Aquest jovent no hi toca

El grup de joves crítics Nova Veu ha publicat el primer número del fanzine ‘Fila Zero’.

La cartellera teatral està, ja ho sabeu, aturada. La premsa en paper, qui ho diria, en estat comatós. La crítica escènica s’ha convertit en l’últim mico, a la majoria de mitjans. Suma-li una pandèmia sanitària global. Doncs bé: els amics de Nova Veu, el grup millenial i Gen Z (entre 18 i 30 anys) de Recomana.cat, han decidit publicar un fanzine: Fila Zero. Sí, sí, com ho sentiu. Un fanzine. En paper. En ple 2020. Sobre arts escèniques. Si aquest jovent no està ben boig, que baixi ara mateix Santa Mary Santpere i ens canti un cuplet a cau d’orella.

Els membres de ‘Fila Zero’. Disseny: Anna Molinet.

Ara fa una setmana, la plataforma Recomana i la revista Entreacte van organitzar un debat sobre la crítica escènica, via Zoom. Va ser una conversa entre representants del ram del paper (Laura Serra, cap de cultura de l’Ara, Juan Carlos Olivares, crític de La Vanguardia), el dramaturg Guillem Clua i l’acadèmica Mercè Saumell, moderada pel sempre elegant Manuel Pérez i Muñoz (el periodista cultural més ben pentinat de Catalunya). Mentre ells debatien sobre l’estat de “la germaneta pobra de la crítica” (la definició és meva), un grup d’espectadors i teatraires professionals seguíem el debat a Youtube i fèiem comentaris de tota mena, a mig camí entre la pregunta seriosa i l’aportació eroticofestiva. L’endemà del debat, servidor de vostès va anar a recollir el seu exemplar (en paper!) de Fila Zero, a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, un dels punts de recollida del fanzine a Barcelona.

Fila Zero fa patxoca. Coordinat per Nil Martín i Anna Molinet, l’edició és a càrrec del primer i el disseny i les il·lustracions són de la segona. Estem davant d’una publicació d’una gran qualitat, tant en forma com en contingut, cosa que posa en crisi, un cop més, l’etern debat entre la professionalitat i l’amateurisme. El rigor i l’exigència amb què està fet aquest fanzine fan que pugui competir perfectament en la lliga de les publicacions culturals. Podria ser la revista d’un festival, o el suplement dedicat a les arts escèniques de qualsevol mitjà. La seva periodicitat semestral (i la situació actual, és clar) fan que Fila Zero eviti la crítica d’espectacles i estigui centrat en articles de fons i d’opinió. En aquest present convuls que estem vivint, on l’estrena d’un espectacle pot coincidir (gràcies al nostre Govern) amb la darrera funció, no tindria cap mena de sentit una publicació lligada a la cartellera. Fila Zero és una revista que haurien de llegir tots aquells que treballen en les arts escèniques, des de la cultura de base fins a les altes institucions, i tota aquella persona interessada en el fet teatral..    De NUVOL.

Oriol Puig Taulé

Mor Hermann Bonnín als 84 anys

«Avui, l’Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida… sense fer soroll».

Ha mort Hermann Bonnín i Llinàs, director de teatre, actor i professor d’art dramàtic català, a l’edat de 84 anys. Així ho ha anunciat la seva filla, l’actriu Nausicaa Bonnín, a Twitter: “Avui, l’Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida… sense fer soroll… “Escolteu aquest silenci” deia el seu estimat Joan Brossa…” El 2013, Bonnín va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i va rebre un homenatge dels seus companys de l’Institut del Teatre, que va tenir lloc a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. En acabar l’acte, Bonnín hi va pronunciar aquest discurs, lúcid i sever, convidant els seus col·legues a continuar treballant pel futur del teatre. Amb les seves pròpies paraules, ens acomiadem d’aquest gran home de teatre de la cultura catalana.

“Aquest conjunt d’homes i dones que contribuïren a refundar l’Institut, el setanta, no venien d’un no-lloc ni d’un no-res. Venien d’una dissortada postguerra, l’ombra de la qual era allargada i durant la qual, tanmateix, l’Institut sobrevisqué. Venien, també, d’un país que a principi del segle XX començava a obrir els ulls a la modernitat. I d’un nom: Adrià Gual, que repensà la tradició i bastí un projecte d’escola i de teatre nacional. Una generació, doncs, aquesta, la que refundà l’Institut, que tenia noms i cognoms que son referents propers. A títol d’exemple: Ricard Salvat i Mario Gas: la cara i la creu del seny i de la rauxa; el primer des de l’escola Adrià Gual i el segon, des de la mobilització roja i negre del Diana. I també una entitat, l’ADB, liderada per Frederic Roda.

Un Institut, preservat això sí, des de l’any 1913, per la Diputació de Barcelona tot i sent sotmesa, aquesta, a les turbulències de la primera dictadura, als tantejos de la segona república i a la foscor del franquisme.

Jo, és a dir l’Hermann, des de la perspectiva de quaranta anys després d’aquell setanta, em veig, en aquells moments, com un ferroviari convençut que calia estar ben atent a una caldera en plena ebullició i, contribuir, per tant, a obrir el regulador que impedia alliberar l’energia reprimida.

La generació del setanta, de la qual jo formava part, intuïa que el canvi de via i de trajecte era pròxim i possible. Amb la complicitat d’alguns diputats oberts al diàleg, vàrem aconseguir obrir les comportes al teatre català més viu, creatiu i compromès. Aquell que s’havia nodrit, més o menys clandestinament, traspassant fronteres en sacsejadores anades i vingudes.

I és així com, des de la força del desig de canvi vàrem fer possible la irrupció, a l’Institut, d’un grup d’homes i dones del mon de l’art, la cultura i el teatre, fins aleshores extraviats o submergits en l’oblit, ben lluny de les llistes dels candidats oficials.

Convocats tots ells a partir d’aquest moment, per repensar el “d’on veníem” i projectar el “on volíem anar”.

Dit això, se m’apareixen desordenadament els rostres d’uns primers col·laboradors: Frederic Roda, desplega per a l’Institut la seva valuosa xarxa de relacions. Xavier Fàbregas, des de la saviesa, ens rellegeix el passat de la nostra cultura teatral per establir els ponts que cal creuar per a mirar cap al futur. Andreu Vallvé i Manel Serra, fidels, rigorosos i d’impagables valors humans. Francesc Nel·lo, home d’estil, culte i discret. Pere Portabella, Miquel Porter i Joan Enric Lahosa, des de les arts visuals, el pensament i el compromís polític, contribueixen a obrir l’Institut a nous llenguatges. Anna Maleras, ens proposa olorar perfums nova yorquins  per a la dansa contemporània.

Fabià Puigserver, de retorn de Polònia, ens obre les portes a una profunda revisió de la dansa clàssica amb l’exigència i el rigor de l’Europa de l’Est, aportant a l’Institut la presencia permanent de pedagogs i pedagogues polonesos. El mateix Fabià que, junt amb Iago Pericot, de nissaga republicana i escola lliure, remodelen el departament d’escenografia. Pawel Rouba es posa al capdavant de l’escola de pantomima i des d’ella, genera tota una tradició de teatre de gest de la qual encara ens nodrim. Joan Baixas, el de “La claca” i “Morí el merma”, i Harry Vernon Tozer consoliden la tradició catalana dels titelles i les marionetes.

Ah! I Jaume Melendres amb la seva inequívoca seducció, injecta els valors de la dialèctica i la disciplina. I també Carlota Soldevila, aquella Carlota fidel que un dia, poc segons després de la mort de Franco, apareix a l’Institut amb el seu característic glamour amb copes i botelles de xampany, desfermant així un terrabastall festiu que difícilment oblidarem.

Les aules del carrer d’Elisabet se’ns queden petites, tot i que els tallers d’escenografies es fan en els soterranis del Palau Güell. I vet aquí que un dia, en Joan Font, el de Comediants, que juntament amb Lluís Pasqual tornaven d’un “nord enllà”, es posa al capdavant d’una operació okupa envaint, en una mena de “no nos moveran”, els locals de Sant Pere més Baix que, en aquests moments, la Diputació no utilitzava. I ens instal·lem.

Aquesta generació del setanta, amb la complicitat de l’alumnat (recordo llargues sessions de convivència i debats, tancats en un hotel del Vallès) formula uns nous plans pedagògics, transversals quasi tots ells, que cohesionarien la institució en una sola i clara direcció. I al mateix temps, revifa les cendres d’un projecte de teatre nacional a desplegar a partir d’una xarxa de centres comarcals. Un teatre nacional vertebrat des de l’autoritat moral i patrimonial de l’Institut del Teatre.

Certament, no es va aconseguir tot allò que es pretenia. És quan Josep Montanyes amb el suport de Guillem Jordi Graells, recull la torxa d’aquella institució i es posa al front amb l’autoritat i energia que el caracteritzava. Després, Pau Monterde, que ens arribava, junt amb Feliu Formosa del “Globus” de Terrassa, – un lloc de peregrinatge per al teatre independent -. Més tard, Jordi Coca, “el meu permanent germà petit”, assumeix la direcció i consolida moltes de les coses que havien germinat el setanta.

I molts altres: Jose Sanchis Sinisterra, Joan Castells, Pepitu Benet i Jornet, Coralina Colom, Josep Maria Arrizabalaga, Miguel Montes, Pere Planella, Joan Abellan, Joan Oller, José i Conxita Lainez, Andrés Leparsky i la Barbara Kasprovich… I tots aquells que segur ara m’oblido…

Ara, 2013, cent anys després de la fundació de l’Institut del Teatre i quaranta anys de l’anomenada refundació del setanta (paraula aquesta, segellada pel meu amic i actual director Jordi Font) aquesta casa es troba en el moment propici per afrontar una profunda remodelació. No parlo de refundació. Aquesta ja es va fer. Si no de remodelació. És a dir, donar respostes clares i contundents per al futur. Futur com a país. Futur en relació als nous reptes de la mobilitat. Futur per un teatre en el que la paraula esdevingui viva i el pensament obert. En el que es retrobi de nou la poètica del cos i l’essència de la forma.

La societat ha canviat i molts dels seus valors, també. Ens cal afrontar-ho i això només es pot fer des d’una institució ben cohesionada. Des d’un projecte inequívoc que comprometi a tots i cadascun dels que en formen part com a directius, com a pedagogs i com alumnes.

Futur en el que, finalment, es doni resposta a les paraules de Josep Palau i Fabre: ‘El desoïment de la nostra tragèdia és només una part de la nostra tragèdia col·lectiva.’”

Hermann Bonnín     (14 d’octubre de 2013)

Barcelona 25/09/2020 – NÚVOL

Esperem que aquest setembre tots plegats ho aprovem tot.

“Soc la dissidència. I el desig. Soc un conte i soc el dol. Soc el comunisme. Soc una cançó per ballar i soc l’apocalipsi. Soc tot allò que vols veure. I el que no. Soc la tardor del Lliure”. No hi ha programació sense el seu corresponent tràiler, i aquest és el text que podem llegir al clip que ens presenta el primer trimestre del Teatre Lliure. En primera persona del singular, com si el teatre tingués veu i ens parlés directament a nosaltres. Una programació no apta per a nostàlgics dels accents diacrítics.

Diuen que els mals estudiants han de tornar a examinar-se al setembre dels exàmens que han suspès al juny. A casa érem de treure molt bones notes, és clar. Som gent de Núvol. Ho confesso: només un cop a la meva vida vaig haver de fer una recuperació al setembre. Va ser a segon de BUP, l’assignatura era Educació Física i sí, amigues: vaig haver de fer la vertical i saltar el plínton, davant d’un professor atònit i avorrit. Aquests dies se succeeixen les presentacions de temporada dels teatres, i un tret comú de totes elles és la repesca de tots aquells muntatges que no es van poder estrenar, la temporada passada, o que es van cancel·lar després de poques funcions. Covid oblige. La mixtura d’estrenes i recuperacions és, per tant, inevitable.

“Aquesta és la nostra temporada més honesta i més valenta”. Així ha començat Juan Carlos Martel Bayod la presentació de la programació de tardor. El director reivindica la veu del Lliure, que defineix com a única i singular, però que necessitava redefinir-se. Des de la seva entrada al teatre, després de guanyar el concurs públic, Martel ha volgut omplir el Lliure no només d’arts escèniques, sinó d’activitats relacionades amb la reflexió i el pensament. La temporada s’iniciarà el 25 d’octubre amb una mena de “missa laica”, de títol Noli me tangere (No em toquis) i cantada per l’inevitable Niño de Elche. Amb textos de Marc Artigau, Clàudia Cedó, Albert Lladó i Victoria Szpunberg, aquesta serà una cerimònia ritual i col·lectiva cantada pel Niño i un cor, no sabem encara si de veus blanques o negres. Del 25 al 27 el Lliure de Montjuic també serà l’espai (els espais) on es podrà veure Mi nombre es alguien y cualquiera, una proposta de la creadora argentina Laura Vago sobre el dol (personal o col·lectiu) que no hem pogut fer amb les pèrdues humanes d’aquests últims mesos. A mitjan octubre el Lliure pararà La taula, una instal·lació interactiva coordinada pel nuvolaire Isaias Fanlo que adapta el projecte The long table, de la companyia novaiorquesa Split Britches. La proposta forma part de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, i està pensada perquè els espectadors/actants discuteixin sobre els temes proposats (tecnologia i ciutat, emergència climàtica, gènere i postcolonialisme, megalòpolis) i relacionar-los amb el paper que hauria de tenir el teatre en la nostra societat.

Pel que fa a les recuperacions o repesques, a Núvol tenim la sort que som molt treballadors i que ja hem parlat d’alguns dels espectacles que tornaran. Carlota Subirós recupera El quadern daurat, el seu monumental muntatge sobre el llibre de Doris Lessing, que va poder fer just una setmana de funcions. Lara Díez va estrenar el seu text La nostra parcel·la, en un exercici de clarividència en què Judit Farrés i Marta Marco interpreten a dues dones que desperten, un bon dia, en una mena de no-lloc, aïllades del món. Aquests dos muntatges van ser els més damnificats per la covid. Després hi ha els que no es van poder ni estrenar. Carol López ha escrit i dirigit Bonus track, el retrat generacional dels baby boomers que suposa la continuació dels espectacles Una història en quatre parts, V.O.S. i Last chance. El Conde de Torrefiel (Pablo Gisbert i Tania Beyeler) recuperen (i estrenen) Els protagonistes, el seu primer espectacle per a públic infantil: una mena de videojoc analògic, un recorregut instal·latiu on les criatures protagonitzaran la seva pròpia història, per a nens de 7 a 10 anys. Raquel Cors estrenarà, finalment, l’espectacle Una, reflexió sobre la mirada i el desig protagonitzada per Eva Lyberten, actriu de l’anomenat cinema S (o softcore) dels anys setanta i vuitanta. Per acabar amb les repesques d’espectacles que no es van poder estrenar, la companyia francesa La baleine-cargo portarà al Lliure la gallina Poulette Crevette, en un espectacle familiar amb llengua inventada. I Julio Manrique estrenarà la seva versió de Les tres germanes de Txékhov, amb adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique. Quin és el Moscou amb què somien, actualment, les tres germanes?

Pel que fa a les novetats, la companyia José y sus Hermanas presentarà Explore el jardín de los Cárpatos, el seu tercer muntatge, que es va estrenar en la seva versió en línia al Grec i que passarà pel TNT i per Temporada Alta abans d’instal·lar-se al Lliure de Gràcia. M’agrada molt que el Lliure hagi recuperat la peça Plácido Mo, de Magda Puig: la vam poder veure al TNT del 2016, i el que llavors era un recorregut amb auriculars pel centre de Terrassa es convertirà en una ruta pel Poble Sec, guiada per les veus d’algunes de les persones que es veuen obligades a dormir al carrer. També continua i s’amplia la programació virtual: la sala online del Lliure acollirà les peces de teatre radiofònic Los Satélite, escrita i dirigida per Ricard Gázquez, Els cecs, de Maurice Maeterlinck (amb versió de Jordi Coca i direcció de Mònica Bofill), i recuperarà El gegant del Pi, de Pau Vinyals, del qual servidor de vostès ja en va parlar aquí. En el format de Clàssics per a criatures, Lucía Miranda explicarà La vida es sueño amb il·lustracions de Javier Burgos, el dramaturg Aleix Aguilà s’encarregarà d’adaptar i dibuixar Un enemic del poble, de Henrik Ibsen, i Anna Maria Ricart tindrà el repte d’explicar el Faust de Goethe a les criatures, amb il·lustracions de la bagenca (i polifacètica) Magda Puig.

Pel que fa a la resta d’activitats, el Lliure continua amb la seva Escola de Pensament, coordinada per Marina Garcés i Albert Lladó. Novetat: els col·loquis prefunció, en col·laboració amb l’Associació d’Autors d’Il·luminació (AAI) i l’Associació d’Escenògrafs de Catalunya (AEC). A casa, els tècnics sempre ens han agradat molt. Els col·loquis postfunció seran moderats per Anna Pérez Pagès, la periodista àrtica que relleva el vila-secà (i històric) Xavier Graset. El Lliure també acollirà una trobada de la xarxa de teatres europeus mitos21, per parlar sobre sostenibilitat i arts escèniques, un cicle que inclourà un seminari i un diàleg sobre el decreixement. Per acabar (aquests teatres cada vegada fan més coses), l’escenògrafa i artista Adriana Parra farà un taller per a nens majors de 14 anys (amb BCN Dibuixa), i l’ONG Pallassos sense fronteres realitzarà una funció gratuïta del seu espectacle Forofos a la Plaça Margarida Xirgu, pels veïns del Poble Sec. Evidentment i per concloure (ara sí) la peça, el departament educatiu ha preparat activitats relacionades amb els espectacles per a gent de totes les edats, des de Primària fins a Batxillerat.

I ja ho tindríem. Estrenes i repesques. Repesques i estrenes. Esperem que aquest setembre tots plegats ho aprovem tot. No volem tornar a repetir curs. Si us plau. Estudieu. Feu els deures. Totes i tots.

Oriol Puig Taulé