L’oreneta. L’espectacle del dolor

Un cap de setmana de noies per mirar d’animar la Lila que ha tingut un trasbals emocional quan el Gus l’ha deixat.  La seva amiga Núria – que mai fa coses mal fetes- i la seva germana Fabi, son al seu costat. La Lila ho necessita., i el públic també.

Nora Navas ja marca el ritme que tindrà l’espectacle, amb una trucada telefònica que facilita posar-se el públic a la butxaca. El text va a ritme frenètic tot i les entrades i sortides continuades de la Marta Marco coixejant per l’enrampada d’un pastor electrificat per evitar entrada de gossos caganers – crec que es diu així -que interpreta la noia vulnerable que cal cuidar. Per cert que la Marco cada cop està més prima, ja fa patir una mica i tot. – Ja menges Marta?, en fi, deixem per als seus pares aquest punt.

L’Entrada de la Cristina Genebat també resulta explosiva i no només per venir de fer esport amb molta gana. Ja tenim el trio damunt l’escenari i a partir d’aquí una sorpresa rere l’altra, una interpretació espaterrant i un text que em fa riure fins i tot a mi.

Les direccions de la Silvia Munt ja marquen estil, i després de les “Noies de Mossbank Road” i un cop fet el canvi de la Segura per la Navas, aquestes irresponsables tornen a donar el cop. Un espectacle fàcilment recomanable i que ahir vam viure amb un bon aforament de públic emmascarat i no precisament per mantenir l’anonimat entre tanta irresponsable, si no per responsabilitat davant el virus que s’escampa de nou. La “proposició indecent” seria anar al teatre sense mascareta ni vacuna.

Encara hi sou a temps. No badeu. És a la Villarroel.

Les obres de La Perla 29 són contundents. Els seus muntatges sempre colpeixen, siguin tragèdies clàssiques o comèdies italianes. Si bé a vegades han repetit paisatges escènics (la sorra ha inundat la Biblioteca de Catalunya unes quantes vegades), també han sabut trencar motlles amb muntatges tan cèlebres com 28 i mig, Boscos, Bodas de sangre o Cyrano de Bergerac, entre altres. Ara, seguint cercant la contundència escènica, han fet un pas més. Explica Maria José Balañá, gerent del Grup Balañá, que l’Oriol Broggi fa més o menys un any li va dir que buscava un espai diferent, lluny de la pedra de la Biblioteca, que pogués acollir un nou muntatge de Hamlet. Ambdós van visitar la sala gran del Cinema Aribau, tancada des del 2018 i d’aquí va néixer una de les propostes més trencadores de la companyia: Hamlet Aribau.

La posada en escena ho és tot a La Perla 29. I en aquest cas, han muntat l’obra magna de Shakespeare posant l’escenari sobre les butaques d’aquest cinema i aixecant unes grades que enquadren l’escenari. Darrere d’aquest, la gran pantalla. Però quan Sergi Torrecilla puja a l’escenari per començar a exercir de narrador i introduir-nos el relat del príncep de Dinamarca, de fons, l’antena de la RKO Pictures i la seva fanfàrria habitual (pels qui la recordin, és clar) ens anuncia que comença una nova pel·lícula. Tanmateix, no veurem per allà ni Sir Lawrence Olivier ni Kenneth Brannagh, sinó fragments de pel·lícules clàssiques, concerts de música, fons de pantalla i la projecció del que s’està escenificant en directe. Hamlet Aribau té més capes que mai i busca multiplicar els referents i els sentits de cada escena. O això és el que en un principi creia un servidor. Sembla, però, que Broggi i companyia han volgut crear més aviat una experiència estètica i emocional que no interpretativa. Veiem l’arribada del Setè de Cavalleria en un western quan arriben Rosencrantz i Guildenstern a Dinamarca; o la tendra escena final entre Amélie i Nino acompanya a un Hamlet (Guillem Balart) feridor que demana a Ofèlia (Elena Tarrats) que es tanqui en un convent. O l’escena icònica de Cary Grant perseguit per una avioneta a Perseguit per la mort (Alfred Hitchcock, 1959) lliga amb el principi de la representació dels comediants que servirà per desemmascarar el rei. Funcionen més com a contrast o reforç del missatge que com a doble lectura. La música també acompanya per dotar de transcendència èpica alguns moments. Així sonen Time dels Pink Floyd, Heroes de Bowie, el Sultans of Swing dels Dire Straits, o una tonada irlandesa.

Després hi ha els plans gravats en directe o les gravacions, muntades prèviament, que acompanyen les escenes que són escenificades. L’aparició del difunt rei, pare de Hamlet a l’impetuós príncep, es multiplica per quatre. Però la primera aparició no és d’un actor en carn i ossos sinó del ja retirat Xavier Boada, antic membre de la companyia, qui és projectat sobre la camisa que l’espectre deixa a peu de pantalla. L’escena és una filigrana, preciosa, on la sincronia és clau. No és l’única vegada que la pantalla ofereix profunditat d’espai a l’escenari: la mort de Poloni (Toni Gomila), darrere la cortina, serà projectada i escenificada al mateix temps. Però els mateixos actors també exerceixen de càmeres per transmetre a la pantalla gran la tristesa en el rostre d’Ofèlia, per descobrir espais fora de l’òrbita de l’espectador (camerinos, butaques posteriors), o per mostrar la mirada dels monarques (la d’Horaci, Sergi Torrecilla) quan se’ls representa l’assassinat del rei difunt.

Aquesta original posada en escena necessita, però, uns actors que estiguin ben avesats als seus personatges. I la interpretació a qualsevol Hamlet que es munti sempre serà examinada amb lupa. En aquest muntatge la companyia compta amb cinc actors i dues actrius que encaixen i defensen els seus personatges sense sortir del cànon. El protagonisme, clar, se l’endú Guillem Balart, qui als seus vint-i-set anys interpreta Hamlet. El seu príncep és un jove torturat, trist, melancòlic, furiós. I des d’aquesta paleta, Balart busca els matisos, les emocions més genuïnes. És cruel, no hi ha dolçor ni commiseració. Ni tan sols per la seva Ofèlia. I per això, Elena Tarrats rep les pitjors envestides, tant del seu enamorat com del seu pare. No hi ha rastre d’alegria, sols preocupació al principi, veient veure la tragèdia (preciós moment epifànic amb la seva versió de “Hansel i Gretel” de Joan Miquel Oliver), i dolor foll, amb la mort del seu pare. El seu tràgic final és també un dels grans encerts de Broggi: l’actriu sortint de l’escenari a través de les butaques del cinema, com enfonsant-se en l’estany representat per una gota d’aigua. El paper del dolent se’l queda Carles Martínez, inefable, una presència que glaça. Al seu costat la Míriam Alamany també es manté estoica, faltant-li un punt d’amor maternal amb alguna escena amb el seu fill. Toni Gomila és un Poloni beneit, divertit, però també amb un punt de tendresa. Marc Rius defensa Laertes entre els dubtes i l’arrogància i Sergi Torrecilla és l’honest Horaci. Però tots, excepte Hamlet, també calcen altres personatges els còmics, els guardes, els enterramorts, etc. Un muntatge equilibrat en la seva interpretació, on cada moviment, cada entrada i sortida està mesurada i malgrat això, cada paraula està dita amb l’emoció exacta, mastegada i escopida sense artificis i fent comprensible cada vers traduït pel traductor més shakespearià que tenim a casa nostra: Joan Sellent.

El Hamlet Aribau compta també amb un vestuari elegant, obra del mateix Broggi i l’Elisabet Meoz, que recupera les casaques llargues, ben vistoses pels càrrecs més elevats, però manté els texans més informals i les camises pels joves. I si les imatges projectades a la pantalla (Francesc Isern) acompanyen la poesia del text, la il·luminació de Pep Barcons, un altre cop, és bàsica per aportar textures que es multipliquen. L’ús dels focus, la integració d’aquests a l’escena és cabdal per donar llum a escenes més íntimes i retallar ombres sobre la pantalla.

S’agraeix que La Perla 29 busqui nous reptes, que no s’acomodi a l’arena i que exploti les possibilitats estilístiques d’un text tan representat com és Hamlet. A més a més, serveix per confirmar el talent d’un Guillem Balart, encara que potser li faltaven uns pocs anys més per donar una mica més de transcendència al personatge.

Critica de Marti Figueras, publicada per Nuvol

Les putes s’han instal·lat al Teatre Nacional de Catalunya i s’hi pensen estar fins a la vigília de Nadal. És més, s’han ficat el respectable públic a la butxaca. La nit de l’estrena es van emportar una ovació d’aquelles que et fan posar dempeus. Aquestes putes tenen nom i cognom: són les actrius Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste, que donen veu a l’Ana María, la Isabela, la Lucía, l’Alexa o l’Alicia Lucas, prostitutes de carn i ossos que han ofert el testimoni amb què s’ha bastit la dramatúrgia de Prostitución, un espectacle de teatre documental dirigit per Andrés Lima, que també s’ha nodrit de textos com La revuelta de las putas (Sine qua non) de l’exprostituta i activista Amelia Tiganus.

Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste protagonitzen ‘Prostitución’ al TNC fins al 23 de desembre © Laura Ortega

Carme Portaceli ha programat al TNC un espectacle que havia coproduït durant la seva etapa de directora al Teatro Español de Madrid. I ha fet santament, perquè posa sobre l’escenari un problema que interpel·la tothom: homes i dones, pobres i rics, solters i casats. “Prostitución neix de la idea de posar-nos als tacons de les putes per veure el món”, diu Andrés Lima, que també signa la dramatúrgia de l’espectacle amb Albert Boronat. Putes que parlen amb el cap dret i els tacons ben alts. I d’aquest exercici se’n desprèn un acte de gran dignitat, que inspira un respecte infinit en l’espectador.

“La prostitució és un tema que trenca el feminisme per la meitat. Ho travessa tot, l’economia, la història, el nostre imaginari i el model de família”, diu Albert Boronat. Prostitución no defensa cap posicionament sinó que desplega mirades i reflexions de persones que ho viuen en primera persona. L’espectacle genera sovint un debat sovint encès entre aquells que estan a favor de l’abolició de la prostitució i els que creuen que s’ha de regular. “És curiós que aquells que estan molt instal·lats en una posició consideren que l’obra es decanta massa de l’altre cantó”, diu Boronat, que ha volgut construir un espectacle autènticament torbador sense fer-nos cap sermó moralista. Al contrari, tot el muntatge traspua l’humor savi de les putes.

Prostitución exposa una realitat duríssima: en un país catòlic com Espanya és tan inviable la regularització com l’abolició. Entre aquests dos extrems irrealitzables, ens movem en una zona grisa i al·legal en què hem normalitzat la prostitució, que esdevé de facto una pràctica tolerada i alhora invisible als nostres ulls.

Prostitución ens proporciona dades reveladores: la prostitució mou 5 milions d’euros al dia; els espanyols deixen als prostíbuls més de 1.530 euros anuals de mitjana, cinc vegades més del que gasten en fruites i verdures. Un 60% de puteros són homes casats d’entre 35 i 55 anys. El 80% de les dones que exerceixen actualment a Espanya són estrangeres, moltes d’elles víctimes de xarxes de proxenetes que les fan entrar al país amb la falsa promesa de procurar-los una feina. Prostitución condemna enèrgicament el tràfic d’aquestes noies, i mostra de manera diàfana, sense paternalismes, que cap dona es puta perquè vol, sinó per necessitat o perquè és víctima d’una xarxa.

L’espectacle dóna veu a una àmplia gamma de prostitutes, des de l’escort de luxe fins a la drogoaddicta que ha de vendre el cos per pagar-se l’heroïna. La prostituta vella que ha vist de tot i fa l’ofici entre resignada i orgullosa o la jove que reivindica els seus drets laborals. La prostituta farta de patir el menyspreu i l’abjecció més denigrant que assenyala aquelles dones casades que s’han resignat a fer de putes dins els límits respectables del llit conjugal… En definitiva, dones que ha de suportar les misèries humanes, com aquelles cariàtides que sostenen el món.

Lima ha adoptat el format del gènere de la revista i juga amb els recursos del cabaret: el monòleg, l’acompanyament musical, el cuplet… La música que ha compost Jaume Manresa per a l’espectacle ens manté en tensió al llarg de tota la funció. “La revista neix del teatre documental. Brecht beu d’aquí. El cabaret és un dels gèneres que més bé ha representat la prostitució”, diu Lima. “Les actrius mateixes van entrevistar les prostitutes i allí mateix es va posar en marxa l’experiment teatral. Es va produir una metamorfosi conjunta, de l’actriu en prostituta, i no, cal dir-ho, de la prostituta en actriu, perquè les putes sempre fan teatre”, remata el director.

Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste a ‘Prostitución’ © Laura Ortega

Carmen Machi, que encarna prostitutes amb accents diferents, confessa que ha estat “molt heavy parlar amb aquestes dones, observar la valentia descarada, la cuirassa que s’han de posar per sortir al carrer. És molt complicat estar a la seva pell, callen molt, però a mida que parlàvem amb elles queia la façana de la prostituta i emergia la persona”. Per a l’actriu Carolina Yuste, Prostitución ha estat una experiència transformadora, una obra que et canvia per dins”.  Per Nathalie Poza, “estrenar aquí al TNC és com la continuació d’una exploració que no s’acaba mai. Nosaltres, com a dones, com a actrius, tenim més a veure amb les prostitutes del que pensàvem al principi. Una té molts prejudicis, i ara m’adono que ha estat un privilegi poder donar-los veu. El teatre ens permet pujar a l’escenari i donar veu a dones que no la tenen”.

Machi, Poza i Yuste doblen papers i representen un ampli ventall de dones amb entranyes, insolents i divertides, orgulloses i alhora conscients de la seva vulnerabilitat, valentes i fràgils, dones descarades que han desenvolupat amb astúcia tota mena de recursos per sobreviure a tanta immundícia i blindar-se davant la violència masculina.

Els homes sortiran del TNC amb deures per fer. Els casats s’hauran de preguntar si estan violant les seves dones sense ser-ne conscients. I els puteros, casats o no, s’hauran de plantejar si volen continuar sent còmplices de proxenetes i explotadors.   Bernat Puigtobella (Publicat a Núvol, 05/12/2021)

Oncle Vània, un text rus per a un director lituà.

Un dia, en una reunió de presentació del Temporada Alta, en Salvador Sunyer m’animava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival Gironí. Jo li deia que no veia clar això de llegir subtítols i perdre’m l’expressió dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis – aquí no caldria llegir -. Deu ser per això que el nom d’Oskaras Korsunovas no em deia gran cosa, però Manrique, Benet, Marco, Truyol – sí, sí, no és la Clara Segura ni la Vilarasau, però ja és garantia – a més de l’Anna Güell, la Carme Sansa – una clàssica de tota la vida – i sobretot Txékhov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir més fàcilment data, i aquesta va ser dimecres.

L’any 2014 vam “mitificar” la Companyia Les Antonietes que havíem descobert en un espectacle Shakespearià anterior – Molt soroll per no res -, amb el Vania de l’Espai Lliure, una creació en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep Ambrós o un Arnau Puig – allà ens vam fer del seu club de fans – espectaculars, i sempre resulta emocionant veure’n una altra versió – això no em passa amb el cinema, però en el teatre m’encanta – .

La proposta del director Lituà és diferent, recull l’essència del metge rus i porta els actors i les actrius al límit, potser massa per a alguns puristes, però a mi m’agraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, però quan les interpretacions són brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.

Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva Calòrica particular, o que les bones actrius com la Anna Güell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri – sembla realment russa – amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui és la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.

L’espai escènic combina mobiliari d’abans amb d’altre d’actual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen època. I, aquest cop,  no sé si les projeccions aporten gaire, fora de l’escena del passeig del professor amb la seva dona, just abans d’entrar en escena.

L’oncle Vània del Lliure – 45 anys de vida ja – de Txékhov, i d’un director Lituà que tria repartiment català, ofereix prou motius per anar al teatre. I a més a més, als que necessiteu el moment de riure, us l’ofereixen amb claredat.

Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Pepitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

“Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferrer – en un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

Crítica publicada a Núvol (14-X-2021), original de Carles Lucas Giralt.

Crítica de Victor C., per Bernat Puig Tobella

És sabut que una situació dramàtica demana un conflicte per poder-se desplegar en tres actes. A vegades aquest conflicte no és prou aparent i demana una aproximació dramatúrgica diferent: desvelar un misteri i suscitar una atmosfera que en permeti l’eclosió. És el cas de La Víctor C., una aproximació a la vida de Víctor Català a partir dels seus textos, escrita per Anna Maria Ricart, dirigida per Carme Portaceli i protagonitzada per Rosa Renom al TNC.

La vida íntima de Caterina Albert és un dels grans misteris de la literatura catalana contemporània. Especialment allò que fa referència a la seva sexualitat i vida amorosa, que va menar de manera tan reservada que ha suscitat tota mena d’especulacions. A partir dels enigmes d’aquesta vida secreta i reclosa, Anna Maria Ricart ha construït la dramatúrgia de La Víctor C., l’obra que ha inaugurat la temporada a la Sala Gran del Teatre Nacional. Fa uns anys un clàssic com aquest s’hauria reservat a l’estoig delicat de la Sala Petita. Carme Portaceli, que enceta amb aquesta peça la seva direcció artística al TNC, ha tingut la gosadia d’obrir l’enorme caixa escènica del teatre per fer aflorar aquesta vida misteriosa.

La Víctor C. és un retrat de l’escriptora a partir del moment que Caterina Albert decideix ficar-se al llit per no sortir-ne mai més. No renunciarà a la vida social i estarà oberta a rebre tota mena de visites, però la seva decisió d’allitar-se s’ha d’entendre com un gest de sobirania d’una dona que no havia de servir ni donar explicacions a ningú. La seva solteria va ser un acte d’autopossessió, i Ricart es preocupa prou de subratllar la mundanitat i llibertat amb què viatjava i feia vida a ciutat. Rosa Renom ha sabut construir un personatge convincent a partir del mosaic de textos que ha triat Ricart. Perquè més enllà de l’anecdotari popular, de la Víctor ens han pervingut fotos i paraules, però cap gravació de base documental, cap arxiu de gestos ni registre de veu que puguin inspirar una reconstrucció actoral de la seva figura. Vet aquí la gran llibertat i alhora dificultat a què s’ha hagut d’enfrontar Renom per donar vida a un personatge que, tot i haver mort només fa 55 anys, és com si hagués viscut en un món preaudiovisual.

“Jo no dic mentides, passa que no ho explico tot”, deia Víctor català, zelosa de la seva “vida secreta d’ànima contemplativa”. Ricart ha hagut de furgar en les escletxes d’aquests silencis per omplir les llacunes d’una personalitat, i ho ha fet interpolant, entre les escenes quotidianes d’alcova, contes de l’autora, des d’El Met de les Conques fins a L’Aleixeta. Els sis actors que acompanyen Renom en el repartiment (Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta) encarnen amb una gran solvència una colla de personatges històrics, alguns familiars propers, però també personatges dels contes de l’autora, que apareixen en escena talment com si fossin figuracions o reminiscències fugaces de la ment d’una Caterina Albert somnolent o directament moribunda. La tria d’aquests contes pot ser discutible, i el fet que s’obviï completament Solitud només es pot entendre com una voluntat de no fer un espectacle redundant respecte a la producció que va dirigir Alícia Gorina en la recent etapa de Xavier Albertí.

Sigui com sigui, els contes es converteixen en escenes pintoresques o en monòlegs teatrals, que ens arrosseguen amb la seva força poètica. Portaceli fa també una teatralització divertidíssima del jurat d’Olot que li va premiar La infanticida i que després es va escandalitzar en saber que l’autor era una dona. La Víctor C. és una obra d’atmosferes, que estan ben subratllades per l’espai sonor de Jordi Collet i la il·luminació d’Ignasi Camprodon. No hi busqueu una obra en tres actes ni gaires clímaxs dramàtics perquè no n’hi trobareu, excepte en moments puntuals d’alt voltatge emocional, com ara la història del gavià, que Ricart va entreteixint amb una gran càrrega simbòlica, o la desventurada i tràgica història de L’Aleixeta, amb una Anna Ycobalzeta revolucionada, que fa pujar la intensitat dramàtica al tram final de l’obra.

La Víctor C. és la confirmació definitiva que s’ha anat congriant en els darrers mesos un moment Víctor Català. És una eclosió fruit de la concurrència de moltes inquietuds que conflueixen en la seva figura. La recuperació dels seus contes i ara recentment de Mosaic per part de Maria Bohigas a Club Editor ha coincidit amb una nova traducció de Solitud al castellà per part de Nicole d’Amonville Alegría; una producció de La infanticida a Olot amb Rosa Vilanova, Maria Callís Cabrera i Blanca Llum Vidal i una altra amb Neus Pàmies (amb dramatúrgia de Marc Rosich, música de Clara Peya i direcció de Marc Angelet) que es representarà aviat al mateix TNC; un projecte de Lulú Martorell per portar Un film (3.000 metres) al cinema; la celebració de Vila del Llibre de L’Escala, que ha recreat el seu món amb rutes i exposicions; o les reescriptures que suscita Víctor Català en novel·les contemporànies, com ara Sola de Carlota Gurt o en poemes com Que dormim?, d’Enric Casasses, que Edicions 62 acaba de reeditar dins el volum Soliloquis de nyigui-nyogui. En definitiva, molt millor la suma de totes aquestes devocions espontànies que no la fanfàrria d’un centenari institucional. La Víctor C. és la darrera victòria de Caterina Albert..