EL TEATRE LLIURE TORNA A MOLAR
EL TEATRE LLIURE TORNA A MOLAR, per Oriol Puig Taule.
Juan Carlos Martel sap muntar una bona posada en escena. La presentació del seu projecte per la direcció artística del Lliure, el mes de gener passat, ja va ser tota una declaració de principis: envoltat del seu equip, Martel va asseure’s a la grada de l’Espai Lliure mentre els periodistes ocupaven l’espai escènic. Una manera molt elegant de diferenciar-se del seu predecessor, que ho feia sol a l’escenari de la sala Fabià Puigserver. Ara, a la presentació del primer semestre de la temporada 2019/2020 (de setembre a gener), l’espai triat va ser la sala d’assaig. Martel reivindica aquest espai com un lloc sagrat, on l’escolta és bàsica i on tots plegats ens hem d’enfrontar a les nostres equivocacions. La solució escenogràfica també va ser molt resolutiva: la programació estava escrita en vermell i blanc als miralls de la sala, cosa que permetia a Martel seguir el guió còmodament, i a tots els presents tenir una idea global de la cosa. Bravo per l’equip de comunicació.
El símbol “&” és el triat per il·lustrar la temporada vinent. Provinent del llatí i la lligadura tipogràfica d’et (ora et labora, gratis et amore, panem et circenses), aquest símbol vol ser el punt d’unió de sis branques de programació caracteritzades per la conjunció copulativa: &ciutat, &lliure, &int., &khatasis, &espai i &acciódirecta. El millor moment de tota la roda de premsa va ser, sense cap mena de dubte, quan un periodista va preguntar a Martel si era conscient que aquest símbol (present a les samarretes i bosses promocionals) podia recordar a un llaç groc. Aixecaments de cella generals, a totes bandes de la sala. Martel té una cosa clara: els fundadors del Lliure eren molt joves quan van crear el teatre, per tant la seva intenció és que el Lliure dialogui amb la societat del present, i ho faci a partir dels creadors “joves”. Joves que, en la nostra societat precària i que condemna a l’emergència eterna, tenen trenta-molts o quaranta-pocs anys, però ja ens entenem. Lluís Pasqual tenia vint-i-cinc anys quan va fundar el Teatre Lliure, no ho oblidem.
La programació de Martel, feta conjuntament amb Georgina Oliva com adjunta a la direcció artística i la companyia La Ruta 40 a l’Espai Lliure (ara ho expliquem) pretén escoltar i dialogar amb diferents espais i realitats de la societat. També es nota, i molt, la presència dels molts comitès de programació amb què compta el projecte martelià, com per exemple el format per Clàudia Cedó i Isaias Fanlo, encarregats de la transparència, la paritat i la diversitat. Això es tradueix, per exemple, que el Lliure passa d’oferir set funcions accessibles (la temporada passada) a oferir-ne 21 (només al primer semestre), o que els serveis educatius desapareixen com a tal i es converteixen en el programa educatiu, que arriba a quasi tota la programació del teatre.
“Soc conscient del risc de fugida d’espectadors que pot patir aquesta casa”, reconeix Martel després de la seva presentació. I és que el Lliure aposta per la creació, tant local com forana, i no fa concessions de cara a la galeria o al gran públic. Als abonats del Lliure se’ls eriçaran les cabelleres (blanques) en veure la programació, però la idea de Martel és guanyar nous públics. Alerta: per als menors de trenta anys, les entrades per a TOTS els espectacles costaran 9 euros. Sí, sí, com ho senten, nou euros. Donant una ullada a aquesta programació, sembla que el Lliure s’hagi emmirallat en l’Antic Teatre, la Sala Hiroshima i el TNT, parlant d’exemples locals, i en gran part dels teatres públics europeus, si mirem nord enllà. De casa nostra trobarem noms com La Calòrica (que celebrarà el seu desè aniversari amb la reposició del seu primer espectacle), Carla Rovira (dramaturga resident), Marc Villanueva Mir, Mos Maiorum o el col·lectiu d’artistes VVAA. Com dèiem abans, la companyia La Ruta 40 ha sigut l’encarregada de programar l’Espai Lliure durant els primers tres mesos, on podrem veure espectacles d’Azkona & Toloza (Tierras del Sud), Alícia Gorina (In Wonderland) o Atresbandes conjuntament amb el duo Bertrand Lesca & Nasi Voutsas (It don’t worry me). La Ruta 40 recupera el seu espectacle Cúbit, del qual només se’n van fer dotze funcions a l’Espai Lliure, ara fa dues temporades, i estrenarà Reiseführer (títol provisional) amb l’inclassificable creador escènic Ferran Dordal.
La programació internacional també ha canviat. Ja no trobem una majoria de noms alemanys (època Rigola) ni italians (època Pasqual), sinó que els espectacles vindran sobretot de Bèlgica i els Països Baixos, centre neuràlgic actual del teatre contemporani, però també de França o Xile. Noms desconeguts per al gran públic, títols estranys i sinopsis que obren més interrogants que no pas responen a preguntes. Bé, bé. Els neerlandesos Arthemis Theatervindran a Barcelona amb The Story of the Story, Miet Warlop i Irene Wool estrenaran Mystery Magnet i de la directora Susanne Kennedy podrem veure Drei Schwestern (producció de la Münchner Kammerspiele) a Montjuïc. “Almenys hi ha un Txékhov!”, imaginem que exclamaran alguns (l’obra és Les tres germanes). Però alerta: les peces de Kennedy són instal·lacions performatives on els intèrprets actuen rere màscares, amb la mateixa expressivitat que un maniquí.
Martel és conscient que pot espantar una part considerable del públic habitual del Teatre Lliure (a les xarxes ja s’han començat a veure algunes mostres d’estupor), però la seva voluntat és la de guanyar nous públics. Crec que ja ho he dit més d’un cop (em començo a repetir): tinc molts amics que assisteixen de forma regular a concerts, exposicions i festivals de cinema, però que no van MAI al teatre. Sembla que Martel ha ideat aquesta programació pensant en ells, en tots aquests espectadors que les arts vives (encara) no tenen i que podrien guanyar. Gent que va al Sònar i a l’In-Edit, al Primera Persona i als cines Renoir, que no es perd les exposicions del CCCB i que té una opinió formada en el debat MACBA o CAP. Un detall significatiu: a la tradicional foto de família després de la roda de premsa, l’actriu més famosa de tota la colla era Anna Azcona. En edicions anteriors, noms com Emma Vilarasau, Sílvia Bel, Jordi Bosch o Eduard Farelo ocupaven el centre de la foto, al costat de Lluís Pasqual. En aquesta ocasió hi havia l’Azcona, protagonista d’un espectacle de La Ruta 40. Sembla que les coses al Lliure comencen a canviar. I nosaltres que ens n’alegrem.
Postdata: Suposem que en un intent de no matar (del tot) els abonats, al programa del primer semestre hi ha un avançament del segon. A partir del febrer podrem veure muntatges de Carlota Subirós, Julio Manrique, Lara Díez o Carol López. També de Juan Navarro i Gonzalo Cunill, que ja tenen una edat, però que tenen esperit d’enfant terrible. La política de preus i abonaments també és molt llaminera.
ON PODEM ANAR?
Badalona, 25 de juny de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Tot és música! No hi ha altra cosa. Per a tots els gustos. N’hi ha pe ar gairebé tothom, i en segons quins llocs fins i tot ens hi trobarem bé.
La Xarxa Municipal de Biblioteques de Badalona, el Centre de Normalització Lingüística de Badalona i Sant Adrià i Òmnium Cultural-Barcelonès Nord, han organitzat dijous 27 de juny, a dos quarts de set de la tarda, a l’Espai Betúlia, un Concert-conferència a càrrec de Big Mama, amb el títol Teresa Pàmies, la llengua com a ofici.
Big Mama crea un espectacle a partir de la seva passió personal
cap a l’obra de Teresa Pàmies, un homenatge en forma de
conferència-concert amb 10 cançons, que servirà com a acte de cloenda dels clubs de lectura fàcil “En català llegim i parlem”.
Dissabte 29 de juny, a un quart de nou del vespre, a l’església dels Pares Carmelites, la Coral Càrmina, el Conjunt Instrumental del Conservatori de Badalona i diversos solistes,interpretaran les obres de Johann Sebastian Bach, CANTATA BWV 12 Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen i la CANTATA BWV 191 Gloria in exelcis Deo. La interpretació anirà a càrrec d’IsaacBachs i Júlia Alvaro, violins; Santi Burgos i Joan Ferreiro, violes; Paula Blàzquez, violoncel;Francesc Castillo i Montse López, oboès; Josep Borràs, fagot; Jaume Fàbregas, Joan Cànovas i Iban Cordovila, trompetes; Helena Caballero i Gloria Saborit, flauta travessera; Pilar Subirà, timpànic i Àngel Villagrasa, orgue. Pel que fa a les veus, seran les de Gisela Parodi, soprano,Montserrat Pi, contralt, Christian Camino, tenor, i Jordi Sánchez, baix. Estaran dirigits perDaniel Mestre.
Rèquiem en re menor, Op. 48 de Gabriel Fauré, és una de les més populars misses de rèquiem. Va ser escrita entre 1886 i 1888, i i va ser interpretada per primera vegada en uns serveis fúnebres a l’Església de la Madeleine (París) al començament de 1888 i al maig d’aquell any ja com a concert. És considerada, una de les més belles misses de rèquiem, una joia que serà interpretada diumenge 30 de juny, a les sis de la tarda, a la capella del Santíssim de l’Església de Sant Josep, per la Coral Betúlia i el Cor Jove de la Sagrada Família, amb l’acompanyament de Juan Diego Fidalgo al piano i la participació de la soprano Cristina Albarési el baix Xavier Aguilar.
Laura Paulí, Raquel Codina, Lourdes del Amo, Sara Rico, Clàudia Abellán, Victòria Eugènia Garcia, Helena Palao, Esther Sánchez i Jesús Cortés – alumnes de la mestra de cant Aránzazu García-, formen el grup ORPHEUS LIVE, i acompanyats per Ferran Pérez (bateria) i Yaiza Cortés(baix i guitarra), actuaran a l’Espai Tolrà de l’Orfeó Badaloní, diumenge 30 de juny, a dos quarts de set de la tarda. En aquesta oferiran peces de grups i compositors tan famosos com Beth Heart, Coldplay, Queen, Lady Gaga, Justin Timberlake i Gloria Gaynor, entre molts d’altres.
El Círcol, diumenge dia 30, a les vuit del vespre, obrirà les portes per oferir l’espectacleMOSTRA DE FLAMENC, a càrrec de l’Estudi Flamenc Lora de Goya. Aquest estudi fa poc temps que s’ha instal·lat al carrer de Sant Anastasi, però fa molts anys que és en aquest món. Finalment es va decidir a crear un espai al centre de la ciutat, un espai personal en què s’ofereix tot l’ensenyament, la passió i l’estimació pel món del flamenc.
Amics del Teatre Zorrilla
Jaume Arqué i Ferrer
FA CINQUANTA ANYS.
Badalona 1 de juny de 2019
FA CINQUANTA ANYS
de l’1 de maig al 30 de juny
01/05/1969 – CÍRCOL CATÒLIC. L’Ajuntament amb la col·laboració del Círcol Catòlic, va organitzar un Cicle Teatral a lo llarg de les Festes de Primavera i la primera representació va anar a càrrec de la companyia Teatre Experimental de Sitges, amb LO QUE NO SABE, de Silvio Giovanetti.
03/05/1969 – MUSEU MUNICIPAL. Concert del que van ser protagonistes l’ ORFEÓ BADALONÍ i la COBLA VERNEDA.
04/05/1969 – CÍRCOL CATÒLIC. Seguint el Cicle Teatral, es va presentar l’ introducció a l’art del mim amb EL DIARI a càrrec del Grup Els Joglars, dirigit per Albert Boadella.
MUSEU MUNICIPAL. Festival teatral i musical presentat per José Ramon Bona, amb una primera part on es va representar MAÑANA DE SOL dels germans Alvarez Quintero i el monòleg de Jacinto Benavente POR QUÉ SE QUITÓ JUAN DE LA BEBIDA. A la segona part va actuar la soprano Maria Pilar Segura acompanyada al piano pel mestre José Espeita i per últim va actuar el cantant de cançó moderna Xavier Bali.
10/05/1969 – TEATRE ZORRILLA. Festes de Primavera i doble sessió a càrrec de la companyia de Pau Garsaball que va representar UN PAGÉS DE BARCELONA, de Ventura Porta Rosés.
11/05/1969 – CÍRCOL CATÒLIC. El dia de Sant Anastasi va actuar dins el Cicle Teatral, el grup teatral Alisos, depenent de La Caixa, que va representar LA MUERTE DE UN VIAJANTE d’Arthur Miller.
15/05/1969 – CÍRCOL CATÒLIC. Va seguir el Cicle Teatral amb la representació de LA FORASTERA DEL LLAC, una obra de Joaquim Grífol que va ser representada per l’elenc de l’Orfeó Badaloní.
CASINO DE BADALONA. Un conjunt alemany triomfador en aquells moments com eren THE VAMPIRS, va triomfar al Casino.
MUSEU MUNICIPAL. Festival dedicat a l’Esbart Badalona, amb la benedicció de seu estàndard i fi de festa amb el mateix Esbart, Victoria Freixa, Rosa Serna, Emili Estabella, Miky i el mestre Itarte.
SOCIETAT CULT. L’OLIVA (CANYET). Festa Major del barri i debut dels grups de teatre infantil i juvenil. El grup infantil dirigit per Joan Piera, va interpretar l’obra dramàtica SENSE EMPAR i el grup juvenil dirigit per Josep Biayna va representar JO SERÉ EL SEU GENDRE,de Jaume Vilanova.
8/05/1969 – CÍRCOL CATÒLIC. Dins el Cicle de Teatre de les Festes de Primavera, organitzat pel Departament de Cultura de l’Ajuntament i la Dramàtica del Círcol es va tancar representant PLAZA DE ORIENTE, de Joaquin Calvo Sotelo, dirigida per Albert Trífol i Mario Ruiz, amb un repartiment de 32 personatges.
MUSEU MUNICIPAL. Acte de Concert amb els cantants Maria Carme Cubells, Oriol Gala, José Cóndor, Eduardo Soto, Esteva Oliveras, Agustí Pallejà i Josep Comas, acompanyats al piano per Maria Valls.
24/05/1969 – CENTRE P. SANT JOSEP. El Grup Arlequí del Centre va representar SOLA EN LA OSCURIDAD de Frederick Knott, amb direcció de Josep Viñallonga.
25/05/1969 – MUSEU MUNICIPAL. Acte de Concert en el que es van interpretar cançons del badaloní Joan Ribó, amb el Grup Coral del Rvdo. Padre Félix i el cantant Jordi Forcada, acompanyats al piano pel mestre Joan Coll.
26/05/1969 – MUSEU MUNICIPAL. Presentació de la cantant Maria Rosa Gratacós acompanyant-se ella mateixa al piano i actuació del cantant Xavier Bali.
01/06/1969 – MUSEU MUNICIPAL. Representació de l’obra de Joaquim Grífol , PRIMAVERA I TARDOR a càrrec de l’elenc de l’Orfeó Badaloní, amb direcció del mateix Joaquim Grífol.
07/06/1969 – TEATRE ZORRILLA. La companyia Còmics que era dirigida per Rafael Richart, va presentar en doble sessió, l’obra del mateix director EL MEU MARIT TE UNA TURCA. En el repartiment figuraven, Rosa Maria Sardà i Ventura Oller, entre altres.
08/06/1969 – CÍRCOL CATÒLIC. Amb motiu de participar en el Concurso de teatro de la Obra Sindical de Educación y Descanso, el quadre juvenil de l‘entitat va representar EL CARRUSEL de Victor Ruiz Iriarte, dirigida per Albert Trifol.
MUSEU MUNICIPAL. Festival líric que va ser presentat per José Ramón Bona, recentment anomenat sot president nacional de Teatre, amb l’ intervenció de Maria Pilar Segura, Jesús Salvadó, Joaquim Cubells, Maria Sánchez , acompanyats pel mestre Manuel A. Cubells.
11/06/1969 – MUSEU MUNICIPAL. Selecta concert de piano a càrrec de la famosa concertista LLIANA MAFFIOTTE OLIVENCIA
15/06/1969 – MUSEU MUNICIPAL. Festival artístic amb l’actuació de l’il-lusionista Max-Vel, la Rondalla de Badalona dirigida per Domingo Puig i el famós locutor de Radio Barcelona Enric Casademont, creador del personatge d’en Paulinet.
SALA DEL CARME. El Grup juvenil del Cor de Marina va representar DOS EMBOLICS I UNA RECOMANACIÓ, amb direcció de Esteva Tortajada.
22/06/1969 – MUSEU MUNCIPAL. Els cantants Maria Carme Cubells, Oriol Gala, Eduard Soto, Josep Comas i Josep Cóndor, van interpretar varies cançons de LA CANCION DEL CAFETAL i altres composicions cantades per Eduardo Brito. Un acte organitzat per Josep Comas.
CASA AMPARO. Actuació de l’Esbart Badalona en un festival dedicat als interns i a la comunitat religiosa.
24/06/1969 – MUSEU MUNICIPAL. Presentació de l’Esbart del Col·legi Nen Jesús de Praga i actuació de l’Esbart Badalona i el ballet de Maria Lluíssa Quintana.
29/06/1969 – CÍRCOL CATÒLIC. La secció dramàtica es va disfressar de Grupo de Teatro Piher S.A. i va representar EL BAÚL DE LOS DISFRACES de Jaume Salom, amb motiu de participar en el Concurso de Teatro de la Organzacion Sindical de Educación y Descanso, amb Mario Ruiz de director.
CENTRE P. SANT JOSEP. Festival fi de curs a càrrec de les alumnes de l’escola de ballet de Maria Lluïssa Quintana.
Recopilat per Jaume Arqué i Ferrer
ON PODEM ANAR?
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Un cap de setmana, marcat per la revetlla de Sant Joan, però que té ingredients força interessants els dies anteriors..
Aquets dimarts 18 de juny, a les set de la tarda, a l’Espai Betúlia, en el marc de l’ exposició “Intermitències”, que signen Judit Gil Andrés i Corina Oproae tindrà lloc un recital poètic protagonitzat per Odile Arqué, Maria Antònia Massanet i la mateixa Corina Oproae.
Dimecres 19 de juny, a les set de la tarda, al Círcol, la companyia de teatre La Llavor, delCentre d’acollida de Can Banús, de la Fundació Acollida i Esperança, presentarà l’espectacleSERES QUERIDOS, dirigit per Rosa Carbonell i basat en un text d’Alberto Cortés. Al final de la representació s’estrenarà un documental de la periodista Gina de Tera, que explica el procés creatiu de l’obra. El grup de teatre la Llavor defineix la seva tasca com «obrir a través del teatre una finestra a aquelles persones que, per situacions diverses, es troben en un context de manca de llibertat i/o d’exclusió social«.
Dijous 20 de juny, a dos quarts de set de la tarda, l’Escola de Música Moderna de Badalonacelebrarà la seva festa de cloenda de curs, amb actuacions de les millors formacions de l’EMMB.Com cada any, es posarà l’escenari al carrer i tindrà lloc una bona festa amb alumnes, professors, famílies, amics.. i tothom qui vulgui gaudir-ne! La END-OF-COURSE PARTY! preveu la participació de la Big Band de l’EMMB, Latin Jazz, Patxi y su Timbal, The Rock & More i la Choral Singers. Ens recomanen que no us perdeu la cloenda al Street Festival at Brother Bernabé St.
Dijous 20 de juny, a dos quarts de vuit de la tarda, l’Espai Betúlia serà el marc de l’acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Badalona, que inclouen el 32è Premi Països Catalans Solstici d’estiu-28è Premi Ciutat de Badalona de Narrativa; el 21è Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil; el 19è Premi Betúlia de Poesia-Memorial Carme Guasch i el 12è Premi de Teatre Breu Andreu Solsona.
La mirada violeta, és un espectacle poetico-musical teatralitzat de la cantautora Meritxell Gené i la poeta i escriptora Aina Torres, que retraten dues escriptores fonamentals de la literatura catalana: Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig. Qui eren? Per què van escriure? Com les va condicionar el fet de ser dones? Un homenatge a les dones de mirada violeta. Aquesta actuació tindrà lloc a l’Orfeó Badaloní, dijous 20 de juny a dos quarts de nou del vespre, amb el títol de LA MIRADA VIOLETA. MARÇAL I ROIG, dins el cicle Nits d’Estiu als Badius.
Divendres 21 de juny, a les set de la tarda, el taller Teatre per a Adults del Círcol, ha optat per una nova proposta, en la qual tots els grups d’adults s’han ajuntat per representar escenes d’alguns dels dramaturgs més representatius de la història del teatre, com ara Shakespeare, Ibsen, García Lorca, Dario Fo i d’altres.
Dissabte 22 de juny, a les cinc de la tarda, el grup dels dijous del Taller de Teatre del Círcol representarà, ANASTÀSIA NIKOLÁYEVNA un text basat en la història de la gran duquessa russa Anastàsia, quan la seva àvia va oferir una gran recompensa per retrobar la seva neta.
Amics del Teatre Zorrilla
Jaume Arqué i Ferrer
Crítica d’EL GRAN MERCADO DEL MUNDO
El Gran mercado del mundo. Calderón en modus Cabaret
“oid, mortales, oid, i al pregón de la Fama todos acudid!”
Així comença l’auto sacramental d’un dels clàssics més clàssics de la literatura i el teatre en castellà, i poc t’imagines el que anirà seguint, fins arribar a la gran atracció, on el buen i el mal genio, pugnaran per aconseguir la Gracia de l’amor i la de la fortuna.
El savi Albertí, conscient de la solidesa de la literatura del segle XVII, fa un truc de màgia monumental i converteix un text poc explorat per la seva densitat, en un espectacle que passa ràpid per no mantenir-te massa estona amb la boca oberta.
Els autos sagramentals son al·legories, parlen de religió, parlen de fe i d’heretgia, parlen de culpa o d’innocència, parlen de lascívia, de golafreria, de supèrbia… de tantes i tantes meravelles humanes, que passades per l’escenari adquireixen un protagonisme digne d’aplaudiment.
Si em preguntessin qui ha dirigit aquest espectacle i no ho sabés, suposo que diria Bieito o Rigola, per posar dos exemples de “trencadors habituals”, dels que fan una paella a Tirant el Blanc o posen Twin Peaks a Macbeth, però la sorpresa del teatre, fa que sigui el propi director del Nacional, qui converteixi la sala massagran en una mena de parc temàtic inventat per David Lynch.
Els que penseu -com jo mateix- que els clàssics de la literatura castellana, que cap mestre va saber ensenyar-nos a entendre, són una mala elecció per agafar entrades, feu un canvi de xip i voleu cap al Gran Mercat on no perdreu detall de la competició entre “talents”, que busquen la “gràcia”, sense pensar si associar-se amb la “culpa” és una bona idea o si resulta més adient tancar els ulls en el més gran acte de “fe”.
Espectacle molt recomanable, que va “in crescendo” des dels primers versos que la “fama” escampa des del seu gronxador, fins que s’aixeca la cortina, El gran mercat comença a girar.
No sé què diria Calderón, però tinc molt clar el que dic jo: Enhorabona a tots, els de l’escenari, els que ho fan possible i els que han decidit amb criteri o potser amb fortuna, que, per cert, no està representada per cap personatge.
El final de l’espectacle amb Jimy Fontana, fa que il mondo segueixi girant, amb tot el vent a favor.
Carles Lucas Giralt.
Crítica de AIXÒ JO HO HE VISCUT, per Bernat Puigtobella.
La teràpia quàntica del doctor Görtler
Nit d’estrena a la Biblioteca de Catalunya. El còctel La Perla 29 & Sergi Belbel prometia i han cobert les expectatives amb escreix. Belbel sempre ha estat obsessionat per la dimensió temporal en la ficció, com ja va demostrar amb Forasters, El temps de Planck o amb la sèrie Si no t’hagués conegut, emesa la tardor passada per TV3.
Ara Belbel reprèn aquesta dèria dirigint Això ja ho he viscut de J.B. Priestley, autor del clàssic El temps i els Conway. Els que ja tenim una edat encara tenim al cap la lluminosa producció que Mario Gas va fer dels Conway al teatre Condal a principis dels noranta. Recordo que aleshores va ser el mateix Belbel qui em va recomanar d’anar-hi. Si en aquella peça Priestley sotmetia una família a un experiment dramatúrgic d’una gran eficàcia, a Això ja ho he viscutens trobem amb una colla de personatges en l’Anglaterra d’entreguerres que sense tenir necessàriament lligams de sang estan connectats per vincles que els fan interdependents. N’hi ha prou que un d’ells cometi un error fatal per arrossegar tots els altres al desastre.
Aquesta és l’amenaça ominosa que plana damunt d’un petit hostal de North York, regentat per un pare i una filla (Jordi Banacolocha i Míriam Alamany), on s’han reunit el matrimoni Ormund, format per un vell Lluís Soler i una jove Sílvia Bel, i el jove professor Farrant (Roc Esquius). L’arribada a l’hostal de l’inquietant doctor Görtler (un Carles Martínezsensacional) farà aflorar en tots ells la consciència que allò que senten, imaginen o volen pot tenir un efecte benefactor o catastròfic sobre les seves vides. La missió de Görtler serà alertar els altres estadants de la casa que són a punt de precipitar uns esdeveniments que els podrien portar a la ruïna. La intervenció terapèutica de Görter recorda vagament les constel·lacions familars de Bert Hellinger. Les seves insinuacions no són ben rebudes al principi, fins al punt que és expulsat per l’hostalera, però a mesura que avancem cap al desenllaç els seus ‘protegits’ acaben atorgant-li un poder taumatúrgic.
L’exorcisme del doctor Görter consisteix a conduir els altres estadants a un estadi de consciència que els sostregui del malefici de repetir una i altra vegada els mateixos actes. Els personatges de Priestley es debaten aquí entre la fatalitat i la llibertat. El dramaturg es resisteix a complir amb aquell vell dictum atribuït a Txékhov que diu que si en una escena apareix una pistola, tard o d’hora algú l’haurà de disparar abans que caigui el teló. Per no deixar-se arrossegar per la inevitabilitat, Priestley ha de resistir la temptació de convertir els seus personatges en titelles. La gran virtut de l’obra va per aquí.
La teràpia del doctor Görter és quàntica, perquè la seva sola presència altera allò que observa. L’obra de Priestley arriba al Raval coincidint amb l’exposició Quàntica al CCCB. Potser no és una casualitat. Això ja ho he viscut combina magistralment la intriga del thriller amb una atmosfera claustrofòbica que es va carregant de densitat filosòfica. El vestuari de Nina Pawlowsky i l’escenografia de Max Glaenzel tenen aquell punt vintage que ens remet a les novel·les d’Agatha Christie o a una partida de Cluedo. Last but not least, els actors, esplèndids, semblen acoblats pel mateix magnetisme que manta els seus personatges i les quasi quatre hores de funció passen volant.
ON PODEM ANAR?
-
Badalona, 11 de juny de 2019
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Fi de temporada al Círcol amb una demostració de tot el potencial teatral de l’entitat, la tornada de les Nits d’Estiu als Badius i el toc musical de cada setmana. Hi ha espectacles per passar-ho bé.
Dijous 13 de juny, tornen les Nits d’Estiu als Badius, a les nou del vespre. La primera sessió serà al badiu de can Garí, al carrer del Carme, 32, amb l’actuació de Cesc Gil i Martí Ruiz, el quals, esperant que els acompanyem en un viatge carregat d’emocions, distorsions i vida, presentaran l’espectacle BENVINGUTS AL CUL DEL MÓN, un nou treball acústic, fresc i distès en què mostren un directe renovat. Sense deixar de banda temes propis d’autor, n’hi introdueixen d’altres de destacats del rock català dels 90. Es despullen davant del públic mostrant un vessant molt personal i amb un so totalment renovat caminen per noves harmonies i efectes que faran d’aquest espectacle un passeig treballat i estudiat deixant que la sorpresa jugui a favor seu.
Divendres 14 de juny, a les vuit del vespre, seguiran les Mostres dels Tallers de Teatre del Círcol, al seu escenari, representant el fruit dels treballs que han dut a terme al llarg del curs. Actuarà un grup dels de divendres que representarà EL MAL QUERER. Lorca i Rosalia dos universos fusionats, com dos germans poetes de dos mons molt distants. Dos contemporanis avançats a la seva època, parlant el mateix llenguatge: l’amor.
La Dramàtica del Círcol torna a escena per representar l’última obra de la temporada ho farà amb LA RATERA, un text de la prestigiosa escriptora Agatha Christie (traduït al català), i que dirigit per Francesc Gómez, que ha comptat amb l’ajuda de Núria Fibla. Es podrà veure dissabte 15 de juny, a dos quarts de deu i diumenge 16, a les sis de la tarda. Vuit personatges es veuen obligats a resguardar-se d’una gran nevada als afores de Londres. L’endemà, la policia informa els clients de l’hostal que l’assassí d’una dona dels voltants va cap allà. L’assassí ha deixat la direcció de l’hostal i una cançó de tres ratolins cecs, alhora que insinua que hi haurà dos morts més. I efectivament, més tard es produeix un assassinat. Cadascun dels vuit personatges sembla sospitós. El sergent Trotter ha de descobrir l’assassí i pensar qui pot ser la propera víctima. Com ho farà…?
Continua el Cicle Joves Músics que organitza l’Orfeó Badaloní i les melodies de l’Est i de l’Oest es retrobaran en un concert ple de color. El llenguatge clàssic de Mozart contrastarà amb la dansa tradicional dels països mediterranis i en aquesta proposta musical també hi serà la cultura soviètica, de la mà dels compositors Xostakóvitx i Kapustin, dels quals se’ns oferirà un tast de música del s. XX. Tot això és el que diumenge 16, a dos quarts de set de la tarda, oferirà L’ÀBSIT DUO, compost per Elisabet Iserte López (violoncel) i Carla Obach Esteban (saxo). Aquest concert tindrà per escenari l’Espai Toldrà de l’Orfeó Badaloní.
Dilluns 17, a les set de la tarda, nova dosi de les Mostres dels Tallers de Teatre del Círcol, amb l’actuaciód’un grup dels de dilluns, que representaran REALITAT O FICCIÓ, un text escrit per Ariadna Serra a partir d’exercicis fets a classe i a dos quarts de nou del vespre, un altre grup dels de dilluns, representarà un text, també d’Ariadna Serra, i sorgit igualment d’exercicis fets a classe, que porta per títol LA CAIXA DEL FUTUR.
Amics del Teatre Zorrilla
Jaume Arqué
- ,
- o
Crítica d’ EL DOLOR, per Oriol Puig Taulé
El dolor d’Ariadna Gil
A la Sala Petita del TNC s’està representant El dolor, l’adaptació teatral del text de Marguerite Duras interpretat per Ariadna Gil. El dolor individual es converteix en el dolor de la humanitat en un muntatge aspre, dur, on l’actriu debuta amb força en el gènere del monòleg. Tancada en un búnquer dissenyat per Francesc Torres, aquesta dona és Duras, però també totes les dones. La segona Guerra Mundial és totes les guerres. I els deportats són tots els deportats.
Abril de 1945. He de confessar que, de bon inici, El dolor és un muntatge que em va costar. Passar del tràfec del carrer a la sala teatral sempre necessita, sobretot si es fa de pressa i corrents, uns moments de transició. I la proposta de Lurdes Barba no dona cap mena de treva, en aquest sentit. Entrem i és com si Ariadna Gil ja estigués esperant: ha estat allà i hi seguirà quan nosaltres marxem, perquè el seu dolor té quelcom d’atàvic. La dona que espera el seu home i no sap si és viu o mort, que en la seva espera desapareix com a persona i arriba a fer desaparèixer l’altre, convertint la mateixa espera en un acte inútil i al mateix temps ple de significat. Gil inicia la funció, des del minut zero, amb la veu tremolosa, com a punt del plor, i hom pensa “Patirem”. Però no. El text de Duras és una meravella, per diversos motius. Diari de bord íntim i al mateix temps reflexió universal sobre l’espera, l’amor i la mort, quan la sociopolítica treu el cap és quan El dolor es converteix en un document excepcional. Nosaltres fa anys i panys que veiem pel·lícules i llegim llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però descobrir allò, en directe i en primera persona… Duras és implacable en el seu judici: “Això succeeix a Europa. Estem tots junts, tancats, davant de la resta del món”.
El muntatge de Barba situa la intèrpret en un espai hostil, dissenyat per Francesc Torres i inspirat en l’arquitectura militar alemanya. Ciment, fulls de diari a terra i llum lateral (bonic disseny de Maria Domènech), que entra i converteix l’ombra de l’actriu en un personatge més. Tant els breus moments audiovisuals d’Adolf Alcañiz com l’espai sonor dissenyat per Jordi Colletens situen en un estat d’angoixa, ja sigui amb les imatges extretes del film Alemanya, any zero (Roberto Rossellini, 1948) o amb una banda sonora on predominen els xiulets i els sons saturats. L’espera del seu home és al mateix temps la raó de viure i la condemna de la protagonista, i Ariadna Gil s’acaba posant el públic a la butxaca, gràcies també a la gran potència poètica de les paraules de Duras (traduïdes per Maria Lucchetti). “Jo cada dia espero menys”, “Ja no els odio, els alemanys”, o “De Gaulle no integra el dolor del poble en la victòria” són algunes de les (moltes) frases que vaig apuntar a la meva llibreta.
Ariadna Gil estrena el seu primer monòleg amb nota, a jutjar pels aplaudiments i els bravos del dia de l’estrena. Al final, l’opció de Barba (directora i responsable de la versió del text) és accelerar els fets amb un salt temporal força brusc. I si bé aquesta opció primer sobta una mica, acaba configurant un final memorable. El dolor no vindria a ser una comèdia fresca d’estiu, no cal dir-ho. Dic això perquè, en sortir de l’estrena, gairebé molestava que encara hi hagués llum i la temperatura fos tan agradable. Una mica de fred, vent i pluja hauria sigut més adient, per allò que acabàvem de veure. El més trist de tot plegat és que, ara mateix, a diversos llocs del món, hi ha moltes dones que es troben exactament en la mateixa situació que Marguerite Duras, l’abril de 1945. No n’aprenem gens.
Oriol Puig Taulé
ON PODEM ANAR?
ON PODEM ANAR?
Això és el que us oferim…
Ferran Compte donarà a conèixer una òpera més que coneguda, almenys per als qui més o menys seguim aquest món; també podrem gaudir d un concert de cobla, (feia temps que no se’n feien) i ja comencen arribar les primeres cloendes, finals de curs i de temporada de cada any.
Dijous 6 de juny, a dos quarts de vuit del vespre, a l’Espai Marina de l’Orfeó Badaloní, dins el Cicle d’Audicions d’Òperes Comentades, Ferran Compte dissertarà sobre la coneguda òpera de Giacomo Puccini, Tosca, l’obra en què més cruelment les il-lusions, enganys, traïcions i desitjos es barregen en una Roma fosca entre els anhels i les emocions dels tres protagonistes, Floria, Mario i Scarpia, destinats a un final tràgic.
Tosca, l’obra de teatre de Victorien Sardou, es va estrenar a París en 1887 i Puccini la va veure a Milà, amb la cèlebre Sarah Bernhardt de protagonista. Immediatament Puccini va demanar-ne els drets, però es van ser vendre a un altre músic que posteriorment va declinar treballar en aquest llibret i finalment va ser Luigi Illiaca qui el va escriure per a Puccini.Es va estrenar el 14 de gener de 1900 al Teatre Constanzi de Roma, actualment és una de les òperes més representades.
Tornen les sardanes al Círcol, divendres 7 de juny, a les set de la tarda. La prestigiosa Cobla Marinada serà la protagonista d’un concert únic, que deixarà força satisfet el públic, el qual hi podrà escoltar aquelles sardanes que normalment no es ballen i només s’escolten en concerts.
La Cobla Marinada, fundada a Badalona el 1981, és una de les formacions més actives del panorama sardanístic català amb una àmplia agenda de concerts. Ja té una vintena de discos enregistrats, ha tocat en els grans festivals del país com el Festival Internacional Pau Casals, Ripoll o Pedralbes. També ha actuat a França i a Itàlia i ha estat guardonada amb premis tan prestigiosos com l’Enderrock 2016 o els Premis Capital de la Sardana 2015 i 2016.
Un any més arriba juny i les Mostres de final de curs dels tallers de teatre infantils, juvenils i d’adults del Círcol.
Diumenge 9 de juny, d’onze a dues del migdia i de cinc a vuit de la tarda, es presentaran al públic els grups de divendres i dijous, a primera hora i dimarts, a segona hora.
TARDA DE MUSICALS, és el títol amb què l’Orfeó Badaloní ha batejat les representacions que faran les companyies de teatre musical infantil i juvenil de cor. Diumenge dia 9 de juny, a l’escenari del Coro Marina, estrenaran els musicals que porten assajant des del setembre de 2018.
Els infantils, sota el nom de Las Grullas, presentaran LA BOTIGA DELS HORRORS, un musical rock amb música d’Alan Menken i lletra de Howard Ashman. L’obra tracta del treballador d’una floristeria que cria una planta que menja carn i sang humana. La música segueix l’estil del rock & roll d’inicis de la dècada de 1960.
Pel que fa a la companyia Ma. Carmen’s Group, els juvenils, representaran NINE, un musical d’Arthur Kopit amb lletra i música de Maury Yeston, centrada en el director de cinema Guido Contini. A les portes del seu 40è aniversari, Contini cau en una crisi que li bloqueja els impulsos creatius i l’enreda en una xarxa de problemes romàntics. Un musical a l’estil de Broadway que va guanyar cinc premis Tony i ha tingut diversos revivals. La direcció, la coreografia i les escenografies són a càrrec de la infatigable Lourdes Perera, directora d’ambdues companyies.
Amics del Teatre Zorrilla
Jaume Arqué i Ferrer
Crítica de DOGVILLE, un poble qualsevol. Per Carles Armengol
Evitant comparacions inevitables
S’ha dit insistivament, potser amb encert, que millor no establir comparacions amb la pel·lícula. Però és que un cop vist el muntatge teatral, fins i tot costa trobar-hi els elements comuns. Estem davant de la mateixa història, però ha canviat l’estètica, l’època que la contextualitzava -encara que fos donant-li una certa atemporalitat-, el to de la peça, l’estructura dramàtica i, fins i tot, el final. De fet, és molt curiós adonar-se’n de que el film de Lars Von Trier tenia molt de teatral i que, en canvi, aquest híbrid de Pau Miró i Sílvia Munts’emmiralla en elements cinematogràfics que, al meu entendre, potser no calien.
Un cop deixem de banda el referent cinematogràfic, el que queda és un drama costumista situat en un poble de Catalunya, amb el seu centre cívic o ateneu popular, amb els seus horts, el seus pagès i alguns elements més que intenten posar detalls realistes a la trama, tot i que el tema de l’obra és molt menys concret. L’escenografia ajuda a estones, però tampoc sé si era la més encertada per a una peça com aquesta… No es pot negar, però, que Sílvia Munt acumula ja una llarga i fructífera experiència com a directora i que hi ha encerts de direcció, així com moments puntuals molt encertats. Les interpretacions, en general, funcionen… tot i que alguns moments d’excessiva crispació acaben per restar subtilitat a aquest drama tèrbol, filosòfic i formalment agosarat.
