PLATEES MIG BUIDES I TEATRES TANCATS

La setmana passada vaig veure quatre espectacles en quatre dies consecutius. Dijous, Beckett’s ladies a la Sala Beckett. Divendres, Multiverse a la Sala Hiroshima. Dissabte, Reiseführer a l’Espai Lliure. I diumenge, Projecte 92 a L’Antic Teatre. Als dos espectacles del mig, que em van agradar molt, la platea estava mig buida. O mig plena, depèn de com es miri. El primer era una estrena, protagonitzat per tres actrius catalanes de renom (acudit). L’últim l’ha fet un col·lectiu d’artistes precàries nascudes després dels Jocs Olímpics. Això ja no fa tanta gràcia. Aquesta setmana també hem sabut que a Barcelona es tancaran dos teatres: el Club Capitol i La Vilella. Setmana mogudeta pel teatre català.

El Club Capitol anuncia que tanca. La casa de Toni Moog i David Guapo, on Pepe Rubianes va ser feliç (i ens va fer feliços) durant tants anys, va enviar un comunicat on explicava que el propietari de l’immoble no els renova el contracte. La xarxa bull. Mentre escric això, més de 2.700 professionals i espectadors ja han signat aquest manifest, reclamant que l’Ajuntament de Barcelona i al Departament de Cultura assumeixin “el compromís de protegir els espais escènics i la seva activitat”. Servidor té la sensació de rescat bancari, davant d’aquesta petició. M’agradaria saber si les productores petites o mitjanes que hi estrenen amb regularitat (Sala Flyhard, Sixto Paz, La Brutal, Hause & Richman) estan satisfetes amb les condicions amb què hi treballen. Suposo que sí, és clar. Aquests dies també s’ha anunciat que La Vilella, al Poble Sec, també tancarà les seves portes: és un teatret que la companyia Sargantana va obrir fa set anys, on s’hi ha pogut veure petites perles com aquestes. Veig que no existeix cap manifest titulat “Salvem La Vilella”, però que la sala surt esmentada al manifest “Salvem el Capitol”, on també apareixen altres teatres desapareguts com el Malic, l’Artenbrut o la Muntaner. Teatres que, com les llibreries, les discoteques o les galeries d’art, neixen, creixen, es reprodueixen (o no) i moren.

Servidor de vostès no ha signat el manifest. Abans defensaria sales molt més amenaçades i amb una programació molt més interessant i arriscada, com L’Antic Teatre o la Hiroshima. A Multiverse, divendres passat, hi havia mitja entrada. La creació de Louis Vanhaverbeke és un dels millors espectacles que he vist aquest any, de veritat. I érem quatre gats. El belga va dedicar tres anys a parir aquesta creació. Aquí, si els nostres creadors disposen de tres mesos, ja se senten malament per disposar d’aital privilegi, tal com explicava la Carla Rovira al Foyer 1 del Lliure, dissabte passat. Em vaig quedar a veure Reiseführer, i feia pena veure l’Espai Lliure: menys de mitja entrada. Un director tan seriós (i germànic) com Ferran Dordal i una companyia tan respectable com La Ruta 40 han parit un espectacle lleuger, irònic i divertit, amb un cert punt contemplatiu. Els tres intèrprets es troben a gust en escena, i això es nota: no hi ha res més bonic que veure treballar uns actors que creuen en allò que estan defensant. No passa tan sovint, creguin-me. Amb un saber estar, una escolta i uns dots d’improvisació dignes de Las Glorias Cabareteras (amb el seu permís), Díaz, Prat i Torrecilla aguanten un muntatge que, oh Déu meu, ni sermoneja ni és pamfletari en cap moment. El Teatre Lliure ha programat aquest espectacle durant QUATRE SETMANES, fins al 12 de gener. Seria bonic que estigués ple cada dia.

Dijous, a la Sala Beckett, Míriam Iscla, Sílvia Bel i Rosa Renom estrenaven Beckett’s ladies. El director resident de la sala, Sergi Belbel, ha muntat aquest espectacle amb quatre peces curtes de l’irlandès com si fos un episodi de la sèrie de terror Historias para no dormir. Em fa gràcia pensar en els espectadors que vagin a la Beckett a veure “l’actriu que surt a la novel·la de TV3”, perquè es trobaran amb quatre peces dures, difícils, eixorques, d’en Samuel. Volies Beckett? Quatre tasses. Les tres intèrprets són excel·lents actrius, no cal dir-ho. La Renom aconsegueix no quedar eclipsada per aquell perrucot que duu, i Sílvia Bel al balancí ja ha entrat a formar part de la iconografia del teatre català. Ara bé, la boca de Míriam Iscla (llavis, llengua, geniva i dents) mereix tots els premis del món. Em vaig emocionar una mica i tot, perquè era el primer cop que veia una posada en escena de No jo, monòleg que mai havia pogut acabar de llegir ni de veure’n el vídeo fins al final (mirin, mirin, i m’entendran). Que el teatre està fet per ser vist s’entén amb aquesta boca desbocada que, il·luminada per Kiko Planas, es converteix en metralladora, escletxa i vagina dentata. De la concreció figurativa a l’abstacció absoluta, sonora i visual, en quinze minuts. La boca és una taca de llum, una estrella al mig del cosmos, un esfínter que s’obre i es tanca. El gat de Cheshire aprova aquest missatge.

Finalment, diumenge vaig anar a la darrera funció de Projecte 92, del Col·lectiu Las Huecas. N’havia vist un primer fragment al Croquis de la Beckett, ara fa dos anys, i ja em va encantar. Aquestes noies són talentoses. I no imiten a ningú! Això ho comentàvem, a la sortida, amb un creador nostrat. Sí, cal celebrar que les joves creadores no vulguin ser totes Rodrigo García, Angélica Liddell o El Conde de Torrefiel, i que busquin el seu llenguatge propi. La maleïda Course Navette amb què ens van torturar durant l’EGB i l’ESO, Juan Antonio Samaranch i Pasqual Maragall, l’esponjament del Raval i la mascota olímpica feta a base de ratlles (o traços, malpensats) protagonitzen una peça honesta i lliure. Esperit punk, precarietat i certa innocència (o servidor de vostès ja és massa gran) en una proposta que va omplir L’Antic Teatre de públic jove i entregat. Així sí. Les integrants de Las Huecas (“no som un grup”), van néixer després dels Jocs Olímpics de 1992. Han tingut l’honor de sortir a la secció del Time Out dedicada als joves creadors i combinen la pràctica escènica amb la seva feina de cambreres al Teatre Lliure o d’acomodadores al Mercat de les Flors. Un dia haurem de parlar de tots els creadors catalans que han passat per aquestes cases, o que hi treballen actualment. Això sí que és el veritable Institut del Teatre.

Oriol Puig Taulé

UNA HISTÒRIA REAL. 90 minuts de veritat

M’agraden els textos que parlen d’escriptors i sé perfectament per què; m’agrada aquest ofici, utilitzar el llenguatge per donar vida a dojo,  donar vida als personatges i donar vida als lectors doncs fent meva una frase que m’encanta, diré que cal “Llegir per viure altres vides”.

Diu Pau Miró al programa de ma, que volia escriure una obra sobre la ultradreta des de la visió d’un ambient familiar enrarit fins a l’infinit, però l’espectacle et condueix sobretot al segon conflicte, l’etern pare-fill  en guerra constant, sense la treva que podria oferir la dona desapareguda.

Pau Miró s’acompanya de personal de qualitat, Manrique, Conejero, Aixalà i Cardoner – lluny del nen en coma de Polseres vermelles, en una progressió excel·lent – i el resultat és un espectacle dinàmic i trepidant, on l’escriptor ofereix petits moments de treva quan escriu dictant, els capítols del seus llibres, que fàcilment podríem anomenar “pàgines viscudes”. L’escriptor s’inspira en la vida, en el conflicte i pots arribar a sospitar si la seva pedra filosofal, no és altra que convertir el drama personal  en Best seller literari.

La posta en escena és brillant per la seva senzillesa. A mi m’agraden més les escenografies que suggereixen que no pas el realisme brutal, i aquí veus com es converteix l’espai en una consulta, una editorial, la casa pròpia – una pista de bàsquet sense cistelles – o un campament. Fa pocs dies parlàvem al meu grup sobre les escenografies, sobre si cal fer-les molt realistes per “explicar” al públic on és, doncs veure “Una història real” et dóna la resposta.

Ja he dit que les actrius i els actors estan molt bé, de fet ja t’ho esperes, però val la pena fer-ne esment, a  mi  m’agrada fer-ho i suposo que també agrada escoltar-ho, encara que hi puguis estar acostumat. És allò de la flor que cal anar regant perquè no es marceixi.

L’escriptor Manrique viu un huracà emocional que descontrola la seva existència. Una trucada al mòbil ho canvia tot. Canvia la promoció del darrer llibre, les entrevistes, el premi literari, la seva pròpia existència… una història real tants i tants cops. Qui no s’angoixa quan li sona el telèfon quan no ho espera?. El domini de l’escena resulta abassegador, i posa el nivell tant amunt, que no queda altre remei que “anar-hi amb tot”, oferint al públic una hora i mitja de teatre gruixut, amb moments que permeten el riure “obligatori” que cal suportar. Ja sé que ho dic sempre, però em costa entendre determinades rialles enmig d’un drama. Suposo que també m’hi aniré acostumant.

Resulta molt senzill recomanar aquest espectacle, i espero que si he “aconseguit controlar el relat, aconseguiré controlar els fets” i ja estareu desitjant clicar la casella màgica.

Carles Lucas

LA DONA DEL 600

Les bones opinions de la obra han influit aquesta vegada en la decisió de anar-hi no era una proposta que hem sembles atractiva tot i el bon equip artístic però ara un cop he anat reconec que m’he trobat amb una obra fresca que barreja l’humor amb els temes mes candents com pot ser el dol, la malaltia i les relacions familiars, sona eslògan però diria és una obra real com la vida mateixa amb personatges molt reconeixedores i quotidians, una proposta senzilla plena d’encant amb personatges com l’interpretat per Banacolocha molt entrañable i una Merçe Sampietro com sempre a gran nivell, personatge curt però intens al costat d’aquestes germanes de caràcters oposats molt ben interpretades per Angels Gonyalons i Rosa Vila complementats per un encertat Pep Planas, sota la direcció de l’autor Pere Riera. Resumint un exemple de teatre comercial però digne que transmet emocions i et pot en ocasions fer riure i en altres deixar-te pensatiu davant personatges i situacions conegudes i propers a la vida cotidiana. Me afegeixo a les opinions que consideren és una obra recomanable no exempta de força i sobretot autèntica.

«Esperant Gogot» de Samuel Beckett, a la Sala Beckett; dins del cicle que aquesta sala dedica aquest hivern al dramaturg, novel·lista i poeta irlandès, per commemorar els trenta anys de la seva mort i també el mateix temps que fa que la Sala va obrir les seves portes.
«Esperant Gogot» és una de les obres més emblemàtiques d’aquest autor que escrivia amb un gran sentit de l’humor i absurditat, però amb un fons pessimista i crític davant de la humanitat. L’obra va ser estrenada l’any 1952 i va representar tota una revolució dins del llenguatge teatral. És clarament una de les més grans peces teatrals del Teatre de l’absurd.
Josep Pedrals n’ha fet l’adaptació teatral i ha eliminat la paraula «Tot» que precedia el títol més popular. Ferran Utzet s’ha cuidat de la direcció. Una direcció mil·limetrada, impecable, plena de petits detalls tal com les que ens té acostumats aquest director. Els protagonistes són interpretats pels dos joves, dos «enfants terribles» que podríem dir, rebels, innovadors en la manera d’actuar i una mica «gamberros»: en Nao Albet i Pol López. Unes actuacions que fan pensar amb Laurel i Hardy, però sense ser gens caricaturescos; oferint unes actuacions molt gestuals, amb gran quantitat de recursos interpretatius i on es nota una gran coordinació i bona entesa de tots dos. Els acompanyen, també, dos actors amb les mateixes condicions: Aïtor Galisteo-Rocher, amb la seva gran presència i sentit còmic; i Blai Juanet Sanagustin, excel·lent clown, quasi mut, que només té un únic i llarguíssim monòleg. Finalment hi participen els nens Martí Moreno i Eric Seijo, que s’alternen les actuacions.
«Godot» és la persona que dos vagabunds esperen arran d’un camí; mai el troben; de la mateixa manera que les persones mai trobem la nostra felicitat, la nostra realització sencera. Potser ara no es pot trobar, però qui sap si més endavant es pot localitzar; així ho diu un personatge que fa arribar el missatge de Godot als dos rodamons.
«Esperant Godot» és una tragicomèdia que recorre tots els gèneres, des de clowns a poesia, des de l’humor més estripat a les paraules més nostàlgiques i sentides. Una obra que no cal entendre el sentit sinó el fons. Una obra que s’hauria de veure més d’una vegada per poder copsar tots els detalls i descripcions que s’entreveuen.