El Gran mercado del mundo. Calderón en modus Cabaret

“oid, mortales, oid, i al pregón de la Fama todos acudid!”

Així comença l’auto sacramental d’un dels clàssics més clàssics de la literatura i el teatre en castellà, i poc t’imagines el que anirà seguint, fins arribar a la gran atracció, on el buen i el mal genio, pugnaran per aconseguir la Gracia de l’amor i la de la fortuna.

El savi Albertí, conscient de la solidesa de la literatura del segle XVII, fa un truc de màgia monumental i converteix un text poc explorat per la seva densitat, en un espectacle que passa ràpid per no mantenir-te massa estona amb la  boca oberta.

Els autos sagramentals son al·legories, parlen de religió, parlen de fe i d’heretgia, parlen de culpa o d’innocència, parlen de lascívia, de golafreria, de supèrbia… de tantes i tantes meravelles humanes, que passades per l’escenari adquireixen un protagonisme digne d’aplaudiment.

Si em preguntessin qui ha dirigit aquest espectacle i no ho sabés, suposo que diria Bieito o Rigola, per posar dos exemples de “trencadors habituals”, dels que fan una paella a Tirant el Blanc o posen Twin Peaks a Macbeth, però la sorpresa del teatre, fa que sigui el propi director del Nacional, qui converteixi la sala massagran en una mena de parc temàtic inventat per David Lynch.

Els que penseu -com jo mateix- que els clàssics de la literatura castellana, que cap mestre va saber ensenyar-nos a entendre, són una mala elecció per agafar entrades, feu un canvi de xip i voleu cap al Gran Mercat on no perdreu detall de la competició entre “talents”, que busquen la “gràcia”, sense pensar si associar-se amb la “culpa” és una bona idea o si resulta més adient tancar els ulls en el més gran acte de “fe”.

Espectacle molt recomanable, que va “in crescendo” des dels primers versos que la “fama” escampa des del seu gronxador, fins que s’aixeca la cortina, El gran mercat comença a girar.

No sé què diria Calderón, però tinc molt clar el que dic jo: Enhorabona a tots, els de l’escenari, els que ho fan possible i els que han decidit amb criteri o potser amb fortuna, que, per cert, no està representada per cap personatge.

El final de l’espectacle amb Jimy Fontana, fa que il mondo segueixi girant, amb tot el vent a favor.

Carles Lucas Giralt.

La teràpia quàntica del doctor Görtler

Nit d’estrena a la Biblioteca de Catalunya. El còctel La Perla 29 & Sergi Belbel prometia i han cobert les expectatives amb escreix. Belbel sempre ha estat obsessionat per la dimensió temporal en la ficció, com ja va demostrar amb Forasters, El temps de Planck o amb la sèrie Si no t’hagués conegut, emesa la tardor passada per TV3.

Ara Belbel reprèn aquesta dèria dirigint Això ja ho he viscut de J.B. Priestley, autor del clàssic El temps i els Conway. Els que ja tenim una edat encara tenim al cap la lluminosa producció que Mario Gas va fer dels Conway al teatre Condal a principis dels noranta. Recordo que aleshores va ser el mateix Belbel qui em va recomanar d’anar-hi. Si en aquella peça Priestley sotmetia una família a un experiment dramatúrgic d’una gran eficàcia, a Això ja ho he viscutens trobem amb una colla de personatges en l’Anglaterra d’entreguerres que sense tenir necessàriament lligams de sang estan connectats per vincles que els fan interdependents. N’hi ha prou que un d’ells cometi un error fatal per arrossegar tots els altres al desastre.

Aquesta és l’amenaça ominosa que plana damunt d’un petit hostal de North York, regentat per un pare i una filla (Jordi Banacolocha i Míriam Alamany), on s’han reunit el matrimoni Ormund, format per un vell Lluís Soler i una jove Sílvia Bel, i el jove professor Farrant (Roc Esquius). L’arribada a l’hostal de l’inquietant doctor Görtler (un Carles Martínezsensacional) farà aflorar en tots ells la consciència que allò que senten, imaginen o volen pot tenir un efecte benefactor o catastròfic sobre les seves vides. La missió de Görtler serà alertar els altres estadants de la casa que són a punt de precipitar uns esdeveniments que els podrien portar a la ruïna. La intervenció terapèutica de Görter recorda vagament les constel·lacions familars de Bert Hellinger. Les seves insinuacions no són ben rebudes al principi, fins al punt que és expulsat per l’hostalera, però a mesura que avancem cap al desenllaç els seus ‘protegits’ acaben atorgant-li un poder taumatúrgic.

L’exorcisme del doctor Görter consisteix a conduir els altres estadants a un estadi de consciència que els sostregui del malefici de repetir una i altra vegada els mateixos actes. Els personatges de Priestley es debaten aquí entre la fatalitat i la llibertat. El dramaturg es resisteix a complir amb aquell vell dictum atribuït a Txékhov que diu que si en una escena apareix una pistola, tard o d’hora algú l’haurà de disparar abans que caigui el teló. Per no deixar-se arrossegar per la inevitabilitat, Priestley ha de resistir la temptació de convertir els seus personatges en titelles. La gran virtut de l’obra va per aquí.

La teràpia del doctor Görter és quàntica, perquè la seva sola presència altera allò que observa. L’obra de Priestley arriba al Raval coincidint amb l’exposició Quàntica al CCCB. Potser no és una casualitat. Això ja ho he viscut combina magistralment la intriga del thriller amb una atmosfera claustrofòbica que es va carregant de densitat filosòfica. El vestuari de Nina Pawlowsky i l’escenografia de Max Glaenzel tenen aquell punt vintage que ens remet a les novel·les d’Agatha Christie o a una partida de Cluedo. Last but not least, els actors, esplèndids, semblen acoblats pel mateix magnetisme que manta els seus personatges i les quasi quatre hores de funció passen volant.

El dolor d’Ariadna Gil

A la Sala Petita del TNC s’està representant El dolor, l’adaptació teatral del text de Marguerite Duras interpretat per Ariadna Gil. El dolor individual es converteix en el dolor de la humanitat en un muntatge aspre, dur, on l’actriu debuta amb força en el gènere del monòleg. Tancada en un búnquer dissenyat per Francesc Torres, aquesta dona és Duras, però també totes les dones. La segona Guerra Mundial és totes les guerres. I els deportats són tots els deportats.

Abril de 1945. He de confessar que, de bon inici, El dolor és un muntatge que em va costar. Passar del tràfec del carrer a la sala teatral sempre necessita, sobretot si es fa de pressa i corrents, uns moments de transició. I la proposta de Lurdes Barba no dona cap mena de treva, en aquest sentit. Entrem i és com si Ariadna Gil ja estigués esperant: ha estat allà i hi seguirà quan nosaltres marxem, perquè el seu dolor té quelcom d’atàvic. La dona que espera el seu home i no sap si és viu o mort, que en la seva espera desapareix com a persona i arriba a fer desaparèixer l’altre, convertint la mateixa espera en un acte inútil i al mateix temps ple de significat. Gil inicia la funció, des del minut zero, amb la veu tremolosa, com a punt del plor, i hom pensa “Patirem”. Però no. El text de Duras és una meravella, per diversos motius. Diari de bord íntim i al mateix temps reflexió universal sobre l’espera, l’amor i la mort, quan la sociopolítica treu el cap és quan El dolor es converteix en un document excepcional. Nosaltres fa anys i panys que veiem pel·lícules i llegim llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però descobrir allò, en directe i en primera persona… Duras és implacable en el seu judici: “Això succeeix a Europa. Estem tots junts, tancats, davant de la resta del món”.

El muntatge de Barba situa la intèrpret en un espai hostil, dissenyat per Francesc Torres i inspirat en l’arquitectura militar alemanya. Ciment, fulls de diari a terra i llum lateral (bonic disseny de Maria Domènech), que entra i  converteix l’ombra de l’actriu en un personatge més. Tant els breus moments audiovisuals d’Adolf Alcañiz com l’espai sonor dissenyat per Jordi Colletens situen en un estat d’angoixa, ja sigui amb les imatges extretes del film Alemanya, any zero (Roberto Rossellini, 1948) o amb una banda sonora on predominen els xiulets i els sons saturats. L’espera del seu home és al mateix temps la raó de viure i la condemna de la protagonista, i Ariadna Gil s’acaba posant el públic a la butxaca, gràcies també a la gran potència poètica de les paraules de Duras (traduïdes per Maria Lucchetti). “Jo cada dia espero menys”, “Ja no els odio, els alemanys”, o “De Gaulle no integra el dolor del poble en la victòria” són algunes de les (moltes) frases que vaig apuntar a la meva llibreta.

Ariadna Gil estrena el seu primer monòleg amb nota, a jutjar pels aplaudiments i els bravos del dia de l’estrena. Al final, l’opció de Barba (directora i responsable de la versió del text) és accelerar els fets amb un salt temporal força brusc. I si bé aquesta opció primer sobta una mica, acaba configurant un final memorable. El dolor no vindria a ser una comèdia fresca d’estiu, no cal dir-ho. Dic això perquè, en sortir de l’estrena, gairebé molestava que encara hi hagués llum i la temperatura fos tan agradable. Una mica de fred, vent i pluja hauria sigut més adient, per allò que acabàvem de veure. El més trist de tot plegat és que, ara mateix, a diversos llocs del món, hi ha moltes dones que es troben exactament en la mateixa situació que Marguerite Duras, l’abril de 1945. No n’aprenem gens.

Oriol Puig Taulé

Evitant comparacions inevitables

S’ha dit insistivament, potser amb encert, que millor no establir comparacions amb la pel·lícula. Però és que un cop vist el muntatge teatral, fins i tot costa trobar-hi els elements comuns. Estem davant de la mateixa història, però ha canviat l’estètica, l’època que la contextualitzava -encara que fos donant-li una certa atemporalitat-, el to de la peça, l’estructura dramàtica i, fins i tot, el final. De fet, és molt curiós adonar-se’n de que el film de Lars Von Trier tenia molt de teatral i que, en canvi, aquest híbrid de Pau Miró i Sílvia Munts’emmiralla en elements cinematogràfics que, al meu entendre, potser no calien.

Un cop deixem de banda el referent cinematogràfic, el que queda és un drama costumista situat en un poble de Catalunya, amb el seu centre cívic o ateneu popular, amb els seus horts, el seus pagès i alguns elements més que intenten posar detalls realistes a la trama, tot i que el tema de l’obra és molt menys concret. L’escenografia ajuda a estones, però tampoc sé si era la més encertada per a una peça com aquesta… No es pot negar, però, que Sílvia Munt acumula ja una llarga i fructífera experiència com a directora i que hi ha encerts de direcció, així com moments puntuals molt encertats. Les interpretacions, en general, funcionen… tot i que alguns moments d’excessiva crispació acaben per restar subtilitat a aquest drama tèrbol, filosòfic i formalment agosarat.

Aquest dijous el TNC ha estrenat EL DOLOR. Es tracta d’un monòleg protagonitzat per Ariadna Gil i dirigit per Lurdes Barba, que adapta la novel·la homònima de Marguerite Duras. La traducció del text és de Maria Lucchetti, i l’espectacle compta amb escenografia dissenyada per l’artista Francesc Torres. Un monòleg sobre l’espera, el dubte i el dolor, tenyit d’amor i de mort.

La capacitat de passar dels grans esdeveniments històrics a l’escala individual, de la macro història a la micra història, és quelcom que Duras dominava a la perfecció, tal com explicava Xavier Albertí a la presentació de l’espectacle. A partir de la novel·la El dolor (publicada el 1985), que es tracta, en realitat, de la reescriptura d’uns diaris personals, l’escriptora descriu l’angoixa que sent davant la desaparició del seu marit, Robert Antelme, capturat durant la Segona Guerra Mundial i enviat a un camp de concentració de Dachau. La incertesa de saber si és viu o mort i el dolor que provoca la seva absència són les claus d’un text dur, aspre, on Duras és capaç d’explicar el seu dolor i al mateix temps fer-lo universal. Ariadna Gil, a qui darrerament hem pogut veure als escenaris amb Jane Eyre, dirigida per Carme Portaceli, o Vania, dirigida per Àlex Rigola, s’estrena en el seu primer monòleg amb un text del qual defensa la seva vigència. De fet, fa un any se’n va estrenar una versió cinematogràfica a França, i la novel·la s’acaba de publicar en català, amb traducció d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal. (a LaBreu Edicions).

El dolor de la dona que espera també és polític, defensa l’actriu, i encara que costi hem de comprendre que els nazis formen part de la nostra mateixa espècie, per tant, som nosaltres mateixos. L’artista Francesc Torres signa  l’espai escènic, una escenografia inspirada en l’arquitectura militar: els búnquers de la muralla Atlàntica. Es tracta d’un espai molt opressiu, on també apareixen les projeccions dissenyades per Adolf Alcañiz i l’espai sonor de Jordi Collet (col·laborador habitual de Barba), que juntament amb la il·luminació de Maria Domènech i el vestuari de Marian Milla acaben de conformar el món on es troba tancada la protagonista. La directora i adaptadora del text Lurdes Barba veu paral·lelismes entre l’època que retrata l’escriptora francesa i el moment actual, on moltes persones moren diàriament al Mediterrani sense que els governs facin res. L’amor està relacionat amb el dolor i la mort, segons Duras, i l’estratègia del personatge és imaginar-se el pitjor, per poder-ho suportar si arriba a succeir.

EL DOLOR es podrà veure a la Sala Petita del TNC del 30 de maig al 30 de juny.

Aquest dimecres el TNC està d’estrena. Sala Gran, acte sacramental de Pedro Calderón de la Barca i direcció de Xavier Albertí. Repartiment extens, estrelles convidades, música, ball i una impressionant escenografia giratòria signada per Max Glaenzel. El gran mercado del mundo és una coproducció del TNC i la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), i el pròxim mes de setembre es representarà al Teatro de la Comedia de Madrid. Hem assistit a la presentació de l’espectacle, que s’ha fet al propi escenari de la Sala Gran.

A les rodes de premsa de Xavier Albertí, els periodistes saben que escriuran, i molt. Les presentacions dels espectacles que fa el director artístic del TNC (siguin dirigits per ell mateix o per altri), són lliçons magistrals d’història, art, filosofia i teatre; i l’enorme cultura del director les converteix en píndoles d’erudició per als mitjans presents. Albertí és especialment pedagògic a l’hora de relacionar diferents disciplines artístiques entre si, dibuixant un retrat molt complet del moment històric i social de cada text. També resulta molt enriquidor quan realitza una breu història de la representació d’aquella obra o autor als nostres escenaris, demostrant la importància que tenen les diferents lectures de cada època a un mateix material escènic. Altres vegades, tot i això, la sobredosi d’informació pot arribar a saturar una mica la parròquia, que bombardejada amb dades històriques (d’altra banda, interessantíssimes), no veu satisfeta la seva necessitat d’informació, diguem-ne, molt més prosaica. “L’escenografia es mou?”, “Els actors canten?”, “Quantes sabates surten en escena?” i preguntes per l’estil. Dic tot això perquè, a la sortida de la presentació d’El gran mercado del mundo, comentàvem amb un col·lega que més aviat havíem assistit a un col·loqui o xerrada postfunció (gènere que Albertí igualment domina) que a la presentació d’un espectacle.

La feliç unió d’actors catalans (òrbita TNC) i actors de Madrid (òrbita CNTC), i les floretes que es llancen mútuament Xavier Albertí i Helena Pimenta (que serà en breu substituïda en el seu càrrec per Lluís Homar), demostren que tot això que diuen Arrimadas i Rivera és bastant una fal·làcia. Les connexions i complicitats entre les dues institucions públiques no són noves, ho sabem, i que a la Sala Gran del TNC es representi Calderón de la Barca no hauria de ser notícia. El gran mercado del mundo és un acte sacramental, peça que es representava només el dia del Corpus Christi i gènere en el qual van excel·lir les plomes de Calderón i Lope de Vega, els tòtems del teatre clàssic espanyol. Ens hem d’imaginar que les representacions que es feien d’aquestes peces, al segle XVII, eren com “concerts dels Rolling Stones, o com uns Jocs Olímpics”, segons Albertí. Els textos teatrals s’unien a la música, la dansa i les arts plàstiques, perquè els millors creadors d’apariencias (vinguts d’Itàlia o d’esperit italianitzat) presentaven els seus invents i ginys més sofisticats, anant molt més enllà de ser “sermones puestos en verso, en idea”. Calderón era contemporani de Descartes i Pascal, i és un dels pares de la modernitat teològica i filosòfica, ja que entén que comprendre la nostra relació amb Déu és comprendre el pensament de l’home contemporani. La importància i rearticulació de la cultura cristiana té traces en l’obra de Nieva, Buñuel o Pasolini, i Calderón situa el mercat com a centre de l’univers, al·legoria del lloc on es pot vendre i comprar de tot. Ras i curt: la Fama convoca al poble perquè assisteixi al gran mercat del món, on tothom té un talent (una moneda) per adquirir allò que més els plagui.  Les figures al·legòriques de la Supèrbia, la Humilitat, el Plaer o la Penitència intentaran seduir els compradors que, acompanyats de la Innocència i la Malícia, maldaran per veure què és allò que realment necessiten o desitgen. La música és una part molt important del muntatge, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’Albertí, i hi podrem sentir peces de Monteverdi, Bach, o cançons de revistes musicals compostes per Enric Clarà (“El desfile del oro”, “La bolsa”) o el famós “Tango de la cocaína”.

A l’extens repartiment (format per catorze intèrprets), hi trobem actors de la família albertiniana com Oriol Genís (la Gula), Roberto G. Alonso (la Lascívia), Mont Plans (la Malícia), Rubèn de Eguía (la Fe) o Aina Sánchez(la Gràcia), i noves incorporacions com la d’Alejandro Bordanove en el paper del Buen Genio. També veurem dos cantants: el contratenor Jordi Domènech (“un intèrpret amb gran domini glòtic i glútic”) i el tenor Antoni Comas (que també toca el piano), cada cop més albertinià. De Madrid venen Cristina Arias (la Supèrbia), Elvira Cuadrupani (la Penitència i la Humilitat), Lara Grube (la Fama), Jorge Merino (Pare de família i el Món) i David Soto (Mal Genio). El gran mercado del mundo suposa el debut de la catalana Sílvia Marsó (que interpreta la Culpa) en un text de Calderón, a la Sala Gran del TNC i sota les ordres de Xavier Albertí. El director recupera, d’alguna manera, actrius catalanes “segrestades” per Madrid, com va fer amb Carme Conesa (Ocells i llops, temporada 2013-2014, en el muntatge dirigit per Lurdes Barba).

Albert Arribas, dramaturgista de l’espectacle, ens va parlar de Giorgio Agamben i el seu llibre Profanaciones (Anagrama, 2015), reivindicant la profanació no com a blasfèmia, sinó com a devolució d’un objecte de l’esfera divina a l’esfera humana. Les feines de les noves generacions serà profanar allò que algunes realitats ens estan traient, entenent l’acte de profanar com la representació màxima del lliure albir. Xavier Albertí relaciona els actes sacramentals amb la Commedia dell’arte i defensa que s’han de representar a tot color, i no pas en blanc i negre. L’escenografia de Max Glaenzel és una colorista atracció de fira que gira, explica el director, a diferents velocitats. No ens volen dir gaire cosa més. La por que tenen els equips artístics a fer espòilers –un sentiment cada cop més present a les rodes de premsa– deixa els periodistes, cal dir-ho, una mica insatisfets. Però sortim del TNC sentint-nos una mica més intel·ligents. I si el Siglo de Oro entra a examen, traurem bona nota. Això segur.

Alguns dels (meus) imprescindibles del Grec

Ho sabem. Encara som al mes d’abril, ahir vam celebrar Sant Jordi, d’aquí a tres dies és Sant Joan i, abans que ens n’haguem adonat, ja ens haurem plantat al juliol. I si alguna cosa caracteritza aquest mes, a Barcelona, és el festival Grec. El seu director, Cesc Casadesús, ha presentat l’edició d’enguany, on la volta al món continua en direcció a Austràlia i Amèrica del Nord. Amb la muntanya de Montjuïc com a epicentre i tota la ciutat com a xarxa tentacular, el Grec arriba ple d’espectacles de teatre, dansa, música, circ… i escenes “híbrides”. Servidor somia en el dia en què tots plegats anomenem absolutament totes les arts escèniques com a vives. Vives! Som-hi. Nora Chipaumire presentarà la peça ‘N!gga’ a la Sala Hiroshima. © Ian Douglas.

La muntanya màgica

Montjuïc té, en un radi de pocs metres, tres equipaments culturals estupends. El Teatre Grec, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors (més la propina de la plaça Margarida Xirgu), són el centre neuràlgic d’un festival d’estiu que Casadesús programa amb coneixement de causa i molt carinyo. Enguany la inauguració tindrà caràcter musical, i no pas teatral (vista la dificultat que suposa l’escomesa), amb la visita del Kronos Quartet de San Francisco, que oferirà un concert inaugural juntament amb alumnes de l’ESMUC i l’artista visual Alba G. Corral. El Teatre Grec també serà el marc on actuaran El niño de Elche (que presentarà el seu darrer treball Colombiana), on podrem gaudir amb el trio format per Toquinho, Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina, i on actuarà el britànic Matthew Herbert amb la seva Brexit Big Band, un concert amb tota mena de sons britànics i els textos de Caryl Churchill (en coproducció amb el Sònar). Al Mercat de les Flors hi podrem veure la Sidney Dance Company, dirigida pel català Rafael Bonachela (que ha coreografiat, entre d’altres, vídeos de Kylie Minogue), amb l’espectacle Ab [intra]. També s’estrenarà Enciclopedia de fenómenos, de Rodrigo García(amb els col·legues Gonzalo Cunill i Juan Loriente), Augusto, la peça que explora el riure de l’italià Alessandro Sciarroni (guanyador del Lleó de Plata de la Biennal de Venècia) i el Polzet dels lleidatans Zum-Zum Teatre amb direcció del basc Iñaki Rikarte.

Al costat, al Teatre Lliure, rebrem la visita de l’holandès repetidor (que no errant) Ivo van Hove amb Tan poca vida, l’adaptació teatral de la novel·la de Hanya Yanagihara, o el performer americà Taylor Mac (a mig camí entre la drag queen i el club kid), amb la seva versió de tres hores de l’espectacle A 24-decade history of popular music, on s’anuncia la visita d’una estrella local invitada. El tòtem americà Robert Wilson dirigirà l’estupendíssima Isabelle Huppert a Mary said what she said (la fredor dels dos astres pot provocar més d’un refredat), i l’argentina Lola Arias presentarà Campo minado, una peça de teatre documental sobre la Guerra de les Malvines. I com que no només els guiris fan il·lusió, al Lliure de Montjuïc també tindrà lloc l’estrena del nou espectacle d’Alícia Gorina, In Wonderland, una reflexió al voltant de la psicoanàlisi, i la companyia Baró d’Evel presentarà Falaise, la continuació del díptic iniciat amb el meravellós espectacle Là.

Ciutat d’ivori

Al Sant Andreu Teatre servidor no es perdrà Estrella, el nou espectacle de la companyia basca Marie de Jongh, un nom que hom no oblida després d’haver vist una petita joia com Amour. Al Teatre Goya, Jordi Casanovasportarà Valenciana (la realitat no és suficient), un muntatge que parla sobre el crim de les noies d’Alcàsser i la ruta del bacalao. L’Antic Teatre presentarà la mostra del talent local amb els muntatges de Los detectives (Pienso casa, digo silla), Verónica Navas Ramírez (La ciudad) i Soren Evinson (A nation is born in me). Al Teatre La Gleva, les mamzelles Bárbara Mestanza i Paula Ribó estrenaran Richard III and they never heard of love, una coproducció amb la companyia de Nova York La Mama Experimental Theatre. Aquestes complicitats ens agraden molt.

La Sala Hiroshima, al Poble Sec, presentarà dos espectacles de Nora Chipaumire, #Punk100%Pop i N!gga, sobre el punk, el pop i la rumba africana. La creadora i escenògrafa mallorquina Xesca Salvà presentarà la instal·lació Cases al marc incomparable de La Pedrera, i al Lliure de Gràcia podrem veure la nova proposta de Juan Carlos Martel, Càsting Giulietta, una peça de teatre social protagonitzada per dones majors de 80 anys. A la Sala Beckett, per acabar, tindrem dos muntatges: Amor mundi a la Sala de baix, el nou text de la dramaturga resident de la casa, Victoria Szpunberg, i Cançó per tornar a casa, de les T de Teatre, a la Sala de dalt, una peça escrita i dirigida per Denise Despeyroux. Del Teatre Poliorama a la sala petita de la Beckett… Ens agrada l’aposta de les T de Teatre per aquest espai que, ja ho hem dit en més d’una ocasió, és un dels més acollidors de Barcelona.

Un total de 94 espectacles fan molt difícil parlar de totes les propostes, evidentment. Més endavant ja farem articles-llista i aquestes coses que es fan. De moment, ja podeu consultar tot el programa al web del Grec. I recordeu: hi ha abonaments de 5 espectacles (amb una reducció del 50% en el preu), de 3 espectacles (reducció del 30%) i els menors de 30 anys paguen totes les entrades al preu fix de 15 euros. Correu, correu, que després tot són llàgrimes.

Article publicat a Núvpl (24/04/2019)

Oriol Puig Taulé. Barcelona.