Història d’un senglar. La coronació d’en Carreras

“El meu regne per un espectador intel·ligent”

La resposta del públic a aquest desafiament de l’actor Joan Carreras, fill d’una nissaga on no hi ha precedents de gent de teatre, és una ovació que fàcilment es podria sentir al Liceu. Carreras està sublim en el seu paper de Ricard III i en el d’actor que es prepara pel seu gran protagonista, després d’anys de papers “de repartiment” que se li quedaven curts.

El text de Gabriel Calderon és una joia que porta el vers de Shakespeare a un públic a qui cal “enviar a llegir un llibre” i que com ha passat sempre al teatre, aplaudeix la crítica que se li fa directament des de l’escenari.

Ricard III és un paper estrella per a qualsevol actor, bé, qualsevol no, per a un bon actor i és un paper estrella per a qualsevol…. públic….. – això ho dic amb la boca petita – però tot i les contínues rialles que no van aconseguir desconcentrar-me, el treball de l’autor de Montevideo i l’actor de Barcelona, aconsegueixen la unanimitat de crítica i públic per considerar aquest espectacle com un dels tresors de la temporada.,

Carreras entra trepitjant el públic amb els versos de deixa anar per l’espai que l’envolta i que li queda petit, com un autèntic Ricard III eliminant enemics, i el públic el segueix amb atenció deixant-se aixafar a gust per la tècnica d’un actor que demostra capacitat per ser rei, reina i el que faci falta. La combinació d’actor i personatge es manté al llarg d’una hora i quart de teatre majúscul, on es critica els directors, els autors, aquells que són “actors de repartiment en les seves pròpies vides” i el públic que potser ha llegit un llibre o que n’ha sentit a parlar. Carreras-Ricard fa una exhibició de poder escènic, i entra a matar amb una destresa que deixa el públic perplex, es corona Rei de l’escenari, per si encara no ho havia fet. Possiblement sigui el seu primer monòleg, però fa molt temps que estava preparat.

Senyors del Lliure, aquest espectacle no pot quedar així, ha de tornar i cal portar-lo a una sala més gran, a veure si així el Rei Ricard troba finalment un espectador intel·ligent

Gent jove al Lliure de Gràcia i dones grans al Lliure de Montjuïc. Magda Puyo dirigeix I només jo vaig escapar-ne, un text de Caryl Churchill escrit el 2016, però que ens parla del nostre present més rabiós i del nostre futur més proper. Quatre grans actrius al voltant de la setantena interpreten un muntatge que ja és notícia abans i tot de l’estrena. Autoria i direcció femenina a la Sala Fabià Puigserver? Diem molt del TNC, però això amb Lluís Pasqual no passava. Després del tàndem Lessing-Subirós de l’any passat, ara arriba el duet Churchill-Puyo. Esperem que la temporada que ve això ja no sigui notícia.

El més important d’aquest muntatge són les seves quatre protagonistes. Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña són quatre actrius que normalment veiem en escena fent papers secundaris. L’àvia, la veïna, la mare. La tata a totes les obres de Txékhov. La dramaturga britànica Caryl Churchill (82 anys, una edat estupenda) va escriure aquest text per a quatre actrius al voltant de la setantena. Això ja és un acte polític i revolucionari. Magda Puyo, ràpida i atenta, va comprar els drets del text en català. Avançant-se a Martel i Peña, que també hi anaven al darrere. L’espectacle és una coproducció del Lliure i el Temporada Alta, i es podrà veure la pròxima tardor a Girona.

Tres veïnes prenen la fresca i xerren a l’eixida (o backyard ) de la casa d’una d’elles. Això també és revolucionari, i en dos dies el capitalisme ens ho vendrà com a Casual hanging out outdoors collectively. (Es veu que causa furor al barri de Williamsburg, a Nova York). La Sally, la Vi i la Lena reben la visita de la senyora Jarrett (Imma Colomer), que les tres amigues no dubten a acollir. Te i simpatia. Totes quatre xerren, enllaçant les converses, saltant de tema en tema i acabant-se les frases les unes a les altres. A casa sempre ho hem dit: “Si l’amistat és de veritat, no cal esperar fins al predicat”. La senyora Jarret, però, té coses a dir. El seu relat és una descripció acurada, inquietant i d’isotòpica d’un món en col·lapse. Present absolut o futur immediat? Ella parla en passat perifràstic, però ja sabem que això no és garantia de res. Quan les criatures juguen (en present) relaten allò que passa en passat, com un conte. Ho ficcionen al mateix temps que ho verbalitzen. Els monòlegs breus i punyents de la senyora Jarret ens glacen la sang: “Hi havia màscares de gas disponibles pel Sistema de Salut Pública amb una llista d’espera de tres mesos, o per la privada en un ampli ventall de colors”. Patapam. Caryl Churchill va estrenar aquest text el 2016, al Royal Court de Londres.

La posada en escena de Puyo, l’espai de Pep Duran i la il·luminació de Cube.bz fan millorar el text de Churchill, que té regust de dramatúrgia contemporània britànica. Aquell estil tan parodiable, ja m’entenen. Però sense pauses ni pauses llargues, no pateixin. Nina Pawlowsky vesteix les quatre protagonistes modernes i amb sabata plana: que siguin grans no significa que siguin unes quiques. Les Teresines ens encanten, però avui en dia les nostres veïnes ja no vesteixen així. Les quatre actrius omplen l’escenari de la Fabià Puigserver amb seguretat, saviesa i alegria. Són especialment celebrats el monòleg de la Peña sobre els gats (aquesta dona és d’un altre planeta) i el moment musical amb el Volare. La Colomer demostra, un cop més, que cada dia que passa és millor actriu, i tant Alcañiz com Barba estan perfectes en els seus papers. La importància d’un bon càsting. I quan prenen el sol i s’arremanguen pantalons i faldilles: això també és teatre polític.

El text de Caryl Churchill, traduït de l’anglès per Sadurní Vergés (que també és l’ajudant de direcció), és la prova que la dramatúrgia contemporània també pot interessar al gran públic. Si està ben escrita, és clar. Ah, i em deixava una cosa molt important. L’espectacle dura només UNA HORA. Moltes gràcies, Caryl. “Curtet i alegret”, en diem a casa. Short and sweet. Marxem del teatre contents d’haver vist quatre actriuasses passant-s’ho bomba en escena, i amb les paraules de Churchill ressonant-nos al cap. Fins i tot uns dies després. “Els barris marginals van ser eradicats. Plovien animals domèstics del cel. Un gatet es va fer famós”. És igual quan llegeixi’s això.

Crítica,emesa per Núvol, original d’Oriol Puig Taulé

Jo també soc discapacitat

‘Mare de sucre’ és un dels muntatges més importants de la temporada..

Quan servidor de vostès era adolescent, feia teatre a la Joventut de la Faràndula de Sabadell. Quan la meva tieta em venia veure –a Els Pastorets, Els tres mosqueters o El senyor de les rialles– s’asseia al passadís lateral, a la fila quatre o cinc. La meva tieta Anna anava en cadira de rodes. Quan les fúries de l’infern passaven corrents pel seu costat per pujar a l’escenari, l’experiència que ella tenia era del tot immersiva. Al cap d’uns anys, a La Faràndula, els seients reservats a les cadires de rodes (i els seus acompanyants) van passar a ocupar un lloc fix a la darrera fila. És a dir, la fila 18. A la majoria de teatres de Catalunya, amb honroses excepcions, els seients reservats per a aquests espectadors són al darrere de tot de la platea. A la Sala Gran del TNC, a la fila 24. Vas en cadira de rodes? Fantàstic, tenim un lloc per a tu! Això sí, et recomanem fervorosament que portis els binocles de casa, com la Julia Roberts a Pretty Woman.

Per sort, com que la Sala Tallers té una grada a la qual s’accedeix des de baix, les cadires de rodes ocupen la primera fila. A tocar de l’escenari, a peu pla, com a la Sala MAC del Mercat de les Flors o a la Sala de baix de la Beckett. La Flyhard o el Maldà, amb un aforament d’uns cinquanta espectadors, també situen els espectadors que duen la cadira posada a primera fila. Al TNC perpetrat per Ricard Bofill, el Marc Buxaderas no pot viure l’experiència de pujar la gran escalinata principal, a no ser que el carreguin sis homes forçuts a les espatlles, com al diví Billy Porter a la Met Gala del 2019. Seguint amb el nostre teatre nacional (que paguem entre tots), en Buxaderas explicava en aquesta entrevista que sent molt orgullós d’haver inaugurat el primer camerino adaptat per a actors en cadira de rodes. Som al 2021, i el TNC es va inaugurar el 1996. Tenim pressa.

A casa nostra anem vint anys tard en tot. En la lluita feminista, en la mobilitat sostenible i en la diversitat als nostres teatres. Cada passa, cada canvi, cada millora suposa una victòria. Ja no hi ha marxa enrere. Fa uns anyets que els nostres teatres han descobert que existeixen els migrants, els refugiats o, una altra minoria, les dones creadores. Els grans directors europeus munten espectacles amb persones “reals”: gent de la tercera edat, criatures, camioners, dones de fer feina. Hi ha qui inclou la diversitat als seus muntatges perquè és moda, perquè ara és cool o, simplement, perquè “toca”. I després hi ha la Clàudia Cedó.

La banyolina és dramaturga, directora i psicòloga, i fa quinze anys que coordina Escenaris Especials, on fan teatre amb persones amb risc d’exclusió social. Fan TEATRE, no beneficència. Qui hagi vist algun muntatge de la companyia (Cinema es va poder veure, fa tres anys, a l’Espai Lliure) sabrà de què estic parlant. La Cedó escriu i dirigeix amb gràcia, honestedat i respecte. Mare de sucre és un dels muntatges més importants de la temporada. El fet que tingui totes les entrades exhaurides i que no el puguin veure el màxim nombre possible d’espectadors, és tot un altre tema. Estem fent teatre pel sector, pels abonats i pels espectadors professionals. Sort que d’aquí a quatre dies passarem del 50% al 70% d’aforament, i a partir de la temporada vinent recuperarem, si tot va bé, l’anhelat 100%. Dels períodes d’exhibició i explotació dels nostres espectacles ja en parlarem un altre dia. TDC. Teatre Discapacitat de Catalunya.

Si afirmo que jo també soc discapacitat és perquè tinc, com tothom, habilitats i competències que domino més que altres. Escriure no em costa i ho faig amb facilitat, en canvi soc fatal amb els mapes. Els meus amics elogien els meus tres plats estrella (truita de patates, guacamole i pasta al pesto), però no em feu canviar una roda del cotxe. Ni aparcar, evidentment. Hi ha actors professionals que ploren molt bé, d’altres amb una dicció dubtosa, i d’altres que obsequien els espectadors de la primera fila amb una pluja de capellans. Si des de fa uns pocs anys estem veient, per fi, més diversitat als nostres escenaris, necessitem també més diversitat a les nostres platees. [Ja us ho he dit altres cops: tinc la sensació que fa anys que escric el mateix article]. La diversitat funcional ens envolta, perquè tots som diversos i diferents. Hi ha gent amb discapacitat social. Hi ha gent que defensa La oreja de Van Gogh de forma no irònica. Qui no té un all, té una ceba.

Per tant i per anar acabant, abans que el Milo Rau de torn ens vingui amb el seu espectacle amb actors amb discapacitat –vist i oblidat–, mirem què fan les nostres creadores. Clàudia Cedó, la banyolina més il·lustre amb permís d’Albert Serra, ens ha fet descobrir actrius descomunals com l’Andrea Álvarez o la Judit Pardàs. El que fan aquestes dues en escena no té nom. Mare de sucre és un espectacle que funciona, fa riure i emociona perquè no enganya, no ven fum i està fet amb el cor. L’educadora social descabellada de la Maria Rodríguez és totes les educadores socials. Nosaltres, soferts espectadors, discapacitats tots, ens sorprenem, de sobte, perquè ens adonem que la gent amb diversitat funcional també té desig, també folla i també vol ser mare. Celebrem-ho. I si aquest espectacle no té més vida, més enllà d’aquestes tres setmanes amb les entrades exhaurides, alguna cosa haurem de fer. Si cal posar una bomba, només diré que servidor de vostès és sabadellenc. Com l’il·lustre anarquista Mateu Morral.          .   Oriol Puig Taulé

L’Emperadriu del Paral·lel ja regna a les Glòries Catalanes. Lluïsa Cunillé és la primera dramaturga catalana (viva) que estrena a la Sala Gran, en el darrer muntatge de Xavier Albertí com a director artístic del TNC. Estrena amb consellera i alcaldessa, però sense copa de cava al final. I si poséssim una terrasseta al jardí de les oliveres? Aplaudiments correctes: ni grans ovacions ni fracàs estrepitós. Qui vagi al TNC esperant lluentons, alegria i xerinola sortirà força decebut. L’Emperadriu del Paral·lel no és un rèquiem, però bascula al voltant d’un funeral. Missa de difunts musicada. Plomes de dol rigorós.

Una Cunillé és una Cunillé, al capdavall. El text de la badalonina és una simfonia a sotto voce, una tirallonga de veus, una desfilada de fantasmes. Ramón María del Valle-Inclán més Salvador Espriu, igual a Lluïsa Cunillé? Ronda de mort al Districte Cinquè? Luces de bohemia al Barri Xino? Palmira Picard, la cupletista més estimada de la ciutat, ha mort. El lloc és Barcelona i l’any, el 1930. Però tot passa en un dia al Poble Sec. En un bar (La Tranquil·litat) i en un edifici (lleig com un dimoni), el periodista Roc Alsina (les ulleres fan el personatge) veurà passar davant seu tot un món. No esperin trobar una mena de Flor de Nit a la cunillera manera: L’Emperadriu del Paral·lel és molt més fosca, perquè el retrat no conté gens de sucre. El Paral·lel, ja ho saben, segueix sent un carrer lletjot. Es posi com es posi el Mago Pop.

L’espectacle s’inicia amb una breu simfonia de llum, fum i veu. Veu en off de noticiari parlat, efecte que dialoga amb el final (estremidor) de Barcelona, mapa d’ombres. Pere Arquillué és Roc Alsina, el periodista que assisteix, com els espectadors, a la vetlla de la gran dama. Visita quasi teatralitzada al barri, que s’interpreta a si mateix. Arquillué és el convidat de pedra del muntatge, en certa manera. L’Emperadriu del Paral·lel és un text coral, en tots els aspectes: els personatges apareixen i desapareixen, alguns només en format sonor (“Cocaínaaa…”), amb una rapidesa que posa a prova les capacitats identificadores del públic. Sílvia Marsó és Clara Cisteró, “una altra víctima del cinema sonor”, pianista del cinema mut que ha vist com el progrés passava per damunt seu. “Després de les pianoles i els gramòfons, imagini’s què vindrà”. Roberto G. Alonso interpreta diversos personatges, amb un Valle-Inclán especialment celebrat (el públic li riu tots els aparts). Poca broma: el ballarí i transformista ja compta amb Àngel Guimerà (a Vergonya eterna) i amb el pare de l’esperpent entre el seu repertori de personatges. Chantal Aimée (feliç recuperació!) broda el seu paper de florista (amb una coixera molt versemblant) i de tarotista amb veu de cassalla (“Te veo muy dividida”). Mont Plans aprofita cada minut que té en escena (algú en tenia cap dubte?), especialment quan interpreta la mare de l’artista.

L’inici no és, definitivament, el millor de l’espectacle, i descol·loca un xic la parròquia. Diria que es tracta d’una qüestió de to. Albertí no busca, en cap moment, la farsa (ja ens ho va dir a la presentació), i fa que els seus actors toquin amb la sordina posada. El text de Cunillé es debat entre la pinzellada expressionista i certa sobredosi de dades, sense arribar a la Viquipèdia. Adrià Gual i Enriqueta Martí, Raquel Meller i el mestre Viladomat, Alejandro Lerroux i Francesc Ferrer i Guàrdia apareixen, esmentats o en escena, com tants i tants veïns anònims del Paral·lel. Els fantasmes també són tèxtils: l’homenatge a la figurinista María Araujo està fet de roba, una altra capa extra d’informació i que farà les delícies dels espectadors més teatraires. He de confessar que el cor em va fer un bot quan vaig veure Albert Mora vestit de Sweeney Todd.

La sabadellenca Maria Hinojosa és Palmira Picard, i ens quedem amb ganes de veure-la més estona en escena: sigui interpretant una espia (?) alemanya o cantant La Paula té unes mitges (a duo amb la Marsó), la soprano vallesana té el to just d’ironia i intel·ligència escènica. Ella és, juntament amb Aimée (“Vaig inventar la faldilla-pantaló”) i Oriol Genís (l’actor més albertinià del planeta) qui millor ha sabut trobar el to del muntatge. L’Oriol fa de musclaire (“El públic sempre té gana”) o d’hipnotitzador amb aquella gràcia que el caracteritza, i és en aquests moments més còmics que el públic riu. I respira, també.

L’Emperadriu del Paral·lel és un muntatge tan barceloní com el fum de La Canadenca, i que retrata una ciutat on les cupletistes, els anarquistes, els esperantistes i les modistes compartien una copa de Pernod al bar La Tranquil·litat. Si a la pel·lícula Europa (Lars von Trier, 1991) el narrador-hipnotitzador Max von Sydow comptava fins a deu per endinsar-nos al vell continent, aquí Cunillé ens fa comptar fins a quaranta. Un final impactant i trist, molt trist, com ho és la història d’aquest dissortat país nostre, en què el feixisme va aniquilar-ho tot. Aquella Barcelona va desaparèixer sota el pes de les bombes i de quaranta anys de franquisme. Aquella Barcelona ja no tornarà mai més. L’Emperadriu del Paral·lel és un record, un miratge, una festa silenciosa. Una cançó en to menor.

Oriol Puig Taulé

La nit de la Iguana. La costa del Pacífic a la Gran del TNC

Tot i que ja hi estem acostumats, les demostracions de poder escenogràfic, de vegades, ens complauen, acceptem l’exhibició d’escenaris faraònics, en bé de determinats espectacles, i els personatges turmentats d’en Tenessee Williams, es digereixen mol millor a la terrassa del Costa Verde, encara que l’oferiment de  ron-cocos no passa de ser una promesa electoral en temps de mascareta i distància.

Tot i que el meu autor ianqui preferit és l’Arthur Miller, no hi ha dubte que l’autor del Tramvia més ben anomenat i tota la resta de personatges sortits de la seva imaginació, formen part d’un univers teatral on cal tornar-hi de tant en tant.

Carlota Subirós tira de pressupost per muntar una escenografia espectacular que promet des que darrera la teva mascareta, baixes les escales de la Massagran del TNC, darrerament amb el públic separat, potser per evitar els espectadors que comenten els espectacles en veu alta. L’escenografia et porta directament a la costa del Pacífic, a Mèxic, on els “chicos” Pancho i Pedro, preparen l’entrada triomfal de la Maxine, que tot i ser fora de temporada, ens ofereix quedar-nos un parell d’hores al seu hotel. I això que en aquell moment encara no sap que es a punt d’arribar en Shannon, amb un grup de professoretes de l’Institut Baptista Femení de Blowing Rock, Texas i la nena de catorze anys que és un prodigi musical.

El quartet principal de l’espectacle el completen el Nonno i la Hannah, avi i neta que miren de sobreviure mentre ell treballa per acabar el seu darrer poema

“… Oh, no podries triar, dolç coratge un nou indret per fer-hi també estatge? no únicament en un arbre daurat sinó al meu cor, que viu tan espantat”

Nora Navas, Joan Carreras, Lluís Soler i Màrcia Cisteró, interpreten amb solvència i seguretat, marca de la casa, els turmentats personatges de l’autor, i ho fan amb tanta facilitat, que no t’impressionen gaire, doncs senzillament els veus, i t’hi sents més o menys identificat, i passen les dues hores sense adonar-te de que no ets a la terrassa del Costa Verde aguantant nazis borratxos que celebren els bombardejos de Londres, o mirant d’entendre els motius de la Charlotte, per estimar en Shannon, l’home d’església que tothom estima sense ell voler-ho.

La nit de la Iguana no és el millor text  de l’autor de Mississipí, i possiblement el muntatge de la Carlota Subirós no és el millor espectacle que veurem aquesta temporada, però un teatraire ha de tornar de tant en tant als personatges clàssics, que sempre t’ofereixen noves lectures. Un espectacle gran que rarament sortirà…. no canten prou per girar pels teatres d’òpera, que podrien suportar una escenografia faraònica com aquesta.

Una bona forma de començar la Setmana Santa, on sempre preferiré el teatre que les processons.

• “Collons, ja estic vestida”
• “Collons, estic marejat de tanta febre que tinc”
• Collons, quines ganes tenim d’anar al teatre
• Collons, aquesta s’acaba aquesta setmana, el comentari va tard.

LA MEMÒRIA D’EN CODINA

És llei de vida. La mugí se’ns acaba enduent a tots, en una ronda de mort sense fi. Amb la desaparició d’alguns noms cabdals del teatre català com ara Ricard Salvat, Esteve Polls, Iago Pericot, Hermann Bonnín, Maria Lluïsa Oliveda o Josep Maria Loperena, desapareix també la seva memòria, la seva experiència vital, la seva conversa. Resten, és clar, els documents gràfics, literaris i audiovisuals en forma de llegat o fundació. Un fons més al Museu de les Arts Escèniques. En Josep Anton Codina era una part molt important de la memòria teatral de Catalunya dels anys cinquanta ençà. Ho sabia tot (els noms, els espectacles, les anècdotes) de l’anomenat “teatre independent”, aquell fet a les dècades dels seixanta i setanta. “Els anys difícils del teatre català”, segons l’expressió de l’enyorat crític Gonzalo Pérez de Olaguer.

Servidor de vostès va entrevistar Josep Anton Codina en un parell d’ocasions, per la meva (actualment aparcadíssima) tesi doctoral sobre Ricard Salvat. A l’Institut del Teatre i al seu pis del carrer Provença, ple de llibres i records de tota mena. En Codina (així responia al telèfon, de forma brillant: “Codina!”) tenia una memòria prodigiosa, una ironia finíssima i una rialla contagiosa. La seva trajectòria professional està lligada a la història del teatre català de la segona meitat del segle XX: va passar per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, va treballar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i va ser un director clau a la mítica Cova del Drac. «Quan em diuen que conec a molta gent, jo els responc: “Però si sempre són els mateixos a tot arreu!”». Catalunya, país petit. Ara i sempre.

En Codina va conèixer la Maria Aurèlia Capmany en una excursió conjunta de bibliotecàries i escoltes a Santa Maria de l’Estany (servidor pagaria molts diners per viatjar en el temps fins a aquella trobada). «Jo feia teatre al món de l’escoltisme i era amic del Jordi Carbonell, un dels intel·lectuals que feien feina a l’ADB. El Carbonell ens va reunir al Ricard, la Maria Aurèlia, el Molas, el Marfany, el Montanyès i a mi per portar la secció de teatre de Serra d’Or. Ens repartíem les crítiques, els comentaris, i de fet aquí va ser quan vaig conèixer el Ricard, abans que jo entrés a l’EADAG».

Aquell “primer intent de teatre nacional català”, segons les paraules de Jordi Coca, que era l’ADB, va ser on Codina va anar a parar a fer de comparsa a El burgès gentilhome, que Salvat dirigia amb el grup L’alegria que torna al Teatre Windsor. «Em vaig relacionar amb la high society barcelonina, allà hi sortien tots els prohoms de Catalunya!», m’explicava, tot enriolat. Codina volia anar a estudiar teatre a Itàlia, però Salvat el va convèncer per incorporar-se a l’aventura de l’EADAG, l’escola que va fundar amb Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga, i tota una colla de professors i artistes. L’escola d’art dramàtic formava part de l’Escola d’Art del FAD, aquella mena de “Bauhaus a la catalana” creada per Alexandre Cirici Pellicer, que va ser un miratge durant la grisor del franquisme. A la cúpula del Coliseum, és clar, un dels espais més icònics de la història del teatre català.

«En Salvat era bon director però triava malament els seus ajudants, perquè a mi em va triar a la primera. I com que jo no tenia gens d’experiència, m’ho havia de repetir tot moltes vegades», m’explicava en Codina. Puc corroborar totalment aquestes declaracions: servidor també va fer d’ajudant d’en Salvat. «Vaig aprendre a fer de director fent l’ofici d’ajudant. Amb el Salvat mai no hi havia una discussió de com enfocar una escena, i no em va donar mai una explicació. Però amb els assajos aprenia molt, perquè el Ricard feia repetir les coses moltes vegades: ara un fragment d’escena, ara l’escena sencera, ara l’obra sencera… I ja veies que l’important era el ritme».

Codina va ser l’ajudant de direcció de Salvat als espectacles Antígona i Gent de Sinera, el programa doble sobre Salvador Espriu que serien l’antecedent de Ronda de mort a Sinera, un dels espectacles més importants de la història del teatre català del segle XX. Cal no oblidar que Codina també va fer d’ajudant a Vent de garbí i una mica de por, text de la Capmany que demana una revisió a crits (potser al futur TNC de Carme Portaceli?).

Pep Torrents i Carme Sansa en un espectacle de la Cova del Drac. © Pau Barceló / CDMAE

Codina va anar, finalment, a Itàlia, amb estades a Torí, Roma i Milà. «Quan vaig conèixer el Giorgio Strehler al Piccolo, em van contactar per fer d’ajudant a Els gegants de la muntanya, que estava programat per la temporada següent (1966/1967). Tant de bo hi hagués anat. Però resulta que la Ronda havia tingut tant èxit (havien anat a Madrid i tot) que el Ricard havia decidit convertir l’escola en Companyia Adrià Gual. Jo em vaig trobar amb l’opció d’anar a Itàlia a fer d’ajudant de l’Strehler o quedar-me a Barcelona amb la nova companyia que s’acabava de crear, cosa que em va temptar més. Va ser el treball més dur, m’hi vaig jugar la vida i la vaig perdre. Naturalment, si hagués anat a Milà hauria pogut fer de public relations i ara tindria no-sé-què. En canvi hi vaig enviar el Lluís Pasqual, que ho va aprofitar. I molt bé que va fer».

Codina i Salvat van acabar partint peres (i retrobant-se, al cap dels anys), i en Josep Anton va iniciar una etapa estupenda a la Cova del Drac, el local fundat per Guillem d’Efak al soterrani del Drugstore del carrer Tuset. Allà va crear la companyia Ca Barret!, juntament amb Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, i va dirigir una sèrie d’espectacles de cabaret literari i musical, d’on van sortir actors com Carme Sansa o Pep Torrents. Pel que fa a la seva faceta de pedagog, Josep Anton Codina va passar per Alpha 63 (a L’Hospitalet), el Teatre Experimental Català (TEC) o Estudis Nous de Teatre, i va crear l’escola Josep Yxart de Tarragona. Finalment, Codina va acabar fent de professor a l’Institut del Teatre, on gràcies a la seva prodigiosa memòria va col·laborar durant anys en la catalogació del fons del Museu de les Arts Escèniques. Com a la campanya iniciada per la institució fa cinc anys, Te’n recordes?, però molt abans que aquest fos un projecte obert de memòria col·lectiva.

Amb Codina ha marxat una part important de la nostra memòria escènica. Ara nosaltres podem recordar-lo de diferents maneres: llegint el volum Josep Anton Codina. Una fita en el paisatge teatral, el llibre-entrevista de Guillem-Jordi Graells editat per l’Institut del Teatre el 2019. O consultant el seu fons personal, que Codina va donar, molt amablement, al Museu de les Arts Escèniques. Però sobretot, cal que el recordem. Recordem el Codina, com tots aquells i aquelles que han protagonitzat els darrers seixanta anys de la història del teatre català, i amb qui no hem estat, segurament, justos del tot. Fem-ho per ells. I brindem a la memòria del Codina. Per la memòria del Codina!.  ORIOL PUIG TAULÉ

El director, gestor teatral i pedagog de les arts escèniques Joan Anton Codina ha mort al cap de vuitanta-vuit anys, Joan Anton Codina, va néixer a Barcelona el 24 de novembre de 1932,  molt aviat va freqüentar els ambients teatrals més renovadors. Va impartir cursos a l’escola Pax  i després entra a formar part de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, s’integra a  l’Escola Dramàtica Adrià Gual, en la que  el veies com ajudant de direcció dels muntatges que signaven Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany.  Va  ser l’ànima del canvi que va viure el teatre català, a inicis dels seixanta. Va ser el primer a portar Catalunya la companyia The Living Theatre i, hi ha   Vittorio Gassman.

A partir de la dissolució  ho va estar tot en el teatre i literari de Barcelona.  Va ser el primer a portar Catalunya la companyia Living Theatre o a Vittorio Gassman.  Va ser molt actiu amb muntatges a Barcelona i Madrid o a les ciutats italianes Roma i Gènova, d’autors que anaven de William Shakespeare i de Miguel de Unamuno a Salvador Espriu, innumerables muntatges en els quals tots portaven el seu signe i  en actualitat, quan  podies tenir una conversa amb ell, t’adonaves que  era una Viquipèdia del teatre mundial i per descomptat del català. Va aconseguir diversos premis europeus i el 2018 va obtenir  el Premi Nacional de Cultura   i feia més de cinc dècades (que …) a Tarragona, on molts actors tarragonins van rebre la seva influència.

Com a data curiosa, cal dir que en Joan Anton era íntim amic del poeta badaloní Joan Argenté i la seva esposa, als quals visitava molt sovint i tenien per costum fer el vermut a la Rambla, principalment a l’antic Fillol. Ah!, i encara a finals de l’any 2019, amb vuitanta-set anys, va venir a un acte a l’Espai Betúlia i no va voler que l’hi demanéssim un taxi per tornar a Barcelona, deia que el Metro li anava perfecte.

Jaume Arqué i Ferrer

EL DISTRICTE CULTURAL DE BARCELONA, per Jaume Forés Juliana.

De nou l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (ICUB) engega els motors del circuit del Barcelona Districte Cultural, una iniciativa endegada a la primavera del 2017 i que des de llavors no ha fet més que créixer, motiu d’alegria dels seus usuaris i dels creadors que hi participen. Dos cops l’any, a la primavera i a la tardor, aquest cicle omple els centres cívics de Barcelona, repartits per tots els districtes i barris de la ciutat, de propostes ben heterogènies i de qualitat.

Las Karamba, un dels grups musicals que participarà al BCN Districte Cultural | Foto: Johanna Pardo

Propostes per a públic familiar i per a adults, propostes per a tots els gustos: musicals, escèniques i audiovisuals. L’edició que arrenca aquest mes de febrer promet ser la més ambiciosa de totes les que s’han fet fins ara. De moment, en només tres anys d’història, el Barcelona Districte Cultural ja ha aconseguit aplegar més de 100.000 espectadors, i que per molts anys duri! Enguany, la programació del circuit arribarà a vint-i-nou centres cívics i equipaments culturals de la ciutat amb prop de 250 funciones obertes al públic general, i també comptarà amb una vintena llarga de funcions escolars.

L’edició que arrenca el 10 de febrer presentarà 44 propostes d’espectacles en viu: 27 de completament noves i 17 de recuperades de l’edició de l’any passat, que es van veure afectades per la irrupció de la pandèmia i es van haver d’ajornar. Aquesta coincidència d’espectacles farà que l’edició del 2021 sigui la més concorreguda en la breu història dels Districtes Culturals. A més a més de les propostes d’arts en viu, el circuit seguirà col·laborant amb el projecte del Petit Cineclub i amb el cicle de cinema documental organitzat conjuntament amb l’In-Edit Festival.

Així doncs, dels espectacles recuperats de l’edició passada trobarem petites joies com Ocaña, Reina de Las Ramblas, de Marc Rosich (que abans farà una breu temporada a l’Escenari Joan Brossa), Les coses excepcionals, amb Pau Roca o l’espectacle familiar Polzet, de Zum-Zum Teatre, guanyador del Premi de la Crítica de Teatre Familiar 2019.

Entre les noves propostes d’enguany hi trobem l’obra de Marta Aran guanyadora dels Premis Max 2020 a millor autoria revelació, Els dies mentits, i espectacles de creadores tan solvents com Gemma Brió (Llibert Unplugged), La Ruta 40 (Sacarina) i LAminimAL Teatre (Els reis de Shakespeare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth) o el musical Autònomos. El musical que fa diverses temporades que està en cartell a Barcelona.

Dins de la programació musical cal destacar que, per primera vegada, totes les propostes que s’hi presenten estan liderades per dones. Així doncs, assistirem a concerts de Queralt Lahoz, Alba Carmona, Clara Gispert, Anna Andreu, Maria La Blanco, Sara Terraza, La Chunga o Las Karamba.

I, pel que fa als espectacles per a tots els públics cal destacar Molsa, de Thomas Noone Dance; Una poma, un pomer de la Cia. De_Paper, la producció de Versus Teatre sobre la història d’Els músics de Bremen, espectacles de circ com Lazuz o l’espectacle còmic de carrer A la fresca de la Companyia d’Anna Confetti.

Paral·lelament a totes aquestes activitats, amb aforaments reduïts per complir com cal amb les mesures de prevenció sanitàries, hi haurà tot un seguit d’activitats complementàries (tan presencials com en línia) per apropar la realitat de la creació artística a tots els ciutadans. Segur que no quedarem indiferents davant la gran quantitat de propostes.