—

Teatro Solís
Buenos Aires, s/n
Badalona acull aquest diumenge, 8 de març, la inauguració d’una placa dedicada a l’actriu Margarida Xirgu (1888-1969) a la façana del número 118 del carrer de Santa Madrona. És la casa on va viure del 1925 fins al 31 de gener de 1936, quan se’n va anar de ronda per Amèrica i ja no en va tornar, arran de l’esclat de la guerra i la posterior victòria feixista a casa nostra. L’acte, precedit dimecres per la conferència ‘Margarida Xirgu, l’actriu catalana més universal’ al Museu de Badalona, és l’últim abans de la clausura oficial de l’Any Xirgu, que ha commemorat durant dotze mesos el mig segle de la mort de la figura teatral catalana amb més projecció internacional.

Tot i que va néixer a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888 i va viure la infantesa i adolescència majoritàriament a Barcelona, la Xirgu va mantenir un vincle especial amb Badalona en un moment decisiu de la seva carrera teatral. Per això mateix el municipi li va concedir el títol de filla adoptiva i li té dedicats des d’un carrer fins a una escola. Ja des de l’exili a l’altra banda de l’Atlàntic, el paper de Badalona l’ocuparia en part Montevideo, una ciutat que havia visitat en les primeres actuacions a Amèrica (1913, 1923…) i on va viure la maduresa professional no sols com a actriu i empresària teatral, sinó també com a directora de fama universal.

Com a Badalona, de fet, a la capital uruguaiana també hi té dedicada una placeta i una escola superior. Però no són, ni de bon tros, les úniques traces que en podem trobar. Gràcies als seus familiars i descendents, ja sigui per mitjà d’un capítol del programa de TV3 El meu avi o bé a partir de l’extraordinària web de records compartits Margarida Xirgu, podem recórrer uns quants espais de Montevideo que van ésser importants per a la Xirgu a la segona meitat de la seva vida.

Margarida Xirgu, implicada amb el govern català i amb la causa republicana, va veure des d’Amèrica estant com el 1939 les noves autoritats franquistes li confiscaven tots els béns i li tancaven les portes del retorn. Condemnada, doncs, a l’exili, els primers anys va viure i treballar tant a Xile (on va crear la primera escola d’art dramàtic del país) com a l’Argentina i l’Uruguai. Però va ser en aquest últim país on es va acabar establint definitivament a partir del 1949, després d’un intent no reeixit de tornar a Catalunya, i hi va desenvolupar la darrera etapa de la seva intensa vida professional. Aquell mateix any, per exemple, va fundar l’Escuela Municipal de Arte Dramático de Montevideo (EMAD) i més endavant també s’encarregaria de dirigir la Comedia Nacional de l’Uruguai, amb seu al Teatro Solís, el principal del país.

Va ser en aquest cèntric teatre, precisament, on el 12 de novembre de 1949, en un acte públic amb l’assistència del president de l’Uruguai Luis Batlle Berres (d’ascendència sitgetana), s’hi va inaugurar oficialment l’EMAD, que sota la seva direcció va revitalitzar l’escena teatral uruguaiana, tal com reconeixen la mateixa Escuela Multidisciplinaria de Arte Dramático i la Comedia Nacional, a més del Solís, on el record de l’actriu és ben viu tant amb un voluminós arxiu de documents particulars seus (fotos, cartes personals, vídeos, entrevistes…) com en les visites pedagògiques adreçades als escolars, en què un dels titelles que s’hi solen fer servir és el de la Xirgu.

A banda els indrets relacionats amb la seva professió, per descobrir els racons més personals de l’actriu a Montevideo cal anar fins a Colonia, 881, entre Andes i Convención. En aquest carrer paral·lel a la important Avenida 18 de Julio (curiosament, la data del seu natalici) tenia el seu pis a la ciutat, en un edifici ja enderrocat. Al voltant seu sí que resten, amb tot, dos llocs emblemàtics d’aquells anys: la confiteria Oro del Rhin, on solia esmorzar, i la parròquia de San Miguel Garicoits (coneguda popularment com la Iglesia de los Vascos), on anava a missa el diumenge.

Però probablement l’indret de l’Uruguai que més records personals desprèn de la Xirgu és la urbanització balneària de Punta Ballena, concebuda per l’arquitecte català Antoni Bonet un centenar de quilòmetres a l’est de Montevideo. Des que va conèixer aquest racó abocat a l’Atlàntic gràcies al doctor Joan Cuatrecasas Arumí, un altre català exiliat que hi tenia una segona residència, l’actriu i el seu company Miquel Ortín se’n van enamorar i es van fer construir una moderna casa d’una sola planta que, passat mig segle, conserva encara el seu cognom a la porta i una part del mobiliari original. Punta Ballena també disposa d’un homenatge a la Xirgu des del 1984: quinze anys després de la seva mort a Montevideo i quatre abans que les seves restes es traslladessin definitivament a Molins de Rei, s’hi va inaugurar una plaça i una placa amb el seu nom.

I una mica més: Al costat de l’Uruguai, Margarida Xirgu va passar tant en els primers anys de rondes com en l’etapa posterior d’exili per Xile i l’Argentina. Així com a Santiago de Xile va ésser una de les impulsores de l’Instituto Chileno-Catalán de Cultura, a Buenos Aires el centenari Casal de Catalunya li va dedicar des del 1966 el seu imponent teatre.  Martin Crespo

Dues setmanes després de l’estrena de Justícia, de Guillem Clua, ja està pràcticament tot dit. Uns, probablement la gran majoria (almenys així es veia per l’entusiasme dels aplaudiments i la quantitat de gent aixecada) estan extasiats amb la potència del text de Clua, la proposta escènica de Josep Maria Mestres i l’escenografia de Paco Azorín. Uns altres, han arrufat el nas en veure coses més que sabudes, en copsar l’obra com un receptari de totes les maldats d’aquest país, mostrant-les, però, d’una manera molt correcta i gens sagnant. Entre la grandiloqüència d’uns i la crítica esmolada d’altres, jo decideixo quedar-me al mig. Justícia és una gran història que encaixa perfectament amb el gènere que pertany: Sala Gran del TNC (concepte robat al boss Oriol Puig Taulé, que, al mateix temps, li va manllevar al Roger Coma). Però, precisament per això, potser ja seria hora de fer coses més transformadores.

La història ja se sap, s’ha explicat molt. El repàs de vida i de la nissaga del jutge Samuel Gallart, prohom de la societat catalana. Aquest és un home que molts reconeixem com a un burgès de la societat benestant catalana, ben posicionat i rodejat d’aquells que han fet i desfet a la seva conveniència (i a la seva Convergència). Ara, aquest element és senyalat per la societat catalana en general. La foto amb Jordi Pujol s’ha guardat a les golfes. Ja és hora de passar comptes amb aquests personatges. Però això ja ho hem vist en molts altres muntatges teatrals  a Barcelona, i fins i tot en el mateix TNC. Marc Rosich va ser més càustic i feridor amb l’obra A tots els que heu vingut amb una majestuosa Mercè Aránega. I també Una història catalana de Jordi Casanovas ja apuntava la crítica a certa burgesia catalana.

De fet, hi ha una certa semblança conceptual de Justícia amb el text de Casanovas, dues obres que ressegueixen fets i personatges al llarg de gairebé un segle amb la idea de retratar l’evolució de la nostra societat. I val a dir que no hi ha massa esperança de redempció en ambdues obres. Però hom recorda amb especial estima la Història del dramaturg de Vilafranca pel seu atreviment formal de fer seure el públic a l’escenari durant la segona part, perquè ens integréssim a la gran “festa final”. Hom no demana això a Justícia, però sí que hagués estat millor poder implicar al públic. Implicar per impactar. La idea és que la platea tan plena de venerables, de iaiones i de gent benestant i ben pensada pugui sentir que aquella història també els implica a ells. La incomoditat transformadora al teatre és un valor en alça. Però això, ara per ara, no escau a la Sala Gran al TNC (a la Tallers i a la Petita sí). Però en el cas que pertoca la responsabilitat final és del dramaturg i del director.

Val a dir, però, que l’obra se segueix molt bé, que té ritme, que l’equip d’actors és de nivell i que l’escenografia i l’ús que se’n fa és fantàstica (en procés de deconstrucció a mesura que avança l’obra i la ment de Gallart es va  esmicolant). Com ha de ser si la Sala Gran té les instal·lacions tècniques que permeten totes aquestes filigranes. A més a més, la història bascula en diversos tons. Una mica de drama històric, moltes misèries matrimonials, un punt de screwball comedy (personalment crec que Clua excel·leix en aquest registre) i una defensa dels drets dels gais i la reivindicació de la llibertat. Però tot fet d’una manera molt correcta.

Hi ha un aspecte tècnic de la dramatúrgia que sí que té un cert risc i que pel mateix Clua (i en Mestres a l’hora de dirigir) ha d’haver estat una feina d’encaix de peces. L’obra està estructurada en flashbacks que van i venen, ei que il·lustren la demència d’en Samuel Gallart. Cada actor (excepte Josep Maria Pou) es desdobla en diversos personatges i cada personatge es relaciona amb l’altre, en un joc de miralls de reflexos cada vegada més perversos. La història es repeteix, però les conseqüències cada cop són més devastadores. Així mateix, l’estructura narrativa també es recolza en un recurs cinematogràfic: el muntatge en paral·lel. És a dir, Clua recrea dues o tres converses simultànies, que passen en diferents espais i fins i tot en diverses línies temporals, però on els diàlegs entrellaçats es relacionen com si fos una mateixa conversa. Un exercici d’escriptura dramàtica molt vistós i efectiu, però sobre el qual es recrea un xic massa. Clua vol fer-ho tot molt gran perquè té l’oportunitat i l’espai per fer-ho, però potser es recrea massa amb la grandiositat de tot plegat, quant a història i tècnica d’escriptura.

A més a més, després hi ha detalls en la història que un servidor troba una mica accelerats. Un bon exemple és la conversió de l’àvia de Samuel Gallart, que reivindica amb vehemència el seu dret a quedar-se a casa seva per poder combatre al feixisme i que en la mateixa conversa amb el seu fill acaba recomanant-li que es casi amb la filla d’un militar falangista per poder estar millor i tenir possibilitats de créixer socialment. Una conversió que demanava algun altre punt de gir, algun input que la fes veure que havia d’abandonar els seus ideals republicans per sobreviure i fer diners. Per passar a ser del bàndol dels vencedors. Perquè com sentencien en més d’un cop els personatges, “la justícia és un luxe que els perdedors no es poden permetre”.

Les interpretacions estan molt afinades als personatges, però la feina bona és la de Josep Maria Pou i Vicky Peña. La matriarca no és una altra Marta Ferrusola, té un recorregut molt més ric i divertit (les seves desconcertants reflexions sobre els ovnis tenen molt més sentit que el que un es pensava en un principi). I la Peña ho clava. Igual que Anna Sahun, cada cop més ferma en un escenari i un Pere Ponce amb molta història també. Els més joves també ho fan força bé, sobretot el debutant Marc Bosch.

La història de Samuel Gallart se suma a moltes més que han passat per la Sala Gran, tragèdies nostrades que  ens descobreixen la cara més lletja d’un catalanisme que tenim superat (o no) i sobre el qual ara la Gran Platea Benestant del TNC pot criticar, sense sentiment de culpa. No hi ha redempció a Justícia. Tampoc transformació. N’hi haurà al TNC del futur?

Marti Figueras.-  Comunicador cultural

Setmana d’estrenes als teatres públics catalans. Si aquest dijous (5/3/2020) el TNC estrena Solitud, adaptació escènica de la novel·la de Caterina Albert amb direcció d’Alícia Gorina, aquest mateix dijous el Teatre Lliure estrena El quadern daurat, adaptació escènica de la monumental novel·la de Doris Lessing amb direcció de Carlota Subirós. Coincidències? Setmana del 8 de març? Qui ho sap?

“En llegir El quadern daurat, em va semblar que per primera vegada llegia una dona. No sabia ben bé en què consistia aquesta sensació, ni tan sols si m’agradava la idea”. Això escrivia la mateixa Carlota Subirós, en aquest article del 2013 al diari Ara, amb motiu de la mort de Doris Lessing. La setmana passada, a la presentació de l’espectacle als mitjans, la directora va pronunciar gairebé aquestes mateixes paraules. El quadern daurat és considerat “la Bíblia del feminisme”, i l’autora, guanyadora del Premi Nobel el 2007, una de les firmes cabdals d’aquest moviment que ara està vivint una segona joventut. Subirós i Lessing són velles conegudes: ja van coincidir, a l’Espai Lliure, el 2008, quan la directora va portar a escena Jugar amb un tigre, un dels textos teatrals de Lessing. Ara, però, la cosa canvia: segons Juan Carlos Martel i Carlota Subirós, aquesta és la primera adaptació teatral que es fa de la novel·la més coneguda de Lessing a tot el món. Poca broma.

Aquesta “catedral de paraules”, com la defineix la seva directora, és la primera producció pròpia de l’era Martel, que es mostra molt il·lusionat amb aquest fet. Un repartiment de nou actors i un gran muntatge ompliran la Sala Fabià Puigserver amb les paraules de Lessing i les seves reflexions sobre la política, l’amor o la maternitat. La decadència del comunisme, la Guerra Freda o el passat colonial de la Gran Bretanya (Lessing va néixer a la colònia britànica de Rhodèsia, actual Zimbàbue) farceixen El quadern daurat com el que és: un llibre de llibres. O de quaderns, més ben dit. I és que la novel·la s’estructura en diferents quaderns: el de color negre, dedicat a la memòria i l’escriptura; el vermell, per a les reflexions polítiques; el groc, esborrany d’una futura novel·la d’amor; i el blau on, a manera de dietari, la protagonista documenta les seves sessions de psicoanàlisi. L’important, és clar, és el daurat, que dona títol al llibre i a l’espectacle: aquell dedicat a l’infern, “a les crisis de la protagonista i l’escriptura del qual li permetrà renéixer”, segons la directora.

El gran muntatge compta amb alguns dels “sospitosos habituals” que fa anys que treballen amb Subirós: espai escènic de Max Glaenzel, il·luminació de Carlos Marquerie, so de Damien Bazin, vestuari de Marta Rafa i vídeo de Daniel Lacasa. La mateixa Subirós signa l’adaptació del muntatge, que compta amb la presència de Ferran Dordal com a dramaturgista (o “dramaturg en el sentit alemany del terme”, com deia Ricard Salvat). En escena, veurem un repartiment de nou actors: Nora Navas com a Anna Wulf, la protagonista, acompanyada de Mia Esteve, Montse Esteve (no són família), Javier Beltrán, Guillem Barbosa, Fèlix Pons, Vanessa Segura, Jordi Figueras i la sabadellenca Marta Ossó. El quadern negre, centrat en el passat (colonial) de Wulf (alter ego de Lessing, és clar) té format audiovisual i està protagonitzat per Bella Agoussou, Joan Amargós, Babou Cham, Anna Güell, Alba José, Joan Marmaneu, Marc Martin, Albert Prat, Ramon Pujol i Ernest Villegas.

La protagonista d’El quadern daurat, Anna Wulf (que no Woolf), també anhela i reivindica una cambra pròpia, i l’espai escènic de Max Glaenzel segueix aquesta idea: la seva habitació s’anirà omplint de continguts i tenyint, amb la llum de Carlos Marquerie, dels colors de cada quadern. Així com passa a la novel·la, al muntatge els quaderns s’acaben confonent, com es barregen totes les nostres facetes en un gran i únic garbuix. Qui pot diferenciar, sinó, la seva vessant política de la personal o amorosa?  Es podrà veure del 5 de març al 4 d’abril.

Oriol Puig Taulé

Per Oriol Puig Taué

“Avui hem fet funció de Llançament per a quatre persones al Tantarantana. Han vingut tres amics, pagant entrada, i un convidat. Avui hem fet funció tot i saber que perdríem diners i volem dir algunes coses”. Així començava aquest fil de Twitter,que la companyia empordanesa La Llarga va escriure el passat 22 de febrer. L’espectador convidat era servidor de vostès. O com diria Yolanda Ramos a Paquita Salas: “Mira, la amiga soy yo”. Llançament és una peça de ràdio-teatre escrita per Oriol Morales i dirigida per Dani Serra, on les actrius Rebecca Alabert i Laura Porta recreen una cita de Tinder en un bar de Sants, amb música en directe interpretada per David Maculé. Versió contemporània del clàssic “noia coneix noia”, Llançament parla sobre el dret a l’habitatge i les implicacions personals que comporta un desnonament. Més enllà de la qualitat o el valor del muntatge, que els té, la pregunta que ens hauríem de fer és aquesta: què va provocar que, dissabte passat, només quatre espectadors ens reuníssim a l’Àtic 22 del Tantarantana? El títol de l’obra? El fet que els actors no siguin coneguts? El carnaval? El Barça?

“No hem suspès per diversos motius. Un dels quals és, com sempre, cometre l’error de tenir massa ganes de treballar. Encara que, literalment, haguem de pagar per fer-ho. I l’altre és la por a decebre, no només als pocs espectadors que teníem, si no a la sala que ens acollia”. Aquest fragment del fil de Twitter és clarivident: la il·lusió i les ganes de treballar, sumades a la por al fracàs, són els elements claus que porten a aquest atzucac. En una sala (l’Àtic 22) amb capacitat per a 40 espectadors, i amb un acord sobre el taquillatge del 70% (per la companyia) i el 30% (pel teatre), aconseguit en part gràcies a El Col·lectiu, els números, encara que la sala estigui plena cada dia, no surten. Per què, llavors, les companyies prefereixen perdre diners, però seguir actuant en aquestes condicions? L’Àtic 22 posseeix, a més, un rècord ben galdós: el nuvolaire Melcior Casals va ser l’únic espectador en una funció d’Orationibus #SR, un espectacle d’Albert Arribas sobre Santiago Rusiñol (amb espai escènic i vestuari de Sílvia Delagneau, flamant Premi Ciutat de Barcelona 2019). En Melcior ho va explicar de meravella en aquesta crònica de títol metafísic: Sol a la platea, sol al món.

He parlat amb Ferran Murillo, director artístic del Tantarantana, i m’explica que aquest fet és una excepció en la temporada de l’Àtic 22, que està tenint un 80% d’ocupació. Em diu que la temporada passada va ser una de les millors que han tingut mai, i que no voldria que aquest fil de Twitter donés una imatge esbiaixada de la realitat. Res més lluny de la realitat. Els fracassos de taquilla o les platees mig buides no són exclusiva de les sales petites o alternatives: la temporada passada, el Grup Focus va patir una patacada estrepitosa amb el muntatge L’últim acte. El fet de comptar amb reclams mediàtics com Francesc Orella (Merlí) o Nina (Operación Triunfo) no va ser garantia de res, i l’espectacle va desaparèixer del Teatre Goya molt abans del previst.

En un altre fil a Twitter, l’actriu Júlia Bonjoch es preguntava en veu alta sobre si el problema és que hi ha massa poca demanda per la gran oferta d’actors (i tots els integrants de la nòmina teatral) que tenim a casa nostra. Clara Segura i Bruno Oro, protagonistes de Cobertura, van vendre 15.000 entrades abans de començar les funcions. És Cobertura un bon espectacle? No. Importa, això? No massa. Ens trobem davant d’un muntatge que beu de la nostàlgia de la sèrie (de culte) Vinagre i dels anteriors espectacles de la companyia Total Memos, on s’explota al màxim la vis còmica dels dos intèrprets. I poca cosa més. Que es faran tips de girar per Catalunya? Evidentment. Clara Segura és, juntament amb Emma Vilarasau o Pere Arquillué, un dels noms que omplen platees, facin el que facin. Es produeixen massa espectacles, a Catalunya? Segurament sí. Fa un temps em vaig trobar amb l’actriu Paula Blanco, que em va explicar que després de fer cinc funcions de Paradisos oceànics al Teatre Akadèmia, al Grec del 2019, i una al Temporada Alta, els estaven sortint poquíssims bolos. I això que es tracta d’una obra que co-protagonitza amb Mercè Aránega! Per què produïm espectacles que després tenen tan poca vida comercial? Quan vaig entrevistar l’Albert Pla, l’únic integrant viu de La Colla de Sabadell, m’explicava que no entén com la gent de teatre deixa morir els espectacles quan ell, empresari, els explota al màxim.

Produïm massa espectacles? Hi ha públic per a totes les sales? Tenim una escena sobredimensionada? Les preguntes són fàcils de fer, les respostes no es troben tan ràpidament. En aquest cul-de-sac, segurament el teatre “per a adults” hauria d’aprendre moltes coses del teatre familiar, on la majoria de les companyies amortitzen els espectacles durant anys i panys. Si són bons, és clar. Que la vida “útil” (ja m’enteneu) d’un muntatge s’acabi al cap de les poques representacions, és quelcom del tot insostenible. El sistema teatral català, ai las, hauria de poder absorbir totes les produccions en arts escèniques que es produeixen any rere any, i els teatrassos que tenim repartits per tot el territori haurien d’oferir programacions riques i variades, que incloguessin totes les representacions de les arts en viu. No sé si soc jo, però tinc la sensació que sempre estic escrivint sobre el mateix.

Les nits d’estrena a la Sala Gran del TNC tenen una atmosfera especial. Un còctel amb dosis iguals d’expectació i ganes de patacada. Una part de la societat catalana es reuneix, com en un circ romà, per dictaminar –polze amunt o polze avall– el destí del condemnat. En aquest cas, del dramaturg de torn. Diem dramaturg, i no dramaturga, perquè encara cap autora catalana viva ha estrenat mai a la Sala Gran. Ni viva ni morta, ara que hi penso.

Més enllà de l’estrena del text de Guillem Clua Justícia (després hi anirem), m’agradaria desenvolupar una mica més aquesta reflexió. Per què cap autora catalana viva ha estrenat un text a la Sala Gran del TNC, en els seus vint-i-quatre anys d’història? Sent com és Xavier Albertí amic i còmplice de Lluïsa Cunillé (junts van compartir l’aventura de La reina de la nit, efímera companyia resident a la desapareguda Sala Muntaner) i havent-li dedicat fins i tot un epicentre en la temporada 2017-2018, les obres que hem pogut veure de l’autora s’han representat sempre a la Sala Petita: Geografia (dins de l’espectacle Fronteres), El carrer Franklin i Islàndia. La versió operística d’Après moi, le déluge es va poder veure durant quatre dies a la Sala Tallers. Justament aquests dies, la Comédie-Française té en cartell el text de Cunillé Occisió (traduït al francès per Laurent Gallardo). D’acord, a la sala Studio, que és la més petita de les tres. Però a la Comédie-Française. Segurament Albertí opina que Lluïsa Cunillé no és una autora per a la Sala Gran del TNC, però llavors… qui ho és? 

Si mirem quins autors catalans vius han estrenat a la Sala Gran, trobem els noms de Josep Maria Benet i Jornet (Olors), Albert Espinosa (Els nostres tigres beuen llet), Pere Riera (Barcelona), Jordi Casanovas (Una història catalana), Pau Miró (Victòria) i Josep Maria Miró (Temps salvatge). On són les dones? El desaparegut T6 va ser, des dels seus inicis, un projecte absolutament paritari, i després d’estrenar els seus textos a la Sala Tallers, només alguns dramaturgs (homes, blancs i cis, per descomptat) han pogut fer el salt a la Sala Gran. Per què ha passat, això? Victòria, Temps salvatge o Justícia han sigut encàrrecs que Xavier Albertí va fer directament als seus autors. Per què no s’han fet encàrrecs a dramaturgues? Ja sé què em diran: Lluïsa Cunillé no és prou popular per omplir una Sala Gran. Però qui ho és? Si no es fan encàrrecs a autores (no dic noms: només cal mirar les que van participar al T6 o les que han estat programades al TNC alguna vegada), sembla que, ara per ara, encara estaran castigades a ocupar la Sala Petita i la Sala Tallers. Pel que fa a les adaptacions o dramatúrgies, aquí sí que la Sala Gran ha acollit algunes dones: Victoria Szpunberg, amb Balena blava (en programa doble amb La consagració de la primavera), o Anna Maria Ricart, amb Mrs. Dalloway.

Totes aquestes reflexions em venen al cap després de veure Justícia, el muntatge que Josep Maria Mestres ha fet del text escrit per Guillem Clua. Com molt bé va afirmar l’actor Roger Coma en una entrevista a El món a Rac1, “la Sala Gran és un gènere en si mateixa”. Sembla que la sala obligui a fer-ho tot desproporcionat. O com diria un barceloní cursi, bigger than life. Clua ha volgut fer el seu Agost (de Tracy Letts), salpebrat amb tocs d’Àngels a Amèrica i un aire de (Jordi) Casanovas. Tot i el resolutiu muntatge de Mestres, l’espectacular (i força innecessària) escenografia de Paco Azoríni el bon nivell de tot el repartiment, vaig sortir del TNC amb una sensació molt concreta. Sembla que Clua hagi escrit Justícia pensant en les futures posades en escena que se’n faran pel món (si Tony Kushner vol), perquè és un text que explica coses que aquí coneixem de sobres.

Que al final de la Guerra Civil molts catalans es van canviar de bàndol, que el Front d’Alliberament Gai va ser pioner en tot l’Estat en les reivindicacions LGBTI o que Convergència i Unió és un partit corrupte, ja ho sabem totes. O ho hauríem de saber, a hores d’ara. Més enllà de l’atreviment d’esmentar el cas Banca Catalana, el text de Clua vol tocar tantes tecles que només les frega amb el tou dels dits. És allò de la “síndrome de la Viquipèdia” (que no de la Vicky Peña, que està estupenda). El moviment queer (“els maricons de tota la vida”) o la identitat sexual dels personatges acaben sent una excusa més en un discurs políticament molt correcte, ideal per a complaure tots els públics. Ho sé, ho sé, Sala Gran i bla bla bla… 

El fet que a Justícia aparegui una parella de lesbianes (com succeïa a Temps salvatge, de Josep Maria Miró), em va fer pensar en el que he escrit al principi d’aquest article: quan deixarem que siguin elles, les autores, les que ens parlin en primera persona? Què ha de passar perquè una dramaturga estreni a la Sala Gran? Em sembla que és innecessari que jo ho digui, però si la futura directora artística del TNC és una dona, això serà un fet. Només hauran passat vint-i-cinc anys des de la seva inauguració. Visca Catalunya. Oriol Puig Taulé