LA DONA DEL 600

Les bones opinions de la obra han influit aquesta vegada en la decisió de anar-hi no era una proposta que hem sembles atractiva tot i el bon equip artístic però ara un cop he anat reconec que m’he trobat amb una obra fresca que barreja l’humor amb els temes mes candents com pot ser el dol, la malaltia i les relacions familiars, sona eslògan però diria és una obra real com la vida mateixa amb personatges molt reconeixedores i quotidians, una proposta senzilla plena d’encant amb personatges com l’interpretat per Banacolocha molt entrañable i una Merçe Sampietro com sempre a gran nivell, personatge curt però intens al costat d’aquestes germanes de caràcters oposats molt ben interpretades per Angels Gonyalons i Rosa Vila complementats per un encertat Pep Planas, sota la direcció de l’autor Pere Riera. Resumint un exemple de teatre comercial però digne que transmet emocions i et pot en ocasions fer riure i en altres deixar-te pensatiu davant personatges i situacions conegudes i propers a la vida cotidiana. Me afegeixo a les opinions que consideren és una obra recomanable no exempta de força i sobretot autèntica.

«Esperant Gogot» de Samuel Beckett, a la Sala Beckett; dins del cicle que aquesta sala dedica aquest hivern al dramaturg, novel·lista i poeta irlandès, per commemorar els trenta anys de la seva mort i també el mateix temps que fa que la Sala va obrir les seves portes.
«Esperant Gogot» és una de les obres més emblemàtiques d’aquest autor que escrivia amb un gran sentit de l’humor i absurditat, però amb un fons pessimista i crític davant de la humanitat. L’obra va ser estrenada l’any 1952 i va representar tota una revolució dins del llenguatge teatral. És clarament una de les més grans peces teatrals del Teatre de l’absurd.
Josep Pedrals n’ha fet l’adaptació teatral i ha eliminat la paraula «Tot» que precedia el títol més popular. Ferran Utzet s’ha cuidat de la direcció. Una direcció mil·limetrada, impecable, plena de petits detalls tal com les que ens té acostumats aquest director. Els protagonistes són interpretats pels dos joves, dos «enfants terribles» que podríem dir, rebels, innovadors en la manera d’actuar i una mica «gamberros»: en Nao Albet i Pol López. Unes actuacions que fan pensar amb Laurel i Hardy, però sense ser gens caricaturescos; oferint unes actuacions molt gestuals, amb gran quantitat de recursos interpretatius i on es nota una gran coordinació i bona entesa de tots dos. Els acompanyen, també, dos actors amb les mateixes condicions: Aïtor Galisteo-Rocher, amb la seva gran presència i sentit còmic; i Blai Juanet Sanagustin, excel·lent clown, quasi mut, que només té un únic i llarguíssim monòleg. Finalment hi participen els nens Martí Moreno i Eric Seijo, que s’alternen les actuacions.
«Godot» és la persona que dos vagabunds esperen arran d’un camí; mai el troben; de la mateixa manera que les persones mai trobem la nostra felicitat, la nostra realització sencera. Potser ara no es pot trobar, però qui sap si més endavant es pot localitzar; així ho diu un personatge que fa arribar el missatge de Godot als dos rodamons.
«Esperant Godot» és una tragicomèdia que recorre tots els gèneres, des de clowns a poesia, des de l’humor més estripat a les paraules més nostàlgiques i sentides. Una obra que no cal entendre el sentit sinó el fons. Una obra que s’hauria de veure més d’una vegada per poder copsar tots els detalls i descripcions que s’entreveuen.

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encarar no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del teu “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

“No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

Article publicat a Núvol  (19-9-2019)

La Sala Beckett ha presentat la temporada 2019-2020, tota ella una gran efemèride. Ara fa trenta anys, el 1989, va morir el dramaturg irlandès que dona nom a la sala, Samuel Beckett, i fa trenta anys s’obria al públic un teatret al barri de Gràcia. Sota el lema Memento mori. Recordem-nos de morir, la Beckett presenta una temporada dedicada a la mort. El llatinòrum prové de l’antiga Roma, i eren les paraules que un esclau anava xiuxiuejant al general victoriós mentre desfilava davant de la plebs: “Recorda que has de morir”. Des de la pintura amb calaveres fins a l’arquitectura funerària, passant per les fotografies fetes als difunts fa cent anys i les samarretes del heavy metal, el Memento mori ha servit per recordar-nos, a tots plegats, que això de la vida són quatre dies. O sigui que anem per feina.

El bar del teatre estava ple de gom a gom. En una petita tarima, Toni Casares, Aina Tur i Víctor Muñoz Calafell van presentar la temporada sencera (gràcies al bon so del Flaco), davant d’un públic força excitat, format majoritàriament per professionals del sector que es retrobaven després de les vacances (“Com ha anat l’estiu?”, “Com sempre, uns dies a Menorca per desconnectar”). Tots els titulars sobre la temporada que presentat el teatre contenen les paraules “Beckett” i “mort”, i és que l’aposta ha sigut clara. Al programa de mà, tots els espectacles porten un epígraf relacionat amb la mort: la reposició d’Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó (“Naixement de la mort”), Memento mori o la celebració de la muerte de Sergio Blanco (“Habitar la mort”), No m’oblideu mai de Llàtzer Garcia (“La mort silenciada”) o 360 grams d’Ada Vilaró (“Travessar la mort”). El text de Lara Díez Herència abandonada (guanyador del Premi Crítica Serra d’Or 2019) porta l’epígraf “La mort catàrtica”, o el primer text de l’actor i dramaturg Oriol Puig (no és servidor de vostès) Karaoke Elusia parla sobre “Morir jove”. L’aposta mortuòria de la Beckett va fins al final, i celebrem la unió de la companyia familiar Les Bianchis amb la dramaturga Clàudia Cedó i el director Israel Solà amb l’espectacle I aleshores… què?, una proposta per explicar les morts de tota mena als més petits.

Dèiem que les paraules claus de la temporada són mort i Beckett, o sigui que passem al Samuel. La Beckett no havia representat mai (en una producció pròpia) el text més paradigmàtic de l’irlandès que escrivia en francès, i enguany això se solucionarà amb tots els honors. Ferran Utzet dirigirà Esperant Godot, que en la nova traducció de Josep Pedrals ha perdut el “Tot” que li va enjoncar en Joan Oliver. Vladimir i Estragó porten esperant-lo des de 1952, i no sembla que la cosa canviï. En aquesta producció tindran les cares i els cossos de Nao Albet i Pol López, mentre Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet es posaran a la pell de Pozzo i Lucky. Durant les mateixes dates, entre desembre i gener, Sergi Belbel dirigirà Beckett’s ladies, o la posada en escena de quatre monòlegs breus de l’autor (Passos, Bressol, No jo i Anar i tornar), encarnats per les actrius Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom. L’Iscla posarà boca, llavis i dents al frenètic monòleg No jo, i per acabar de reblar el clau el muntatge tindrà lloc a diferents espais del teatre. També podrem veure Words and music, un espectacle de la família Albet (en David a la direcció musical i el Nao a l’escènica), que es va poder veure a L’Auditori el 2017 i que és la versió teatral de la peça radiofònica escrita per Beckett i musicada per Morton Feldman. La ballarina Anna Hierro i l’actor Jordi Figueras acompanyaran a Albet en escena, juntament amb el grup de cambra de l’ESMUC. Finalment, el cicle dedicat a Beckett acabarà amb el laboratori Catàstrofes, dirigit per Llàtzer Garcia.

Tal com ja s’havia anunciat, l’autora resident d’aquesta temporada a la Beckett serà Denise Duncan, que presentarà un text nou durant el Grec 2020 o bé l’inici de la temporada vinent, i de qui Casares destaca que no és gratuït que sigui llicenciada en Periodisme. Estudiants de periodisme, no desespereu: sempre teniu futur en el món del teatre. Pel que fa a les companyies, les residents d’enguany seran tres: La Virgueria, que presentarà el text Demà, de la figuerenca Helena Tornero; The Mamzelles, que estrenarà l’espectacle Todas las flores (protagonitzat per vuit actrius); i Les Bianchis, amb el ja esmentat I aleshores… què?. A la Sala Beckett també podrem veure els nous espectacles d’Àlex Rigola (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers), Marc Crehuet amb ‘La morta’ de Pompeu Crehuet, una fantasia autoficcional amb l’aparició del seu besavi dramaturg, o Marta Buchaca, que presenta Rita, una comèdia sobre l’eutanàsia protagonitzada per David Bagés i Anna Moliner.

Pel que fa als tallers, seminaris i xerrades, la Beckett bullirà d’oferta. Tindran lloc un total de 10 laboratoris, dedicat a la filosofia, la identitat trans o el punk. Tampoc podem oblidar els ja tradicionals cursos de dramatúrgia amb professors com Sergio Blanco, Mònica Bofill, Javier Daulte o Anna M. Ricart. La Beckett continuarà amb els seus projectes pedagògics a tres instituts i seguirà oferint cursos de teatre per a nens i adolescents. I, finalment,  segueixen en ple funcionament serveis a l’autoria contemporània com Fabulamundi. Playwritting Europe (una mena d’Erasmus per a dramaturgs europeus), Extended Universe (un projecte sobre la creació de públic jove i noves tecnologies), Eurodram (xarxa europea per a la promoció de textos teatrals) o la base de dades amb traduccions de teatre contemporani Catalandrama. Un bon Eurodram és el que tenen muntat ara mateix al Regne Unit, i un bon Catalandrama el que tenim a casa nostra. És curiós que cap dramaturg hagi fet servir encara aquests títols (i això m’ha fet pensar en el disc de Biznaga “Centro Dramático Nacional” o en la formació musical efímera Convergència i Unió).

Però no ens desviem del tema. La mort i Samuel Beckett, Samuel Beckett i la mort seran els protagonistes d’una temporada farcida d’activitats. Impossible enumerar-les totes.

Oriol Puig Taulé

La Sala Beckett ha celebrat, del 7 al 24 de juliol, la catorzena edició del seu Obrador d’Estiu. Allò que va començar a l’Argelaguer, en plena Garrotxa, com una mena de colònies per a dramaturgs, ha passat al llarg dels anys per la Beckett de Gràcia, l’Institut del Teatre o la Nau Ivanow, per acabar sent una trobada de dues setmanes al Poblenou, on la sala bull d’activitats en tot moment. Cursos d’escriptura, tallers d’interpretació, lectures dramatitzades, semimuntats, micros oberts, dinars de companyonia i cerveses postfunció. Servidor de vostès hi ha anat, coses de la vida, diversos dies. I n’ha escrit això.

Ja ho dèiem l’any passat: les samarretes dissenyades per Enric Jardí ens indiquen que és estiu. I si és estiu, és temps d’Obrador. En cap altre període com aquest queda tan clar que la Beckett és una fàbrica de creació: l’edifici està farcit de gent i d’activitats matí, tarda i nit, i els seus treballadors no paren quiets ni un moment. A les oficines: totes dones. A la secció tècnica: tots homes. Aquest ha sigut el segon any que l’Obrador d’Estiu ha durat dues setmanes, en comptes d’una, i les activitats també s’han multiplicat. El dramaturg Simon Stephens, que l’any passat es va acomiadar de l’Obrador després de deu anys venint cada estiu a Barcelona, va fer una visita fugaç per retrobar-se amb alguns dels dramaturgs europeus que han passat pels seus seminaris durant aquests anys (entre ells, Clàudia Cedó, Lucía Carballal o Anna Wakulik), autors que sota el títol 7 d’un cop! van presentar una sèrie de lectures dramatitzades dirigides per Marilia Samper. El també anglès Alistair McDowall ha pres el relleu a Stephens i és l’encarregat de realitzar el seminari a dramaturgs emergents d’arreu, on enguany hi havia autors de Finlàndia, Itàlia, Uruguai i Àustria i la catalana Lara Díez. Aquests autors també van presentar els seus textos breus sorgits del seminari titulat “El final: el teatre davant la mort”, amb unes lectures dramatitzades dirigides per Iván Morales.  El teatre turc contemporani també ha tingut un lloc a l’Obrador d’Estiu, ja que Carlota Subirós va dirigir les lectures de textos de Ceren Ercan i Ayse Bayramoglu, incloses al projecte europeu Fabulamundi.

El Fabulamundi permet que es tradueixin autors de tota Europa i que aquests puguin venir a Barcelona i, al mateix temps, que autors catalans puguin ser traduïts i representats arreu del continent. Enguany, a la Beckett s’hi ha pogut veure tres espectacles semimuntats (situats en aquella delicada línia entre una lectura i un muntatge): Paradís inundar. Simfonia extraviada, un text de l’austríac Thomas Köck dirigit per Ferran Dordal; Avinguda Nacional, del txec Jaroslav Rudis i posada en escena de Martí Torras Mayneris; i No em penedeixo de res, del romanès Csaba Székely, en un semimuntat dirigit per Montse Rodríguez. La Sala Beckett ha publicat aquests tres textos en un sol volum, el número 35 de la col·lecció “Off cartell”, que es pot adquirir a la taquilla del teatre (si tracten bé a la taquillera, evidentment).

Pel que fa als cursos, aquests dies han passat per la Beckett autors com la britànica Ella Hickson, amb un seminari al voltant de la globalització i el teatre, o el francès Enzo Cormann, amb una proposta sobre les hipòtesis dramàtiques. El cubà Abel González Melo ha viatjat a Barcelona per compartir les seves idees sobre “l’infern latent” present a tot text teatral, i l’autor i director argentí Rafael Spregelburd ha proposat un curs al voltant del “mite de la precisió. L’autora uruguaiana Denise Despeyroux, de qui aquest mes s’ha pogut veure Cançó per tornar a casa a la Sala de dalt, ha impartit un curs d’interpretació titular “Dramatitzar” que, paradoxalment, anava sobre el fet de desdramatitzar, i Àlex Rigola ha treballat amb escenes de La gavina d’Anton Txékhov el tipus de veritat interpretativa que ha posat en pràctica a muntatges com Ivànov o Vània.

Al Menjador de la Beckett (un dels bars amb la millor llum de Barcelona) també s’hi ha celebrat l’Speaker’s Corner, una proposta que permet, a tothom provar els seus textos breus davant d’un públic (viu), i que ja s’ha convertit en un nou clàssic de l’Obrador d’Estiu. El Menjador és el punt neuràlgic i de trobada de l’Obrador, des de bon matí (el cafè d’abans de començar el curs o de la pausa), fins al migdia, la tarda i la nit és ple de gent que va amunt i avall. Sense que això sembli destarotar els seus simpatiquíssims cambrers. L’Obrador va acabar, com cada any, amb una festa, en aquesta ocasió al pati de L’Hangar. I veient les fantàstiques fotos que, un any més, ha fet Nani Pujol a absolutament tots els professors i alumnes de l’Obrador, he pensat que era de justícia que els protagonistes (com a mínim, gràfics) d’aquest article fossin els treballadors de la Beckett. Ells i elles, un any més, han transitat per l’Obrador amb aquella alegria. Elles i ells, els que hi són, els que marxen i els que vindran, fan possible que professors i alumnes vagin per la Beckett amb un somriure d’orella a orella. I això és mitja vida, amigues. Bones vacances! Us les mereixeu!

Oriol Puig Taulé

Nit d’estrena al Teatre Grec. Jerusalem, escrit per Jez Butterworth el 2009, és un dels textos més premiats i representats de la dramatúrgia britànica contemporània, a qui feia temps que diversos directors catalans tenien posat l’ull. Finalment ha sigut Julio Manrique l’encarregat de posar en escena aquest text 100% britànic, amb una companyia 100% catalana i en un teatre grec. El terrassenc Pere Arquillué encapçala un gran muntatge ideal per ser representat durant una nit d’estiu. La festa, així i tot, té alts i baixos. Però segurament una festa no seria tan festa sense els seus moments d’eufòria i de depressió, de ressaca i de buidor. De ser els reis del mambo a sentir-nos l’últim mono del planeta, en mil·lèsimes de segon.

Se’m fa difícil imaginar aquest muntatge al Teatre Romea, on es representarà la temporada que ve, així com al Centro Dramático Nacional, on també es podrà veure. El Teatre Grec i, sobretot, una nit d’estiu, encaixen a la perfecció amb el text de Butterworth: una mena de compendi de la cultura i la tradició britànica, un somni de diverses nits d’estiu situat a un bosc (digues-li Arden, digues-li Sherwood, digues-li hache) que és en realitat Anglaterra, escrit abans del Brexit però amb la flaire brexitiana en l’ambient. Basat en un poema de William Blake, Jerusalem és el segon himne anglès, el més popular i potser també l’alternatiu, després del God save the Queen que mai tornarà a sonar tan bé com interpretat pels Sex Pistols.

Johnny Byron, “el Gall”, és un pària, un descastat, un home a mig camí entre el homeless i el camell, un gitano anglosaxó que viu dins la seva caravana en un bosc del sud d’Anglaterra. La caravana que no es mou, aparcada des de fa una eternitat en una esplanada, és el centre neuràlgic de Byron i la seva família: una colla de joves, alcohòlics, drogoaddictes i perduts, que veuen en Byron la figura del boig del poble i del pare absent, l’amic i el tutor, el company de farra i l’àngel de la guarda. Pere Arquillué remata la seva trilogia de “personatges desagradables” (després del periodista maltractador de Blasted i l’advocat ultradretà d’Àngels a Amèrica) i ho fa amb l’encert de crear un retrat encara molt més ric polièdric. El Gall és un vividor i un gran cuentista, com Jeff Bridges a El gran Lebowski (aquella pinça als cabells!), allò que la societat ha convingut en definir com a loser però que, en molts aspectes, viu molt millor que tots nosaltres. Sense feina, propietats ni preocupacions, la seva vida és un present continu, un hedonisme perpetu i un carpe diem infinit (una carpa al dia, com deien els llatins).

Del muntatge de Manrique em quedo amb els seus tres grans encerts de càsting: Arquillué fa un dels millors papers de la seva vida, Marc Rodríguezestà perfecte com a Ginger (gran caracterització de Núria Llunell, per cert), i Víctor Pi és un professor psicodèlic deliciós. Em va recordar el flautista escocès i flipat de Little Britain. També m’agraden l’escenografia dissenyada per Alejandro Andújar i l’espai sonor de Damien Bazin, una festa major llunyana i contínua i un bosc que, repeteixo, al Teatre Grec funcionava de meravella: no sabíem distingir si els ocells i els grills eren en directe o gravats. Chantal Aimée i David Olivares estan correctes en els seus papers, sobretot ella al final de la primera part. I Albert Ribalta demostra, un cop més, que domina el to de comèdia sense esforç aparent. No em convenç tant la part jove del repartiment, però això segurament és més responsabilitat del director que dels intèrprets. Els nanos que troben refugi en la caravana de Byron venen de famílies desestructurades, segurament plenes d’abusos i maltractaments de tota mena. Vides petites, en el sentit que són joves que no han sortit mai del poble i es dediquen, bàsicament, a treballar de dilluns a divendres i a emborratxar-se i drogar-se els caps de setmana. No vaig veure en cap moment la sordidesa ni la cruesa d’aquesta colla, que em van semblar massa blancs, massa nets i massa poc perduts. Potser Guillem Balart és qui dibuixa amb més precisió el seu personatge, d’aquella manera que ens fa buscar el seu nom al programa de mà. I Elena Tarrats ens va embruixar a tots plegats amb el poder de la seva veu, d’això no en tenim cap dubte.

Pel que fa als moments de festa, sé on Manrique vol arribar però no acabo de veure que hi arribi: tinc la sensació que vol fer teatre alemany, amb el petit problema que no té actors alemanys. Els intèrprets germànics es passarien segurament les tres hores de la funció bevent cervesa (de veritat), i encara que no es droguessin (o sí) aconseguirien aquella perillositat pròpia de les companyies de la Volksbühne i la Schaubühne (ara feia temps que no sortien als meus articles). Segurament és molt difícil pretendre –nosaltres, pobres i avorrits catalans– intentar emular una tradició interpretativa que ens porta molts anys d’avantatge en crits, suor, llàgrimes i saliva. Perquè, sobretot, és la SEVA tradició interpretativa, no la nostra. Al començament de la representació pensava que m’agradaria veure aquest muntatge interpretat per una companyia anglesa, i veient la proposta de Manrique vaig pensar què en farien els nostres alemanyots preferits.

Jerusalem ja s’ha estrenat, i pels aplaudiments i els espectadors dempeus de la nit d’estrena sembla que va agradar. En la memòria de servidor de vostès, l’espectacle estarà per sempre lligat a la meva experiència com a espectador, a la incomoditat de les cadires, als avions que de tant en tant passaven i als petards ocasionals del veïnat. El final del muntatge, amb Arquillué encarat als arbres/espectadors, és un moment de gran potència plàstica i simbòlica, i al Grec funcionava de meravella. Quan la funció es representi al Romea i al CDN, recomano a les productores augmentar la temperatura de la sala i plantejar-se seriosament la inclusió de mosquits i petits insectes entre el públic. Així l’experiència de somni de nit d’estiu serà més completa.

EL TEATRE LLIURE TORNA A MOLAR, per Oriol Puig Taule.

Juan Carlos Martel sap muntar una bona posada en escena. La presentació del seu projecte per la direcció artística del Lliure, el mes de gener passat, ja va ser tota una declaració de principis: envoltat del seu equip, Martel va asseure’s a la grada de l’Espai Lliure mentre els periodistes ocupaven l’espai escènic. Una manera molt elegant de diferenciar-se del seu predecessor, que ho feia sol a l’escenari de la sala Fabià Puigserver. Ara, a la presentació del primer semestre de la temporada 2019/2020 (de setembre a gener), l’espai triat va ser la sala d’assaig. Martel reivindica aquest espai com un lloc sagrat, on l’escolta és bàsica i on tots plegats ens hem d’enfrontar a les nostres equivocacions. La solució escenogràfica també va ser molt resolutiva: la programació estava escrita en vermell i blanc als miralls de la sala, cosa que permetia a Martel seguir el guió còmodament, i a tots els presents tenir una idea global de la cosa. Bravo per l’equip de comunicació.

El símbol “&” és el triat per il·lustrar la temporada vinent. Provinent del llatí i la lligadura tipogràfica d’et (ora et labora, gratis et amore, panem et circenses), aquest símbol vol ser el punt d’unió de sis branques de programació caracteritzades per la conjunció copulativa: &ciutat, &lliure, &int., &khatasis, &espai i &acciódirecta. El millor moment de tota la roda de premsa va ser, sense cap mena de dubte, quan un periodista va preguntar a Martel si era conscient que aquest símbol (present a les samarretes i bosses promocionals) podia recordar a un llaç groc. Aixecaments de cella generals, a totes bandes de la sala. Martel té una cosa clara: els fundadors del Lliure eren molt joves quan van crear el teatre, per tant la seva intenció és que el Lliure dialogui amb la societat del present, i ho faci a partir dels creadors “joves”. Joves que, en la nostra societat precària i que condemna a l’emergència eterna, tenen trenta-molts o quaranta-pocs anys, però ja ens entenem. Lluís Pasqual tenia vint-i-cinc anys quan va fundar el Teatre Lliure, no ho oblidem.

La programació de Martel, feta conjuntament amb Georgina Oliva com adjunta a la direcció artística i la companyia La Ruta 40 a l’Espai Lliure (ara ho expliquem) pretén escoltar i dialogar amb diferents espais i realitats de la societat. També es nota, i molt, la presència dels molts comitès de programació amb què compta el projecte martelià, com per exemple el format per Clàudia Cedó i Isaias Fanlo, encarregats de la transparència, la paritat i la diversitat. Això es tradueix, per exemple, que el Lliure passa d’oferir set funcions accessibles (la temporada passada) a oferir-ne 21 (només al primer semestre), o que els serveis educatius desapareixen com a tal i es converteixen en el programa educatiu, que arriba a quasi tota la programació del teatre.

“Soc conscient del risc de fugida d’espectadors que pot patir aquesta casa”, reconeix Martel després de la seva presentació. I és que el Lliure aposta per la creació, tant local com forana, i no fa concessions de cara a la galeria o al gran públic. Als abonats del Lliure se’ls eriçaran les cabelleres (blanques) en veure la programació, però la idea de Martel és guanyar nous públics. Alerta: per als menors de trenta anys, les entrades per a TOTS els espectacles costaran 9 euros. Sí, sí, com ho senten, nou euros. Donant una ullada a aquesta programació, sembla que el Lliure s’hagi emmirallat en l’Antic Teatre, la Sala Hiroshima i el TNT, parlant d’exemples locals, i en gran part dels teatres públics europeus, si mirem nord enllà. De casa nostra trobarem noms com La Calòrica (que celebrarà el seu desè aniversari amb la reposició del seu primer espectacle), Carla Rovira (dramaturga resident), Marc Villanueva Mir, Mos Maiorum o el col·lectiu d’artistes VVAA. Com dèiem abans, la companyia La Ruta 40 ha sigut l’encarregada de programar l’Espai Lliure durant els primers tres mesos, on podrem veure espectacles d’Azkona & Toloza (Tierras del Sud), Alícia Gorina (In Wonderland) o Atresbandes conjuntament amb el duo Bertrand Lesca & Nasi Voutsas (It don’t worry me). La Ruta 40 recupera el seu espectacle Cúbit, del qual només se’n van fer dotze funcions a l’Espai Lliure, ara fa dues temporades, i estrenarà Reiseführer (títol  provisional) amb l’inclassificable creador escènic Ferran Dordal.

La programació internacional també ha canviat. Ja no trobem una majoria de noms alemanys (època Rigola) ni italians (època Pasqual), sinó que els espectacles vindran sobretot de Bèlgica i els Països Baixos, centre neuràlgic actual del teatre contemporani, però també de França o Xile. Noms desconeguts per al gran públic, títols estranys i sinopsis que obren més interrogants que no pas responen a preguntes. Bé, bé. Els neerlandesos Arthemis Theatervindran a Barcelona amb The Story of the Story, Miet Warlop i Irene Wool estrenaran Mystery Magnet i de la directora Susanne Kennedy podrem veure Drei Schwestern (producció de la Münchner Kammerspiele) a Montjuïc. “Almenys hi ha un Txékhov!”, imaginem que exclamaran alguns (l’obra és Les tres germanes). Però alerta: les peces de Kennedy són instal·lacions performatives on els intèrprets actuen rere màscares, amb la mateixa expressivitat que un maniquí.

Martel és conscient que pot espantar una part considerable del públic habitual del Teatre Lliure (a les xarxes ja s’han començat a veure algunes mostres d’estupor), però la seva voluntat és la de guanyar nous públics. Crec que ja ho  he dit més d’un cop (em començo a repetir): tinc molts amics que assisteixen de forma regular a concerts, exposicions i festivals de cinema, però que no van MAI al teatre. Sembla que Martel ha ideat aquesta programació pensant en ells, en tots aquests espectadors que les arts vives (encara) no tenen i que podrien guanyar. Gent que va al Sònar i a l’In-Edit, al Primera Persona i als cines Renoir, que no es perd les exposicions del CCCB i que té una opinió formada en el debat MACBA o CAP. Un detall significatiu: a la tradicional foto de família després de la roda de premsa, l’actriu més famosa de tota la colla era Anna Azcona. En edicions anteriors, noms com Emma Vilarasau, Sílvia Bel, Jordi Bosch o Eduard Farelo ocupaven el centre de la foto, al costat de Lluís Pasqual. En aquesta ocasió hi havia l’Azcona, protagonista d’un espectacle de La Ruta 40. Sembla que les coses al Lliure comencen a canviar. I nosaltres que ens n’alegrem.

Postdata: Suposem que en un intent de no matar (del tot) els abonats, al programa del primer semestre hi ha un avançament del segon. A partir del febrer podrem veure muntatges de Carlota Subirós, Julio Manrique, Lara Díez o Carol López. També de Juan Navarro i Gonzalo Cunill, que ja tenen una edat, però que tenen esperit d’enfant terrible. La política de preus i abonaments també és molt llaminera.