuración
jaume arque ferrer
jaumearque7@yahoo.es+34 627 24 98 59
Mort de Jordi Grau Solà
-
HA MORT JORDI GRAU SOLÀ (1930-2018)
Si bé en segons totes les informacions, es parla de la mort d’un gran cineasta espanyol, Jordi Grau va ser en els seus inicis un gran director de teatre, on probablement a la nostra ciutat va deixar la petjada més que notable.En Jordi va arribar a Badalona de la mà de l’Esteva Polls, qui va aconsellar als directius del Centre P. de Sant Josep, que hi havia un jove recentment llicenciat per l’Institut del Teatre, amb moltes ganes de dirigir i la primera obra dirigida al Centre, va ser EN LA ARDIENTE OSCURIDAD (14-02-54) de A. Buero Vallejo, amb un gran èxit, era un altre teatre, l’hi va seguir EL LANDÓ DE SEIS CABALLOS (18-4-54) de Victor Ruiz Iriarte.El 02-05-1954 – En commemoració de l’Any Marià, en Jordi va dirigir al Centre, l’auto sacramental EL PLEITO MATRIMONIAL DEL CUERPO I EL ALMA de Calderón de la Barca, amb Marta Martorell i Rafael Tamarit.Aquell mateix any, el 16 de maig, el Centre va guanyar el IV Concurs para el premio anual de Teatro,celebrat a la Sala de Falange amb LA FARSA DE MICER PATELIN, sorprenent a tothom amb el muntatge.Aquesta representació es va repetir el dia 6 de juny, en un homenatge que l’entitat va retre a la Dramàtica i es va representar la mateixa obra.L’última representació d’aquella temporada dirigida ver en Jordi va ser EL EXTRAÑO CABALLERO (17/07/1954) de Charles Dickens.El 03-10-1954 – La Dramàtica del Centre va representar.-LA FIERECILLA DOMADA de William Shakespeare, amb direcció de Jordi Grau, però amb el fet que ell no la va poder acabar, doncs en els últim assajos va patir un malaltia que momentàniament el va apartar dels escenaris.El 14-11-1954, el CENTRE P. SANT JOSEP, li va retre un homenatge representant un UN DIA EN LA GLORIAde V.Ruiz Iriarte.
Posteriorment en Jordi Grau, va reaparèixer el 27-02-1955, com actor amb El PRINCIPE CONSTANTE de Calderón de la Barca.
El 04-09-1955 va dirigir a la Dramàtica del Circol, en un espectacle al camp de bàsquet, representant EL MÁGICO PRODIGIOSO de Pedro Calderón de la Barca.
Aquesta va ser l’ última direcció a Badalona, encara que com actor va aparèixer amb LA FARSA DE LA TINAJA, a finals de l’any 1955, amb Julieta Serrano i Josefina Tapias, al Centre.
Aquesta va ser la petjada d’en Jordi Grau a Badalona, curta però molt profitosa; va canviar la forma de fer teatre a Badalona.
Per lo que a mi respecta en Jordi va ser qui hem va inocular el verí del teatre, mentre veia un assaig d’EN LA ARDIENTE OSCURIDAD i la nostra amistat es va anar mantenint a la grada del Camp Nou, era força culer.
Des de aquí voldríem enviar un sentit condol a la seva vídua, la badalonina Gemma Arquer Ventura, amb que es van conèixer en l’obra que va dirigir al Círcol Catòlic.
JAUME ARQUÉ I FERRER
- ,
- o
Article interessant d’Oriol Puig Taulé
Estimats Reis d’Orient, Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent: Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé. Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell? Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions. I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi? Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos. Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem. Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors. Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies. Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa? I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible. Postdata: Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin. ORIOL PUIG I TAULÉ |
|||||||||||||
| Si sou aficionats al Teatre, llegiu: |
Estimats Reis d’Orient,
Aquest any m’he portat molt bé. He anat al teatre moltes vegades, no he comentat l’obra amb l’espectador del meu costat i he portat una ampolleta d’aigua i caramels per a la tos (sense paper) quan he estat refredat. Per aquest 2019 demano el següent:
Que els teatres de Catalunya vegin que poden programar molts tipus d’espectacles, més enllà de les comèdies comercials amb actors coneguts pel gran públic. Des de la dansa fins al circ contemporani, passant per allò que encara no sabem si anomenar “Noves dramatúrgies”, “Noves tendències” o “Altres llenguatges”, els espectadors catalans estan preparats per veure cares i coses noves. Programadors, no tingueu por: a Terrassa, Olot o El Prat de Llobregat ho fan des de fa temps. I els va prou bé.
Que els creadors de casa nostra que treballen més a l’estranger que aquí puguin, no només estrenar, sinó mostrar la seva feina més enllà dels dos o tres dies de rigor al festival o a la sala alternativa de torn. O voleu que els francesos, que d’això en saben un munt, se’ls facin seus, com han fet amb Pablo Picasso, Albert Serra o Angélica Liddell?
Que els teatres públics de Barcelona (perdó, de Catalunya) es converteixin en aparadors de la diversitat teatral que hi ha al nostre país, des del teatre familiar fins a les instal·lacions escèniques, i que donin veu a les minories poc o gens representades en les nostres ficcions. I que es creguin d’una vegada que cal crear nous públics. Teatres públics creant nous públics. Sembla fàcil, oi?
Que els dramaturgs i creadors escènics intentin anar més enllà de les modes, i que presentin obres crítiques amb el nostre ara i aquí, que es riguin del mort i de qui el vetlla, i que, com des de fa molts anys ens han ensenyat les millors drag queens locals i foranes, no es prenguin tan seriosament a ells mateixos.
Que el gremi de taquilleres, acomodadors, caps de sala, regidors i tècnics segueixin vetllant perquè els nostres teatres segueixin lliures d’éssers mal educats que arriben tard o marxen abans d’hora, que no desconnecten el mòbil (i tenen la barra de contestar, quan els truquen) o que van al teatre a tossir fins que els surt la melsa per la boca. L’experiència teatral inclou des de l’amabilitat de la taquillera, la temperatura de la sala o la comoditat de la butaca, no ho oblidem.
Que els pares motivats que tenen bebès de pocs mesos s’abstinguin de portar-los a espectacles per a nens “a partir de sis anys” o a muntatges que són, directament, per a adults. Existeixen els avis, els amics, els cangurs… i se m’ocorren moltes possibilitats d’aparcament temporal de la quitxalla, abans que aconseguir, amb una coseta preciosa de poc temps de vida, incomodar durant una hora i mitja –i a parts iguals– espectadors, actors i els mateixos progenitors.
Que els creadors contemporanis (entenent que tots els altres són antics) deixin de posar noms tan complicats als seus espectacles i a les seves companyies, plens de xifres, subtítols, paraules en altres idiomes i equacions de segon grau, que fan molt difícil, ja des d’un bon inici, la comprensió lectora d’allò que ens volen vendre. És a dir, ni “reloaded”, ni “2.0.” ni“Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz”, si us plau. Gràcies.
Que els espectadors no es vegin obligats a aplaudir més del compte i que, fins i tot, puguin expressar la seva fredor o, fins i tot, el seu desacord amb l’espectacle que acaben de veure. Els vells cronistes enyoren les platees que mostraven de forma ben gràfica i sonora el seu malestar, quelcom que en l’actualitat només segueix succeint al Liceu. Soc jo, o tenim tots plegats una facilitat sorprenent per aixecar-nos i aplaudir qualsevol cosa?
I, finalment, demano que els crítics i cronistes teatrals comprenguin que el seu paper és insignificant, el seu poder inexistent i la seva funció, com aquella de totes les coses que valen la pena a la vida, del tot inútil i prescindible.
Postdata:
Aquest any també he sigut una mica dolentot, tot s’ha de dir. Ara mateix no se m’acut quina forma podria tenir un metafòric carbó teatral. Però a casa sempre hem sigut molt fans del rei Baltasar (el de veritat) i tota la seva comitiva. Que em portin el que vulguin.
ORIOL PUIG I TAULÉ
Badalona, 8 de gener de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
En plena ressaca de les festes de Nadal, les forces encara no estan a punt per portar als escenaris representacions de qualsevol dels gèneres; haurem d’esperar uns dies. Ara només música.
Per començar, en la primera xerrada d’aquest any tenim Ferran Compte, que ens parlarà d’una de les millors òperes del món, MADAMA BUTTERFLY, de Giacomo Puccini, amb llibret de Giacosa i Illiaca, basat en un conte de John Luther Long. L’acte tindrà lloc el dijous 10 de gener, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Marina de l’Orfeó Badaloní. La tragèdia japonesa de la Butterfly va ser estrenada a la Scala de Milà el 17 de febrer de 1904, i abans que fos estrenada a Barcelona, al teatre del Bosque, l’agost de 1907, Puccini en va fer cinc versions, perquè no li acabava d’agradar.
El dissabte 12 de gener, a les set de la tarda, arriba a l’Espai Tolrà de l’Orfeó Badaloní el primer concert d’aquest 2019, interpretat per la formació musical ALOMA, un grup amb empremta pròpia i d’estil eclèctic que fusiona harmoniosament la música folk amb el jazz. El programa, inscrit dins del cicle Tardes en Viu, convida a escoltar versions de cantautors catalans amb l’acompanyament en viu de corda, vent i percussió, i amb el protagonisme de les veus femenines de les tres integrants d’ALOMA.
Jaume Arqué i Ferrer
Fonts d’informació: Revista de Badalona, Eco Badalonés, La Voz de Badalona i particulars.
Amb l’afany d’anar acabant de completar el recull dels actes escènics representats a Badalona des del setembre de 1939 fins a l’actualitat, agrairíem que si algú dels que llegiu aquesta agenda té programes o informació guardada d’aquests anys, es posi en contacte amb nosaltres trucant al telèfon 627 249 859.
ON PODEM ANAR?
Badalona 24 de desembre de 2018
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
El Círcol, entitat que com ja vam dir anteriorment, aquest 2018 celebra el 99è aniversari pel que fa a les representacions del clàssic espectacle nadalenc Els pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús, de Josep Maria Folch i Torres (ara inclòs dintre de les programacions de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya) , seguirà el cicle de representacions programades, que seran diumenge 23 de desembre a les sis de la tarda; dissabte 29 de desembre a les sis de la tarda i diumenge 30 de desembre, també a les sis de la tarda.
Per iniciativa de la Parròquia de Sant Josep i amb la col·laboració d’Amics de la Música, el 24 de desembre del 2015 va interpretar-se per primera vegada a Badalona el CANT DE LA SIBIL·LA. A finals del segle XVI aquest salm va ser prohibit, encara que a València i Mallorca van continuar interpretant-ho fins que hi va intervenir la Inquisició. L’any 1692 el cant va tornar a ser autoritzat a Mallorca atenent la pressió social, reflex de la popularitat que havia adquirit. Actualment algunes esglésies l’han recobrat i una de les primeres va ser Santa Maria del Mar, a Barcelona. Sol ser cantat per un infant o per un contratenor. El pròxim 24 de desembre tornarà a escoltar-se a Badalona el CANT DE LA SIBIL·LA, en dues ocasions i espais: A les nou del vespre al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, amb la soprano Glòria Lorente i al violoncel Paola Rios i a tres quarts de dotze del vespre a l’Església de Sant Josep, amb la soprano Maria Guirado, la violoncel·lista Paola Rios i a l’orgue José Rios.
El dia de Nadal, a les nou del vespre, com de costum, la Dramàtica del Círcol alçarà el teló per representar una tradicional obra nadalenca. En aquesta ocasió conviden a veure Qui pesca un babau?, un vodevil d’Eugène Labiche i Auguste Lefranc, amb direcció de Toni Forteza, que va ser estrenat al Teatre des Folies-Dramàtiques de París el 18 de maig de 1847, amb versió catalana d’Albert Ibáñez i Domènec. Qui pesca un babau? és una divertida i àgil comèdia de situació de portes que s’obren i es tanquen on veurem com unes dames i damisel·les d’un barri de París se les empesquen per enredar els homes (babaus) i poder sobreviure, pagar els deutes i viure la vida alegre d’aquesta ciutat.
Concert de Nadal, a càrrec del Cor de l’Orfeó Badaloní, la Capella de Música de Badalona i l’Orquestra Baetulo, divendres 28 de desembre a un quart de nou del vespre, a l’església dels Pares Carmelites i sota la direcció d’Albert Morcillo i Emmanuel Niubó.
Thornton Wilder (un clàssic de la literatura i del teatre nord-americà del segle XX, juntament amb els altres tres grans autors de la seva generació: Eugene O’Neill, Tennessee Williams i Arthur Miller) ha vist adaptades les seves obres amb gran èxit arreu del món. És l’autor d’El llarg dinar del dia de Nadal, l’obra que és veurà al Teatre Principal, divendres 28 de desembre, a les nou del vespre, adaptada al català per Víctor Muñoz, representada per la companyia La Ruta 40 i dirigida per Albert Diaz. A casa de la família Bayard, el gall dindi està a punt i el vi a les copes. Un any més es reuneixen al voltant de la taula i mengen, estimen, ploren, neixen, beuen, enyoren, riuen, moren… Una peça teatral singular, carregada d’humanitat, humor i tendresa.
Per al diumenge 30 de desembre, a les dotze del migdia, l’Orfeó Badaloní ha preparat un concert vermut, a l’Espai Tolrà, amb el títol de Liebestud, a càrrec del pianista XAVIER PARDO SABARTÉS, que interpretarà en solitari un recull de peces del seu repertori. Xavier Pardo ha estat, entre moltes escoles, mestre a l’Escola Coral de l’Orfeó Català – Fundació Palau de la Música, coordinador del Grau professional del Conservatori de Bellaterra i actualment és professor de piano a l’IEA Oriol Martorell.
Jaume Arqué i Ferrer
Amics del Teatre Zorrilla
FA CINQUANTA 50 ANYS (1 de gener de 1969)
-
1 de gener de 2019
FA CINQUANTA ANYS…
Absència total d’espectacles escènics a la nostra ciutat, per tant amb lloc de notificar-vos on podem anar, us recordarem el que es va poder veure el gener de 1969 als escenaris badalonins
01/01/1969.-CENTRE P. SANT JOSEP. Aquesta vegada va ser el grup Arlequí el que va representar LOS VERDES CAMPOS DEL EDEN d’Antoni Gala en el seu escenari, dirigida per Josep Viñallonga.
CIRCOL CATÒLIC. Concert Nadalenc a càrrec de l’ ORFEÓ BADALONÍ, amb direcció de Josep Maria Guillén.
05/01/1969. SOC. CORAL L’OLIVA (CANYET). Es van inaugurar les reformes de local social i la companyia de Joaquim Grífol va representar la MARIA ROSA, amb Mercè Amigó de protagonista.
06/01/1969 – MUSEU MUNICIPAL. El dia de Reis, presentat per la Sociedad de Jóvenes MisionerosVoluntarios es va celebrar una vetllada poètica-musical on van intervenir el tenor A. Vilaseca, la soprano M. Bellera, les violinistes Ana Baget i Maria Teresa Farigola i diferents rapsodes.
CIRCOL CATÒLIC. Segona representació d’ ELS PASTORETS, que van ser dirigits per Albert Trífol.
12/01/1969 – MUSEU MUNICIPAL. Recital de dansa i castanyoles a càrrec de la ballarina Maria Angèlica, amb presentació i comentaris de Carlos Catán.
19/01/1969 – CÍRCOL CATÒLIC. Representació a càrrec de la Dramàtica del Círcol del archi·conegut textNOSOTROS, ELLAS …Y EL DUENDE de Carlos Llopis. MUSEU MUNICIPAL. El quadre escènic de l’Orfeó Badaloní, va representar TERRA BAIXA d’Angel Guimerà al petit escenari de la sala d’actes amb Mercè Amigo i Joaquim Grífol, en els protagonistes.
22/01/1969 – ORFEÓ BADALONÍ. (COR DE MARINA). El quadre escènic de l’entitat va representar elvodevil d’ Ennequin amb traducció de Vila Pagés LES DELICIES DE LA LLAR amb direcció de Joaquim Grífol.
.Aquells dies va sorgir la noticia que el proper mes de març desapareixeria l’escenari del Cine TeatreVictoria, doncs s’efectuarien unes reformes per adaptar les projeccions cinematogràfiques a les noves tècniques.
26/01/1969 – CIRCOL CATÒLIC. Recital – forum de la Nova Cançó catalana, amb la presència de LLUÍS LLACH, que ja començava a ser un dels més clars exponents d’aquest moviment.
CENTRE P. SANT JOSEP. Inici d’un cicle anomenat Cicle de Teatre Infantil per a nois i noies, que seria programat paral·lelament amb el que es desenvolupava al Teatre Romea i la primera obra representada va serAVENTURES DE JAN I TRENCAPINS a càrrec de la gent de l’Institut Montserrat de Sants..
MUSEU MUNICIPAL. Amb motiu del XXX Aniversari de la Liberació de la nostra ciutati i del III Aniverari de la Inauguració del Museu, va tenir lloc un festival on hi van participar; Joan Riera, Carles Ribó, Francisco Vert, Florita Canovaca, Joan Abril, Josep Comas, Ramon Pastor, mestre Anastasi Niubó, Esbart Badalona, secció Solaz i Cultura i la Rosa Artiguense.
BON ANY 2019!!!
Fonts de informació: Revista de Badalona, Eco Badalonés, La Voz de Badalona i particulars
Amb l’afany d’anar acabant de completar el recull dels actes escènics representats a Badalona des del setembre de 1939 fins a l’actualitat, agrairíem que si algú dels que llegiu aquesta agenda té programes o informació guardada d’aquests anys, és posi en contactes amb nosaltres al telèfon 627 249 859.
Jaume Arque i Ferrer
- ,
- o
Crítica d’ EL LLARG DINAR DEL DIA DE NADAL
“El llarg dinar de Nadal” és una obra tan bella i delicada con les peces de la vaixella de porcellana que usa la família Bayard per Nadal. Els moviments pausats i harmònics, les paraules i els gestos subtils es confabulen per evitar que s’esquerdin; com si es caminés de puntetes.
El 2015 va guanyar un merescut premi Butaca al millor espectacle en petit format. La doble nominació d’enguany per “Les dones sàvies” i “Close to Liza” demostren la qualitat de les propostes de El Maldà. Ara, hem d’agrair-li que ens torni a oferir aquesta petita joia escènica de la Companyia La Ruta 40. Del tot recomanable.
“El llarg dinar de Nadal” ens narra la història dels Bayard, una família americana de tombant de segle XIX-XX que viu en la seva plantació (de fons se senten cants esperituals) Els observem, com en un quadre costumista, durant el dinar de Nadal en què tot és a punt: taula parada amb fines estovalles, cristalleria lluent, vaixella de porcellana i l’imprescindible gall d’indi. Roba i pentinats d’època.En la posada en escena no hi falta cap detall.
És com una galeria d’imatges que uneix petits instants en un relat continu que flueix amb suavitat. Gairebé sense adonar-nos passen per davant nostre noranta anys d’història dels Bayard: casaments, naixements, absències, morts,.. com una mostra del que també passa en altres llars.
L’inexorable pas del temps és el tema central de “El llarg dinar de Nadal”. El text és farcit d’expressions com “El temps ho esmola tot al seu pas” o “Jo em quedare aquí, amb vostè, com si la vida no fos més que un llarg dinar de Nadal”. Podem aturar el temps? Com afrontem les alegries i penes que ens prepara la vida? Com sobreviure a aquells que se’n van? Com superar el dolor que causen les absències?
Els membres de la família Bayard repeteixen any rere any les mateixes accions i algunes frases que, a mode de falca, donen continuïtat al relat i uneixen les diferents escenes. Subtils canvis ens avisen que som en un altre any perquè no perdem el fil argumental.
Destaca l’intel•ligent ús de recursos escènics i interpretatius (com les entrades i sortides per les portes de la sala o l’assignació de cadires a taula). És d’agrair veure una obra de factura minimalista en una època en què es tendeix a la grandiloqüència i als grans muntatges.
“El llarg dinar de Nadal” és una obra coral en què tots els personatges ocupen el seu espai i resulten del tot convincents. L’àvia Ballart que és substuïda per la seva filla com a cap de familia, el tiet, els dos fills, els bessons, la cosina, els sol•lícits criats que els atenen.
Poc a poc veiem com els personatges creixen, envelleixen i com canvien la tessitura de la veu i els gestos. Ens arriba al moll del cor la forma continguda amb què expressen el dolor. Resulta difícil destacar-ne només un perquè el resultat final de l’obra respon a l’excel•lent treball de conjunt.
Els personatges que amb el pas del temps moren, passen a interpretar un altre paper. Això, d’entrada, pot desorientar-nos però el continu intercanvi de rols en una obra que dura poc més d’una hora, demostra la gran versatilitat dels membres de la companyia La Ruta 40. Si no fos així, no aconsegurien donar-li credibilitat.
“El llarg dinar de Nadal” té la virtut de fer semblar fàcil allò que no ho és: aconseguir que el nombrós grup d’actors i actrius de La Ruta 40 actuïn i interactuïn amb una sincronia perfecta, que ens recorda molt l’engranatge d’un rellotge suís. Gràcies a tots per aquest preciós regal.
LLUISSA¨ GUÀRDIA
